dissabte, 26 de juliol de 2014

DEL PLA DEL SALANDÓ AL CENTRE D'INTERPRETACIÓ DE LA BARTOLA

Este cap de setmana el teníem marcat per anar a fer ruta per la Val d'Aran, on ens va convidar Vicent a anar, però al final les circumstàncies personals ens han impedit a uns quants poder anar així que, seguint la tradició, hem anat a caminar pel Desert de les Palmes.
La idea inicial era seguir uns tracks de C.E.B. Ferran que pugen des del Pla de Salandó al castell de Montornés; baixar a la Parreta i pujar a la Mola del Morico per fer la travessa fins al Bartolo i baixar. Finalment però hem fet una ruta no tan dura per culpa de la calor i humitat.
L'agulla del Salandó des del Pla.
Hem eixit des del Pla de Salandó, d'on solem fer-ho habitualment per esta part del Desert, i no som els únics doncs com sempre a les 8 del matí ja està ben ple de cotxes. Esta vegada però no anem cap al convent ni cap a les Agulles sinó que ens dirigim cap al castell de Montornés, així que travessem el barranc del Desert i seguim per un caminal que segueix la falda de les muntanyes cap al sud.
Faldejant el Desert.
 A la nostra esquerra queda l'autopista i per la dreta comencen les costeres que munten cap al Desert i a Montornés. Ací hi ha molts camins i sendes, tots molt trafegats i cal anar amb cura, per sort la cartografia del Terrasit els recull (quasi) tots i amb l'ajuda del mapa carregat al GPS és fàcil trobar el camí correcte.
Senda al Castell de Montornés.
 Arribem així al barranc de l'Arrufà(da) i després i ens desviem pel camí que puja al castell de Montornés encara que no arribem a travessar la muralla exterior sinó que abans d'arribar ens desviem per un senderol que baixa directe al barranc de la Parreta. La pujada se'ns ha fet molt dura, per una banda és prou dreta i per l'altra el sol del matí calfa de valent tota la vessant per on pugem, la humitat és molt alta i no corre ni una miqueta d'aire.
Sota el castell de Montornés.
 Del castell de Montornés se'n poden dir moltes coses però ho deixarem per a la propera vegada que pugem doncs els seus murs enrunats pel temps i els vàndals encara poden contar moltes històries. Això sí continua sent un magnífic mirador sobre la Plana i fent de centinella de la part nord de la Plana.
Baixant amb la Plana al fons.
 Conforme baixem davant nostre tenim la Mola del Morico, on pensàvem pujar, però ho descartem a causa de la calor que fa. Per sort la senda de baixada va sota el pinar que cobreix la vessant del barranc de la Parreta i a més el sol l'hem deixat a l'altra banda.
La Roca Blanca i la Mola del Morico.
 Tota la part baixa de la Parreta està ocupada per urbanitzacions que ocupen la clotada que queda entre les faldes de Montornés, la Roca de la Seda i el Cormo de les Creuetes. Per sort la senda que portem ens aboca al barranc de la Parreta però ja per dalt de les urbanitzacions en una zona de pinar tancat.
Baixada a la Parreta.
 Per ací passa el camí de la Parreta, que puja cap a la font del Senyor, un poc més avall pel barranc queda la pista que puja al coll de les Creuetes vorejant el barranc de l'Aigua.
Camí de la Parreta.
 Nosaltres seguim camí amunt, vora el barranc, en una pujada llarga i suau que a més va per l'ombra quasi tota l'estona doncs el sol encara no ha saltat per damunt del castell que ens queda dalt a la nostra dreta.
Arribem així a un rodal on un grup de roures creixen amb força després dels incendis que ha patit el desert. Fa goig de vore'ls i pena pensar que abans tot el barranc havia d'estar voltat d'una gran rourera.
Roures al barranc de la Parreta.
El camí continua per dins del barranc fins a la font de Dalt; tancada i canalitzada per a l'abastiment d'aigua potable. Este darrer tram és el més fresc del barranc amb marfulls i alborcers que alternen amb roures a estes hores encara a l'ombra del Castell de Montornés que queda dalt nostre.
Castell de Montornés.
Des d'ací continua una pista que puja cap a la urbanització de la Parreta Alta i quan arribem a les primeres cases una senda molt ben senyalitzada ens porta per l'esquerra, vorejant la urbanització, fins a la carretera del Desert.
Carretera del Desert.
Fem un tros per la carretera sempre molt freqüentada pels ciclistes que van amunt i avall. Més ràpids avall que amunt.
Un tros més avant ens trobem amb el mas de la Bartola i ens desviem per l'esquerra per a pujar al centre d'Interpretació del parc natural del Desert de les Palmes que es troba ací.
Centre d'Interpretació de la Bartola.
Aprofitem per agafar aigua allí mateix i també per xerrar amb un dels tècnics del parc que ens fa una explicació molt didàctica dels valors del parc i també ens explica els animals que hi viuen tot i què no els vegem. Alguns molt abundants com els senglars o les genetes i d'altres que encara no ho són com les cabres i els cabirols.
Continuació de la senda des de la Bartola.
Eixim per la part de dalt del centre, per on ixen les tres primeres rutes del parc natural, i de seguida enllacem amb el vell camí de Benicàssim a la Pobla Tornesa que passa pel convent del Desert de les Palmes.
Porteria Alta.
Nosaltres el seguim cap a la dreta, pujant a la Porteria Alta que tenim davant nostre i flanquejada per l'ermita de l'ermita del Carme i la de Sant Joan. Este mateix hivern a instàncies dels amigos del monasterio del Desierto de las Palmas es va restaurar la porteria que es trobava enrunada i l'ermita de Sant Joan que estava en molt mal estat i amenaçant ruïna total i ara fan goig de vore.
Convent Nou des de la Porteria Alta.
Només passar la Porteria Alta entrem al Desert de les Palmes pròpiament dit, ens trobem doncs en terres dels frares carmelites i caldrà travessar-les de dalt a baix fins a la Porteria Baixa, ja desapareguda. Esta era una dels dos accessos al recinte del convent.
Ermita del Carme.
No resumiré ací la història del Convent doncs ja ho vaig fer l'any passat en una altra entrada. Només apuntar que encara conserva el sentit espiritual amb que es va construir i diverses ermites, entre elles la del Carme, encara s'usen per a retir espiritual i per eixa raó hi ha un cartell que avisa de no acostar-se per no molestar els possibles ocupants de les ermites que busquen un retir espiritual en soledat.
Baixant al Convent Vell.
Seguint el camí passem per la vora de la Casa d'Oració i per davant del Convent Nou i ens desviem cap al restaurant per baixar al Convent Vell. No arribem fins al restaurant per on baixa el vell camí que unia els dos convents sinó que trenquem a l'esquerra per un senderol obert per a evitar passar-hi i que ens duu al vell camí prou més avall.
El camí es troba vorejat d'Antros, xicotetes capelles on es retiraven els frares a fer oració durant el dia, alguns d'ells dins de les parets que voregen el camí que ens porta fins a la porta d'entrada al Convent Vell.
Porta del Convent Vell.
L'accés està tancat degut al perill d'ensorrament de les parets del convent. Nosaltres però no entrem sinó que per la dreta continuem per una senda que baixa cap a la font de la Teula.
Font de la Teula.
Arribem a la font de la Teula d'on només raja un fil d'aigua. Des d'ací baixa un camí a Benicàssim però nosaltres ens desviem per un senderol que segueix una vella sèquia, substituïda després per una tuberia però que ara es troba en dessús i que portava l'aigua de la font fins a l'ermita del Naixement per a regar l'Horta de Baix.
Ermita del Naixement.
Passem per davant de l'ermita del Naixement, en bon estat i on també esporàdicament s'hi troba alguna persona en retir espiritual i baixem per l'Horta de Baix, encara plantada de tarongers, ametlers i oliveres i que s'estén en un dels pocs llocs plans que hi ha.
Horta de Baix.
El camí travessa l'Horta de Baix i enfila vessant avall buscant el barranc del Desert. Al fons queda la mar emmarcada per l'Agulla del Salandó i l'Arrufada. Esta part és la més deforestada de tot el Desert i ací els pins no han arrelat després dels dos grans incendis del 87 i 92.
Camí del Desert (i de la Pobla) a Benicàssim.
Arribem a l'altura del barranc i passem per la vora d'una presa per a laminació de les pluges torrencials que, reiteradament, inunden la zona turística de Benicàssim.
Un poc més avant continuem per l'esquerra per una pista que ens porta a la carretera del Desert, just per on estava la Porteria Baixa o Portalet de la Garrofera, punt d'accés a la finca del Desert des de Benicàssim i assolada per les mateixes pluges que van obligar a abandonar el Convent Vell.
Carretera del Desert al Pla del Salandó.
Ja només ens queda fer l'últim tros de camí fins al Pla del Salandó. Per sort ha començat a bufar el vent de la mar i això ens ajuda a no patir massa l'últim tram, encara que de seguida baixem al poble a recuperar líquids al primer lloc que trobem obert.

Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

de Benicàssim al Convent
l'Agullot des del Pla del Salandó
Agulla del Salandó i Agulles de Santa Àgueda
del Pla del Salandó a Miravet tornant pel Juvellús

Més informació:

dissabte, 19 de juliol de 2014

BENICÀSSIM DE LA MAR A LA MUNTANYA: DEL VORAMAR A LA FONT TALLÀ PER SANTA ÀGUEDA I CANTALLOPS

Un any més tocava platja i dinar a Benicàssim. I un any més coincidint amb el FIB. Però seguint la tradició primer havíem de guanyar-nos el dinar fent una ruta pels voltants de Benicàssim, així que hem buscat alguna cosa a fer eixint des de la mar i pujant a les primeres muntanyes, però sense fer-ho massa llarg per a poder prendre el bany abans de dinar.
Hem eixit doncs des de darrere del Voramar. Des d'ací no cal travessar carrers i urbanitzacions per arribar a les muntanyes, només camps erms i tarongers. El camí més fàcil per a fer-ho és el camí al mas de Vila-roig per la vora del càmping, seguint el recorregut de la Pujada al Bartolo però en sentit invers.
Els camps de tarongers que arribaven quasi fins a la mar ara estan erms i creix la brossa, però el camí és de terra i prou agradable i per ell arribem al mas de Vila-roig.
Mas de Vila-roig.
Passem per davant del mas i uns metres més avant agafem una senda que remunta el barranc de Santa Àgueda passant entre els camps de tarongers del mas de la Gerra.
Travessem per baix la carretera general i l'autopista i busquem el camí de Santa Àgueda. Ací trobem però no seguim el PR-CV-397 que fa la volta a les Agulles però que puja pel camí dels Covarxos.
Camí de Santa Àgueda.
Nosaltres continuem pel camí de Santa Àgueda que acaba a l'ermita de Santa Àgueda però abans d'arribar ens desviem per l'esquerra pujant per la falda de la muntanya mentre que l'ermita queda baix al barranc.
L'ermita és un edifici gran i ben arreglat, i dalt d'ella es troba la coveta de Sant Antoni.
El camí va guanyant altura sobre el barranc i passem per dalt de l'ermita que queda baix, i de l'altre costat del barranc veiem la cova de Sant Antoni.
Quan ja portem un tros el camí travessa el barranc i canvia de vessant passant sota uns grans blocs caiguts d'un cingle dalt nostre; es tracta de la Solsida de Santa Àgueda des d'on han caigut els grans blocs.
Pujant al coll del Rojal.
A partir d'ací enfilem el darrer tros de pujada, més costerut a l'haver-se perdut en bona part el traçat original del camí que feia llaçades per a arribar a l'ampla collada per on corre la ratlla de Benicàssim i Cabanes, a l'altura del Rojal.
Tot i què la calor encara no apreta la humitat és tan alta que es fa molt més pesada la pujada, i ens fa suar bona cosa, així que quan arribem a dalt cal aturar-se i beure un bon glop d'aigua.
Des d'ací dalt parteixen uns quants camins, el primer mou a la dreta cap al Juvellús seguint la ratlla. És el que farem més tard doncs ara farem un huit per a retornar a este punt baixant a la font Tallada i per a fer-ho seguirem un track de Tiocanya on explora les sendes d'estos topants.
Continuem cap al coll de les Agulles i deixem a la dreta la carrerassa de les Torres, nom que se li dona dins de Cabanes a la carrerassa del Reboll que puja des del Pla del Salandó.
Un poc més avant trobem el PR-CV-397 que puja des dels Covarxos seguint la carrerassa del Reboll, i el seguirem fins al coll de les Agulles.
Coll de les Agulles.
Des del coll mou la senda que fa la travessa de les Agulles però hui no toca fer-la i la deixem per a més endavant quan no aprete tant la calor, així que continuem camí transponent el coll i baixem per la cara nord, molt més verda i humida, que passa sota les puntes de les Agulles.
El camí va mig enclotat entre els pins, alborcers i brucs que creixen formant un bosquet baix però ben espès.
Agulles de Santa Àgueda.
Arribem així finalment al camí de Miravet que des de la Comba enllaça amb el camí de la Fusta, anomenat així per haver-se traçat un camí carreter que baixava la fusta des de Mosquerola a Orpesa a finals del segle XVIII.
El camí de Miravet que seguim fou un camí carreter des d'antic i, hui en dia es troba asfaltat en la seua totalitat encara que manté la traça del vell camí carreter, estret i amb moltes voltes, sobretot més avall de la font Tallà.
Als voltants de la font Tallà hi ha algunes vil·les i masos antics, cuidats i en ús, i també alguns altres de construcció més moderna però que s'han integrat prou bé a l'entorn.
Camí de Miravet.
Deixem enrere la font que es troba inusualment seca com a conseqüència de la sequera que patim i també de l'aprofitament de l'aigua per part dels masos del voltant, i un poc més avall deixem a l'esquerra l'entrador a la font de Roc.
Passat este darrer i per la vora del vell mas de Tomba-roques abandonem el camí de Miravet i seguim un entrador que baixa recte cap al barranc.
Entrador al barranc de Miravet. Al fons el Castell de Sufera.
Darrere nostre es troba el castell de Sufera que s'alça dominant tota la vall de Miravet i davant nostre les darreres agulles, menys espectaculars que la part central del crestall però encara dominades pels gresos rojos.
El camí acaba a un mas més nou, però que conserva les proporcions i l'estil dels vells. A la terrassa trobem una parella llegint i els preguntem pel camí que hem vingut a seguir i ens indiquen la manera de travessar el barranc i enllaçar amb el camí que puja al Portell de les Agulles, per on passa el track de Tiocanya que portem.
Roures al barranc de Miravet.
Continuant el camí que portem segueix una ampla senda que baixa a travessar el barranc de Miravet sota l'ombra de grans roures, és una de les raconades més boniques que hem vist al desert, i només per passar per ací ja mereix la pena tota la ruta. Malauradament és un tram prou curt i de seguida la senda puja per l'altre costat i aboca a una vinya perfectament treballada.
Busquem la continuació del camí per on ens han dit i trobem un senderol amb fites que travessa uns vells bancals fins que enllacem amb el camí que puja des del mas de Tacons que hem de seguir a la dreta.
Camí del mas de Tacons al Portell de les Agulles.
El camí no enfila recte al portell sinó que seguint una vella pista fa una volta a la clotada que queda entre les agulles i la Roca del Migdia. La senda no és sempre clara però està neta (suficient per passar amb pantaló curt sense rascades) i anem trobant fites. Si no fora per les fites seria difícil de seguir perquè a voltes es perd entre d'altres senderols d'animals.
El coll de les Agulles des de la senda.
Continuem fent la volta passant no massa lluny del coll de les Agulles abans d'enfilar el darrer tram de pujada, este sí amb forta pendent cap al Portell.
Ací el rodeno deixa pas a la calcària i el bruc al romer i coscoll. Sortosament els argelagues no apareixen.
Portell de les Agulles.
Arribem al Portell, tall que separa la Roca del Migdia al nord de les Agulles al sud, i també el terreny calar del nord i el rodeno del sud, amb una vegetació associada completament diferent. Per ací ja vam passar fa un parell d'anys i vam vore la senda que des d'aleshores la teníem pendent. Per fi l'hem coneguda i no ens ha defraudat doncs és una de les sendes boniques del desert.
Senda al Rojal.
Continuem per la dreta cap al coll que queda dalt del Rojal i per on ja hem passat abans, que només està a alguns centenars de metres. Continuem per la senda que passa entre un pinar de pins rodenos molt menuts per a la soca tan grossa que tenen, i és que ací la molla és poca i la pedra molta i als pins els costa molt fer-se grans.
Arribem al coll i tanquem el primer cercle del huit. Seguim a l'esquerra i passem per dalt l'ampla collada deixant a la dreta la senda que baixa vora el barranc de Santa Àgueda, per on hem pujat fa poc.
Travessant tossals cap al Juvellús.
El terreny canvia i deixem enrere el rodeno i continuem per la blanca calcària que forma uns amples tossals que separen el barranc del Rojal del de Santa Àgueda. El pinar ha deixat pas a un matollar baix, bàsicament coscoll i romer però també argelagues, ginebres i alguns pins que s'estenen per la part alta dels tossals que resseguim fins que arribem al Juvellús.
La senda aboca a un bancal abandonat que travessa i continua per dalt, però veient que està un poc perduda decidim continuar pel bancal i que ens porta al mas de Mendanes, que deixem a la dreta.
Ací dalt trobem una sèrie de masos, arreglats com a segones residències, que s'estenen al voltant de la foieta on es troba el pou del Juvellús
La Plana des del Juvellús.
La pista que mou del mas ens porta a un encreuament de camins, dalt del Juvellús. Des d'ací mou una pista que segueix per dalt la serra d'Orpesa, fins ací puja una pista des del Cementeri de Benicàssim pel Pou d'en Trilles, i també baixa una senda cap al Barranc Rojal.
Nosaltres no seguim cap d'estes sinó que continuem per un camí asfaltat que puja des de la Costa de la carretera pels Tres Barrancs.
Bous de 
Passem pel costat d'una ramaderia de bous braus, que fan mala cara al vore'ns passar.
Un poc més avant i abans que el camins comence a baixar ens desviem per la dreta, seguint unes fites i un sender que es perd entre les moltes traces que deixen els bous que venen a pasturar estes terres, si no fora pel track de Mario Calvo que portem segurament l'haguerem passat per alt.
Ratlla d'Orpesa, al fons el Bartolo.
Arribem a la divisòria d'aigües i continuem per dalt les llomes quasi pelades on només creixen margallons i resseguim la ratlla de terme entre Benicàssim i Orpesa i passem per la vora d'un molló que fa de fita entre els termes, i abans d'arribar al Molló Roig que s'alça davant nostre trenquem a la dreta per una senda que baixa cap al Racó de Cantallops.
Baixant a Cantallops.
La senda baixa per un llomet fins que passa per la vora d'una vella caseta en una zona d'antics bancals. A partir d'ací continua un vell camí de ferradura que pujava fins als bancals, molt ben traçat i en part empedrat tot i què les motos l'han malmés molt i només es conserva en prou bon estat als trams més planers i en aquells on les motos han traçat un camí alternatiu.
Camí de Cantallops.
Baixa el camí abocant-se a la dreta a buscar el barranc de Cantallops on arriba fent una sèrie de revoltes per la vessant.
A l'arribar a l'altura del barranc continuem avall per l'esquerra fins que trobem un altre trencall de sendes. Tant l'una com l'altra arriben al mateix lloc. L'esquerra és més curta però la dreta evita passar per dins una gran finca de tarongers que s'estén a banda i banda de la carretera i l'autopista.
Travessem la carretera per sota, i també l'autopista i eixim a la carrerassa del Retor, ocupada en bona part per l'autopista que segueix un traçat paregut.
Travessant la carretera general.
Seguim per la vora de la pista i travessem el barranc de Cantallops, ací poc més que un reguer que passa entre els camps de tarongers, i ens desviem a l'esquerra pel camí de Vila-roig per on retornem al mas del mateix nom.
Camí de Vila-roig.
Des d'ací continuem pel camí de terra que mou davant el vell mas per on ja hem passat més de matí fins que retornem al Voramar.
I una vegada ací toca fer el turista a la platja abans d'un bon dinar.

Ací està el track:


I ací unes altres rutes que comparteixen part del camí:

Agulla del Salandó i Agulles de Santa Àgueda
Rapelant a les Agulles de Santa Àgueda
Del Pla del Salandó a Miravet tornant pel Juvellús
Del Voramar a la Renegà pel Juvellús

Més informació:
  • Cartoweb
  • Sos Baynat, Vicent El valle de Miravet y les Agulles de Santa Àgueda BSCC 1959 accessible a la web.
  • Web del parc natural del Desert de les Palmes
  • desertdelespalmes
  • Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló
  • Ajuntament de Benicàssim
  • (1909) Minuta del MTN de Benicasim IGN

dijous, 17 de juliol de 2014

CARTOGRAFIA PER A SENDERISTES


Des de que s'han popularitzat els GPS cada vegada és més fàcil no perdre's per la muntanya, només s'ha de seguir la línia del track que apareix a la pantalla del receptor GPS o del telèfon. Per desgràcia el track només ens informa del lloc per on algú ha passat, que ja és molt, però no ens dona més informació sobre com és el camí, ni que trobem al voltant. Per sort per a això tenim diferents formats cartogràfics que ens aporten tota eixa informació.
Smartphone amb Oruxmaps.

Els millors mapes per a l'ús de senderistes (i ciclistes, muntanyers, i demés fauna que ens movem per la muntanya) són, evidentment aquells formats específicament per a usos senderistes i excursionistes. A Espanya durant molts anys l'editorial Alpina ha tingut un quasi monopoli de la confecció i distribució dels mapes excursionistes i els seus mapes cobreixen un ampli ventall de serres d'arreu de l'estat. D'altres editorials n'han pres el relleu especialitzant-se en diferents zones, així l'editorial Pirineos està especialitzada en mapes dels Pirineus, Adrados en la serralada Cantàbrica, Prames a l'Aragó,  Piolet en les serralades litorals catalanes (tot i que també té mapes de serres valencianes, murcianes, ... i fins i tot del marroc),  A terres valencianes també hi ha una xicoteta editorial especialitzada en mapes excursionistes com són els d'El Tossal Cartografies.
Mapa+parcial.jpg (400×398)
Fragment del mapa d'Alpina de Sierra Nevada.
Tots estos mapes estan molt bé i costen menys del que valen, però presenten un parell de problemes: el primer és que no solen estar disponibles per a usar amb el receptor GPS (excepte els d'alpina i d'altres per a Twonav) i el segon és que no hi ha de tots els llocs on volem anar, així de la serra d'Espadà no trobarem cap mapa excursionista.
Receptor GPS TwoNav de CompeGPS.
Per tal d'adquirir mapes de zones no senderistes haurem d'anar als mapes topogràfics generals que editen els distints instituts cartogràfics. Així de tota Espanya tenim mapes a diferents escales i amb diferent grau de detall que confecciona l'Instituto Geográfico Nacional i publica i ven el CNIG.

MTN-25 IGN.
També a França l'Institut Geographique National disposa d'una bona col·lecció de mapes, entre ells la sèrie Rando especialitzada en senderisme. A més a Espanya hi ha diferents instituts cartogràfics regionals que han anat elaborant la seua pròpia cartografia: Institut Cartogràfic Català, Institut Cartogràfic Valencià, Instituto de Estadística y Cartografia de Andalucia, etc. encara que totes estan incloses dins el Sistema Cartográfico Nacional. Cal tindre en conte però que la cartografia generada per les administracions públiques no està pensada per a usos senderistes o muntanyers sinó per a un ús general i per tant manquen detalls que poden ser interessants per a senderistes però que no ho són per a d'altres col·lectius.


L'avantatge d'aquesta cartografia és que d'acord amb la directiva INSPIRE i a partir del 2008 és de lliure accés (no tota i amb restriccions, per suposat) per a finalitats no comercials, i gràcies a això podem disposar de cartografia de qualitat i totalment gratuïta facilitada pels diferents instituts públics.
Normalment la cartografia facilitada es troba en format raster i sovint georreferenciats usant el format ecw que permet guardar imatges georreferenciades.
Els moderns receptors GPS així com els smartphones ens permeten també usar mapes en format raster (jnx, kmz o formats propis) que podem convertir a partir dels mapes anteriors però no açò ara no toca, tot i què hi ha gent que ja ho ha fet.
GPS amb ortofotos jnx.
Podem per tant descarregar mapes de diferents tipus des de les pàgines dels instituts oficials, però no tots s'adeqüen a l'ús senderista per ser escales massa menudes, tipologies específiques o mapes temàtics. Per tant els mapes més adequats per a l'ús senderista són les sèries topogràfiques, especialment les escales que van d'1:50.000 a 1:10.000. Per dalt d'1:50.000 presenten massa poc de detall i per baix són escales massa grans i poc útils.
Alguns instituts cartogràfics com el valencià disposen per a la descàrrega i ús gratuït cartografia en format vectorial, preparat ja per a carregar als receptors gps Garmin (o smartphones). Però normalment la gran majoria d'instituts cartogràfics ofereixen la cartografia vectorial en altres formats que s'han de manipular per tal de carregar-la als receptors GPS.
 Per sort hi ha molta gent que ho ha fet i ha penjat els mapes per a descàrrega de la resta. Cal recordar que mentre no s'usen amb afany de lucre (no se'n faça negoci) això és perfectament legal, axí podem trobar el magnífic Topohispania de Sinrenkor que cobreix tota Espanya, elaborat a partir de la informació vectorial de l'IGN, o el Topopirineos, basat en l'anterior i el Topofrance i què és un dels mapes més complets dels Pirineus. Malauradament no es troben mapes lliures i gratuïts tan detallats d'altres zones però també en podem trobar si busquem prou.

Fragment del Topopirineos 6.1.
A banda dels mapes oficials o basats en els oficials també podem trobar els mapes oberts: Openstreetmap (OSM; amb les diferents capes: openpiste, opensea, ...) basats en la creació colaborativa, lliure i gratuita. Els podem trobar a tot el món però la seua limitació és el nombre de col·laboradors de cada zona, així conviuen mapes molt ben elaborats amb d'altres esquemàtics.
Openpistemap.
A banda d'eixos mapes que podem portar en paper o dins el receptor gps o smartphone també podem disposar d'altres fonts d'informació útils per a preparar rutes senderistes. Així els diferents sistemes d'informació geogràfica (SIG) que lliures i disponibles ens proporcionen una gran varietat de ferramentes per tal de localitzar sendes, pistes i llocs on poder passar.
El més popular dels sistemes és el Google Earth. Com tots els SIG presenta una capa base (imatge satèl·lit) i sobre esta es pot anar afegint informació georreferenciada: carreteres, oceans, temps, tracks, etc. a més es poden afegir i llevar capes mitjançant el protocol wms, crear mapes al nostre gust, crear i visualitzar tracks, etc. Però a més del SIG de Google també en podem trobar altres de lliure accés i amb informacions més detallades i actualitzades si bé no tan globals.
Google Earth.
Així podem trobar diferent visors que ens permeten accedir als SIG propis de diferents administracions: cartoweb, sitar, etc. on també podem visualitzar diferents capes amb informació diversa: mapes topogràfics, imatges aèries, carreteres, informació cadastral, forestal, etc. Que ens permeten traçar rutes tenint en conter multiples punts de vista i variades informacions.
Bona part d'estos visors estan inclosos en una Infrastructura de Dades Espacials (IDE) que inclou el SIG pròpiament dit (software) i les dades que es poden visualitzar, i permet incloure dades pròpies o alienes de manera fàcil i ràpida.
Però com podem usar-los per a traçar rutes? gràcies a les múltiples capes podem tindre a mà molta informació sobre per on traçar una ruta. Així per exemple si usem cartoweb per a traçar una ruta per la Comunitat Valenciana a més de visualitzar les imatges aèries podem incloure la capa cartogràfica (amb corbes de nivell, sendes, pistes, carreteres, ...) i també la forestal on s'inclouen les vies pecuàries o els senders homologats; la capa del cadastre on apareixen part dels camins públics (carreters o de ferradura) i els topònims, entre d'altres.
Visor Cartoweb amb diferents capes d'informació.
A més podem demanar informació sobre eixes capes de manera que podem conèixer el nom d'un assegador, la propietat dels boscos públics, o la referència cadastral d'un camí, entre d'altres coses.
Però això no és tot, mitjançant el WMS podem incloure informació d'altres IDE per a poder-la visualitzar doncs són compatibles.
Així podrem traçar una ruta tenint en conte el desnivell, l'estat de les sendes, la seua titularitat i com es diuen els llocs per on passem, entre moltes d'altres informacions.
A més tenim l'avantatge que tenim molts ides diversos, pràcticament de cada ministeri i comunitat autònoma, la majoria d'ells es recullen al Geoportal de l'IDEE. També l'IGN francés disposa d'un ide, el Geoportail on es pot accedir a molta informació, entre ella als magnífics mapes de l'IGN (encara que no permet baixar-se'ls gratuïtament) i el mateix podem trobar d'Itàlia, Andorra, Suïssa, ... i en general si busquem bé de tots els països europeus.
En general els visors a què enllacen permeten visualitzar i crear tracks i waypoints que podem usar al receptor GPS.
Track al Vissir3 de l'ICGC.
A banda d'estos instruments també podem fer un ús més avançat i utilitzar altres fonts d'informació històrica per a la recerca dels vells camins i sendes que recorren les muntanyes. Els més útils seran, com sempre, aquella cartografia creada quan eixos camins i senders encara eren d'ús habitual. Per sort bona part d'eixa cartografia s'ha digitalitzat i està a l'abast del públic de manera gratuita.
Així al CNIG a banda de descarregar-nos els mapes actuals de diferents formats també podem descarregar-nos els mapes històrics, tan els MTN25 com els MTN50, i de fa poc també les Minutas cartográficas. Tots ells georreferenciats de manera que els podem portar al GPS (passant per un procés de conversió) o dins un Smartphone (amb el format adequat), o bé podem traçar els tracks per damunt dels camins que volem seguir a la muntanya.
Minuta cartogràfica original (sud del terme d'Ares).
 Cal tindre present que les Minutas cartográficas es componen de tres documents: la planimetria on es recull la xarxa viària (i la seua amplada), hidrografia i toponímia; l'altimatria amb les corbes de nivell; i els quaderns de camp amb informació complementària sobre les anotacions del mapa. Este darrer no està disponible ... de moment.
La major part del treball de camp per a fer les minutes es va anar fent a les dos primeres dècades del segle XX tot i què hi ha algunes que es van actualitzar posteriorment. Així tenim un bon retrat de l'estat de la xarxa viària en estos moments.
El Mapa Topográfico Nacional es va elaborar posteriorment (a vegades trenta o quaranta anys més tard) a partir de les dades recollides a les Minutes. A més podem trobar diferents mapes topogràfics, alguns amb més informació que altres, així la sèrie g es correspon als mapes de guerra elaborats entre el 1936 i 1939 i on primen les vies de comunicació sobre l'altimetria, que sovint no està completa al fer-se els mapes molt ràpidament.
MTN Albocacer 1938 cgn (extrem sud del terme d'Ares)

A banda d'esta informació també podem accedir al catàleg de les vies pecuàries (almenys a la Comunitat Valenciana on es va completar als anys 1980), bé directament o mitjançant la capa corresponent de Cartoweb o Terrasit. Estos inclouen un plànol i una descripció de les mateixes tot i què la qualitat de la informació depèn molt de l'enginyer agrònom que va elaborar el catàleg així com de l'any d'elaboració, que va del 1950 al 1990.

Plànol de les vies pecuàries (extrem sud del terme d'Ares)

Capa de vies pecuàries a Cartoweb (extrem sud del terme d'Ares)
A més també existeix una altra font de cartografia històrica, directament difícil d'accedir, com és la cartografia històrica del Catastro  que va des de mitjans segle XIX fins a finals del segle XX. Entre esta documentació destaca l'Avance del Catastro que es va elaborar a primeries del segle XX coincidint amb les Minutas Cartogràficas del MTN.
Avance del catastro. (extrem sud del terme d'Ares).
Malauradament  la cartografia històrica del cadastre no sol estar disponible de forma senzilla i gratuita, però sí que és accessible el cadastre virtual, que sol estar disponible com una capa més als principals SIGs i sovint ha patit molt poques modificacions i recull els camins antics.
Capa del Catastro al Cartoweb.
A més a banda de les Ortofotografies actuals també podem contar amb algunes fotografies aèries històriques. Les primeres fotografies aèries que hi ha a Espanya són dels anys 1920 i estan realitzades per diferents Confederacions Hidrogràfiques i altres organismes públics. Algunes d'elles estan disponibles a la web. Més tard durant la guerra també es van realitzar vols de la zona del front però caldrà esperar al 1956 per a tindre una col·lecció completa de fotografies aèries de tota Espanya amb el vol americà. Posteriorment s'han elaborat altres vols d'àmbit nacional, entre d'altres el vol Interministerial també conegut com el vuelo de agricultura dels anys 1970, l'últim on podem vore clarament les sendes i camins, molts d'ells poc usats i mig esborrats.
A partir del 1980 i 90 es multipliquen els vols nacionals, autonòmics i locals, molts d'ells accessibles als diferents IDEs.
A la fototeca del CNIG es poden visualitzar les ortofotos del vol americà però amb una baixa qualitat, al menys de moment.
Fragment del vol americà (extrem sud del terme d'Ares)

En conclusió, actualment els senderistes i aficionats a la muntanya en general disposem d'un ample ventall d'informació cartogràfica per tal e preparar i planificar les rutes a realitzar, la majoria d'elles gratuïtes i accessibles. A més estes ferramentes poden ser molt útils per a la tasca de recuperació de vells camins que estan duent a terme molts particulars i agrupacions senderistes, així com per al marcatge de nous senders.

Més informació:
  • Desnivel ofereix un ample ventall de mapes excursionistes d'arreu del món.
  • Iogrea mapes jnx de tota Espanya
  • elgps.com foro sobre GPS, smartphone i cartografia utilitzable en ells
  • Curset de GPS a la Parreta tutorial sobre l'ús de GPS
  • ICC diccionari sobre cartografia
  • IGN informació sobre la cartografia història i actual d'Espanya
  • Rochaludiente tot i què especialitzat en Ludiente és un exemple de bon ús de la cartografia
  • Camins tradicionals d'Ares exemple d'ús de les fonts cartogràfiques dins la recerca de camins