DE BENAFIGOS A CULLA AL VOLTANT DEL RIU DE MONTLLEÓ

 

La ruta de hui és el resultat d’una sèrie d’excursions que hem fet en el darrer any al voltant del riu de Montlleó. De fet, és una combinació de tres d’elles: de l’Hortissella al Montlleó, Benafigos: de la Sella del Ròbol al riu de Montlleó pel Ròbol i l’Hortisella i de Culla al Montlleó pels camins reals de Benafigos. Així que, amb tots eixos tracks al GPS ens hem acostat a Benafigos per a començar la ruta. La idea és senzilla, anar i tornar de Benafigos a Culla seguint, en la mesura del possible, els camins que unien ambdós pobles de la Setena. Però per no allargar massa la ruta hem retallat el principi i el final, de manera que, ni comencem a Benafigos, ni arribem a Culla, estalviant així uns quatre quilòmetres (1km d’anar i tornar a Benafigos i 3km a Culla).

 

Comencem així a caminar a la Creveta de l’Hortissella, on se’n desvia el camí que baixa cap a l’ermita de l’Hortissella. Però ara no baixarem la Costera camí de l’ermita, sinó que mourem en direcció contrària, per un entrador que va al càmping de Benafigos.

El camí passa entre carrascals que cobreixen les Serrades del Pla, que s’estenen des del Pla de les Sèquies fins al Morral de la Buitrera. Nosaltres seguim l’ample Pas de les Serraes, que s’estén i fa d’enllaç entre l’assagador de la Costera de l’Hortissella i el del Pla en Tossal.

A la punta nord hi ha unes xicotetes instal·lacions per a fer un càmping que no sé si va arribar mai a entrar en funcionament. A la vora hi ha les restes d’un cobert de formigó per a fer tir al plat, i just des d’allí hi ha una de les millors panoràmiques del Montlleó que tindrem en tota la ruta, i és dir molt. Des de dalt veiem el Ròbol i intuïm per on hem de baixar fins a la Volta del Boqueró i també es veu la volta dels Pobills, per a on pujarem a les Roques de Llaó, és a dir, la meitat de la ruta a vista de pardal. Més enllà la vista es perd cap a la Serra d’Espaneguera i la Serra d’en Galceran.

Deixem enrere el càmping i travessem el pas de les Serraes de cap a cap fins que enllaça amb l’assagador del Pla d’en Tossal. Des d’ací hem de baixar un curt tros fins a la Sella del Ròbol, situada entre la lloma on hi ha les Serraes i el tossal de la Pedrenyera. Per la vora passa la pista que entra al Pla d’en Tossal (o Pla’n Tossal) i, just a la Sella, al punt més baix que té la forma de sella o selleta, trobem el camí del Ròbol.

De selles i selletes n’hi ha moltes i totes semblen tindre en comú que no arriben a la categoria de collado, que són més marcats i punt de pas més important.

La Creveta de l'Hortissella.

Començant la ruta cap a les Serrades del Pla.

El Pas de les Serraes.

El barranc de la Redonda.

Benafigos.

El camí del Ròbol traspon la sella i baixa pel Ròbol al riu de Montlleó. Només traspondre ja veiem el riu al fons de tot. De fet, quatre-cents metres més avall, què és el que haurem de baixar pel Ròbol. Per sort tenim davant un vell camí de ferradura netejat, encara que poc xafat, que baixa fent grans voltes per a salvar la pendent. El camí baixa travessant el pinar que s’escampa Ròbol avall. La part alta la trobem coberta de pins blancs, que no es troben molt espessos, amb un sotabosc de peturrera (bruc d’hivern) que mostra les seues flors roses, romer i argelaga. Alguns ginebres, matisses i aladerns creixen entre els pins, molts d’ells de grans dimensions.

Conforme baixem la vegetació es fa més espessa i més fresca, apareixent espècies més exigents en humitat com l’arítjol, l’heura, el lligabosc i fins i tot el marfull que forma un rodal més espès al voltant del barranquet del Fondo del Ròbol.

Arribats al Fondo del Ròbol, davant queden els terrers del riu que formen la volta dels Pubills. Ací el camí continua riu avall, per la dreta i molt amunt encara del seu caixer. Travessa el barranc del Fondo del Ròbol en un tros especialment fresc i humit i continua paral·lel a l riu cap a la volta del Boqueró.

Seguint el camí netejat arribem a uns antics bancals d’oliveres, situats als peus dels pedregals que davallen de les penyes, on ens fugen unes cabres. Seguint per la vora arribem a un pas sota uns cingles. Ací a l’esquerra queda la volta del Boqueró, una de les moltes voltes que fa el riu de Montlleó quan s’obre pas camí del Pla de Meanes. Es tracta de profunds meandres encaixats en les roques juràssiques, molts d’ells reblits de materials terciaris que ha tornat a excavar el riu. En este cas es tracta d’un penyal calcari que volta el riu.

Baixem per la volta del Boqueró en una llarga diagonal cap al riu de Montlleó que, com sol ser habitual, baixa sec. Arribem al riu on una xicoteta fita de pedres marca el punt on connecta el camí, i ara cal seguir riu amunt un bon tros per a tornar a pujar cap a Benafigos pel camí del mas d’Escrig.

Tot i no ser la part més espectacular del riu, el curt tram que remuntem és una bona mostra del paisatge que envolta el Montlleó. Un territori feréstec, allunyat dels pobles i on ja només trobem restes del paisatge humanitzat que hi va haver en altres temps. De fet en esta part del riu no hi va arribar a haver ni masos, simplement algunes casetes per a viure temporalment que, a l’època de major pressió demogràfica van passar a ser habitatges permanents.

Remuntem el riu passant pel Racó del Morral Redó, la part contrària a la volta del Boqueró, situat als peus del Morral Redó, ja dins del terme de Culla. I és que el riu de Montlleó fa ací de frontera entre Culla i Benafigos.

Arribats ací busquem un vell camí que n’ix del riu per sota del Morral Pardo, just al punt on comença la volta dels Pobills. El vell camí ens puja fins a la Cova Llonga, llarga balma utilitzada per a assecar figues tal i com encara es pot vore pels canyissos que queden al mateix lloc. Ací aprofitem per aturar-nos i esmorzar al solet, amb boniques vistes del Ròbol, per on hem baixat.

Baixant pel Ròbol.

Camí del Ròbol.

Travessant el Fondo del Ròbol.

La Penya Calba i el Cingle Verd des del Ròbol.

El riu de Montlleó entre el Ròbol i la volta dels Pobills.

Vells bancals d'Oliveres a la Volta del Boqueró.

Arribant al riu de Montlleó.

El Ròbol des del riu de Montlleó.

Pujant a la Cova Llonga.

La Cova Llonga.

Després de descansar i recuperar forces ara toca començar la llarga pujada que ens portarà a la Lloma d’en Bom, al davant de Culla. Per davant ens queden quasi 600 metres de desnivell, que salvarem poc a poc seguint primer el camí dels Pobills i, un poc més amunt, el vell camí de Benafigos a Culla. Però abans hem de pujar a la volta dels Pobills.

La volta dels Pobills és un dels molts meandres encaixats que trobem al riu de Montlleó, anomenats voltes per les voltes que fa el riu (volta de Baia, del Boqueró, del Porró, ...), cadascuna batejada amb un nom propi. El riu de Montlleó va anar excavant els meandres a la vegada que s’alçaven les muntanyes, de manera que en un primer moment el riu corria sobre una superfície pràcticament plana, abans d’encaixar-se entre els sediments calcaris excavant una estreta vall amb un desnivell considerable de més de 500 metres en els punts més fondos. A més la dinàmica fluvial juntament amb les transgressions marines del quaternari i l’alternança del glacial i interglacial ha provocat una acumulació de sediments quaternaris en algunes de les voltes, com la dels Pobills, formades per una potent capa de conglomerats, molt favorables per als cultius. Si unim això al fet d’estar situades a un nivell molt inferior als cims de les muntanyes on es troben els pobles, trobem que els cultius que ací es poden fer són diferents, i complementaris, dels que trobem a les parts altes. Així a la volta dels Pobills (i també, però en menor mesura a la del Boqueró que hem passat abans i a la del Porró que passarem) trobem bancals d’oliveres, gràcies als sediments aportats pel riu, però sobretot al fet d’estar situades sobre els 400 metres d’altura sobre el nivell de la mar. Al voltant de Benafigos i Culla, el cultiu de les oliveres (o la vinya) és impossible per la seua altura.

A la part de dalt dels bancals trobem les Casetes dels Pobills, totalment assolades on només queden les parets i les restes d’un trull per a fer oli. L’aljub, que hi ha a la vora, encara està en bon estat i té aigua.

Fins ací arribava una vella pista que corria pel riu de Montlleó, esborrada per les riuades. Per la vora de l’aljub puja el vell camí de Culla que serà el què seguirem.

El camí puja pel Pinar dels Pobills, que creix a la falda de les muntanyes. S’ha netejat de no fa massa i, pujant, trobem gent que va corrents doncs està previst que enguany passe per ací la CSP-115 entre Benafigos i Culla (finalment la CSP 2022 es va traçar pel camí d’Atzeneta).

El camí és llarg i puja un desnivell considerable però està molt ben traçat i el salva fent voltes i més voltes, sempre amb una pendent constant que permet portar un bon pas sense perdre l’alé. A més, quan deixem enrere la part més espessa del Pinar, comencem a disfrutar del magnífic paisatge que se’ns obre als nostres peus i, si girem enrere (o quan el camí fa voltes) podem vore tot el camí que hem fet fins ara des del Morral de la Buitrera, baixant pel Ròbol i pujant des dels Pobills.

Quan ja estem prou amunt enllaça per l’esquerra el vell camí de Benafigos a Culla, pendent de netejar i, de moment, intransitable. A partir d’ací el pinar deixa pas a un bosc obert de pins, savines i ginebres que, més amunt, anirà deixant pas a un matollar obert amb savines i ginebres a causa de la poca molla del terreny.

Després de fer una llarga diagonal, el camí se situa sota la Roca de les Calçades. La roca pren el nom de les calçades, les voltes empedrades que fa el vell camí per salvar el desnivell evitant els cingles. Es tracta d'un bonic tram empedrat que salva el fort desnivell entre dos cingles per l'únic lloc per on es pot pujar fàcilment. Una vegada a dalt enfilem un llom calcari cobert de romer, ginebres i savines fins que arribem a unes carrilades. A partir d’ací haurem de seguir les carrilades, traçades sobre el vell camí, que pugen per la lloma cap a les Roques de Llaó. La primera part travessem la lloma, més oberta, però després de passar l’assagador del Pou de la Pica anirem entre dos parets de pedra que delimiten l’antic camí fins que arribem al mas de les Roques de Llaó.

El Ròbol des dels bancals de la Volta dels Pobills.

Caseta dels Pobills.

Camí dels Pobills.

La Penyacalba i el Cingle Verd des del camí dels Pobills.

Els Pobills, el Ròbol i el Morral de la Buitrera.

Tram empedrat a les Calçades.

Salvant la Roca de les Calçades, que fa honor al nom.

Penyagolosa des de les Roques de Llaó.

Camí entre parets arribant a les Roques de Llaó.

Mas de les Roques de Llaó.

El mas de les Roques de Llaó, que dona nom a tota una partida del terme de Culla, forma un conjunt d’edificacions alineades situades al cara-sol del tossal de la Taladeta. El mas li dóna nom a tota una partida que s’estén entre el riu de Montlleó i el barranc de la Cullola, que es veu en bona part des de les cases del mas.

Nosaltres no tenim temps de disfrutar molt de les vistes i, arribats al mas, continuem camí per la pista que ve des del mas de les Roques (se sobreentén que també) de Llaó, situat a uns centenars de metres, i és que l’antic mas es divideix en dos separats uns centenars de metres però amb el mateix nom. Deixem a banda i banda els vells bancals del mas, molts d’ells ermats, però d’altres plantats de carrasques truferes, algunes ja grans. Mentre caminem podem observar les vistes que hi ha des del mas des d’on podem vore bona part de les terres de l’antiga Setena de Culla, que abans fou terme general del castell de Culla, després dividit en els set pobles que conformaven esta antiga comunitat d’herbatge que compartia pastures i camins ramaders. Arribats al solitari mas de les Roques el vell camí gira a l’esquerra abans de la casa, passant per la vora de la font del mas i travessant entre els vells bancals. Com és de mal peany decidim anar per la pista que fa un poc més de volta i va uns metres més enllà, trobant-se novament al Pla de la Creu que, com en tants altres llocs, es troba en un ample coll on hi ha un encreuament de camins. En este cas el camí de les Roques de Llaó i l’assagador del Pou de la Pica.

Ací abandonem la pista que fa la volta al tossal del mas de l’Home per llevant, passant pel mas que li dona nom, i seguim pel vell camí de ferradura que coincideix amb l’assagador i passa el tossal per ponent. El camí no està net, possiblement siga el tram més brut de tot el recorregut (que es pot evitar continuant per la pista). Ara bé, les argelagues negres que creixen deixen un senderol obert pels animals que, més avant, es fa més clar i fàcil de seguir. El camí puja un poc deixant a l’esquerra el barranc de la Ferrerola que baixa a buscar el Montlleó. Un poc més amunt hi ha el Clot i mas dels Corralets, envoltat de bancals treballats.

Camí caminant ens eixen unes cabres que fugen barranc avall però no el suficientment de pressa com per a poder-les vores.

Travessem així este curt tram i eixim novament a la pista a l’altura d’un tancat per a cavalls. Ací camí i pista coincideixen fins a Culla i nosaltres els seguirem deixant a la dreta el barranc de la Cullola.

Quan el terreny canvia i el sauló pren el relleu a la pedra calar i la terra roja comencem a trobar grans carrasques a la vora dels bancals. Un poc més avant el camí fa una revolta i allí es troba el mas dels Domingos, encara cuida’t i habitat. El camí el travessa pel mig i de l’altra banda es troba asfaltat.

Passat el mas enfilem la Costera dels Cirers amunt, on ara només trobem carrasques, deixant a l’esquerra el Clot dels Corralets. Al capdamunt de la Costera hi ha el mas de les Barredes i ací és on s’ajunten els dos camins de Benafigos, el què hem seguit pels Pobills i el que ve per la Penyacalba. Des d’ací queden encara dos quilòmetres a Culla travessant l’ampla lloma d’en Bom (que en serien quatre en cas de tornar altra vegada), així que per estalviar-nos una horeta de camí girem cua i enfilem per l’altre camí de Benafigos que va a buscar la Roca de Penyacalba.

Caminant entre carrasques truferes.

Mas de les Roques.

Pujant des del Pla de la Creu.

Cabres al tossal del mas de l'Home.

El Clot i mas dels Corralets.

Enllaçant amb la pista.

El mas dels Domingos.

La Costera dels Cirers.

El mas de les Barredes.

Voltors dalt la Lloma d'en Bom.

Punt on s'uneixen els dos camins de Benafigos.

Este camí es troba abalisat com a PR-CV-225 que fa la volta a la Roca de Penyacalba. Nosaltres el seguirem ara amunt, pujant una costereta que ens porta al davant del mas de la Txurumbel·la. Des d’ací comencem la llarga baixada que ens tornarà a portar al caixer del riu de Montlleó, que tenim quasi 600 metres més avall.

El camí baixa entre els pins que creixen a la Costera de la Marraixona, seguint la pista que entra fins a la Penyacalba i que aprofita en este tram el vell camí. Més avant pista, quan la costera comença a tindre més pendent, pista i camí se’n separen, baixant este més dreturer a buscar el barranc de Talons. Ací els pins deixen pas a les carrasques que creixen a les vessants de la Penyacalba, que ens queda a la dreta, i del Cingle Verd, que queda a la nostra esquerra. Seguint el barranc baixem recte cap al riu que endevinem més que veiem, al fons.

Després de fer la primera part de la baixada, més senzilla i per la vora del barranc, ens aturem a dinar al cara-sol de la Roca de Penyacalba, amb boniques vistes del Cingle Verd al davant. Descansem i recuperem forces perquè la baixada és llarga però encara ens queda la pujada final a l’Hortissella, que també ho és.

Després de dinar cal continuar camí i ho fem baixant cap al riu. Este és el tram més espectacular d’una ruta ja de per si espectacular. El camí s’acosta als peus de la paret de la Roca de Penyacalba. Davant nostre tenim la Barba de Penyacalba, que fa honor al nom al ser una part de la roca que fa visera. Mirant baix queda el riu, molt prop però molt avall. El camí baixa travessant els sargallars que baixen des de la paret. Ací se van fer parets per a contindre les pedres que baixen pel pedregal. En un dels punts les parets han vençut i el camí s’ha perdut, és l’únic punt un poc més complicat d’un camí molt ben traçat, que baixa amb una pendent continua per facilitar el pas dels animals de càrrega. Deixem enrere els sargallars i enfilem el Pas de les Barrinades, l’únic pas obert a la roca i reforçat amb un mur de pedra de tota la pujada, la resta de la pujada els primers constructors van saber trobar el millor pas per a pujar entre tant de cingle i cingla. Cal dir que cingle és la part vertical mentre que cingla la feixa que hi ha entre dos cingles. Així enfilem avall pel camí que passa per l’Assomador de la Cingla abans d’enfilar avall al Racó de les Barraques, per on baixa el barranc de Talons. Ací les carrasques que hem anat trobant en la baixada, arrapades als cingles, acaben formant un bosc més espès que ens acompanyarà en el darrer tros de baixada fins al riu.

 

Culla des de la Txurumbel·la.

Mas de la Txurumbel·la.

Costera de les Marraixones.

Barranc de Talons.

Dinant amb vistes del Cingle Verd.

La Barba de Penyacalba.

Sargallar de Penyacalba.

El Pas de les Barrinades.

El Racó de les Barraques.

La Penyacalba i el Cingle Verd des del riu de Montlleó.

Arribats al riu el PR continua riu amunt cap al Forcall del Riu, on el Riuet de Vistabella engrava amb el riu de Montlleó. Nosaltres el travessarem continuant per l’altra banda, on trobarem el vell camí de Benafigos que passa per la vora d’uns bancals d’oliveres erms. Enfilem amunt cap a les Cambrelles. No fem molts passos que una nuvolada negra que ve de ponent ens arriba i es posa a ploure. Cal traure capes i impermeables per a protegir-se d’un ruixat que serà tan intens com breu. Per sort de seguida entrem al bosc on sembla que pins i carrasques ens protegeixen un poc de l’aigua.

El camí va pujant suau però constantment. Per ell retallem la volta del Porró, que fa el riu, i travessem el Pinar del mas de Marín. Bonic pinar de pi blanc amb un abundant sotabosc de ginebres, llentiscles i marfulls. Es tracta d’un acompanyament més típic de les serres més litorals però és que ens trobem només a 500 metres d’altura i ja n’hem baixat cinc-cents que després haurem de tornar a pujar.

Un poc més avant passem per la vora del Pou de Manuel, antic aljub ben conservat i que encara té aigua per a alguna emergència. Uns metres per dalt trobem la pista del riu, que baixa des de l’Hortissella i que esta traçada, en bona part, per damunt del vell camí de Culla. Des d’ací teníem previst anar a buscar la Casassa i pujar pel camí del mas d’Escrig, molt bonic i sempre per camí de ferradura, però decidim pujar per la pista. Ja no plou però els arbres estan ben banyats i pel camí acabaríem més mullats.

Comencem a pujar per la pista que travessa un bosc espès i ombrívol, i més després de la pluja. La pista remunta per la vora del barranc del Sarsalet fins que el travessa i enfila amunt per una vessant més seca, on l’heura que s’enfila per les carrasques va deixant pas a un pinar esclarit amb ginebre i savines, entreverats de carrasques i aladerns. Travessem el barranc de l’Aigueta i el de la Foia abans d’arribar al punt on s’ajuntaven els dos camins de Culla a Benafigos, el què hem seguit i el que venia pels Pobills, ara completament perdut. Des d’ací la pista, seguint el camí vell, fa un seguit de revoltes per a superar l’última gran costera que ens queda abans d’arribar al mas de Marín, ja a quasi 800 metres d’altura i des d’on la pujada és més suau.

El camí planeja al passar pels bancals erms que envolten el mas de Marín, que queda dalt nostre. El mas de Marín s’alça dominant la foia del mas de Marín i encara conserva totes les cases en bon estat encara que no sembla viure ningú.

Passat el mas a la vora del camí es troben algunes carrasques ben grosses i, només passar-les, un braç de camí vell baixa per a passar per davant de la font del Mas de Marín que aboca les magres aigües al barranc de l’Hortissella o del Molinar, que corre molt per sota nostre a l’esquerra. El camí ens retorna a la pista just quan esta travessa el barranc de les Egües que rep les aigües de la Lloma de Benafigos. Des d’ací ja anem veient l’ermitori i paratge de l’Hortissella, situat en la capçalera del barranc del mateix nom.

Travessant el riu de Montlleó.

La Penyacalba i el Cingle Verd des del Pinar del mas de Marín.

El Pou de Manuel.

La pista del Riu al barranc del Sarsalet.

Penyacalba i el Cingle Verd des del mas de Marín.

El mas de Marín.

Carrasques del mas de Marín.

Font del mas de Marín.

Ermita de l'Hortissella.

L’ermita de l’Hortissella pren el nom dels horts que l’envolten. Es tracta de l’extensió d’horta més gran del terme que aprofita les aigües de la font de Dalt, la font de Darrere i la font de Baix i es complementa amb la font d’Escrig, situada més avall. Situada mirant a ponent actualment està envoltada de xops i oms joves (els vells han anat morint de grafiosi). La llegenda conta que fou un veí del mas d’Escrig qui, llaurant, va trobar la imatge que, duta al poble, va tornar a aparèixer al mateix lloc. Una llegenda que es repeteix en moltes ermites de mares de Déu. El fet és que segueix el patró tradicional de construir una ermita a la Mare de Déu en llocs naturals destacats, com pot ser la Mare de Déu de la Font de Castellfort, la de l’Avellà de Catí, la Balma de Sorita o la de Gràcia de Vila-real, que hom relaciona amb la cristianització d’antics llocs de culte pagans. El cert és que la primera ermita de l’Hortissella es va construir en 1567 però sent com era molt menuda es va refer quasi totalment el 1651 i s’ha anat refent i afegint-li edificis annexos al llarg dels segles XVIII i XIX fins a arribar a la construcció actual.

A l’ermita els veïns de Benafigos (i d’altres pobles de la comarca) acudeixen tres vegades a l’any; el primer diumenge de maig, el segon dia de Pentecosta i el 8 de setembre, festa grossa de la Mare de Déu de l’Hortissella i on continua anant el poble en rogativa a l’ermita on es trau la imatge en processó pels voltants.

Deixem enrere l’Hortissella eixint per la font de Dalt i continuem pel camí asfaltat que ve des del poble. A l’esquerra queda la foia del mas d’Escrig on encara els bancals treballats són majoria. Per darrere però molt lluny queda el riu de Montlleó per on hem passat fa una estona.

Pista avant deixem a l’esquerra la pista de terra que entra al mas d’Escrig i, un poc més avant, una senda que també hi va. Un poc més avant, passada una revolta tancada a la dreta, mou una senda que puja cap a les Serrades del Pla, per on hem passat al començar a caminar. Nosaltres però continuarem pel camí asfaltat uns metres més, trencant a l’esquerra quan ja estem quasi dalt per a seguir el vell camí de ferradura que ens porta directes a la Creveta de l’Hortissella, des d’on hem començar a caminar este matí.

Acabem així una ruta espectacular fent la volta a la part més feréstega del riu de Montlleó, i on hem tingut un poc de tot, amb sol, aigua i vent. Tot un compendi del millor que pot oferir-nos el racó més amagat del Maestrat.

Font de Dalt.

La Foia del mas d'Escrig amb el Cingle Verd al fons.

Retornant a la Creveta de l'Hortissella.

 

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

de l’Hortisella al Montlleó

Benafigos: de la Sella del Ròbol al riu de Montlleó pel Ròbol i l’Hortisella

de Culla al Montlleó pels camins reals de Benafigos.

Camins reals de Culla: Atzeneta i Benafigos

Miradors del riu de Montlleó de Culla

Benafigos - Hortisella

Més informació:

• Serrador Almudévar, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress i també el blog descubriendopenyagolosa

• Ajuntament de Benafigos

• Bernat Agut, Jesús (2016) Toponímia dels pobles valencians: Benafigos Ed. AVL

• Bernat Agut, Jesús (2015) Toponímia de Vistabella del Maestrat Tesi doctoral en línia

• Blog de Miquel correcamins

• Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies

• Martí Tomàs, Miguel Ángel (2014) Benafigos. Un poble al Penyagolosa. Ed. Diputació