dissabte, 6 d’agost de 2016

AL VOLTANT DE XOTENA PER CAMINS DE CENDRA

El que tots temíem s'ha fet realitat, i és que una imprudència (una altra) irresponsable i temerària ha cremat bona part de la serra d'Espadà, una part no sempre coneguda ni valorada però que forma part d'Espadà tan com la Mosquera o Castro.
La major part del que s'ha cremat ja va cremar fa 31 anys en un incendi semblant, causat també per una imprudència, i que es va estendre des d'Eslida a Onda a causa del fort vent de ponent. Eixe vent va fer que no tot cremara i molts rodals van escapar al foc de manera que fins fa pocs dies hom podia distingir quan caminava per la zona els pinars adults, amb poc sotabosc, que havien escapat del foc, i els pinars joves i espessos, fruit de la repoblació natural.
Ara el foc ha anat de llevant a ponent, més lent, i no s'ha salvat quasi res de les flames que han deixat un paisatge negre de carbó i gris de cendra.

Normalment evite els incendis durant molts anys, només quan el record del què hi havia abans de la crema es difumina amb el temps m'atrevisc a tornar a xafar les zones cremades, que sol ser quan el verd de les argelagues i pinatells ho cobreix tot. Així vaig tardar molts anys a xafar les zones cremades pel gran incendi de l'Alcalatén i encara no he tornat a passar pel terreny arrasat per l'incendi d'Andilla. Però este queda massa prop de casa per ignorar-lo, a més que ha cremat uns paratges que conec bé i de fa anys, on he vist com els pinatells s'han convertit en pins jòvens i com apuntaven a un bosc madur ... però tot això ja no hi és. Així que en conte d'evitar la zona durant anys he decidit aprofitar la crema d'una manera més constructiva i visitar-la assiduament per vore com es recupera el bosc de l'inceni (i si ho fa).
La idea és dissenyar una ruta per les zones cremades i anar repetint-la regularment, cada any, per a observar les diferents etapes de vegetació que substitueixen al pinar i, si els anys i els focs ho permeten, arribar a conèixer un pinar adult novament.

Amb eixe objectiu comence la caminada al camí d'Onda d'Artana, al costat d'una granja on es va iniciar el foc no fa ni dos setmanes, i ho faig pujant cap a la caseta del tio Xoto.
Inici de l'incendi.

Senda a la caseta del tio Xoto.
Ací hi ha rodals que no s'han cremat, i tampoc la caseta ha patit cap dany (feta de pedra com està és difícil), però els pins dels voltants estan negres i les garroferes han cremat fins a les arrels.
Caseta del tio Xoto.
Des d'allí puge a buscar el camí de Xotena (o de Tales), per on s'ha traçat una pista. De seguida s'acaba el pinar cremat i continue per un pinar adult, verd, on no hi ha cap senyal de foc.
El camí puja a un collet i per l'altra banda queda el barranc de Xotena (o Xautena, no discutiré el topònim).
Xautena és el nom d'una gran partida que queda entre Veo i Artana, entre l'Espino i l'Alto per una banda i la Serra de la Creu i la Solana de la Carrera per l'altra. Xautena és el barranc que baixa cap a Veo i també Xautena el barranc que baixa cap a Artana. Trobem un corral de Xautena a Veo i un altre, ben curiós sota una balma, a Artana. Sembla que el topònim, que sona a àrab (no sé si ho serà) ha fet fortuna i s'estén per un ample rodal entre els pobles de Veo i Artana.
I tota esta gran partida ara només és fum, cendres i carbó. Les flames van pujar pel barranc de Xotena d'Artana i van baixar pel de Veo, cremant tot allò que hi ha als seus voltants.
Des de la pista que s'endinsa a Xotena es veu el barranc i de l'altra banda els Collados i la Penya Parda, tot cremat. D'esta part no s'ha cremat tot, ací a la pista les brigades van frenar l'avanç del foc. L'única senyal d'eixa lluita és un entrepà sec a la vora del camí.
Limit de la zona cremada.
Poc abans d'arribar al corral de Federico hi ha la ratlla que marca el punt on es va poder aturar el foc, i després de traspassar-la s'entra a un món negre i fosc, on l'olor a cremat, a cendra i a fum encara plana damunt dels troncs negres dels pins.
Des d'ací la pista continua cap al Morro de Xotena en forta pujada. Pels voltants tot és negre i en alguns llocs encara ix fum de les arrels d'alguna vella garrofera o olivera. Moltes després de cremar han deixat un forat rodó a terra que sembla un cràter d'un projectil.
Runes del corral de Federico.

Corral de Federico.

Arrels cremant.
Passat el Morro de Xotena es deixa enrere totalment el verd. Pels voltants i més lluny només hi ha pins cremats, cendra i una olor de fum intensa. La pista baixa passant vora un aljub que queda sota el collet que dóna pas al barranc de Xanquet. Per ací veníem, fa anys, en una ruta clàssica des de Vila-real al pic d'Espadà remuntant el barranc de Xanquet. M'acoste al coll i veig que el barranc de Xanquet no s'ha cremat totalment, sembla que les parts més baixes s'han salvat del foc.
Barranc de Xanquet.
L'aljub abans de la crema.

Aljub a la capçalera del barranc de Xanquet.

El Frare des de l'aljub.
El mateix lloc abans del foc.


Al tornar trobe la vella senda que des del coll baixa a buscar la pista en diagonal. Fa molts anys que la vaig buscar i estava perduda, ara es veu perfectament la traça del camí. És el que tenen els incendis, deixen al descobert els vells camins i bancals amagats sota el bosc, despullant la terra de la pell vegetal que la cobreix.
La pista puja un poc, traspon un altre collet sota el Flare i torna a baixar cap al barranc de Xotena.
Travessem un barranquet que formava una raconada humida i plena d'esbarzers, en hivern solia haver una bassa d'aigua que calia passar per la vora. Ara tot és sec i els esbarzers han desaparegut totalment, no en queden ni les soques.
El camí baixa recte fins que fa una revolta tancada a l'esquerra enfilant cap al corral de Xotena. Ací cal seguir a l'esquerra a buscar el vell camí que va a Veo per Xotena.
Este és un d'eixos camins oblidats, per on només passa algun caçador i algun senderista despistat. Nosaltres el vam aprofitar per a continuar a Veo en la clàssica pujada al pic d'Espadà però ens va costar molt de trobar i vam haver de netejar-ne una part. De fet, com no el vam tornar a netejar, l'excursió es va deixar de fer perquè este tram estava molt tapat. Ara ja no i es pot passar perfectament això sí, mascarant-se molt.
El camí de veo.


El camí prop del Salt de l'Hedra.
Tram de pinar adult abans de l'incendi.


Pins jòvens després de l'incendi del 85.

Pins cremats.


La primera part passava sota un pinar adult, salvat del foc del 85. Ara els pins no s'han salvat i han cremat totalment, i també un rodalet de carrasques que quedava està ben negre de carbó.
Més avant hi havia una ratlla molt marcada que separava allò que es va salvar del que es va cremar, on creixien pins jòvens, que ara ja eren ben grandets, i en alguns llocs de manera tan espessa que costava obrir-se camí entre ells. Això també ha esdevingut fum.
Seguisc la traça de camí encara que costa prou. Arribats a un punt la senda oberta se'n separa de la traça antiga. Aprofite per mirar de trobar-la ara que la vegetació ha desaparegut i només queden les parets de pedra dels bancals, com si foren els ossos de la terra a qui s'ha despullat de la molla, però tampoc la trobe així que seguisc com puc la senda que puja i baixa a travessar el barranc.
Ací hi havia una  baixada costeruda i esvarosa pel fang. Ara només és costeruda.
De l'altra banda també quedava un rodal de pins salvats de la crema que ara no han tingut tanta sort, i per ell puja el camí que pren altura per passar per un tram de solana sense massa vegetació abans de tornar a baixar al barranc.















Mire de seguir les traces del vell camí però acabe enmig d'uns vells bancals i torne al fons del barranc per on passa la senda, remuntant el que era un barranc humit i fresc on abundàven els cirerers de pastor i els rosers. Ara també han cremat i ja vorem si rebroten.
Ací hi ha un parell de sureres grans. Estan totalment negres però com no s'ha tret el suro de fa anys supose que se salvaran i tornaran a brotar des de les branques.
Un poc més avant el camí de Veo a Artana enllaça amb el d'Eslida a Tales, que baixa des de les Mines pel Pinar Negre. Ara el Pinar Negre fa honor al seu nom doncs tot és negre. Llàstima perquè era un pinar madur en ombria prou ben conservat i que no s'havia cremat fins ara.
El camí continua per dins del barranc, per la seua part més humida fins que ix a buscar l'aljub d'Herrerias (o Darreries), també mascarat pel foc.






Aljub d'Herreries (o Darreries).



Als seus voltants hi havia un bon rodal de sureres que aprofiten la frescor del sòl i la falta de calç. Ara també han passat del verd al negre encara que segurament serà el que primer se recuperarà. Esperem-ho.
El camí s'enclota per un reguer abans d'arribar al coll on hi ha els corrals de Tarsido. De fet hi ha dos corrals, un a cada vessant del coll, i al mateix hi ha (havia) uns bancals de velles oliveres que també ha tocat el foc.
A partir d'ací hi havia un tram de senda preciós amb roures i sureres alternant-se amb els pins que creixien en l'ombria. Tot això ara només queda al record i a les fotos, esperant que algun dia torne el bosc.
La senda baixa per Xotena (de Veo), i a la dreta queda una ampla clotada entre dos barrancs i al mig el corral de Xotena (un altre). Per ahí tornaré, però de moment cal seguir recte cap a Veo.
Rodal de Sureres a Darreries.



Collet a Darreries.






Després de passar un reguer humit, on l'heura i altres enfiladisses s'emparraven pels troncs donant un aspecte de selva impenetrable al bosc, el vell camí enfila avall entre roures que semblen més secs que cremats.
Senda enclotada entre roures.


Al final trenca a la dreta la senda per un tram de pista oberta després de l'incendi del 85 per a traure la fusta cremada. Recte continuava el camí cap als corrals dels Casals. Sempre m'havia fet il·lusió fer eixe tros de camí vell, tapat completament per les argelagues però ara que per fi el xafe la veritat és que no me'n fa cap.
Vell camí als Casals.
El vell camí ix al barranc just a la part de dalt dels corrals. Des d'ací ja es veu el final de l'incendi, més avall dels corrals, abans d'arribar a la pista de les Vinyes i el corral d'Escrig es torna a deixar vore el verd intens del pinar que sembla un oàsi després d'un desert.
Corrals dels Casals.
Però dessistint de la tentació continue amb la ruta prevista, remuntant ara el barranc dels Casals (o de Xotena, també) amunt pel camí de Xotena o de la Priora, obert pels senderistes de Tales amb molt d'esforç i ara cremat totalment.
De seguida un olor fort, que ja havia notat abans, topa amb els narius i al barranc trobe un senglar mort i mig cremat. Sembla que no queda cap animal per menjar-se'n les restes i allí el deixe.
Senglar cremat.
Barranc amunt mire a vore si s'han salvat els roures que creixen a l'ombria, i pot ser perquè no semblen tan cremats. El paisatge és ben diferent del que recordava. En hiverns plovedors al barranc corre un fil d'aigua i a la primavera els cirerers de pastor engalanen amb les seues flors blanques el llit colgat entre la vegetació. Espere que això no quede només en el record.

Antiga pista al barranc dels Casals.
Barranc dels Casals.




Pel barranc, encara que no en queda quasi traça, es va obrir una pista per a traure la fusta cremada de Xotena, el Espino i l'Alto. La primera vegada que vaig remuntar-lo als anys 90 es podia seguir perfectament i es veia clarament la malesa del foc. L'última, fa un parell d'anys, les ferides del foc estaven cicatritzant i una massa forestal ja quasi adulta cobria els vessants de les muntanyes. Ara tot tornarà a començar amb trenta anys perduts, trenta anys que per a la vida vegetal no és res però que a escala humana és més d'una generació... perduda.
Remuntant el barranc deixe a l'esquerra la vella pista per on s'enllaça amb el camí d'Artana (que he seguit al vindre) i continue recte per dins del barranc.
Estic a punt de no vore el desviament que ix del barranc i comença a pujar cap a la Priora. Només la traça del camí se'n distingeix perquè la terra no està cremada i puja com una estreta cinta més clara entre les cendres.
El camí travessa un barranquet on hi havia uns grans roures que sembla que no s'han cremat, per sort, i arriba a la casa i corral de Xotena. A la part de dalt hi ha una calera tan ben conservada que sembla que encara fumegen les cendres de l'última càrrega.


Roure cremat.


Des d'ací el camí enfila per la vora del barranquet. Ací hi ha un rodal de pins que s'ha salvat del foc, el primer i quasi l'únic. Malauradament són pocs i la majoria dels pins que es van salvar fa trenta anys esta vegada han cremat.
La senda enfila amunt a un collet i de l'altra banda s'obre la partida de Xotena d'Artana, negra completament, com també ho estan l'Espino i la solana de l'Alto.
La senda a partir d'ací era molt fàcil de seguir, l'únic lloc possible de pas entre la malea. Ara cal estar més atent perquè es perd entre els troncs cremats de milers de pinatells.
 
Camí de la Priora.



 





Continua resseguint la falda de la muntanya per una zona de grans pins que no han sobreviscut. Encara n'hi ha un, caigut, que continua cremant poc a poc des de les arrels amunt i això que fa ja quasi dos setmanes que es va iniciar el foc.

Coll de l'Ereta.


Pi cremant.


Arribant a la Priora hi ha un altre rodal de pinar que no s'ha cremat del tot. Els pins estan grocs, com si haguera arribat la tardor i anaren a perdre la fulla, i només alguns tenen puntes verdes. Pel que he vist altres vegades només els que tenen verd (i no tots) sobreviuen al foc però desitge que esta vegada no siga així.
Arribant a l'aljub de la Priora torne a sentir la ferum d'animal mort però esta vegada no el trobe (i tampoc el busque).
L'aljub de la Priora no ha eixit massa ben parat del foc, una part de la volta s'ha ensorrat, pot ser a causa de la calor del foc. D'ací poc acabarà caient tota la volta si ningú posa remei.

El colladet de Tales.
 
Aljub de la Priora.
Dalt de l'aljub hi ha un collet. Ací mou una senda a l'Espino (cremat) i una altra baixa al camí vell de Tales a Artana (cremat). Una tercera continua per la cova d'Anacleto al Carro i és la que seguiré.
Des d'ací es veu on les brigades van aconseguir aturar l'incendi: la font de Montí s'ha salvat, així com allò que queda al nord del barranc de les Clotxes, caseta de Marimón inclosa. També el Maset i la Gronsa semblen haver-se escapolit del foc, i una part de la Penya Parda. La resta, part del Pinet, tot el Carro, capçalera del barranc de la Gerra i els Collados han cremat.


L'Espino des del Carrascal.




Continue pel cim del Carrascal cap a la cova d'Anacleto. Ací hi havia algunes carrasquetes (restes del carrascal que li deguere donar nom) que no semblen massa cremades. Almenys no estant totalment negres.

Cova d'Anacleto.



Des de dalt el panorama que es veu és desolador: un mantell verd cobria les muntanyes en totes direccions, ara quasi tot és negre. Des d'ací es veu tota la partida de Xotena d'Artana fins a dalt la Serra de la Creu, i no queda massa verd.
Baixant del cim de seguida està la cova, abans mig tapada pel pinar ara es veu clarament.
Baixe ràpidament perquè ja es fa tard i comença a fer calor (i tanta cendra i carbó comença a passar factura).
La senda segueix entre bancals per un rellom que enfila recte cap a Xotena, però encara prou amunt gira a l'esquerra buscant els baixadors dels antics bancals. Mire de seguir recte però no hi ha camí i per assegurar continue la senda oberta pels juans.

 



La Serra Creu.


L'Ereta.


Xotena.



Fita de terme.


Baixada entre bancals.



Entre bancals, evitant algunes branques de garrofera caigudes al cremar-se la soca arribe al coll per on passa el camí de Tales a Artana. Ací acaba la pista i hi ha encara un bon grapat de bancals d'oliveres. Les que estaven més prop del bosc s'han cremat o han patit molt, les més llunyanes no han patit tant i han escapat del foc.
Ací també arriba un camí que puja des del Maset, i en mou un altre cap al cim del Carro. Ara tot està cremat.


Colladet de Tales.


Continue pel camí de ferradura que baixa cap a Artana. Ací com a tants altres llocs el foc ha acabat amb tot només deixant els troncs negres dels pins, la resta: romer, argelaga, llentiscle, coscoll, ... ara només és cendra, fins i tot les tiges s'han cremat completament.

Seguint avall el camí travessa un barranquet i passa per una ombria on els esbarzers sempre miraven de tapar el camí. Ara no en queda ni rastre.


Camí d'Artana a Tales.


Barranc de Xotena.
Arribe així al toll de Xotena que es veu bé lliure de vegetació que el tape. Encara queda un tollet d'aigua però fins i tot les plantes que creixen a la vora estan grogues del foc i pels seus voltants fins i tot les pedres estan negres i moltes han clafit a causa de la calor de les flames.
Toll de Xotena.



Abeurador al toll.

Continue travessant el barranc de Xotena per les traces del vell camí, ara ben visible, i puge a l'altre costat on hi ha la pista que entra pel corral de Federico. Ací hi ha un bell tros pla ocupat per un pinar de pins amb la soca blanquinosa de la cendra.
Continue avall pel barranc de Xotena i m'acoste a la cova de Xotena. Ací ja vaig estar a principi de setmana amb els xiquets, per a mostrar-los el mal que fa el foc i concienciar-los i vam observar una cosa prou curiosa; el fem sec del corral estava cremant lentament i sense flama. Hui continua cremant i segurament encara en té per a prou dies.


Senda al corral i cova de Xotena.


Corral de Xotena.


Fem cremant.

Cova i corral de Xotena.

Retorne al barranc i continue per ell. Ací hi havien pins i carrasques que s'havien salvat de l'incendi anterior. Ara no queda res verd, així que em sorprén unes herbetes que sembla que estan brostant després de l'incendi. Pot ser només són imaginacions meues però crec que fa cinc dies no hi eren.
A l'eixida del barranc continua una pista que recorre el Planet de Xotena. El travesse ràpidament amb ganes d'acabar la ruta.


Serra Creu des del Planet de Xotena.



De l'altra banda de barranc queda del corral de Federico. Ací hi havia un bonic pinar, ja gran que ara només és cendra i carbó. Així que quan m'acoste al camí d'Onda i es veu ja el verd el cor se n'alegra

La Ràpita.
Arribat al camí (asfaltat) d'Onda tot és verd, i el record de l'incendi sembla ací molt llunyà tot i estar a tocar, i seguint-lo uns metres retorne al punt d'eixida mascarat i brut de cendra, trist per tot el que he vist i per allò que ja no tornaré a vore. Pot ser els meus fills (si no es torna a cremar) podran tornar a conèixer Xotena com era el matí del 25 de juliol.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc



Altres rutes que passaven per part del traçat:

D'Eslida al barranc de Xotena pel Pinar Negre
Tales: de l'Espino a Xotena tornant pel barranc d'Aín
De la Gronsa a l'Espino
Volta a Tales seguint les sendes dels juans
L'altra Artana: penyes Altes, penya Parda i Xotena



Més informació:

  • https://associaciodeveinslavilavella.wordpress.com/2016/08/08/per-que-es-crema-la-serra/
  • https://artanapedia.com/geografia/incendi-d-artana/
  • https://www.facebook.com/ElTossalCartografies/?hc_ref=PAGES_TIMELINE