diumenge, 17 de novembre de 2019

DE MOSCARDÓN A ALBARRACÍN PEL SABINAR DE ROYUELA

Per a commemorar els vint anys d'excursions per la Sierra de Albarracín que cada any pel novembre programa el centre excursionista de Vila-real, el segon dia d'excursió tenim programada una ruta diferent, pot ser en molts trams monòtona però que ens guarda la sorpresa d'arribar a Albarracín per la seua cara més espectacular i desconeguda.
Després de passar la nit a Moscardón on sempre ens han tractat molt bé, eixirem caminant des del poble seguint el vell camí d'Albarracín encara que allargarem la ruta passant pels savinars de Royuela i Saldón, els millors conservats de la serra, xafant vells camins reals ara en dessús, abans d'enfilar les altes llomes que dominen els estrets que forma el Guadalaviar al seu pas per Albarracín.


Hui el dia s'ha alçat ventós i fred de manera que convida a caminar i no estar-nos aturats. Però al recer de l'ajuntament de Moscardón fem els estiraments de rigor abans de començar a caminar.
L'última vegada que vam començar ruta ací ho vam fer pel camino de Frías. Hui ho fem pel camino de Royuela (o de Albarracín perquè en este punt coincideixen). El camí baixa per l'est del poble cap al cementeri i la baixada va bé per a escalfar les cames al sol. Arribats al cementeri deixem el camí asfaltat i continuem per la pista de terra que baixa a travessar el barranco de la Fuentecilla que drena l'ampla Vega que s'estén a llevant del poble on es concentren la majoria de camps de cultiu. A l'esquerra hem deixat el camino de Carrascallano que ens portaria al Batán. La idea inicial era baixar per allí i travessar el Estrecho del Castellar però la pluja i neu de la setmana passada desaconsellen passar-hi així que toca seguir el camí real, més fàcil i de millor peany.
La pista que seguim només travessar el barranco de la Fuentecilla deixa pas a l'antic camí de ferradura que fent un parell de voltes remunta la costereta que ens porta al collado del Estrechuelo. Des de dalt del colladet ens despedim de Moscardón i fem una llarga travessa deixant a l'esquerra el barranco del Estrechuelo que ens porta a un nou colladet que s'obre ja a la gran foia de Royuela. En este curt tram ja podem tastar el què serà la tònica dominant del dia, antics camins més o menys evidents que travessen savinars purs o entreverats amb alguns pins. La neu caiguda es conserva en les ombries mentre que allà on pega el sol ha desaparegut per complet.
Trasponem el nou colladet i davant nostre podem divisar quasi tota la Hoya de Royuela de quasi 6 quilòmetres de llarg per 2 en la part més ampla. En un extrem de la mateixa hi ha el poble de Royuela que pren el nom del color rogenc del terreny. Prop d'ell hi ha un aflorament d'aigües salobres que ha donat peu a l'aprofitament de la sal, imprescindible en una comarca marcadament ramadera.
El camí baixa en diagonal per la vessant de la muntanya cap a Royuela deixant a la dreta l'assolat mas de la Peña, dalt d'un tossalet, i el corral de la Peña on encara guarden ovelles. Tota la vessant està coberta d'un savinar típic que serà el paisatge dominant en bona part de la ruta. El savinar de savina turífera és un tipus de bosc obert que creix en terrenys molt secs siga per la poca pluviositat o per ser sòls molt pobres. A la Sierra de Albarracín és un dels boscos dominants encara que sovint es troba barrejat amb carrasques, roures o pins. Als voltants de Royuela i Saldón (i en altres llocs) forma boscos monespecífics on la savina (o travina com també se l'anomena) és l'única espècie arbòria. En estos les savines es troben separades entre sí formant un bosc adevesat en part per l'aprofitament ramader que se n'ha fet des d'antic i en part per la pobresa del sòl que no permet el creixement d'un bosc molt dens.
Hui ens tocarà travessar un dels savinars purs més interessants de la serra tal i com podem trobar mentre baixem pel Solano de la Peña cap al mas del mateix nom. Quan arribem a la falda de la costera les savines es fan més grans i el sotabosc s'ha eliminat deixant un tapís de gespa per a pastura de les ovelles. Arribats ací hem de deixar el camí més fressat i clar que continua recte cap al Castellar (i cap a Royuela) i baixem a la dreta sense camí clar, seguint el vell camí d'Albarracín que ací pràcticament ha perdut tota traça.
Ens cal ara travessar tot l'ampla pla que forma la Hoya de Royuela. Ací el vell camí es perd a les zones de prat i s'ha convertit en un ample entrador d'accés a les finques a la part cultivada. Seguim per la vora d'uns tossalets  coberts de savines que parteixen en dos la Hoya. El camí que seguim ressegueix la falda dels tossals. Seguim el camí però sempre que podem ens n'eixim fora perquè és més fàcil caminar per les zones de gespa que pel camí enfangat on l'argila se'ns enganxa als peus fent que pesen molt més. Per sort el tram és pla i no molt llarg fins que arribem a una ample prat que ens separa de la carretera. En estes parts més baixes i amb un sòl molt pobre i ric en sals els cultius deixen pas als prats als terrenys que s'embassen quan plou tot i els canals de drenatge que recorren la Hoya. Ací mateix en trobem un, el Arroyo Molinares o del Algarbe, que naix al paratge del Algarbe (on hi ha un parell de molins) i baixa fins a la Hoya on antigament es perdia l'aigua. Ara es troba canalitzat per a drenar i poder cultivar el què, en altres temps, seria una extensa praderia.
A nosaltres ens toca travessar el rierol que porta prou aigua i ho fem per un cabiró gros que fa de pont per al pas de les persones. De l'altra banda de seguida arribem a la carretera de Royuela.

Plaça i ajuntament de Moscardón.

Estiraments a la plaça.

Camino de Royuela i Albarracín.

Moscardón des del Cementeri.

Collado del Estrechuelo.



Mas i corral de la Peña des del Estrechuelo.

Baixant pel Solano de la Peña.

Prats al voltant del mas de la Peña.

Travessant la Hoya de Royuela.

Reagrupant el grup al sol.


La Hoya de Royuela amb el alto de Santa Ana al fons.

Royuela al fons.

Travessant el arroyo Molinares o del Algarbe.

Toca travessar la carretera que corre per la vora de la Hoya de Royuela i només travessar-la ja ens trobem a la muntanya. El paisatge canvia i les herbes deixen pas al savinar tan ràpidament com el pla deixa pas a la muntanya.
Trobem la traça del vell camí d'Albarracín que en un primer tram és més fàcil de seguir tot i què no hi passa ningú de fa anys. Després de passar un reguer que baixa per la falda de la muntanya el camí es va perdent i ens costa un poc seguir la traça però la retrobem quan arribem a un parell de savines mil·lenàries on cal aturar-se a disfrutar de l'espectacle. En tot el recorregut hem vist moltes savines, grans i menudes, però en este punt en concret trobem dos savines que bé mereixen el qualificatiu de monumentals per la gran dimensió del seu tronc. Sabent el lent creixement que tenen no és gens aventurat atribuir-los prop de mil anys (encara què igual només en tenen sis o set-cents).
Després de disfrutar de la companyia d'uns éssers vius que ja estaven ací quan Colon va descobrir Amèrica seguim avançant pel camí, més clar, que puja en diagonal per la falda de la muntanya. Arribem a un punt on trobem un encreuament de camins. Seguint una diagonal contrària trobem el camino de Royuela a Saldón que ara seguirem cap a la dreta per arribar al cim. Fent-ho estem allargant la ruta uns quants quilòmetres més però no tenim pressa i el recorregut que farem a partir d'ara pel savinar és més que interessant.
El vell camí de Saldón puja també fent una llarga diagonal i està més clar que l'anterior encara que en alguns punts és més difícil de seguir i hem d'anar per dalt o per baix donat que el camí està ple d'argelagues. Seguint-lo arribem a dalt de tot de la lloma per on corre la pista del Alto.
Seguim la pista uns metres mentre travessa una ampla collada i de l'altra banda l'abandonem juntament amb el camí vell de Saldón i seguim a l'esquerra pel vell camí del mas de Roclos que ací es prou difícil de seguir. Tot i què fa poc que vam passar per ell i portem el track al gps costa de seguir.
A la nostra esquerra corre la rambla de Capalana descrivint una sèrie de meandres encaixats entre les llomes calcàries on creix un bonic savinar madur. Esta és la vegetació que ens acompanya mentre baixem descrivint una llarga diagonal cap al pla esta vegada per l'ombria on encara es conserva la neu dura pel fred de la nit.
Arribem finalment a l'extrem nord del Llano Mariana que queda als peus del Corral del Alto. De l'altra banda del pla hi ha la masía de la Conejera per on passa el camino de Saldón. Nosaltres no entrem al pla sinó que travessem la rambla que ací és un simple barranc per on corre un bon toll d'aigua.
Aprofitem per fer un mos arrecerats a la punta  del pla doncs estem quasi a meitat de la ruta però no ho fem molt llarg i continuem pujant per l'altra banda seguint el camino del mas de Roclos.
El camí, ample i ben traçat, puja fent voltes per la vora d'un barranquís cap a la Lomilla del Caño. Este tram de pujada és el tram de camí més clar i més ben conservat de tots els que hem xafat hui, només cap al final quan arribem al capoll de la lloma el traçat es fa més difús i finalment es perd. Per sort només hem de seguir recte en la direcció que veníem fins que trobem una pista traçada sobre l'antic camí de Terriente a Albarracín per on hem de continuar la ruta.
Des que hem començat a caminar hem seguit el camí vell d'Albarracín a Moscardón, el de Royuela a Saldón i ara toca seguir el de Terriente a Albarracín ... o un dels dos que hi havia per a anar a Albarracín. El camí discorre per la Lomilla del Caño, el Escobar i finalment per l'estreta lloma que queda entre la rambla de Capalana i la rambla del Pino.
Comencem seguint la pista traçada sobre la loma que de seguida deixem per seguir un carril que, més o menys, segueix el traçat del vell camí. Arribem a un punt on el carril acaba i hem de continuar recte sense cap altra fita que el track carregat a partir del traçat del camí antic en les fotos aèries. En alguns punts sembla que podem endevinar la traça del camí vell però la veritat és que no hi ha massa evidència fins que arribem al punt on la lloma s'estreta entre la rambla de Capalana i la rambla del Pino que s'encaixen a les seues faldes. Ací trobem alguna vella fita que marca el punt per on seguia el camí o pot ser són les fites que delimiten el terme de Royuela que ací quasi coincideix amb el camí. Ens trobem ara al Puntal de Terriente i des d'ací ens toca començar a baixar la Cuesta de Terriente cap al Hondo de Picache i en la baixada retrobem les traces del vell camí encara que tapades en part per argelaga. És l'únic punt del camí que no està totalment net per a passar encara que hi ha un senderol d'animals o caçadors que baixa recte retallant les voltes que fa el camí al baixar per l'ombra d'un grupet de pins que posen un toc de diversitat en la monotonia del savinar.
Baixada la primera part de la Cuesta de Terriente el camí és fa més clar al passar per un punt més estret on només unes desenes de metres separen la rambla de Capalana i la del Pino deixant-nos unes vistes espectaculars a una i altra banda. Ací cal estar atents i no perdre el camí (com ens va passar l'altra vegada que hi vam passar) que baixa cap a la dreta i enfila recte cap al Hondo de Picache, l'espai pla i conreat que es troba a la confluència de les rambles.
Arribem finalment al pla i seguim un carril que entra als bancals, traçat sobre l'antic camí. A la vora de les rambles i dels bancals encara trobem grans savines però conforme ens allunyem de les muntanyes acaben fent-se més escasses.
No fem ni un centenar de metres que trobem el camino viejo de Royuela a Albarracín per on s'ha traçat el PR-TE-2 que seguirem cap a Albarracín.
El PR continua per la vora de la rambla enllaçant amb una ampla pista, oberta fa poc per a substituir el vell carril que es van endur les riuades d'este estiu. La pista baixa des de la masía de Roclos seguint el vell camí de Saldón a Albarracín (o un dels camins que hi anava). Segueix deixant a la dreta la fuente del Sapo de la que no es veu cap senyal i continua per la vora de la rambla entre camps de cereal. Quan s'aparta definitivament de la rambla nosaltres l'abandonem i seguim rambla avall un curt tram que ens porta directament al riu Guadalaviar just on hi ha la piscifactoria de los Pajares. Allí a la vora hi ha los Pajares que fan honor al seu nom, un conjunt de pallisses baixes algunes d'elles ara convertides en cotxeres i encara en ús.
Per la vora del riu corre el camí que entra a la piscifactoria i que porta a enllaçar amb la pista que seguíem just al punt on hi ha un pont on passa el riu i aboca a la carretera de Albarracín, que passa just per l'altra banda de riu. Ací els vells camins de Terriente, Moscardón, Saldón i Royuela se'n desvien i pugen per l'altre costat per evitar el pas per l'estret que forma el Guadalaviar des d'ací a la ciutat d'Albarracín. Ara la carretera el travessa i ja no cal pujar dalt les muntanyes per a evitar-lo. El PR-TE-2 segueix els vells camins i seguint les seues marques entraríem a Albarracín per l'ermita del Carmen.
Però si fins ara hem anat seguint els vells camins reals de ferradura que enllaçaven uns pobles amb uns altres, ara els abandonem i seguirem per la vora del riu, primer per un entrador i després per un senderol obert per les ovelles que segueix la vora del riu i que ens porta a la Paridera de Rodilla.
La paridera o parideras de Rodilla és un pany de corrals situats a recer d'un llomet a la confluència de la rambla de Piñola amb el riu Guadalaviar. A la vora dels corrals hi ha un abellar, encara en ús tot i què hui fa un dia massa ventós i fred com per a què les abelles isquen de casa.
Ací seguint la rambla de Piñola baixava un altre dels camins que unien Saldón i Albarracín, i des de la paridera el camí continuava cap a la carretera salvant el riu per un vell pont d'obra.
Fins ací hem anat seguint vells camins però ara toca fer un tram camp a través pujant a la Loma del Pozo Blanco per a entrar per dalt a Albarracín. Som un grup molt gran i hi ha gent que ja ve cansada així que hi ha l'alternativa d'eixir a la carretera i seguir per ella prop de dos quilòmetres fins al poble i un grup prou gran de gent es decideix per eixa opció. La resta continuem amb la ruta prevista.


Arribant a la carretera de Royuela.

Camino de Albarracín.

Savina monumental.

Camino de Royuela a Saldón.

Travessant la pista del Alto.

Moscardón des del Alto.

Camino de Royuela a Saldón.

Rambla de Capalana i el Llano Mariana.

Saltant el rierol que sempre duu aigua.

Camino de la masía de Roclos.

Lomilla del Caño.

Seguint el camino de Terriente a Albarracín, poc evident ací.

Meandres encaixats de la rambla de Capalana.

El camino de Terriente, ací molt clar.

Cuesta de Terriente amb el Hondo del Picache al fons.

Enllaçant amb el camino de Royuela a Albarracín.

Bancals treballats al Hondo de Picache.

Rambla de Capalana.

Piscifactoria de los Pajares.

Río Guadalaviar.

Los Pajares.


Senderol per la vora del Guadalaviar.

Parideras de Rodilla.


Després de fer dos grups comencem a pujar per darrere de la paridera de Rodilla. Ací trobem un vell camí molt costerut que pujava fins a un bancal i l'aprofitem per començar la pujada. Des del bancal l'abandonem i anem buscant el rellomet que ens puja cap a la Loma del Pozo Blanco. Anem buscant el canto que ens permet arrecerar-nos del vent fort i gelat que bufa en estes altures. A més ens permet disfrutar de les vistes, com més pugem millors, sobre el congost que forma el riu Guadalaviar just abans d'arribar a Albarracín.
La vegetació que hauria d'haver en estes llomes és la mateixa que ens ha acompanyat quasi tot el dia: un savinar madur, acompanyat de pins o carrasques (o fins i tot roures) a les zones més humides o amb millor sòl, però el fet d'estar tan prop del poble ha contribuït a una desforestació intensa de manera que la major part de les vessants només estan cobertes per argelagues, espígol i timó. Les savines van colonitzant les vessants però encara són massa menudes i en les parts més humides de les ombries també trobem alguns pins joves que no arriben a formar boscos. Amb el temps les vessants es tornaran a omplir de verd però la duresa del clima i la poca fertilitat dels sòls fan que el procés siga de dècades i no d'anys.
Anem pujant cap a les altes llomes però quan ja hem agafat prou altura ens desviem a l'esquerra per l'Umbría del Botano, fent un flanqueig sense guanyar ni perdre massa altura. Ací encara trobem alguns rodals de neu que es resisteix a fondre's. Anem seguint els senderols que fan els animals fins que arribem a dalt del barranco del Botijo. A la part alta del barranc hi ha la paridera del Botijo i fins allí pujava una senda des d'Albarracín que serà la que seguirem per a baixar al poble.
Descartem arribar a la paridera i baixem al recte al fons del barranc, al punt on la senda que baixava per ell se'n separa. Seguim la senda, només evident pel pas dels animals, que flanqueja les vessants del barranc travessant pedreres fins que ix a un terreny més pla on antigament hi van haver camps de cultiu. Estem al costat de la paridera de Delante de la Villa que queda un centenar de metres dalt nostre. Ací la senda és molt poc evident però la intuïció i l'experiència de l'altra vegada que vam passar per ací fent la volta als estrets del Guadalaviar fan que ara trobem el vell camí i el seguim fins al punt que ens deixa Delante de la Villa.
Ací toca fer-nos la foto de grup davant de la ciutat de Albarracín. Esta és una de les fotos més boniques i més desconegudes del poble, i des d'ací baixarem per una senda que bé podríem dir què ens mostrarà les millors vistes de la Villa.
A partir d'ací la senda està més clara i anem trobant fites que ens ajuden a no perdre-la. Baixem en primer lloc fent una llarga diagonal per davant del poble i finalment el camí es va fent més clar i comença a fer voltes per a salvar el desnivell que ens queda de baixada.
Esta és l'arribada més espectacular que es pot fer a Albarracín encara que no la disfrutem tant com deuríem. Encara no hem dinat i apretem el pas per a fer-ho al poble. A més el temps dóna aigua i darrere nostre hi ha unes nuvolades amenaçadores que s'acosten ràpidament.
Anem baixant per la vella senda que baixa a travessar el barranco del Marro i continua per l'altra banda, molt més clara conforme ens acostem al poble. Des d'ací ja tenim una vista perfecta de la ciutat, enclavada en un meandre encaixat del Guadalaviar. Davant nostre trobem la torre de Doña Blanca amb el cementeri als seus peus. Darrere el castell i als seus peus la Seo. Al collet que separa el meandre hi ha la plaça i la casa de la Villa. Al créixer el poble cap a esta part van haver d'allargar-se les muralles pujant-les per les llomes de l'altra banda per a facilitar la defensa de la part nova.
Mentre baixem es distingeixen clarament totes estes parts i bona part dels edificis monumentals de la ciutat. Passem per un mirador i poc després enllacem amb la ruta fluvial. La primera idea era fer la ruta fluvial que fa la volta al meandre d'Albarracín per baix abans d'entrar al poble però l'hora tardana i l'amenaça de pluja ens fa canviar d'opinió i quan travessem el Guadalaviar per un pont penjant que dóna accés al poble es posa a ploure així que finalment ens adrecem a la plaça i acabem dinant als porxes de l'ajuntament, finalitzant així una ruta molt interessant i amb un final espectacular.



Grup que es dirigeix cap a Albarracín per la carretera.

Inici de la pujada al Pozo Blanco.

Pujant la dura costera amb un fort vent.

Meandres abandonat als estrets del Guadalaviar.

Els estrets del Guadalaviar.

Umbría del Botano.

Ermita de la Virgen del Carmen (al fons).

La muralla d'Albarracín.

Baixant al barranco del Botijo.

Barranco del Botijo.

Senda de la paridera del Botijo.

Senda de la paridera per les llomes de Delante la Villa.

Foto de grup Delante de la Villa.
Albarracín des de la Loma de Delante de la Villa.

Baixant cap al poble.
Senda de Delante de la Villa.
Albarracín situat a un meandre encaixat del Guadalaviar.

El vell camí de Delante de la Villa que baixa per la vessant.

Arribant a Albaracín i disfrutant de les vistes del poble.

Mirador de Albarracín.

Enllaçant amb la ruta fluvial.

Pont penjant de la ruta fluvial.

Plaça major.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Camins oblidats de la serra d'Albarracín
Circular a los estrechos del Guadalaviar en Albarracín


Més informació:
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
  •  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
  • Senderos de Aragón

Cap comentari:

Publica un comentari