Ahir vaig estar
caminant per la vessant sud del Montlleó, la que correspon a
Benafigos. Hui, aprofitant que estem sense xiquets, ens acostem a la
vessant nord, la que correspon a Culla per a conèixer esta part del
terme que mira al riu seguint els antics camins de ferradura que
anaven de Culla a Benafigos i Atzeneta.
Així eixim de Culla
pel migdia seguint el camí real de Benafigos. De seguida deixem a
l'esquerra el vell camí d'Atzeneta per on ara passa el
SL-CV-65
i per on pensem fer la tornada al poble.
Deixem així les
marques verdes i blanques, però seguim les grogues i blanques del
PR-CV-225
que enfilen recte cap a la Lloma d'en Bom.
Passem pel Maset i
deixem a l'esquerra el mas del Corralet enfilant recte a la lloma pel
camí formigonat. Deixem a l'esquerra el que s'enfila a l'ermita de
Sant Cristòfol i passem per la vora del camp de fútbol (ara sense
ús) on trobem un altre entreforc de camins; ací el PR es parteix en
dos, per la dreta baixa al Forcall pel mas de la Penyacalva i per
l'esquerra continua el vell camí de Benafigos per la Txurumbela.
Quan passem pel mas
de Barredes el camí torna a dividir-se. Recte continua el camí real
de Benafigos que baixa al riu entre la Penya Calva i el Cingle Verd.
Per la dreta també continua el camí real de Benafigos que baixa al
riu pel mas de les Roques de Llaó, este ara poc conegut i quasi
perdut.
Nosaltres seguirem
este segon camí que continua asfaltat baixant per la costera dels
Cirers cap al Clot dels Corralets. Per l'altra vessant comencen a
aparèixer les carrasques, la vegetació més característica del
terme de Culla que, en les parts més baixes deixa pas a espessos
pinars de pi blanc. Ací les carrasques es troben esparses i no
formen cap carrascar espès degut a l'intens aprofitament que han
patit al llarg dels anys.
Deixem a la dreta un
camí que entra al mas dels Corralets i de seguida, en un revolt del
camí, apareix el mas dels Domingos situat en un collet que separa el
Clot dels Corralets del barranc de la Cullola.
Deixem enrere el mas
dels Domingos trasponent el collet i passant sota l'ombra d'algunes
grans carrasques. A la nostra esquerra però prou fondo corre el
barranc de la Cullola, que s'enfonsa ràpidament a buscar el mas d'en
Saera i prenent el seu nom. De l'altra banda queden alguns rodals de
carrasques que fan ombra a l'assegador del Pou de la Pica que baixa
al Pla fent molta més volta.
Quan la pista fa una
volta a l'esquerra i a la vora d'un tancat de cavalls l'assegador i
el camí vell continuen recte. Per sort hi ha unes carrilades de
cotxe que han deixat net un tros entre l'argilagar que creix un poc
per tot i les aprofitem per avançar tot i què l'assegador passa per
la llometa uns metres més amunt.
A la nostra dreta
queda el mas dels Corralets i davant nostre ja podem intuir els
cingles que baixen cap al Montlleó.
Conforme anem
deixant enrere el poble i ens acostem al riu ja apareix davant nostre
i ben a prop Benafigos i, més lluny i com a teló de fons,
Penyagolosa. Però el llarg i fondo clavill del riu Montlleó ens
tanca el pas i el camí busca el millor lloc per a travessar-lo.
Ací retrobem la
pista que ha fet la volta al tossal per l'altra banda (passant pel
mas de l'Home). I ací també abandonem l'assegador (que retrobarem
més tard) que fa la volta al tossal de la Saladeta pel nord passant
així per la font de la Ferrerola.
Nosaltres seguim per
la pista que corre entre bancals però al moment l'abandonem per
seguir a la dreta el vell camí que passa entre les bancalades.
El camí es
distingeix clarament tot i què l'herba el cobreix. Quan ens acostem
al mas de les Roques els vells bancals estan plantats de carrasques.
Passem pel costat del pouet del mas abans d'eixir a la pista que
travessa per davant les cases i que continua planejant per la solana
entre bancals ermats i d'altres plantats de carrasques.
Travessem els pocs
metres que ens separen del pas, que corre entre parets de pedra seca,
i el seguim mentre continua paral·lel al riu sempre de baixada.
Tot i què ja no
passen raberes de cabres (domèstiques) el sòl rocallós impedeix
que el romer i l'argelaga cresquen massa i tapen completament el pas
de manera que avancem fàcilment entre les parets que delimiten el
camí ramader i evitaven que els animals entraren als bancals i als
tancats de les vores. Ara que ja no fan servei poc a poc van
assolant-se les velles parets desapareixent així un paisatge
construït al llarg dels darrers dos-cents anys.
Seguint l'assegador
retornem a la pista que havíem deixat abans i, ara sí, la seguim
avall sense deixar-la.
Des de la pista
podem disfrutar d'unes magnífiques vistes del riu Montlleó als
nostres peus, de Benafigos de l'altra banda, i també del Pla de
Meanes al davant amb la serra d'Esparreguera darrere (i si el dia és
clar de moltes més serres i planes fins a la mar).
Ací mateix hi ha
una cruïlla de camins. Recte continua el camí del Pou de la Pica i
la pista que baixa al riu pels Forcallissos. Un poc a l'esquerra la
pista que baixa al mas d'en Saera (de Dalt i de Baix). Però
nosaltres no seguim cap d'estos i trenquem a l'esquerra, també de
baixada, seguint el SL que sense deixar-lo ens portarà de tornada a
Culla.
El paisatge canvia
radicalment. Ara tenim davant el barranc del mas d'en Saera, de
relleu més amable que el salvatge Montlleó i clapejat de masos i
bancals que alternen amb taques de pinar i coscollar conformant un
mosaic paisatgístic molt interessant.
El camí planeja
seguint les corbes de nivell mentre s'endinsa cap al barranc, buscant
la seua capçalera. Al llarg del camí s'alternen els coscollars
puntejats de pins i carrasques, els bancals treballats i els ermats,
i els masos que anem deixant enrere.
A la nostra dreta i
un poc apartat queda el mas del Campàs que fa honor al seu nom,
bastit a la punta d'un campàs.
Les carrasques
sovintegen quan travessem el barranquet dels Cucs, i formen un rodal
boscós a l'ombria que trobem passat el mas del Forat Negre.
Retrobem els bancals
d'ametlers al passar pels masos de la Solana, el de Dalt i el de
Baix, on el camí es fa pista que mor als darrers bancals del mas per
a deixar pas al vell camí que travessa els bancals camí de la font
de la Solana.
El camí continua
ara ja per la vora del barranc que s'estreta i s'engorja als nostres
peus. Deixem enrere els bancals i masos i entrem als dominis de la
pedra i el bosc, que la mà de l'home ha desboscat deixant una
vegetació formada per argilagues, ginebres i carrasques menudes que
encara tardaran molt en formar un bosc.
Camí caminant
trobem vells bancals abandonats i, també, alguns altres on ara han
plantat carrasques. Diuen que la trufa es cria en la pitjor terra,
esta té pinta de ser molt bona per a ella.
Quan la senda baixa
a travessar el barranc ja estem prou amunt per a canviar el nom per
la Cullola. Passem a l'altre costat i deixem enrere les carrasques
disperses i els ginebres. Ací només hi ha argelagues que cobreixen
tota la vessant del barranc. Pugem un poc i just al punt on enllaçava
l'antic camí d'Atzeneta (ara totalment perdut) ens aturem a
esmorzar.
De l'altra banda i
dalt nostre queda el mas dels Domingos i el camí de Benafigos, per
on hem passat abans.
 |
| Camí real d'Atzeneta. |
 |
| Maset de la Basseta. |
El camí puja per la
vora del Prat, cobert de carrasques, abans de fer un parell de
revoltes per una costera pelada que munta al maset de la Basseta. Ací
el paisatge torna a canviar. La calcària queda enrere i tornen a
aflorar els saulons. Als bancals del mas els ametlers deixen pas als
avellaners i les carrasques conformen un bosquet que s'estèn per la
vessant del barranc.
Travessem el preciós
carrascar, que presenta alguns exemplars notables, per una pista que
mor a l'acabar el carrascar.
El camí continua
ara entre bancals abandonats que han donat pas a prats frescals i
bosquets de fulla caduca. La vegetació d'esta raconada contrasta
vivament amb la que hem trobat només fa uns pocs passos enrere. Ací
entre les herbes trobem xicotetes margarides mentre que només uns
centenars de metres enrere les flors les posaven les argelagues.
Davant nostre hi ha
un xopar i cap allí ens dirigim. El vell camí passa per davant però
ens en desviem per a visitar l'àrea d'acampada municipal de la
Cullola. Ací hi ha un parell de banquets d'obra, torradors, i unes
casetes tancades amb banys i dutxes. Una important inversió per a un
poble com Culla que sembla totalment desaprofitada.
Estem als peus de
Sant Cristòfol i un assegador baixa des de l'ermita que queda fora
de la nostra vista.
Continuem entre
bancalets treballats. Es nota que el poble ja està prop. Quan la
pista travessa novament el barranc en una revolta tancada el camí
puja recte, ample i empedrat, per la dreta del barranc.
Quan s'acaba la
costera davant nostre apareix ja la silueta inconfusible de Culla,
arraïmada al voltant de l'antic castell destruït a una de tantes
guerres que van assolar estes terres al segle XIX.
 |
| La Costera. |
 |
| Culla des de dalt la Costera. |
Només ens queda
travessar els bancals ben cuidats que ens separen de les primeres
cases del poble on, abans d'arribar, encara trobarem un veí amb qui
aprendre més coses del poble.
Més informació:
