NEVANT A PENYAGOLOSA

Seguint una tradició que vam iniciar fa cinc anys quan va nàixer el xiquet, pugem tota la família, com cada any, a Penyagolosa. Si els primers anys al xiquet ens va tocar carrejar-lo fins a dalt ja fa un parell d'anys que puja i baixa sol (això sí des de la Banyadera). Enguany contàvem en què la xiqueta també ho fera però les circumstàncies han estat unes altres.

En conte d'anar en estiu, com altres anys, hem anat deixant-ho i se'ns ha tirat la tardor damunt i al final hem triat un dia que pot ser no ha estat el millor, però ha estat molt bé i de segur que els xiquets recordaran.
Les previsions donaven neu, això sí, poqueta i entre 1400 i 1600 metres. Per tant confiàvem en vore un poc de neu (entre 2 i 4 mm) o algunes arabogues acompanyant-nos a la baixada. Però al final les previsions s'han quedat curtes i la precipitació ha estat més gran del que esperàvem. Però no avancem les coses.

Hem pujat en cotxe fins a la Banyadera, al peu de Penyagolosa. Fa uns anys van ficar uns cartells a l'entrada de la pista (des de Sant Joan) on s'indica la prohibició de circular amb vehicles a motor per esta pista. Però no cal fer-hi massa cas.
La veritat és que el decret que ho regula impedeix el pas per pistes de terra a qualsevol vehicle a motor (també les bicicletes elèctriques?) excepte les servituds de pas què no especifica quines són, per exemple tenen servitud de pas els caçadors? i els boletaires? Aplicant estrictament la llei els veïns de Llucena no poden anar a l'ermita de les Torrocelles, i l'accés motoritzat a les cales de la Serra d'Irta hauria d'estar prohibit. Però la llei és senzillament inaplicable perquè qui la va fer no coneixia (ni coneix) la realitat del territori valencià.
 Nosaltres pugem fins la Banyadera doncs els xiquets són massa menuts per a pujar des de Sant Joan, (això també pot ser una servitud de pas, segons com s'interprete el decret) i no som els únics. Allí mateix ens trobem amb una parella amb tres xiquets que fan el mateix recorregut, ja van estar ahir a la Pegunta però els sagals tampoc són prou grans per a pujar fins al cim d'una tirada.

Penyagolosa des del Corralico.

La primera part és ben fàcil, un trosset de pista en pujada lleugera fins al Corralico i, des d'ací, enfilem la senda al pic, ben senyalitzada i que fa les voltes corresponents per a no cansar-nos massa.
La primera part de la senda encara anem per dins del pinar, encara que cada vegada més esclarissat fins que n'eixim per un contrafort que puja a llevant del barranc del Forn.

El cim just abans de la caseta del forestal.

Arribem així a la caseta del forestal on, fa anys, s'estaven els vigilants de dalt de Penyagolosa. Ara resta oberta com a refugi improvisat en cas de mal temps, tot i que el poc civisme d'alguns l'ha malmesa i embrutada de manera que la majoria no la podem aprofitar.

Caseta-refugi del forestal.

Després de fer un mosset i recuperar forces continuem pujant cap al cim, que ja es veu més aprop.
Deixem el desviament al Portellàs. Ja el transpondrem en una altra ocasió per a pujar al pic per la canal o fer la volta al pic.
De lluny hem anat veient com s'acosten unes nuvolades amb precipitació i ara ja les tenim ben aprop, ja han deixat enrere Xous i arriben al Marinet.

Núvols i pluja al Marinet.

Al cap de poc comença a fer arabogues, que de seguida deixen pas a una fina nevada. Estem ja prou amunt i prop del pic així que ni pensem en tornar enrere.

Nevada fina.

Quan enfilem la part final de la pujada, amb el pic ja a la vista, el vent fort i fred es deixa notar i ens gela la cara (la resta es troba ben abrigada) i fem la darrera trossada ben depressa per arrecerar-nos a la caseta del cim.

Arribant al cim.

Arribem al cim i ens estem el temps just de fer-nos la foto de rigor, fer un traguinyol i abrigar-nos per a la baixada. El vent gelat no convida a estar-se més. A més la xiqueta té són i fred així que cal baixar-la a coll i de pressa cap al cotxe.

Cim de Penyagolosa.

La baixada comença bé, continua nevant finet i amb un vent fort, però pensem que s'aguantarà l'oratge fins a baix. Res més lluny de la realitat.
Encara no hem fet les dos primeres llaçades que ja comença a prendre força la nevada.

Començant la baixada.

Arribem al primer rodal de pins i ens arrecerem per tapar-nos més. El xiquet s'ha esvarat en les pedres i comença a agafar por de la neu que li pega a la cara. La xiqueta (sembla una cosa rara de tapada que va) no agafa la son al braç i no para de ploricar.

Comença a nevar en ganes.

Continuem baixant i els pocs valents que quedaven al pic ens van passant, blancs de la neu que cau de costat. Només queden a dalt la parella i els tres fills amb qui hem pujat.

Comença a quallar la neu, fins i tot a la roba.

Nosaltres baixem a poc a poc per no fer un mal pas en les pedres que s'han tornat molt esvaroses, tot i que la neu no qualla a la senda. Si que ho fa a les vores i als arbres.
Arribem finalment a la caseta del forestal i ens arrecerem, d'una manera prou precària, per a recuperar forces de cara a la part final.

Baixant de la caseta del forestal.

Descansats un poc, continuem baixant mentre la neu cau encara amb més força i ho emblanquina tot. Per sort el darrer tram té més pins que ens protegeixen un poc de la ventisca, així que eixe tram no se'ns fa tan pesat.
Arribats al Corralico enfilem pista avall cap a la Banyadera, ja ben aprop.

Pista a la Banyadera.

Arribem a la Banyadera i pugem al cotxe per a encendre la calefacció i entrar en calor (almenys els xiquets) que han patit més en la baixada doncs no estan acostumats a les nevades.
De tota manera la por a la neu els passa prompte i no tornem cap a casa abans d'haver fet uns quants ninots de neu.

Ninots de neu.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen algun tros del recorregut:

sant joan - lloma del conill - canaló penyagolosa - sant joan (amb raquetes)
sant joan - avellanar - portellàs - pinar obscur
penyagolosa via aresta
la banyadera - el corralico - penyagolosa més informació ací
porteres de vela - canal penyagolosa (amb raquetes)
sant joan - estrets - portellàs - pinar obscur
sant joan - pegunta - pic - xiquetes
sant joan - lloma belart - canal - nevera - pegunta
sant joan - pinar oscur - nevera - pic - pegunta
vistabella - penyagolosa - sant joan


Més informació:

• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Parc natural de Penyagolosa

CIRAT - EL CAMPERO - ARAÑUEL

Esta vegada, i en contra del què sol ser habitual, no hem fet una ruta original sinó que ens limitat a seguir el track de José Tomás, ja descrita també en una entrada del seu magnífic blog sobre rutes.

Hem eixit per la part alta de Cirat on es troba la piscina i el poliesportiu, i passem pel dipòsit d'aigua municipal agafant el camino de la Tejeria que s'endinsa al pinar.
Només eixir passem pel costat de la torre metereològica de Ceamet, envoltada de pins.

Eixida de Cirat.

Anem un tros pel camí però ben prompte trenquem a la dreta per agafar el Camino del Rosaire, antic camí de ferradura, empedrat en quasi la seua totalitat, que pujava de Cirat al Rosaire, partida situada just a la solana del Campero, passant per la Peña del Mediodía i el Corral del Rosaire.
El primer tros transcorre per una pista sota un pinar de pi rodeno que creix en les arenisques que travessem, i és que tota la pujada al Campero és una lliçó pràctica de geologia on trobem calcàries de diferents períodes, margues, algeps, calisses margoses, arenisques, ...
Ben aviat deixem la pista desviant-nos pel vell camí, marcat amb una fita, i iniciant un dels trams més bonics de la ruta per una senda vella, empedrada i que puja per tot un morret fent llaçades i, conforme anem guanyant altura, amb unes magnífiques vistes de Cirat i les seues hortes.

Camí del Rosaire.

El camí discorre en quasi la seua totalitat sota un pinar jove, que ha anat guanyant terreny als bancals que s'enfilaven pels vessants de la muntanya.

Un descans.

De tant en tant anem aturant-nos a disfrutar de les vistes que se'ns obren als nostres peus: el riu Millars, la fossa de Cirat, dominada pel poble situat a la confluència del barranco de las Salinas amb el riu, i la part baixa de la vall del Millars fins a la Plana.

Cirat i la vall del Millars.

Mirant al sud es veu la capçalera del barranco de las Salinas, just a sota de Cuatro Caminos.

Barranco de las Salinas baixant de Cuatro Caminos.

Continuem camí coronant la Peña del Mediodía i pel Corral de Rosaire on s'acaba la pujada i enfilem el pla del Rosaire que s'estén als peus del Campero.

La senda travessant el Rosaire.

La senda aboca a una pista, que puja al Rosaire des del Camino de la Tejería i la seguim uns metres a l'esquerra fins que un poc més avant ens desviem a la dreta sense senda per a pujar camp a través al Campero.
Anem seguint en part el track de José, però sobretot anem fugint dels llocs més tancats i seguint les sendes dels senglars, els únics que passen per ací juntament amb les cabres, tot i que no n'hem vist cap ni d'uns ni d'altres, però ens han deixat prou petjades al terra tou.

Pujant camp a través.

La direcció és clara, hem de pujar per un ample tall que s'obre als cingles del Campero, entre el cim principal, a l'esquerra, i un cim secundari a la dreta. La millor manera de pujar és buscant un rellomet on hi ha poques argelagues i enfilant una xicoteta canal.

Part final de la Pujada.

La pujada ens sorprén gratament ja que esperàvem acabar molt punxats i hem arribat a dalt sense cap punxada. Hem anant trobant un pas molt més net que moltes sendes d'Espadà, tot i que tècnicament presenta algun pas complicat, sobretot a la part final, amb molta pendent i terra i pedres soltes.
Arribem a la carena on, confiem en trobar el pas que va marcar Tio Charly.
Esperàvem trobar una senda clara però només trobem un pas amb algunes cintes blanques que assenyalen el camí, de fet ens punxarem més en este tros (en algun tram que perdem el pas) que en la pujada des del Rosaire.
Enfilem a migdia cap al cim del Campero que està ben aprop i finalment coronem el vèrtex geodèsic del Campero, des d'on hi ha unes magnífiques vistes de tota la vall del Millars, les terres pròperes d'Aragó, la Sierra Espina i part de la Serra d'Espadà i els altiplans que s'estenen cap a Penyagolosa.
El Campero no és massa alt però  es troba un poc aïllat i domina bona part de l'interior de Castelló.

El Campero amb Penyagolosa al fons.

Ens fem la foto de rigor però no ens estem massa al cim doncs corre un airet fresquet que contrasta amb la calor de la solana i iniciem la baixada seguint pel camí que hem pujat fins al collet.
Seguim recte, deixant a l'esquerra el Corral de las Suertes i la capçalera del barranco de la Porquera, que baixa cap a la font i mas del mateix nom.

Baixant del Campero.

Nosaltres baixem seguint l'assegador del Campero que discorre per la divisòria d'aigües, seguint la ratlla dels termes de Cirat i Arañuel, tot i que en algun que altre lloc perdem el fil del camí bo i baixem per la vessant de l'ombria.
Tota la part alta del Campero està poblada per un matollar esclarissat on creixen alguns pins i roures, acompanyats de ginebres, només un trist record del pinar que cobria la muntanya fins al 1983 quan un incendi ho va arrasar tot. Quasi trenta anys després el bosc no s'ha recuperat i, en molts llocs, sembla que queden molts anys fins que torne a ser el que era.
Quan ja duem un bon tros de baixada arribem a una senda neta, que puja fins a una espècie d'era, des d'on baixa. Nosaltres la seguim a la dreta què és la direcció del track i també de les fletxes blanques que hi ha marcades (a més d'un rètol que ens indica "bajada"). Després ens arrepeneïrem d'haver-ho fet doncs el camí que continua recte és molt més curt i, segur que no és pitjor.
La senda segueix recte, neta però sense traces de ser un camí antic, fins que enfila avall baixant al recte els bancals en una baixada dificultosa, i més ara que està fangós.

Tram de senda difícil.

Anem a buscar el Planacho, vessant més plana que s'estén cap al Rosaire (llàstima que no hi haja senda perquè el final de la pista està ben prop), i anem baixant en direcció contrària, buscant l'assegador del Campero a l'Aljezar.
Ací enllacem amb el camí bo (o més curt i que segueix l'assegador antic) que hem deixat més amunt, i des d'ací continuem baixant per un pinar jove fins que trobem una pista, ja prop d'Arañuel.
Baixem per la pista fins les primeres cases d'Arañuel i travessem el poble per baixar al riu.

Plaça d'Arañuel.

Baixem al riu pels llavadors, arreglats i pintats de blavet, i passem per una passera a l'altra banda seguint un camí que voreja el riu de Millars.
El paisatge canvia radicalment; hem deixat enrere les muntanyes i els pinars i tenim davant un paisatge d'hortes i xoperes que prenen un color groc de tardor.
Anem per la part baixa de la Huerta Vieja i, de l'altra banda del riu, ens queda la Huerta de Bajo Lugar, a hores d'ara només una ombra del que foren en un passat.

Camí vora riu.

El camí acaba just a la vora de l'assut d'una sèquia que mou a l'esquerra del riu. Cal baixar a la sèquia i seguir el caixer que ens durà, sempre per la vora del riu, a la Huerta Edua de Cirat.
Passem per la vora de la "poza" on baixen a banyar-se els veïns i vistants d'Arañuel i per la vora d'algunes hortes, ara ermes, i ens endinsem a l'estret que separa les hortes d'Arañuel i de Pandiel en Cirat.

Sèquia de la Huerta Edua de Cirat.

A l'altura de la fuente del Seguer, que queda de l'altra banda del riu, s'estreta la vall i els contraforts finals del Campero cauen quasi a pic sobre el riu, que s'obri camí entre estos i la Torreta.
El camí no té pèrdua, només cal seguir el caixer formigonat de la sèquia tot i que en alguns llocs hi ha pas de regador (o de sequier) per a poder netejar-la i repartir l'aigua a alguns bancalets que s'obrin sobre el riu. La veritat és que abans que comencen la nova temporada de reg s'haurà de passar a netejar doncs les pluges recents han fet que caiguen pedres i terra taponant en alguns llocs el curs de l'aigua.
Finalment deixem enrere l'estret i s'obre la conca de Cirat, trobant en primer lloc i de l'altra banda del riu les hortes de Pandiel, de les quals vivien antigament els veïns de Pandiel, llogaret despoblat arran de l'expulsió dels moriscos.
Deixat enrere Pandiel la sèquia arriba a la Huerta Edua on arriba el Camino de la Huerta.
Deixem ací la sèquia i seguim a la dreta el camí que baixa al riu i el voreja, passant entre l'horta i el riu, fins que trenquem a la dreta per un camí que enfila directament a Cirat.

Travessant el riu amb Cirat al fons.

Travessem el riu i la Huerta del Medio que s'estén als peus del palau del Conde de Cirat, i pugem cap al poble, travessant la carretera, arribant just a la plaça major entre l'església i la torre del Conde.

Dificultat de la ruta segons el MIDE

Ací està el track:



I aci un altre track que comparteix un tros del traçat:

arañuel - fuente del manzano - magraile

Més informació:

• Sancho Comins, J. (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixa rural Almassora
• Cartoweb
• Ajuntament de Cirat
• Ajuntament de Arañuel
• Rutas por la comunidad Valenciana

LA VILAVELLA AL PUNTAL DE FONT DE CABRES I RETORN PER PAIONI

Hui hem anat a la Vilavella a pujar al Puntal de Nules en una ruta un poc improvisada. Com que amenaçava aigua al final ens hem decidit per anar a on les previsions donaven menys possibilitat de pluja i ho hem encertat ja que només han caigut quatre gotes.
La idea inicial era seguir el GR-36 fins al barranc del Rodaor i seguir-lo avall retornant per Paioni i les faldes de la serra, però al final, com que estava tot eixut, hem pujat al pic de Font de Cabres.

Hem eixit, com solem fer des de la Vilavella, des del Raval de Sant Xotxim i agafem el camí de la Fonteta d'Oliver per on mou el GR-36 camí de Montanejos. El camí asfaltat puja remuntant el barranc del Racó dels Focs fins arribar a un collet, just a sota del castell de Nules (cal recordar que la Vilavella fou l'origen de l'actual Nules, la vila nova).

Inici del camí de la fonteta d'Oliver.

Des d'ací pugem recte, seguint el GR, pel camí de la fonteta d'Oliver, que s'enfila cap a la serra pujant amb una forta pendent.
El camí travessa uns pinars de repoblació que davallen per l'ombria de la muntanya de Santa Bàrbera i arriba a la emblanquinada fonteta d'Oliver, normalment sense aigua.

La Plana des de la fonteta d'Oliver.

Ací ja hem agafat prou altura com per tindre una bona panoràmica de la Plana, que s'estén als nostres peus i que contrasta vivament amb les serres que l'envolten.
Passada la font continuem pujant per la "Pista de la Guerra" oberta sobre la senda que a la darrera guerra donava accés a les trinxeres nacionals, construïdes a l'estabilitzar-se el front l'estiu del 1938.
La pista fa un parell de revoltes i enfila una última pujada per la Selleta fins a arribar a una ampla explanada on hi ha un encreuament de pistes. Hi ha qui l'anomena "l'esplanada de l'helicòpter" ja que fa anys hi havia pintada una senyal d'heliport.

Pujant per la Selleta.

Fins ací puja una pista, fent moltes voltes, des del Racó de Montón, que veiem al fons i per on passarem més tard. A l'esquerra puja un entrador que es fa senda que va directa al coll del Bledar passant sota la Creu de Ferro. Nosaltres però, continuem per la pista rectes.
Passem per sota de la Creu de Ferro, on hi ha una creu de l'època de la guerra civil, i per dalt de les Penyes de Xirleu, on baixa una senda que mou a la dreta (per on podríem recurtar l'excursió).
Arribem així al final de la pista i el GR continua recte per la senda de la font de Castro, mentre que nosaltres seguirem a l'esquerra per una senda que puja directe al coll del Bledar (al Terrasit ve rotulat com a coll de Font de Cabres, sent el Bledar el que es troba als peus del Puntal, mentre que als fullets editats per l'ajuntament de la Vall i als pals indicadors es rotula amb este nom).
A la nostra dreta es troba l'aljub dels Caçadors, de recent construcció, i just per la vora la senda que baixa al Racó de Montón per la font Blanca.

Senda al coll de Font de Cabres.

Comencem a pujar cap al coll del Bledar per una vella senda que travessa un pinar jove que creix a l'ombria. Tenim a la nostra dreta el barranc dels Alborços, i de tant en tant, trobem també a la mateixa senda algun alborcer.
Enllacem amb la senda que puja des del collet de la Muntanya del Mocador (per on passa el GR) i continuem pujant fins arribar quasi al coll.
Abans d'arribar al coll i traspondre'l agafem un sender que puja a la dreta en forta pendent i que recorre tota l'ombria del Puntal. L'altra opció seria passar a la solana i agafar el PR-CV-164 que puja per tota la solana.

Senda per l'ombria del Puntal.

El sender es troba ben xafat i prou net, ja que per ací discorre la carrera de muntanya de la Vilavella.
Arribem a un punt on una fita precària marca l'inici d'una pujada quasi vertical cap al cim, i enfilem amunt agafant-nos als troncs dels arbres que ens faciliten l'ascensió. Fem cap a un portell per on puja un altre corriol des del PR-CV-164. Seguim a la dreta per assolir el cim, passant entre carrasques que s'agafen a les roques i arribem finalment al cim del Puntal.

Cim del Puntal de Font de Cabres.

Les vistes des del Puntal de font de Cabres són magnífiques, i el dia, tot i que no és excel·lent, és prou bo.
Podem vore tota la Plana, al nord, i les serres que l'envolten. La continuació d'Espadà a ponent, i les Columbretes a llevant. Al sud tenim la Calderona i el camp de Morvedre, i fins i tot al fons, mig tapat per les bromes, es distingeix el Montgó.

No ens estem molta estona i baixem ràpidament però agafant un senderol diferent al de pujada que ens mena a la senda de l'ombria, però més amunt d'on l'havíem deixada. La senda continua fent la volta al pic, i als nostres peus es troba el barranc de la font de Malagó, per on puja la pista que segueix el GR i per on nosaltres baixarem.

Senda de baixada al coll.

Arribem al coll on coincidim amb el PR-CV-164 (coll del Bledar segons el Terrasit) que ve per la solana del puntal i baixa cap a les Covetes de Rubio. Nosaltres seguim recte per una pista que es trobava quasi perduda i on, fa ben poc, han passat una màquina per condicionar-la.
Anem sota els llomets del Cove, encara dins el terme de Nules. Arribem a una pista més ampla i ben construïda just en una revolta pronunciada. És per ací per on passa el GR-36 que puja des de la font de Cabres. Nosaltres el seguirem avall.
La pista baixa cap al fondal que s'obri entre el Puntal d'Artana i el Puntal de Font de Cabres, recorregut pel barranc de la font de Malagó que, més avall aboca al barranc del Rodaor, ja en terme d'Artana.

Barranc de la font de Malagó.

La baixada és còmoda, o almenys més còmoda que la pujada sobretot per als ciclistes que ens trobem de cara.

Puntal de Font de Cabres des de la pista.

Anem deixant amunt i a la dreta el Puntal on érem fa una estona i sense adonar-nos, arribem al punt on hi estava la font amb un gran aljub, ara totalment tapat per la vegetació de manera que passem just a la vora sense ni tan sols vore'l.
Arribem al punt on el GR es desvia cap a la Vilavella per la senda de Font de Cabres i nosaltres seguim recte per la pista, que antigament arribava només fins ací, feta per pujar a la font.
Un poc més avall fem un tros recte per estalviar una revolta de la pista i eixim a un antic dipòsit d'aigua que servia per emmagatzemar l'aigua de la font de Cabres que, posteriorment s'embotellava per a la venda, tal i com posa de manifest la infinitat de taps d'ampolla amb la inscripció "Agua Font de Cabres. Sierra de Espadan" que es troben escampats als peus. Just davant trobem la base d'una antiga creu construïda durant la guerra per commemorar els morts del batallón de Zapadores; molt malmesa per la desídia i la incultura d'alguns.
Deixem a l'esquerra el camí que, pels Andresos i els Castellets passa al poble d'Artana (prou perdut) així com el camí de la Penya del Migdia. A partir d'ací el camí està asfaltat i comencen a aparèixer els camps de tarongers. També apareix la pluja que, intermitentment i dèbil ens acompanyarà la resta del camí.

Camí del Racó.

Anem una trossada no massa llarga per l'asfalt i el deixem per travessar uns camps erms i un hort de tarongers, eixint al camí de Paioni just al coll que separa l'Algepsar del Llom de Tou. El camí, asfaltat també, deixa a l'esquerra camps de tarongers mentre que a la dreta els pins i matolls s'enfilen pel Llom de Tou.
Arribem a un punt on el camí gira mentre que nosaltres seguim recte, per un camí de terra que voreja un hort.

Camí de terra a Paioni.

A l'acabar la finca el camí travessa un barranquís i deixa enrere el terreny cultivat per endinsar-se a l'inculte i abandonat: antics bancals envaïts pel matollar on creixen alguns pins. Ens trobem novament al terme de Nules.
El camí acaba a una ampla replaça per a vasos d'abelles. Per sort no n'hi ha. Cal estar atents i, just uns metres abans, agafar una senda que continua per la mateixa direcció que duu el camí endinsant-se a un pinaret.

Senda cap al barranc del Toll.

La senda recorre un llomet que s'estira entre dos barrancussets passant per algun pinaret fins que aboca a un tarongerar.
Continuem baixant entre els bancals de tarongers que s'estenen per la confluència dels barrancs de la Font de Cabres i del Toll, que tenim just davant. A la nostra dreta, entre els pins, es veu alçar-se el Puntal de font de Cabres on hem estat no fa tant.
Un poc més avant de l'enforcall dels dos barrancs hem d'estar atents a una senda que puja per la vora del barranc del Toll, amb una fletxa blanca a l'entrada, per on seguirem. Pugem per la vora d'un hort i li peguem la volta per dalt fins que entrem a un pinar molt humit, que ha substituït el Carrascalet del Mut (què és com s'anomena).
Anem per  una senda poc evident degut al poc sotabosc del pinar fins que n'eixim travessant una ampla estesa desarbrada on ara creix una herba ben verda. Just per dalt continua una senda més fressada que s'arrima al barranc sense baixar-hi per un terreny sense arbres.
La senda va deixant a l'esquerra la Muntanyeta de l'auelo Anedon, i s'endinsa en un pinar de repoblació, net per baix, pujant cap al collet que la separa del llom que baixa de les Penyes de Xirleu.

Pujant a la Muntanyeta de l'Auelo Anedon.

Arribats al coll trobem la vella Senda de la Bassa dels Cavallers, ara pista, que seguim a l'esquerra. Just en este punt enllacen les sendes que baixen de la Pista de la Guerra.
Seguim la vella senda (nova pista) que baixa per l'Escalada de Vedrí i travessa el barranc del Pinaret per a trobar la pista que puja a "l'esplanada de l'helicòpter". Seguim amunt deixant a l'esquerra el Racó de Montón fins que on s'acaba el racó mou una vella pista, ara senda, a l'esquerra que baixa a buscar el collet als peus de la Muntanya de Naixes.
Seguim per la senda que baixa al Racó de Macianet, travessant els pinars de repoblació que entapissen totes estes partides, i enfilem la pujada cap al Terrer de la Palmera.

Senda al Racó de Macianet.

Pugem per la vora del Terrer i baixem a buscar el barranc de la Fonteta, que baixa des de la fonteta d'Oliver, que queda dalt del Racó de la Fonteta.
Baixem uns metres pel camí asfaltat que puja als horts que s'han fet en este racó, però de seguida agafem a la dreta la senda que ens puja cap a la Muntanyeta de les Coves.
Quan arribem a la muntanyeta tornem a trobar tarongers i un camí més ample que ens porta als peus del Castell.

El Castell, inici i final de la ruta.

Ja només ens queda arribar als peus del Castell on enllacem amb el camí d'anada, i baixem pel darrer racó, el Racó dels Focs, que baixa fins a les primeres cases de la Vilavella.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

vilavella - font cervera - creu de ferro
vilavella - puntal de nules més informació ací
puntal de nules - puntal d'artana
rodaor - les mines - pitera - rodaor
raco monton - puntal nules - creu de ferro
puntal de nules - puntal artana - creu de ferro
vilavella - bc rodaor - gr36
vilavella - mina - creu de ferro - font blanca més informació ací
la vall alpina més informació ací
volta al puntal d'artana més informació ací (un tros de baixada pels andresos es troba prou perdut)
la selleta - puntal d'artana
la vall - anoueret - pic font de cabres
la vall - castell - pic font de cabres


Més informació:

• Guardiola Guardiola, M. (2011) Toponímia dels pobles valencians: Nules Ed. AVL accessible a la web.
• Puchades i Vila, S. (2009) Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE
• Cartoweb (toponímia extreta de la base toponímica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua)

VOLTA A PEDRALBA PEL CANTAL I EL PINAR

Hui toca una volta curta i propera per fer gana de dinar, així que anem sobre segur i ens acostem a Pedralba, dalt de Suera, per fer una volta pujant al coll del Quincaller seguint el GR-36 per baixar travessant el Pinar per anar a eixir a la bassa del Castillo, sota la font del Cantal, i retornar seguint la pista que voreja el barranc de Pedralba.
El punt d'inici és a l'encreuament de pistes que van a la Campana i al Cantal, just dalt la font de l'Avellaner, però es pot allargar l'excursió començant a la font de Castro i estalviant-nos un tros de pista que, a vegades, no està en molt bon estat.

El Pinar.

Comencem l'excursió al punt on el GR travessa la pista de Pedralba, baixant de la Campana, i enfila la pujada pel Pinar al coll del Quincaller després de travessar el barranc de Pedralba, que ací sempre baixa amb un fil d'aigua.
Les vores del barranc es troben cobertes d'esbarzers que han anat creixent i ocupant el que, fa uns anys, fou un prat on baixaven a beure els cavalls (i abans les vaques) que pasturaven en esta partida. El camí vell enfila un reguer que baixa des del Pinar i puja quasi tota l'estona per dins d'ell.

Remuntant el GR-36.

El primer tros de camí és per rodeno però de seguida passem a xafar unes margues grogues on s'ha encaixat el barranquet. Anem pujant sota un pinar no massa espès de pi blanc que creix ocupant els antics bancals fins que deixem el reguer i enfilem un rellomet que ens duu a entrar al Pinar de Suera.
El canvi és notable i allí on les margues deixen pas a la quarsita (i pissarra) el pi blanc deixa pas al pi rodeno que a Villamalur anomenen pino negro, pot ser per això alguns han batejat, erradament este pinar com el "Pinar Negro", però tots els pinars d'esta part són "Negros" per tant el topònim no té cap sentit. Fins i tot hi ha qui l'anomena el "Pinar Negro del mas de Taide", mas que es troba al terme de Villamalur i en una zona d'antics bancals on no hi ha pinar. (preguntant a gent de Suera i de Villamalur ningú coneixia el "pinar negro del mas de Taide" ni n'havien sentit mai parlar).

Senda travessant el Pinar.

El Pinar és una gran massa de pi rodeno, mai artigada ni transformada en cultius com ho demostra l'absència de grans abancalaments, i quasi pura on només puntualment apareix alguna surera. Ocupa la part alta de la solana de Pedralba fins a la ratlla de Villamalur, i continua pel barranco del Tajo i el del Quinquillero de Villamalur fins al Fargueral. Es tracta per tant del millor pinar de la Serra, i sens dubte, el més ben conservat.
El GR-36 el travessa per la banda est, seguint el vell camí d'Alcudia a Villamalur que des de Pedralba puja al coll del Quincaller.

Coll del Quincaller.

Arribats al coll abandonem el GR, que baixa al barranco del Quinquillero, i l'antic camí de Villamalur que gira a la dreta per anar a Villamalur pel Jupillo, i enfilem un sender a l'esquerra que puja resseguint la ratlla de termes.
Anem seguint un vell sender de treure suro que ens deixa a la carena, uns metres més avant d'una gran fita de terme i girem a l'esquerra per arribar a ella (també es pot pujar al recte, però és molt més pesat).

Fita de terme entre Suera i Villamalur.

Ací comença la part aventurera de la ruta on cal parar atenció per a seguir la senda i no perdre'ns, i no (com és habitual a Espadà) per culpa de la malea que tot ho tapa, sinó al contrari, per l'absència quasi total de sotabosc que no ens deixa vore la traça de la senda.

Refent fites.

Hi ha fites al llarg de tota la baixada, que vam posar ja fa uns anys després de trobar per casualitat el pas (com sempre quan ja ens veiem abocats a baixar quasi camp a través a trobar la vella senda per on pujava el GR, i fent-se de nit) des de les casetes de la Solana de Pedralba a la font del Cantal.
No anem seguint cap camí antic, sinó que anem passant pel pinar, travessant diferents finques particulars a vegades delimitades amb murets de pedres i amb restes de casetes.
El primer tram és baixant recte per un rellomet fins una caseta enrunada. Des d'ací cal girar a la dreta (a l'esquerra tornaríem a eixir al GR) i anar mirant bé les fites (un poc escasses) que hi ha de tant en tant.

Travessant el Pinar per la "senda".

Tot i haver passat unes quantes vegades ens costa trobar el camí, i no hem ficat més fites perquè no n'estàvem segurs del tot de seguir el camí correcte.
Després de passar per una altra caseta enrunada arribem finalment al punt on eixim del Pinar per l'única senda possible.
La senda ha estat netejada recentment i es fa de bon passar. Travessa un reguer i els pins deixen pas a les sureres.

Senda sota les sureres.

Seguim ara una senda que puja des de la bassa de Castillo a la Solana de Pedralba on hi havia algunes casetes i bancals i que es manté en ús per a treure suro.
Travessem la capçalera del barranc de Pedralba, ací un reguer més, i continuem per l'ombria coberta de sureres fins que eixim a la part de dalt de la basseta de Castillo. El paisatge torna a canviar i la pissarra i quarsita deixa pas a la marga, desapareixent les sureres substituïdes per un matollar d'argelaga i romer que ens permet unes magnífiques vistes de tota la vall de Suera fins a la Plana i la mar, així com també, de l'altra banda del barranc, del Pinar per on hem passar fa una estona.

El Pinar des del Cantal.

Passem per la vora de les runes d'un corral i la senda es fa ampla. Uns metres més avant deixem a la dreta una pica d'obra on una goma baixa l'aigua de la font del Cantal, que naix unes desenes de metres per dalt nostre, entre unes penyes, i que ompli la bassa de Castillo, més avall.

Arribant a la Basseta de Castillo.

Arribem a la bassa i per la seua vora es troben uns bancals que no fa massa que s'han abandonat. A la dreta mou la senda que puja a la Talaia per la font del Cantal i la font de la Talaia. Nosaltres seguim recte per la pista de Pedralba que acaba ací.
La baixada per la pista és còmoda i els xiquets la fan quasi tota l'estona corrents (cara avall ja se sap). Passem per tota l'ombria coberta d'un atapeït bosc de sureres i pins.

Pista de Pedralba.

Deixem a la dreta un senderol obert a l'ombria que enllaça amb la pista de la Campana i anem seguint el barranc de Pedralba on els xops comencen a agafar el to groguenc de la tardor.
I així, corrent i caminant, arribem quasi sense adonar-nos-en al punt on havíem començat la ruta en poc menys de dos hores.



Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

font castro - ft cantal - ft talaia - talaia - nevera cuatro caminos - nevera talaia
font castro - ft talaia - ft molina
pedralba - la ràpita - pedralba
villamalur - pedralba - villamalur
suera - pedralba més informació ací
suera - 4camins - suera
font de castro - 4 camins més informació ací
suera - castell - casalet - suera
castro - talaia - castro
suera - villamalur - suera


Més informació:

• Fausto, V. (2009) Caminant per Suera Ed. Llibreria Salvador
• Estall i Polés, V. (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web.
•  Puchades i Vila, S. (2009) Serra d'espadà. GR-36 Ed. SASE