dissabte, 11 de gener de 2020

DE GILET AL PICAIO

Comencem l'any i ho fem descontant un vèrtex més de la llista de pendents. Hui ens n'hem anat cap a la Serra Calderona a pujar el vèrtex què hi ha a dalt del Picaio, un dels millors miradors cap a la mar, i per a fer-ho hem eixit de Gilet i més concretament de davant del cementeri. Des d'ací la idea és pujar al Picaio pel Regall i tornar per les Penyes de Guaita i el barranc de Balau seguint les indicacions del magnífic mapa que té el Tossal Cartografies de tota la Serra Calderona.



Així que a bon hora del matí hem començat a caminar des de davant del cementeri encaminant els nostres passos cap al camp de futbol de la Maladitxa situat a la vora del barranc del mateix nom. Passem per les darreres cases de Gilet, ja als afores del poble que es confonen amb les urbanitzacions que s'allarguen cap a Sant Esperit i també per davant del camp de futbol abans de baixar a travessar el barranc de la Maladitxa.
Travessat el barranc pugem per l'altra banda on hi ha un ample camí de cotxes que entra a unes cases. Nosaltres el seguim mentre remunta un barranquet però de seguida l'abandonem seguint el camí que remunta el barranquís a buscar el coll de Gausa.
Tota esta primera pujada la fem sota un espès pinar de pi blanc que creix a l'ombria. Només a l'arribar al coll eixim del pinar a punt per a disfrutar de les vistes cap a la banda de la mar de l'est i cap als pics de la Calderona cap a l'oest. El camí que seguim traspon el coll i baixa per l'altra banda cap a Sagunt. A l'esquerra queda un sender que puja a la muntanya del Pont i a la dreta un camí que puja cap a les Penyes de Guaita. Per ací mateix passa el SL-CV-108 que puja des de Sagunt fins al coll de Gausa i continua cap a les Penyes de Guaita, baixant a Puçol pel Picaio. Nosaltres el seguirem ara cap a les Penyes de Guaita on enllaça amb el GR-10.
 El camí puja quasi per la carena fins al Regall. Ací els pinars espessos del barranc deixen pas a un paisatge més obert on els pins s'alternen amb la malea de romer i coscoll. Després d'una curta pujada arribem a l'alt del Regall i des d'allí seguim per la carena cap a l'oest a buscar el camí de les Penyes de Guaita, ara una ampla pista forestal.
Arribem a la pista i el SL la travessa continuant amunt cap al cim de les Penyes que passa per dalt per anar a enllaçar amb el GR-10. Nosaltres seguirem per l'ampla pista que segueix planera per sota de les Penyes fins al coll que les uneix al Picaio. Aprofitem este tram tan còmode per disfrutar del paisatge i per a xarrar. A la nostre esquerra queda Sagunt, de l'altra banda del castell que ens tapa el poble vell, amb la mar al fons. La pista, còmoda i de molt bon peany, està molt transitada però no per cotxes. Ens trobem molta gent a peu, corrents i també moltes bicicletes ... i algunes què no són elèctriques!
Passem sota les Penyes fins al coll que les separa del Picaio on hi ha un important encreuament de camins. Els excursionistes valencians el coneixien com "el clar de lluna" topònim modern igual que el què dóna nom a l'antiga Serra de Porta Celi que els excursionistes valencians van rebatejar com a Calderona (nom d'un coll) i què els geògrafs de la universitat del cap i casal van estendre a tota la serra (cada vegada abraçant més tros). Si aquell pren el nom d'un coll, este (el "clar de lluna") reb el nom al ser el lloc on feien nit al ras (el què ara en diem bivac) els escaladors que pràcticaven a les Penyes de Guaita per a no haver de tornar a casa.
Ací trobem un camí que baixa cap a la caseta del Cansalader i a les urbanitzacions que hi ha al peu de la serra, un altre que voreja el Picaio fins al Santuari de la Milagrosa i un darrer que puja a les antenes que coronen el Picaio, a part del camí per on hem arribat. A més trobem el GR-10 que ve de Segart pel pas dels Borregos i continua cap a Puçol pel barranc del Llop. Nosaltres ara no seguirem cap d'eixos camins sinó que busquem una senda que ens pujarà també al Picaio. Després tornarem a este lloc, fent una xicoteta llaçada, per a continuar la ruta pujant el pas dels Borregos però primer toca pujar el Picaio què per a això hem vingut.
El coll no és un encreuament de camins i prou, és també el punt que separa més que uneix el Picaio a la resta de la Serra. Separa doncs per ell passa una falla tal i com ens mostra el canvi litològic marcat que trobem. Fins ara hem xafat terreny calar (dolomies i margues del Muschelkalk) i ara ens trobem caminant sobre el rodeno (gresos del Bundsandstein), paisatge que recorda a l'Espadà. La vegetació també canvia i a banda dels omnipresents pins blancs trobem també pins de rodeno acompanyats de la seua flora acompanyant de matapoll o estepa negra entre d'altres, però la vegetació està molt degradada i alterada per la mà humana i falten moltes de les espècies que haurien d'estar presents.
El senderol que seguim puja passant per una pedrera de rodeno (la Pedrera de Xota) i travessant la pista i buscant el cim coronat d'antenes del Picaio què no és el punt més alt però quasi. Arribats al cim on també puja la pista trobem un ample camí que continua cap al cim del Picaio delimitat per un cordell per tal de no eixir-ne i entrar a la Microrreserva de Flora del Picaio.
Arribats a dalt podem admirar les vistes que són impressionants. El Picaio és un dels millors miradors de la costa valenciana i pot ser el millor sobre el golf de València. El dia a més ajuda doncs les bromes i boirines que cobreixen habitualment el litoral han desaparegut deixant un ambient transparent i una visibilitat perfecta. S'entén doncs que ací hi hagen tantes antenes de comunicacions igual que també que trobem un vèrtex geodèsic.



Començant a caminar des del Cementeri de Gilet.

Camp de fútbol de la Maladitxa.

Barranc de la Maladitxa.

Camí cap al coll de Gausa.

La Muntanya Redona, el Xocainet i el Garbí al fons.

El camp de Morvedre i la mar des del coll de Gausa.

Pujant al regall ... per un regall.

Les Penyes de Guaita des del Regall.

Camí de les Penyes de Guaita.

Escaladors a les Penyes de Guaita.

Coll del "clar de Lluna".

Senda de pujada al Picaio.

Camí d'accés al Picaio.


Vèrtex geodèsic, el primer de l'any.

La Plana de Castelló des del Picaio.

El golf de València des del Picaio.
Després d'estar-nos una bona estona al cim disfrutant de les magnífiques vistes, i també de mistela i pastissets, cal continuar camí i ho fem avall, buscant un sender que baixa cap al Santuari de la Milagrosa. El sender baixa ràpidament per un pinar esclarissat que creix a la solana del Picaio. Les vistes mentre baixem continuen sent espectaculars però la senda no permet disfrutar-les massa perquè té molta pedra solta i cal estar pendents d'on posar els peus.
Arribem en  pocs minuts al Santuari de la Milagrosa (més correctament de la Virgen de la Medalla Milagrosa). Sorprén trobar-se un santuari modern a les faldes del Picaio, no sorprén tant el lloc on es troba amb unes vistes magnífiques de la plana de València. El santuari que sembla ser dels anys 60 pel tipus de construcció consta de tres edificis: l'església al centre i dos edificis annexes. L'església i un dels edificis està en molt bon estat i arreglat, l'altre es troba descuidat i sembla sense ús de fa temps. Els voltants estan nets i arreglats.
La història del Santuari és curiosa, obra de la fé d'un religiós de Sant Vicent de Paul que es va encabotar en construir-li una ermita a la mare de Déu Miraculosa, tradicionalment devots d'ella i restaurat per un altre devot de la mare de Déu després d'anys d'abandó ara està en ús i hom pot anar a oir missa cada diumenge a migdia. Nosaltres com passem en dissabte el trobem tancat però el veiem per fora i disfrutem de la tranqui·litat que s'hi respira.
Deixem enrere el Santuari i continuem per la pista que hi dóna accés des del coll del "clar de lluna" però veient a l'esquerra un camí net i arreglat abandonem la pista i seguim per ell. El camí va paral·lel a la pista fins a un punt que enfila avall. Ací l'abandonem pujant per un senderol a la pista i continuem per ella fins que enllaça amb el GR-10 que puja pel barranquet del Llop.
Quan la pista fa una revolta a l'esquerra a la dreta queda el vell i en desús aljub dels Xiprers i per la seua vora puja el GR cap al coll del "clar de lluna" per on hem passat abans de camí al Picaio. Ara ens toca continuar el GR pujant cap a les Penyes de Guaita.
Sí quan hem passat hi havia gent ara sembla dia de mercat, als cotxes aparcats de gent que està caminant o escalant se suma un grup de persones fent algun curset de protecció civil de manera que dalt al coll del Picaio entre caminants, ciclistes i d'altres coincidim més d'una vintena de persones.
Si abans hem arribat per pista ara ens toca seguir la senda per on el GR-10 puja cap a les Penyes de Guaita, lloc on han aprés a escalar moltes generacions d'escaladors valencians al ser la paret d'escalada més propera al cap i casal. Tot i què ara les comunicacions faciliten el desplaçar-se a d'altres zones més variades i interessants ací encara veiem un bon grapat d'escaladors encadenant vies.
Nosaltres pugem cap al peu de les penyes però no ens acostem a les vies d'escalada que queden a la nostra dreta sinó que les "escalem" pel pas dels Borregos on només ens caldrà ficar les mans en algun punt. Sense més dificultat arribem al cim de les Penyes on ens espera una suau pendent cap a ponent que contrasta amb els cingles de llevant. Ací dalt hi ha un encreuament de camins: per l'esquerra continua el GR-10 cap a Segart per Sant Esperit, cap a la dreta va el SL-CV-108 cap al coll de Gausa (per on hem passat abans). Nosaltres però seguirem recte pel sender menys xafat que s'obre pas entre l'espessa malea de romer que cobreix la capçalera del barranc de Balau per on ara hem de baixar.
El camí de Balau va baixant pel barranc de Balau, els dos prenen el nom de la gran partida que travessen, ja dins del terme de Gilet. Avancem a bon pas per un camí ample, clar i fressat que ens aboca a una pista, traçada sobre el vell camí. El pinar pren ací altra vegada el protagonisme, quedant el matollar als cims. Caminem doncs a l'ombra dels pins seguint la pista que baixa seguint el barranc a buscar el Pla d'Aguiló, un dels plans que s'obren entre les muntanyes de Gilet endins i que acaben a la Vall de Toliu on s'alça el convent de Sant Esperit i que conformen la vall de Sant Esperit.
La pista ens porta al pla cobert pel pinar i on, entre els pins, hi ha una de les moltes urbanitzacions que es van fer als peus de les muntanyes de la Calderona més properes a la mar. Cal travessar la urbanització pel camí de Balau però no arribem a la carretera de Sant Esperit sinó que abandonem el camí i seguim recte per a travessar el barranc del Racó i enllaçar amb un camí que continua per la seua vora.
Seguim per un clar camí que ens porta per la banda dreta del barranc de la Maladitxa on aboca les aigües el del Racó. L'altra banda del barranc està tota urbanitzada però per esta la mà de l'home es deixa sentir només en el camí tan xafat que trepitgem. Seguim camí caminant i arribem al punt per on hem travessat el barranc de la Maladitxa al començar la ruta. Ara tornarem a baixar però en conte de travessar-lo seguim un tros per ell abans d'eixir-ne i fer cap directament al camp de fútbol que en pren el nom.
Només ens queda desfer el camí fet a l'anada per arribar al cementeri on ens esperen els cotxes, molt tranquils... i també buscar un bon lloc per a seure a beure i menjar alguna cosa comentant la ruta del dia.

Sender de baixada al santuari de la Milagrosa.

Santuari de la Milagrosa.

Camí vell del Santuari.

Pista de la Milagrosa.

Aljub dels Xiprers.

Coll del Picaio amb les Penyes de Guaita al darrere.

Pujant cap a les Penyes de Guaita.

Pas dels Borregos.

Barranc de Balau.

Camí de Balau.

Pla del Racó.

Camí vora el barranc de la Maladitxa.

Retornant al punt d'inici.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada