La part més occidental de la Serra d’Espadà no és la part que tinguem més xafada, en part perquè la vegetació natural no és tan espectacular com a la banda més oriental, afectada en la seua gran major part pel gran incendi de l’estiu del 1994, i en major mesura per estar molt lluny. I és que arribar a Torralba sempre costa i no pels quilòmetres sinó pel temps que es tarda en recórrer-los. Així que quan n’hi ha temps s’ha d’anar a fer ruta.
En este cas l’objectiu era conèixer de primera mà la senda de las Cañadillas, netejada de no fa massa i que puja des del barranco de las Clochas al Alto de Bernabia. O millor dit, eixa era l’excusa per a tornar a passar per camins i sendes que fa més deu o quinze anys que no xafava.
Per a començar la ruta ens acostem a l’ermita de Santa Bárbara, als afores de Torralba i dominant la Huerta del Parral. Ací parteixen els camins de Montán i Cirat, tal i com indiquen dos rètols picats a la pedra de cada cantó de l’ermita.
Començarem a caminar pel camino de Montán, per on també va el GR-36 camí de Montanejos. El camí ens baixa a la rambla del Catalán. Este no és només el camino de Montán.
El camí baixa enclotat entre bancals, vorejats per bardisses d’espinalbs (o cirerers de pastor), aranyons i rosers que corresponen a un matollar més oceànic que mediterrani. Això ja ens indica que caminem per unes terres frescals on, abans de fer els bancals, la vegetació predominant eren els roures, concretament el roure valencià. I per si no estava prou clar només arribar a la rambla del Catalán comencem a trobar exemplars de roure a la seua vora.
Després d’una curta baixada que ens aboca a la rambla, cal seguir rambla amunt. En uns metres deixem a la dreta el GR-36 que continua pel camí de Montán i continuem rambla amunt. Ací la rambla baixa pedregosa i seca perquè l’aigua corre sota els llosmos. De fet en un curt tram que no està cobert per grava apareix l’aigua. Per la vora de la rambla trobem una vegetació variada i abundant: algunes vimeteres que trauen el cap al bell mig, algun xop, marfulls, cirerers de pastor i de veritat, figueres, pins, roures, sureres, carrasques, ... que mostra la gran biodiversitat de la Serra d’Espadà.
Després de caminar quasi mig quilòmetre rambla amunt cal estar atents per a trobar una senda que enfila per l’esquerra. Fa anys estava més clara, però ara la falta de pas i alguns pins caiguts per les nevades la fan difícil de trobar. Els primers metres es troben un poc tapats, però de seguida es converteix en una senda clara i fàcil de seguir.
Pugem una llarga costera de materials sedimentaris entre pins fins que arribem al Planico. Ací trobarem un magnífic bosc de sureres i pins, entreverats per algunes carrasques i roures. Pot ser el millor conservat de tot el terme de Torralba a l’haver escapat al foc de l’incendi del 1994. Malauradament no és molt llarg i pronte dona pas als bancals d’ametlers que es troben davant la Caseta del Estudiante.
Arribats ací trobem el camino de Pavías, ara convertit en pista, i el seguirem cap a la dreta. Per l’esquerra ve del poble coicidint, en part, amb la moderna carretera. Cal seguir camí avant fins que el camí enfila cap al barranco del Aliagero, per on continua un tram per dins del barranc, que s’ha formigonat per a evitar els regalls de l’aigua.
Este tram més costerut i formigonat acaba quan arribem al corral del Aliaguero situat a un collado, que dona nom a este tros de barranc. A partir d’ací desapareix el formigó i el camí planeja trobant un altre barranc a la vora, el del Pozo Negro. Només traspondre el colladet a la dreta queda el camino de Higueras, que es va netejar fa anys però que ara no sembla molt net.
Davant nostre la serra del Pinar forma la capçalera del barranco del Pozo Negro. Ací la vegetació dominant és el pi blanc, que creix amb força després de l’incendi però com passa en quasi tot el terme, amb una densitat de peus massa alta que no afavoreix el creixement. Algunes carrasques soltes posen un toc de verd diferent al paisatge. Però davant nostre la vessant del Pinar es troba coberta per pins de rodeno i sureres.
Seguim per la vora del barranco del Pozo Negro fins que arribem al Pozo Negro, on s’entolla l’aigua del barranc. Un poc més avant la pista traçada sobre el camí el travessa i puja per l’altra vessant, cap a las Morajas des d’on es pot enllaçar també amb el camino de Higueras. Eixa era la idea original però al mateix barranc apareix una senda neta que puja amunt per la vora, així que cal aprofitar i explorar.
 |
| Torralba des de ... |
 |
| ... l'ermita de Santa Bárbara, on comença la ruta. |
 |
| Camino de Montán. |
 |
| Rambla del Catalán. |
 |
| Bosc ben conservat al Planico. |
 |
| Caseta del Estudiante. |
 |
| Camino de Pavías pel barranco del Aliaguero |
 |
| Barranco del Pozo Negro. El Pinar es veu al fons. |
La senda neta es correspon, si fa no fa, amb l’antic camí i puja per la part oest del barranc. Travessa un bosc de sureres i pins joves, resultat de la reforestació natural rere el greu incendi del 94. Segueix, si fa no fa, el traçat del vell camí de Pavías, almenys durant el primer tram que segueix per la vora del barranc tota l’estona. Més avant enfila amunt per un llomet mentre que el vell camí feia un poc més de volta seguint per la vora del barranc a buscar el traçat actual de la carretera. Conforme puge amunt recorde que ja vaig pujar per ací fa quasi vint anys, després que netejaren també la senda, en aquella ocasió pujant fins al Pinar. En aquella ocasió els estralls del foc eren encara ben vius doncs tan sols havien passat deu anys de l’incendi, ara només la joventut del bosc ens recorda que es va cremar tot.
Ens trobem a l’ombria del Pinar i al fons del barranc apareixen orons, que posen un toc d’un verd viu al bosc. El camí puja entre sureres que a la part més alta deixen pas a les carrasques en flor. Alguns pins grans ens recorden que tot açò fou un espès pinar.
El camí enfila amunt fent algunes voltes fins que, finalment, arriba a la carretera de Pavías. Just davant nostre queda una senda que puja cap al Pinar i fora una altra opció, però hui cal seguir carretera amunt. Així que toca fer un tram de carretera però no molt llarg, a més el trànsit és entre escàs i nul de manera que és més bé agradable i ens permet disfrutar de les vistes sobre el barranco del Pozo Negro, que hem acabat de pujar, i del Pinar de Torralba.
Hem de seguir la carretera fins que fa una volta tancada deixant a la dreta el tossal del Carrascal i a l’esquerra la Talayuela. Ací la carretera corona el port de Pavías (encara que després ve un llarg pla i la cota més alta la trobem un quilòmetre més avant). Des d’ací mouen un parell de sendes. La primera, abans de traspondre el collet, recorre l’ombria del tossalet a buscar el Paso de la Talayuela, on es perd. Nosaltres buscarem per la solana una senda oberta més recentment i que ens baixarà, quasi al recte, cap al barranco del Brezal.
El Carrascal fa honor al seu nom i abunden les carrasques, tot i què encara menudes, però amb el temps de ben segur que tornarà a ser un carrascar esponerós. A més entreverades amb els carrasques hi ha sureres i fins i tot algun roure, tot un exemple de diversitat botànica a la què s'afegeixen els pins.
Travessem la solana del Carrascal, anomenada la Solana del Alcornocal. Ací no trobarem un bosc espès però les carrasques i alcornocs joves mostren la potencialitat del lloc. S’ha obert una senda clara i que s’ha netejat de fa poc que fa la volta per la Solana quasi sense perdre ni guanyar altura fins que arribem a la ratlla del terme de Pavías a l’Alto de la Hoya Redonda. Hem anat trobant algunes sureres grans on encara es veu clarament la marca del foc d’anys enrere. També ho vorem en els pocs pins madurs que queden.
A sota nostre queda una clotada envoltada de muntanyes, al davant tenim Montalbán on destaca l’escombrera de la Mina Montalbana, a la seua esquerra hi ha la Serratilla i darrere nostre queda la Talayuela, extrem oest del Pinar.
A partir d’ací la senda baixa quasi al recte seguint la ratlla dels termes, cada vegada amb major pendent fins que arribem a la vora del barranco de las Clochas, nom que pren quan el barranco del Brezal engrava amb el de la Serratilla. A la documentació antiga se l’anomena la rambla de Peñarrubia, per passar més avant als peus d’esta.
 |
| Camino de Pavías. |
 |
| Barranco del Pozo Negro. |
 |
| Tram de senda que puja pel llomet. |
 |
| Carretera de Pavías. |
 |
| La Serratilla i la Montalbana des de la Talayuela. |
 |
| Senda de la Solana del Alcornocal. |
 |
| Sureres mascarades pel foc ... |
 |
| ... i pins que van sobreviure a l'incendi al barranco de las Clochas. |
Per ací passava el camí del Carrascal o de Torralba a Higueras, segurament pujant pel barranco de la Serratilla. Nosaltres seguirem el camí en direcció nord, aigües avall. De seguida veiem que el barranc fa honor al seu nom doncs trobem algunes clotxes on s’entolla l’aigua. Això i el fet d’estar obert en un rocam de rodeno fan que la vegetació siga més verda i fresca del que podríem trobar en el seu equivalent calcari. Així a la vora del barranc tornem a trobar diversos caducifolis. A més al mateix llit del barranc si ens fixem trobarem algunes pedres tacades de verd i de blau. Són traces de malaquita i atzurita, dos dels materials que s'extreien de les mines situades aigües amunt (la Mina Montalban i la Mina Gertrudis).
El camí va retallant les voltes del barranc i va circulant ara per la dreta, ara per l'esquerra, sota rodals de pins i sureres grans que van escapar del foc, acompanyats de carrasques i pins més jòvens que són el bosc del futur.
Quan passem sota la Peñarrubia el camí discorre íntegrament per dins del barranc. Es tracta del tram més extens i, pot ser, més espectacular del recorregut. Finalment quan deixem enrere els gresos i trobem rocam calar, cal eixir del barranc que a partir d’ací s’enclota formant una xicoteta fou amb meandres encaixats, i cal pujar per l’esquerra.
El canvi de sòl provoca un canvi de vegetació. Així el pinar de rodeno i les sureres que ens han acompanyat deixen pas al pinar de pi blanc. Carrasques però encara n’anirem trobant, però menys abundants al passar de l’ombria a la solana. També la vegetació arbustiva que acompanya al bosc canvia i ara domina l’argelaga i el romer.
Pugem a un colladet on trobem una bassa d’aigua. Estem a las Cañadillas i per ací passa el Paso de las Cañadillas i la bassa fa d’abeurador per a les raberes que, abans, circulaven per esta via pecuària.
Cal deixar ací el camí que continua cap a Torralba i que coincideix amb el Pas fins al Corral del Aliaguero (per on hem passat abans).
La senda de las Cañadillas s’ha acabat de netejar i és ben fàcil de passar. Puja per tota la vessant sud d’una llarga llometa, coberta de pinar jove, massa espès per a poder créixer bé, però que torna a mostrar el bosc potencial d’estes muntanyes que sempre van estar cobertes de bosc doncs llevat d’alguns rodals dispersos no van arribar a artigar-se mai.
El camí puja cap a un tossalet que deixem a la dreta. Ací se’n separa el pas que discorre paral·lel pel nord per a tornar a enllaçar al collado de los Arenosos. Des d’ací seguim planejant cap a un altre tossalet mentre deixem a l’esquerra el Alto de la Pedriza. Arribats ací queden a la nostra dreta les runes del corral de las Cañadillas, engolides pel pinar.
Davant nostre tenim el Alto de Bernabia i als seus peus enllacem amb el camino de Torralba a Montán.
Cal seguir-lo a la
dreta a buscar l’ample Collado de los Arenosos situat a unes desenes de metres.
 |
| Barranco de las Clochas. |
 |
| Rastres de Malaquita. |
 |
| El camí retalla les voltes del barranc. |
 |
| Bosc espès al Manzanillo. |
 |
| Caminant per dins del barranc sota la Peñarrubia. |
 |
| Eixint del barranc a las Cañadillas. |
 |
| Balsa de las Cañadillas. |
 |
| Senda de las Cañadillas. |
 |
| Arribant al Corral de las Cañadillas. |
 |
| Penyagolosa des de Bernabia. |
 |
| Enllaçant amb el camí de Higueras a Cirat. |
Al Collado de los Arenosos trobem un interessant encreuament de camins antics, sortosament pràcticament tots nets i en condicions de passar. En primer lloc el què ens ha dut ací, que des de Pavías pujant per las Balsillas, continuava cap a Montán pel Prao. En segon lloc el que des de Higueras i pujant per la Rocha de los Carreteros continuava a Cirat per la Fuente el Prao, Cuatro Caminos i Macasta (o a Fuentes des d’allí). En tercer lloc la Senda de los Contrabandistas que per Veralante i el Collado Rubio continua cap a la Loma de la Cierva. Cal sumar-li la senda de las Cañadillas per on hem pujat i que queda uns dos-cents metres enrere.
D’entre totes les opcions trie per a baixar el camino de Higueras a Cirat, que baixa cap al Prado. Fa anys que no passe perquè s’havia tapat però ara està acabat de netejar, així que no n’hi ha excusa per a seguir-lo tot i què per a la ruta resulta un poc més llarg que el de Torralba a Montán (raó per la qual s’ha acabat tapant, perquè és un poc més llarg).
El camí baixa net però molt poc xafat per la part de llevant del collado, buscant un barrancusset que davalla cap al Prado. Conforme baixem la caixa del camí està més clara, encara que segueix estan molt poc xafat, i baixa arrapant-se a la falda de la muntanya i fent la volta cap als bancals del Prado, extensa plana que forma la capçalera de la rambla del Catalán.
Seguint el camí arribem finalment al Balsón del Prado, alimentat per la font del mateix nom i amb aigua permanent. Es tracta del principal punt d’aigua de tota la clotada del Prado, i no és casual que el vell camí passe just per la vora.
Des d’ací el camino de Cirat (i Fuentes) travessava els bancals del Prado i pujava per l’altra vessant a buscar els Cuatro Caminos però ara està totalment perdut i no se’n veu cap traça. Amb un poc de voluntat no fora difícil travessar els cent-cinquanta metres que ens separen de l’altra part del pla, per on corre una pista que hem d’agafar més avant, estalviant així un poc més d’un quilòmetre, però hui no toca així que caldrà seguir la pista que entra des del Collado del Prado, al capdamunt de la partida.
Seguint la pista recorrem el Prado de cap a cap. Es tracta d’una plana allargassada, de quasi un quilòmetre de llarg per dos-cents d’ample, que conforma la capçalera de la rambla del Catalán. Ací s’acumula l’aigua de les vessants i trobem encara algunes zones amb herba abundant d’on li vindria el nom.
El Prado però es va transformar en terra de cultius, amb grans bancals que en alguns casos encara no s’han emboscat, i fins i tot amb un parell que encara es llauren. Ací també es va alçar el mas o masada del Prado, que amb la de Macasata són les úniques del terme de Torralba, situades les dos en bones terres de cultiu molt allunyades del poble.
Forma per tant una valleta soma entre el tossal de Veralante i el Portillo, tancant-la per ponent el collado del Prado, que realment no sembla tal.
Seguint la pista arribem al collado. Ací trobem el camino de Torralba a Montán, que havíem deixat dalt al Collado de los Arenosos o de Bernabia. I ací també trobarem altres antics camins doncs fins a cinc camins arribaven des de cinc pobles: cap a Montán, a Cirat, a Pavías, a Higueras i a Torralba. Ara passa per ací la pista asfaltada de Torralba a Montán, l’única que travessa esta part de la Serra, i també el GR-36 que la travessa el trobem a uns centenars de metres d’ací cap al nord.
 |
| Collado de los Arenosos. |
 |
| Camino de Higueras a Cirat. |
 |
| Fuente i Balsón del Prado. |
 |
| Pista travessant el Prado. |
 |
| Pista de Montán al Collado del Prado. |
Amb tants camins antics nosaltres no en seguirem cap d’ells sinó que agafarem la pista que corre per l’esquerra del Prado i baixa paral·lela a la rambla del Catalán.
Seguint-la passem per les runes de la Masada del Prado, ara només quatre parets. Seguint avall deixem a la dreta els antics bancals on hi ha rodals de joncars, senyal de la humitat de la zona. Així mateix entre el pinar també creixen en abundància els oms, una altra de les espècies que necessita una humitat quasi constant. Segurament en altres èpoques serien l’espècie dominant formant bosquets entre clarianes cobertes de prats i joncs, doncs esta sembla ser la vegetació potencial de la zona. De tota manera ara el pinar és omnipresent i creix i s’escampa per tot arreu.
Conforme baixem entre els pins trobem gran quantitat de roures, que es distingeixen clarament pel seu verd més clar, i també algunes carrasques de verd més grisós.
Després de passar pel davant del Balsón del Prado, que queda de l’altra banda, la pista continua recta però l’aigua comença a excavar i formar un barranc que, posteriorment serà rambla.
La pista acaba quan arribem a la fuente del Chorrillo. O millor dit, a partir d’ací els regalls la tornen impracticable per a vehicles, encara que s’ha netejat i per al caminant encara continuarà un bon tros més.
La font no la veiem, però ací el barranc que tenim a la vora està especialment cobert per xops, salzes i tota una espessa xarxa d’esbarzers que impedeixen el pas, senyal de l’abundància d’aigua.
A partir d’ací la pista es converteix en senda, i la senda continua per la vora del barranc que portem a la dreta. En este tram el pinar està molt afectat per les nevades dels anys passats i la càrrega de combustible és molt alta, la senda és l’únic lloc d’accés en cas d’incendi i només té uns metres d’ample a la zona neta.
La pista finalment conflueix al barranc. Ací s’acabava la pista original i des d’ací no es va obrir mai cap altre pas.
Al mateix barranc trobem un encreuament de camins. Per la dreta puja un camí, també net, que enllaça en el camino de Higueras, que es troba només a dos-cents metres. I cent metres més avant hi ha la balsa de las Cañadillas, on hem agafat la senda de las Cañadillas. Nosaltres seguirem per l’esquerra per un camí, també net, que ix del barranc per l’esquerra per a retallar les voltes que fa ací i que ens portarà al corral del Hinojar.
El camí puja un poc i continua per dalt del barranc, que ara s’enfonsa formant meandres encaixats que ens queden a la dreta. En alguns punts s’ha obert el camí entre el rocam calcari i en d’altres s’ha hagut de fer una paret de suport per a passar el camí que queda sempre en alt, penjat sobre el barranc. És ací on engrava el barranco de las Clochas en la rambla del Catalán, un dels punts més feréstecs del recorregut.
Camí caminant arribem a un colladet on s’hi troben les restes del Corral del Hinojar. D’ací pujava el Paso del Campo als Corrales del Campo, situats al camino de Montán, per on ara passa el GR-36. El pas és a hores d’ara impracticable, però sí que trobem una senda que també puja a enllaçar amb el GR prop del corral del Campico.
 |
| Pista del Prado. |
 |
| Masada del Prado. |
 |
| Roures i pins al bosc del Prado. |
 |
| Pista convertida en senda. |
 |
| Pinar afectat per les nevades. |
 |
| Enllaç amb las Cañadillas. |
 |
| Camí picat a la roca. |
 |
| Corral del Hinojar. |
Nosaltres deixem a l’esquerra la senda, les restes del corral i continuem recte. A partir d’ací la senda torna a ser pista, encara que en molt males condicions. Un parell de bancals llaurats són l’únic rastre actual d’ocupació humana.
La pista va baixant novament cap a la rambla i quan arribem deixem a la dreta un altre entrador. En este cas també fa cap a uns bancals, però des d’ells es pot accedir per senda al camino de Higueras i a la pista de las Morajas, que puja des del Pozo Negro (fent possible retallar la ruta).
Cal seguir ara avall, travessant el barranc un parell de vegades fins que tornem a eixir-ne per l’esquerra abans d’arribar a los Estrechos. Ací el barranc s’enfonsa en un tram de gran bellesa que, a més, es va salvar de l’incendi. Nosaltres passem els Estrechos per dalt, però també és possible travessar-los seguint la rambla.
Passats los Estrechos arribem al Planico, on comencem a trobar camps treballats i cuidats, senyal que ja no estem massa lluny del poble. Però encara ens queda un poquet per arribar. Per a fer-ho quan arribem a un encreuament de camins triarem la pista menys xafada i més perduda que continua per la vora de la rambla. Si seguirem per la pista de l’esquerra també podríem anar, enllaçant amb el camino de Montán, per on passa el GR.
Cal seguir pista avant patint els cudols de la rambla però tornant a disfrutar de la frondosa vegetació que l’envolta.
La pista va retallant les voltes de la Rambla fins que coincideix amb ella. Un poc més avant trobem el punt on ens n’hem desviat a l’anada i per tant tanquem el cercle. A partir d’ací el camí ja és conegut i només hem de seguir rambla avall fins que enllacem amb el GR i després, seguint les marques blanques i roges pujar a l’ermita de Santa Bárbara on hem començat la ruta i on l’acabarem.
Tanquem així el cercle d’una ruta que ens ha portat per alguns dels racons menys coneguts, però també més interessants, del terme de Torralba i, per extensió, de la Serra d’Espadà.
 |
| La rambla del Catalán des del corral del Hinojar. |
 |
| Rambla del Catalán. |
 |
| Los Estrechos de la rambla. |
 |
| Pista arribant al Planico. |
 |
| Pista vora la rambla. |
 |
| Enllaçant novament amb el GR-36. |
 |
| Ermita de Santa Bárbara. |
Ací està el track:
I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:
Entre Torralba i Pavías: del Prado al Pinar per la rambla del Catalán i la Serratilla
Crestes d’Espadà 3: del Mojón de Pavías al Collado Arenillas
Els mils d’Espadà d’Higueras: Loma la Cierva i Pico Elvira
Més informació:
Puchades i Vila, Sento (2009) Serra d'Espadà. GR-36 Ed. Societat d'Amics de la Serra d'Espadà
Ruzo Gómez, José Manuel (2003) Estratigrafía y mineralogía de la sierra de Espadán. Ed. Fundació Serra Espadà
Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada