DEL MAS DE TIMÓ A LA LLOMA BERNAT ENTRE ATZENETA I XODOS

Hui toca alçar-se ben enjorn per a fugir de la calor i pujar a la Lloma Bernat buscant l’aire fresquet que, esperem, córrega per dalt. Però per a fer una ruta diferent comencem a caminar des del mas de Timó, dins del terme de Llucena encara que s’hi arriba millor per Atzeneta entrant pel camí de les Torrocelles. Just davant del mas de Timó a l’encreuament de camins deixem el cotxe i quasi a punta de dia comencem a caminar.

Hem de seguir la pista que puja cap al mas d’Ahicart enllaçant amb el GR-7. Només començar a caminar deixem a l’esquerra el casalici del mas de Timó, quasi totalment assolat. El mas era el centre d’una gran finca repoblada de pins a les parts més seques i ocupada per carrasques i roures a les ombries. Les vaques aprofiten les herbes que s’hi fan sota el bosc més o menys adevesat i encara que no les veiem les senyals que han estat pasturant per ací prop es veuen per tot arreu.

Amb la frescor del matí, que no pareix que tinga que durar molt, caminem pista amunt travessant el pinar que envolta el mas. La pista, cuidada i amb trams d’empedrat nou, va pujant sense pressa però sense pausa cap a la Lloma Bernat que ja veiem davant il·luminada pel sol llevant.

Conforme ens allunyem del mas el pinar deixa pas a rodals grans de romer i a grupets de carrasques en un paisatge que ens acompanyarà fins a dalt la Lloma.

Després de passar una portera on acaben les terres del mas de Timó enllacem amb el GR-33 o camí dels Pelegrins que hem de seguir amunt cap a la Lloma. El GR-33 s’anomena també el sender de la Lluna Plena per ser el camí que segueix cada any el Centre Excursionista de Castelló en la clàssica pujada a Penyagolosa aprofitant la primera lluna plena del gener. De tota manera si esta excursió ja té una solera de dècades el seu recorregut ací té una història més llarga, de segles, al ser el camí que gasten els pelegrins de les Useres al pujar i baixar de Sant Joan de Penyagolosa i per eixa raó ha estat declarat Monument Natural de la comunitat valenciana. Gràcies a esta declaració s’hi van fer fa una desena d’anys obres de manteniment consolidant i refent els empedrats originals i de marcatge. Les marques passats els anys es van esborrant però els empedrats ben fets encara duraran molts anys el pas de persones i cavalleries (el de motos no tant).

A partir d’ara i fins al capdamunt de la Lloma seguirem el camí dels Pelegrins que retalla les voltes que fa la pista traçada, en part, aprofitant-lo. Així durant un bon tros caminem ara pel vell camí de ferradura ara per la nova pista però sempre amunt.

Quan trobem a la dreta el mas d’Aicart de dalt ja hem deixat enrere el terme de Llucena i entrem al de Xodos. Ací els pins blancs es fan més escassos i el romer va acompanyat de carrasques que a les faldes de la Lloma formen un espès carrascar. Retallem una volta de la pista seguint el vell camí que puja recte i continuem amunt per la vora del barranc de Valentí fins que la pista gira a l’esquerra a buscar les Calçades. Ací cal seguir recte ja pel vell camí de ferradura que continua barranc amunt.

A l’ombria del barranc encara queden alguns grans pins negres, centenaris, que han resistit el pas dels anys i de la destral i que destaquen entre les carrasques xaparres fruit d’un carboneig intens no fa tants anys.

El camí travessa el barranc i comença a pujar fent pel tram més costerut fent voltes ben traçades i construïdes amb pedra seca. Són les voltes dels Pelegrins que ens portaran a dalt de la Lloma encara que no al punt més alt encara que una vegada superades la pendent se suavitza molt. Al poc enllacem amb una antiga pista forestal per tal d’accedir a les repoblacions forestals de la Lloma, i és que bona part de la Lloma es va replantar als anys 1970 de pi negre, plantació que no ha donat massa fruit doncs quasi cinquanta anys després els pins encara no fan ni cinc metres d’alçària. A la vora de l’entrador trobem alguns cartells que assenyalen les plantes més destacades que s’hi troben: carrasques, ginebres, savines i pins; de manera que podem anar aprenent a identificar les principals espècies arbòries de les nostres muntanyes mentre caminem. I camí caminaràs arribem a l’esquena de la lloma per on corre la pista que puja a la caseta forestal del capoll (i també al mas de la Lloma).

Inici de la ruta al mas de Timó. Al fons el sol ja toca la Lloma Bernat.

El mas de Timó.

Tram de pista "empedrat".

El Cabeço darrere del mas de Timó.

Portera al final de les terres del mas.

GR-33 camí dels Pelegrins de les Useres.

La Lloma Bernat i el mas d'Aicart de dalt.

Desviament al mas d'Aicart de dalt.

El mas d'Aicart de dalt.

Tram de camí empedrat de fa poc.

Les Voltes dels Pelegrins.

Detall de l'empedrat a les Voltes dels Pelegrins.

Cartells d'identificació de la flora a la Lloma Bernat.

Ginebre.

El Pla de la Lloma.

Pista de la Lloma.

Enllacem amb la pista al Pla de la Lloma. Arribats ací abandonem el camí dels Pelegrins que baixa per la Lloma de Baix cap al Barranc Fondo buscant el poble de Xodos. Cal seguir la pista formigonada avall. Com no hem de patir d’on posar els peus podem disfrutar de l’àmplia panoràmica que s’obre als nostres ulls. Des d’ací dalt es veu Xodos, ben a la vora, i un poc més lluny Vistabella que trau el cap per darrere de la Serra de la Nevera que ens tapa Benafigos. Penyagolosa queda més enretirada però sempre visible. Anem baixant suaument acompanyats d’un pinar que no vol créixer on les savines i ginebres quasi són més grans que els pins.

Quan deixem a l’esquerra un dipòsit d’incendis també deixem enrere la Lloma Bernat pròpiament dita. Davant nostre queden els Planillars que fan honor al seu nom. Continuem per ells fins que trobem un cartell de direccions mig esborrat. A l’esquerra encara s’endevina més que se llig «Xodos 3,5 km» seguint el SL-X-2 que fa la volta per la Lloma Bernat des de Xodos. Nosaltres seguim recte cap al mas de la Carrasca passant per llevant del Collet de la Carrasca, xicotet capitell que queda dalt del mas.

Pel mas de la Carrasca passa el camí vell d’Atzeneta a Xodos, abalisat ara amb els marques blanques i grogues de PR tot i no estar homologat. Este també és el recorregut que segueix el camí d’Atzeneta a Sant Joan de Penyagolosa segons la proposta de «Camins de Penyagolosa» per tal que l’antic camí que unia els dos pobles va desaparèixer al fer la carretera al coincidir en bona part amb ella. El camí traspon ací la muntanya entre el collet del mas de la Carrasca i el de la Tia Bruna baixant cap al barranc Fondo per a entrar a Xodos per la Vega. Nosaltres però no el seguirem en eixa direcció sinó que enfilarem avall cap a Atzeneta.

Vistabella des de la Lloma Bernat.

Baixant per la pista de la Lloma.

Penyagolosa des de la Lloma Bernat.

Pista de la Lloma Bernat.

La Lloma Bernat.

Mas de la Carrasca.

Per la vora del mas baixa el camí que ens portarà de retorn al mas de Timó. Cal baixar travessant una portera menuda per a trobar la traça del camí que de seguida es fa evident i baixa fent llaçades entre les carrasques que creixen a la solana del mas per la capçalera del barranc del Juncar.

El camí baixa recte com un fil resseguint per l’esquerra el barranc del Juncar però mentre el barranc s’enfonsa a buscar les terres baixes el camí va davallant més suaument de manera que sembla que estem més alts del què realment som. El carrascar ens acompanya en la baixada fins que arribem al Castell, que en té el topònim i prou. Ací el carrascar desapareix i el camí ens aboca a una pista però només uns pocs metres. 

Ens trobem en un estret coll entre el barranc del Juncar i el de l’Estepar. A l’esquerra queda el mas de Sabino, on s’hi veu que hi ha gent, i davant el mas del Tossal. 

osaltres seguim una cinquantena de metres la pista que mor al mas del Tossal i la deixem per baixar per l’esquerra com si ho ferem al barranc de l’Estepar. El camí travessa l’ombria del Tossal on hi ha un espessorall de carrasques just sota el mas que més avant dóna pas a tot un seguit de bancals ermats on ara només creixen les argelagues i el coscoll. De tota manera el camí es troba molt ben traçat; delimitat per parets que el separen dels bancals i amb trams empedrats. A més davant nostre s’obre una àmplia panoràmica del pla d’Atzeneta i més enllà.

Quan arribem al bassot de Mitges, mig sec, deixem enrere l’ombria i baixem resseguint el llom de la muntanya. Ací alguns bancals d’ametlers destaquen entre la malea de coscoll, ginebre, argelaga i romer que cobreix els tossals. Baixant camí avall davant nostre tenim el mas de Paleta que més que mas sembla un conjunt de pallisses. Més avant hi ha l’Estepar, més gran i ben conservat però no arribem ni a l’un ni a l’altre perquè quasi a tocar del mas de Paleta unes voltes del camí ens porten a baixar a una pista que entra cap al mas de Llac i que seguirem avall fins que baixa a travessar el barranc del Juncar.

Arribats al barranc abandonem la pista i continuem per dins del barranc. Seguim primer un carril sota unes grans carrasques que més avant es fa senda i que s’endinsa en una rourera preciosa que ens acompanyarà fins al mas del Juncar que li dóna nom al barranc.

Travessem així una rourera de roure valencià (quercus faginea) ben conservada i amb algun exemplar més que notable. Sorprèn trobar un rodal de vegetació tan fresca i tan ben conservada que contrasta amb les llomes cobertes de matollar que hem deixat enrere i amb els bancals treballats que envolten el mas de l’Estepar i el del Curro. En este tram a més el barranc dóna fé del nom i els juncs sovintegen al llarg del mateix.

A l’eixir de la rourera trobem a la dreta el mas del Juncar, arreglat i emblanquinat. Enllacem amb la pista que hi duu al punt on el barranc de l’Estepar engrava amb el del Juncar i seguint la pista pugem una costereta que ens portarà a enllaçar amb la pista que entra al mas de la Foia.

Baixant des del mas de la Carrasca.

Travessant el carrascar del mas de la Carrasca.

El barranc del Juncar.

Arribant al Castell que no és tal.

El mas de Sabino.

El camí per l'Ombria del Tossal.

Benafigos des de l'ombria del Tossal.

Camí entreparets al bassot de Mitges.

Mas de Paleta.

Paleta de direcció sota el mas de Paleta.

Camí per dins del barranc del Juncar.

Camí sota els roures del Juncar.

Rourera al Juncar.

Magnífic exemplar de roure valencià.

A la pista del mas de la Foia enllacem amb la ruta circular que des d’Atzeneta puja al mas de Vidal. A l’esquerra queda el mas de Vidal, passada la carretera de Xodos que no està molt lluny, i nosaltres ara la seguirem recte cap al mas de la Foia.

Al mas de la Foia acaba la pista i continua la senda que passa per dalt de l’Ullal del Gorg o de Barrets. L’ullal només trau aigua després de fortes pluges i com ja l’hem visitat enguany mateix no ens desviem per a vore’l, tot i què sempre paga la pena. El camí ens porta per dalt del barranc de l’Estepar a passar sota la roca del Raudor, baixant als peus del cingle de la roca a enllaçar amb el camí del mas d’Aicart de baix o d’Atzeneta, doncs l’altre que hem passat, el mas d’Aicart de dalt està en terme de Xodos i, per acabar-ho de embolicar, encara hi ha un altre mas d’Aicart al mig dins del terme de Llucena.

El camí del mas d’Aicart ve des del Mangranar i s’ha transformat en pista i en ella trobem una paleta que ens adreça de tornada al mas de Timó, seguint sempre la pista.

La pista baixa a travessar el barranc que a partir d’ací pren el nom de barranc del Gorg i puja per l’altra banda travessant el bosc de roures i carrasques que cobreix les vessants del Buscarró. La pista ací fa més volta que no feia el camí tradicional però l’ombra del bosc compensa el tros de més que ens toca fer.

Toca pujar i el sol i la calor ja apreten de valent així que toca suar de veritat però per sort la pujada és curta i de seguida arribem a l’altura del mas d’Aicart situat en un planell on encara hi ha bancals d’ametlers que no s’ha engolit el bosc. 

Els masos d’Aicart de baix es troba un poc més avall del mas d’Aicart pròpiament dit, segurament l’original doncs es troba a la vora dels millors bancals de la contornada. La pista no segueix tampoc ací el traçat del camí vell que pujava recte cap al mas de Timó sinó que fa volta pels antics bancals. 

A la punta dels bancals trobem un pas canadenc que marca el límit de les terres del mas d’Aicart i el de Timó. Ací els bancals donen pas a un pinar de repoblació sobre els antics bancals mentre que a les ombries trobem una interessant rourera, jove però ben estructurada. Sota els roures pasturen les vaques que busquen l’ombra i la frescor fugint de les calors i pujant pel bosc ens les trobem a banda i banda del camí.

La rourera amb poc de sotabosc per l’ús ramader ens acompanyarà fins al final de la costera on trobem el mas de Timó i l’encreuament d’on hem començat a caminar. Completem així una ruta que sorprèn per la diversitat de paisatges que hi ha al llarg del recorregut i també per les vistes que podem disfrutar a les parts més altes.

El mas del Juncar des de la pista del mas de la Foia.

Barranc de l'Estepar.

Baixant des del mas de la Foia.

Roca del Raudor.

Gual sobre el barranc de l'Estepar.

Camí del mas d'Aicart.

El mas d'Aicart de baix.

Pas canadenc entrant al mas de Timó.

Les vaques que pasturen al mas de Timó.

Mas d'Aicart de baix.

Rourera del mas de Timó.

Bosc adevesat arribant al casalici del mas.

 

Ací està el track:

 

 

Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del camí:

Del Mangranar al tossal de l'Andreva, una volta pel terme d'Atzeneta 

 

Més informació: 

• Bernat Agut, Jesús (1994) Toponímia dels pobles valencians. Atzeneta del Maestrat. Ed. Generalitat Valenciana
• Camins de Penyagolosa
• Cim Penyagolosa
• Diversos autors (2000) S.G.R.33 Castelló de la Plana - Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal Ed. El Tossal cartografies
• Rutes a peu d'Atzeneta del Maestrat
• Soler, Jose Luis (2015) Atzeneta del Maestrat. Un poble per viure. Ed. Diputació de Castelló. Accessible a la xarxa.
• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress
• Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa