CAMINANT ENTRE CEDRAMAN I VILLAHERMOSA AL VOLTANT I PER DINS DEL RIU

Fa un any vam estar explorant i preguntant pels camins i excursions que es podien fer pels voltants de Villahermosa i a partir d’ahí hem estat tot un any fent diverses rutes per la zona, ja siga remuntant el barranco de Juaneta, pujant fins als peus de Penyagolosa des del Castillo o des de Villahermosa, o visitant el despoblat de Bibioj. Ara que estem en ple estiu i la calor apreta ens toca fer una ruta aquàtica per la zona i aprofitem per recórrer una part del riu Villahermosa que encara no coneixíem, la que va del mas de la Manzanera a la Martina.

Així que amb eixa idea ens acostem a la Martina, vora la carretera de Villahermosa, per començar una ruta refrescant en un dia tan calorós. 

 

Comencem a caminar baixant al riu Villahermosa per la pista que ens portarà al mas de Luis. La pista, formigonada, baixa cap al riu que passa per una passera de formigó. Passat el riu fa la volta pels peus del tossalet on s’alça el mas de Luis, dominant el riu de Villahermosa des de dalt, i enfila una forta costera que, per la banda de llevant, passa per davant les cases del mas fins que arriba a la part més alta.

El mas de Luis era un dels grans masos de Villahermosa amb quasi una vintena de cases. Situat als voltants del riu Villahermosa, juntament amb la Cimorra i la Cimorreta agrupava un veïnat de més de dos-centes persones. Tal i com va passar en bona part de l’interior el mas es va despoblar totalment i no va ser fins a finals de la dècada de 1990 quan es va obrir la pista que seguim ara. Després d’això van començar a recuperar-se i arreglar-se les cases del mas que havien caigut en l’oblit i amenaçaven d’assolar-se, i poc a poc, es van anar arreglant i reformant cases de manera que actualment el mas de Luis torna a tindre vida, almenys a l’estiu i cap de setmana, amb totes les seues cases en bon estat. La proximitat del riu, el tindre aigua i l’haver portat la llum ha fet que torne a la vida, igual que la Cimorreta que passarem més tard, no així la Cimorra que va ser el darrer mas en abandonar-se però que no ha seguit el mateix camí de recuperació (de moment) que les altres dos masades.

Travessem el mas en silenci per no despertar els veïns que a estes hores del matí encara estan dormint i a la placeta situada a la part de dalt trobem el vell camí que puja a la Cimorreta. A la vora del camí encara hi ha alguns bancals d’horta ben cuidats. Un poc més amunt passem per la bassa d’on es reguen i que rep l’aigua de la font de la Cimorreta, important manantial d’on reguen les hortes de la Cimorreta, Cedraman i també de la part alta del mas de Luis. I és que el poblament d’esta part del riu està lligat íntimament a l’existència d’aigua per a regar. Els bancals de més avall reguen directament del riu, igual que ho fan els més avallers de Cedraman, però tant els uns com els altres estan completament abandonats, segurament perquè els assuts del riu cal refer-los continuament a causa de les riuades i als pocs llauradors que encara queden no els paga la pena de fer-ho.

Passada la bassa de reg el camí està menys fressat però prou net. Travessa un pinar jove, no debades tota esta part de la vall del Villahermosa va patir un fort incendi l’any 1993 que va començar a l’àrea recreativa de Cedraman per culpa de fer foc un dia de fort vent. Han passat quasi trenta anys però els estralls del foc encara es noten i no s’ha recuperat totalment la vegetació anterior.

Conforme pugem i prenem altura de l’altra banda de la vall trau el cap Penyagolosa, sempre present encara que no sempre visible. Davant nostre s’alcen los Morrones inconfusibles amb les seues característiques faixes roges i blanques. Riu avall fins i tot podem distingir l’església del Castillo, situada als peus del castell, o millor dit, del què fou el castell perquè del mateix no en queda cap resta.

Quan ja hem fet la part més dura de la pujada arribem a una pista que hem de seguir amunt. Un cartell marca el punt on ix el «camino del mas de Luis». Seguint per la pista arribaríem a la Cimorreta però un poc més amunt trenquem a l’esquerra pel camí que ens portarà a la Cimorreta. El camí no està massa net però es passa bé. Seguim per dalt dels bancals d’horta de la Cimorreta i arribem a una bassa de reg situada a pocs metres de les cases.

La Martina amb la Cantera del Tis al fons.

El primer contacte amb el río Villahermosa.

Les cases del Mas de Luis.

Eixint del mas de Luis pel camino de la Cimorreta.

El mas de Luis des del camino de la Cimorreta.

Los Morrones.

Antic camí de la Cimorreta al mas de Luis per dalt dels bancals.

Eixint de la Cimorreta pel camino de Villahermosa.

El mas de la Cimorreta es va despoblar als anys 50 i 60 de manera que a principis dels 80 les cases estaven quasi totes assolades, però després de fer la nova pista que arriba es va iniciar un procés de recuperació de les velles cases i a hores d'ara pràcticament totes les cases que trobem són noves o restaurades. També les hortes s'han recuperat encara que en menor mesura que el casalici.

Travessem el mas de baix a dalt passant per davant la que va ser casa de la família de Ramiro abans d’eixir pel vell camí de la Cimorra que també ho és de Villahermosa. El camí fa cap a la pista d’accés a la Cimorreta i, just al punt on se’n separa la que baixa cap al camino del Mas de Luis, per dalt, ix el camino de la Cimorra que malgrat no haver-se netejat es conserva en bon estat.

El camí travessa un pinaret que creix a un rellomet que baixa des de la cantera del Tis i continua pels antics bancals de la Cimorra, encara no colonitzats pel pinar, que s’estenen per davant del mas situat al capoll d’un tossalet que domina el riu. Per darrere d’ell trau el cap Penyagolosa, sempre present.

Hi ha molt poc de tros entre la Cimorreta i la Cimorra i de seguida arribem al davant de les cases del mas. Contrasta vivament amb la Cimorreta on totes les cases estan arreglades. Ací no n’hi ha cap que visquen i la majoria estan en terra.

Passem per la vora del mas i continuem per la pista que hi entra arribant en dos camellades a la pista de la Cimorra que puja des del riu. Esta és la pista que ve de la Cimorreta i que hem deixat enrere. També podríem haver vingut per ella però el camí és més agradable i més curt.

Des d’ací n’hi havia abans un camí que pujava per la Cantera del Tis cap a la Sierra però ara es troba totalment perdut. Cal seguir per tant pista avall per on també anava l’antic camí de la Cimorra (i la Cimorreta) a Villahermosa.

Quan la pista comença a enfilar avall cap al riu deixem a l’esquerra l’antic camí de ferradura de la Cimorra, també completament perdut i que anava directament al poble de Villahermosa evitant haver d’anar pel riu, pas impracticable quan portava molta aigua. Nosaltres però seguirem avall per la pista fins que fa una revolta molt tancada a la dreta. Passada esta trobarem a l’esquerra el començament d’una senda marcada amb una fita per on cal continuar.

Seguim ara el camino de los Mases que, de seguida, comprovem que es tracta d’un vell camí de ferradura ben traçat encara que no massa net per falta de pas.

El camí baixa cap a los Mases, situats a la vora del riu Villahermosa, travessant un espès pinar. No està massa xafat però amb pantaló curt es passa bé. Només algun romer creix a la caixa de l’antic camí i molesta al pas però no tant com les pedres soltes que han anat caent de les vessants.

Baixant pel camí arribem a los Mases, completament assolats, que s’alcen a la vora del camí. Ens acostem i ens sorprèn trobar-nos gent. Es tracta de dos hòmens que han vingut caminant des de Villahermosa i ens entretenim enraonant ja que Ramiro, com no, en coneix un.

Camino de la Cimorra que també va a Villahermosa.

Camino de la Cimorra arribant al mas.

Cases assolades de la Cimorra.

Pista de la Cimorra amb Penyagolosa de fons.

Punt on s'agafa el camino de los Mases.

Camino de los Mases.

Los Mases.

Deixem enrere los Mases i continuem baixant cap al riu. Ara el camí està més xafat i continua per la vora del riu que corre just a sota nostre. Sort que està molt més xafat perquè ací la vegetació creix amb força i no només els romers sinó també els esbarzers que amenacen de tapar el camí ràpidament. De tota manera el tram que fem vora riu és ben bonic amb una vegetació més humida i fresca i completament a l’ombra.

Finalment el camí travessa el riu i continua per l’altra banda, pel llit del riu que ací és ben ample. El riu de Villahermosa entre el poble i el Estrecho s’obre en una ample llit que en els punts més amples pot arribar a fer més de dos-cents metres. Ací no hi ha bancals a les vores perquè els que s’han anat fent se’ls han endut les riuades. Com ara fa uns anys de l'última gran riuada la vegetació torna a créixer amb força i cobrir el llit pel mig del qual s’ha obert una pista per a donar accés als bancals situats a les terrasses de la vora del riu, on encara queda algun bancal treballat i què estan per dalt del nivell de les crescudes.

El riu de Villahermosa naix a la serra de Gúdar, als peus del Cuarto del Prado en Valdelinares i pren el nom de Linares al seu pas per Aragó. És el principal afluent del riu de Millars, sinó per quilòmetres de conca drenada sí per l’aportació d’aigua que l’hi fa i, a més, és un dels pocs rius valencians que no estan regulats per cap pantà de manera que el cabal de les seues aigües nítides i fresques responen a les variacions estacionals típiques del clima mediterrani, encara que modificat per les neus de Valdelinares que cauen a la capçalera. Tot i el migrat cabal mitjà del riu a Villahermosa (no arriba a 1m3/s) la seua aigua va servir per a regar una gran quantitat d’hortes, entre d’altres al mas de Luis i a los Mases, per on hem passat. Totes elles estan ara completament abandonades.

Després de travessar el riu arribem a la pista oberta pel riu i la seguim a l’ombra dels xops cap a Villahermosa fins que arribem a la punta de la Huerta de Pared Calcina. Ací ens desviem de la pista i, travessant un braç del riu que ve de l’horta, quasi completament abandonada, trobem un pastor elèctric i per la seua vora travessem per arribar al Paso real de la Cadena que remunta el riu des del Castillo cap al Puerto seguint, més o menys, el traçat de l’actual carretera.

Seguim l’assagador que passa entre la carretera i el riu fins que eixim a un bancal d’oliveres que travessem per la part de baix, per on passa també l’assagador, fins que trobem l’entrador al bancal. Pugem per ell fins que ens porta a la carretera. Cal ara travessar-la amb cura i continuar per l’altre costat per on hi ha la carretera antiga, asfaltada però abandonada al fer la nova. Per ella entrem cap al barranco Magro, afluent del Villahermosa i per on s’ha recuperat un sender que ve des de Villahermosa. Per ací vam estar fent dos excursions; l’any passat una senzilla fent el barranco Magro i la hoz del Carbo, i enguany una altra més llarga pujant fins a Bibioj i la Serretilla. Així que esta serà la tercera vegada que el xafem.

Camino de los Mases a Villahermosa per la vora del riu.

Travessant el riu per una antiga pista.

Pista del riu.

Carretera vella a l'entrada del barranco Magro.

Quan la carretera vella travessa per un alt pont el barranco Magro trobem un panell informatiu de la ruta. Este és el punt on hem de deixar la carretera i entrar al barranc. La senda és fàcil de seguir i no té pèrdua, sempre per dins del barranc mirant de no banyar-nos massa els peus. Hui serà fàcil perquè el barranc baixa quasi sec i no com l’estiu passat o a la primavera. Només a la part de dalt trobem que corre un fil d’aigua clara que s’escola entre els clavills de les penyes i no arriba al riu.

El sol no entra al barranc i la temperatura és uns quants graus més baixa que al riu per on anàvem abans, i ho agraïm encara que sabem que no durarà. Estem als dies més calorosos de l’estiu i la frescor del barranc fa que no allarguem el pas per tal de disfrutar-la més temps.

Però el tram engorjat del barranco Magro no és massa llarg de manera que de seguida arribem a la Casa del Cura, per on travessa el camino de la Serretilla que ve des de Villahermosa pel Plano de Santa Bárbara. Este tram de camí s’ha netejat i fins i tot han ficat una passera per a travessar el barranc, tot i que no fa cap falta. Almenys hui.

Travessem la passera i pugem per la dreta. Este tram de camí ha estat desbrossat de fa poc i és fàcil de seguir sempre sota un pinar de pi blanc. En uns centenars de metres arribem al capdamunt de la costera just on el camí de ferradura enllaça amb una pista que puja des de la carretera vella. Davant nostre hi ha el Plano del Villar i la pista continua cap al Villar, i també cap a la Serretilla. Per l’esquerra continua el camí cap a Bibioj, netejat fins a unes Pozas. Per allí vam anar l’última vegada però hui eixirem a la pista i continuarem cap al Villar travessant tot el Plano.

Travessem de punta a punta el Plano Villar, antigament completament treballat i on ara només queda un bancal d’oliveres, la resta de bancals se’ls ha engolit el pinar que creix arreu. Per ací pasturen les ovelles i mantenen el pinar net de sotabosc, o millor dit, amb poc de sotabosc de manera que és fàcil anar a través per ell.

Quan arribem al cap de dalt del Plano trobem un enforcall de pistes. Per l’esquerra continua la pista que puja cap a la Serretilla, que ja coneixem. Nosaltres seguirem a la dreta per la pista que entra cap al Villar. Seguim per la pista fins que esta ix del pinar i travessa uns bancals erms. Ací abandonem la pista i busquem el vell camí que corre sota els pins.

El camí segueix recte cap al Villar fins que arriba a un punt on se’n fan dos: per l’esquerra continua el camí al Villar, que s’alça de l’altre costat d’un barrancusset; nosaltres seguirem per la dreta per un camí que va baixant a poc a poc entre el pinar i gira per a córrer paral·lel al barranco de la Manzanera. El camí és ample i és fàcil de passar perquè les ovelles el mantenen net. Seguint-lo baixem per la vora del barranc a buscar la Manzanera. Només al final es perd la traça de l’antic camí i baixem al recte, tal i com ho fan les ovelles, arribant a una pallissa situada dalt de la carretera vella.

Travessem la carretera vella i fem un tros molt curt a través per arribar a la carretera nova, just davant del mas de la Manzanera.

Barranco Magro..

Casa del Cura.

Camino del Villar.

El Plano del Villar.

Camino del Villar a la Manzanera.

La Manzanera amb el Tis de fons.

la Manzanera s’agrupen formant una placeta i des d’ella ix la senda que seguirem per a baixar al riu. El camí mou avall entre unes cases assolades i baixa entre els bancals de la Huerta de la Manzanera, on encara trobem partetes treballades. Oms joves creixen arreu i conformen un ombrívol sender que ajuda a mitigar la calor i el sol que ja pica de valent.

Arribats a la punta de baix, ja a la vora del riu, hi ha una antiga pista que corre riu avall. Eixe fora el millor camí per a continuar, però com ja fa molta calor i tenim ganes de refrescar-nos busquem el riu, gran error! Perquè el riu ací corre entre canyars espessos que fan que seguir-lo siga ben difícil i ens costa suor i sang (d’alguna enganxada amb esbarzers) continuar riu avall. De fet arribem a un punt on eixim del riu buscant per la dreta la Huerta de Casa Vaquero per on és més fàcil avançar entre l’herbassar i els joncars que creixen als bancals deixats ermar.

Després de travessar els bancals de Casa Vaquero arribem a la pista de la Cimorra que travessa el riu per una passera formigonada.

Busquem la passera i des d’ella tornem a entrar al riu i ja no l’abandonarem fins que arribem a la pista del mas de Luis.

Baixant al riu des de la Manzanera...

... ens trobem raconades tan agradables com esta.

Inici de la ruta aquàtica ...

... seguint el riu de Villahermosa.

Llevat del tros que passem per  la Huerta de Casa Vaquero.

Tenim per davant la part més divertida i refrescant de la ruta, quasi dos quilòmetres on anirem més per dins del riu que per fora, això sí, sempre amb l’aigua pel genoll o a la cintura com a molt, llevat d’un parell de passos ja a sota del mas de Luis on trobarem un parell de llocs on caldrà nadar.

Passem primer per el Estrecho, on el riu s’estreta però deixa un pas per la part esquerra, un antic camí que de vegades encara es pot seguir avançant més ràpid que per dins del riu. En molts llocs no hi ha més remei que anar per dins del riu perquè és el lloc més net o l’únic on hi ha pas.

L’aigua del riu està fresca i fa fugir la calor que ja apreta de valent. La claredat i puresa de l’aigua fa que en molts llocs abunden els créixens.

Passat l’Estrecho el riu s’obre un poc i enfila cap al mas de Luis, que s’alça just dalt nostre. Abans però passem sota la Huerta del mas de Luis, totalment abandonada, i travessem les restes d’un assut i séquia que segurament en desviava l’aigua. Ací trobem la part més difícil de la ruta on toca nadar i passar sota un xop caigut dins de l’aigua. Un poc més avant arribem a un toll on ja arriba un senderol per a poder nadar i a partir d’ací és més fàcil seguir.

Aprofitem per a descansar un poc abans de continuar la marxa i ho fem per dins del riu i no pel senderol passant per un altre toll ben fondo on ens toca nadar situat als peus de la penya on s’alça el mas de Luis. Passat este l’avanç més riu és més fàcil i un poc més avant arribem a un altre toll on trobem gent prenent el bany. Els saludem i continuem pel riu fins que, ben prop, trobem la pista del mas de Luis.

Ací eixim definitivament del riu i encetem la pujada cap a la Martina on entrem la pujada i el sol ens fan recuperar la calor que l’aigua del riu havia fet fugir. Arribem així finalment a la Martina on toca eixugar-se i canviar-se abans d’anar al Castillo a refrescar-nos per dins, que per fora ja hem tingut prou fresca.

Bé, no tots, la gosseta només fa que buscar el sol, està rendida perquè ha hagut de nadar quasi tota l’estona en l’aigua fresca del riu.

Inici del Estrecho.

L'únic punt on toca nadar sí o sí.

Poza als peus del mas de Luis.

Veïns del mas de Luis prenent el bany al riu.

Pista de la Martina al mas de Luis, tornant a la carretera.

El mas de Luis i el Tis des de la Martina.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Villahermosa: Hoz del Carbo i barranco Magro

A Bibioj pel barranco Magro tornant per la Serretilla

De Cedraman a Zucaina pel mas de Montón tornant pel Villar

Cedraman al mas de Montón per los Morrones i el barranco de la Cimorreta

Villahermosa - el Tis - la Cimorra

Més informació:

• (1911) Minuta del termino municipal de Villahermosa del Río Ed. IGN

• Ayuntamiento de Villahermosa del Río

• Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies

• Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa

• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea

• Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina

• Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.