Aprofitem el dia de
festa per eixir a la muntanya. Hui portàvem idea de fer la
tradicional pujada familiar a Penyagolosa però finalment ens ha
tocat ajornar-la per a més avant per poder fer-la amb tota la
família. Així que ha tocat tirar mà d'una d'eixes rutes que de fa
temps s'està al calaix de pendents. Així amb l'excusa de pujar al
vèrtex del collet del mas de Folc hem passejat el terme de
Castellfort visitant dos de les seues tres ermites.
La ruta l'hem
començada a l'ermita de la Mare de Déu de la Font, hem aprofitat
per visitar l'exposició de la Llum de la Memòria que fa la
diputació de Castelló. Així hem pogut disfrutar de la Sala
Pintada, novament restaurada, així com poder vore l'ermita per dins
a més d'un conjunt d'obres religioses dels segles XVI al XVIII.
Després de la
visita hem començat la ruta per l'antic camí d'Ares a Castellfort
que mou per darrere de l'ermitori. Eixim així per una de les dos
portes que antigament tenia l'ermita, i és que fins que no es va fer
la carretera a Castellfort a la dècada del 1920 només hi havia dos
entrades, la gran porta per on passa la carretera i la menuda que
s'obre al darrere i que dóna al barranc de la Mare de Déu.
 |
| Entrada a l'ermita des d'Ares. |
 |
| Entrada a l'ermita des de Castellfort. |
El camí comença
pujant pel mig del barranc, vorejat de carrasques que serà l'arbre
que més vorem en esta primera part de la ruta. Anem trobant marques
blanques i verdes que es corresponen amb el PR-CV-407 o sender de les
Ermites que enllaça les tres ermites de Castellfort (Mare de Déu de
la Font, Sant Pere i Santa Llúcia) amb Santa Elena d'Ares. Nosaltres
el seguirem durant gran part del recorregut encara que retallarem la
part que passa per les dos darreres ermites.
El camí d'Ares a
Castellfort puja remuntant el barranc, ample i empedrat com correspon
a un camí que va ser important i que sempre ha estat en ús. De fet
per ací encara baixen els veïns de Castellfort de rogativa a
l'ermita i també passen els catinencs en la seua Romeria anual a
l'ermita de Sant Pere. Estem seguint doncs un camí que té, almenys,
600 anys d'història documentada.
Seguim camí
caminant prop del barranquet que baixa cap a l'ermita travessant un
bosc de carrasques no massa grans, com ser l'habitual per estes
terres on fa uns decennis es van carbonejar quasi tots els carrascars
i roureres que hi havia.
Nosaltres el
remuntem per la vora. El camí, ample i ben empedrat ens facilita la
pujada. Travessem el barranquís quan arribem a la Caseta de la Mare
de Déu, encastada en una de les parets de pedra seca que voreja el
camí. Ací girem i pugem a l'esquerra travessant la carretera.
Seguim un tros per baix de la carretera fins que tornem a
travessar-la per arribar al Peiró de la Mare de Déu.
 |
| Camí de Castellfort a Ares. |
 |
| Peiró de la Mare de Déu. |
Els carrascars
queden enrere i al traspondre un llomet davant nostre apareix ja el
collet del mas de Folc, coronat per aerogeneradors que fan xicotet el
vèrtex.
El vell camí ací
es confon amb la carretera doncs s'han superposat l'un a l'altre i
seguim per ell entre bancals erms i treballats uns centenars de
metres fins que arribem a un encreuament de camins i pistes. Ací el
camí vell puja per l'esquerra, seguint paral·lel i per dalt de la
carretera, i és el que seguirem.
Als bancals del mas
de Folc hi ha un parell de caçadors darrere de les perdius que ben
segur deuen estar buscant l'aigua o l'ombra en este dia tan calorós,
«més que a l'agost» ens confirmen.
Encara que estem a
la tardor el paisatge sembla ben estiuenc. A més de la calor la
sequera que ha fet que totes les herbes estiguen grogues i seques.
Només alguns orons puntegen de groc i roig tímidament els vessants,
i més que pel fred per la falta d'aigua.
Cal dir que collet
no fa referència a una depressió o pas entre muntanyes, com a bona
part del nord castellonenc collet fa referència a una elevació poc
pronunciada de terres, o siga un tossalet, i com a tal trobem el
Collet, la part més alta d'una alta planícia sembrada
d'aerogeneradors que ens fan tornar menuts.
Ens fem la foto al
cim i ens estem una estona a l'ombra del piló, l'única existent,
abans de continuar camí.
 |
| Vértex del collet del mas d'en Folc. |
 |
| Aerogeneradors a la lloma del mas d'en Folc. |
Baixem al camí vell
pel millor pas i continuem camí avant cap a Castellfort.
El camí passa sota
un cinglet fins que ix a la llarga lloma del mas de Folc de la qual
el Collet no n'és més que la part més alta. Ací continua entre
parets per a separar el pas de persones d'animals dels bancals
cultivats. I encara trobem algun bancalet cultivat amb la seua caseta
de pedra a la vora.
Camí caminant anem
travessant la lloma fins que arribem a la carretera de Vilafranca.
Ací hi ha el Peiró d'en Blasco.
Segons em van contar
uns veïns de Castellfort anant un dia en Blasco de Vilafranca a
Morella el va pillar una ventisca i trobant-se perdut va alçar
l'espasa per matar el cavall i ficar-se a dins per no morir-se de
fred; en eixe moment va sonar una campana, així que en Blasco,
veient-se salvat va clavar l'espasa a la neu i es va encaminar on se
sentia la campana que era de l'ermita de Sant Pere. Allí va estar
fins que va passar la nevada i on va clavar l'espasa va manar alçar
un peiró per avisar de la proximitat de l'ermita.
Nosaltres ací
deixem el camí vell de Castellfort i continuem cap a la dreta cap a
l'ermita de Sant Pere seguint els passos d'en Blasco. A pocs metres
del peiró travessem la carretera d'Ares i continuem per l'ampla
lloma de Sant Pere ocupada per un ample assegador.
Des d'ací dalt
tenim unes vistes esplèndides a totes bandes. No hi ha res més alt
i sembla que caminem tocant el cel. A la nostra esquerra queda
Castellfort, a la dreta les moles d'Ares i davant Morella.
Arribem finalment a
l'ermita de Sant Pere, lloc tradicional de pelegrinació i romeria i
considerada la més antiga no ja dels Ports sinó de tota la
Comunitat Valenciana. Es tracta d'una església de reconquesta típica
amb portada de mig punt seguint la tradició romànica, arcs torals
que suporten la teulada i amb una capçalera clarament gótica. Fins
ací pugen els pelegrins del Portell i també l'antiga pelegrinació
i ara romeria dels catinencs. Estes són les rogatives més conegudes
però també hi van els veïns de Vilafranca i, com no els de
Castellfort. Abans també hi anaven els masovers de la dena del Moll
i els de la dena dels Llivis, i en altres temps també van arribar a
fer-se rogatives des de l'Anglesola, Cinctorres o Ares.
 |
| Assegador de Sant Pere. |
 |
| Ermita de Sant Pere. |
Visitem l'ermita per
fora, per vore-la per dins cal vindre en dia de romiatge, i continuem
camí caminant cap al Collet de Sant Pere que no passarem pel mig
sinó per la part de llevant. Ací vora la pista hi ha un vèrtex
geodèsic de quart ordre de l'Institut Cartogràfic Valencià.
La pista ens baixa a
un coll (este sí una part més baixa entre muntanyes). Es tracta del
coll de Morella per traspondre per ací el camí de Morella. Per la
dreta baixa el vell camí de Morella cap a la Giroveta. Nosaltres el
seguirem per l'esquerra cap a Castellfort, seguint les marques del
SL-CV-64.
 |
| Continuant l'assegador. |
 |
| Castellfort des del coll de Morella. |
Comencem baixant per
la vora d'una paret sense camí massa clar però de seguida trobem
trams empedrats i calçats on el camí es fa clar i evident. Este fou
un camí important i malgrat el pas del temps encara es nota en
detalls com les grasades per superar la costera, les parets que
l'acompanyen o els murs que calcen el camí quan va penjat de la
vessant.
Deixem a la dreta el
mas de Benlliure voltat de bancals sense treballar. Per darrere del
mas, allà lluny, aguaita la Roca Roja. Davant nostre, a l'altre
costat del barranc de les Serraetes queda Castellfort.
Com que és tard en
una revolta del camí ens aturem a dinar. Pensàvem fer-ho al poble
però ens hem entretingut massa així que sobre una pedra i amb el
barranc als peus disfrutem de les vistes i de la berena.
I havent menjat
continuem camí baixant entre vells bancals que van solsint-se a
travessar el barranc, pujant per l'altra banda cap al poble. Ací als
vells bancals creixen els orons, espinals, rosers borts, i tota una
bardissa de substitució del que, abans dels bancals, deguere ser un
bosc frescal.
Saludem uns cavalls
que pasturen a la vora, els únics que aprofiten ara els vells
bancals del poble, i passem per dalt del Fossar on baixa una pista
des del poble.
Només unes passes
ens separen de la plaça del poble.
Ens estem una bona
estona als porxes de la Plaça, entre l'església i ca la Vila, abans
de decidir-nos a continuar camí.
Eixim pel Sòl de la
Vila seguint el camí del Portell. Per ací passa el PR-CV-309 que
enllaça Castellfort amb Vilafranca que coincideix ací amb el
PR-CV-407.
 |
| Castellfort. |
 |
| Continuació de la ruta pel camí del Portell. |
El camí passa per
baix de la carretera i, un tros més avant, per dalt dels llavadors
nous (els vells estan a la font d'en Serra, 500 metres carretera
enllà). Passats els llavadors cal trencar a l'esquerra per un
senderol que puja a la carretera i caminarem cent metres per ella
abans de deixar-la seguint una pista que puja. Als cent metres la
pista mor a una caseta i el vell camí, ample i entre parets, munta
per la dreta. Tota la vessant de l'ombria que tenim davant està
clapejada de groc i roig dels cirerers de santa llúcia i orons que
van perdent la fulla.
Mentre anem guanyant
altura a l'esquerra queden les Tancaes, i darrere els tancats de
pedra creix un matollar espès i alt format entre d'altres per
abundants grèvols i teixos, tota una raresa botànica en altres
llocs i que ací esdevé normal.
El sender de les
ermites baixa pel naixement de la Rambleta i el mas del Barranc cap
al mas d'en Blasco on hi ha l'ermita de Santa Llúcia. Nosaltres, com
que se'ns fa llarga la ruta per la calor, continuem per la carretera
per on també va el PR-309.
Eixim a la carretera
i la seguim avall; ara per l'asfalt, ara per la terra del camí de
servei dels aerogeneradors. Caminem sota els grans molins de vent
sentint el soroll de fons dels generadors al pegar voltes moguts per
les grans pales que aprofiten el poc vent que bufa.
A l'esquerra ens
queda el mas del Vent i el barranquet que baixa cap al mas de la
Cerdana. Nosaltres seguim recte per l'assegador de Vilafranca, entre
parets i sota les aspes durant un bell tros. L'assegador va ara per
damunt la carretera, ara paral·lel fins que enfila una costera per a
pujar a la lloma que dóna nom al mas de la Lloma. Al capdamunt de la
lloma en un paratge desarbrat, com la resta de les llomes, on només
creixen els coixinets de monja, el timó i algunes gramínees de
l'assegador principal se'n separa un altre que baixa a buscar el mas.
Este és el que seguim abandonant definitivament els camins abalisats
que havíem anat seguint fins ara.
 |
| Aerogeneradors a la Lloma del mas homònim. |
 |
| Carretera i assegador de Vilafranca. |
L'assegador travessa
la lloma entre parets i enfila avall cap al barranc de les Llometes
baixant per unes clapisses. L'antic camí que el seguia feia ací un
parell de revoltes que el pas del temps, de l'aigua i dels animals
han ajudat a desfer.
A la baixada trobem
a banda i banda del camí ramader els bancals del mas que busquen el
cara-sol i bona terra fugint dels sòls esquelètics dels cims on
poca cosa pot crèixer.
El mas queda a
l'esquerra, mig amagat darrere d'uns arbrissons que han perdut la
fulla. Després de passar una cervera hi ha la font del mas, de
pouet, on tot i la seca encara queda aigua encara que a prou
profunditat.
Deixem a la dreta
l'assegador que puja per l'altra vessant del barranc i continuem
avall seguint les traces d'una senda perduda però prou fàcil de
seguir ... almenys quan no trobem rosers bords o espinals pel camí.
Avancem per això més a poc a poc que ens agradaria fins que arribem
a un lloc on creixen uns xops. Ací hi ha unes romigueres que tapen
un poc la senda. Pot ser amb un bastó salvaríem els dos metres de
mal pas, però decidim esquivar-lo per fora i ens toca pujar i baixar
per tornar al barranc.
Ací entra una pista
però nosaltres continuem per dins del barranc un tros més. La pista
la retrobarem aigües avall, sota el mas de la Torre, l'únic en ús
en tota esta partida. Quan trobem la pista ja no l'abandonarem fins a
la carretera d'Ares.
Conforme anem per la
pista al barranc que queda just davall ens ix una surrà de perdius.
Sort s'han de som caminants perquè més avant, a la sobalba del mas
del Puntosí hi ha uns caçadors que n'haurien encertat més d'una.
 |
| Rouredes a les vessants del barranc. |
 |
| El mas de la Torre des del camí. |
El paisatge canvia i
les vessants desboscades deixen pas a carrascars i roureres que
baixen al barranc des de les llomes i capolls. Quan ens acostem a la
carretera a l'ombria de la cova de la Ballesta apareix el pinar de pi
negre, el mateix que s'estén barranc avall de l'ermita de la Mare de
Déu.
Arribem finalment a
la carretera d'Ares al punt on esta fa una revolta. Només ens queden
tres-cents metres de carretera solitària fins a l'ermita on donem
per conclosa la ruta visitant una vegada més la Mare de Déu. Cal
aprofitar perquè no sempre trobarem oberta la porta per visitar este
magnífic santuari.
 |
| Pinar de pi negre a la dreta i roureda a l'esquerra. |
 |
| Ermita de la Mare de Déu. |
Ens han quedat dos
ermites pendents que caldrà vindre a visitar, a vore si podem
aprofitar i pujar algun altre vèrtex de la zona.
Monferrer i
Monfort, Àlvar (2000) Catí i els pelegrins de Sant Pere Ed.
Consell Valencià de Cultura
Centelles Royo,
Gema (1998) Evolución de un ritual. La peregrinación de Catí a
Sant Pere de Castellfort. Ed. Diutació de Castelló
Fuster Puig,
Pau (2013) Vilafranca. Mapa del terme municipal. El Tossal
Cartografies
Membrado
Ferreres, Jorge i Puig Ortí, Ana (2005) Guía de senderos
homologados de Els Ports-Maestrat Ed. Portmader
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada