goterris: CIRCULAR A LOS ESTRECHOS DEL GUADALAVIAR EN ALBARRACÍN

Un dels paisatges més espectaculars de la Sierra de Albarracín és justament aquell on s'alça la ciutat de Albarracín, aprofitant un dels meandres encaixats que excava el riu Guadalaviar sobre una extensa "paramera" calcària.
No és un gran desconegut, més bé al contrari perquè la carretera aprofita el tall i el travessa per vora riu (llevat del tunel per salvar el meandre d'Albarracín).
L'excursió de hui ja fa temps que la portàvem en ment i pretén fer la volta per dalt als estrets que forma el Guadalaviar aigües amunt de la ciudad. Per la vessant esquerra passa el PR-TE-2 que ve de Royuela però per la vessant dreta no hi ha camí així que tocarà improvisar bona part de la ruta camp través buscant el millor pas.

Eixim amb la frescor del matinet des del pàrquing de l'encreuament amb la carretera de Bezas, el més gran dels que hi ha prop del poble. Seguim per la carretera de Cuenca però passada l'oficina de turisme trenquem a l'esquerra entre els antics horts voltats de parets, algun d'ells convertit ara en pàrquing dels hotels, i arribem al riu.
A la vora del riu trobem l'inici del "Paseo fluvial de Albarracín" o SL-TE-48 que ara hem de seguir per la vora del riu. El "paseo" ens porta per la vora del riu que travessem pel "puente del Cerro" i puja un poc a buscar el "puente de los Carneros". Nosaltres no arribem doncs a la part més alta ens desviem a l'esquerra seguint una senyal que ens marca "mirador".
Comencem a pujar per una senda que ens porta al mirador des d'on hi ha una vista magnífica d'Albarracín però no ens aturem ací sinó que continuem avant seguint la senda, ben marcada, que enfila cap al barranco del Marro. Anem davant del poble d'Albarracín del qual ens separa el profund tall que obre el Guadalaviar i des d'on tenim una vista privilegiada del meandre encaixat on es va construir el poble. De l'altra banda veiem el Cementeri, situat entre la torre de Doña Blanca i el castell. La part de dalt es troba lliure d'edificis doncs es van destruir durant la batalla de Teruel quan el front va arribar a la mateixa catedral, i no es va tornar a reconstruir a l'acabar esta.
La nostra senda baixa al barranco del Marro i el travessa pujant per l'altra banda. A partir d'ací la senda ja no està tan clara però per sort anem trobant fites disposades estratègicament que ens fan de guia per a no perdre la magnífica senda empedrada que ens puja per Delante de la Villa.
Pugem seguint les fites fins a uns antics bancals on ens estem una bona estona per tal de trobar les fites i el camí bo, que es fa difícil de seguir entre els vells bancals plens d'argelagues. Quan finalment el retrobem el seguim mentre puja cap a la part alta de la lloma de Delante de la Villa.
Quan ja estem quasi al capoll de la lloma la senda que seguíem es perd definitivament i per més que busquem no trobem la continuació. Ens decidim doncs a continuar fins a la paridera de Delante de la Villa que està ben prop.

El riu Guadalaviar al seu pas per Albarracín.

Paseo fluvial de Albarracín.

Senda al Mirador ...

... que continua cap al barranco del Marro.

Albarracín de l'altra banda del riu Guadalaviar.

La senda de Delante la Villa amb Albarracín de fons.

Senda poc definida per la solana de Delante de la Villa.

Meandre encaixat, emplaçament del primitiu nucli d'Albarracín.

La senda obrint-se pas entre els cingles.

Despedint-nos d'Albarracín que queda enrere.

Darrer tram de pujada a la Loma de Delante la Villa.

El Guadalaviar encaixat entre les moles calcàries que envolten Albarracín.

Paridera de Delante de la Villa.

Des de la Paridera de Delante la Villa hi ha la darrera vista d'Albarracín. Des d'ací continuem per dalt de la lloma buscant el millor pas entre les argelagues negres que creixen als rodals on antigament hi havia bancals treballats. La resta està ocupat per espígol, timonet i herbes. Es nota la presència d'un municipi important prop que ha provocat la desforestació de tot allò que hi ha al voltant a causa de la necessitat de llenya per a combustible i pastures per als animals.
Continuem travessant la lloma sense pujar a la part més alta i eixim a l'altra banda que mira al barranco del Botijo. Ací trobem un corriol que no sembla fet pels animals i el seguim mentre travessa la vessant ben costeruda del barranc fins que ens porta al fons del barranc fent una llarga diagonal per la falda quasi sense perdre altura. El senderol sembla que continua cap al corral de Botijo que queda més amunt però nosaltres n'eixim i anem buscant els corriols que obren els animals i, sense perdre massa altura ni guanyar-ne massa, anem faldejant per dalt la Umbría del Botano cap a un altra lloma que s'allarga cap al riu.
Als nostres peus queda el riu Guadalaviar que forma profunds meandres encaixats obrint-se pas entre les llomes calcàries. Els estrets del riu és per on s'ha aprofitat per passar la carretera encara que antigament els camins que arribaven a Albarracín en defugien el riu i anaven per dalt les llomes.
Arribem a una nova lloma, la del Pozo Blanco, i ara toca baixar. Seguim la carena avall buscant el millor pas per a baixar fins al riu ara que ja no hi ha cingles per salvar i ens portarà a un antic bancal treballat. Des del bancalàs un sender molt costerut i totalment en dessús ens baixa cap a las Parideras de Rodilla, situades a la vora del riu Guadalaviar, just al forcall amb la rambla de la Piñola.
Amb conte acabem de baixar l'últim tros que ens porta al davant de les parideres, encara en bon estat. Per la mateixa rambla de la Piñola venia l'antic camí de Saldón i un pont sobre el riu permet passar-lo i arribar a la carretera que corre per l'altra banda.

Travessant les llomes desforestades que envolten Albarracín.

Senderol que s'endinsa al barranco de Botijo.

Meandres encaixats del riu Guadalaviar.

Loma del Pozo Blanco.

Meandre abandonat del riu.

Senda que baixa a la paridera de Rodilla.

Parideras de Rodilla.

Deixem enrere las Parideras de Rodilla i el colmenar que hi ha a la vora i encara és en ús i enfilem un sender que remunta el riu sense haver de travessar-lo. Per sort les ovelles encara passen i el mantenen obert i en ús.
Seguim per la vora del riu sempre buscant el millor pas entre les moltes traces que obren les ovelles fins que eixim a un caminal ample. Cal seguir-lo fins que ens portarà a las Casas de los Pajares on enllacem amb el PR-TE-2 que ací segueix el camino de Royuela a Albarracín (que en este tram també coincideix amb el de Terriente i Moscardón).
A partir d'ara ja no deixarem el PR que en una hora ens portarà de retorn a Albarracín.
Seguint el PR travessem el riu per un pont i travessem la carretera pujant per un carril que mou de l'altra banda. Als pocs metres passem per la vora d'un corral o mas de construcció més recent però que sembla també abandonat. El deixem enrere i continuem pujant pel carril que acaba en un antic corral o paridera construït aprofitant unes balmes que fa un cingle. El nostre camí continua per baix del llarg corral. Tota la vessant que anem pujant es troba a la solana i el sol ja comença a apretar i a calfar. És per això que ací es van fer tants corrals que anirem trobant, per a guardar les ovelles a l'hivern. Així mateix també hi havien abellars i significativament la partida pren el nom de Colmenares. Després de passar el corral el camí travessa el barranco de la Militara i continua pujant per l'altra banda, sense grans pendents i sempre adaptant-se a la vessant de la muntanya.
Fent la volta a un llomet davant nostre queda el barranco del Alcarraz i de l'altra banda la Solana del Alcarraz on hi ha una sèrie de parideres construïdes aprofitant abrics naturals. El camí després de travessar el barranc passa per davant d'elles abans d'enfilar la darrera costera que ens portarà al cerro del Alcarraz des d'on ja es veu Albarracín.

Camí vora el riu Guadalaviar.

El Guadalaviar vorejat de xops.

Puente de los Pajares.

Travessem la carretera per seguir el Camino de Royuela, ara PR-TE-2.

Paridera nova vora el camí, ara també abandonada.

El Guadalaviar i la seua vega abans dels estrets.

Paridera aprofitant unes balmes a los Colmenares.

Las parideras de Rodilla i la senda que hem baixat.

Pujant per las Casillas.

Corral a la solana del Alcarraz.

Corral aprofitant una balma.

La senda per la Solana del Alcarraz, totalment desboscada.

Albarracín des de la Loma del Alcarraz.

A partir d'ara el que ens queda de camí és tot de baixada. Fent com sempre una volta per adaptar-se al terreny el vell camí ens porta a travessar el barranco del Carmen on, de l'altra banda, trobem una cruïlla de camins. Per l'esquerra baixa el PR-TE-1 que coincideix ací amb el vell camí de Torres, Bronchales i dels pobles de la part més septentrional de la serra amb el que portàvem.
A partir d'ací continuen tots els camins junts cap a l'ermita de la Virgen del Carmen construïda per donar la benvinguda a Albarracín als veïns de la meitat dels pobles de la Serra quan havien de baixar a la ciutat d'Albarracín.
Arribem a l'ermita des d'on hi ha una vista magnífica de la ciutat d'Albarracín. L'ermita s'ha remodelat darrerament, consolidant les teulades i recuperant els antics frescos tapats per pintures més modernes. També s'ha netejat part de l'antic via crucis que pujava des del poble i baixem per ell fins que enllaça novament amb el vell camí que des dels pobles de la serra baixa a Albarracín.
Passem per davant d'un peiró en honor a Sant Pasqual Baylón i enfilem avall pel Arrabal del Carmen entrant finalment a Albarracín pel Portal de Molina.
Només ens queda travessar el poble fins al pàrquing per a completar una circular a Albarracín amb les millors vistes de la ciutat.