goterris: NAIXEMENT DEL DUERO I PICOS DE URBIÓN DES DEL BÚNKER

Estos dies estem d’acampada pels Pinares de Soria, un bon lloc per a entrar en contacte amb la natura i disfrutar plenament d’ella. I hui hem aprofitat per a alçar-nos pronte i pujar al Pico de Urbión passant pel naixement del Duero, un parell de fites que teníem pendents de fa anys.

Per a començar la ruta ens acostem a la cara sud de la serra pujant fins al refugi del Búnquer. Des del pàrquing del refugi començarem a caminar. També podríem fer-ho des de la pista, asfaltada, que puja a Castroviejo o fins i tot des del pàrquing de Castroviejo que també mereix una visita, però com tenim poc de temps i a Castroviejo ja vam estar fa anys fent una ruta fins a la Cueva Serena hui farem la ruta el més curta possible.

Comencem a caminar seguint les senyals del GR-14 que segueix el camino natural del Duero i coincideix també amb una variant del GR-86. Així anirem trobant marques blanques i roges, almenys en la primera part del camí perquè després s’aniran fent més escasses, encara que tampoc ens faran massa falta.

El camí comença sota un espès pinar de pi roig que ens acompanyarà el primer tram de la pujada. A poques passes del pàrquing trobem el refugi del Búnquer, que fa honor al nom per la forma i que no es troba massa ben arreglat. Davant mateix tenim un cartell informatiu del Camino Natural del Duero on podem vore els diferents senders abalisats que conflueixen al pic.

El camí puja, ample i ben traçat, entre el pinar on trobem alguns exemplars de grans dimensions. Es tracta d’un pinar de pi roig amb un sotabosc de brucs, ginebres i boixerola. Molt poc variat però abundant i que juntament amb els barranquets amb aigua que regalima per la muntanya forma un ambient frescal, sobretot a esta hora del matí on encara el sol no ha eixit per darrere les muntanyes. De fet conforme pugem veiem com el sol traspon per darrere del Rasón i projecta ombres sobre els pinars que deixem avall, al voltant de Castroviejo, que amb la seua massa pètria destaca enmig del pinar.

Hem anat caminant cap a llevant però poc a poc el sender gira cap al nord buscant el fondo per on corre el jove Duero. Conforme pugem els pins es troben cada vegada més escampats fins que, finalment, eixim del pinar i entrem a la part alta de la serra on la vegetació es redueix a bruguerola, ginebre rastrer i nabius acompanyats d’herbàcies i zones de roca nua.

Quan eixim del bosc el paisatge que s’albira s’eixampla. Dalt nostre queda ja ben prop el Pico de Urbión i de l’altra part del Duero hi ha el Rasón formant part de la Sierra del Mojón Alto. Ací la senda es fa més perdedora doncs quasi es pot pujar per qualsevol lloc, però mirem de seguir la traça principal i més xafada.

Poc a poc anem girant cap al nord-est i ens acostem a la part alta del Duero, ací un simple rierol de muntanya que baixa alegre botant de pedra en pedra però amb molt poca aigua.

Ens queda ara remuntar l'ampla i soma valleta anomenada la Hoya del Burro per on baixa el riu des dels peus del Pico de Urbión, que queda al cap de dalt. És una pujada fàcil i còmoda però se’ns fa un poc llarga per la monotonia del paisatge, només trencada per un grup de persones que trobem de l’altra banda del riuet on han fet nit al ras.

Coincidim amb un parell d’ells que estan agafant aigua de la font on naix el Duero i aprofitem per a que ens facen una foto a la mateixa.

La veritat és que el naixement del Duero no és molt espectacular. De fet no solen ser-ho la majoria dels naixements de rius. En este cas un monument situat a la part de dalt marca el punt on naix el riu a la fuente del Duero, punt més amunter des d’on porta aigua. Però la font no és massa abundant i per tal d’omplir una ampolla cal estar-se una bona estona.

Pàrquing del refugio del Búnquer.

Refugio del Búnquer.

Senda del Duero, GR-14 i 86.

Duruelo de la Sierra, al fons de la vall.

L'ombra del Rasón es projecta sobre Castroviejo.

Eixint del bosc amb un paisatge de bruguerola i ginebre rastrer.

Tram de pujada vora el jove Duero que queda a la dreta.

Hoya del Burro.

El jove Duero botant de pedra en pedra.

El Rasón a l'esquerra del Duero, la senda a la dreta.

Arribant al naixement del Duero als peus del Pico de Urbión.

Monument al naixement del Duero.

Naixement del Duero.

A nosaltres no ens cal aigua i no perdem el temps allí i després d’una breu parada al solet i les fotos de rigor continuem camí pujant cap al coll que ens queda dalt. Cal pujar a una ampla collada que queda als peus del Picosde Urbión.

Quan arribem a dalt hi ha un cartell que mostra les diferents rutes que s’hi troben. Fins ací puja el GR-86 i el GR- 14 i per la dreta baixa el GR-86 cap a Covaleda per la Laguna Negra. Eixa és la ruta més popular d’accés al pic i per allí trobem a més gent que va pujant.

Des d’ací dalt també vorem un fenomen geològic interessant: la cara sud de la serra, per on hem pujat, està formada per cims suaus o arredonits però la cara nord presenta un fort desnivell i uns cingles que la voregen; als seus peus s’obren tot d’estanys i estanyols al fons de circs.

Això es deu al fet que la cara nord de la serra va estar ocupada per glaceres, que no es van estendre a la part sud, de manera que presenta un fort contrast entre el vessant nord, més costerut i escarpat, i el sud, més suau. Este fenomen també el podem trobar a Sierra Nevada o al Moncayo, muntanyes que només es van vore afectades per l’erosió glacial a les ombries on no es fonia la neu.

Des de la collada enfilem els darrers metres de pujada als Picos de Urbión, que destaquen entre les suaus llomes formant un conjunt de penyals de granit, més o menys arredonits per l’erosió. El camí de pujada és ben clar i només començar a pujar trobem un cartell de ferro que ens anuncia que ja hi som. De fet els Picos són un conjunt de xicotets crestalls de granit arredonits que coronen el cim de la muntanya.

Recorrem els tres-cents metres curts que ens separen del cim entre un caos de blocs de granit fins que, entre un badall de les roques, assolim el punt més alt del Pico de Urbión.

No som els primers en pujar de manera que trobem gent que ens pot fer una foto al cim on ens estem una estona disfrutant de les vistes privilegiades que tenim des d’ací.

El Pico de Urbión amb els seus 2228 metres d’altura és el tercer pic més alt del sistema Ibèric, només per darrere del Moncayo i el Monte de San Lorenzo. El nom Urbión ve de l’euskera i significa, literalment, «dos aigües bones» en referència als dos rius que naixen a banda i banda de les seues vessants. Per la banda sud el Duero i per la nord el Urbión, afluent del Najerilla i este de l’Ebre.

Des de dalt podem observar la diferència entre la vessant nord, solcada per profundes valls, i la sud, més suau i que dona pas a arredonides llomes. També la vegetació contrasta doncs a les faldes de la vessant sud s’escampen els extensos pinars de Tierra de Pinares de Soria mentre que a la nord, les parts més baixes de les valls estan cobertes de boscos de fulla caduca, sobretot roure i algunes fagedes.

El Rasón i el Duero.

Ampla collada als peus del Urbión.

Tram final d'accés al Pico de Urbión.

Laguna Larga i Llanos de la Sierra.

Pico de Urbión.

Laguna de Urbión i Picacho del Camperón.

Pico de Urbión.

Després de disfrutar de les vistes cal continuar la ruta i ho fem seguint cap a l’oest per la carena de la Sierra de Urbión.

Baixem dels pics i enfilem la llarga carena que passa per dalt de las Peñas Claras. La senda que seguim segueix primer per la carena fins que, arribats al davant de les penyes que miren cap al nord les defuig passant per la part del migdia on la vessant baixa suaument (o no tant) a buscar els pinars que envolten el jove Duero. A la nostra esquerra, a sota de la pendent i on ja comença el pinar hi ha la senda per on hem pujat remuntant la Hoya del Burro i és factible (encara que més pesat) pujar-hi al recte. Ara però anem planejant disfrutant de les vistes a banda i banda fins que arribem a les penyes on seguim per l’esquerra i només podem gaudir de les vistes del sud.

De tota manera deixem la senda un moment per acostar-nos al penya-segat de dalt les penyes des d’on podem vore el circ on es troba la Laguna de Urbión.

Travessem per dalt les Peñas Claras i baixem per l’altra banda, entre alguns penyals de granit que, a manera dels frares, s’alcen d’ací i d’allí a causa de l’erosió.

Des d’ací enfilem el collado que separa el Picacho del Camperón, l’últim pic que tanca el circ de Urbión pel nord, on arribem després d’uns minuts. Des d’ací es pot baixar fàcilment al fons del circ i la Laguna però queda per a un altre dia.

Dalt al Picacho una escultura de ferro consistent en un martell i una rata penada marca el cim i ací cal fer-se la foto de rigor abans de continuar camí.

Deixem enrere el Picacho i baixem per un sender menys definit cap a l’ampla collada que queda als peus del Cerro de las Tres Províncias. Continuem tenint a la vista la diferent configuració de la serra, amb vessants més costerudes i menjades per l’erosió al nord, i més suaus al sud. La vegetació continua sent la mateixa dels punts culminants: bruguerola i nabius que formen mates arrodonides pel vent acompanyats per alguns ginebres nans, però conforme baixem comencen a traure el cap tímidament els pins que creixen, menuts i solitaris, colonitzant les parts més altes més exposades al vent i el gel.

Conforme baixem trobem algunes vaques que hi pasturen. No n’havíem vist cap fins ara i sembla que han passat des de la part de la Rioja buscant les últimes pastures fresques de l’estiu. Les deixem enrere fins que arribem a l’ampla collada que ens separa del Cerro de las Tres Províncias. Per ací trasponia l’antic camí de Duruelo a Mansilla travessant la serra i, seguint-lo retornarem cap al búnquer.

Peñas Claras.

Picos de Urbión des de Peñas Claras.

Les penyes de granit que coronen tota la serra.

Cerro Cantincao i Cerro de las Tres Províncias des de Peñas Claras.

Peñas Claras des del Picacho del Camperón.

El Picacho del Camperón.

Circ glacial de la Laguna de Urbión.

Part soriana de la serra, més deforestada i costeruda.

Vaques pasturant a les faldes del Picacho del Camperón.

Cerro de las Tres Provincias.

Ara ve la baixada i, igual que la pujada no és massa costeruda, la baixada tampoc ho és.

Seguim el vell camí que des de Duruelo traspon la serra camí de Mansilla, ja a la part riojana.

La primera part hem d’anar seguint les fites que marquen el millor pas però conforme baixem el vell camí de ferradura ara s’ha convertit en un ample carril per on, amb molta dificultat, poden passar els vehicles de quatre rodes.

A les clotades de la part alta s’acumula l’aigua i es formen alguns tremedals o aiguamolls que el camí passa per la vora fins que enfila ja la part més costeruda de la vessant. Els pins van creixent més junts i més grans conforme anem baixant fins que comença a formar el gran pinar que s’estén per tota la falda de la Sierra de Urbión a la part soriana. Ací a més trobem alguns exemplars realment monumentals, sinó per l’altura si per la grossària del tronc.

La baixada és agradable i l’ombra ens ve bé per a fugir d’un sol que ja comença a calfar de manera que arribem al búnquer sense haver patit gens de calor.

Només ens queda desfer el curt tros de camí d’anada que ens portarà al pàrquing des d’on hem començat a caminar per a cloure una ruta senzilla, fàcil i sense grans dificultats que ens ha portat a pujar a un dels pics principals del Sistema Ibèric i també a conèixer el naixement del riu més cabalós de la península ibèrica.