SENDERS D'ARES: DEL MAS DE LA VALL AL MAS DE N'OLLER

Aprofitant la Pasqua hem vingut a passar uns dies al mas de la Vall d’Ares. Situat al centre de la dena de Vilavall el mas de la Vall és el més gran de la dena i va arribar a tindre cinc cases formant un carrer. A més hi ha l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, anomenat Sant Antoni fesoler per celebrar-se la festa al temps de sembrar els fesols. L’ermita es va construir al segle XVIII pagada pels veïns del mas. Al davant de l’ermita es troba l’antiga escola de la Vall, l’edifici més recent del conjunt de casalicis. Construït en 1955 per a fer d’escola als veïns del mas i de bona part dels masos de la dena va estar en funcionament fins el 1968 que es van tancar les escoles rurals i els fills dels masovers van haver d’anar interns a Benassal. Encara podem trobar gent que hi ha anat, com per exemple Epi, el pastor que guarda les ovelles als corrals del davant del mas. L’escola l’ha reconvertit l’ajuntament d’Ares en una casa rural, menuda però molt agradable i que ens permet explorar els seus voltants.

 

Així que ens alcem ben prompte i mentre la resta de la gent dorm eixim a fer una volta pels voltants. La idea és pujar fins a la bassa de la Gendra travessant la rourera de la Vall per a baixar pel mas de n’Oller. Es tracta d’una variant d’una excursió que explicava Ricardo Muñoz (2009) i que ja vam fer, més o menys, fa més de deu anys.

Comencem a caminar pel camí que puja al mas de Beser. El camí mou paral·lel a la rambla de la Vall que s’endinsa entre les altes llomes que queden a banda i banda de la Vall. Les vessants del barranc estan cobertes d’un espès bosc, de carrasques a la solana i de roures a l’ombria, que contrasten amb les llomes totalment desboscades el què és una constant al terme d’Ares.

No hem fet massa tros que trobem un entrador que, per la dreta, s’endinsa a la rourera de la Vall que ocupa tota l’ombria. De seguida deixem enrere els bancals treballats que s’allarguen per la vora de la rambla, on hi ha el sòl més pla i més fèrtil, i entrem de ple en un bell bosc mixte de carrasques i roures que, conforme pugem, es convertirà en una rourera quasi pura.

Després d’uns primers metres pel carril a l’esquerra un senderol ens acosta a la font de la Vall, des d’on s’accedeix també des del camí del mas de Beser. Esta és la font principal d’on s’abastien els veïns del mas. Fa uns anys estava tapada i quasi inaccessible però ara s’ha netejat de malea els voltants i torna a aparèixer tot el conjunt de la font que, com sol ser habitual, comprén el pou d’on brolla l’aigua, tancat per a què no puguen embrutar-la els animals, el bassi d’obra per a beure matxos i ovelles i el llavador que també fa de bassa per a regar dos tauletes d’horta. Un bon exemple d’aprofitament de l’aigua.

Mas de la Vall i ermita de Sant Antoni fesoler.

La Vall amb el mas i la Mola del Vilar al fons.

Font de la Vall.

Deixem enrere la font i continuem amunt entrant a la part de la rourera més espessa. La rourera es troba partida entre diferents propietaris i en tres de les parts hi ha declarada una microrreserva de flora de la Generalitat Valenciana encara que les dos restants no tenen menys valor florístic que les sí protegides. Cal doncs anar amb cura de no fer malbé un entorn tant ric i on hi ha una vegetació què és escassa a la resta del territori. Així a més dels roures valencians podem trobar orons (Acer monspessulanum i Acer granatense), grèvols, tortellatge, serveres bordes, olivella, ... malauradament la gran majoria d’ells encara són sense fulles, o com a molt, estan començant a borrar, i no podem distingir-los. De tota manera és ben agradable travessar la rourera seguint l’accés obert que la travessa de banda a banda.

Quan ens acostem a la paret que en separa la rourera de les vessants del barranc dels Avellanars la pista fa un parell de voltes i la seguim, mirant de trobar el millor lloc per a travessar la tanca de pedra i eixir-ne per l’altre costat per a remuntar el barranc. Al final acabem anant molt més amunt que no tocava però no ens dol perquè podem disfrutar més estona del bosc.

Entrant a la rourera de la Vall.

Seguint la pista que entra a la rourera.

Rourera del mas de la Vall.

Tanca que delimita la rourera de la Vall.

Finalment travessem la paret de pedra coronada per fil d’aram per impedir que entren o isquen les vaques i eixim a una vessant totalment desboscada que contrasta vivament amb la rourera que deixem enrere. Ací es mostren clarament els efectes de la mà de l’home doncs ni la climatologia ni la litologia ha canviat d’una banda i banda del mur, només la propietat i el què hom ha fet amb ella. Així mentre que la rourera de la Vall s’ha conservat, els voltants del barranc dels Avellanars s’han desboscat per a convertir-los en pastures i el resultat, a hores d’ara, és una gran extensió on creixen les argelagues negres, l’espígol i els rosers borts.

Travessem buscant el millor pas i buscant també la continuació de l’entrador que portàvem i què, segons els mapes, continuava per ací fins que finalment el trobem. Es tracta d’una pista vella, ara totalment perduda per al pas de vehicles però que encara permet el pas al caminant. Mentre caminem ens ve a buscar una egua que pastura al gran tancat, deu enyorar la companyia i ens busca a vore si tenim alguna cosa per a donar-li però malauradament no portem res al morral.

Continuem camí que poc a poc s’embardissa amb tot de vegetació punxosa que no podem distingir al trobar-se sense fulla ni fruit però que és la fase de substitució de la rourera precedent. De fet quan ens acostem al barranc sovintegen els roures, alguns de grans dimensions.

El camí remunta el barranc dels Avellanars. Per més que mirem no som capaços de distingir cap avellaner però això no vol dir que no estiga. Cap a la capçalera, on mor la pista, un bosquet de caducifolis sense fulla ho cobreix tot. Alguns grèvols solts o formant rodals posen el toc verd a la grisor dels arbres despullats. Caldrà repetir la ruta a la tardor per a disfrutar del bosc en tot el seu esplendor.

Quan definitivament mor la pista continuem buscant els senderols que obren els animals, i ho fem canviant de vessant pujant per la vessant dreta (orogràficament parlant, la nostra esquerra pujant) del barranc dels Avellanars. De l’altra banda queda un cingle que separa la vessant de les altes llomes totalment despullades d’arbres.

Ares des del barranc dels Avellanars.

Caseta de pastor ben conservada.

Una egua solitària ens acompanya en el camí.

Antiga pista del barranc dels Avellanars.

Grèvol entre orons sense fulla.

El barranc s’encaixa entre les llomes, i és que l’erosió remuntant ataca l’estrat més dur que protegeix la part alta i conforme cedix va obrint un tall profund. Nosaltres seguim per la vora del barranc fins que el tall del barranc es converteix en un suau reng. Ací finalment travessem el barranc i continuem per l’altra vessant buscant i, trobant al final, el camí de la Masada al mas de n’Oller que ens portarà a la bassa de la Gendra.

El vell camí és ben difícil de distingir al mig de l’altiplà, només unes grosses fites de pedres en marquen la direcció a seguir, tal i com passa a llocs semblants de les terres altes d’Aragó, per a facilitar el seu seguiment de nit i/o amb boira espessa o neu. Seguint les fites davant nostre fem fugir a una rabera de cabres salvatges que pasturen buscant el sol del matí.

Ens trobem a les Llomes que ocupen les vessants del tossal de la Marina, gran extensió que forma un extens altiplà desboscat per a pastures i on ara no creix pràcticament res. Ací el vent bufa amb força i hui no és una excepció així que portem al damunt tota la roba que tenim. Per a protegir-se del vent a l’hivern i de les tempestes hi ha escampades algunes casetes de pedra seca i, fins i tot, a la part més alta un tancat d’ovelles. De tota manera a l’estiu no es pasturava al ple del dia sinó a punta de dia i cara a la nit, fugint de la calor. Fins i tot ens contava Epifanio del mas de n’Oller que quan era menut guardaven de nit a la llum de la lluna.

Travessem el pla cap a una paret on hi ha un portell que dóna accés a la bassa de la Gendra, emmarcada per parets de pedra i amb un corral cobert a la vora. Ací l’herba verda contrasta amb la grisor de la pedra dels voltants.

A la vora de la bassa hi ha un pouet i ací es recull l’aigua de pluja i la que s’infiltra de manera que pràcticament mai s’asseca.

Capçalera del barranc que s'encaixa a les llomes.

Senderol de cabres remuntant el barranc.

Cabres al tossal de la Marina.

Antic camí del mas de n'Oller a la Masada.

La bassa de la Gendra.

Travessem de punta a punta i continuem l’altre costat d’on ix un carril que ens guiarà de baixada al mas de n’Oller seguint, més o menys, el traçat de l’antic camí. Cal estar atents per a enfilar la bona direcció i no confondre’ns i baixar pel carril que baixa, també seguint l’antic camí, cap al mas de les Llomes.

Anem baixant poc a poc per l’altiplà disfrutant de les vistes cap a totes direccions: a la nostra dreta queda el poble d’Ares i les seues moles, al davant i ben lluny trau el cap Penyagolosa, a l’esquerra el Morral de la Marina, la part més alta del tossal) ens tapa les vistes i només per darrere es veuen les puntes més altes de la Serra d’en Galceran.

Baixem buscant una de les tantes parets de pedra que delimiten els tancats ramaders que cobreixen les llomes. Pedra no en faltava per a fer-los i el temps era sobrer mentre es guardaven les ovelles. N’eixim d’un per una portera per a entrar-ne a un altre i així fins que arribem ja prop del mas de n’Oller. A l’esquerra portem el barranc de les Llomes o del Pinello, com s’anomenarà més avall, que com el dels Avellanars s’enfonsa ràpidament buscant la rambla Carbonera. De l’altra banda hi ha el mas de les Llomes. Antigament els masovers de les Llomes i de n'Oller s'arrimaven a banda i banda del barranc per a passar-se informació o simplement per a parlar sense haver de fer tot el camí de baixada i pujada.

El tossal de la Marina.

El mas de les Llomes i la rourera de les Llomes.

Camí del mas de n'Oller.

Mas i rourera de les Llomes.

Mas de n'Oller.

El carril es torna pista al arribar al mas de n’Oller que passem per dalt. Ací el carrascar torna a aparèixer formant rodals i entreverat amb orons. Quan comença la costera avall la pista es troba formigonada i quan la pendent es fa més gran baixa fent voltes. El vell camí retallava al recte i en algun tram encara es pot seguir així que retallem les primeres revoltes fins que arribem al punt on el camí vell i el nou se’n separen. Nosaltres baixarem pel camí vell que travessa l’espès carrascar que davalla per la falda fins a la Vall. No és un camí fàcil ni clar però com que ja és la tercera vegada que hi passe no presenta massa complicació.

El camí baixa entre el carrascar i només el fet que les carrasques creixen lentament i no tenen quasi sotabosc el fa encara passable perquè no està gens xafat i és llàstima perquè és un tram ben bonic. El camí baixa ben traçat però mal conservat fent algunes voltes per a buscar els plans que hi ha al voltant del barranc del Pinello. Arribem així finalment a la part baixa on l’abandonem. El vell camí continua cap a Ares passant uns metres per dalt del forcall on el barranc del Pinello engrava a la rambla de la Vall. Nosaltres des d’ací mirem de seguir un senderol que passa entre els vells bancals que s’estenen pel pla de la vora del barranc i el carrascar que creix a les costeres i, tot i què en algun punt el pas és un poc complicat, acabem arribant al mas de la Vall pels corrals que miren al sud i on hi ha les cabres i ovelles d’Epi.

Finalment acabem entrant per dalt al carrer que formen les cases del mas de la Vall, a bona hora per a esmorzar i començar el dia.

Carrascar del mas de n'Oller.

Pista del mas de n'Oller.

Camí vell del mas de n'Oller.

Sender entre el carrascar i els bancals cap al mas de la Vall.

Corrals del mas de la Vall.

Entrant al mas per la part de dalt.

P.S: Un agraïment molt especial a Epi que ens va explicar part del camí i també moltes altres coses que, en alguns casos, s’han recollit a la descripció del recorregut.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

El barranc de les Llomes des de la Montalbana

Entre Ares i Benassal: per masos i barrancs

montalbaneta - mas de la vall - tossal de la marina

Més informació:

• Ajuntament d'Ares del Maestrat
• Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC  accessible a la web
• Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares. Rutas y prehistoria. Ed. Antinea

• Serrano de Haro, Agustín (1955) «Una lección» dins Escuela Española nº 734 Biblioteca Cervantes virtual < http://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmc902w4>