Tal dia com hui de fa 10 anys es va celebrar la III trobada blogger senderista a Chóvar. L'event, ideat per Casiaventurilla, va reunir a un conjunt variat de senderistes que tenien blogs o els llegien. Jo vaig participar com a lector de blogs senderistes i, encoratjat per l'exemple d'ells vaig començar a redactar les entrades del present blog. D'això ja fa 10 anys i encara continua.
Han estat 10 anys de rutes i d'excursions, d'experiències i de coneixences, de caminades i ascensions, de muntanya i de plana, en fi, 10 anys de senderisme en totes les seues versions i el que va començar sent una xicoteta crònica de la ruta amb una breu descripció de la mateixa va anar convertint-se quasi en una topoguia, amb aportacions sobre el paisatge natural i humà que trobem en cada ruta, així com una descripció toponímica dels camins i paratges que transita.
És per això que la llargada de les entrades ha anat creixent al temps que s'ha escurçat la quantitat d'estes doncs, sovint, he passat més temps descrivint una ruta que realitzant-la. Però és el què té el mirar de fer les coses ben fetes. Eixa és una de les raons que cada vegada són menys les entrades al blog. L'altra és que si no faig una ruta totalment original i diferent no paga la pena de fer-ne una descripció que, en tot cas, no difereix molt d'una altra ruta ja descrita.
I què passarà a partir d'ara? Doncs la idea és no abandonar el blog però seleccionar encara més les entrades que s'hi pengen. Seguir en la línia que, inconscientment, he seguit els darrers anys de fer menys entrades però més detallades. També queda pendent per a quan dispose de més temps publicar un recull de rutes lineals realitzades fa quasi deu anys per al Servei d'Esports de Vila-real al llarg de la província de Castelló que complemente les ja publicades "30 rutes a peu per la Serra d'Espadà". En la mateixa línia està la idea de descriure els vells camins que unien els diferents pobles d'Espadà que hem anat xafant (i descrivint) al llarg dels anys, així com publicar més entrades d'informació general. Però els desitjos són uns i la realitat el temps la dirà.
I per a no fer-ho més llarg vos deixe amb un recull de rutes que si bé no són les més populars, i segurament tampoc les millors, si que són especials per a mi per una o una altra raó.
Segurament la ruta més espectacular que es pot fer al cim de pedra.
No és la travessa que tinc en més gran record però va ser especial al ser l'única que he fet en solitari.
Crestes d'Espadà 1: de la Vilavella al coll de la Ibola
Segurament la ruta més dura que hi ha ressenyada al blog, sobretot pel desnivell acumulat... i es troba al costat de casa.
Cingles i barrancs de Ludiente
Possiblement la ruta més espectacular que es pot fer a l'Alto Mijares ... i això és dir molt. Encara que està pendent la repetició millorant-la.
Al llarg d'estos anys hem fet moltes rutes "aquàtiques". Esta és la més aquàtica de totes.
Camins oblidats de la Serra d'Albarracín
Sovint hem anat a seguir camins oblidats o perduts, dels quals només s'hi troba la traça. De totes les rutes què hem fet buscant vells camins esta és de la què guarde més bon record, no tant pels paisatges sinó perquè va eixir exactament com l'havia dissenyada ... i no sol passar així.
Una altra ruta espectacular per l'Alto Mijares, en esta ocasió al voltant de la vall que forma el riu Villahermosa entre el Castillo i Zucaina. N'hem fet unes quantes de rutes allí però esta té d'especial que és el resultat d'uns quants anys de recerca.
Penyagolosa per la canal Fàcil.
Amb la família n'hem fet un bon grapat d'excursions, de més fàcils a més difícils. Esta no és de les fàcils però sí de les més boniques i muntanyeres. I, com no, havia de ser a Penyagolosa.
Acompanyant al Centre Excursionista de Vila-real hem anat tots els anys a Albarracín, i a d'altres llocs, esta no sé si és la més bonica però sí una de les que quedaran en la memòria per ser de les més aventureres.
Rapelant les Agulles de Santa Àgueda
En ocasions hem combinat el senderisme amb l'escalada però mai en una ruta tan espectacular com la travessa de les Agulles buscant sempre la màxima dificultat. Inigualable.
Hem fet moltes rutes amb raquetes els darrers anys, segurament menys del què voldríem perquè cada vegada neva menys. De totes elles guarde un record inesborrable, alguna per molt dura i d'altres per la companyia o les vistes. Esta pot ser no és una de les millors però sí una bona mostra d'una ruta hivernal per la serra de Gúdar com les que solíem fer fa vint anys.
I no podia faltar un clàssic, els cinc mils d'Espadà que hem fet quasi cada any. Només l'he descrita al blog una vegada per a no repetir encara què és una ruta per a repetir cada dany.
I per a finalitzar una ruta tan recent com plena de nostàlgia tornant a trepitjar els camins on ens vam iniciar en la muntanya fa quasi trenta anys que, ara com abans, són igual de màgics.
Espere que vos agrade la mostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada