PUJANT AL COLL DE L'ESQUEROLA DES DE L'ERMITA DE SANT VICENT

Una setmana més seguim apuntant vèrtex a la llista dels què hem puja ja. Esta setmana pugem, per fi!, al Coll de l’Esquerola, un vèrtex que teníem pendent de fa molt temps però que no ens fèiem l’ànim de pujar després de llegir les rutes de Xafamons i Angelsalom que ja l’havien pujat. Finalment nosaltres hem tingut més sort que ells i hem pujat sense (massa) complicacions i seguint un sender, segurament fet per tots eixos que ja han anat a pujar-lo davant nostre.

Per a dissenyar la ruta hem seguit bàsicament el track d’Angelsalom, complementant-lo amb el track que Ramflor ja va fer per la cara nord del Coll, visitant la cova de la Franca i els petròglifs del Cervo.

 

Per començar la ruta ens acostarem a l’ermita de Sant Vicent de Santa Malena. L’ermita de Sant Vicent és un edifici de recent construcció, acabat el 1961 sobre uns terrenys de l’ajuntament destinats antigament a pastures per ser veïns de la Bassa d’Albert, important punt d’abeurada dels ramats estants i transhumants.

L’ermita és un edifici d’una sola nau, amb sostre de volta semblant a les casetes de volta, tant freqüents en terres del Baix Maestrat. Als seus voltants hi ha una àrea de lleure amb tauletes i paelleros sota un pinaret.

Des d’ací començarem a caminar, i ho farem per la part de darrere de l’ermita, per on passa l’assagador de l’Esquerola, que conflueix ací amb el de la Cardanxa. L’assagador ací és un ample camí de cotxes que passa per la vora d’un parell de granges abans de deixar enrere els bancals d’oliveres i garroferes i enfilar amunt entre el coscollar. Este paisatge d’alternança de cultius de secà i coscollar serà el que ens acompanyarà al llarg de tota la ruta.

Passada la segon granja seguim l’ample camí (que se’n desvia un poc del traçat de l’assagador per culpa d’esta) fins que acaba en un barrancusset. Quan ho fa, continua una senda clara i xafada que puja amunt enllaçant novament amb el traçat original de l’assagador, que faríem bé de no perdre (nosaltres ho vam fer).

La senda ens puja a un xicotet colladet, on apareix una senda a la dreta que cal seguir (ací és on nosaltres vam posar la pota i vam seguir recte, havent de retallar després per a buscar l’assagador). Una fita en marca el punt on se’n desvia perquè ací la roca nua no deixa clar què és camí i què no.

El camí un poc més avant està més clar mentre passem per lo Tros de l’Anglés, situat ja a les faldes del Coll de l’Esquerola. El camí que segueix l’assagador planeja pel faldar cap al colladet que separa el coll de l’Alt del Racó del Malfaener. Cal explicar ací la diferència entre coll, collet i colladet: cal dir que en la parla de bona part de les comarques castellonenques quan hom parla de coll no és refereix a un punt més baix entre dos cims, sinó a un cim menut, un tossalet podríem dir-li també. Esta accepció de coll provés del llati colle (com el castellà colina) i és la més habitual. Collet sovint és simplement un diminutiu. Per al punt més baix entre dos tossals (o dos colls) hom usa el terme collado o colladet si és més menut. És per això que el Coll de l’Esquerola és el tossal què hi ha coronant la partida d’eixe nom, i no la part més baixa. En trobaríem un bon grapat d’exemples en la toponímia, però també podem sentir-los encara en la parla de la gent: per exemple el coll de l’Espino a Tales, el coll d’en Berri a Peníscola, el coll de Colàstica a Costur, ... tots ells també amb vèrtex geodèsics.

Nosaltres ací deixem a la dreta el coll i ens encaminem cap al colladet on s’alça el corral de l’Esquerola travessant el barranc de Fuilanius que naix un poc més amunt d’on el travessem. Arribem un poc després al corral de l’Esquerola, situat just abans d’un colladet. Des de les esquenes del mateix corral mou una senda poc evident i perdedora (vam ficar una fita) que s’obre pas penosament entre el coscollar. Cal seguir-la doncs és el millor accés al cim.

Ermita de Sant Vicent.

Berenadors de Sant Vicent.

Assagador de l'Esquerola ...

... que primer coincideix amb una pista de terra ...

... i posteriorment amb una senda no sempre clara.

La Mola de Santa Malena al fons.

La vall d'Alcalà des de lo Tros de l'Anglés.

El camí i assagador a les faldes del coll de l'Esquerola.

El corral de l'Esquerola a sota d'un colladet.

La senda puja entre el coscollar, buscant sempre les parts on no és tan espès i, sobretot, fugint del coscoll i buscant les parts on aflora la roca. Ací és més difícil de seguir però anirem trobant fites, algunes que ja estaven i d’altres que vam anar posant per tal de facilitar el pas a qui vinga darrere.

Este és el millor pas per a pujar, però també per a baixar, així que és el que caldrà seguir, tot i què no hi ha més que traces de camí i fites.

Arribem finalment al cim del Coll de l’Esquerola des d’on hi ha unes vistes espectaculars de part de la Plana de Vinaròs, el Montsià, els Ports, la Serrancanes, les muntanyes del Maestrat, la Serra d’en Galceran, la Serra d’Espadà, la Serra de Borriol, el Desert de les Palmes, la Serra d’Irta i la mar. Des d’ací contem quasi una vintena de vèrtex, entre ells la Mola de Santa Malena, la Mola dels Revoltons, Serrancanes, el tossal d’Orenga, el tossal del Boix, el tossal de Saragossa, la Serra del Cavall, la Penya del Corn, Subarra, la Ferradura, el Bartolo, els vèrtex d’Irta, ...

Després de disfrutar de les vistes tornem enrere baixant novament al coll de l’Esquerola on enllacem amb el camí que segueix l’assagador. El seguim a la dreta passant per la vora del corral de l’Esquerola, o més ben dit, dels dos corrals que s’alcen al collado. Des del segon baixa el camí de la Solana, per on podríem retornar a l’inici, però se’ns faria massa curta la ruta, així que seguim recte per una senda que traspon el coll i baixa per l’ombria cap a la rambla del Mas.

El camí baixa entre un coscollar alt, i com no li pega el sol de l’hivern trobem zones humides on cal anar en conte de no esvarar. De tota manera en quatre camellades arribem a la rambla just on fa una gran volta, deixant a la part interna tot de bancals treballats d’oliveres. Este serà el paisatge que ens acompanyarà a partir d’ara, camps d’oliveres (i alguna garrofera i ametler) alternant amb el coscollar (i algun rodalet de pinar). No és el millor terreny per a caminar a l’estiu quan el sol apreta doncs no hi han ombres, però ara a l’hivern s’agraeix el solet.

Inici de la senda d'accés al cim ...

... amb alguns trams tapats pel coscoll.

L'ombra del coll de l'Esquerola amb la Serrancanes i les Talaies de fons.

Vèrtex del Coll de l'Esquerola.

I els valents que hem arribat dalt.

La plana de Vinaròs des del vèrtex.

Santa Malena des del Coll.

Alcalà de Xivert.

El Montcàtil a l'esquerra i el tossal d'Orenga a la dreta.

Senda de baixada (i de pujada).

Corral de l'Esquerola.

Baixant a la rambla del Mas.

El Coll de l'Esquerola des de la rambla del Mas.

Toca ara seguir rambla amunt, un tros llarg per dins i, posteriorment, per la vora seguint una pista que, un poc més avant, se’n separa de la rambla i puja per un barranquet fins que es converteix en una senda que passa de bancal a bancal, fins que arribem a dalt d’un llomet a la partida de la Franca on trobem el camí del Cervo. El camí continua a la dreta cap a Santa Malena, per on hem de tornar, però abans ens acostarem a visitar la cova de la Franca, situada a la vora de la rambla del Mas. Per a fer-ho seguim a l’esquerra el camí del Cervo, ample per a passar els cotxes. Quan comencem a baixar deixem el camí ample i seguim a la dreta el vell camí de ferradura que, en una llarga diagonal, ens baixarà just al davant de la cova.

La cova de la Franca és un xicotet abric de reduïdes proporcions, important per ser un punt d’aixopluc situat a la vora del camí i prop de la rambla.

Després de visitada la cova refem el camí d’anada fins a dalt la lloma de la Franca, on continuem cap a l’est pel camí del Cervo, que ens acostarà a la partida del mateix nom.

Remuntant la rambla del Mas per dins.

I seguint-la per la vora.

Pujador entre els bancals de garroferes ben cuidats.

Senda pel llom de la Franca.

Baixant a la cova de la Franca.

Cova de la Franca.

El camí és ara un agradable passeig entre bancals treballats i erms, coscollars i pinars. Podem vore el treball de pedra en sec que van fer durant generacions els madaleners per a poder traure les terres i posar-les en cultiu.

Seguim el camí del Cervo fins que, arribats a un punt, trenquem a la dreta per a acostar-nos cap als Petròglifs del Cervo, situats a dalt d’un llomet. Per a arribar hem de seguir camins que entren als bancals. Travessem un barranquet i pugem a un llomet on, trobem a l’esquerra un entrador entre els bancals d’oliveres que seguirem.

Hem de travessar tota la finca pel camí que dóna accés a les diferents parts. Es tracta d’una gran finca d’oliveres ben cuidades i treballades que fa goig vore. Al bell mig s’alça una caseta per a quedar-se al temps de l’oliva. Nosaltres pugem al cap de dalt, on de l’altra banda veiem novament la rambla del Mas als nostres peus i, com no, de l’altra banda el coll de l’Esquerola, omnipresent en tota la ruta.

Des d’ací cal seguir un corriol entre antics bancals abandonats que ens portarà al punt on hi ha els petròglifs del Cervo.

Segons la descripció de Norberto Mesado es tracta de dos «hojiformes grabados sobre sendas losas calizas, aún “in situ”, con un buzamiento natural (el propio de la estratificación interna de la montaña) de unos 10º hacia el Sur. Ambas plataformas presentan una monótona superficie grisáceonegruzca, de nuevo sin termoclastos, uniformementemeteorizada en sus insculturas, lo que avala la antigüedad de los grabados, nuevamente con un claro eje central señalando el Norte.»

Caseta de pedra seca a la Franca.

Camí d'accés als bancals a lo Cervo.

Coll de l'Esquerola des de lo Cervo.

Petròglifs del Cervo.

Visitats els petròglifs cal novament fer marxa enrere i travessar els bancals erms i els llaurats fins que eixim novament a l’entrador. Des d’ací pujarem un poc cap al cim que ens separa de la rambla del Mas i, buscant un poc, trobem un senderol que baixa, no massa clar, entre la malea i els vells bancals.

Baixem un curt tram un poc tapat, l’únic del dia, i arribem a una vella pista que seguim a l’esquerra baixant cap a la rambla. Quan arribem a la rambla enllacem amb una pista més bona i ben cuidada, que ve des del mas d’Albert, ja en terme de Alcalà, i que seguim rambla avall, sempre per la vora però retallant les voltes que fa esta, entre d’altres la volta que fa deixant a l’esquerra la Cova de l’Aiguassera, situada just a sota dels petròglifs del Cervo (pot ser relacionats amb ella). No ens acostem perquè ja anem justos de temps i cal apretar el pas en el camí de tornada. Travessem un parell de vegades més la rambla mentre retallem les voltes fins que arribem al Pou de l’Aiguassera. Ací el nostre camí enllaça amb el camí del Cervo, per on veníem abans de desviar-nos i, seguint-lo a la dreta, retornem cap a Santa Malena.

El camí travessa la partida de lo Vespo abans d’eixir a la carretera de la Salzadella, per on passa l’assegador de la Cardanxa. Nosaltres no hi arribem i, uns metres abans, trenquem a la dreta per una senda que corre paral·lela a l’asfalt quasi dos-cents metres fins que torna a eixir a la carretera. Ho fem simplement per evitar xafar tant d’asfalt, perquè una vegada a la carretera encara ens queda un quilòmetre per asfalt fins que arribem a l’ermita de Sant Vicent, tancant el cercle d’una ruta sense alta pretensió que pujar al vèrtex de l’Esquerola, però que ha resultat més fàcil i entretinguda del què pensàvem.

Baixant a la rambla del Mas.

Camí vora la rambla del Mas.

Pou de l'Aiguassera.

Senda alternativa al camí asfaltat.

Assagador de la Cardanxa i camí de la Salzadella.

Final de ruta, novament a l'ermita de Sant Vicent.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

La Mola de Santa Malena des de l’ermita de Sant Vicent

Més informació:

• Ajuntament de Santa Malena

• Borrego, Juan Carlos et al. (2015) Mapa del parc natural de la Serra d'Irta Ed. Piolet

• (1910) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Santa Magdalena de Pulpis. Ed. IGN

• Mesado, Norberto et al. (2010) «Nuevos hojiformes en la província de Castellón» dins Archivo de Prehistoria Levantina vol. XXVIII Valencia. Accessible a la web.