dissabte, 28 de març de 2015

BARRANCS D'ALGIMIA: LA RODANA, PASCUAL, TARTUGAS I EL CAÑAR.

Aprofitant les pluges intenses del principi de la setmana hem fet una ruta per a disfrutar dels barrancs amb aigua. La idea era fer alguns barrancs d'Espadà, i també tornar al barranco de las Tortugas que tant ens va agradar el passat setembre quan vam baixar, però ara fent-lo de pujada a vore si li trobàvem el camí correcte. Al final però no ha quedat un track massa recomanable, almenys per a seguir-lo tal i com el vam fer nosaltres.
 

Hem eixit des de la fuente Donace d'Algimia, i hui fa honor al seu nom doncs "nace" una gran quantitat d'aigua que desborda la sèquia que recull l'aigua i s'escola barranc avall.
Fuente Donace.

Eixim cap al poble passant per la vora del llavador, que aprofita l'aigua de la fuente Donace.
Entrant a Algimia per la vora de la Balsa del Huerto de Montón.
Entrem a Algimia per la vora de la Balsa del Huerto de Montón i travessem tot el poble per la banda de baix. Si ens fixem mentre caminem vorem el rètol d'una fàbrica de mànecs i gaiatos, i és que una de les activitats tradicionals del poble ha estat la confecció de mànecs de ferramentes agrícoles, aladres, forques i, més recentment gaiatos. Per a fer-ho s'aprofitava la fusta de llidoner i és per eixa raó que per totes les hortes del poble hi ha llidoners plantats a les vores dels camins i bancals.
Castillo de Almonecir.
Preguntem per eixir del poble cap a la Rodana i ens expliquen com agafar el camí vell d'Almedíjar, per on hem d'anar.
El camí vell travessa les hortes que s'estenen des del poble cap a la Rambla del Baladrar, regades per les aigües de la fuente Donace i de la mateixa rambla. Les hortes, extenses i ben cuidades, ocupen tota la vall que hi ha entre Algimia i la Vall, controlades pel castillo de Almonecir.
Barranco del Cañar.
Seguint el camí eixim del poble travessant la Huerta Mayor, la més extensa, fins que arribem al barranco del Cañar per on corre l'aigua que ara no s'aprofita per a regar. Ens cal banyar-nos un poc els peus per a travessar-lo però sempre fa goig haver de ficar els peus a l'aigua.
Continuem recte fins que arribem a la rambla del Baladrar que travessem per a entrar a la Huerta de San Juan, regada per la sèquia de l'Alfàndiga, que pren les aigües a la Hoya del Molino, per on passarem després.
Rambla del Baladrar.
Seguim tota l'estona el camí vell d'Almedíjar que ací es troba totalment formigonat per tal d'accedir a les hortes i on hi ha un cert trànsit de cotxes dels veïns que van i venen a treballar al camp.

Tallant i cremant la llenya de les oliveres.
El camí coincideix en part amb el barranc de la Rodana, que també baixa amb un poc d'aigua i ens cal tornar-nos a banyar els peus per travessar-lo, fins que finalment n'eixim travessant els olivars de l'Almendrolar.
Barranco de la Rodana.
Tota la partida de l'Almendrolar es troba coberta d'olivars ben cuidats i treballats i d'on ix l'oli d'Algimia, que té fama per la seua qualitat entre els de la serra d'Espadà.
Fa goig passar entre camps ben treballats, oliveres esporgades i ribassos de pedra ben traçats.
El paisatge que hem vist fins ara era el paisatge habitual als pobles d'Espadà: hortes curosament treballades vora els pobles i secans ben arreglats, i ací encara es conserva. Per desgràcia a la majoria de pobles s'han abandonat les hortes doncs no queda gent per a treballar-les i també els secans, poc productius.
Camino de Almedíjar.
Seguint el camí deixem enrere la Solana del Almendrolar i la part més plana del recorregut, entrant a la vall que obre entre les muntanyes el barranco de la Rodana. Deixem també enrere el terme d'Algimia i continuem pel de la Vall d'Almonecir, a qui li va tocar esta part quan es va fer la partició de termes al segle XIX.
Els bancals d'oliveres es fan més escassos i només es troben als costats del camí fins que finalment els deixem enrere.
Fuente de la Rodana.
La pista traçada damunt del vell camí de matxos acaba a la fuente de la Rodana d'on no ix aigua doncs es troba canalitzaada cap al poble.
A partir d'ací seguim el vell camí de ferradura i entrem de ple en el paisatge més típic d'Espadà: rodeno al sòl i sureres a dalt.
Camí de ferradura d'Almedíjar a Algimia.
El camí remunta el barranc de la Rodana per on corre alegrement l'aigua. No sol portar-ne llevat d'èpoques de pluges, i és eixe el millor moment per fer-li una visita al bosc i barranc, un dels racons més bonics de la serra d'Espadà i, curiosament també un dels menys visitats.
Barranc de la Rodana.
Travessem el barranc i un poc després el camí d'Almedíjar puja pel sud cap al collado de Algimia (i també el PR-CV-63.5 traçat seguint-lo), mentre que nosaltres seguim per una senda menys xafada que remunta el barranc tornant-lo a travessar.
Senda vora el barranc.
Seguim una bona estona per la vora del barranc fins que entrem al Rincón de Faustino on hi ha una de les millors suredes d'Espadà. Fa uns anys es va fer un treball de neteja de sotabosc en tota esta part del terme de la Vall i també la part d'Algimia que consona deixant un bosc adevesat d'una gran bellesa.
Bosc de la Rodana.
La senda va pujant per la vora del barranc travessant-lo de tant en tant fins que ho fem per darrera vegada i un poc després el barranc s'asseca (o millor dit, neix l'aigua). Des d'ací el camí continua recte per la Solana de los Libros cap al barranco Malo, però nosaltres esta vegada no el seguirem.
Travessant per darrera vegada el barranc.
Travessant el bosc anem buscant el punt on s'agafa la senda que puja al collado del Castañero. Hem passat un parell de vegades per ella però la part baixa se'ns resisteix i sempre acabem trobant-la a meitat vessant. Per sort com que el bosc està net es pot pujar sense problemes fins a enllaçar amb la senda.
Senda al collado del Castañero.
Enllacem amb la senda quan s'acaba el tram netejat, i la seguim amunt cap al collado del Castañero. Ací hi ha comencen a aparèixer espàrrecs i això fa que la marxa siga un poc més lenta perquè sempre hi ha algú que s'entreté a collir-los. De tota manera de seguida estem a dalt del Collado que separa el Cerro Gordo de las Pobilas.
Collint espàrrecs.
Estant dalt del coll a la dreta ens queda el Cerro Gordo, i ja posats mirem si hi ha algun senderol que puge, però no sembla que hi haja cap, encara que pot ser es puga passar bé camp a través. Per l'esquerra queden las Pobilas, per on ja vam passar una vegada i es passa bé encara que les sendes de caçadors són prou perdedores. Recte queda el barranco Pascual, per on també vam pujar una vegada però camp a través (almenys l'últim tram), i per tant mirem de baixar per on més net estiga.
Collado del Castañero.
Comencem baixant quasi recte, sota el bosc i buscant els llocs més nets, encara que amb una forta pendent. Poc a poc anem desviant-nos cap a la dreta mirant de trobar un track de Dani que puja (també camp a través) al Cerro Gordo des del barranco Pascual, encara que al final no coincidim amb ell fins que estem ja a la senda de Pascual.
Baixada sense senda.
El barranc el tenim just a sota però la baixada se'ns complica quan trobem esbarzers al llit del barranc així que anem buscant els llocs on més roca hi ha que són els que més pendent tenen.
Barranco Pascual.
Al final acabem baixant per uns morrets rocallosos, i per unes pendents de terra solta un poc perilloses, però aconseguim arribar al fons del barranc sense punxar-nos gens, que té mèrit.
Trams complicats en la baixada.
Pel fons del barranc corre la senda del barranco Pascual que, com ens diran més tard, puja fins al collado del Castañero, però que només està neta en la seua part més baixa on fa poc que s'ha tret suro, quan la trobem la part que continua cap a dalt no sembla massa neta tot i què tampoc pugem per comprovar-ho.
Senda del barranco Pascual.
Continuem baixant pel barranc per on corre un fil d'aigua en alguns trams, fins que trobem vells bancals abandonats que, més avall, deixen pas a alguns bancals d'oliveres encara en bon estat. A partir d'ací el camí es troba empedrat i baixa comodament fins que enllaça amb una pista que baixa des del collado del Almendrolar.
Rambla del Baladrar.
La pista baixa cap a la Hoya del Molino i travessa la rambla del Baladrar, que baixa amb aigua i on cal banyar-se un poc els peus per travessar.
Des d'ací continua passant sota la balsa del Molino, on estava antigament el molí que li dona nom. Ara no en queda cap resta.
Nosaltres però no la seguim sinó que trenquem a la dreta i fem una drecera per pujar a la carretera estalviant uns metres.
Carretera d'Alcudia.
Ací ens toca seguir la carretera d'Alcudia uns centenars de metres fins que passem per davant del barranco de las Tartugas que presenta la cara més fotogènica obrint-se pas entre el rodeno i saltant l'aigua de penya a penya.
Barranco de las Tartugas.
Just a la següent revolta de la carretera s'agafava l'entrador que remunta el barranc, però al fer la carretera van tallar el camí i cal anar molt més enllà per agafar-lo. Però per estalviar-nos-el es pot pujar un poc abans sense massa complicació ficant un poc les mans per arribar al caixer del vell camí de matxos.
Entrador del barranco de las Tartugas.
Seguim per l'entrador adins i quan arribem al barranc ens aturem a fer un glop i un mos, i prendre forces per al que ens queda que pensem que no és molt. Al final serà molt més llarg i pesat del que teníem previst i ens vindrà molt bé el mos.
Recuperant forces.
El barranc baixa amb aigua i com sovint coincideix amb el camí cal anar amb conte de no posar els peus als llocs molt fondos i acabar massa banyats.
Senda al barranco de las Tartugas.
De tota manera fa goig sentir l'aigua a la vora del camí i anar passant de tant en tant per dalt del barranc.
Barranco de las Tartugas.
La senda remunta el barranc i s'endinsa en el bosc de sureres que el cobreix, més espès a la seua capçalera. Deixem el barranc a l'esquerra voltat del que en el seu dia van ser bancals d'horta i que ara estan coberts d'esbarzers i impossible de passar.
Capçalera del barranco de las Tartugas.
Al final del barranc trobem un forcall de sendes. Per l'esquerra vam baixar l'altra vegada que vam estar ací i la senda es perdia així que provem d'anar per la dreta.
La senda puja amunt cada vegada més a la dreta cap al corral del Navarro mentre que nosaltres pensem anar cap al corral de los Cubos, que queda dins el barranc però per l'esquerra i al mapa de l'ICV marca una senda que passa per allí així que decidim tornar enrere i seguir per la senda de l'esquerra per pujar fins allí. Greu error! seguint per la dreta segurament haguerem arribat a la senda que del Corral de Navarro passa pel collado Javielo i baixa cap a la Caseta de los Cubos, eixa senda per on vam passar també de pujada a la Ràpita, passa per la Caseta de los Cubos tot i què en part està molt perduda.
Barranco de las Tortugas des de dalt.
Tornem enrere i seguim per l'esquerra fins que la senda que seguim s'acaba just on s'acaben les sureres que els han tret el suro. Des d'ací seguim recte per traces de sendes que obrin les cabres buscant sempre la part de la solana per on hi ha menys sotabosc.
Sense senda.
Ens toca pujar per les penyes fugint d'argelagues i esbarzers fins que trobem un vell sender que baixa a buscar la caseta de las Tartugas que queda davant nostre. Fins ací hem arribat relativament bé (o siga sense massa punxades), però a partir d'ací tot se complica.
Buscant un camí entre les penyes.
Hem de travessar el barranc però tot el que tenim al davant és un mar d'esbarzers, així que mirem de trobar la senda que apareix al mapa i ho fem pujant al recte entre argilagons que ens venen per dalt del cap i amb punxes que travessen els pantalons. Ens obrim pas entre ells fins que arriba un punt on ja no sabem per on tirar. Per sort la senda que apareix als mapes està molt prop i finalment podem arribar.
Casa de las Tartugas.
La senda que passa per la Caseta de las Tartugas és poc més que un senderol tapat, però a nosaltres ens sembla una autopista i seguint-la travessem el barranc fins a la caseta. Just ací ens queda la darrera part del calvari. Els esbarzers tapen completament la senda i cal anar obrint-se pas per damunt d'ells fins que arribem a la vessant contrària.
Morrones de los Cubos. Pinar de los Cubos al fons.
Ara toca pujar i tampoc és fàcil. De lluny semblava haver senda de pujada, però de prop tan sols hi ha un baixador de senglars amb molta pendent que puja al recte cap a los Cubos. Per ací hi havia la senda de los Cubos però nosaltres no la trobem i pugem al recte seguint el millor pas fins que fem cap dalt d'uns penyals d'on ens toca despenjar-nos per continuar fent la volta fins que trobem la caseta de los Cubos sota uns vells bancals d'ametlers des d'on vam passar l'altra vegada baixant per l'altra vessant que, vist en perspectiva, és molt millor que per on ara hem pujat.
Senda de los Cubos.
Des de la caseta de los Cubos la senda és clara, traspon un collet i passa per dalt del Barranco de la Rocha passant per la dreta del corral de la Ràpita per traspondre un altre collet i començar a baixar cap al barranco de los Cerezos.
Com que amb el tram camp a través hem perdut molt de temps el temps se'ns tira al damunt i perilla la cervesa del final, per això els més forts del grup (o els més bevedors?) fan colla i baixen corrents per no perdre-se-la deixant-nos a la resta, que baixem caminant, enrere.
Aigua al barranco del Cañar.
La senda ens baixa ràpidament per les faldes de la Ràpita fins que enllacem amb el camino de Villamalur, ruta normal de pujada a la Ràpita des d'Algimia, i la seguim avall paral·lels al barranco del Cañar, que també duu aigua.
Camino de Villamalur.
A partir del corral de Gascón, reconvertit en una caseta de camp, la senda se fa pista i continua avall seguint el barranc.
Conforme baixem les sureres queden enrere i el seu lloc a les vores del camí passen a ocupar-lo els bancals d'oliveres.
Balsa del Cañar.
Quan ja duem un bon tros de baixada passem per la vora de la Balsa del Cañar, on s'acumula l'aigua per a regar bona part de les hortes d'aigües avall. Un panell a la vora ens explica el sistema de reg tradicional  que encara s'usa.
Sense entretindre'ns en llegir-lo seguim avall fins que retornem a la fuente Donace encara a temps de fer-nos una cervesa ràpita que hui bé que ens l'hem guanyada.


Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Dissabte Pascual? del Baladrar a la Rodana pel Cerro Gordo i Villalba
Tres barrancs d'Espadà: barranco Malo, la Rodana i el Agua Negra
Circular a la Ràpita pel corral de Navarro i el barranco de las Tortugas
Pujada a la Lastra des d'Algimia

Més informació:

dissabte, 21 de març de 2015

DE VILA-REAL A LA MUNTANYETA DE SANT ANTONI

Hui amenaçava aigua i calia buscar una ruta per on no ploguera (o ploguera poc) i, a ser possible, amb possibilitat de retirar-se en cas que es posara a ploure bona cosa. Així que després de molt mirar i remirar i de que tots els companys s'esquallen per culpa de l'aigua he decidit pujar a la muntanyeta de Sant Antoni.
La muntanyeta de Sant Antoni ha estat i és una fita que domina tota la Plana Baixa i on, per Sant Antoni, anaven en romeria de bona part dels pobles dels voltants. Hui encara ho fan els betxinencs, a qui pertany la muntanyeta i a la qual estan lligats fins i tot en l'escut municipal on està dibuixada; però també van des de les Alqueries, que no està massa lluny.
Des de Vila-real tradicionalment s'anava a peu o en carro seguint el camí Artana que passa per la falda de la muntanyeta, però com que és una ruta curta i totalment asfaltada he decidit fer una ruta més interessant travessant bona part del terme de Vila-real i fugint dels camins asfaltats sempre que fora possible.

Plaça Major de Vila-real.
L'eixida de Vila-real és ben avorrida. Des de la plaça Major fins que deixe enrere les darreres fàbriques hi ha dos quilòmetres i mig que cal fer sí o sí. Per sort de matí i plovent es fa menys monòton. Així que passe per davant de les parades del mercat del dissabte, que tot i la pluja estan muntant per si para de ploure, i pel raval del Carme i seguint el traçat de l'antic camí Real de València a Barcelona arribe a la creu d'Aliaga que marcava el final del poble, tot i que ara està a l'entrada de la part vella.
Des d'ací me'n vaig a buscar la sèquia major i la trobe just on ara estan els nous partidors de la sèquia de dalt i de baix. A l'edat mitjana s'anomenaven la sèquia sobirana i jussana però ara eixos noms ja quasi no els recorda ningú.
Els partidors d'ara són nous, fets després que als anys 20 deixaren de funcionar els molins que hi havien a la sèquia jussana, moment que va aprofitar el sindicat de regs per canviar el traçat de la sèquia i augmentar la superfície a regar, i és que tot i que la sèquia que seguim és d'origen medieval el traçat ha patit variacions al llarg dels segles amb motiu de reparacions i reconstruccions.
Sèquia major de dalt o Sobirana.
A partir d'ací seguiré el caixer de la sèquia, seguint el pas per on anaven els sequiers per a repartir l'aigua a les files. Ara encara es pot passar tot i què la majoria de files i tapons ja no s'usen després d'haver-se convertit al reg localitzat la major part de l'antiga horta.
La sèquia passa entre fàbriques fins que finalment ix del poble entre vells camps de tarongers abandonats davant l'expansió de les fàbriques.

Eixint del poble. Al fons la serra d'Espadà.
Poc a poc els carrers queden enrere i també la pluja, i la sèquia continua recta travessant antics camps de conreu ara ermats. Encara queda la xarxa de distribució d'aigua amb les files i reguers, alguns dels quals porten l'aigua per dalt la sèquia doncs el traçat actual, nou de fa poc menys de cent anys, s'ha superposat a l'antic sistema de regs de manera que des de la Sequiola, que va uns centenar de metres més amunt, se reguen parts de baix la sèquia major.

Sèquia i fila.
Cal dir ací que el sistema de reg de l'Horta de Vila-real, que té el seu origen al segle XIII, respon a un sistema planificat de cap nou després de la conquesta cristiana i és un poc diferent que a la resta de la Plana on els cristians van heretar i modificar els sistemes de reg existents. Ací es rega de cap a cap del terme arreu en fila sense preferències ni servituts. La terra de reg està dividida en tres partides; la primera són les Solaes, des del riu fins al partidors de la sèquia Major; la segona és Carinyena, per on ara anem, des dels partidors fins al riu Sec; i la tercera és Cap de Terme, des del riu Sec fins a la ratlla de Nules, ara terme de les Alqueries.
Aqueducte al barranc de l'Espaser.
Seguint la sèquia deixem enrere els camps erms que voregen les fàbriques i ens endinsem en els horts, ara plantats quasi exclusivament de tarongers.
La sèquia travessa l'Assagador, l'únic del terme de Vila-real i que servia per a dirigir els ramats transhumants cap a les marjals de Borriana. Un poc més avant cal salvar el barranc de l'Espaser, quasi imperceptible al haver-se'l menjat els horts.
La sèquia però sí que el nota i per a salvar el desnivell ho fa mitjançant un alt terraplé (ara d'obra) i un xicotet aqueducte a la part més profunda.
Aigües amunt al mateix barranc es troba quasi soterrat el Pont de la Bruixa, antic aqueducte medieval que servia per a passar el barranc les aigües de la sèquia Roja encara que Doñate el considera d'origen romà.
Runes de l'Alqueria de Bou.
Quasi a la vora del barranc de l'Espaser i seguint la sèquia passem per la vora de l'Alqueria de Bou, o millor dit, per les runes del que fou l'alqueria més gran del terme.
L'alqueria de Bou, bastida al segle XVII enmig d'una gran finca vora la sèquia era l'alqueria més gran de tot el terme de Vila-real i disposava de capella, estables i fins a tres cuines. A la primera planta es trobaven les habitacions principals decorades amb frescos i adosades al cos principal diverses construccions. Malauradament els propietaris la van enderrocar fa pocs anys abans que les autoritats locals la protegiren.
La finca que l'envoltava disposava de palmeres als extrems marcant el contorn de les quals encara en queda alguna. A més al segle XIX es van plantar arbres fruiters de moltes varietats entre els quals van destacar les "peretes de l'alqueria de Bou". Finalment l'any 1927 el propietari va vendre als arrendataris la terra en parcel·les de 3 a 6 fanecades.
La sèquia segueix recta com un fil cap al barranc de Ràtils.  Ací la sèquia passa sobre un talús i travessa el barranc per un sifó relativament modern segurament bastit a finals del segle XIX o principis del XX quan es van fer grans obres de modernització del sistema de reg.

Sifó del barranc de Ràtils.
Per l'esquerra del sifó hi ha una escaleta de lloses de rodeno que permet baixar al barranc, i és que pel caixer de la sèquia hi ha hagut sempre pas per a què els sequiers pogueren distribuir les aigües per al reg caminant de tapó a tapó i de fila a fila ... i fins i tot darrerament hi havia sequiers que anaven amb bicicleta o ciclomotor. Ara la majoria de files resten en desús a l'haver-se generalitzat a la major part de les partides de l'antiga Horta el reg localitzat.

Sifó del barranc de Ràtils.
Després de travessar el barranc de Ràtils que baixa sec entre canyars puge per una escala semblant al l'altra banda del sifó, per on continue camí seguint el caixer de la sèquia per l'esquerra. El seguir la sèquia per l'esquerra no és per atzar, és el lloc on s'obrin els portells i tapons que donen aigua a les files, i per tant el lloc de pas tradicional dels sequiers i dels qui anaven a buscar-los.
Fila és un terme polisèmic i complex. A Vila-real s'entén com un ramal que ix de la sèquia mare per a regar, però també és una unitat de volum d'aigua (quantitat que ix d'un dit quadrat a sis pams per segon), i també equival a un període de temps (al Millars 2 hores d'aigua).
Des de la sentència del Comte de Ribagorça (allà cap al 1347) que posa fi a les disputes dels pobles de la Plana sobre l'aigua del Millars, a Vila-real li corresponen 14 files o parts iguals d'aigua del Millars.
Caixer de la sèquia.
Seguint el caixer de la sèquia travesse el camí les Voltes (antigament les Voltes d'en Castellnou) i passem per la vora d'un corral assolat i aprofitat per a plantar tarongers. Com podem vore a les pedres usades per a bastir el corral, còdols redons, ens trobem ja prop del riu Sec, doncs fins ara no hem trobat pedra de cap classe, absent a l'Horta de Vila-real on les úniques pedres que hi ha són les que els hòmens han dut per a fer construccions o enfitar les finques.
Sifó del riu Sec.
La sèquia travessa el riu Sec per un sifó construït a principis del segle XX i remodelat el 1984 per a evitar els problemes que tenia fent-li un respirador enmig del riu.
A partir d'ací la sèquia s'endinsa a la partida de Cap de Terme, hui en dia pertanyent al terme de les Alqueries i jo continue riu amunt sense travessar-lo.
El riu Sec com s'anomena a Vila-real, o també riu Sec de Betxí pren diversos noms: riu Veo al seu naixement, riu Sonella al seu pas per Onda, i riu Anna al seu pas per Borriana. Normalment es troba sec i sense aigua excepte en períodes de pluges abundants quan recull les aigües superficials de la part nordoriental de la serra d'Espadà i les condueix cap a la mar on desemboca al Clot de la Mare de Déu.
Riu Sec.
Seguint el llit del riu uns centenars de metres amunt es retroba el camí les Voltes que aprofita un antic assut per travessar el riu. Es tracta de l'assut per on passava el riu la sèquia Major fins que es va rectificar el seu traçat per fer un nou sifó. El fet de fer un assut per travessar el riu responia a dos avantatges: el primer era que així es podia recollir l'aigua que baixava pel riu (abans més que ara), i segon perquè és més econòmic de construir. Malauradament també presentava l'inconvenient que amb les avingudes del riu la sèquia acabava plena de pedres i terra i calia netejar-ho després de cada avinguda i per eixa raó es va fer el nou sifó.
Assut del camí les Voltes.
Des de l'assut abandone la vora del riu i continue per la carretereta de Sant Vicent que en diagonal va buscant el barranc de Ràtils passant per davant l'alqueria de Sant Vicent que li dona nom.
Camí de Sant Vicent.
El camí discorre prop del límit entre l'Horta i Secà tradicional tot i què hui en dia tot és terra d'horta a l'haver-se estés el regadiu per l'antic secà a base de construir pous de reg a les primeres dècades del segle XX.
Passem per davant l'alqueria de Sant Vicent, molt més menuda que la de Bou però que encara es conserva dreta, i un poc més avant cal deixar la carretereta que aboca al camí la Carretera i trencar a la dreta seguint una fila.
Alqueria de Sant Vicent.
Seguint la fila arribem al barranc de Ràtils just on es troben els Arquets.
Els Arquets són les restes d'un antic aqueducte per on passaven les aigües de la sèquia el barranc de Ràtils. Diferents autors han dit la seua sobre el seu origen: Doñate apuntava que per ací passava la sèquia del Diable d'origen romà, segons altres autors seria el punt on la sèquia Roja (antecedent medieval de l'actual Sequiola) travessava el barranc. Però amb les corbes de nivell a la mà i veient el bon estat de conservació fins i tot pot ser per ací passava la sèquia Major sobirana el barranc de Ràtils abans de la construcció del sifó. La veritat és que per a esbrinar-ho caldria furgar als arxius del Sindicat de Regs i a l'arxiu municipal de Vila-real i de moment ningú ho ha fet.
Els Arquets.
Des dels Arquets continue barranc amunt i un poc més avant em trobe amb el goleró d'aigua que baixa pel barranc, fruit de la pluja que ha caigut aigües amunt, i és que el barranc de Ràtils drena un conca prou més extensa del que hom creu. Este és el mateix barranc de Beniparrell que travessa el terme d'Onda, i també el barranc de la Basseta que naix al collado d'Ayódar dins del terme de Suera.
Aigua al barranc de Ràtils.
Un tros més amunt travesse el barranc pel camí la Carretera, que segueix el traçat de la carretera vella o camí Real de Vila-real a València i que va directament cap a la Vilavella seguint aproximadament el traçat de l'antiga Via Augusta.
Garsetes als tolls del barranc.
Dalt del camí el barranc es fa ample i l'aigua s'entolla i aprofitant-ho hi ha una bandada de garsetes buscant menjar.
Seguint el barranc passe sota l'autopista i continua per la vora del barranc seguint una carretereta que, poc després, se'n separa enfilant recte cap al riu Sec per dalt la finca del Francés.
Camí vora el barranc de Ràtils.
La carretereta travessa recte cap al riu sec passant pels horts de tarongers. Malgrat que a simple vista el paisatge és el mateix que veníem veient fins ara, la veritat és què és prou diferent. Ara travessem l'antic secà, transformat en regadiu a partir del 1900 amb la introducció de les màquines de vapor que van permetre fer pous per a traure aigua, alguns d'ells a gran profunditat (més de 60 mts) i que a Vila-real s'anomenen també sènies per analogia amb les antigues sènies.
Carretereta al riu Sec.
Travessant els horts podem vore com la infrastructura de reg és diferent a la què hem vist a l'horta tradicional. Ací no hi ha grans sèquies ni files sinó unes canalitzacions més menudes però suficients per a conduir els 3000 l/min que extrau el motor. La diferència no és només de tamany, també de nom i estes s'anomenen reguers. Ara però la major part dels reguers estan en dessús a l'haver estat substituïts pel reg localitzat, formant part del patrimoni rural condemnat a desapareixer.
Horts amb taronges.
Passem per la vora d'alguna caseta que, també per diferenciar-la de les que hi ha a l'horta (alqueries) s'anomenen masets. Encara que la gran majoria es van fer després de transformar els antics garroferals i olivars en horts de tarongers. Este procés era un procés laboriós doncs calia cavar fins a una profunditat de més d'un metre i quan es trobava roca calia barrinar-la i dinamitar-la per poder-la traure amb facilitat. La major part de la roca trobada es va usar en fer parets de pedra seca que tanquen les finques. Després calia anivellar la finca i construir els reguers, i finalment plantar els tarongers.  I tot es feia a mà.
Riu Sec
Arribe finalment al riu Sec i cal travessar-lo. Com és habitual baixa sec i no presenta massa problemes en trobar un pas entre les altes herbes i arbres que creixen al llit buscant el camí que passa per l'altre costat i, seguint-lo amunt, arribar al camí de la Masà del Palleter, asfaltat, i que passa el riu a gual.
Camí de la masà del Palleter.
Seguint el camí asfaltat de seguida trobe la carretera de Borriana a Betxí que a Borriana anomenen camí d'Onda i a Vila-real camí dels betxinencs. Ací cal anar amb cura per a travessar perquè hi ha prou trànsit i és un punt perillós.
Marge entre dos finques.
Dellà lo riu sec ens trobem a la partida del Pla Redó. Esta és l'última partida del terme de Vila-real en posar-se en explotació al ser la més allunyada del poble i pot ser per això ací les finques són més grans.
Ara cal seguir el camí tota l'estona però per a no xafar tant d'asfalt em desvie per un caminet que, sense allargar la ruta, la fa més agradable al ser de terra i, fins i tot en un curt tram cal passar pel marge entre dos horts seguint el pas de regador que hi havia vora els reguers per a permetre als regadors seguir l'aigua i regar les finques.
Plantonà.
Retornat al camí principal passe vora una plantonà on hi ha tarongers acabats de plantar doncs encara estan treballant. Un poc més avant el camí passa per davant del mas de Musoles i acaba al camí de l'Aljub de la Muntanyeta.
Mas de Musoles.
El mas de Musoles és una gran finca que va pertanyer a Vicente Sales Musoles (d'ací el nom) conegut amb el malnom del "roget de faroles", per eixa raó també és conegut el mas de Faroles.
La finca conta amb pou propi i també un magatzem de taronges per a confeccionar la pròpia taronja i vendre-la directament sense intermediaris. La casa disposa de dos altures, la planta baixa per a residència dels casers o estatgers que tenien cura de la finca i la primera o principal per a l'amo que només anava de tant en tant.
Després de travessar el camí de l'Aljub de la Muntanyeta (l'aljub es troba cap a la banda de dalt de la finca, vora camí), continue per una altra carretera de terra travessant cap al camí del Palmeral.
Pou de Santo Domingo.
Des d'ací al fons s'arriba a vore la mar cap a la banda de Nules.
Arribe al camí del Palmeral just a la vora del pou de Santo Domingo, una de tantes sènies o pous excavats per tal de poder transformar en regadiu les antigues terres de secà.
Reguer entre dos horts.
Travesse el camí del Palmeral i continue entre horts travessant fins al camí de Borriana a Artana. Este camí és per on ara passa la ratlla entre Vila-real i les Alqueries de manera que la partida del Pla Redó s'ha quedat partida entre els dos pobles.
Camí de Borriana a Artana. Al fons Espadà.
Continue direcció a Artana amb la serra d'Espadà al davant i ja ben prop fins que arribe al barranc de Betxí just on una menuda fita assenyala el punt on parteixen termes Vila-real, les Alqueries i Nules (de l'altra banda del barranc). Un poc més amunt es troba la grossa fita de terme que parteix els termes de Vila-real, Betxí i Nules.
Nova fita de terme entre Nules, Vila-real i les Alqueries.
Des d'ací continue recte pel barranc del Solaig que baixa directe des del collao d'Artana i per on passa un camí de terra. Un poc més avant abandone el barranc i continue pel camí que n'ix per la dreta seguint un barranquís canalitzat entre horts i que enllaça amb un altre camí entre finques.
Barranc del Solaig.
Des d'ací la muntanyeta ja no queda molt lluny, però vaig voltant per pujar per la cara sud, més suau.
Travesse el Racó de la Pitera per anar a eixir a la ratlla de Betxí (i Nules) però no la seguisc molt de tros sinò que de seguida la deixe per anar buscant pas entre els horts, ara per camí, ara per la vora d'un reguer o pel marge entre dos finques fins a eixir al camí de les Teixidores vora uns vells olivars.
Muntanyeta de Sant Antoni.
Resulta estrany entre tant de taronger trobar encara olivars ben cuidats, però este era el paisatge habitual del secà fins fa unes dècades, abans que amb els pous de reg tot es transformara en horta. Estes oliveres són per tant restes d'un paisatge que sembla que es resisteix a desaparèixer.
Vells olivars al camí de les Teixidores.
Continue pel camí de les Teixidores amunt fins que arriba a la falda de la Muntanyeta. Ací seguisc recte travessant una finca nova de tarongers i enllaçant amb el camí de terra que puja al cim pel sud.
Camí de la Muntanyeta.
Conforme vaig pujant s'obrin davant els ulls les vistes sobre la Plana, sobretot de la Plana Baixa, la menys urbanitzada i que sembla una gran manta verda que s'estén fins a la mar.
Plana Baixa.
Abans d'arribar a l'ermita de Sant Antoni em desvie uns metres a la dreta per a disfrutar de les vistes des de les grades d'un vell camp de tir, ara en desús. Des d'ací es veu bona part de la Plana des del Desert de les Palmes fins a la Serra d'Espadà amb la mar al fons.
Plana Alta.
Per a poder tindre vista cap a ponent cal pujar a dalt on es troba l'ermita i el restaurant que és un afegit sense gràcia tot i què disposa d'una vista excepcional de la Plana.
La muntanyeta de Sant Antoni ha estat de sempre un punt de trobada dels pobles veïns que anàven en romeria el dia del sant i quan s'està a dalt s'entén doncs és una fita clara que domina els pobles de la Plana Baixa.

Ermita de Sant Antoni.
Ací dalt m'assec i faig un glop d'aigua i un mos. Quan he eixit de Vila-real estava plovent però ara sembla que fins i tot vol eixir el sol.
Després d'un breu descans amb (pot ser) les millors vistes de la Plana als peus, comence la baixada per la cara nord, per on puja el camí asfaltat des de Betxí
Baixant per la cara nord.
El camí baixa cap al nord i gira després a ponent, però en eixe punt el deixe i continue per uns senderols que baixen recte cap al corral de Seglar, que es troba a la falda de la muntanyeta.
El senderol es perd un poc per la malea però es passa prou bé donant-li un toc aventurer a una ruta que no té cap complicació tècnica. De tota manera per l'asfalt també faríem cap al mateix punt fent un poc més de volta.
Pedrera a la falda de la Muntanyeta.
Abans d'arribar baix hi ha un parell de pedreres on es va traure marbre negre per a les construccions dels voltants.
Les pedreres estan a la falda de la muntanyeta, i just quan acaba i comença el pla passa el camí dels Artanencs per on els artanencs anaven d'Artana a Vila-real. Al terme de Vila-real se'l coneix per això com a camí Artana.
Camí de les Carboneres.
Eixe és el camí més curt per anar des de Vila-real a la Muntanyeta de Sant Antoni però com que el temps acompanya i no plou aprofite per fer un poc més de volta i evitar l'asfalt del camí continuant pel camí de Sant Antoni o de les Carboneres, que travessa el barranc de Betxí, ací conegut com a barranc de Sant Antoni, i continue cap al poble de Betxí.
Muntanyeta de Sant Antoni des de les Carboneres.
Des d'ací comence a buscar la manera d'arribar al riu Sec a l'altura de les Passeres, travessant d'un camí a l'altre seguint entradors als horts i també reguers i marges.
Camí entre horts.
Seguint un camí de terra que fa voltes travesse des del camí de les Carboneres al camí de les Vinyes, tot i què un tros em toca fer-lo pel marge d'un hort.
Des del camí de les Vinyes mire de fer el mateix i em trobe a un llaurador que m'indica com passar i arribar al riu Sec, i també em pregunta si busque caragols. Tot i què el dia ajuda no en busque però la pregunta és pertinent perquè en temps recents colles de buscadors de caragols foranis han desfet parets, ribassos i reguers per tal de buscar caragols per a vendre posteriorment fent un gran mal a la major part de les finques.
Destrosses dels caragoleros.
Des del camí de les Vinyes arribe al camí d'Usó i travessant-lo al camí de la Senda de les Jovades per on arribe a la carretera de Borriana a Betxí.
Este és el segon punt perillós de la ruta doncs cal travessar-la i els cotxes van a gran velocitat.
Carretera de Betxí. Al fons el poble.
Travessada la carretera continue per l'altra banda pel camí de les Passeres que, com el seu nom diu, baixa a travessar el riu Sec per les Passeres.
Les Passeres.
Tot i el nom les velles passeres ja no s'uesen i hi ha una passera d'obra per on passa el camí per a cotxes un poc més amunt per on toca passar per estalviar punxades.
Travessat el riu continue per l'altra banda per un camí de terra que corre per la vora del riu. A partir d'ací el camí ja el tinc clar doncs és el mateix que seguíem per arribar a Betxí des de Vila-real qual fer la pujada des de Vila-real al Pic d'Espadà.
El Riu Sec.
Seguint el riu sec deixem a l'altra banda de riu la partida dels Caus de Mira on, vora riu, hi ha un corral de bous que miren amb mala cara. Per sort ací hi ha un toll d'aigua que s'uneix a les tanques que hi ha entre ells i jo.
Corral de bous.
El tros de camí que queda fins a la ratlla de Vila-real el faig ràpid i sense cap complicació. No hi ha res com caminar per llocs coneguts i sabent el que hi ha per davant.
Passe la ratlla on hi ha un alt respirador de formigó per al canal cota 100 que porta l'aigua del riu Millars per a ajudar a regar a els pous d'esta horta nova, i continue per vora riu seguint també camí de terra.
El Salt
El llit del riu està cobert per una gran llosa de conglomerat compacte que és la que ha provocat el Salt per erosió diferencial.
El Salt del riu Sec és l'únic salt d'aigua de la Plana i quan porta aigua és ben bonic. Malauradament el riu Sec fa honor al seu nom i normalment no té aigua. Ací el podeu vore deu dies més tard, amb aigua.
El Salt.

Des del Salt continue per un reguer entre dos horts a buscar la carretereta de la Carrasca.
Estem ara travessant la partida de Pinella, una de les tres partides del secà tradicional de Vila-real i caracteritzada per una roca pròpia. De fet en cada partida domina un tipus de roca: el tapàs (concrecions calcàries) al Madrigal, partida de vora riu de Millars; la pedra d'ametla (conglomerat) a Pinella; i els bolos (còdols) al Pla Redó.
Carretereta de la Carrasca.
La carretereta de la Carrasca travessa diagonalment la part més allunyada de la partida cap al camí Betxí, però abans d'arribar trenquem a la dreta abans de travessar un xicotet barrancusset per un camí que fa voltes a buscar la carretereta del Pinet.
Ací hi ha un rodal que no s'ha transformat en tarongers i on podem tindre un tast de com era el paisatge del secà fa cent anys, abans de la seua transformació en horta.
Malea i garroferes.

Seguim la carretereta un tros fins arribar al xiprer que pot ser li done el nom (pinet) i per la vora seguim un altre camí que fa voltes entre els tarongers passant vora un vell colomer fins arribar al barranc de Ràtils.
Colomer a la carretereta del Pinet.
El barranc de Ràtils solia estar tapat pels canyars, però fa anys es va realitzar una neteja a fons eliminant les canyes que, al cap i a la fi, són una espècie invasora. Per tant ara sol ser fàcil de travessar doncs només cal baixar per un marge i pujar pel de davant. Hui però el barranc porta aigua i no les tinc totes de com passar sense banyar-me els peus.
Barranc de Ràtils.
Després de buscar amunt i avall trobe unes pedres grosses per on l'aigua corre ràpid i per on amb un poc de cura es pot passar. Per si de cas busque un pal i m'ajude per no ficar el peu dins l'aigua que corre no massa neta doncs ve dels polígons industrials de la carretera d'Onda.
Després de travessar continue pel marge d'un hort fins que arribe a una vella sènia abandonada al no traure prou aigua.
Respirador a la Travessa de Sella.
Des d'ací el camí passa per davant d'una quadra de cavalls i arriba a la Travessa de Cella que enllaça el camí Betxí amb el de la Masà dels Frares. Tot a la seua vora hi ha unes altes construccions de rajola a la manera de fumerals que no són altra cosa que respiradors. Això és així perquè les sènies estan situades a una cota molt més baixa que les terres a regar i per tant l'aigua era bombejada a molta altura per després, per desnivell, arribar a les terres a regar. Per a evitar l'excessiva pressió sobre les tuberies de test que s'usaven calia fer respiradors de tant en tant.
Ja fa anys que els vells motors de vapor van ser substituïts per nous motors elèctrics, i les velles cadufades de test per noves tuberies de ferro de manera que els respiradors han deixat de tindre utilitat, però encara s'alcen drets, símbols d'un passat agrícola no tan antic i de l'esforç fet per tal de poder regar el secà.
Respiradors de la sènia del Cor de Jesús.
Seguisc el camí que passa per un parell de respiradors més fins arribar a un grupet de tres sènies que s'alcen l'una molt prop de l'altra. Es tracta del Cor de Jesús, Sant Pere i San Benito. Ara ja no reguen sinó que aporten aigua a la bassa que hi ha un poc més avant i des d'on es distribueix el reg localitzat a tota la partida.
Hui en dia no cal una gran construcció per a tindre un pou. Abans era diferent perquè calia ficar dins la màquina de vapor que accionava la bomba d'aigua. A més allí estava la vivenda del maquinista que havia de passar conter de bomba i màquina.
La bomba havia d'estar al nivell de l'aigua mentre que la màquina havia d'estar dalt, i és per eixa raó que les velles sènies tenen un gran pou, d'uns 4-5 metres de diàmetre, amb una escala de caragol que baixa fins al nivell de l'aigua, 50 o 80 metres per davall, doncs abans calia fer el manteniment de la bomba i cebar-la cada vegada que es posava en marxa.
La faena de pouer era de les més dures que existien doncs es passaven el dia cavant dins del pou. Es despenjaven en una corda de matí i no eixien fins a la nit, esmorzant i dinant dins el pou. En canvi la de maquinista o regador era una altra cosa doncs disposaven de casa per a viure, aigua en abundància i normalment un trosset d'hort a la vora de la sènia.
Sènia de San Benito.
Just per dalt la sènia de San Benito seguisc un marge entre dos finques travessant a buscar el barranc de l'Espaser. Ací cal baixar al barranc i aprofitar els tubs que condueixen l'aigua del barranc per passar sota l'autopista.
Pas sota l'autopista.
Després de passar l'autopista cal eixir per la vora de la mateixa a buscar el camí de servei, que comença al mas de Latorre on arriba l'Assegador.
El mas de Latorre era un antic mas d'estil neomudèjar, ben conservat, i que té l'honor de ser on es va fer el primer pou mogut per una màquina de vapor del terme de Vila-real. Ara però del mas original no en queda res doncs amb l'excusa d'una reconstrucció han tirat a terra el mas original i n'estan fent un de nou de gust dubtós.
Via de servei.
Continue per la vora de l'autopista fins quasi el camí Betxí, però abans d'arribar ix a la dreta la carretereta de la Mort.
El nom sembla que li ve donat per la seua estretor que provocava disputes quan es trobaven dos carros perquè cap dels dos volia fer enrere (complicat ara i més abans amb carro). Conten que en una d'eixes dos carreters van arribar a majors i l'un va matar a l'altre.
Carretereta de la Mort.
El primer tram fa unes ziga-zagues entre masets de nova construcció però de seguida els deixa enrere i passa entre parets de pedra (de Pinella) i antics masets d'una sola cambra. De fet hi ha un tram a meitat on podem observar les parets de pedra en sec més ben fetes de tot el terme.
Carretereta de la Mort.
La part final de la carretereta, o la primera doncs és la més propera al poble, passa entre horts abandonats i terres ermes, fruit de l'urbanisme desaforat i de la crisi de la taronja que ha fet abandonar molts horts.
Mentre travesse la llarga carretereta aprete el pas doncs comencen a sentir-se trons en la llunyania i el cel va posant-se negre.
Camí Artana.
Arribe finalment al camí Artana, el mateix que passa als peus de la muntanyeta però havent fet molta més volta, i seguint-lo entre a Vila-real travessant el polígon industrial del camí d'Artana.
Quan entre al poble comencen a caure les primeres gotes d'aigua i encara no he arribat al centre que ja s'ha posat a ploure en ganes ... i no pararà en un parell de dies. Per sort el temps m'ha acompanyat en esta llarga i interessant ruta per la Plana.


Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Vila-real al Pic d'Espadà
Vila-real - pic espadà 2010
volta al terme pinella
vila-real - el salt - les tres ratlles
barranc de ratils - masà dels frares
mas de musoles - camí borriana artana
Muntanyeta de Sant Antoni amb xiquets

Més informació:

  • Guinot Rodríeguex, Enric i Selma Castell, Sergi (2002) Camins d'aigua 3. Las Acequias de la Plana de Castelló Ed. Generalitat Valenciana
  • Roman Millan, I. (2000) El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XIV Ed. Ajuntament de Vila-real
  • (1981) Proyecto de Ordenanzas de Riego de Villarreal y reglamento para el sindicato y jurado del mismo Ed. Sindicat de regs Facsímil de l'original del 1869
  • Obiol Menero, Emili (1987) Toponímia rural de Vila-real Ed. Caixa rural Vila-real
  • Benedito, Josep; López, Fernando i Melchor, José Manuel (1999) L'arquitectura rural tradicional a Vila-real Ed. Ajuntament de Vila-real
  • Heredia Robres, Jacinto (2009) Els noms de lloc al terme de Vila-real Ed. Caixa rural Vila-real
  • Vilapèdia
  • Mapa toponímic de Betxí
  • Ajuntament de Betxí
  • Remolar i Franch, Alfred (2008) Toponímia dels pobles valencians. Betxí. Ed. AVL accessible a la web <http://www.avl.gva.es/va/publicacions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/BETX-->