BENAFIGOS: DE LA SELLA DEL RÒBOL AL RIU DE MONTLLEÓ PEL RÒBOL I L'HORTISELLA

Este estiu vam estar caminant pel riu de Montlleó des de Benafigos, i mirant rutes per la zona vaig vore un track de Miquelcorrecamins que semblava molt interessant; baixava per la Morranda fins al riu i pujava pel Ròbol. Com també indicava un altre usuari de wikiloc que l’havia penjat, era una ruta del Club de Muntanya de Benafigos i van aprofitar per acabar de netejar les sendes. De tota manera, buscant altres tracks n’hi havia un que no recomanava passar per estar el camí perdut i difícil de seguir. Però com això a nosaltres mai ens ha suposat un problema, allí que hem anat a comprovar-ho de primera mà.

Com que no sabíem l’estat del camí hem acabat deixant els cotxes a la Sella del Ròbol, a la vora de la pista que entra al Pla en Tossal (o Pla’n Tossal). Allí hi ha lloc per a un parell o tres de cotxes, però és més fàcil començar la ruta a l’entrador de l’Hortissella o a l’antic càmping de Benafigos.

Des d’allí cal pujar a buscar la part alta de la Sella, que té la forma de sella o selleta, unint els tossals de la Pedrenyera, per llevant, i el Morral de la Buitrera. De selles i selletes n’hi ha moltes i totes semblen tindre en comú que no arriben a la categoria de collado, que són més marcats i punt de pas més important.

El camí més xafat, i per on passa la CSP-115, continua per l’assagador del Pla en Tossal cap al Morral, però només pugem un poc ja trobem el camí del Ròbol que traspon la sella i baixa pel Ròbol al riu de Montlleó.

Només passar ja veiem el riu al fons de tot. De fet, quatre-cents metres més avall, què és el que haurem de baixar pel Ròbol. Per sort tenim davant un vell camí de ferradura netejat, encara que poc xafat, que baixa fent grans voltes per a salvar la pendent. Al vore-ho respirem més tranquils perquè no esperàvem trobar-nos un camí tan bo.

El camí baixa travessant el pinar que s’escampa Ròbol avall. La part alta la trobem coberta de pins blancs, que no es troben molt espessos, amb un sotabosc de peturrera (bruc d’hivern) que mostra les seues flors roses, romer i argelaga. Alguns ginebres, matisses i aladerns creixen entre els pins, molts d’ells de grans dimensions.

Conforme baixem la vegetació es fa més espessa i més fresca, apareixent espècies més exigents en humitat com l’arítjol, l’heura, el lligabosc i fins i tot el marfull que forma un rodal més espès al voltant del barranquet del Fondo del Ròbol.

Arribats al Fondo del Ròbol, davant queden els terrers del riu que formen la volta dels Pubills. Ací el camí continua riu avall, per la dreta i molt amunt encara del seu caixer. Travessa el barranc del Fondo del Ròbol en un tros especialment fresc i humit i continua paral·lel a l riu cap a la volta del Boqueró.

Seguint el camí netejat arribem a uns antics bancals d’oliveres, situats als peus dels pedregals que davallen de les penyes, on ens fugen unes cabres. Seguint per la vora arribem a un pas sota uns cingles. Ací a l’esquerra queda la volta del Boqueró, una de les moltes voltes que fa el riu de Montlleó quan s’obre pas camí del Pla de Meanes. Es tracta de profunds meandres encaixats en les roques juràssiques, molts d’ells reblits de materials terciaris que ha tornat a excavar el riu. En este cas es tracta d’un penyal calcari que volta el riu.

Baixem per la volta del Boqueró en una llarga diagonal cap al riu de Montlleó que, com sol ser habitual, baixa sec. Arribem al riu on una xicoteta fita de pedres marca el punt on connecta el camí, i ara cal seguir riu amunt un bon tros per a tornar a pujar cap a Benafigos pel camí del mas d’Escrig.

 

Benafigos des de la Sella del Ròbol.

Inici de la ruta a la pista de la Pedrenyera.

Pujant a la Sella ...

... i baixant pel Ròbol.

El riu de Montlleó al Fondo del Ròbol.

Terrers del riu de Montlleó a la volta dels Pobills.

Arribant al Montlleó per la volta del Boqueró.

Tot i no ser la part més espectacular del riu, el tram que remuntem és una bona mostra del paisatge que envolta el Montlleó. Un territori feréstec, allunyat dels pobles i on ja només trobem restes del paisatge humanitzat que hi va haver en altres temps. De fet en esta part del riu no hi va arribar a haver ni masos, simplement algunes casetes per a viure temporalment que, a l’època de major pressió demogràfica van passar a ser habitatges permanents.

Remuntem el riu passant pel Racó del Morral Redó, la part contrària a la volta del Boqueró, situat als peus del Morral Redó, ja dins del terme de Culla. I és que el riu de Montlleó fa ací de frontera entre Culla i Benafigos.

Riu amunt a la volta del Boqueró, dins el terme de Benafigos, li succeeix la volta dels Pobills, formada per material d’al·luvió. Ací el riu s’obre pas entre terrers o parets de terra formades pels sediments acumulats en eres passades.

Caminar pel riu sempre és incòmode a causa de la grava, menuda o gran, que cansa i dificulta el pas, però buscant sempre les parts més dures i més planes avancem a bon ritme passant als peus del Ròbol i completant la volta. Quan ja estem a l’altre costat trobem les restes d’una vella pista que puja cap a la volta dels Pobills. Com tenim temps decidim pujar-hi a fer una ullada perquè per ací baixava un antic camí des del mas de les Roques de Llaó de Culla.

La pista, igual que la resta de pistes que hi havia al riu, està completament en dessús de fa anys. Les continues riuades obliguen a passar una màquina per a recuperar-les quasi cada any, i des de que es van abandonar els olivars que es plantaven a les voltes ja no ho fa ningú de manera que l’accés motoritzat és difícil i pocs són els que s’aventuren per estos paratges.

Pugem per la pista que el temps està convertint en senda i arribem a dalt de la volta on encara el pinar no ha engolit els antics olivars. Passem per dalt d’ells fins a les Casetes dels Pobills, totalment assolades on només queden les parets i les restes d’un trull. L’aljub, que hi ha a la vora, encara està en bon estat i té aigua.

Per la vora de l’aljub puja el vell camí de Culla i, per a sorpresa nostra, s’ha netejat recentment. Hui no és dia de pujar-hi, però tocarà tornar un altre dia per a conèixer-lo.

Descansem una estona al cara-sol i continuem camí tornant a baixar al riu. Encara ens toca continuar remuntant riu amunt un llarg tros.

Passem als peus de la Roca de la Sobalma, que mostra una impressionant falla, i per davant de la Ribassada abans de fer la volta de Miquelon, una més i no serà l’última. Ací anem trobant les restes d’una pista que resseguia el riu i que ara es troba completament perduda. Nosaltres la seguim perquè ens estalvia caminar pels còdols i perquè retalla, encara que poc, les voltes.

Retallem així la volta de Gori des d’on, en teoria, abans hi havia una pista que pujava cap al camí del mas d’Escrig, però per més que mirem no la trobem, així que hem de seguir riu amunt un tros més que no ens pensàvem fent també la volta de Rasina.

Quan estem ja quasi als peus del Cingle Verd trobem la pista del Riu, que baixa des de l’ermita de l’Hortissella de Benafigos i per on encara es pot baixar amb cotxe. És un dels pocs punts d’accés amb vehicle al riu de Montlleó.

El riu de Montlleó. El Racó del Morral Redó.

Xops al llit del riu.

Bancals dels Pobills.

Aljub a les Casetes dels Pobills.

El Ròbol i la Selleta des de la Volta dels Pobills.

Roca de la Sobalma.

El Cingle Verd trau el cap per dalt del Montlleó.

La Roca de Penyacalba i el Cingle Verd.

Agafant la pista del riu cap a l'Hortissella.

El riu de Montlleó té el seu origen al Puerto, ja en terres d’Aragó, i corre durant molts quilòmetres cap al nord entre Vistabella i Mosquerola, fent de frontera entre Aragó i València abans de girar cap a llevant separant els termes de Vistabella i Vilafranca primer, i Vistabella i Benassal fins al riu Sec. Posteriorment continua separant els termes de Vistabella i Culla fins al Forcall del riu des d’on separa els termes de Culla i Benafigos, fins que ix de les muntanyes per obrir-se al Pla de Meanes. Al llarg de tot este recorregut el riu forma una vall fonda i estreta on el riu, habitualment sec, s’obre pas formant meandres encaixats. El riu va enfonsant-se quasi des del seu naixement i a l’altura de l’Estrella ja cal salvar un desnivell de 300 metres entre els cims de banda i banda, però on el desnivell és més pronunciat és al lloc on ens trobem on, entre el Cingle Verd i el caixer del riu hi ha un salt de quasi 600 metres en tan sols quilòmetre i mig.

Ací eixim finalment del riu i continuem amunt per la pista que corre sota un espès pinar, pinar que cobreix tots els vessants del riu que no ocupen els cingles i penyes. La pista enllaça amb una variant que baixa cap a la Penya Calba per on vam pujar fa un parell de mesos. Hui també seguim pista amunt fins que arribem a un trencall a l’esquerra. Ací hi ha una calera vora un gran ginebre. Si seguirem pista amunt en menys d’un quilòmetre arribaríem al Pou de Manuel, per on baixa el camí de Culla al riu. Nosaltres seguirem a l’esquerra entrant cap a la Casassa que es troba assolada a pocs metres del camí. Passada esta la pista s’estreta i es converteix en senda que volta un poc per a salvar el barranc de la Foia abans de començar a baixar cap al riu pel tossal de la Vinya, una de tantes voltes que fa este. Baixem quasi cent metres fins que, després de travessar el barranc de l’Hortissella, enllacem amb el vell camí de ferradura que puja al mas d’Escrig. La senda es troba molt xafada i clara, no debades per ací passa la CSP-115 entre Benafigos i Culla.

El camí cal prendre-se’l amb calma doncs ens queden encara 500 metres de desnivell per a arribar al mas d’Escrig. Per sort el camí és còmode i ben traçat, fent voltes i revoltes entre el pinar que, de tant en tant, ens descobreix panoràmiques magnífiques sobre el riu de Montlleó i les muntanyes que l’envolten. Així conforme pugem anem distingint el Cingle Verd i la Penyacabla, cap al nord, així com també la Lloma de Benafigos de l’altra banda del riu; riu avall podem vore les Roques de Llaó de la banda de Culla i el Fondo del Ròbol i la Morranda d’esta banda.

Quan ja estem prop del mas d’Escrig eixim del pinar i enfilem un llomet pelat que ens portarà a les cases del mas. Passem pel davant de les cases que formen un carrer. Poques cases conserven la teulada, la majoria ja estan completament a terra però encara es veu que va ser una masada gran i important. Al darrere del mas hi ha la foia del mas d’Escrig on estan els bancals i la font que expliquen l’existència d’un mas en este lloc. Al davant queda el Ròbol, per on hem baixat al riu.

Al mas baixa i a la Foia del Mas d’Escrig baixa una pista des del camí de l’Hortissella. Nosaltres la seguirem de baixada cap a la foia. El camí ens porta per baix dels bancals treballats i la pista acaba a la font del mas d’Escrig, vorejada de xops. Des d’ací continua el camí de ferradura que s’adreça cap a l’Hortissella.

El camí, un poc tapat, puja entre parets dels bancals veïns i sota l’ombra de les carrasques i pins que es converteixen en xops quan ens acostem a l’Hortissella on entrem per la font de Baix, una de les moltes fonts que alimenten el barranc de l’Hortissella o del Molinar, doncs d’ell regaven els horts que donen nom al paratge, però també servia per a moure l’únic molí que s’ha conservat al poble.

L’ermita de l’Hortissella pren el nom dels horts que l’envolten. Es tracta de l’extensió d’horta més gran del terme que aprofita les aigües de la font de Dalt, la font de Darrere i la font de Baix i es complementa amb la font d’Escrig, situada més avall. Situada mirant a ponent actualment està envoltada de xops i oms joves (els vells han anat morint de grafiosi). La llegenda conta que fou un veí del mas d’Escrig qui, llaurant, va trobar la imatge que, duta al poble, va tornar a aparèixer al mateix lloc. Una llegenda que es repeteix en moltes ermites de mares de Déu. El fet és que segueix el patró tradicional de construir una ermita a la Mare de Déu en llocs naturals destacats, com pot ser la Mare de Déu de la Font de Castellfort, la de l’Avellà de Catí, la Balma de Sorita o la de Gràcia de Vila-real, que hom relaciona amb la cristianització d’antics llocs de culte pagans. El cert és que la primera ermita de l’Hortissella es va construir en 1567 però sent com era molt menuda es va refer quasi totalment el 1651 i s’ha anat refent i afegint-li edificis annexos al llarg dels segles XVIII i XIX fins a arribar a la construcció actual.

A l’ermita els veïns de Benafigos (i d’altres pobles de la comarca) acudeixen tres vegades a l’any; el primer diumenge de maig, el segon dia de Pentecosta i el 8 de setembre, festa grossa de la Mare de Déu de l’Hortissella i on continua anant el poble en rogativa a l’ermita on es trau la imatge en processó pels voltants.

La pista del riu

La Casassa.

Camí del mas d'Escrig.

El Morral, la Roca de Penyacalba i el Cingle Verd.

Voltes al camí del mas d'Escrig.

El tram baix del Montlleó entre la Morranda i el Morral Roig.

Les Roques de Lleó des del mas d'Escrig.

Arribant al mas d'Escrig.

El mas d'Escrig.

Font del mas d'Escrig.

Camí del mas d'Escrig a l'Hortissella.

Paratge de l'Hortissella.

Font de baix de l'Hortissella.

L'ermita i Om de l'Hortissella.

Font de dalt de l'Hortissella.

Deixem enrere l’Hortissella eixint per la font de Dalt i continuem pel camí asfaltat que ve des del poble. A l’esquerra queda la foia del mas d’Escrig on encara els bancals treballats són majoria. Per darrere però molt lluny queda el riu de Montlleó per on hem passat fa una estona.

Pista avant deixem a l’esquerra la pista de terra que entra al mas d’Escrig i, un poc més avant, una senda que també hi va. Després de fer una revolta tancada trobem a l’esquerra una drecera a l’esquerra que puja entre el carrascar i què seguim. Seguim ací l’assagador de la Costera de l’Hortissella que ens puja fins a un bassot d’aigua. Passat el bassot enllacem amb l’entrador al càmping de Benafigos que ve de la carretera. El seguirem ara cap a l’esquerra pujant al Morral de la Buitrera.

A dalt del Morral de la Buitrera hi ha l’ample Pas de les Serraes, que s’estén i fa d’enllaç entre l’assagador de la Costera de l’Hortissella i el del Pla en Tossal. A la punta nord hi ha unes xicotetes instal·lacions per a fer un càmping que no sé si va arribar mai a entrar en funcionament. A la vora hi ha les restes d’un cobert de formigó per a fer tir al plat, i just des d’allí hi ha una de les millors panoràmiques del Montlleó que hem tingut en tota la ruta, i és dir molt. Des de dalt veiem el Ròbol i intuïm per on hem baixat fins a la Volta del Boqueró i també es veu la volta dels Pobills, és a dir, la meitat de la ruta a vista de pardal. Més enllà la vista es perd cap a la Serra d’Espaneguera i la Serra d’en Galceran.

Deixem enrere el càmping i travessem el pas de les Serraes de cap a cap fins que enllaça amb l’assagador del Pla d’en Tossal. Des d’ací només ens queda baixar un curt tros fins a la Sella del Ròbol des d’on hem començat a caminar per acabar una ruta tant interessant com espectacular per uns paratges molt poc xafats però amb sendes en molt bones condicions.

Caldrà tornar.

Camí de l'Hortissella.

Entrador al càmping de Benafigos.

El riu de Montlleó des del Morral de la Buitrera.

Pas de les Serraes.

Baixant a la pista de la Pedrenyera.

Retornant a la Sella del Ròbol.

 

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

De l’Hortissella al Montlleó

Benafigos – Hortisella

Més informació:

• Ajuntament de Benafigos

• Bernat Agut, Jesús (2016) Toponímia dels pobles valencians: Benafigos Ed. AVL

• Bernat Agut, Jesús (2015) Toponímia de Vistabella del Maestrat Tesi doctoral en línia

• Blog de Miquel correcamins

• Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies

• Martí Tomàs, Miguel Ángel (2014) Benafigos. Un poble al Penyagolosa. Ed. Diputació de Castelló

• Serrador Almudévar, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress i també el blog descubriendopenyagolosa

 

 

 

EL PORT: DE LA TENALLA AL BARRANC DE CIRERS PER LA FONT FERRERA TORNANT PER LA FOU

 Aprofitant un cap de setmana lliure d’altres obligacions vam decidir acostar-nos al Port per a repetir una ruta que ja havíem fet fa molts anys, pujant a Fredes pel Portell de l’Infern per a fer nit al refugi de la Font Ferrera i tornant pel barranc de la Fou. Per desgràcia ens hem trobat que el refugi estava totalment ocupat dissabte la nit. Però en comte d’anular l’excursió hem canviat de ruta i de plans de manera que hem eixit des de la Cova del Ferri, situada on el barranc del Salt engrava al barranc de la Fou, per a pujar pel mas del Peraire a la Font Ferrera on faríem nit. A l’endemà continuaríem per la carena pujant al tossal del Negrell i continuant cap al Pla de les Llebres, des d’on baixaríem pel barranc de Cirers a buscar la Fou i, resseguint-la pel marge dret, retornar al punt d’inici.

Al final la ruta no ha eixit tal i com l’havíem plantejat però no per això ha estat menys interessant.

Per a començar la ruta deixem el cotxe a la cova del Ferri, a la confluència del barranc del Salt amb el barranc de la Fou. Ací mateix, sota la balma que forma la cova, hi ha un lloc habilitat per a aparcar dins del parc natural de la Tinença de Benifassà, i des d’ací començarem a caminar.

Comencem ruta seguint la pista de la Tenalla, que puja cap a la casa forestal del mateix nom, remuntant el barranc del Salt. La pista va pujant molt poc a poc i no es fa pesada, això i el camí planer ens permet disfrutar del paisatge que ens envolta, típicament del Port des del primer moment: penyals i morrals calcàries penjades a banda i banda del camí, envoltades per una espès bosc de pins i algunes carrasques a les solanes, amb un ric sotabosc de romer, bruc i, sobretot, de boix sempre present.

Pel barranc del Salt baixa un fil d’aigua, que es perd sovint entre la grava, gràcies a les precipitacions generoses de finals d’estiu que han fet, a més, que tot estiga verd i fresc.

Tot pujant deixem a la dreta els crestalls del Morral Desplegat i, un poc més avant, les faixes que envolten la Mola Aixada. Però estes són només algunes de les moltes formacions geològiques que ens envolten. La pista, planera i sense entrebancs, ens permet no preocupar-nos d’on posem els peus i alçar el cap per a disfrutar del magnífic paisatge que ens envolta.

Camí caminant pista amunt deixem a la dreta un entrador que enfila amunt cap al Racó del Pi Gros. Un tros més amunt arribem a la casa forestal de la Tenalla situada a l’antiga Horta del mas del Peraire. La casa, ben arreglada, queda de l’altra banda del barranc i no passem per davant. Uns metres més avant la pista gira a l’esquerra enfilant cap a la Solà d’en Brull. Nosaltres hem de seguir recte seguint la pista que continua remuntant el barranc del Salt.

Com més pugem la pista es fa més estreta i poc evident i, quan després de travessar el barranc del Salt, es converteix en un ample camí. Ací la vegetació la tenim més prop i la sensació de travessar per dins del bosc es fa més evident. La llum del sol va quedant a dalt i apretem el pas per a no haver de fer molt de tros de nit, però la pujada, constant i continua, i el pes de les motxiles no convida a córrer.

Deixem a l’esquerra un sender que puja al Portell de l’Infern, que queda dalt nostre per l’esquerra. Un poc després el que quedava de pista desapareix i continuem pel camí que remunta el barranc del Salt passant pel Salt de Robert, que li dona nom. No arribem però al Salt, sinó que ja abans comencem a buscar a la dreta la senda que puja al mas del Peraire.

Sort que una fita marca el punt on s’agafa el sender, perquè d’altra manera ens l’haguérem perdut. Vista la fita, travessem el barranc i entre el boix trobem el sender, prou clar, que enfila amunt cap al mas del Peraire en el que preveiem que serà una pujada llarga i fatigosa: cal remuntar un desnivell de quasi sis-cents metres en quatre quilòmetres.

Comencem pujant pel vell camí de ferradura que fa voltes i revoltes per tal de superar el primer tram de pujada que ens portarà fins a la Faixa del Rei. Travessem un pinar poc espès a causa de la poca terra que hi ha entre les penyes que s’escampen per tot arreu. Conforme pugem i guanyem altura les vistes són impressionants i podem observar el barranc del Salt a vista d’ocell, o de cabra salvatge enfilada a les penyes.

De l’altra banda del barranc del Salt hi ha el Portell de l’Infern i el Morral del Cribalòs, on s’agafen els núvols baixos que ens tapen els darrers rajos de sol de manera que la llum es va perdent més ràpidament que no caldria.

Enfilem la Faixa del Rei i, després de travessar un barranquís que baixa dels Bancals del Peraire, se’ns fa de nit fosc. Tant que hem de traure ja el frontal per a no avançar a les fosques.

Un poc més amunt trobem els primers bancals perduts del mas del Peraire, on ens cal un poc d’intuïció per tal de trobar la senda que ens portarà a la pista que accedeix al mas. No passem pel mas, que queda a la vora, i que tampoc veiem en la foscor de la nit. Des d’ell el camí que ens queda és llarg però fàcil de seguir, però el primer que fem és tocar per telèfon al refugi de la Font Ferrera per avisar que arribarem més tard que no pensàvem.

Ens queda remuntar la pista entre el pinar. Hem d’estar atents per tal de no perdre la drecera que ens estalviarà una llarga volta de la pista. Després de retallar trobem un tros planer on podem descansar les cames de la forta pujada. Portem tres quilòmetres que ens han costat molt de superar carregats com anem i amb la dificultat afegida de la falta de llum que no ajuda a anar més de pressa. Per sort el que tenim per davant és més fàcil i passem sota el Tossal d’en Cervera seguint la pista que només abandonarem per traspondre el coll que ens porta a Refalgarí, partida ja dins del terme de la Sénia.

Passat el coll només ens queda baixar al Refugi de la Font Ferrera, passant per la font. Per sort la senda es troba neta i ben arreglada de manera que no presenta més complicació que la pendent i la nit. Finalment, i molt més tard del què teníem previst, arribem al refugi, construït a la vora d’un planell voltat de tossals i en un dels racons més bonics del Port. Són les nou i mitja de la nit i encara hem de dutxar-nos i sopar abans d’anar a dormir en una nit que compartirem amb unes quantes parelles més que estan fent la travessa dels estelsdel Sud.

Pista de la Tenalla.

El Morral Desplegat.

Tollets d'aigua al barranc del Salt.

La Mola Aixada.

Casa forestal de la Tenalla.

El Portell de l'Infern.

Senda del mas del Peraire.

Cingles de Cribalòs.

Les Mirandes.

El Portell de l'Infern des de la Faixa del Rei.

Arribant al refugi a la llum del frontal.

El refugi de la Font Ferrera es troba a l’extrem sud de Refalgarí. És esta una gran partida del terme de la Sénia,. Antigament fou un poble, abandonat arran de la conquesta cristiana del segle XII. Al segle XIII va passar a ser propietat del monestir de Benifassà tenint dret de pastures els pobles de la Tinença i la Sénia. Arran de la desamortització va passar a mans de l’estat que va vendre el tros de Millers. Per sort la resta va quedar majoritàriament a mans públiques, preservant-se fins a l’actualitat.

Després d’una nit de son reparador i d’un bon desdejuni cal tornar a posar-se en camí. La gosseta, que ha dormit a fora sota un cobert, és qui més alegria té de posar-se en marxa.

Comencem travessant la clotada on hi ha el refugi seguint el GR-7, però només ho fem uns metres perquè de seguida deixem el sender, que continua cap a Fredes, i seguim el camí del mas del Peraire, marcat com a PR, per on vam vindre anit. Hui, amb la claror del matí, podem disfrutar del paisatge que ens envolta. Anit només veiem el poc tros que il·luminaven les llanternes frontals.

Travessant un pinar de pi roig amb un espès sotabosc de boix, que ens acompanyarà al llarg de la primera part de la ruta, arribem a la font Ferrera. De la font només cau un rajolí d’aigua que omple una pica d’obra. Normalment està eixuta ja que l’aigua s’ha desviat per a ús del refugi i només quan plou molt o està buit la trobem amb aigua. Per sort ara cau aigua gràcies a les abundants pluges de finals d’estiu que fan que estiga tot fresc i humit. Això fa també que anem trobant bolets pel camí de moltes classes i mides.

Deixem enrere la font i encetem el camí que ens puja al coll per on vam traspondre des del mas del Peraire. Hui però quan arribem a dalt no continuem per l’altra vessant.

A dalt del coll hi ha un pal indicador casolà que assenyala els possibles llocs on anar. Nosaltres seguirem ara cap al Negrell sempre per la carena de la serra que uneix el tossal d’en Cervera i el Negrell, i que fa de divisòria entre Catalunya i València i també entre la Sénia i el terme municipal de la Pobla de Benifassà (on, des del 1982, s’inclouen els antics termes de Fredes i Ballestar que en feen ratlla).

Per la carena passa una antiga senda, no massa clara, que permetia fer drecera des del mas del Peraire al camí d’en Baila, per on passa el GR-7 camí del Caro. Només en algun punt trobem algun baixador que en facilita el pas entre les penyes. Per sort més avant el camí està més clar i ben traçat i fuig de la carena rocallosa buscant l’ombria. Perdem les vistes que hi ha des de la carena on, en dies clars (que no acaba de ser el cas) es veu clarament la mar, però com a recompensa trobem infinitat de bolets que cal anar en compte per no xafar. I amb una temptació tan gran acabem agafant-ne alguns, menys dels que voldríem, perquè encara ens queda un llarg dia de camí i ja anem prou carregats.

La senda s’embosca entre el boix i les falagueres que creixen a les zones més ombrívoles i torna a eixir a l’aiguavessant, més eixuta i on els pins no creixen tan a causa del fort vent que bufa de mestral moltes dies l’any. Passat un planell on confluïen els antics termes de Fredes, Ballestar i la Sénia, una fita marca el punt on enllaça una senda que ve de la Font Ferrera, tal i com informa un cartell. Nosaltres hem de continuar avant cap al Negrell.

A partir d’ací la carena es fa més ampla i hi creix un pinar més espès que ens acompanyarà fins a dalt del Negrell. Però primer trobem una ampla pista, traçada sobre l’antic camí que seguíem, que puja des del camí de la Font Ferrera, per on passa el GR-7. Nosaltres seguim la pista cap al Negrell. De fet la pista es va traçar per a poder accedir a la caseta de vigilància forestal ubicada al cim, encara que actualment sembla abandonada.

El tram de pujada per pista és més monòton que la resta del recorregut però cal fer-lo doncs és la millor alternativa. Només al final, ja als peus del tossal, ens permetem estalviar una volta de la pista per un senderol que puja al recte fins al cim.

Al cim del Negrell hi ha la caseta forestal que ha hem dit, i el que deuria ser un vèrtex geodèsic, totalment destrossat pels llamps. Hi ha també unes vistes fabuloses de tot el barranc de la Fou i ens entretenim a mirar el què ens queda de ruta.

Refugi de la Font Ferrera:

Punt on el camí del mas del Peraire se'n separa del GR-7.

Camí del mas del Peraire.

Coll del camí del mas del Peraire.

Carena del Negrell.

Baixador del tossal d'en Baila.

Falagueres al Forat d'en Franc.

Carena del Negrell amb el tossal d'en Cervera al fons.

Pista del Negrell.

Caseta forestal del cim del Negrell.

Restes del vèrtex geodèsic.

Cingles i pins baixen del Negrell cap a la Fou.

Després de descansar i fer un mos disfrutant de les vistes, continuem camí buscant un sender que baixa cap al GR-7. Per darrere de la casa forestal una fita marca el punt on hem de continuar. El sender baixa entre un espès boixar per l’ombria del Bassiol per a tornar a buscar la carena. Continua un tros al gairell de la cantera que cau cap a llevant abans de desviar-se’n definitivament ombria avall. Recte continua un corriol que recorre tota la carena fins a la Mola del Turmell.

A l’ombria creixen bolets arreu, i mentre ens entretenim collint-ne algun la gosseta ens trau un gros mascle de cabra que passa corrent entre els boixos a pocs metres de nosaltres. Serà l’únic exemplar de cabra salvatge que vorem en tota la ruta i ens estranya, perquè abans era estrany no trobar-ne a cada cantó però com ens diran més avant, la sarna ha acabat amb la majoria de les cabres dels Ports i ara n’és estrany trobar-ne.

Continuem avall pel camí que travessa l’ombria fins que enllaça amb un camí molt més fressat. Es tracta del camí de la Font Ferrera, anomenat als mapes antics camí d’en Baila, que ve des del Refugi i per on passa el GR-7. Ara l’haurem de seguir cap al nord una llarga tirada. Des d’ací mateix un corriol baixa a buscar el barranc de Cirers però el veiem poc clar i decidim continuar pel GR a buscar la senda que, pel mas del Sargent, hi baixa.

El camí, molt clar i evident, planeja pel Bancal de la Devesa fins que enllaça amb una pista que puja des del Prat de Robera. Continuem, pista i GR, avant per una costereta que ens portarà al Pla de les Llebres on trobarem una tanca a la pista.

Ací acaba la partida de Refalgarí i comença la Vallcanera que, al llarg dels segles, ha estat de propietat particular. A la vora trobem uns veïns de la Sénia amb la cistella plena de bolets i ens conten que la tanca l’han posada els propietaris actuals de la Vallcanera per tal d’evitar que hi entren, sobretot, els boletaires. Tota la finca està vedada per als bolets.

Inici del sender per baixar del Negrell.

Ombria del Bassiol.

Camí de la Font Ferrera o d'en Baila.

Entrant a la finca de les Vallcaneres.

Passem la tanca, que només barra el pas als vehicles a motor, i continuem pel GR-7 camí de les Casetes Velles, però no farem massa tros per ell doncs, a meitat Pla de les Llebres, trobem a la dreta un entrador que va cap al mas del Sargento.

Abandonem ací finalment el GR i continuem per l’entrador del mas, on fa temps que no entra ningú. Arribats al mas veiem que es va començar a rehabilitar-lo (o fer-lo tot nou) però fa ja temps que es deguere abandonar tot.

Visitem l’estructura del mas i busquem per la vora la senda que baixa pel barranc de Cirers. Esta senda ve als mapes i abans (fa més de vint anys) estava marcada amb punts rojos. Ara per més que els busquem no acabem de trobar-los. Ens entretenim així una bona estona fins que finalment trobem el començament de la senda, molt tapada pels boixos. Conforme baixem però és fa més evident i trobem alguna fita que ens confirma que anem pel bon camí.

Conforme anem baixant pel costat d’un barranquet, afluent del dels Cirers, la vegetació és fa més fresca i comencem a trobar fajos, alguns de grans dimensions, que s’alternen amb els pins. El sotabosc està format per un espès boixar amb exemplars de més de tres metres d’alt. Fins i tot trobem alguna carrasca que trau el cap.

Unes balmes donen pas a la Cova Trobada, tancada amb una reixa, abans que la senda no ens porte a la pista de Jaca. És esta una pista forestal, traçada amb la finalitat de traure la fusta, que volta pel barranc de Cirers.

Nosaltres la seguirem a la dreta. Per l’esquerra eixiríem a la pista de les Vallcaneres que puja des del barranc de la Fou fins a Refalgarí.

Seguim la pista que planeja un bon tros fins que, al punt on travessa el barranc de Cirers, ens desviem a l’esquerra sense passar a l’altra banda. Per ací, estant molt atents, trobem un sender que baixa per la vora del barranc, fugint de les parets inaccessibles que l’envolten.

El camí planeja entre el pinar fent volta per tal d’estalviar els penyals i els punts impossibles de passar, fins que es fica sota un cingle i, arrapat a la vora, baixa al barranc de Cirers just on està la Cova dels Cirers. Unes (poques) fites ens ajuden a no perdre’n massa la traça.

Arribem així a la Cova dels Cirers. La cova es troba en la part més ombrívola del barranc i es troba tancada per una paret de fusta per a poder ser utilitzada com a refugi. Abans deguere ser molt usada per bosquerols i roders però ara no es veu cap mostar d’ús recent.

De la cova estant continuem baixant pel sender que fa voltes entre la frondosa vegetació i que ens porta a la font dels Cirers, situada un poc més avall. Un gamelló nou de trinca rep l’aigua que baixa per una canaleta. Els voltants estan coberts de molsa i d’una espessa capa de fulles caigudes dels fajos i cirers que creixen per tot arreu. De fet sembla que ens trobem en un bosc de molt més al nord.

No ens estem molt sinó que continuem avant per la senda que travessa un espès boixar que creix a l’ombra de fajos i teixos, abans d’arribar a la Mallada dels Cirers. Ací un ample rodal sense arbres deixa una bona extensió de pastures als peus dels cingles que formen un xicotet circ.

Com que ja és hora i este és un bon lloc, aprofitem per a menjar asseguts en unes pedres d’una paret caiguda.

La gossa assenyalant l'entrador al mas del Sargento.

El mas del Sargento.

Primer tram de senda, tapada de boix.

Fajos al barranc dels Cirers.

La Cova Trobada.

Pista de Jaca.

El vell camí que baixa pel barranc.

Bolets al mig del camí.

Barranc dels Cirers.

La Cova dels Cirers.

La font dels Cirers.

Boixos i teixos al llit del barranc.

Mallada dels Cireres.

Després de descansar i recuperar forces cal seguir ruta, i ho fem barranc avall. De seguida arribem a una vella pista traçada sobre el camí de la Fou. Per l’esquerra s’arriba a la pista de les Vallcaneres, però nosaltres seguirem a la dreta, Fou avall.

Pugem per la vella pista, ara sense trànsit, vorejada de cirers que, poc a poc, van deixant pas als pins. Eixim al Collet de Moles on ens desviem uns metres de la pista per a acostar-nos a la punta del collet, excel·lent mirador sobre la Fou, el Retaule i el Catinell.

Després de disfrutar de les impressionants vistes que hi ha, continuem camí pista avant fins que acaba. Quan mor la pista continua el vell camí de ferradura que baixa per la dreta, i molt amunt, del barranc de la Fou. Anem travessant la solana on creix un bonic bosc de pi negral i carrasca. Només a les ombries tornem a retrobar el pi rojal, i fins i tot alguns cirers i fajos.

Passem sota les gúbies que s’hi fan als peus del Turmell, situat a l’extrem de la serra del Negrell, i fem un poc de volta per a travessar la Canal de Berlín, que baixa entre les gúbies i on s’hi fa un bosc més fresc als peus dels cingles.

Passada la Canal continuem avant pel peu dels cingles fins que arribem a la Cova dels Bous, situada al peu d’un llarg cingle i on hi ha una fonteta ben pobra. Ací el vell camí de la Fou baixava avall a buscar la font del Teix i continuava per on ara va la moderna pista. Nosaltres però seguirem per dalt, per un sender que planeja passant pels Hortets.

El camí que seguim està assenyalat amb paletes del parc Natural dels Ports i no presenta pèrdua. Remuntem un poc i baixem, fent revoltes, cap a la clotada dels Hortets que queda als peus de la Moleta dels Hortets. Es tracta d’una clotada frondosa i fresca, dominada pels pins. A la part més fonda hi ha la font dels Hortets. Cal baixar uns metres de la senda per a trobar-la i és una font natural que brolla del mateix barranc entre les penyes. A partir d’ací el camí torna a pujar per a eixir-ne de la clotada en la que, esperem, siga ja l’última pujada del dia, perquè ja portem moltes hores i el cansament i el pes es van acumulant a les cames.

A partir d’ací continuem per la Solà dels Hortets, on la vegetació comença a canviar i el pi negral comença a deixar pas al pi blanc amb ginebres i savines, senyal que ja fa més calor tant perquè estem més avall com perquè ens trobem a la solana (o solà).

El camí ens baixa al barranc de les Tosques on hi ha un encreuament de senders ben marcat. El barranc, que naix als peus del Negrell, baixa sec. Des d’ací podríem pujar pel barranc de la Cova la Roja cap a la Cova per continuar per la Portella de la Malladeta cap al Pont Foradat. Eixa era la nostra primera intenció per estalviar la pista, sempre més avorrida. Però suposa un desnivell extra de quasi quatre-cents metres, per tant optem per anar directes a l’àrea de lleure de la Fou i baixar per la pista.

Remuntem la vessant dreta del barranc, on creix un curiós bosquet de xiprers, fruit de les repoblacions forestals, abans de començar a baixar pel pinar. Encara ens queda la darrera baixada que ens l’agafem amb calma doncs en pocs metres salvem un desnivell considerable que ens porta a l’àrea de Lleure de la Fou, just a la vora de la pista i barranc de la Fou.

Ací aprofitem les tauletes i la font per a descansar una bona estona i recuperar forces abans de continuar la ruta.

Camí de la Fou.

El Catinell des del collet de Moles.

Gúbies de la Canal de Berlín.

Cova dels Bous.

Font dels Hortets.

El Catinell i la Fou des de la Solà dels Hortets.

La llarga tirada ja pesa a les cames.

La pista i barranc de la Fou amb la moleta de l'Àliga al fons.

Repoblació de xiprers al barranc de les Tosques.

Camins marcats del Parc Natural.

Baixant a la Fou.

Àrea de lleure de la Fou.

Continuem la ruta per la pista de la Fou que ja no deixarem fins que arribem pràcticament a la Cova del Ferri i la veritat és que se’ns fa llarga. Encara ens queden quatre quilòmetres de pista i ens entretenim mirant el paisatge per tal de passar més ràpid l’horeta que tenim.

Deixem enrere l’àrea de la Fou i passem per la vora de la casa forestal de la Fou, ara tancada. Des d’ací puja un sender pel Racó del Tabac a enllaçar amb el camí de Pallerols que des de la Sénia va directe a les Vallcaneres. El deixem per a un altre dia, igual que un sender netejat de fa poc que puja pel barranc de l’Arna al mateix camí. Deixem enrere una bassa per a incendis forestals i travessem la solana de la Moleta de l’Àliga on creixen alguns pins blancs de considerables dimensions.

Davant nostre s’alça el Pont Foradat, i ens farà de fita durant un bell tros mentre avancem entre la part més oberta de la Fou i on el bosc és menys espès.

Finalment, al passar per baix del Pont Foradat, la vall s’estreta i els cingles tornen a estar a tocar. També el bosc es fa més present i més espès. Deixem enrere la Cova de Cansalada i travessem el barranc per buscar l’ombria on ara predominen les carrasques sobre els pins.

Un poc més avant un cartell ens indica que eixim del Parc Natural dels Ports i un altre ens anuncia que entrem al Parc Natural de la Tinença de Benifassà. Dos parcs naturals, en llocs diferents, però que si no fora pels cartells no sabríem dir que en són dos sinó pensaríem que és tot el mateix.

Travessem l’Estret de la Fou, on el camí s’arrapa als cingles fugint del barranc que, quan baixa amb aigua, s’ho enduu tot. Avancem a bon pas perquè ja ens queda ben poc per acabar la ruta. Davant nostre s’alça la Mola del Ferri, i als seus peus hi ha la Cova del Ferri on vam començar a caminar fa quasi vint-i-quatre hores.

Només abandonem la pista quan ja ens queden pocs metres per a la Cova. Baixem per un vell camí que travessa el barranc i que ens porta directes a la Cova sense perdre cap passa, que ja no està el cos per a fer esforços extra.

Acabem així la ruta que vam començar pràcticament un dia abans, ruta que ens ha fet recordar perquè ens agrada tant el Port, i preguntar-nos també perquè fa tant que no veníem. Així que caldrà tornar pronte.

Casa forestal de la Fou.

Pista de la Fou.

Lo Pont Foradat.

La pista entrant a l'Estret de la Fou.

Canviant de Parc Natural però el mateix paisatge.

Carrascars a l'ombria del Morral Llampat.

Travessant per darrera vegada el barranc de la Fou.

La Cova del Ferri, 24 hores després.

 

 

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

Salt – Fredes – Retaule – Font del Teix

Fredes al Portell de l’Infern i retorn pel Salt de Robert

Més informació:

• Arnau Juan, Òscar (2009) La Tinença de Benifassà. Mapa i guia excursionista. El Tossal cartografies

• Diversos autors (2002) El Port. Mapes excursionistes 1:30.000 Ed. Piolet

• Tirón, J. et al. (1998) El Port. 40 rutes de senderisme Ed. Piolet

• Vissir

• Parc natural dels Ports