GEOCACHING ALS ÒRGUENS DE BENITANDÚS

Aprofitant les vacances i que les previsions meteorològiques donaven per a hui un dia frescot he eixit a passejar els xiquets i, pensant pensant on podíem anar hem decidit pujar als Òrguens de Benitandús, tot un clàssic, aprofitant els dos geocaches que hi ha allà dalt com a incentiu per superar la forta costera.

Hem eixit del poble de Benitandús i el primer que hem fet ha estat contar els barrots del pont sobre el riu Veo. Per què? per a poder trobar les coordenades que ens duran fins al geocache Benitandús. Es tracta d'un multicache on hem d'anar descobrint les pistes que ens donen per a trobar les coordenades del punt final.
Després de contar els barrots hem començat a caminar riu avall, passant per la font de Benitandús d'on només cau un filet d'aigua fruit de la sequera tan severa que estem patint.

Sota les vies de bloc.

Un poc més avall deixem a la dreta una senda recentment netejada que (crec) va a la via ferrata que Sargantana han equipat per a iniciar els seus clients en les vies ferrades. De moment la deixem per a més avant quan els xiquets siguen més fadrins i continuem ruta.
Passem sota unes penyes on hi ha unes anelles per a practicar escalada, ideal per a xiquets, equipat també per Sargantana, i continuem per la vora del pantanet de Benitandús que ara està prou baix d'aigua però cobert d'un verd que fa goig.

Travessant el Pantanet de Benitandús.

Travessem el pantanet a l'altura del molí de Benitandús que passem just per dalt la Bassa i pujant a la carretera just on s'agafa el camí de Benitandús a Suera. Per este mateix camí passa el PR-CV-161 que ens acompanyarà fins al cim dels Òrguens i el PR-CV-140.
Este no és el camí oficial dels PRs però és el millor per tal d'estalviar-se el tros de carretera que hi ha del poble fins ací, sempre i quan el nivell del pantanet siga prou baix com per a poder passar per la vora.

Camí de Benitandús a Suera.

Pugem pel camí vell que no té massa pendent fins que arribem a la cruïlla on hi ha la senda que munta als Òrguens. Ací hauria d'haver un pal informatiu dels dos senders que hi passen però malauradament es troba a terra i trencat. Això no hauria de representar cap problema doncs recte continua el PR-CV-140 a Suera on arriba en uns 45 minuts (aproximadament). Per l'esquerra puja el PR-CV-161 que també va a Suera pels Òrguens però li costa prou més d'una hora. Gràcies a conèixer prèviament eixa informació vam poder trobar el multicache.
Continuem la pujada tot i què aturant-nos sovint per a què els jòvens agafen forces, i és que la pujada no deixa un moment de descans. Per sort anem a l'ombra i la calor no apreta.
Finalment arribem a l'aljub dels Òrguens que es troba a la vora del vell camí de Suera a Alcudia.

Camí vell de Suera a Alcúdia.

Després d'aguaitar, amb molt de compte, als Òrguens, continuem un tros pel camí vell de Suera a Alcúdia que passa per dalt de tots els orgues enllaçant amb el camí de baixada a l'Alcornocaret. És l'opció còmoda i l'hauríem triada sinó haguerem hagut de trobar el multicache.
Dalt d'un dels Òrguens trobem el geocache Órganos i just a la vora la tercera pista per a trobar el multicaches.

Geocache als Òrguens.

Després de signar al llibre de registre i deixar alguns joguets continuem camí per a trobar el segon i darrer geocache del dia. Gràcies a que recordava el que posava la paleta desapareguda (aproximadament) arribem a les rodalies de l'emplaçament del darrer cache. Ací ens toca separar-nos i buscar en un radi molt ample perquè les coordenades de segur que són errònies però gràcies a la foto spoiler acabem trobant-lo.

Cim dels Òrguens.

Comença a fer calor i els xiquets es troben ja cansats. A més se'ns ha fet tard a causa de les continues aturades així que continuem pel llom de la Serra travessant les trinxeres que hi ha prop del cim, i passant per la vora de la Mallada de la Serra.

Llom de la serra del Rodeno.

Enfilem l'últim tros abans de la calera que es troba als peus del Casalet amb bon pas i no ens aturem a vore-la. Al cap i a la fi ja vam estar per ací al gener passat.

Cap a la calera del Casalet. Davant el pic d'Espadà.

Deixem doncs a la dreta la senda del Casalet, que baixa també a la font del Porc i continuem per dalt del Rodeno deixant uns metres més avant també a la dreta la senda a la Barrancada que baixa vora un castanyer.
Passem un collet per on passa l'assegador de la Creu dels Trons sempre per dalt la carena fins a Veo i enfilem a l'esquerra pel rellomet que separa el barranc del Rodenal del de l'Alcornocaret.

Senda al Rodeno.

Conforme anem baixant passem pel costat d'un parell de casetes, la primera encara conserva la teula, la segona ja no. Passades les casetes anem un tros per damunt el camí de Suera a Alcudia. Per la dreta el camí passa a Alcudia per un collet i baixa directe a la fuente de San Pedro però a hores d'ara està quasi impracticable a l'espera que torne a netejar-se, cosa que faran segurament d'ací poc quan toque tornar a traure el suro.

Baixant a la font de l'Alcornocal.

Una trossada més avant deixem a l'esquerra el mateix camí que enfila cap a Suera per dalt dels Òrguens i continuem avall buscant el barranc de l'Alcornocaret per on veiem que passa la senda que va a Veo. Des d'ací es pot baixar al barranc del Rodenal, equipat també per Sargantana, però això queda pendent per a un altre dia.
Quan ja quasi arribem al fons del barranc arribem a la font de l'Alcornocaret i aprofitem per a beure. Tot i què no ha fet massa calor no ens queda massa aigua. Els xiquets aprofiten i fiquen els peus dins l'aigua per a refrescar-se.

Font de l'Alcornocal.

Ja ens queda poc i cal anar de pressa que ja és l'hora de dinar tocada així que continuem camí sense entretindre'ns. A partir de la font el camí és ample i bo per a cotxes tot i què no en passa cap a l'haver un cadenat. Passem vora una caseta que s'alça entre les hortetes regades per la font i els gossos que hi ha ens lladren però per sort estan tancats.

Arribem així a la part més perillosa de tot el recorregut doncs hem de fer 300 metres de carretera abans d'arribar al pont de Benitandús des d'on hem començat la ruta.

Entrant a Benitandús.

Però a meitat de camí encara podrem vore una de les curiositats del dia, una cova artificial construïda com a polvorí durant la guerra i que anant amb el cotxe passa totalment desapercebuda.

Ací està el track:


I altres rutes que comparteixen part del trajecte:
Volta a la Serra de Suera
de Suera a Benitandús pel camí vell i retorn per la lloma dels Òrguens
Els Òrguens de Benitandús

Més informació:

• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Cartoweb
• Barberà i Miralles, Benjamin Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea, Vinarós, 2002
• Puchades i Vila, Sento Serra d'Espadà. GR-36. Ed. SASE, 2009
• (1909) Minuta del MTN de Alcudia de Veo IGN
• (1909) Minuta del MTN de Suera IGN accessibles al cnig

D'EL TORMO AL COLLADO BLANCO

Per fi anem a fer la ruta entre el Tormo i Cirat que des que la va penjar José Tomas al seu blog s'ha convertit en tot un clàssic.
Nosaltres però no hem fet la ruta original sinó que hem fet algunes xicotetes variacions. En primer lloc hem eixit des de la Poza de la Umbría i no des de Cirat i en segon lloc no hem arribat a Cirat sinó que ens hem quedat al Collado Blanco.
Hem triat eixir d'ací per dos raons, l'una per a fer el tram d'aigua al final i així no fer camí banyat, i a més per a finalitzar la ruta amb un banyet al riu, i  després fent de domingueros sota els pins.
Hem eixit doncs des de la Poza de la Umbría en la Huertica on s'arriba pel camí de la Huertica que baixa formigonat fins a les hortes d'eixe nom. Des d'ací continua per la dreta fins al toll on hem aparcat sota els pins.

Camí vora riu.

Per començar la ruta hem fet el camí invers, continuant riu avall fins al punt on trobem el camí que baixa al riu i que seguim amunt, deixant a la dreta les hortes que es reguen des de la sèquia de la Huertica fins que arribem a la carretera.

La Huertica.

Fem un tram curt per carretera fins que ens desviem a l'esquerra pel vell camí de ferradura que puja al poble. Es tracta del vell camí de Ludiente a Segorbe que baixava recte a travessar el riu per pujar pel corral del Badaucho a la Peñablanca.
El camí puja per una zona d'algeps que ha fet que es trobe prou erosionat, encara que conserva parts de l'empedrat original, imprescindible en un terreny tan solt per a no haver d'estar arreglant el camí a cada ploguda.

Camino de Ludiente a Segorbe o de la Huertica.

Pugem per la vessant de los Yermos cap al poble on entrem per una vella escombrera. No és el millor accés ni la millor visió del poble, però és significatiu que en una part per on no passa cap camí rodat s'ha anat acumulant la runa procedent de les obres, com si fora un lloc on ningú la veu.
De tota manera quan entrem al poble ens desviem pel camí que passa sota el cementeri fins al mirador del Ociño, encara que deuria retolar-se Hociño, derivat d'Hocino o "angostura de los ríos entre montañas" (DRAE). Des d'ací es veu el riu als nostres peus, amb les hortes de la Huertacha, la Huertica, el Catino i de l'altra banda del riu la Rambla Olivan. També de l'altra banda veiem la Umbria que baixa des del Alto de Costur, i la Peñablanca on vam estar fa poc.

Mirador del Hociño.

Retornem al poble i el travessem per a agafar el camí del Tormo que mou pel mateix lloc on ho fa la moderna carretera d'accés.

El Tormo i al fons la Muela.

Només fem uns metres que de seguida ens desviem a l'esquerra per un camí encimentat que substitueix el vell camí de ferradura i que volta el Cerro fins que arriba a la Caseta del Peirón. Ací hi ha un encreuament de fins a cinc camins. Per la dreta ve el camí de Ludiente a Cirat, en part substituït per la carretera vella que passava més alta que l'actual. Per l'esquerra una pista fa la volta al Cerro i torna al Tormo. Recte continua una altra pista que travessa el barranc que baixa del Fire i per la vora baixa a la carretera. Per la dreta mou recte amunt el camí de l'Hostal pel Fire, ara en part pista que més o menys el segueix fins al fire.
Nosaltres seguim recte per un camí planer on trobem les marques grogues i blanques del PR no oficial que van traçar els socis del CAMET i que passa per diferents masos dels termes de Cirat i Ludiente.
El camí puja molt poc a poc cap a la Balseta, travessant el barranco del Fire. Tot el camí, com totes les vessants de les muntanyes, es troba cobert d'un espés pinar de pi blanc que sembla monòton encara que no ho és.

Bifurcació de camins. Seguim pel camí vell del Tormo a Cirat.

Arribem així a un collet on el PR munta per la dreta cap al corral de Alberto i continua pel camino de Zucaina, però nosaltres seguim recte transponent el collet i baixant per la vora del barranco de Aguas Malas, una zona d'ombria que presenta una notable verdor contrastant amb la secor d'enguany. De tota manera sembla que per ací ha plogut un poc més i no es veu del tot sec.

Barranco de Aguas Malas.

El camí aboca a la carretera pocs metres abans d'arribar al poblat de la Central del Collado Blanco, però com la ruta és curta aprofitem i ens desviem a la dreta per un senderol que passa puja a la Cueva de Matrillas (seguint un track de José Tomàs).
La senda remunta el barranco del Lobo passant sota unes cingleres fins que el travessa i enfila directe a la Cueva de Matrillas.
La cova és un simple abric, no molt fondo, tancat amb una perfecta paret de pedra per tal d'usar-la com a mallada per a les ovelles i pel que sembla va estar en ús fins a relativament poc de temps.
Dins la cavitat hi ha també una xicoteta construcció que no vam saber per a què es devia usar.
A la vora hi ha una altre abric, més menut i que també conserva restes de murs que respon també al mateix nom.

Cueva de Matrillas.

Després de la visita a la cova continuem camí per una pista vella que arriba fins a la cova i que ara la vegetació ha convertit en senda.

Camí d'accés a la Cueva Matrillas.

Eixe camí d'accés ens condueix a la pista que puja cap al Plano, traçada en part per damunt del vell assegador i  Camino de Aragón a Onda. La seguim per la dreta pujant fins que a l'esquerra trobem una pista que entra per un pinar més o menys pla. Es tracta del camí d'accés a la bassa de pressió de la central elèctrica de Cirat. Fins ací arriba l'aigua que es treu del riu a la presa de Montanejos (oficialment de Cirat per alimentar la central de Cirat) mitjançant un túnel de més de 7 km.

Pista a la Balsa de la Central.

Des d'ací un camí asfaltat baixa cap a la carretera seguint el camino real de Aragón a Onda, que s'afegeix clarament per la dreta. Passem per dalt de la tuberia de pressió que baixa l'aigua del salt i continuem baixant fins arribar a la carretera que travessem a l'altura del Collado Blanco.

Tuberia a pressió de la central de Cirat.

Travessada la carretera continuem per l'assegador que passa per dalt del poblat del Collado Blanco.
El Collado Blanco és el nom de l'antic poblet on vivien els treballadors de la central de Cirat.
La central de Cirat es va construir als anys 50 del segle passat i va entrar en funcionament el 1962 i formava part d'un complex més gran impulsat per Hidroeléctrica Española (que poc abans havia absorbit a la LUTE, filial seua). Així les centrals de Cirat i Vallat van completar la xarxa de centrals hidroelèctriques del Millars sent estes les darreres en fer-se i les de major producció. La central de Cirat presenta un salt d'aigua de 130 metres i una potència de 12,89 Mw.
Abans de l'automatització de les centrals, els treballadors vivien en cases a la vora de les mateixes, i en alguns casos es van construir xicotets pobles amb serveis comuns i església com el que hi havia al Colmenar d'Onda fins fa poc temps.

Cases de la central al Collado Blanco

En este cas hi havia una sèrie de vivendes i serveis: piscina, camp de tennis, església ... que es va abandonar definitivament el 2007 i que es troba completament destrossat per part de desaprensius que han saquejat les instal·lacions per emportar-se qualsevol cosa de valor, inclós el cablejat de coure i ferro de les instal·lacions de la llum i l'aigua. Una llàstima perquè mereixia un futur millor.

Interior de vivenda al Collado Blanco.

Després de visitar les cases de la central continuem camí pel camí asfaltat que uneix les cases amb la Central i la Presa.
Tornem a travessar la tuberia de pressió i arribem a la vora de la central que funciona automàticament.

Central de Cirat.

Hem arribat així al nivell del riu i el camí continua per la vora del riu Millars, ara ample a l'estar represat per la Presa de Cirat, oficialment la presa de Vallat al ser la que pren l'aigua per a la central de Vallat.
Des de la presa a Vallat l'aigua circula per un túnel d'onze quilòmetres fins a la central de Vallat. Al tram que travessa el río Pequeño en Espadilla el túnel deixa pas a un parell de tubs que travessen el riu.

Presa de Cirat (o de la central de Vallat).

El camí, molt agradable per anar a l'ombra del matí i sota els xops que voregen el riu travessa un túnel i un poc més avant arribem a la presa on acaba l'asfalt. Durant un curt tram continuem per un camí de terra que passa per la vora d'una casa assolada abans d'acabar-se.

Túnel al camí de la presa.

Continuem per un sender que baixa a les hortes i continua vora la sèquia que les rega i que també porta l'aigua a la Huertacha i a la Huertica. Supose que són estes les hortes de la Huertacha però com no trobem ningú no podem preguntar-li-ho.

Sèquia.

Per la sèquia es pot anar mal que bé fins a la Huertica, però el camí és millor o, almenys més refrescant, baixant al riu per la punta dels bancals i continuant per un carril traçat pel caixer del riu.

Travessant el riu.

Esta és la part més entretinguda de la ruta doncs cal travessar el riu unes quantes vegades. En cas de necessitat es pot anar descalç però és preferible dur un calçat adequat. Nosaltres no ens hem calfat el cap i amb el mateix calcer que duem passem. Eixe és un dels avantatges d'estar al final de la ruta, així que aprofitem per fer un banyet a l'última "poza" abans de la Poza de la Umbría, mentre fem un glop d'alguna cosa millor que l'aigua del riu.

Doblement refrescant.

I acabem com uns bons "domingueros" amb la taula parada, tortilla, papes, cervesa, vi i cava, i també orxata i fartons ... que som tots.

Poza de la Umbria.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Del Tormo a la Benachera
De Torrechiva al Tormo
el tormo - hostal - los mores (part del PR de las Masías)
el tormo - el cabezo - la muela
el tormo - los gavites - el cabezo
el tormo - mas del plano de abajo

Més informació:

• Blog de José Tomàs
• Sancho Comins, Jose (coord.) (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares Ed. Caja Rural San Jose Almassora (fragments ací: <http://www.slideshare.net/xgoterris/valle-del-mijares-fanzara>; <http://www.slideshare.net/xgoterris/castillo-de-villamalefa-sancho-comins>; <http://rochaludiente.wordpress.com/2012/02/18/itinerarios-por-el-valle-del-mijares-ludiente/>)
• Ajuntament de Cirat

A LA COSTA PER LA FONT PODRIDA I RETORN PEL BARRANC DEL GORGÀS

Fa quasi dos mesos vam estar fent camí per Llucena aprofitant que gent del poble han estat reobrint i netejant vells camins. Quan vam estar l'altra vegada ens van informar que havien netejat la senda que baixa des del mas de la Costa al mas de Bartoll per on passa el PR-CV-79, així que de seguida vam pensar en fer una ruta circular aprofitant el camí del mas d'Olària per a pujar al mas de la Costa, baixar pel PR fins al mas de Bartoll i resseguir el barranc del Gorgàs fins el Riu i tornar pel camí dels Molins.
Hem començat altra vegada la ruta des de l'era del mas de Galapo seguint la ruta dels Molins d'Aigua que forma part dels Caminos Naturales que proposa el ministeri arreu de l'estat.

Era del mas de Galapo.

Si l'altra vegada vam continuar recte pel camí de la Pedrera, hui seguim la ruta dels Molins que baixa al molí del Ros per una pista que baixa cap al riu.
La pista acaba al molí del Ros i per la dreta continua un senderol que segueix riu amunt fins al toll del Molí del Ros, un lloc ideal per a prendre el bany, però ara encara fa fred i no abelleix gens així que continuem el camí dels Molins.

Molí del Ros.

Per l'esquerra del molí puja l'antic camí empedrat al mas del Pelegrinet i per ell continua el camí dels Molins, acompanyat d'unes baranes de fusta totalment innecessàries i que no s'adiuen a les característiques tradicionals del camí.

Arribem a la pista de la Pedrera i la travessem continuant pel camí amunt. Ací abandonem el "camí dels Molins" que continua per la pista cap al naixement del riu, i comencem a trobar senyals blanques i blaves que anirem trobant al llarg de quasi tota la ruta.

Camí del mas d'Olària.

El camí puja buscant el barranc de la Valentina i seguint-lo passem sota el mas per acostar-nos a la font Podrida. Passem per la vora de la font, un pouet pobret d'aigua que era bona de beure tot i el nom, i pugem entre un rodal d'oms per a enfilar cap al mas per una vessant coberta de roures.

Pujant entre els oms a la font Podrida.

Arribem al mas i ens aturem a l'ombra a recuperar l'alé. Tot i què el sol encara no està molt alt ja fa calor i la humitat és alta. La terra està humida i hi ha senyals d'haver plogut fort fa uns dies enrere i això ajuda a que la calor no siga excessiva.
Després del descans continuem pujant. Com fa poc ja vam passar per ací ja sabem què ens espera i ara toca fer una llarga pujada fent voltes abans d'enfilar al recte cap al mas del Pelegrinet.

Camí del Pelegrinet.

Quan arribem a dalt i abans d'enllaçar amb la pista que porta al mas del Pelegrinet deixem el camí que continua cap al mas i puja al mas d'Olària i trenquem a l'esquerra per un altre camí que va cap al mas de la Costa paral·lel a la pista, on puja un poc més avant, sota un pinaret que es va escapar del foc.

Pista del mas de la Costa al Pelegrinet.

La pista puja poc faldejant la llarga vessant que baixa des de la Picossa al riu i mostrant a vista d'ocell l'extraordinari tall que obri el riu de Llucena entre el Cabeço Roig i la Lloma Bernat cap amunt, i avall fins i tot es veuen les cases més altes de Llucena i les serres que es perden cap a la mar.

Quan girem un rellomet se'ns presenta davant dels ulls el mas de la Costa, a la vora d'un capitell poblat de pins. A la coma que hi ha als seus peus s'alça un edifici de pedra ben restaurat i que destaca per la qualitat de la construcció. És l'antiga escola del mas de la Costa, construïda en temps de la República i ara rehabilitada com a alberg i cedida al Centre Excursionista de València.
Passem per dalt de l'escola i travessem les marques grogues i blanques del PR-CV-79 que baixa des de Sant Joan de Penyagolosa i que ara seguirem cap a Llucena.
El PR-CV-79 ha estat batejat com a "camí dels nevaters" doncs era el camí que usaven els nevaters per a baixar la neu des de les neveres i ventisquers de Penyagolosa cap a Llucena i la Plana. El vell camí però no baixava seguint el barranc del Gorgàs com el PR actual sinó que ho feia pel vell camí del mas de la Costa per on anava el traçat original del PR, modificat ara després de formigonar-se tot el camí per evitar un tram tan llarg d'asfalt que el fa monòton i avorrit.

Mas de la Costa.

Passem per davant del mas on hi ha molta animació: es senten les gallines, la gent, ... donant vida al mas, encara que només siga en cap de setmana. No entrem al mas sinó que continuem recte per una pista que baixa per l'altra banda de l'ampla collada que uneix el mas amb la Picossa. El PR continua per una pista que planeja per la capçalera del profund barranc de la Mola fins que l'abandona per enfilar avall per una senda que baixa vertiginosament cap al barranc del Gorgàs resseguint el barranc.
Deixem a la dreta la font dels Bassiets, pobreta d'aigua, i passem per la vora de l'enderrocat mas del Cabrer. Ara les úniques cabres que queden són les salvatges i una rabereta d'estes les trobem pujant per unes penyes davant nostre.

Baixant pel barranc de la Mola.

De l'altra banda del barranc veiem bancals esglaonats que pugen per tota la vessant. Un treball impressionant per aconseguir un pam de terra bona per a blat en una vessant impossible.

Camí pel barranc de la Mola.

El camí que hi baixa pel barranc també està fet amb la mateixa mestria i hi ha punts on és una veritable obra d'art de l'enginyeria popular, amb grasades, revoltes, desaiguadors, murets laterals, contraforts, ... tot un ventall de tècniques constructives amb la pedra com a protagonista.

Barranc de la Mola i al fons el barranc del Gorgàs i la Lloma de la Pinera.

Després d'una forta baixada entre vessants que semblen caure al damunt de tant pendents finalment arribem a un punt on s'obre el barranc i el camí esdevé pista. Estem ja prop del barranc del Gorgàs que obri una llarga vall entre el coll de Portapous i el riu de Llucena.

Arribant al mas de Bartoll.

El darrer tram de camí el fem vorejats per un pinaret jove que es recupera després del terrible incendi del 1993. El bosc sembla que vol tornar a fer-se amo d'allò que fou seu, encara que amb molts anys de retard, pocs per a la natura però massa per a l'escala humana.

Arribem així al mas de Bartoll on les traces blanques i blaves que hem anat seguint quasi tota la ruta se separen del PR. Este travessa el mas i baixa a buscar el barranc del Gorgàs, aquelles pugen pel vell camí, ara asfaltat, a buscar el camí del mas de la Costa per on passaven els nevaters.

Mas de Bartoll.

Tant el mas de Bartoll com el del Roig, just davant a l'altra banda del barranc, són dos grans masades on encara trobem les cases arreglades i habitades. Les cases però presenten algunes particularitats que les diferèncien de l'arquitectura tradicional a la zona i és a causa dels neorrurals que hi viuen des dels anys 80 del segle passat.
L'estar habitades de manera permanent ha fet que s'haja portat llum i que s'aprofite l'aigua del barranc de manera que trobarem també altres cases noves i habitades pels voltants (com també trobem pel riu).

Camí real de Llucena a Villahermosa.

Continuem pel vell camí al poble, que coincideix ací amb el camí real de Villahermosa que remuntava el barranc cap al coll de Portapous, i passem per la vora de Casa Camales, totalment reformada. Un poc més avant coincideix el camí amb una vella sèquia, substituïda ara per una tuberia d'aigua, per a regar els bancals del Cantal Trencat.
Al Cantal Trencat trobem un home que està arreglant-se el mas i ens aturem a xarrar amb ell d'açò i d'allò i d'allò altre i ens conta algunes coses del lloc i de la seua vida.
Seguint camí travessem el barranc que amb la sequera ha perdut quasi tota l'aigua i baixa més sec que menys, i passem per la vora d'uns bancals de vinya i oliveres abans de passar sota el Cantal Trencat, gran penya que sembla partida pel barranc.

Travessant el barranc del Gorgàs.

Tornem a travessar el barranc i seguim paral·lels a la vella sèquia (ara inútil) que regava les hortes del mas de Segundo.
La sèquia i el camí ens porten al mas, vell però ben conservat i dominant les hortes que baixen cap al barranc. El camí passa per dalt els bancals i continua ample, ben traçat i ben conservat. Ací no va arribar l'incendi i les vessants estan cobertes d'un pinar adult mostra de com era tot abans del foc.

Camí del mas de Segundo.

El camí aboca a una pista just quan el barranc s'obri en una fondalada ampla coberta d'olivars. De l'altra banda hi ha la casa de Centet, de la qual només queda un tros del vell edifici quasi invisible al costat de la nova construcció que sembla quasi un palau. Continuant per la pista arribem a un encreuament i deixem les pistes bones per seguir un ample caminal que passa entre el tossal de Benagualit, a dalt, i la casa de Morroco, a baix.
El camí ens porta al mas de Custodi, grup gran de cases, ben coservades que sembla un llogaret amb una placeta al centre. Travessem el mas sense vore a ningú tot i què sembla que sí que viuen i continuem pel camí formigonat que baixa cap a la carretera.

Mas de Custodi.

Arribem a la carretera just a la vora del pont pel qual salva el barranc del Gorgàs. Esta carretera que ve de Llucena es va projectar (i començar a fer) per anar a Xodos però es va acabar el pressupost quan va arribar al mas de Llorenç i mai s'ha continuat. De tota manera el fet d'haver un fàcil accés a la part alta del riu ha permés que les grans masades dels voltants es conserven, la majoria com a segones residències però també algunes amb habitatges permanents.
Travessem la carretera i preguntem a un home que està lligant les tomaqueres als bancals de dalt del mas de la Caseta per la continuació que resulta ser per la vora dels seus bancals, passant apegats al mas.

Camí vora el mas de la Caseta.

Just al mas trobem el "camí dels Molins d'Aigua" que puja des de la ratlla de Figueroles fins al naixement del riu i ja no tenim més que seguir-lo riu amunt.
El PR que seguíem (i el camí dels nevaters) continuen riu avall cap a Llucena.

Passeres al riu.

Travessem el riu per unes passeres noves de formigó. El riu de Llucena és un riu de veritat, dels que duu aigua tot l'any encara que poca, però enguany està més prop de secar-se que mai i només corre un fil d'aigua.
Després de passar-lo passem sota les hortes que s'estenen als peus del mas d'Hilario.
Abans d'arribar al pont del mas de Mollon, passem vora el curiós ullal del Toll de la Font dins un forat on baixen unes escaletes de pedra.

Horta al Pla de Carabasses.

Travessem el riu pel pont i trenquem a la dreta seguint pel Pla de Carabasses que s'allarga per una revolta de riu.
El camí torna a baixar al riu i el travessa per davant el molí del Gat on un assut agafa l'aigua per a una de les dos sèquies que corren pel marge dret del riu. L'assut també aprofita per a portar l'aigua d'una vora a l'altra del riu aprofitant l'aigua sobrera de les sèquies que reguen totes les hortes de les vores.

Sèquies

A partir d'ací les hortes es fan més menudes i més escasses i el bosc guanya terreny a la vegada que la vall del riu s'estreta. Passem així sota el mas de Llorenç, el penúltim gran mas riu amunt abans d'abandonar el caixer del riu i pujar entre els bancals de regadiu al mas de Galapo.

Mas de Galapo.

Passem el mas i fem l'últim tros fins a l'era. Este tros és com sempre el que més costa perquè la calor ja apreta i ja portem unes horetes de marxa. Per això mateix no ens entretenim a l'era i agafem el cotxe per acostar-nos al pla de les Saleres, pista amunt, des d'on baixem a un toll que hi ha a sota a refrescar-nos per dins i per fora.

Toll del Salt

Quan ens acostem al toll sentim crits i veiem un grup fent barranquisme. A la pista hem vist unes furgones de Viunatura, empresa especialitzada en esports d'aventura de Figueroles que sembla que aprofita el riu per a fer iniciació al barranquisme.
Quan ens acostem resulta que el grup que porten no ens és desconegut, doncs són uns xics de Vila-real que estan celebrant un comiat de solter, i entre ells trobem al nostre company i amic Carlos del Centre Excursionista de Vila-real que ara es dedica més a còrrer que a caminar i amb prou d'èxit.

Cerveses per a un campió.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
mas de la costa - roques llises
mas de la costa - lloma saltadora
mas de galapo - pelegrinet - olaria - bernús - fos - moli ros  més informació ací

Més informació:

• Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera 
• Hotel Llucena
• Cartoweb
• Llucena. La perla de la muntanya.
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
• Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea