dilluns, 16 d’agost del 2021

DE XODOS A LA FOIA D'ORES

Aprofitant que la calor ha afluixat un poc tornem a eixir de ruta buscant les terres altes de manera que podem caminar sense patir calor, això sí alçant-nos ben enjorn, així que abans de les set del matí ja estem en marxa des del poble de Xous.

Hui la idea és seguir el SL-X-1, un dels senders recuperats i marcats pel club CIM Penyagolosa de Xodos. El sender puja a la Selleta per la Lloma i baixa pel barranc Fondo. Nosaltres l’allargarem i des de la Selleta baixarem a la Foia d’Ores pel mas de Racó i tornarem pel mas de les Tosses de Baix.

 

Així que a primera hora del matí, mentre el sol traspon entre la Lloma i la Serra de la Nevera, comencem a caminar des de l’entrada de Xodos. Baixem uns metres per la carretera i de seguida trenquem a la dreta pel vell camí de Vistabella, que baixa al cap de dalt de la Vega passant per la font de Baix i pujant cap a les Barraquetes. El primer tram del camí fins a la font està netejat de fa poc però a partir de la font el camí ja no s’ha netejat i l’herba alta el cobreix en bona part. De tota manera l’herba només fa difícil vore on es posen els peus perquè no impedeix el pas.

El camí passa entre camps treballats, vorejat de parets de pedra i sota l’ombra de les carrasques. A la dreta queda el mas de la Font i davant tornem a trobar la carretera d’Atzeneta que cal travessar. A partir d’ací la pujada es fa més costeruda però el camí està net i ben clar. El primer tram és un tros de pista formigonada traçada sobre el vell camí i què entra a les Barraquetes, conjunt de cases que queden a la dreta del camí. A partir d’elles reprenem el vell camí de ferradura que puja costera amunt cap al carrascal del mas de la Font que s’estén per dalt dels bancalets que envolten les Barraquetes i s’estenen pel camí de Vistabella.

Els antics bancals de cereals que no s’han abandonat ara es troben plantats de carrasques truferes, prolongació del carrascar que queda a dalt, al voltant del collet del Masico.

El camí puja fent voltes fins que arriba a un colladet, passant entre el coll del Masico i el Masico que li dona nom. Caldria aclarir ací alguna cosa sobre el concepte de coll, collet, collado o colladet, i és que, amb caràcter general, a les terres del Maestrat i l’Alcalatén (i fins i tot a Espadà) s’entén per coll o collet a un cim més o menys arredonit (provinent del llatí collus que ha donat en castellà «colina») mentre que el punt més baix entre dos cims (el que en altres llocs s’entén com a coll) s’anomena collado o colladet per a no confondre’l. Per tant als peus del collet del Masico es troba el colladet del Masico on el camí coincideix amb la nova pista asfaltada de la Xaparra que també aprofita el pas per a anar cap a la Foia d’Ores.

Passat el collet el camí continua sempre prop de la pista asfaltada. De fet n’hi ha dos camins i no n’estem segurs d’haver seguit el correcte, encara que hem seguit el més xafat. El camí vell per on hi ha també les marques del sender local de Xodos passa a pocs metres de la carretera i el retrobarem més tard, quan ja se’n separa el camí del mas de la Lloma que continua cap a la Selleta. Al punt on se’n separa, on retrobem el camí correcte, trobem també uns pals d’indicacions del sender de fusta, però tan desgastats pel temps i l’oratge que no es llig res. De totes maneres ens serveixen per a saber que anem pel camí correcte.

 

El sol del matí il·lumina l'ermita de Sant Cristòfol.

Xodos dalt de la Roca.

Camí de Vistabella baixant a la Vega.

La Roca dominant la Vega.

Xodos des de les Barraquetes.

Xodos i la Lloma Bernat des del Masico.

Vistabella des del colladet del Masico.

Deixem el camí de Vistabella i comencem a pujar a la Lloma de Morratges travessant un espès carrascar. El camí fa algunes voltes per a suavitzar el pendent abans d’arribar a l’ampla esquena de la lloma on el carrascar deixa pas un bosc aclarit de ginebres, pins i carrasques que ens acompanyarà per les parts més altes. Cal travessar la lloma cap al nord entrant ja dins del terme d’Atzeneta on passarem per la vora les cases de la Lloma o mas del Carril, a l’estar situat a la solana del Carril, punt on conflueixen els Tres Termes d’Atzeneta, Xodos i Vistabella.

Passem a les envistes del mas, gran i amb un casalici encara ben conservat, que s’alça a la punta de la Lloma mirant cap a llevant i envoltat d’un pinar entreverat de ginebres. Ací dalt i gràcies a l’altura podem trobar ginebres negres (juniperus communis) que més avall, mirant a la mar donen pas als ginebres rojos (juniperus oxycedrus) que a Vistabella també són coneguts com ginebrisses. El nom es deu al fruit, fosc en els primers i rogencs al segon cas.

Passat el mas el nostre camí es fa perdedor. Per sort la traça i algunes fites ens mostren per on continuar camí entre una repoblació de pins que ha fet desaparèixer el traçat de l’antic camí que pujava a la Selleta. Arribem així per fi a la Selleta, ampla i soma collada que connecta el tossal del Carril amb la Lloma de la Nevera, on s’alcen les restes de la Nevera a què deu el nom la Serra. Ací el sender marcat baixa per un carril que ve del Carril cap al punt més baix de la Selleta, on hi ha una bassa d’incendis i per on passa una pista forestal. Nosaltres però no baixarem sinó que travessant el carril buscarem per l’altra banda una vella pista oberta per l’Ombria del Carril que baixa cap al Pou de la Vaca, al cap de dalt de la Foia d’Ores que s’obre davant nostre.

Camí del mas de la Lloma.

Carrascar del Bovalar.

Penyagolosa i el Marinet des de la Lloma de Morratges.

Boires al cim de Penyagolosa.

Mas de la Lloma.

La Selleta des del Carril.

Quan travessem el carril i baixem deixem enrere el terme d’Atzeneta, que hem xafat ben poc, i entrem al terme de Vistabella.

Baixem per l’Ombria del Carril seguint una vella pista, ja no apta per a vehicles, que baixa a buscar el barranquet de la Selleta i, seguint-lo, arriba al barranc del Pou de la Vaca. A l’ombria creix un pinar de pi negre que, conforme baixem, es troba entreverat de carrasques. La humitat és abundant i el sotabosc creix espès amb exemplars d’orons, gavarreres i fins i tot alguna servera assilvestrada.

La baixada comença més suau i acaba en forta pendent per la pista que coincideix amb el barranc i que es troba totalment desfeta pel pas de l’aigua. Finalment aboca a una altra pista, igual de perduda, que baixa del Pou de la Vaca per la vessant esquerra del barranc del mateix nom i que seguim avall. Seguint-la arribem a una alta tanca de ferro per a bous i mirem de pegar-li la volta, però tant per una banda com per l’altra l’espès sotabosc no convida massa a fer-ho de manera que optem per saltar-la. Per sort no hi ha animals dins i eixim per l’altra banda on hi ha la porta que saltem doncs és més fàcil que deslligar els nusos de la corda que la tanca.

Passat el tancat arribem a una pista del mas de Racó, totalment assolat, situat a la nostra esquerra i dalt del barranc que a partir d’ací l’hi pren el nom. Nosaltres seguirem recte per la pista que planeja eixint del Racó que dóna nom al mas i que bé mereix el nom doncs ací hi ha una gran raconada on la Serra de la Nevera es junta amb el Tossal de l’Albagés.

La pista del mas de Racó travessa la part de dalt de l’extensa Foia d’Ores, una de les grans partides de Vistabella, situada entre la Serra de la Nevera i el poble de Vistabella. La Foia pròpiament dita és la part més fonda i plana travessada per la carretera de Vistabella. Nosaltres seguirem per la part més amuntera de la Foia que ací pren el nom de Pla del mas de Racó per diferenciar-lo del Pla de la Xaparra, segons siguen les terres d’un o altre mas.

Travessem el pla on el pinar encara no ha emboscat els antics prats fins que arribem a un ample tallafocs que baixa des de la Serra de la Nevera i continua cap al barranc dels Molins i per on hi ha la línia elèctrica que porta la llum a Vistabella.

Baixant per l'Ombria del Carril.

Barranquet de la Selleta del Carril.

Pista vora el barranc del Pou de la Vaca.

Tancat per a vaques al mas de Racó.

La Foia d'Ores des del mas de Racó.

Pista del mas de Racó.

Al passar trobem un pal amb marques grogues i blanques de PR. No sabem d’on ve ni cap a on va i tampoc presenta cap altra indicació però sembla que baixa pel tallafocs així que decidim retallar la nostra ruta (que inicialment eixia a la carretera) i pugem pel tallafocs cap a la pista del mas de les Tosses.

Tallafocs amunt arribem a la pista de les Tosses de Baix des d’on sembla que el PR continua amunt pel tallafocs. Desistim de pujar-hi per no saber on va encara que és molt possible que puge a les Tosses de Dalt.

Des d’ací enfilem cap al mas de les Tosses de Baix seguint la pista que passa recorre la falda de l’Ombria fins que arriba a l’entrada del mas. Ací una cadena i una porta tallen l’accés als vehicles motoritzats però no impedeixen el pas als vianants de manera que continuem pista avant passant sota el mas de les Tosses i continuant avant. Estem seguint ara el vell camí de Llucena a Vistabella que des de la Foia d’Ores puja cap a la Selleta del Carril per a continuar a Llucena per la Malusa i la Lloma Bernat.

La pista, que segueix el vell camí en bona part, deixa enrere el mas de les Tosses de Baix i fa volta per a travessar el barranc de les Tosses on el pinar deixa pas a un espès carrascar. A la vora de la dreta del barranc s’alça el mas del Sord, menut maset d’una casa dins la finca de les Tosses.

Travessat el barranc la pista acaba a uns bancals plantats de carrasques truferes. El vell camí passava per la banda de baix dels bancals però nosaltres seguirem per dalt. Els bancals estan envoltats d’un pastor elèctric baix, pensat per allunyar els porcs senglars, i per la vora s’ha obert un pas net per tal de vigilar que estiga en bones condicions, i l’aprofitem per passar de l’altra banda dels bancals on trobem el vell camí de ferradura que puja cap a la Selleta.

El primer tram del camí es troba prou net i ample però de seguida el trobem molt tapat d’argelaga roja que creix al camí buscant el sol que li falta a l’espès carrascar que ens envolta. Per sort no tot el camí es troba tant tapat però ens toca punxar-nos per a poder avançar.

El vell camí, amb trams empedrats, puja per la falda del tossal del mas de Roqueta passant als peus del mas o, millor dit, dels quatre murs que en resten del que fou un maset no massa gran. Passat el mas el camí enfila cap al capoll de la serra fent un parell de voltes ben marcades i continua faldejant sense perdre ni guanyar massa altura cap a la Selleta. El trobem ben dibuixat al mapa d’El Tossal de Vistabella però en la realitat la traça es fa perdedora entre el matollar que l’envaïx i decidim pujar al recte a buscar una pista de traure fusta que va paral·lela al camí però uns metres per dalt. Així que fem un curt tram camp a través fins a la pista que seguirem a la dreta.

Seguint la pista arribem en poques passes a la Selleta, Selleta del Carril o Selleteta, que amb els tres noms és coneguda.


Tallafocs de les Tosses. Al fons la serra de la Nevera.


Pista de les Tosses.

Bancals truferos al mas del Sord.

Pastor elèctric per a senglars.

Camí vell de Vistabella a Llucena.

Tram perdut del camí de Llucena.

Mas de la Roqueta.

Pista del mas de Roqueta.

Selleta, diminutiu de sella, és com s’anomena una depressió o collet entre dos elevacions no massa pronunciades i fent referència a la semblança amb una sella de muntar. Es tracta d’un mot en dessús que ha quedat fossilitzat en la toponímia on trobem sovint selles i selletes arreu de les muntanyes. Esta s’adiu perfectament al concepte de sella al ser la part més baixa entre la Serra de la Nevera i el tossal del Carril que se’n separa de l’alineació principal.

A la mateixa selleta hi ha una bassa d’incendis que recull l’aigua que s’escola per la pista de la Nevera en part formigonada i empedrada per a esta funció. A la vora hi ha un abeurador per als animals on la gosseta s’aboca de cap a beure i refrescar-se per bé que ja comença a avançar el dia i la calor es fa de notar.

Ací mateix puja un carril cap al tossal del Carril, per on ve el SL-X-1 des de Xodos i continua avall per la pista. Eixe és el camí que hem de seguir ara.

En este tram la pista coincideix amb el camí vell de Xodos a Benafigos que travessa de cap a cap la Serra de la Nevera. Nosaltres farem el tros més còmode, tot de baixada.

Comencem baixant per l’ampla pista forestal que es va obrir per a fer les repoblacions forestals del mas de la Lloma i dels voltants de la Nevera. Com sol ser habitual en estes pistes a la vora per a subjectar la terra es van plantar xiprers que donen ombra a la pista i ens acompanyen mentre baixem.

La pista va per la vora d’un barrancusset que engrava amb el barranc de la Nevera, just al punt on s’alça la Casa del Tio Miquel, encara dreta i envoltada de pins i carrasques. Un poc més avant, quan la pista travessa el barranc cal abandonar-la i seguir per dins. Ací s’ha d’estar atent perquè els senyals són evidents però poc visibles si no anem alerta.

El vell camí continua baixant per dins del barranc de la Nevera, ací ample i fàcil de caminar. Al mateix llit trobem algunes mates de poliol que ens perfumen amb el seu fort i agradívol olor.

El barranc i camí baixen directes cap al migdia envoltats d’un carrascal esclarit i entreverat de pins que no ens fa massa ombra i ja comença a abellir perquè fins ara no hem patit gens de calor, més bé al contrari.

Baixem pel barranc fins al Forcallet on engrava al barranc Fondo i a partir d’ací hi pren el nom. Uns metres més avant trobem uns bancalets treballats plantats, com no podia ser d’altra manera, de carrasques truferes, l’únic cultiu rentable a hores d’ara. Dels barrancs avall hi ha un entrador per a cotxes que va per dins del barranc, i ací cal estar molt atents perquè el nostre camí continua per la dreta (per l’esquerra continua el camí a Malusa). Hi ha una fita a l’entrada però no és massa evident.

La Selleta o Selleteta.

La Foia d'Ores des de la Selleta.

Caseta del tio Miquel.

Pista de la Nevera.

Barranc de la Nevera.

Camí vell de Xodos a Benafigos.

Abandonem doncs el barranc i continuem pel vell camí seguint les senyals blanques i verdes que ens fan pujar per deixar enrere el barranc. Conforme pugem deixem també enrere les carrasques que l’envolten que es van fent més escasses i abunden els ginebres i savines que creixen pràcticament sobre el rocam.

El barranc Fondo fa honor al seu nom i s’enfonsa ràpidament a buscar el barranc de Xodos formant el riu de Llucena. Nosaltres girem a ponent i enfilem cap a Xodos que ja queda prop encara que no es veja.

El camí passa a mitja lloma cap al Cerro on s’alça el mas del Carrascal deixant les Fontetes als peus on, ja quasi arribant al Cerro, trobem la senda que hi baixa, també recuperada pel CIM. Un poc més avant arribem a la carretera d’Atzeneta que haurem de seguir uns metres. Ací els ginebres tornen a deixar pas a les carrasques que conformen el carrascal que li dona nom al mas del Carrascal.

Després de caminar uns metres per la carretera trenquem a l’esquerra pel vell camí de Benafigos que davalla cap a la Vega seguint l’assagador de Malusa que coincideix amb el camí. Travessem espessos carrascars que queden a banda i banda del pas, separats per parets de pedra per a evitar que els animals n’entren o ixquen. Davant nostre ja destaca Xous dalt la Roca.

L’ample pas ens baixa per la Canadiella cap al barranc de la Font que, travessant-lo, dóna pas a la Vega que hem de travessar per la part més estreta. Arribem així a la pista de la Vega que travessem just a la vora del mas de Baix la Roca, que fa honor al seu nom.

Des d’ací ja només ens queda enfilar l’última costereta cap a Xodos, que veiem dalt nostre damunt de la Roca. Esta serà la pujada més dura del dia perquè és l’última i perquè el sol ja apreta i la calor és fa de notar. Per sort és ben curta i de seguida tornem a estar a l’entrada del poble des d’on hem començat a caminar unes hores abans.

Finalitzem així una ruta interessant i, en part, aventurera pels termes de Xodos i Vistabella que, a més, ens ha mostrat la possibilitat de fer més rutes per la serra de la Nevera, ja siga des de Xous, ja siga des de Vistabella o de Benafigos.

Camí de Benafigos o de la Malussa.

Travessant la carretera pel mas del Carrascal.

Xodos i el Marinet des del mas del Carrascal.

Baix la Roca.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:


El tossal de la Nevera d’Atzeneta des del mas de Morratges


Més informació:

  • Bernat Agut, Jesús (2000) Toponímia rural d’Atzeneta del Maestrat. Recull toponímic i estudi primerenc. Ed. Diputació de Castelló

  • Bernat Agut, Jesús (2010) "De colls i collets. Algunes observacions" dins Societat onomàstica. Butlletí interior n 117-118  De noms i de llocs. Miscel·lània d'homenatge a Albert Manent i Segimon Ed. Societat d'onomàstica

  • Bernat Agut, Jesús (2015) Toponímia de Vistabella del Maestrat Tesi doctoral en línia

  • Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies

  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 

  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress. I també al blog de l'autor.





dilluns, 9 d’agost del 2021

DE L'HORTISELLA AL MONTLLEÓ


Una vegada més aprofitem un dia frescot d’este estiu que alterna els dies frescos amb els molt calorosos i ens acostem a les terres altes a caminar amb la frescor del matí.

Hui però no patirem gens de calor ni hem de patir pel sol perquè, al contrari del què sol ser habitual, ha eixit un dia d’agost molt núvol i plujós. Com que el dia se’ns presenta bo per a caminar, aprofitem per a fer una ruta pel riu de Montlleó, baixant al riu des de l’ermita de l’Hortissella de Benafigos pel camí de Culla i tornant pel camí del mas d’Escrig.

Comencem a caminar des de la Creveta, al capdamunt de la Costera de la Hortisella, vora la carretera del coll del Vidre, just al punt on entra una pista als Mollons on es va voler fer un càmping municipal, ara abandonat. Ací trobem un peiró o capelleta i un monòlit de pedra que commemora la Setena de Culla.

Des d’ací baixa per la costera el camí de l’Hortissella que des del poble ací ha estat aprofitat per al traçat de la carretera. També baixa un camí asfaltat però seguint el vell camí, un poc tapat d’argelagues, es baixa més recte i sense fer tanta volta. Hui com que anem amb pantaló curt i les argelagues estan banyades de la pluja de la nit triem la pista.

Mentre baixem ja podem vore a sota nostre la foia del mas d’Escrig on encara hi ha alguns bancals treballats, i el mas d’Escrig, conjunt de masos que formen un carrer i per on passarem a la tornada.

Un quilòmetre d’agradable passeig disfrutant de les vistes sobre la foia del mas d’Escrig i el barranc de l’Hortissella ens separen de l’ermita. Els núvols baixos que s’arrapen a la muntanya ens impedeixen vore el riu de Montlleó que corre al fons i les roques de Penyacalba i el Cingle Verd. Però com no hi ha mal que per bé no vinga disfrutem de més frescor que no pensàvem i baixem alegrement fins a l’ermita de l’Hortissella després de passar per la font de Dalt.

L’ermita de l’Hortissella pren el nom dels horts que l’envolten. Es tracta de l’extensió d’horta més gran del terme que aprofita les aigües de la font de Dalt, la font de Darrere i la font de Baix i es complementa amb la font d’Escrig, situada més avall. Situada mirant a ponent actualment està envoltada de xops i oms joves (els vells han anat morint de grafiosi). La llegenda conta que fou un veí del mas d’Escrig qui, llaurant, va trobar la imatge que, duta al poble, va tornar a aparèixer al mateix lloc. Una llegenda que es repeteix en moltes ermites de mares de Déu. El fet és que segueix el patró tradicional de construir una ermita a la Mare de Déu en llocs naturals destacats, com pot ser la Mare de Déu de la Font de Castellfort, la de l’Avellà de Catí, la Balma de Sorita o la de Gràcia de Vila-real, que hom relaciona amb la cristianització d’antics llocs de culte pagans. El cert és que la primera ermita de l’Hortissella es va construir en 1567 però sent com era molt menuda es va refer quasi totalment el 1651 i s’ha anat refent i afegint-li edificis annexos al llarg dels segles XVIII i XIX fins a arribar a la construcció actual.

A l’ermita els veïns de Benafigos (i d’altres pobles de la comarca) acudeixen tres vegades a l’any; el primer diumenge de maig, el segon dia de Pentecosta i el 8 de setembre, festa grossa de la Mare de Déu de l’Hortissella i on continua anant el poble en rogativa a l’ermita on es trau la imatge en processó pels voltants.

La Creveta.

Barranc de l'Hortissella, mas de Marín i la Penyacalba.

Camí de l'Hortissella.

Ermita de l'Hortissella.

Barranc de l'Hortisella o del Molinar.

Fem una ràpida visita a l’ermita, tancada, i a les restes del monumental om que hi havia al davant i continuem per la font de Darrere a buscar la pista del Riu que baixa seguint l’antic camí de Culla.

El camí continua planer per la vora del barranc de l’Hortissella o del Molinar (per estar allí els únics molins del terme) que s’enfonsa ràpidament a buscar el riu. A la capçalera està envoltat de xops i oms joves que li posen un toc de verdor més clara entre el verd fosc de les carrasques i pins que serà la vegetació dominant durant tota la ruta.

El camí passa per la vora d’unes grosses carrasques abans d’arribar al mas de Marín. El mas de Marín s’alça dominant la foia del mas de Marín i encara conserva totes les cases en bon estat encara que no sembla viure ningú, això sí, ens ix un gos a lladrar-nos quan passem per davant. Per sort no ens acompanya massa estona i no espanta les cabres que s’estan un tros més avant a la vora de la pista pasturant i que fugen costera avall només vore’ns.

Mentre anem baixant per la pista el dia s’aclareix i les vistes sobre el Montlleó es tornen espectaculars amb els núvols baixos agafats a les muntanyes mentre l’olor de la terra banyada ens omple el lleu.

Després d’un parell de revoltes abandonem el camí vell de Culla, que baixa recte però perdut a buscar la Casassa travessant el Pinar del Mas de Marín i seguim per la pista traçada sobre el camí de Culla. Ací caldria explicar que hi havia dos camins per a anar de Culla a Benafigos (o a l’inrevés). El que hem deixat a la dreta baixava per la Casassa al riu i pujava per la caseta d’Albert al mas de les Roques de Llaó per continuar pel mas de Domingos i la lloma d’en Bom a Culla. L’altre, el que ara seguim, baixa per les Cambrelles per a pujar entre la Penyacalba i el Cingle Verd a la lloma d’en Bom cap a Culla. Este que seguim és el més habitual en estos moments ja que es troba net i ben xafat i, al terme de Culla, es correspon amb el PR-CV-225. L’altre espera una bona neteja per a tornar a ser xafat pels senderistes perquè té diversos trams totalment perduts, encara que d’altres sí s’han netejat i es poden fer.

Nosaltres seguirem baixant pista avall travessant el pinar esclarit amb ginebres i savines que, conforme baixem, es fa més espès i el trobem entreverat de carrasques i aladerns. Arribem a un punt on la pista coincideix amb el barranc del Sarsalet i a partir d’ací cal anar atents al punt on el camí vell se’n separa de la pista i continua a l’esquerra cap al riu. La pista també baixa però fa més volta, no és tan interessant i, a més, l’aprofitarem de tornada.

Conforme baixem trobem el Pou de Manuel ben conservat a la vora del camí que deixem a la dreta seguint recte entre un pinar de pi blanc amb un abundant sotabosc de ginebres, llentiscles i marfulls. Es tracta d’un acompanyament més típic de les serres més litorals però és que ens trobem només a 500 metres d’altura i ja n’hem baixat quatre-cents que després haurem de tornar a pujar.

El camí està molt clar doncs per ací passa la CSP-115 i es manté en bon estat tant pel pas de la carrera com per la gent que en segueix el traçat. Seguint-lo remuntem per dalt el riu de Montlleó estalviant la volta del Porró, una de les moltes voltes que fa el riu mentre corre encaixat entre la Lloma de Benafigos i la Penyacalba i el Cingle Verd. Davant nostre tenim ja a tocar estes dos parets pel mig de les quals puja el camí que seguim en un traçat que sembla impossible però que puja sense massa pendent i fugint de cingles i sargallars.

El nostre camí però no puja sinó baixa per les Cambrelles fins al riu. Abans d’arribar al riu travessant un vell olivar perdut.

La pista del riu o Camí vell de Culla.

Mas de Marín.

Cabres a la pista del riu.

La vall del riu de Montlleó mirant cap a llevant.

Penyacalba i el Cingle Verd amb el riu de Montlleó als peus.

Carrascal termomediterrani als Racons.

Pou de Manuel.

Arrecerant-nos de la pluja sota un ginebre.

Penyacalba i Cingle Verd.

Cabra fugint sargallar amunt.

La vall del riu boirosa després de la pluja.

El riu de Montlleó té el seu origen al Puerto, ja en terres d’Aragó, i corre durant molts quilòmetres cap al nord entre Vistabella i Mosquerola, fent de frontera entre Aragó i València abans de girar cap a llevant separant els termes de Vistabella i Vilafranca primer, i Vistabella i Benassal fins al riu Sec. Posteriorment continua separant els termes de Vistabella i Culla fins al Forcall del riu des d’on separa els termes de Culla i Benafigos, fins que ix de les muntanyes per obrir-se al Pla de Meanes. Al llarg de tot este recorregut el riu forma una vall fonda i estreta on el riu, habitualment sec, s’obre pas formant meandres encaixats. El riu va enfonsant-se quasi des del seu naixement i a l’altura de l’Estrella ja cal salvar un desnivell de 300 metres entre els cims de banda i banda, però on el desnivell és més pronunciat és al lloc on ens trobem on, entre el Cingle Verd i el caixer del riu hi ha un salt de quasi 600 metres en tan sols quilòmetre i mig.

Arribem al riu de Montlleó just davant de la Penyacalba. De l’altra banda de riu continua el camí de Culla, ja dins del seu terme, abalisat com a PR. Es tracta d’un dels camins més espectaculars de tot el Maestrat, sinó el que més, però hui no pujarem per ell sinó que seguirem riu avall de tornada cap a l’Hortisella.

Anem seguint per dins del riu, sense camí clar. Fa anys hi havia una pista que n’entrava i eixia però les riuades i la falta d’ús han fet que no en quede quasi cap traça. Als pocs llocs on se’n conserva la traça la seguim, doncs retalla un poc les voltes i és de més bon peany que la grava dels rius.

Seguint el riu fem molta més volta que pel camí doncs hem de fer tota la volta del Porró. Ara bé les vistes que tenim del Cingle Verd compensen plenament el camí de més. Així que disfrutem plenament del trajecte, sempre menys còmode, fet per dins del riu.

Arribem finalment al punt on acaba la pista del Riu, que hem seguit per a baixar. Ara la farem de pujada entre un pinar humit ple d’enfiladisses. La pluja que ens ha acompanyat un tros baixant cap al riu ara torna a aparèixer també durant uns quants minuts. Per sort és una pluja fina que no molesta i fins i tot ens refresca, i no només quan cau sinó després perquè deixa totes les plantes banyades de manera que quan passem anem mullant-nos completament. Per sort la temperatura no és molt baixa i s’agraeix més que altra cosa l’aigua.

La Penyacalba des del riu de Montlleó.

Boires als peus del Cingle Verd.

El Cingle Verd.

La Volta del Porró i la Cingla al fons.

Xops al caixer del riu.

Pista del riu.

Pugem per la pista deixant a l’esquerra un ramal que retorna al riu fins que arribem a un trencall a l’esquerra. Ací hi ha una calera vora un gran ginebre. Si seguirem pista amunt en menys d’un quilòmetre arribaríem al Pou de Manuel, per on baixa el camí de Culla al riu. Nosaltres seguirem a l’esquerra entrant cap a la Casassa que es troba assolada a pocs metres del camí. Passada esta la pista s’estreta i es converteix en senda que volta un poc per a salvar el barranc de la Foia abans de començar a baixar cap al riu pel tossal de la Vinya, una de tantes voltes que fa este. Baixem quasi cent metres fins que, després de travessar el barranc de l’Hortissella, enllacem amb el vell camí de ferradura que puja al mas d’Escrig. La senda es troba molt xafada i clara, no debades per ací passa la CSP-115 entre Benafigos i Culla.

El camí cal prendre-se’l amb calma doncs ens queden encara 500 metres de desnivell per a arribar al mas d’Escrig. Per sort el camí és còmode i ben traçat, fent voltes i revoltes entre el pinar que, de tant en tant, ens descobreix panoràmiques magnífiques sobre el riu de Montlleó i les muntanyes que l’envolten. Així conforme pugem anem distingint el Cingle Verd i la Penyacabla, cap al nord, així com també la Lloma de Benafigos de l’altra banda del riu; riu avall podem vore les Roques de Llaó de la banda de Culla i el Fondo del Ròbol i la Morranda d’esta banda.

Quan ja estem prop del mas d’Escrig eixim del pinar i enfilem un llomet pelat que ens portarà a les cases del mas. Passem pel davant de les cases que formen un carrer. Poques cases conserven la teulada, la majoria ja estan completament a terra però encara es veu que va ser una masada gran i important. Al darrere del mas hi ha la foia del mas d’Escrig on estan els bancals i la font que expliquen l’existència d’un mas en este lloc. Al davant queda el Ròbol, bosc comunal cobert de pinar.

Travessem el mas i eixim a la pista que hi baixa des de l’Hortissella. A la dreta aniríem a l’Hortissella per la font del mas d’Escrig però seguirem recte amunt. Després d’una revolta trenquem a l’esquerra per una drecera que ens portarà als peus de la Creveta. Com correspon a una bona drecera la pendent és considerable i cal agafar-s’ho amb calma, sobretot perquè és el boletó final d’una llarga pujada, però com tot a la vida finalment s’acaba i ens deixa al camí de l’Hortissella des de, retallant uns metres, arribem a la Creveta des d’on havíem començat a caminar unes hores abans.


Pinar a la Casassa.

Camí del mas d'Escrig.


La Penyacalba i el Cingle Verd des del camí del mas d'Escrig.

El Ròbol i la Morranda.


Mas d'Escrig.

Drecera a la Creveta.

Arribant al camí de l'Hortissella.

Benafigos des de la Creveta.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Miradors del riu de Montlleó de Culla

Benafigos - Hortisella


Més informació:

  • Martí Tomàs, Miguel Ángel (2014) Benafigos. Un poble al Penyagolosa. Ed. Diputació de Castelló

  • Serrador Almudévar, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress i també el blog descubriendopenyagolosa