dissabte, 24 de setembre del 2016

D'ARGELITA A LA CANALETA PER LA LAGUNA TORNANT PER LAS PUERTAS


Fa un parell de setmanes es va celebrar la primera edició de la Canaleta Trail. Una nova carrera de muntanya que s'afegeix al calendari runner, i és que no pot haver poble que se precie sense la seua cursa muntanyenca. Pot ser s'ha convertit en una moda i hi ha qui critica la massificació de la muntanya, però per als senderistes ha estat una nova possibilitat perquè d'una banda per a fer moltes d'estes carreres s'han recuperat i netejat els vells camins de ferradura que, d'altra manera, es trobaven quasi perduts, i de l'altra la gent del poble ja no ens mira com si fórem orats quan anem a caminar per les muntanyes.
Per a la nova carrera d'Argelita s'ha tornat a repassar el magnífic camino de la Canaleta, un dels més espectaculars de les nostres terres, i s'ha recuperat el camino de la Leguna, que no desmereix de l'anterior (entre d'altres) permeten així fer una circular que de ben segur a cap senderista deixarà indiferent.

Aprofitant doncs la neteja i el fet d'haver passat la cursa ens acostem a Argelita per a fer part de la ruta de la carrera, pujant a la Leguna i baixant per la Canaleta. La carrera fa el recorregut al revés i el fet de realitzar-lo en esta direcció és perquè és més fàcil allargar o acurtar la ruta, depenent del tard que se'ns faça.

Aparquem als afores del poble que està de festa. A la plaça encara estan els cadafals muntats però pels carrers quasi no hi ha ningú.
Carrers d'Argelita.
Baixem cap al riu Villahermosa i el travessem per unes passeres en un lloc on s'han fet unes represes per a formar piscines naturals. L'altra està també ací, just al costat dels antics llavadors. I també tenim un baret per refrescar-nos. Un bon lloc per a vindre a l'estiu.
El Turio des del río Villahermosa.
Travessem el riu i seguim recte entre bancals treballats. Però no fem molts metres perquè a la part de dalt de l'horta el camí parteix en dos, a l'esquerra cap a la carretera de Llucena i a la dreta cap a Vallat. Ací hem de seguir recte pel vell camí de ferradura que comença a pujar entre antics bancals coberts de pinar.
Camino de Llucena.
La senda puja fent una gran diagonal i és que dalt nostre s'alça un cingle infranquejable que cal vorejar.
Es nota que seguim un vell camí, ben traçat i amb molta faena feta. Bona part del camí conserva l'empedrat original, i també murs de delimitació en molts llocs. En altres ha estat excavat a la costera de la muntanya.
Argelita.
El camí travessa la carretera de Llucena i continua amunt. Un poc per dalt la carretera i després d'una dura costera on la neteja no ha seguit exactament el camí original, arribem a un punt on paga la penda desviar-se del camí per acostar-se a la Cruceta.
La Cruceta.
Es tracta d'una creu de fusta clavada dalt d'una penya i des d'on hi ha un magnífic mirador de la vall del riu Villahermosa amb Argelita al mig.
Retornem al camí i continuem amunt, però de seguida trobem un encreuament de camins. Per l'esquerra puja el camí netejat, menys important que el que per la dreta baixa a buscar la carretera i que ara està molt brut. Aquell és el camí de Ribesalbes mentre que nosaltres seguim el de la Laguna que continua pel mas del Moro i el Llosar a Llucena.
Pujant a la Laguna.
Eixim del pinar i deixem enrere els antics bancals on creix mentre el camí remunta les penyes que estan per damunt. Ací ens fugen unes cabres que quasi no tenim temps de vore.
Pozo del Corralico.
Un poc més amunt retrobem antics bancals en una foieta. A la part baixa hi ha el Pozo del Corralico, i el Corralico queda un poc més amunt, arreglat.
Des d'ací seguim una pista nova que puja al Corralico però no arribem. Abans ens desviem a l'esquerra remuntant un rellomet que ens porta finalment a la punta del pla de la Laguna.
Pujant pel Corralico.
Comencem a travessar el pla per la senda que planeja fins que tornem a trobar la carretera, just on hi ha l'entrador a les antenes de la Peña de la Cueva Pons.
Pla de la Laguna.
Aprofitem per entrar i disfrutar de les magnífiques vistes que hi ha des d'ací dalt, tant cap a la mar com cap los Tajos de la Muela que obri el Villahermosa als peus de la Muela del Buey Negro.
Als nostres peus està Argelita, tan aprop que sembla que si tirem una pedrada caurà al mig de la plaça.
Vistes del Buey Negro des de les Antenes.
Retornem al camino de la Laguna i el seguim travessant el pla de la Laguna deixant al costat les restes del corral i mas de la Laguna.
Travessem el fons d'una gran dolina formada per la dissolució de la calcària i que ara està sent capturada per l'erosió remuntant del barranco de la Huertica. Tot i això en temps de pluges (o èpoques més plujoses) l'aigua s'entollaria al fons donant lloc al topònim. Ara la terra rossa del fons, única terra fèrtil, està ocupada per bancals d'ametlers abandonats o antics camps de cereals ermats.
De l'altre costat de la Laguna tornem a travessar la carretera i seguim per una suau costera, sempre paral·lels a la carretera. En esta alta i deforestada peneplana només creixen alguns ginebres dispersos, acompanyats pel romer els llocs on el sòl té un poc més de desenvolupament.
La Laguna.
La monotonia del camí es veu compensada per les magnífiques vistes que tenim, sobretot si girem el cap enrere.
Tornem a travessar la carretera i seguim un tros per la vora fins a les runes d'un corral. A partir d'ací el vell camí de Llucena coincideix amb la carretera però nosaltres l'abandonem definitivament i trenquem a l'esquerra per un entrador que acaba a un bancal que també ocupa una foieta.
Entrador cap a la Canaleta.
No arribem al final de l'entrador ans ens desviem a la dreta per un sender que s'encamina cap a la Canaleta.
La Canaleta.
El sender davalla per a travessar el barranco del Buitrero on encara creixen algunes carrasques i puja per l'altra banda fins a una pista.
Barranco del Buitrero.
A la dreta de la pista, ja ben prop, queda la fuente de la Canaleta i ens acostem a fer-li una visita.
La font naix arran de terra dins d'un pouet que està més bé brut. L'aigua es recull en una bassa per a regar dos bancalets on encara hi ha sembrada una poca horteta.
Fuente la Canaleta.

Des de la font continuem camí per la pista cap a la Canaleta i de seguida arribem als bancals de la Canaleta. Entre ells baixa el camino de la Canaleta per las Puertas, però abans de baixar ens acostem a fer una ullada al mas de la Canaleta, un gran casalici assolat alçat a un dels pocs llocs on hi ha terra bona per a fer bancals.
Mas de la Canaleta bajo.
Des d'ací es domina la vall del riu on està Argelita així com las Peñas de la Cueva Pons, los Tajos de la Muela i la Muela mateix.
Desfem els nostres passos i seguim pel vell camí, recuperat després d'una dura tasca de desbrossament doncs ací es trobava totalment perdut.
Senda netejada.
Baixem per l'ample camí de ferradura, magnífic exemple d'enginyeria popular, que baixa fent voltes i salvant els cingles per l'únic lloc possible. Així s'acosta a las Puertas i les travessa per continuar baixant cap al riu que corre quasi quatre-cents metres sota nostre.
Las Puertas.
La baixada és constant però la pendent en cap moment és massa gran de manera que es fa còmoda.
Senda de la Canaleta.
 Només la part final baixa amb més pendent tot i les revoltes que ens porten al llit del riu, de l'altra banda de la fuente de los Ignacios.
Río Villahermosa.
Travessem el riu quasi sec fins a la font, que també trobem seca. Des d'ella pugem a la carretera per a seguir carretera avall cap a Argelita un bon tros.
Tauletes a la fuente los Ignacios.
Des d'ací en poc més de deu minuts seguint la carretera arribem al poble, però com encara és pronte continuem el recorregut de la carrera que puja per la senda de la Muela.
El Pozo Negro.
A la dreta de la carretera puja una senda que va fent voltes per suavitzar la pendent i ens porta a enllaçar amb la senda de la Muela.
Las Puertas des de l'altra banda del riu.
Pugem un centenar de metres abans de desviar-nos a buscar el SL-CV-91 que puja al castell del Buey Negro per la senda de la Muela i el seguim per la pista que, en part, ha substituït el vell camí.
Buscant el camí de la Muela.
Trenquem a l'esquerra seguint les marques del SL retallant la volta que fa la pista, i la retrobem uns centenars de metres més avall, ja als afores d'Argelita.
SL a la Muela del Buey Negro.
Ja només ens queda fer els pocs metres que ens separen del poble per concloure la ruta. I per a cloure-la com cal ens acostem al bar de la piscina a prendre la fresca a la terrassa mentre ens refresquem per dins.
Retornant a Argelita.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
de Toga a Argelita entre el Mijares i el Villahermosa
Cingles i barrancs de Ludiente

Més informació:
  • Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
  • Canaleta
  • Ajuntament d'Argelita

dissabte, 17 de setembre del 2016

LA RAMBLA DE VILLAMALUR I EL CAMINO DE AYÓDAR


Un any més i seguint la tradició comencem el nou curs senderista a Villamalur. Enguany hem fet el ritual complet: volta curta, esmorzar al bar i prova de vaques des de la barrera.
Enguany hem triat una volta curta i sense problemes, i per a seguir la línia de l'estiu hem fet un barranc, o més ben dit una rambla.
La fuente Vieja.
Així hem eixit de Villamalur per la carretera, passant per la fuente Vieja. Poc després ens desviem seguint el PR-CV-136 que segueix el vell camí de Suera i que retalla una revolta de la carretera abans d'abandonar-la cap a Cafuentes.
Cafuentes.
Ens acostem a vore el caseto de Cafuentes, sobre un morret, abans de seguir l'entrador que acaba a la fuente de Cafuentes.
A partir d'ací continua la vella senda que baixa apegada als vells bancalets d'horta que es regaven amb l'aigua de la font i que ara estan colonitzats pels oms.
Baixant a la rambla.
Arribem a la rambla de Villamalur i les marques del PR continuen per dins, i este serà el nostre camí fins a Reca, arribant quasi a Ayódar, per tant la marxa no té cap problema d'orientació només cal seguir per dins la rambla.
La rambla de Villamalur.
A la Umbría de Morte el PR se n'ix de la rambla per l'esquerra per a continuar per carretera. Ací hi ha l'opció de seguir el PR i continuar per l'altra banda de la carretera, per on entra una pista a laViña la Plana, però nosaltres decidim seguir per la rambla, passant sota el pont de la carretera. És un camí més llarg però també més bonic.
Pont de la carretera.
Trobem la pista que entra a la Viña la Plana, que retalla una revolta de la rambla, però la descartem (com farem en totes) i continuem per dins la rambla fins a la Plana on hi havia les vinyes. Ara només alguns cirerers abandonats.
Passant la Viña Vieja.
A partir d'ací la rambla s'obre un poc abans de tornar-se a tancar quan entra als estrets que excava a la Umbría del Alto de Villamalur. 
Esta es la part més espectacular del recorregut on la rambla ha excavat una xicotetat gorja entre les penyes de rodeno. Malauradament baixa seca perquè amb aigua és senzillament espectacular.

Los Morrones.

Los Morrones.
Passat l'estret torna a eixir una pista per la dreta que descartem i seguim per dins.
Un poc més avant ens torna a eixir la pista, i amb ella el PR-CV-398 que baixa des de la Jara Alta. Seguim ara les marques de PR i només a l'altura de los Morrones abandonem la rambla per seguir per la senda que ix a l'esquerra i salva un xicotet salt d'aigua (fàcilment destrepable, de tota manera).
Senda per fora de la rambla.
Quan tornem a la rambla el PR la travessa i continua per una pista que mou a l'altra banda. Nosaltres tornem a seguir la rambla en un tram on la vegetació fa que siga un poc més difícil de seguir i cal estar atents a buscar el millor pas, o el més fàcil.
Darrer tram de rambla.
Quan la pista torna a travessar la rambla la seguim a l'esquerra per a travessar el barranco de Reca, i només passar-lo trencar a l'esquerra camí de Reca abandonant la pista que per la dreta retorna a la rambla.
Ací trobem uns gossos d'una batuda però estan caçant la part del castell per tant nosaltres passem per la banda de fora de la batuda.
Gossos de batuda.
Seguim per la pista que puja deixant a l'esquerra el Ojal de Reca, ara sec, però que després de fortes pluges trau un bon toll d'aigua.
Pista amunt eixim a Reca, ample pla ocupat per bancals d'oliveres i alguns ametlers. Ací ens passen un grupet de ciclistes que continuen per la pista que puja al collado de la Sierpe. Nosaltres també la seguim un tros, que coincideix amb el vell camí d'Ayódar a Villamalur, però l'abandonem on la pista fa una gran volta mentre el vell camí puja més recte.
Reca.
Ací adelantem els ciclistes que han de fer més volta i amb una forta pujada. El nostre camí també és costerut però més curt i canvia de vessant a l'altura del Balsón de Abajo. Passem ara per dalt de los Morrones que abans hem passat per baix seguint la rambla.
Camino de Villamalur al Balsón de Abajo.
Tornem a travessar la pista un parell de vegades a l'altura del Balsón de Arriba i l'abandonem definitivament camí del collado de Ayódar (o de Villamalur, depén del poble).
Camí al Balsón de Arriba.
A la vora estan les parets del Corral Blanco, el poc que queda del que deguere ser un gran corral on sojornaven els animals que extremaven en este quart del terme.
Collado de Ayódar.
Al davant tenim Villamalur però encara hem de baixar a travessar la rambla i pujar per l'altre costat.
Villamalur des del Corral Alto.
Baixem seguint les revoltes del camí empedrat entre un bosquet de pins joves. A l'esquerra queda el barranco Royo que fa honor al nom, mentre nosaltres seguim a la dreta eixint a un tros de pista que puja a un bancal d'oliveres.
Travessant la rambla pel Puente.
Seguint la pista travessem la rambla pel Puente, tot i que ara no existeix el pont que li dóna nom. Seguim per la vora de la rambla un tros i deixem la pista per a encetar la pujada final a Villamalur per la Umbría del Cornequico.
Senda de la Umbría.
Remuntant per l'ombria arribem al camí formigonat que fa la volta a l'Ermita, tossal que queda a la vora del poble. Seguim pel camí formigonat que encara ens reserva una darrera rampa abans d'entrar al poble.
Volta a la Ermita.
Arribem al poble i ens encaminem directament al bar a entaular-nos per a disfrutar d'un bon esmorzar que ens l'hem guanyat.
I per a continuar la tradició després d'esmorzar ens acostem a la plaça a vore les vaques des de darrere de la barrera abans de tornar cap a casa.
La Peña.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
entre Villamalur i Ayódar: el Castillejo i Reca
de Suera a Ayódar pel camí vell i tornada per la Rambla de Villamalur
Ayódar Villamalur per la Rambla


Més informació:
  • Llop Goterris, Xavier 30 rutes a peu per la serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  • (1909) Minuta del MTN de Villamalur IGN
  • (1909) Minuta del MTN de Ayódar IGN
  • (1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Ayódar. Generalitat Valenciana