EL CERRO DE SAN VICENTE DES DE ZUCAINA

Hui ens hem acostat a Zucaina amb la intenció de pujar al Cerro de San Vicente on hi ha un vèrtex de la xarxa geodèsica de l'IGN. La idea original era pujar al vèrtex i després continuar pel "camino real de Aragón a Onda" fins a la fuente del Manzano (de Arañuel), des d'allí buscar el mas de l'Hostal (de Ludiente) i retornar a Zucaina pel camino de Cirat. Al final no ha estat possible perquè la ruta se'ns ha fet més llarga i pesada del què teníem previst.

Hem començat a caminar tard, a les deu del matí, i ja amb calor i un sol que ja pica. Des de la Media Luna de baix del poble travessem el poble de baix a dalt per a eixir per l'ermita de Santa Bárbara. Per dalt del Calvario agafem un camí que seguiex el Paso del Calvario al Lazareto. Quan el camí que portem gira a l'esquerra, a un punt on hi ha un contenidor que fa d'ecoparc, cal seguir recte pel pas. De seguida trobem les traces d'un antic camí i és que per ací mateix també ix el camino de Villahermosa i el camino de San Vicente, que seguirem.
Anem pujant pel Romeral, que queda a la falda de San Gregorio. La partida fa honor al nom i el romer domina sobre els pins i carrasquissos.
Arribem a un encreuament de camins i per la dreta se'n va un pas que puja a San Gregorio i també se'n desvia l'antic camí de Villahermosa per anar pel Pairón a buscar la Chirivilla. Nosaltres seguim recte i uns metres més avant trobem una pista traçada damunt del pas que cal seguir.
Avancem amb paret a cada costat que delimita el pas dels antics bancals, ara en la seua major part erms. No fem molt de tros per ací perquè de seguida trobem un enforcall de camins. Recte continua el pas entre parets separades unes desenes de metres, per ell s'ha obert la pista per donar accés als cotxes. Per la dreta planejant continua una caletxa o camí entre parets. És este el camí de San Vicente i el que seguirem.
El camí encara està fressat més per les vaques que per les persones. Passem un parell de porteres mentre caminem entre vells bancals, amb trams delimitats per parets. Tant els antics bancals com els erms ara s'assemblen molt i en tots ells creix una barreja de pinar, carrascar i savinar que encara no és un bosc pròpiament dit però duu camí de ser-ho al pas dels anys.
El camí voreja pel nord un tossalet i finalment arriba a la carretera de Cortes (o de Castelló a la Puebla de Valverde). A la dreta queda la Chirivilla, important masada que domina una clotada encara treballada i per on passa el camí vell de Villahermosa. Des d'ací un sender hi va per la vora de la carretera. Nosaltres no hi anirem sinó que travessem la carretera i seguim recte per un ample pas on també hi ha traçada una pista.
Deixem a la dreta un bassot i seguim la pista fins que, fent una revolta, ix del pas. Ací cal seguir recte saltant un pastor elèctric sense portera. A partir d'ací el camí s'embruta però no impedeix el pas i, de fet, en algun lloc trobem que algú s'ha molestat en tallar argelagues i branques que dificultaven el pas.
Baixem arrapats a la falda de la muntanya deixant a l'esquerra el barranco de Agua Mala. No queda clar com de mala serà l'aigua però als arbres no els hi va mal i creix una vegetació ben verda que contrasta amb el verd fosc del pinar de les faldes del Cabezo, que està de l'altra banda del barranc. Des de la distància es distingeixen els xops i els roures amb les fulles d'un verd lluent acabat d'estrenar d'enguany. Quan baixem a travessar un barrancusset que baixa de la Chirivilla, on hi ha la fuente de Chiva, no trobem la font però sí espinalbs, rosers i algun om prou jove per no vore's afectat per la grafiosi.
Passat el barranquet desapareixen les parets que delimitaven el camí i cal estar més atents per a no perdre'l mentre n'entra a un pinar de pi blanc. Seguim baixant sempre amb el barranco de Agua Mala a la vista per dins del pinar fins que el pi blanc comença a deixar pas al pi rodeno i és que el terreny calar deixa pas als gresos grisos i els sòls sorrencs que resulten de la seua descomposició.
Per ací se'n separa el camino de San Vicente, que continua faldejant la muntanya cap a la fuente del Prado Aparicio. Nosaltres no en trobem les senyals, però sí senyals de pas pel vell camí que baixa cap al Pinaret seguint el Paso del barranco de Agua Mala.
Al pinar que trobem al nostre pas s'han estat tallant pins recentment i les branques queden escampades un poc per tot. És el que solen fer les empreses que els compren, tallen els pins marcats (amb sort i vigilància només eixos) i es deixen la remulla que abans s'aprofitava i ara queda escampada i podrint-se durant molts anys, un combustible excel·lent en cas d'incendi. Només en alguns casos se tritura per a facilitar-ne la descomposició i servir de protecció al sòl.
Ara el camí es troba obstruït en alguns punts per les branques seques dels pins, i en altres erosionat pel ròssec que fan les màquines. Abans es feia amb matxos però ja no és rendible així que s'han substituït per maquinària pesada que, a més de facilitar la feina, també erosiona més fortament el sòl. Per sort ací les vessants són suaus i el fons del barranc molt pla de manera que no afecta massa no com a d'altres llocs.
Arribem així al fons del barranc que s'obre pas pel Pinaret, ampla clotada entre tossals i trobem una pista que baixa per dins del barranc. Cal seguir-la avall travessant el pinar esclarissat on els pins grans s'han tallat per a fusta quedant només exemplars mitjans i menuts. Conforme avancem trobem alguns arbres marcats que no s'han tallat i, més endavant, els troncs dels pins tallats més recentment.

Zucaina des de l'ermita de Santa Bárbara.

Ermita de Santa Bárbara, a dalt de tot del poble com pertoca a la patrona de les tronades.

Zucaina des del Romeral.

Antic camí de San Vicente i també de Villahermosa i Cortes.

Paso del Calvario.

Camino Real, per on cal continuar.

Travessant la carretera de Teruel.

L'antic camí de San Vicente molt tapat d'argelagues mentre baixa prop del barranco del Agua Mala.

Voltants de la fuente de Chiva.

El vell camí entrant al Pinaret.

El Pinaret.

Pins tallats al Pinaret.

Arribem finalment a una pista perpendicular i més important. Per l'esquerra aniríem cap a l'ermita de Santa Ana pel Lazareto (una bona opció per a retallar la ruta). Nosaltres seguirem per la dreta cap al Plano Herrera pujant cap a un collet que queda a tocar. Arribem al collet i per la dreta se'n desvia un camí cap al Prado Aparicio mentre que la pista que seguim baixa a travessar el barranco de Santa Ana i continua remuntant-lo per la vora.
Resseguim una gran volta que fa el barranc deixant a la dreta el barranco de la Pedriza, que baixa per davant del mas del Prado Aparicio. A la nostra vora a la part convexa de la volta hi ha alguns bancals treballats, tots ells estan plantats de carrasques i avellaners per a la trufa. Este serà el motiu dominant dels bancals que encara trobem treballats, la nova febre negra per la trufa que està reconvertint els antics camps de cereals o, en este cas, d'avellaners, i també artigant camps que ja s'havien perdut.
Deixem enrere els bancals i continuem per la vora del barranc fins que el tornem a travessar. Ens trobem ja molt a prop del Plano Herrera, situat en una altra clotada que s'obre entre els tossals i on hi ha un bon tros de terra plana i bona per al cultiu. Els bancals però estan ermats i van sent ocupats pel bosc, com en tants altres llocs.
El carril que seguim continua pujant per la dreta però nosaltres seguirem recte per a fer cap a la banda de baix de les cases del mas del Plano Herrera. Es tracta d'una gran masada ara pràcticament assolada. Només hi ha una casa nova, de fusta, al bell mig dels bancals. Els edificis vells hi fugen del pla i s'estan a la falda de la muntanya, tan per no ocupar la terra bona com per a fugir de les inversions tèrmiques.
Travessem el mas de baix a dalt, de les cases més assolades a les més ben conservades. Per entre les cases creixen els oms joves que ho ocupen un poc tot. A dalt trobem una casa emblanquinada i que sembla en més bon estat i davant hi ha un cotxe aparcat. De lluny se sent un tractor. Mirem si hi ha algú per preguntar però no es veu ningú així que després d'un traguinyol per portar millor la calor continuem la marxa seguint la pista que mou per dalt del mas.
Eixim per la Loma del Sabinar que va pujant suaument. La pista que portem de seguida trenca a la dreta i baixa (de fet és el mateix camí que hem deixat abans) i a l'esquerra ix un vell camí que remunta per tota la Loma. Una fita en marca el punt on per l'esquerra continua el vell camí de matxo que remunta la Loma.
Ens sorprén trobar romers i argelagues tallats i arrancats de fa poc, pensem que algú ha passat i ha netejat la senda i ens alegrem d'això. La senda remunta per la Loma del Sabinar que fa honor al seu nom doncs està coberta de savines que comparteixen espai amb alguns pins que medren entre les penyes. La pujada és suau però ens permet guanyar altura i disfrutar de les vistes sobre el barranco de Agua Mala i el Pinaret, per on hem passat abans. Quan arribem a la part més alta també queda a la nostra esquerra un mirador sobre el barranco de Santa Ana que s'obre pas entre la Loma del Sabinar i el Cerro de San Vicente, cap a on ens dirigim.
Quasi arribant al capoll ens trobem de cara en tres xics carregats amb aixada, falçó i serrutx que baixen. Parlant amb ells ens expliquen que estan netejant esta i altres sendes per a passar per ací la VI Ruta de las Masías de San Vicente de Piedrahita caminada que tindrà lloc a primers de juny. Els donem les gràcies per la feina de recuperació dels antics camins i continuem nosaltres amunt i ells avall a buscar el cotxe i recuperar forces que ja en tenen prou per a hui.
Passem pel capoll de la lloma i baixem un poc a un collet. Ací la senda l'han marcada a l'esquerra cap al mas de Rul. Recte continua una senda cap al mas de la Pedriza (a la vora de la carretera) mentre que per la dreta només es veuen unes traces d'animals per on venia l'antic camí de Zucaina a San Vicente (que hem deixat abans d'entrar al Pinaret) per la fuente del Prado Aparicio.
Seguim ara novament el vell camí real entre pobles que baixa cap al barranco de Santa Ana.
A la baixada apareix algun roure jove, i és que la vegetació potencial a les ombries són els roures valencians, mentre que a la solana toca haver carrasques. Ara tan uns com altres han estat substituïts pels pins i matollars en la major part dels llocs.
Arribem al barranc per on corre un fil d'aigua tal i com mostren els joncs. La senda marcada puja al mas de Rul que queda davant nostre mentre l'antic camí de San Vicente continua remuntant la rambla de Santa Ana fins a la desapareguda Cruz de las Almas situada al collado de la Rambla. Nosaltres triarem la primera opció pujant cap al mas de Rul pels seus annexos de Casa Lucía i Casa la Venta.
Passem per Casa Lucía, que encara manté en bon estat el casalici i les teulades i continuem pujant per un rellomet que ens portarà a la Casa la Venta. Dalt d'ella se'n desvia del nostre camí un pas que baixa a travessar una clotada i puja a la carretera de Cortes a l'altura de la casa de Juan de Pino. Nosaltres seguim uns metres més i arribem a les primeres cases del mas de Rul. Ací no hi ha cap casal en bon estat, alguns s'han assolat totalment mentre que d'altres encara mantenen en peu parets i trespol ... de moment.

Pista del Plano Herrera.

Rambla de Santa Ana.

Bancals de carrasques truferes.

El Plano Herrera.

Mas del Plano Herrera.

Camino de la Loma del Sabinar.

Neteja recent del camí.

El Cerro de San Vicente des de la Loma del Sabinar.

Netejant el camí.

La Pedriza des de la Loma del Sabinar.

Tram del camí real de Zucaina a San Vicente baixant a la rambla de Santa Ana.

La rambla de Santa Ana.

Casa Lucía del mas de Rul.

La rambla de Santa Ana entre el Cerro i el mas de Rul.

Rourera a l'ombria de la Pedriza.

Camí de pujada al mas de Rul des de la rambla.

El mas de Rul.

Travessem de baix a dalt el mas fins a l'era i per dalt d'ella mou el camí que hi ve des de la carretera pel masico Vidal. Nosaltres no el seguim sinó que trenquem a l'esquerra per un carril que segueix, aproximadament, el paso del Cañuelo.
El primer tram el fem per fora del pas però el carril de seguida torna a buscar el pas i el seguirà de baixada per una llometa fins a la rambla de Santa Ana. En les parts que miren a la solana apareix un bosquet de carrasques i pins que colonitzen els antics bancals i matollars mentre que a l'ombria creix una roureda pràcticament pura. Pel canto de la lloma per on anem s'alternen els roures i les carrasques amb alguns pins, sent un dels trams més interessants botànicament parlant del què hem fet fins ara.
El camí (i pas) ens va baixant poc a poc fins a la rambla, just al punt on canvia de direcció i passa d'est a oest a nord a sud.
Arribem a la rambla i el carril fa volta per tal de no travessar uns bancals sembrats de cereal. Nosaltres busquem el punt on podem passar-los i travessem la rambla i pugem per l'altra banda retallant així la volta del camí. Cal travessar la rambla per on baixa un fil d'aigua que deu nàixer a la fuente de las Albaredas, situada aigües amunt. Significatiu topònim que indica un lloc fresc i humit. Ara d'àlbers no n'hem vist cap.
Travessada la rambla arribem a un planet on hi ha un encreuament de camins vora un gran bancal de cereal. Estem a la Planijada. Ací trobem un pal que ens informa que per ací passa la Gegant de Pedra.
Ens trobem al collado de la Rambla. Des d'ací també baixa la senda del Cerrito cap a San Vicente. Recte continua el camino de San Vicente que puja ací des de la rambla de Santa Ana i s'encreua amb l'antic camino real de Aragón a Onda (també pas ramader). Nosaltres seguirem ara este darrer a l'esquerra cap al sud, pujant cap al Cerro. Este és el lloc conegut antigament com "la cruz de las Almas" però ara no en queda cap rastre de la creu que li va donar el nom.
Seguim l'ample pas (quasi 30 metres en este punt) i comença a pujar cap al Cerro entre un pinar jove que va substituïnt al matollar de romer i argelaga.
Al començament de la pujada ens sorprén vore una xicoteta savina rastrera a la vora del camí, són més pròpies de terres més altes i fredes però pot ser la llavor va vindre fins ací enganxada a les ovelles que baixaven de les terres altes cap a la mar. Més endavant també trobarem rodals de pi roig en zones més fresques, retalls d'una vegetació que no acaba de casar amb el pinar de pi blanc omnipresent, però és que la ruta de hui travessa un autèntic mosaic d'ecosistemes diversos i diferents, molt més variats del que sembla a simple vista, gràcies a l'alternança de diferents sòls i exposicions al sol, així a les zones argiloses i de conglomerats en les ombries més fresques apareixen els roures i a les solanes les carrasques mentre que en sobre els sòls arenosos creixen els pins rodenos i al terreny calar com el que ara ens trobem dominen els pins blancs i un matollar de romer que, a les parts més altes on afloren les penyes, va sent desplaçat per les savines i ginebres. I encara podem trobar vegetació de ribera al llarg de la rambla i en les clotades més humides, magrat que ací és on s'han fet els grans bancals que encara es llauren.
Pugem ara pel pas del camino real de Aragón a Onda, un pas ramader que baixa directament des del Cabezo de la Cruz on entra al "reino" venint d'Aragó, de fet a la part aragonesa es conegut com el camino del Reino (i la pista traçada per sobre d'ell pels termes de Mora i Nogueruelas com la pista del Reino). Este era un dels principals passos que des de les terres altes d'Alcalà (i més enllà) baixava cap a la vall del Millars i la Plana, pas que encara a dia de hui es pot seguir en quasi la seua totalitat.
Seguint el pas pugem al Cerro per on traspon el pas baixant cap a los Prones. El camí és ample i puja quasi al recte la costera que ens separa de la llarga lloma del Cerro. Arribats a dalt es converteix en un carril de cotxe que corre pel llom d'oest a est. En este punt ens desviem del pas i seguim a l'esquerra el carril que cap a l'est es dirigeix cap al vèrtex del Cerro de San Vicente. Anem travessant el matollar fins que arribem a un punt on cal seguir recte. Ací enmig de la malea s'han llaurat alguns vells bancals, segurament per a plantar carrasques com les que hi ha ja a un bancal on mor el carril. Per a pujar al cim cal seguir recte buscant el millor pas que sempre és el que obrin els animals fins que assolim el capoll del Cerro des d'on es domina una àmplia panoràmica sobre els voltants i més enllà.

El mas de Rul des de les eres.

Paso del Cañuelo.

El Cerro des del paso del Cañuelo.

Baixant cap al Collao de la Rambla.

Bancals de cereal al Collao de la Rambla.

Rambla de Santa Ana amb aigua.

La Planijada.

Paso real de Aragón a Onda pujant al Cerro.

San Vicente de Piedrahita des del Cerro.

Entrador cap al cim del Cerro.

Pujant camp a través al Cerro.

Vèrtex geodèsic del Cerro de San Vicente.

Dinem a dalt de tot, al sol que ací calfa però es veu compensat per un airet fresquet que corre a quasi 1000 metres d'altura que semblen modestos però són suficients per a dominar tota la contornada. Des d'ací es pot vore el Cabezo de la Cruz, el Tis, Penyagolosa, el Cabezo Escoba, la Loma Benachera o el Campero entre d'altres vèrtex geodèsics. Fins i tot al fons es distingeix la mar.
Havent dinat desfem el camí d'anada fins a retornar al pas. El carril baixa a buscar el Paso de la Rocha i des d'allí al Pron. Nosaltres busquem (i trobem) el vell pas que no és més que una estreta senda per on encara es pot passar i la seguim baixant al recte cap al Pron. Quan ja estem prop enllacem amb el carril que ve fent més volta i caminem els últims metres que ens separen de la Casa Caña que queda separada del Pron de Arriba. A l'era de la casa hi ha un cotxe i ens acostem per a preguntar si hi ha alguna font prop doncs anem curts d'aigua a causa de la calor. La casa sembla habitada però no trobem ningú així que decidim canviar l'itinerari previst i anar cap a l'ermita de Santa Ana on hi ha una font on és segur agafar aigua.
Abandonem ací el camí real i baixem pel vell camí que ara és una pista de cotxes cap al Pron de Arriba. Ací els pins i matolls deixen pas als bancals llaurats que s'escampen per la clotada que hi ha al davant del Pron.
Passem per davant els masos del Pron de Arriba cap on gira la pista i continuem pel vell camí de cavalleries que travessa entre bancals a buscar el Pron de Abajo. Deixem enrere els bancals i baixem prop d'un barrancusset fins que eixim a un altre grup de bancals treballats on trobem un entrador des del Pron de Abajo que ens cal seguir. Travessem ara els altres bancals del Pron i arribem a les pallisses del Pron on ens donen la benvinguda un bon grapat de gossos.
Ens acostem als masos del Pron per a preguntar per on continua el camí de Santa Ana però no trobem ningú malgrat que sembla també habitat.
Continuem per un camí entre parets que mou per davant de les pallisses i sota els camps treballats passa per la font del mas, de pou i d'aigua poc potable. Des d'ací el camí puja cap a la Loma de García.
El camí travessa el pinar recte amunt fins a un punt on acaba. Recte continuava el vell camí, ara cobert d'argelagues i que no convida a seguir-lo. A la dreta queden els bancals treballats que davallen per la falda de la lloma cap al mas. Seguim a l'esquerra, única opció viable per un carril que travessa un rodal de pinar de pi roig que creix sobre l'arenisca, tota una raresa botànica. El carril acaba a un bancal treballat de fa poc i per l'altra banda segueix un vell camí de ferradura un poc tapat. El seguim en un principi però sembla que se dirigeix al corral de la Hoya Oliva, així que decidim pujar a la Loma pels senders traçats per les ovelles que pugen al recte per la vora dels antics bancals.
De bancal a bancal, pel pujador que hi ha a la vora, anem pujant fins arribar al cim de la Loma. Fins ací hem pujat prou bé i al dalt encara es passa millor pels camins que fan les ovelles i, seguint-los arribem als bancals treballats de dalt la lloma i la pista que hi puja.
Fem la volta a un bancal tancat i molt gran fins que arribem a un antic pas. Cal seguir-lo a l'esquerra per una pista traçada al seu damunt de fa poc i que fa cap a un altre bancal on hi ha una màquina treballant. Ací mor la pista i ens acostem als amos que estan traent el bancal per a plantar carrasques. Estan refent tota la paret de pedra que l'envolta amb la pedra sobrant d'artigar la terra tal i com es feia antigament (encara que ara en conte d'estirassos gasten el tractor per a portar-la). Preguntem i ens expliquen per on continua el pas per a baixar a l'ermita de Santa Ana que està a tocar a vol d'ocell però no tant a peu. Ens despedim i continuem per fora del bancal, seguint el pas que va entre parets i baixa per un llomet que enfila avall cap a la rambla de Santa Ana. Tot i què no sempre és evident el camí arribem baix a pocs metres del pont per on la carretera de Montanejos salva la rambla de Santa Ana. De l'altra banda de la carretera hi ha l'ermita.

Los planos del Pron des del Cerro.

Baixant pel paso de Aragón a Onda.

Vella fita del paso de Aragón a Onda.

Pista arribant a Casa Caña.

Casa de Caña.

Hortet ben cuidat al davant de la Casa de Caña.

Mas del Pron de Arriba.

Camino del Pron o de la Puebla de Arenós.

Baixant al Pron de Abajo.

Mas del Pron de abajo.

Camí a la fuente del Pron.

Camino de la Loma de García.

Carrasques truferes a la Loma de García.

Paso de la ermita de Santa Ana.

Pista desbrossada recentment.

Traent bancals per a plantar carrasques truferes.

Paso de l'Ermita de Santa Ana per la vora dels bancals.

L'ermita de Santa Ana des del canto de la Loma de García.

Baixant cap al Lazareto.

Ermita de Santa Ana.

A l'ermita de Santa Ana agafem aigua de la font que hi ha a la vora i aprofitem per a berenar asseguts als banquets a l'ombra dels xops. Descansats i recuperats continuem camí rambla avall per evitar la carretera.
Travessem el planet on s'instal·laven els campaments juvenils a l'estiu i la bassa que fa de piscina que es troba un poc més avall i baixem a la rambla travessant-la per seguir per l'altra banda un caminal que passa pels antics bancals d'horta fins fins que novament fem cap a la rambla. Cal seguir-la uns metres més per dins fins que eixim a uns altres bancals que ara s'han convertit en prats. Els travessem i arribem la pista que n'entra i que cal seguir per dins d'un espès pinar de pi rodeno.
Travessem el pinar entreverat de roures que, en els fondals més humits es fan dominants, i deixem a la dreta una fita que marca el punt aproximat per on el vell camí de Montanejos travessava la rambla. Seguirem ara la pista amunt abandonant la rambla seguint (aproximadament) el traçat del vell camí que unia Montanejos amb Zucaina.
Seguim la pista fins que arribem a la carretera on retrobem el camí de Santa Ana (el vell camí de Santa Ana, ara perdut, seguia més o menys la carretera). Seguim la carretera uns metres fins al corral d'Onofre que es troba a la primera revolta on, l'abandonem i seguim recte pel camí vell que baixa cap a una clotada cultivada fent voltes pel mig del pinar abans d'eixir-ne i travessar entre els camps de cereal. A partir d'ací el camí continua sempre entre parets que el separen dels bancals treballats o deixats ermar, plantats de cereal o d'avellaners, que ara es troben ben verds.
Deixem a la dreta la Loma de los Cabañiles on hi ha un interressant jaciment arqueològic, però hui no tenim temps d'anar-hi i queda pendent per a una altra visita.
El camí passa als peus de la Loma i aboca a la carretera de Montanejos. Ací travessa la carretera i el vell camí, ara ampliat per a passar amb cotxe, circula paral·lel i per dalt de la carretera entre bancals d'avellaners.
Ja estem molt prop de Zucaina i el que ens queda és pràcticament pla però abans d'arribar hem de tornar a travessar la carretera, per on passen alguns veïns passejant. Nosaltres no la seguim sinó que pel peiró de Santanica travessem les hortes del Comellar per a entrar a Zucaina pel camí vell. Encara ens entretindrem un poc xerrant amb un veí que està treballant a l'hort que té a la Santanica abans de continuar pel camí formigonat que travessa els bancals que s'escampen per la foia que queda davant de Zucaina. Només ens desviem del nostre camí cap al final per agafar un caminal que fa drecera entre els bancals des de la piscina del poble i que ix directament a la Media Luna on hem començat a caminar al matí.

Rambla de Santa Ana aigües avall de l'ermita.

Camí per la rambla de Santa Ana.

Pista traçada l'antic camí de Montanejos pel pinar del mas de Gomez.

Tocant la carretera al corral d'Onofre.

Camino de Santa Ana baixant des de la Loma de los Cabañiles.

Travessant la clotada de los Olmos.

Bancals de cereal a los Olmos.

El camí real de Montanejos pujant per la Cuquillera.

Bancals d'avellaners vora el camí.

Zucaina des de la Solaneta.

Carretera de Montanejos. Al fons Zucaina i per darrere Penyagolosa.

Zucaina des del Peirón de Santanica.

La Loma Benachera des de la Hoya de Zucaina.

Arribant a Zucaina pel camino de Santa Ana.

Finalment hem passat el dia voltant pel terme de Zucaina que ens ha sorprés molt gratament per la diversitat de paisatges i racons, per les sendes i camins que tot i no estar massa xafats i nets encara es poden transitar, i també per què hem trobat més gent que no pensàvem pel camí.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací un parell de rutes més per Zucaina:

Del Chorrador del Villar a Zucaina fent geocaching
De Cedraman a Zucaina pel mas de Montón tornant pel Villar

Més informació:

• InfoZucaina
• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea
• Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora