DEL NAIXEMENT DEL TAJO A VILLAR DEL COBO PER VALHONDILLO I GUADALAVIAR

Un any més tornem a la serra d'Albarracín amb el Centre Excursionista de Vila-real, però enguany no és un any més sinó el vinté aniversari d'esta, ja clàssica, excursió.
Per a celebrar-ho podríem haver repetit alguna de les quaranta rutes que hem fet al llarg dels darrers vint anys però per a seguir la tradició hem fet una ruta diferent i en bona part per llocs que no havíem xafat abans.
Feia anys que anava amb la idea de fer la cresta de Valhondillo i enguany la teníem prevista. Ja a finals d'agost vam estar recorrent-la amb la idea de preparar la ruta per al novembre i confiant en què com passaríem per una de les parts més altes de la serra la neu ens acompanyara, i així ha segut, per a celebrar el vintè aniversari la neu ha fet acte de presència i el dia ens ha eixit fred i clar, amb les carreteres netes i una capa de neu pols acabada de caure, suficient per a posar un toc hivernal a la ruta i no massa com per a dificultar-la
La ruta que té tres parts ben diferenciades: la primera és la cresta de Valhondillo, el tram de serra que hi ha entre el naixement del Tajo i el Portillo passant per l'Alto de Valhondillo on hi ha un vèrtex geodèsic; la segona és la baixada a Guadalaviar seguint el vell camí de la Vega del Tajo (i de Cuenca) que des del Portillo ens portarà al poble de Guadalaviar seguint les marques del GR-10.1; la tercera part és menys espectacular, sobretot el primer tram que coincideix amb la carretera fins que ens desviem seguint el PR-TE-1 que ací coincideix amb el camino de Villar del Cobo. L'entrada a Villar del Cobo per la Calzada compensa la monotonia dels quilòmetres anteriors.

El primer del dia és fer-nos la foto de grup al naixement del Tajo. El monument de ferro al pare Tajo i els monuments que simbolitzen les tres províncies que es junten al seu naixement (Teruel, Cuenca i Guadalajara) contrasten amb la senzilla pedra on es llig "Origen del Tajo" datada en 1877. Bé caldria afinar què no és el naixement real sinó "l'oficial". En èpoques plujoses el riu baixa de la Navaseca i a l'estiu l'aigua brolla vega del Tajo avall sent este el punt del mig.
Comencem a caminar seguint el GR-10.1 i el GR-113 o Camino natural del Tajo que des d'ací ens portarà a la frontera amb Portugal. Els dos senders de gran recorregut segueixen el riu en els seus primers quilòmetres per la Vega del Tajo. El GR-10.1 aviat se'n desvia i puja a buscar el Portillo per a traspondre les muntanyes i baixar cap a Guadalaviar mentre que el GR-113 continuarà acompanyant el Tajo durant centenars de quilòmetres fins a la frontera portuguesa. Nosaltres no en seguirem cap dels dos molt de temps i de seguida els abandonem i enfilem amunt per pujar a les llomes buscant el capoll de la serreta que ací comença i s'allarga cap al Portillo.
La primera llometa que pugem es troba coberta de xaparres. Quan vam passar per ací a l'estiu ens va costar trobar el millor pas entre elles i ara la neu no ens ho posa fàcil però n'eixim més ben lliurats gràcies a l'experiència prèvia i de seguida arribem a un collet per on passa una vella pista que ve per llevant des de la Navaseca i passa a ponent, a la banda de la Vega del Tajo i per allí continua amunt cap a Valhondillo. Des d'ací cal enfilar una costera que ens portarà a una llarga lloma coberta de neu entre el pinar. Ací ja comença a haver més toll de neu i anem rellevant-nos per a obrir traça. Per sort en som molts i la neu està bona per a avançar sense cansar-se.
Passat este llarg llom cal atacar la tercera costera del dia, curta però intensa com les anteriors i que ens porta a la part més aèria de la carena on hi ha el cim de los Cubillos de Arriba amb restes de trinxeres de la guerra. En estos cims exposats l'aire ha ventat la neu facilitant el pas llevat del pas per les velles trinxeres colgades per la neu acumulada en grans ventisquers.
Des d'ací ja tenim a la vista el vèrtex de Valhondillo però encara haurem de salvar una costereta desarbrada que per altra banda ens permet disfrutar de magnífiques vistes sobre bona part de la Sierra de Albarracín i també de la seua veïna la Serranía de Cuenca: podem distingir a l'altra banda de la Vega Mogorrita, el cim més alt de la Serranía i de Cuenca, un poc més enllà hi ha el Cerro de San Felipe i ja dins de Teruel el Caimodorro, Peña Blanca, Sierra Alta, Carbonera, la Peña la Cruz, el Navazo, el Cuerno, ....

Carretera de Cuenca des d'on comencem a caminar.

Només baixar del bus ja podem xafar la neu.

Inici de la ruta al monument al "Padre Tajo".

El riu Tajo totalment congelat.

Primer tram de camí seguint el GR-10.1

Costera amunt cap a la Navaseca.

Només pugem l'altura ens permet disfrutar de la panoràmica dels pinars nevats fins allà on alcança la vista.

Peña Blanca i Sierra Alta.

El camí ben marca després del pas de cinquanta persones.

Trinxeres colgades per la neu.

La Mogorrita, el cim més alt de la Serranía de Cuenca des de los Cubillos del Alto.

Zona ventada i exposada entre los Cubillos i Valhondillo.

Arribant al vèrtex del Alto de Valhondillo.

Arribem al vèrtex de Valhondillo i ens reagrupem per fer la foto de grup al punt més alt del dia. Després de descansar un poc continuem camí per la carena que ara canvia totalment. Deixem enrere els lloms desarbrats i el pinar ens acompanyarà fins al Portillo impedint-nos per una part disfrutar de l'ampla panoràmica anterior però deixant-nos unes magnífiques estampes hivernals, quasi de postal.
Avancem pel pinar en un punt on la cresta s'estreta i es fa més aèria encara que el pinar que ens envolta fa que no done eixa impressió. Després d'un primer tram més estret arribem als peus del Cerro de los Malenes on la xaparra substitueix al pinar que creix ben frondós als seus peus. Als peus del Cerro ens aturem per observar davant nostre el Portillo i la torre forestal que ens serveix de referència. Al seu darrere es veu la Cebadilla, el cim més alt de tota la carena que tanca la Vega del Tajo per llevant i la separa de la Nava, l'ampla vall que queda entre nosaltres i la Muela de San Juan. Als peus de la Muela hi ha el naixement del Guadalaviar i el poble que en pren el nom, ben menut des d'ací dalt. Des d'ací podem endevinar el camí que ens queda per fer abans d'arribar a Villar del Cobo, i també el curt tram que de cresta, més oberta i sense pinar, que ens separa del Portillo.
Arribem finalment al coll del Portillo per on passava l'antic camí de Guadalaviar a Huélamo i ara passa la carretera que fa el mateix recorregut. Pel Portillo passa també el GR-10.1 i d'ací mou el SL-RE-14 que enllaça el GR-10.1 amb el GR-113 o camino natural del Tajo que travessa la Vega sempre prop del riu.
Com que ja és una hora prou avançada aprofitem per dinar al sol i sobre la neu a la mateixa carretera nevada i intransitable.

Foto de grup al Alto de Valhondillo.

Vèrtex geodèsic.

Continuant camí des del vèrtex.

Paisatges de postal.

La Vega del Tajo i la Mogorrita al fons.

Tram de la cresta cap al Portillo.

Alto del Portillo i la Cebadilla al fons.

Pinar a los Malenes.

Als peus del Cerro de los Malenes...

... disfrutant de les vistes ...

... cap a Guadalaviar.

Darrer tros més obert de la cresta que ens portarà al Portillo.

Torre forestal del Portillo.

El Portillo.

Fent un mos a la vora del camí.

Havent dinat cal continuar el camí i ho fem seguint les marques del GR-10.1 que enfilen cap a Guadalaviar.
El primer tros de camí baixa ràpidament i les marques estan més espaiades de manera que perdem la senda bona i ens toca fer una drecera fins que finalment trobem el camí bo que baixa des del Portillo. Cal estar atents tant al GPS com a les marques del camí per tal de no perdre-les entre la neu que fa difícil de seguir el vell camí de Huélamo. Però la neu també ens regala estampes magnífiques dels pinars nevats mentre anem baixant cap a la Nava. Finalment eixim del pinar i travessem un terreny pla i conreat a la Nava. Ací tornem a trobar algunes marques i un pal indicador al travessar la pista que des de la Nava porta al naixement del Tajo.
Travessem la pista i seguim recte per la vora d'un bancal de cereal a buscar el barranco del Lechuguero, que seguirem de camí a Guadalaviar. El vell camí segueix per dins del barranc un bon tros fins que finalment n'ix per l'esquerra ja a vistes del poble de Guadalaviar. Des d'ací només ens queda salvar la costera que ens portarà als camps que s'estenen fins al poble on un parell de cavalls que pasturen entre la neu s'acosten a donar-nos la benvinguda.

Marques del GR i RE des del Portillo. Al fons destaca la Muela de San Juan.

Camino de Guadalaviar seguint el GR-10.1.

Travessant l'ampla Nava.

Pista de la Nava que travessem perpendicularment.

Barranco del Lechuguero.

Arribant a Guadalaviar.

"Chupones" a l'església de Guadalaviar.

Abandonem Guadalaviar per la carretera. Al fons queda el Portillo.

Travessem el poble i eixim per la carretera de Griegos (i del Villar). A l'eixida del poble trobem la marca del PR-TE-1 que hem de seguir. El PR es va traçar seguint el vell camí de Guadalaviar a Griegos que ací coincideix amb la carretera, encara que recentment sembla que s'ha modificat per a evitar el quilòmetre i mig de carretera que tenim per davant. Nosaltres hui evitem deliberadament el nou traçat i seguim per la carretera, neta de neu, que ens permet avançar més de pressa i més descansats.
Després de passar un pal indicador a l'esquerra que ens marca la drecera que hauríem de seguir per enllaçar amb el GR-10.1 que per la Dehesa Boyal enllaça Guadalaviar i Griegos, trobem de seguida a la dreta el punt on hem d'abandonar la carretera i seguir el vell camí del Villar, poc evident.
Seguim el camí per un terreny molt obert on alguns camps de cereal alternen amb prats i pinar. Ens trobem a menys altura que en la primera part de la ruta i es nota, ací la neu està més molla i en molts punts s'està desfent formant basses. El terreny argilós i moll fa que calga posar cura d'on posem els peus per no enfangar-nos (massa). De tota manera quan pugem a un llomet que tenim al davant el terreny canvia i l'argila i el sauló deixen pas a la pedra calar i el problema del fang desapareix.
Cal estar atents als pals que marquen el camí a seguir perquè en este terreny desarbrat, cobert només per la savina rastrera, l'orientació no és fàcil i hem de trobar el vell camí de ferradura de "las Calzadas" que des del Castillo de Búcar baixa al poble del Villar.
Arribem a un carril que ve de las Casas de Búcar, urbanització construïda a la capçalera del río Búcar formada per una dotzena de cases dalt d'una llometa prop de l'encreuament de carreteres i de les antigues Casas de Búcar. Seguint el carril pugem cap a la part més alta de la lloma on va haver-hi el Castillo de Búcar del qual no en queden restes a l'haver-les aprofitat els veïns per a construir les cases més modernes.
El camí no hi puja sinó que fa la volta pel sud. Ací el paisatge canvia radicalment i deixem enrere les llomes suaus i als nostres peus s'obre el profund tall que ha excavat el Guadalaviar camí del Villar. El paisatge es torna espectacular per moments i el Villar apareix al fons del barranc. El camí, que ací pren el nom de las Calzadas, fa honor al seu nom doncs es tracta d'un camí de ferradura magníficament traçat que baixa fent voltes per esquivar cingles i arrapant-se a les vessants fins que arribem finalment al poble del Villar de Cobo.
El poble del Villar de Cobo abans prenia el nom de Villar de Búcar però va canviar el nom al passar a ser propietat d'un cavaller anomenat Cobo. El Villar és un poble antic i així ho manifesta la construcció de grans cases pairals a la part baixa. Es troba arrecerat dels freds del nord en la confluència del río Guadalaviar i del Búcar. D'ell se'n van separar als segles XVII i XVIII Griegos i Guadalaviar que en l'edat mitjana només eren un grup de cases i corrals destinats a les pastures d'estiu. El creixement de la població i la posada en cultiu de les terres altes van fer créixer les aldees fins a convertir-se en pobles deixant al Villar, amb poca terra útil per a sembrar llevat de les hortetes del riu, més menut i sense possibilitat d'un creixement tan alt. Malgrat això va continuar sent cap de la Sesma del Villar, una de les quatre en que està dividida la Comunidad de Albarracín.
Ací està esperant-nos l'autobús i malgrat el fred que ja comença a fer encara tenim temps de fer els estiraments de rigor abans de pujar i fer camí cap a Moscardón on ens esperen per a sopar i dormir.

Carretera de Villar del Cobo.

Camino viejo de Villar del Cobo. PR-TE-1.

Seguint el camí vell entre camps de cultiu.

Cap al castillo de Búcar, punt més alt que domina el poble del Villar.

El río Guadalaviar.

Villar del Cobo

Camino de las Calzadas.

Arribant al Villar.

Estiraments abans de pujar al bus.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Cresta de Valhondillo i Vega del Tajo
La Cebadilla i el Portillo des de Guadalaviar
circular sierra de Albarracín gr-10 gr-10.1

Més informació:

• De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
• VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
•  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
• Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
• Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
• De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
• VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
• Senderos de Aragón