Fa un mes vam baixar de Benafigos al riu de Montlleó passant per la volta del Pobill. Allí vam vore que s'havia recuperat el camí que des del Pobill puja a les Roques de Llaó i a Culla i va quedar pendent fer una ruta per a conèixer-lo. Hui ha estat el dia que hem pogut fer-la.
Ens hem acostat a Culla amb la idea de baixar al riu de Montlleó per l'antic camí de Benafigos i pujar per l'antic camí de Benafigos, i és que des de Culla a Benafigos n'hi havien dos camins per anar: l'un, segurament més antic, per les Roques de Llaó, i l'altre per la Penyacalba. El segon ja el coneixem que l'hem fet altres vegades i és, probablement, el camí més espectacular del Maestrat. El primer cal anar a vore'l i la veritat és que no es queda enrere.
Per recurtar una ruta que es preveu llarga hem deixat el cotxe al mas de les Barredes, on se'n separen els dos camins. Així també estalviem els quasi dos quilòmetres de pista formigonada que hi ha des de Culla, encara que hui no ens haguera vingut mal per a entrar en calor doncs a les altes llomes on ens trobem bufa un aire ben fred. Sort que conforme baixem els cingles que envolten el Montlleó ens arreceraran de l'aire.
Comencem a caminar pel camí que continua asfaltat baixant per la costera dels Cirers cap al Clot dels Corralets. Per l'altra vessant comencen a aparèixer les carrasques, la vegetació més característica del terme de Culla que, en les parts més baixes deixa pas a espessos pinars de pi blanc. Ací les carrasques es troben esparses i no formen cap carrascar espès degut a l'intens aprofitament que han patit al llarg dels anys.
Deixem a la dreta un camí que entra al mas dels Corralets i de seguida, en un revolt del camí, apareix el mas dels Domingos situat en un collet que separa el Clot dels Corralets del barranc de la Cullola.
Ací s'acaba l'asfalt i el camí de terra continua travessant les diferents cases del mas pel mig. El terreny canvia i el terreny calar deixa pas als saulons que imposen també un canvi a la vegetació, més frescal.
Deixem enrere el mas dels Domingos trasponent el collet i passant sota l'ombra d'algunes grans carrasques. A la nostra esquerra però prou fondo corre el barranc de la Cullola, que s'enfonsa ràpidament a buscar el mas d'en Saera i prenent el seu nom. De l'altra banda queden alguns rodals de carrasques que fan ombra a l'assegador del Pou de la Pica que baixa al Pla pel Pou de la Pica buscant els tossals que dominen el riu de Montlleó.
A la vora de la pista encara hi ha alguns bancals treballats i en un d'ells han abocat purins de fa ben poc. Malauradament la gossa passa corrents pel bancal i s'esquita de purins. Només ha estat un moment i no s'ha embrutat molt però l'olor no se n'anirà en tot el dia per més que intentem llevar-li-la refregant-li brosses i fent que entre a les basses (tot i el fred que fa). De fet, tot i llavar-la un parell de vegades a l'arribar a casa, l'olor de purins li durarà més d'una setmana.
Quan la pista fa una volta a l'esquerra i a la vora d'un tancat de cavalls l'assegador i el camí vell continuen recte. Per sort hi ha unes carrilades de cotxe que han deixat net un tros entre l'argilagar que creix un poc per tot i les aprofitem per avançar tot i què l'assegador passa per la llometa uns metres més amunt.
A la nostra dreta queda el mas dels Corralets i davant nostre ja podem intuir els cingles que baixen cap al Montlleó. Conforme anem deixant enrere el poble i ens acostem al riu ja apareix davant nostre i ben a prop Benafigos i, més lluny i com a teló de fons, Penyagolosa. Però el llarg i fondo clavill del riu Montlleó ens tanca el pas i el camí busca el millor lloc per a travessar-lo.
Així després de fer la volta al tossal del mas de l'Home l'assegador i el camí baixen cap al Pla de la Creu que, com en tants altres llocs, es troba en un ample coll on hi ha un encreuament de camins.
Ací retrobem la pista que ha fet la volta al tossal per l'altra banda (passant pel mas de l'Home). I ací també abandonem l'assegador (que va també a les Roques de Llaó) que fa la volta al tossal de la Saladeta pel nord passant així per la font de la Ferrerola. Nosaltres seguim per la pista que corre entre bancals però al moment l'abandonem per seguir a la dreta el vell camí que passa entre les bancalades.
El camí es distingeix clarament tot i què l'herba el cobreix. Quan ens acostem al mas de les Roques els vells bancals estan plantats de carrasques. Passem pel costat del pouet del mas abans d'eixir a la pista que travessa per davant les cases i que continua planejant per la solana entre bancals ermats i d'altres plantats de carrasques.
Camí caminant arribem al mas de les Roques de Llaó, que dona nom a tota una partida del terme de Culla. Des d'ací el camí continua avall per una lloma pedregosa on només creixen els ginebres i el romer.
Fins ací ja vam vindre una vegada buscant el vell camí, però al no tindre-ho clar vam continuar avall per l'assagador del Pou de la Pica fins al Collado, per on passa el camí d'Atzeneta per tornar per ell a Culla. Però hui, quatre anys després, per fi podrem recòrrer el vell camí de Benafigos.
 |
| Mas de les Barredes, inici i final de la ruta. |
 |
| Mas dels Domingos. |
 |
| Clot dels Corralets amb Benafigos al fons. |
 |
| El tossal del mas de l'Home. |
 |
| Pujant per l'assagador del Pou de la Pica. |
 |
| Assagador del Pou de la Pica. |
 |
| Penyagolosa des del tossal del mas de l'Home. |
 |
| El Pla de la Creu que separa el tossal del mas de l'Home del de la Saladeta. |
 |
| El vell camí molt brut arribant al mas de les Roques. |
 |
| Pouet del mas de les Roques. |
 |
| Benafigos des de les Roques de Llaó. |
 |
| La serra i la mar. |
 |
| Mas de les Roques de Llaó. |
Des del mas de les Roques de Llaó seguim avall cap al riu.
El camí passa per la vora d'una paret i continua entre parets per on passen unes carrilades mig tapades pel romer que davallen per la lloma on només creixen les savines, el ginebre i el romer.
Per la dreta, a la clapissa dels peus del morral d'en Balaguer, ens fugen unes cabres salvatges que estaven prenent el sol a recer del vent i que hem espantat. Encara què és terreny de cabres seran les úniques que trobem hui.
El camí baixa recte fins a un llom, moment on deixa les carrilades, que continuen recte, i trenca a l'esquerra buscant un baixador per salvar el desnivell.
A l'esquerra queda la Roca de les Calçades. La roca pren el nom de les calçades, les voltes empedrades que fa el vell camí per salvar el desnivell evitant els cingles. Es tracta d'un bonic tram empedrat que salva el fort desnivell entre dos cingles per l'únic lloc per on es pot baixar fàcilment. Una vegada salvat el desnivell el camí continua més planer passant per baix d'un cingle. Des d'ací veiem ja al fons el riu de Montlleó i les diferents voltes que va fent a l'obrir-se pas entre les muntanyes. De l'altre costat hi ha Benafigos i més amunt treu el cap el Cingle Verd.
El camí baixa en diagonal cap al nord fins a un punt, dalt de la volta del Pobill, on el vell camí continuava cap al nord per a baixar al riu. Ací cal seguir a l'esquerra per continuar baixant al Pobill pel camí que hi duu fent voltes i voltes. El vell camí de Benafigos queda per netejar i en estos moments encara està intransitable, colgat per la malea esperant el moment que els hòmens i les bèsties tornen a xafar-lo.
Enfilem ara avall per una llarga costera que baixa cap al Pobill. La primera part travessem un bosc obert de pins, savines i ginebres que, més avall, es converteix en un espès pinar. Esta és la senyal que ja estem prop del fons perquè ací els pins ens impedeixen vore el paisatge.
El pinar acaba al mateix mas del Pobill, just on hi ha els antics bancals del mas on encara creixen les oliveres. Ací a la vora hi ha un aljub i per l'esquerra trobem un camí que baixa al riu de Montlleó a la Volta del Boqueró. Nosaltres seguirem a la dreta passant per dalt dels bancals del Pobill i eixim a una pista perduda que puja des del riu i, seguint-la, baixem fins al riu de Montlleó.
 |
| Camí de Benafigos. |
 |
| Cabres al morral d'en Balaguer. |
 |
| Baixant per la Roca de les Calçades. |
|
| Les calçades que li donen el nom a la partida. |
 |
| La volta del Pobill i la volta del Boqueró. |
 |
| Camí del Pobill. |
 |
| Pinar del Pobill. |
 |
| Mas del Pobill. |
El riu de Montlleó té el seu origen al Puerto, ja en terres d’Aragó, i corre durant molts quilòmetres cap al nord entre Vistabella i Mosquerola, fent de frontera entre Aragó i València abans de girar cap a llevant separant els termes de Vistabella i Vilafranca primer, i Vistabella i Benassal fins al riu Sec. Posteriorment continua separant els termes de Vistabella i Culla fins al Forcall del riu des d’on separa els termes de Culla i Benafigos, fins que ix de les muntanyes per obrir-se al Pla de Meanes. Al llarg de tot este recorregut el riu forma una vall fonda i estreta on el riu, habitualment sec, s’obre pas formant meandres encaixats. El riu va enfonsant-se quasi des del seu naixement i a l’altura de l’Estrella ja cal salvar un desnivell de 300 metres entre els cims de banda i banda, però on el desnivell és més pronunciat és al lloc on ens trobem on, entre el Cingle Verd i el caixer del riu hi ha un salt de quasi 600 metres en tan sols quilòmetre i mig.
Abans d'arribar a la volta de Gori des d’on, en teoria, abans hi havia una pista que pujava cap al camí del mas d’Escrig, i que quan vam passar fa un mes no vam trobar, decidim pujar al recte pel millor lloc a buscar el camí. Busquem un lloc on siga fàcil pujar el talús que davalla cap al riu i, una vegada a dalt, travessem els vells bancals ocupats pel pinar sense massa dificultat fins que trobem la vella pista que enllaça amb el camí del mas d'Escrig.
Per ací pujava abans el vell camí de Benafigos que baixava per l'altra banda del riu. Nosaltres però no el seguim estant com està molt tapat, i seguim per la pista perduda que ens porta per la Casassa a la pista del riu, on ellacem just a la vora d'un gran forn de calç.
Cal seguir ara la pista del riu amunt uns centenars de metres travessant el pinar del mas de Marín fins que trobem una senda a la dreta. Ací hi ha el Pou de Manuel ben conservat a la vora del camí que deixem a la dreta seguint recte entre un pinar de pi blanc amb un abundant sotabosc de ginebres, llentiscles i marfulls. Es tracta d’un acompanyament més típic de les serres més litorals però és que ens trobem només a 500 metres d’altura i ja n’hem baixat quatre-cents que després haurem de tornar a pujar.
El camí està molt clar doncs per ací passa la CSP-115 i es manté en bon estat tant pel pas de la carrera com per la gent que en segueix el traçat. Seguint-lo remuntem per dalt el riu de Montlleó estalviant la volta del Porró, una de les moltes voltes que fa el riu mentre corre encaixat entre la Lloma de Benafigos i la Penyacalba i el Cingle Verd. Davant nostre tenim ja a tocar estes dos parets pel mig de les quals puja el camí que seguim en un traçat que sembla impossible però que puja sense massa pendent i fugint de cingles i sargallars.
El nostre camí però no puja sinó baixa per les Cambrelles fins al riu. Abans d’arribar al riu travessant un vell olivar perdut.
 |
| Riu de Montlleó. |
 |
| Antiga pista que retallava les voltes del riu. |
 |
| Pujant a buscar el camí del mas d'Escrig. |
 |
| Camp a través pels pinars. |
 |
| Camí del mas de Marín. |
 |
| Pista de la Casassa. |
 |
| Pou de Manuel. |
 |
| La Penyacalba i el Cingle Verd. |
 |
| Camí vell de Benafigos a Culla. |
Arribem finalment al riu, just al punt on el vell camí el travessa pujant per l'altre costat cap a Culla i està abalisat amb les marques del PR-CV-225.
El camí passa entre el Cingle Verd i la Penyacalba per un pas que, a primera vista, sembla impossible. De fet des de l’Ermita de l’Ortisella estant vam tindre la primera notícia d’eixe camí fa molts anys quan un veí de Benafigos ens va explicar que, malgrat que no ho semble, entre els cingles pujava un camí de matxo i no vam tardar massa en passar, quan encara no hi havia cap marca de PR i molts trams estaven tapats per la vegetació o menjats pels sargallars.
Ara toca enfilar la llarga pujada que ens retornarà a Culla i ho fem a poc a poc i aturant-nos de manera regular per a recuperar forces. No debades ja portem quasi set hores de camí i encara ens en queden un parell per arribar a Culla. A més així podem anar disfrutant de les magnífiques vistes que ens depara la pujada tant de la Penyacalba i el Cingle Verd com de tot el recorregut del riu Montlleó que s’obre pas ací entre Benafigos i Culla obrin una estreta vall de quasi 600 metres de desnivell.
El camí comença pujant entre el bosc de pins i carrasques que ens acompanya fins al Racó de les Barraques. Des d’ací comença a pujar fent voltes per l’Assomador de la Cingla passant sota més d’un cingle i alguna cingla (cal dir que cingle és la part vertical mentre que cingla la feixa que hi ha entre dos cingles). Des d’ací el camí enfila el Pas de les Barrinades, l’únic pas obert a la roca i reforçat amb un mur de pedra de tota la pujada, la resta de la pujada els primers constructors van saber trobar el millor pas per a pujar entre tant de cingle i cingla.
Passat el Pas de les Barrinades el camí fa amples voltes per a remuntar els sargallars que baixen de la paret que tanca la Penyacalba al migdia fins que ens passa a pocs metres dels peus de la paret. Ací és on trobem l’únic punt on el vell camí ha quedat molt tocat per les solsides i cal fer un tros al recte la duresa del qual contrasta amb la pujada, continua i constant però assequible, pensada per a pujar amb la càrrega al coll com ha de ser d’un camí real. Finalment el camí enfila paral·lel al barranc de Talons, que separa el Cingle Verd de la Penyacalba, i continua remuntant, cada vegada més suaument, cap a les altes llomes. Arribem al final d’una pista que també puja cap a Culla i seguim recte pel camí vell.
La pujada l'hem feta sense forçar gràcies a què el traçat permet un ritme constant però sense grans esforços. Només hi ha un tram, on el camí vell s'ha perdut per les solsides, on la pendent és més forta.
Arribem finalment a un punt on tornem a retallar la pista fins que n’eixim quan ja quasi acaba la pendent. A partir d’ací la pista ha estat traçada per damunt del vell camí de ferradura i seguirem per pista ja fins a Culla. Pugem un darrer tram costerut, la Costera de la Marraixona, que ens porta al mas de la Txurumbel·la que passem pel davant abans d’assolir les parts més altes del camí. Des d’ací el vell camí enfilava lloma avant cap a Culla però nosaltres seguim la pista, des d’ací formigonada, que ens portarà al mas de les Barredes, des d'on hem començat a caminar.
 |
| El camí de Benafigos i la Penyacalba des del riu de Montlleó. |
 |
| Pas de les Barrinades. |
 |
| Les nogueroles posen un toc de color a la pujada. |
 |
| Paret i barba de Penyacalba. |
 |
| Sargallar de Penyacalba que baixa fins al riu. |
 |
| El camí passa als peus de la Penyacalba. |
 |
| Pujant per la vora del barranc de Talons. |
 |
| Retallant la pista a la part final de la costera. |
 |
| Mas de la Txurumbel·la. |
 |
| El mas de les Barredes amb Culla al fons. |
Com que és tard i ens l'hem guanyat, mirem d'acostar-nos a Culla per a dinar, però ens resultarà impossible perquè tots els bars i restaurants estan ja plens, de manera que hem d'anar cap a la Plana fins a trobar-ne un que ens done de menjar.
Ací està el track:
I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:
Camins reals de Culla: Atzeneta i Benafigos
Benafigos: de la Sella del Ròboll al riu de Montlleó pel Ròbol i l'Hortisella
Miradors del riu de Montlleó de Culla
Més informació:
Serrador Almudévar, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress i també el blog descubriendopenyagolosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada