diumenge, 28 de setembre de 2014

PER LA CAPÇALERA DEL RÍO GARGANTA

Continuem fent ruta per la serra d'Albarracín i busquem un lloc on poder trobar cérvols a la Berrea, així que ens encaminem a la capçalera de la Garganta de Noguera, on pel que hem pogut saber és fàcil sentir la brama del cérvol, i la ruta no ens defrauda perquè bona part de la ruta la fem acompanyats dels brams dels cèrvids i en trobem alguns, sobretot fora del pinar on és més fàcil vore'ls de lluny.

Comencem la caminada al Puerto de Noguera. Des d'ací una vella pista mou cap a ponent. La pista segueix aproximadament el vell camí que anava de Griegos a Bronchales.
Antic camí de Griegos a Bronchales.
 Travessem un rocam més obert on no creixen els pins que és la part cimera d'un crestall que puja des de la vall i només passar-lo ens apareix una cérvola que s'estava arrecerada entre unes penyes.
El dia s'ha alçat fresc o quasi fred i tapat i no convida a estar-se aturat si no és a recer com ha fet la cérvola.
El Caimodorro.
Passem per un xicotet collet i ens desviem per pujar a un tossalet pelat des d'on es divisa un bon panorama dels voltants. Des d'ací s'aprecia el massís del Tremedal, des de San Cristobal a Sierra Alta passant pel Caimodorro, amb els cims més alts coberts de boira.
Continuem avant i el carril que seguíem acaba als peus del Cerro Rincón. Des d'ací continuem per l'esquerra per on anava un vell camí del qual encara podem vore alguna traça, sobretot al passar un rellomet rocallós. Després el camí travessa un pinaret més jove abans d'abocar a un ample rodal cobert de jara.
Jaral.
Ací mirem de trobar un pas per travessar l'estepar, què és fàcil de travessar per als majors però no tant per als xiquets, i al final trobem un vell carril que el travessa i per ell enllacem amb una pista que segueix el camí de Griegos.
Antic camí de Orihuela. Al fons la Peñablanca.
Seguim el vell camí que ja feien els veïns de Villar del Cobo, Guadalaviar i Griegos pe anar a Bronchales..
El camí baixa fins al collado de la Garita, per on passa la pista de la Garganta que ve des del poble de Noguera. Nosaltres no la seguim sinó i enfilem amunt cap a la Cuesta de los Guijarros, coberta, com el seu nom indica, per còdols, on no arribarem.
Arribant al collado de la Garita.
No seguim molt pel camí i de seguida l'abandonem per seguir un carril de traure fusta a l'esquerra que baixa seguint el vell traçat del camí que remuntava seguint sempre de prop el río Garganta.
Anem a estones pel barranc que més avall donarà pas al riu, i de vegades per la vora fins que l'abandonem i seguim al recte sota un pinar madur.
Pinar a la capçalera del río Garganta.
Des que entrem al pinar que cobreix la part baixa sentim els brams dels cérvols que ressonen des de Peñablanca al Cerro de la Laguna, i és que estem dins d'un fondal voltat de muntanyes per totes bandes llevat de per l'est per on continua el riu. Per desgràcia el pinar és molt espès i encara que sentim els cérvols de prop no n'arribem a vore cap.
Seguint el pinar arribem a la pista de la Garganta just a la vora del naixement del riu i continuem per la pista per avançar més de pressa.
Passem per la vora d'un crestall rocallós i abans d'arribar a les runes del mas de la Garganta trenquem a l'esquerra per un carril que travessa un pinaret jove.
Carril a la mina de ferro.
El carril acaba a l'antiga mina de ferro de la Garganta. Una mina que va estar en funcionament uns pocs anys a la dècada dels 1960, i que fou la responsable de la construcció de la pista de la Garganta el 1961.
Es tractava d'una mina a cel obert i encara podem vore les escombreres d'estèril, els forats de la mina i algunes velles vagonetes rovellades.
Mines de Ferro.
Deixem enrere la mina i baixem a buscar els bancals que s'estenen als peus dels crestalls rocallosos de los Collados per on hem passat abans. Travessem els vells bancals entre els quals creixen rebolls.
Peñablanca des de los Corias.
Anem travessant els bancals cap a las Parideras de las Corias, que veiem dalt nostre i entre els bancals fugen davant nostre alguns cérvols i quan arribem a les parideres un mascle gran fuig acompanyat d'un parell de femelles cap a dalt, mentre un parell de femelles més fugen prats avall.
Parideras de las Corias.
Darrere del corral hi ha una font i dalt nostre podem vore un crestall rocallós  per on hem de continuar la ruta, i és que ja fa més d'un any que tenia esta cresta en ment, des que la vaig vore des de dalt de Peña Aguda (que s'alça un poc més avall de la vall del riu Garganta).
Cresta de las Parideras de los Corias.
Per la cresta han fugit alguns cérvols i nosaltres anem al darrere, però no enfilem per la part fàcil sinó mirem de pujar per la part més aèria així que ens n'anem a la dreta, però ens trobem amb la sorpresa que la primera part del crestall és prou més dura del que sembla des de lluny i cal dur corda i material per a escalada per poder-la superar amb garanties. Així que resseguim la paret que, per sort, està prou tombada i busquem un lloc per a poder pujar a l'aresta.
Escalant la cresta.
Anem buscant la part més fàcil i seguint els passos dels cérvols i cabres, doncs per tot arreu trobem senyals del seu pas (o siga cagarrites).
Esta és la part més entretinguda de la ruta i la que més agrada els xiquets i van davant davant escalant les roques i penyes que anem trobant encara que sempre es pot anar buscant un camí més fàcil i sense posar les mans.
Superant l'ample crestall rocallós.
Seguint l'aresta i les penyes arribem a la part més alta i els blocs de pedres deixen pas a una xicoteta plana coberta de penyes i prats, amb només alguns pins. Fem uns metres per ella i arribem al camí de Griegos a Bronchales, per on havíem passat a l'inici de la ruta, i el continuem avall de retorn al Puerto de Noguera.


Ací està el track:



Més informació:

dissabte, 27 de setembre de 2014

DEL MOLINO DE LAS PISADAS A MORTE

Una vegada més tornem a la Serra d'Albarracín. Cada any ens acostem almenys un parell de vegades però mai hem coincidit amb un dels millors espectacles naturals que ofereix la serra: la brama del cérvol. Així que enguany ens hem informat bé de quan és i hem fet un parell de rutes confiant en trobar algun cérvol i sentir-los bramar ... i hem tingut sort.

Hem començat la ruta a la fuente del Berro on hi ha torradors, taules i jocs per a xiquets i per on passa el PR-TE-2 que enllaça Frías amb Calomarde passant pel barranco de la Hoz.
Fuente del Berro.
Nosaltres comencem el dia seguint el PR que circula un tros per la pista de la fuente del Berro abans de desviar-se cap al Molino de las Pisadas.
Pel nostre costat va el río de la Fuente del Berro, que més avall s'encaixa al barranco de la Hoz.
Río de la Fuente del Berro.
Abandonem la pista principal i ens desviem per un carril que segueix el riu passant per una caseta de captació d'aigües i entrem en una ampla clotada amb bancals encara treballats. Travessem entre el riu i els camps treballats, fins que arribem al davant del Molino de las Pisadas ... o el que en queda d'ell.  Del molí en queden les parets, el cup i el carcau, i poca cosa més.
Molino de las Pisadas.
Ací ens desviem i abandonem el PR que continua camí de Calomarde. Fins al molí arribaven fins a tres camins principals des dels pobles de Calomarde i Frías, i també des de las Casas de Frías, doncs este molí i el proper molino de Abajo eren els més propers on dur a moldre el gra.
El nom de las Pisadas fa referència a una sèrie de forats a la roca en forma de petjades de persona encara que la llegenda les atribueix al diable.
Pujant cap a Morte.
Continuem ruta seguint un track de Travesierra  que des del molino remunta un rellomet rocallós que ens separa del barranco de las Pisadas, on hi ha un interessant conjunt de marmites de gegant enllaçades.
Marmites de gegant al barranco de las Pisadas.
Passat el morret rocallós ens endinsem al pinar seguint el barranc i comencem a trobar algunes cintes que segueixen aproximadament el traçat d'una vella senda que apareix ací i allà sota el pinar.
Antiga senda amb cintes.
Seguim pujant per un pinar de pi negre en solana, per un terreny més bé sec, i seguint-lo ens acostem a un collet  que separa el Poyal del Cerro de Morte que s'allarga formant una serreta que separa els barrancs que baixen cap al río de la Fuente del Berro dels que davallen cap al riu Guadalaviar.
Remuntant el barranco de las Pisadas.
Quan arribem al collet comencem a escoltar brams de cérvol.
Al collet trobem un carril que seguim cap al nord, i ho fem a poc a poc i intentant fer poc de soroll mentre escoltem cada vegada més prop la brama dels cérvols. De tant en tant anem aturant-nos per escoltar i, una vegada de tantes ens ixen davant nostre a menys de 50 metres dos cérvoles i un mascle d'entre el pinar.
Carril a la Hoya de Morte.
Continuem caminant mentre els cérvols bramen al nostre voltant i arribem a la Hoya de Morte, ample fondal on els pins deixen pas als camps de cereal que ens permet vore més lluny i ací trobem un parell de cérvols grans que fugen només olorar-nos.
Deu de ser un bon lloc per observar cérvols (o caçar-los) doncs de l'altra banda dels camps hi ha una torreta per tal d'apostar-se.
Hoya de Morte.
Al començar la ruta hi havia un cartell informant que les activitats que impedisquen la cacera estan prohibides. Suposem que el fet de caminar en silenci no ho és, però no n'estem segurs i la temporada de cacera del cérvol ja ha començat per això al no vore ningú apostat de l'altra banda de la Hoya respirem tranquils.
Travessem la Hoya de Morte i remuntem una xicoteta costera per a enllaçar amb el carril de Morte. Es tracta d'un vell carril per on es baixava la fusta de les terres altes cap a Albarracín i per on també baixaven els veïns de Guadalaviar i Villar del Cobo. Ara per ací passa el Camino Natural del Tajo o GR-113. Els cérvols queden avall, a la Hoya.
Camino natural del Tajo.
Seguim el sender cap a l'esquerra per l'ampla pista que corre per dalt les muntanyes par dalt la Loma de Ruejo. Fem quasi mig quilòmetre per dalt la lloma seguint la pista transponent una ampla collada, quasi imperceptible.
Carril de Morte.
A la nostra esquerra queda el collado de las Celadas que separa dos grans dolines (Celadas) a banda i banda de les muntanyes, i és que en tota esta zona el modelat càrstic és abundant i variat: dolines, canons, coves, avencs, ...
Passat el coll ens desviem a l'esquerra per una pista que puja entre el pinar cap al collado del Molinero. Anem sota un magnífic pinar de pi roig que cobreix tota l'ombria de Morte.
Pista al Collado del Molinero.
Seguint pista amunt arribem al collado del Molinero. Travessem un gran tallafocs que recorre la cresta de la serra i comencem la llarga baixada de retorn a la fuente del Berro per la pista que corre recta cap al sud travessant magnífiques pinades.
Tallafocs al Collado del Molinero.
La pista és ampla i bona, i un poc avorrida. Per sort el pinar i el fet que vaja de baixada no la fan massa monòtona per als xiquets.
Travessem el pinar de la Dehesa que s'estén per les faldes de les muntanyes que formen ací una vessant suau, amb trams plans, baixant recte cap a la fuente del Berro fins que la pista gira a la dreta per a buscar el barranco i la fuente de la Mentirosa, dita així perquè mai se sap quan n'ix l'aigua.
Pista a la fuente Mentirosa.
Nosaltres ací seguim recte camp a través a buscar el barranco del Villar de Muelas que seguim.
Baixem pel barranquet incipient i travessem un carril per trobar una fonteta pobra, amb un parell de gamellons de fusta vells però encara amb aigua.
Gamellons.
Deixem la font enrere i continuem barranc avall per on sembla que hi ha camí entre el pinar. Un poc més avant el camí es fa més evident i quan el barranc s'enfonsa en salts, el camí continua per la dreta per dalt d'una xicoteta cornisa.
Senda al Villar de Muelas.
El camí voreja el barranc per dalt fins que baixa just al lloc on es junta amb el barranco de la Mentirosa. Al travessar-lo encara trobem part del vell empedrat del camí.
A partir d'ací el camí continua per dins del barranc fins a una nova font, totalment seca i enrunada, que es troba a la dreta a la dreta del camí just on este ix del pinar per entrar a uns antics camps de conreu ara deixats ermar i convertits en pastures.
Bancals del Villar de Muelas.
Continuem per una vella pista oberta per portar l'aigua de la font cap al poble de Frías. Dalt nostre queda un vell mas enrunat. Es tracta del Villar de Muelas, l'únic mas de la contornada i des d'on s'explotaven les terres de l'entorn. Just a la seua vora es troba un poblat medieval, i és que encara que la foia que es domina des del Villar ara es troba deshabitada no ha estat així sempre, més bé al contrari i el que ara és un lloc solitari històricament ha estat ple de vida fins fa poques dècades.
Per dalt nostre passa la pista que baixa del Collado Molinero i que hem deixat abans i que baixa a la fuente del Berro pel refugio de Caño Capitán. Nosaltres però descartem la pista i després de travessar els darrers bancals continuem barranc avall per dins del pinar.
Anem trobant senderols que fan les ovelles al passar i seguint-los anem baixant per un pinar ombrívol i frescal que ens acaba deixant a la pista abans dita.
Barranco de la Mentirosa.
A partir d'ací ja només ens queda continuar pista avall una trossada per a retornar a la fuente del Berro i tancar així el cercle.

Ací està el track:



Més informació:

dissabte, 20 de setembre de 2014

ENTRE VILLAMALUR I AYÓDAR: EL CASTILLEJO I RECA

Des de ja fa uns anys comencem el curs senderista a Villamalur. Aprofitant que són festes toca fer una ruta curta, un esmorzar llarg i després anar a vore la prova de vaques a la una.
Com que la ruta és presenta fàcil i amb menjar inclòs hui hem fet el ple, fins a dotze senderistes ens hem aplegat entre habituals i esporàdics, alguns atrets per l'esmorzar. Però la ruta de hui ha estat un poc més llarga que altres vegades i l'esmorzar tothom ens l'hem guanyat.


Hem eixit des del poble cap a la rambla, baixant per la pista de Torralba que segueix, més o menys, el vell camí de Torralba. Seguim el PR-CV-276 que no abandonarem pràcticament en tot el matí.
Conforme baixem passem per l'ombria de la Cabeza l'Horca on els xops ja comencen a pintar de color anunciant la proximitat de la tardor, encara que pot ser és més per la seca que patim que pel fred que encara tardarà en arribar.
Xops vora el cementeri.
Passem per davant del cementeri i arribem a la fuente el Prado on trobem el GR-36 que continua seguint el vell camí de Torralba. Recte continua el camí de Pavías i Matet pel barranco Berniches i el Collado.
Retallem seguint la traça del vell camí, prou perduda, que puja per davant de la font fins a la nova pista, i continuem pel GR pista amunt passant vore les runes del corral del Mesillo abans d'abandonar altra vegada la pista que puja fent molta més volta que el camí.
Ayódar des del camino de Torralba.
Travessem un pinar jove, com la majoria dels que passarem al llarg de la jornada, fruit de la repoblació natural després de l'incendi de fa vint anys.

Camino de Torralba.
Seguint la senda que encara conserva trams empedrats i magníficament traçats tot i què fa dècades que no té cap manteniment anem guanyant altura ràpidament fins que arribem al collado de la Sierpe. 
Arribant a la Sierpe.
Ací retrobem la pista que no seguim, i ací també és on se separen el GR i el PR. Nosaltres pensem continuar pel PR però abans i aprofitant un track de Jvicent provem de pujar al Castillejo a vore les trinxeres que, segons conten al poble, són de les millors conservades.
Gràcies al track ens fem avant per seguir un senderol no massa net però prou clar (llevat d'un parell de llocs on cal estar atent). La senda sembla netejada de fa uns anys però molt poc fressada i algun arrap ens enduem.
Senda al Castillejo.
L'últim tram de pujada està traçat al recte i és l'únic punt tècnicament difícil del recorregut, però és imprescindible pujar-hi per arribar al cim del Castillejo des d'on hi ha unes vistes immillorables del Pinar i el barranco de la Fuente Ramón que baixa des de Torralba a Ayódar.
Trinxeres al Castillejo.
Dalt del Castillejo trobem algunes trinxeres, no moltes comparades amb el Cabezo, però molt ben conservades. Pot ser hi ha moltes més amagades entre la malea però caldria temps per a trobar-les (i més per a netejar-les) així que després de vore les que tenim més aprop iniciem la baixada, no menys difícil que la pujada.
El Castillejo.
Retornem a la Sierpe i reprenem el PR que segueix una pista que baixa per l'esquerra cap a la Fuente Ramón passant per la falda del Pinar que deixem a l'esquerra.
Ací el pinar deixa pas a carrasques i roures que creixen esponerosos als barrancs més ombrívols.
Pista a la Fuente Ramón.
Arribem un punt on cal desviar-se a la dreta, per un tram de senda que travessa el pinar en diagonal per a buscar un collet on hi ha un rodal de pinar madur que va escapar del foc. Des d'ací pujava directe la senda de la Sierpe al coll, ara perduda, i és llàstima que no se recuperara per al traçat del PR.
Senda al Tajuelo.
Passat el collet baixem per un alcornocaret a enllaçar amb el camino del Tajuelo, que circula paral·lel però per dalt del barranco de la Fuente Ramón, que tenim més avall i per on passa una moderna pista. De l'altra banda del barranc passa el camino de Torralba, en part proper a la nova carretera.
Travessem el barranco del Tajuelo i continuem de pujada fins que assolim un nou collet. Ací hi ha un forcall de sendes. Continuem per l'esquerra cap a la fuente la Peña mentre que recte puja una senda a la pista de Cherri que baixa des de la Sierpe a la Viña Alta.
Camino del Tajuelo pel Rebollo.
Continuem fent camí i deixem enrere el rodal de sureres, seguint el camí que manté l'altura fent voltes per salvar els reguers i barrancs que baixen cap al barranco de la Fuente Ramón. Passem pel Rebollo abans d'assolir un nou collet que travessa un rellomet que baixa des del Vizcaino Alto.
Un poc més avant passem un nou collet on s'alça el corral del Enebro. Encara passem per la vora d'un parell de corrals més abans d'arribar a la fuente la Peña que fa honor al nom naixent d'entre una penya.
Ayódar des de la Fuente la Peña.
Continuem pel camí, que ací es coneix més per la fuente la Peña i ja veiem al fons Ayódar als peus del castell.
La senda baixa a trobar el camino de la Fuente Ramón (o de Villaleva, partida ja al terme de Torralba) just on hi ha uns altres vells corrals i és que és este un lloc on conflueixen cinc assegadors diferents.
De l'altra banda del barranc hi ha una batuda, per sort no estan caçant d'esta banda perquè ens tocaria fer una volta gran, per desgràcia no tenim manera de saber amb antelació on es faran les batudes tot i que conselleria sí ho sap. Solo que hui ens acompanya i que és caçador de senglar ens comenta que ha sentit parlar d'una web per a publicar on es fan les batudes, però no en tenim més informació, i estaria d'allò més bé per a facilitar el compartir aficions a la muntanya, que és prou gran per a tots; caçadors i senderistes.
Continuant per la pista avall arribem als corrals de la Viña Alta on el PR es bifurca. Per l'esquerra i travessant la Viña Alta (ara tot olivars) continua el camí cap a Ayódar, Per la dreta continuem de retorn a Villamalur pel vell camí que uneix les dos poblacions.
Pista de Cherri / Camino de Villamalur.
El primer tram transcorre per la vora del barranco del Vizcaino, però de seguida abandonem el barranc i la pista, trencant a l'esquerra seguint el vell camí que conserva encara molts trams empedrats.
El camí puja sota el pinar fins a travessar un collet entre dos tossalets. Entrem ara a la partida del Balsón.
Camino de Villamalur pel Balsón.
Continuem per la falda d'un tossal deixant a sota un dels barrancs que baixa cap a la rambla de Villamalur passats els estrets. Un poc més avant retrobem la pista i la travessem deixant a l'esquerra entre el pinar les runes del Corral del Balsón de Arriba.
Enfilem l'últim tram de pujada vorejant la falda del Alto del Collado de Ayódar (o de Villamalur depén del punt de vista).
Collado de Ayódar o del Corral del Alto del Collado Villamalur.
Passem el coll i davant nostre apareix Villamalur però encara cal baixar a travessar la rambla.
Comencem la llarga baixada deixant a la dreta l'Alto del Collado, el de Cherri i al final el Castillejo.
Baixant a la rambla. Davant queda el Castillejo.
La senda baixa deixant a l'esquerra el barranco Royo, i gira a la dreta buscant la rambla on arriba després de passar vora un bancal d'oliveres i continua per la pista que hi arriba.
Travessem la rambla pel Puente, tot i què ara no existeix el pont que li dona el nom.
Seguim  per la vora de la rambla un tros i deixem la pista per a encetar la pujada final a Villamalur per la Umbría del Cornequico.
Remuntant l'Umbría del Cornequico.
Remuntant per l'ombria arribem al camí formigonat que fa la volta l'Ermita, tossal que queda a la vora del poble.
Seguim pel camí formigonat que encara ens reserva una darrera rampa abans d'entrar al poble.
Entrant a Villamalur.
La pujada final ha estat dura i el grup, més nombrós que altres vegades s'ha anat fragmentant però al final ens reunim tots davant la taula de l'esmorzar al bar, i és que hui ens l'hem guanyat tots.
L'esmorzar.
I per a continuar amb la tradició després de l'esmorzar ens acostem a la plaça a vore les vaques, això sí des de darrere de la barrera.
Prova de vaques.


Ací està el track:


Ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
la Lastra des de Villamalur
Pujada a la Santa des de Villamalur
de Fuentes de Ayódar a Villamalur
d'Ayódar a Villamalur per la rambla

Més informació:
  • Llop Goterris, Xavier 30 rutes a peu per la serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  • (1909) Minuta del MTN de Villamalur IGN
  • (1909) Minuta del MTN de Ayódar IGN
  • (1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Ayódar. Generalitat Valenciana