DE FUENTES DE RUBIELOS AL RÍO DEL MORRÓN

En la programació d’enguany del Centre Excursionista de Vila-real tenia unes quantes excursions marcades per a no perdre-me-les. Entre altres el cap de setmana que va proposar Domingo per terres d’Aragó i, més en concret, per la Serra de Gúdar. Com al final per diferents motius no hem pogut escapar-nos tot el cap de setmana, li vaig preguntar quina de les dos rutes a fer me recomanava, i va ser la de hui: de Fuentes de Rubielos a las Peñas del Salto per camins oblidats que travessen un paratge espectacular com és l’obert pel río del Morrón en el seu camí cap al riu de Millars.

Comencem la ruta a Fuentes de Rubielos. El poble de Fuentes està format per una sèrie de barris separats entre ells. El nucli principal s’alça a llevant del barranco de la Magdalena, que aigües avall canvia el nom a barranco de las Fuentes. Els principals edificis s’alcen al llarg de la Calle Mayor, la continuació de la qual cap a llevant porta al Cerrito i al Mas de Antón. A ponent, de l’altra banda del barranc s’alça el barri de los Hornos, cap a on creix el poble. Ací es concentra l’actual població, encara que tradicionalment també n’hi havia una important població dispersa en masos, el més gran de tots, el Rodeche, formava una barriada a la vora del río del Morrón, també anomenat per açò río del Rodeche. 

 

Nosaltres comencem a caminar des del cementeri del poble, situat a la part alta del poble. Ací hi ha l’entrada al poble des de la carretera de Castellón (i de Cortes). De l’altre costat de la carretera mou el camino de la Jordana per on hi ha traçat el PR-TE-21 que puja de Rubielos al alto de Peñarroya. El camí coincideix també amb un sender local i amb el Camino del Cid.

Anem pujant poc a poc travessant un pinar de rodeno que creix sobre el sauló roig i gris, fruit de la descomposició dels gresos. Esta primera part, només eixir del poble i fins al desviament a l’ermita de la Magdalena, anem trobant alguns cartells que ens indiquen el nom de les plantes que hi ha a la vora del camí. A l’esquerra tenim el barranco de la Magdalena i, un poc més amunt l’ermita que li dona nom, que es troba a tan sols un quilòmetre del poble.

Deixem a l’esquerra el sender que va a l’ermita i enfilem amunt per a pujar al collado de los Santos, que tenim al davant. A partir d’ací eixim del bosc i enfilem amunt per una zona desarbrada que ens portarà a l’ample collado de los Santos, on n’hi ha un important encreuament de camins.

Arribats al collao, recte continua el PR-TE-30 que ve de Nogueruelas, seguint el vell camí de Nogueruelas a Fuentes. Per l’esquerra continua el PR-TE-21 que puja a Peñarroya i a l’ermita de Santa Isabel. Per ací també segueix el Camino del Cid cap a Rubielos, seguint el vell camí de las Peñas, que continuava per la dreta i retrobarem més endavant.

Nosaltres descartem el camí de l’esquerra, per on tornarem, i la pista que continua a la dreta passat el coll, seguint recte el camí que coincideix amb el sendero local al Mirador de las Canteras del Salto. Seguim recte per la pista, per on va el sender local que, als cinc-cents metres, se’n separa del PR que continua pel vell camí passant la Muela Alta cap a las Crucetas, per on passarem a la tornada.

Passat el collado tenim per davant un llarg tram de pista que discorre per un paisatge molt humanitzat. Ací els bancals treballats alternen amb les parts incultes on només creixen savines i ginebres dispersos. El desboscament i el pasturatge ha fet que el terreny semble més àrid del que li correspondria per clima. Els corrals que anem trobant mostren la pressió ramadera que hi va haver, reservant-se els bancals a les parts més planes i baixes, amb més molla i on la terra conserva millor la humitat.

Quan ens arrimem a la Hoya del Pozo els roures comencen a aparèixer a les ombries i formant espessos bosquets que són una mostra de la vegetació potencial d’esta terra. Anem descartant pistes a dreta i esquerra fins que arribem al Enebro de la Muela, magnífic exemplar de ginebre o càdec de grans dimensions.

La Hoya del Pozo deixa pas a la Hoya de la Muela, totes dos treballades en la seua part baixa. Es tracta de depressions d’origen càrstic, cobertes de terra roja molt fèrtil. Els voltants són llomes suaus on aflora la pedra calar i no convida al cultiu.

Deixem enrere la Hoya enfilant cap a la Muela abandonant el sender local que s’acosta al canto de la Muela des d’on n’hi ha un magnífic mirador al Salto. Nosaltres en conte de vore’l de lluny anirem a vore’l de ben prop.

Seguim una pista que coincideix, si fa no fa, amb el Paso de la Muela, i abandonem la pista per a seguir pel mig del pas, baixant directament cap a la Casa del Cantal, situada dalt d’un canto i dominant un barranc que baixa directament a buscar el río del Morrón. La Muela està coberta per un bosquet esclarit de savines, ginebres i carrasques que no acaben de cobrir totalment el sòl i permeten el pas camp a través de manera ben fàcil. A més el camí és pla o lleugerament de baixada, almenys fins que arribem al Cantal.

Retallant un poc els vells camins arribem a la Casa del Cantal, o el que en resta d’ella, doncs només unes parets mig enrunades donen testimoni que allí hi va haver una casa on va viure la gent. Això sí les vistes que n’hi ha des de la casa són espectaculars, dominant la conca baixa del río del Morrón fins al riu de Millars i molt més enllà.

Fuentes de Rubielos

Inici de la ruta.

Camino de la Jordana.

Ermita de la Magdalena.

Alto de Peñarroya.

Barranco de la Magdalena. Al fons Javalambre.

Collado de los Santos.

Camino de Nogueruelas.

Hoya del Pozo.

Enebro de la Muela.

Peñacalba i Cabezo de la Cruz des de la Muela.

Paso de la Muela.

Casa del Cantal.

Vistes des de la Casa del Cantal.

Després de disfrutar de les vistes cal continuar camí, i ho fem seguint el vell camino de las Peñas que, per la vessant de la solana que aboca a la vall del río del Morrón, baixa al mas de las Peñas.

El camí fa la volta a un cantal de pedra i ens deixa veure en tota la seua extensió l’estreta vall que excava el río del Morrón, quasi des de la seua capçalera cap a Nogueruelas, fins que engrava amb el riu de Millars a la Monzona.

Ací amb estes vistes i al solell ens aturem a esmorzar, que ja és hora i cal recuperar forces per a encarar el què encara queda, què és molt però paga la pena.

Després d’omplir la panxa cal continuar camí, per sort, cara avall. El camí travessa un carrascar que creix a la solana. Com sol ser habitual el carrascar actual és fruit del rebrot de les carrasques que van ser tallades dècades enrere per a fer llenya o carbó. Alguns pins acompanyen les carrasques en el seu creixement, més nombrosos conforme ens acostem a la vora del riu, i és que s’han escampat al què, antigament, foren bancals treballats. Cal anotar que els pins són una espècie colonitzadora de creixement ràpid, i per tant són els primers a créixer en les terres ermes i formar un bosc que, només posteriorment, esdevindrà un carrascar o rourera. Conforme baixem la pedra calar deixa pas a l’arenisca amb un canvi evident en la vegetació: comencen a aparèixer pins de rodeno amb el seu acompanyament florístic habitual en estes terres de burguillo.

El camí ens baixa al mas de las Peñas, situat d’esta banda del río del Morrón o Rodeche. De l’altra banda n’hi ha una masada o grup de cases que també té el mateix nom però que es troba ja dins del terme de Nogueruelas.

Per baix del mas passa una pista que seguirem riu amunt. Entrem a un pinar de pi rodeno mentre continuem caminant per la pista que es va perdent fins que es converteix en una senda intransitable per a vehicles de quatre rodes pels cantals que han caigut. Seguint-la comencem a pujar per la vessant oest del riu sota un bosc de carrasques altes que ens fan ombra. Quan arribem a un reguer que baixa del mas de la Muela, el carrascar deixa pas a un pinar de rodeno quasi sense sotabosc que ens recorda els pinars d’Espadà i que ens acompanya mentre fem la volta per a travessar el barranquís sense perdre altura. Ací la senda s’ha tornat a fer carril, que baixa del mas. Conforme pugem abandonem el rodeno i entrem novament al terreny calar i la vegetació torna a canviar dràsticament, ara trobem altra vegada carrascar acompanyat de pi blanc.

En una revolta del carril l’abandonem i baixem per una vella senda altra vegada cap al riu. Una vegada més, conforme baixem i trobem l’estrat inferior silici la vegetació es fa més humida i variada, acompanyant-nos fins a la vora del riu.

Estos canvis de vegetació són donats per l’alternança de substrats silici i calcari o margós, tots ells del triàsic però de diferents etapes; les unes que es corresponen al dipòsit de sediments continentals (saulons i arenisques) i les altres a sediments lacustres o marins (calcaris i margues). Normalment els primers els trobem a nivell inferior i els segons per dalt, si no hi han hagut grans plegaments. Ací els trobarem així. A més el río del Morrón fa de separació de diferents tipus de materials, de manera que quan el travessem canviem els gresos per les dolomies i calcàries que formen els penyasegats que tanquen el Salto per dalt.

Així que cal travessar el riu pel millor lloc possible, sense senda clara, i cal remuntar el barranco de la Tejería, que ací engrava al riu. N’hi ha un senderol que puja per ell cap a las Canteras o Peñas del Salto que tenim davant nostre conformant un espectacular amfiteatre petri.

Seguim el barranc, per on baixa l’aigua, travessant-lo diverses vegades i mirant de no perdre el sender que s’ha fet de tant passar la gent. Fins ací s’hi van fer bancalets d’horta per tal d’aprofitar les aigües. Ara però estan ermats i al seu lloc creixen xops i pins. Anem passant per dalt de diversos salts d’aigua fins que arribem al fons del barranc, sota las Canteras on se forma el Salto que li dona nom.

Arribem així sota el Salto que dona nom a les canteres i penyes i tot el paratge que ens envolta, i amb raó. Es tracta d’un impressionant salt d’aigua de quasi setanta metres d’altura. D’aigua en cau ben poca però suficient per formar un menut xorrador.

El salt està dividit en dos per una faixa, i després de vore la part de baix, accedim a la part mitjana grimpant un poc, ajudats per una corda. Des d’ací el Salto veritablement impressiona.

Després de les fotos de rigor per a immortalitzar el moment, cal seguir la ruta, sobretot perquè ací no entra el sol i fa fred.

Camino de las Peñas.

Esmorzant al camí mateix.

Canteras del Salto des de la solana de las Peñas.

Molino del Diablo.

Revoltes del vell camí.

Mas de las Peñas.

Pista que es torna senda.

Pinar de pi rodeno.

Baixant al río del Morrón.

Río del Morrón.

Remuntant cap al Salto.

Barranco de la Tejería.

Senderol cap al Salto.

Las Canteras del Salto.

Accedint a la part mitjana del Salto.

El Salto.

En conte de tornar enrere, eixim per la via de retorn dels qui fan el descens del barranc, certament també espectacular. Primer cal anar per una estreta faixa sota els cingles fins que arribem a un ressalt on n’hi ha una corda per a ajudar a pujar. Des d’ací enfilem un estret gorgonxo per a pujar a la part alta de las Canteras del Salto, per a seguir després per la vora de la cantera, amb unes vistes espectaculars del Salto, no aptes per a gent amb vertígen.

Seguint la vora de la cantera baixem al barranco de la Tejería, que travessem per dalt del Salto, on només és un simple barranquet, i continuem per l’altra banda buscant una faixa que travessa la Cantera.

Cal seguir la faixa, ampla i poc exposada, però amb unes vistes espectaculars de tot el què hem fet fins ara. La faixa ens porta per la vora de las Canteras que hem passat abans per baix, però ara les fem per dalt.

Quan arribem a un reguer que baixa travessant la faixa, l’abandonem i pugem al recte entre el savinar que ocupa la part de dalt de les canteres. Per ací (un poc més amunt) passa també el camino de Cortes a Rubielos, però nosaltres circulem paral·lel a ell i només enllacem amb ell a l’arribar al Cubo de la Cuestión, del qual només en resten les quatre parets. A partir d’ací seguirem el vell camí que ens portarà de retorn cap a Fuentes.

Passat el Cubo ens aturem a la vora del camí, aprofitant el cara-sol, per a dinar i recuperar forces per al què ens resta.

Continuant per una faixa per pujar a dalt.

Salvant las Canteras per un gorgonxo.

Espectacular l'eixida del barranc.

Dalt de las Canteras del Salto.

El barranco de la Tejería quan enfila al Salto.

El Salto des de dalt.

Faixes de las Canteras del Salto.

El Salto des de la faixa.

Savinar dalt de les Peñas del Salto.

El Cubo de la Cuestión.

Després del descans cal seguir ruta, i ho fem seguint el vell camí que Domingo ha marcat i netejat de tot allò què més molestava. El camí no està gens xafat però no és difícil de seguir i baixa a buscar el río del Morrón, ací en un traçat menys engorjat que aigües avall.

Conforme baixem les savines i ginebres van barrejant-se amb les carrasques i els pins, i fins i tot alguns roures que, arribats a l’altura del riu, formen un bosc.

Cal travessar el riu i pujar per l’altra banda, per un carrascar acompanyat de pins i roures que ocupa tota l’ombria i que contrasta amb el savinar que creix dalt de les penyes de la solana.

El camí puja més o menys recte fins que arribem a una pista que seguim a l’esquerra, i que finalitza al corral del Mas de Sanz. Per dalt del corral retrobem el vell camí que continua amunt fent una llarga diagonal que travessa tota l’ombria. Des d’ací podem vore els diferents barrancs que conflueixen en la capçalera del río del Morrón: el de los Carrascales, el del Mas del Olmo, el de la Cuestión, ... i el de la Pascueta (que no veiem) que li aporten l’aigua.

El camí va prenent altura separant-se del riu i resseguint, per dalt, el barranco de la Cuestión. De l’altra banda del barranc hi ha el mas de la Cuestión, que li dona nom a tota la partida. Quan ja estem prou alts, per darrere dels barrancs trauen el cap la Peñacalva i el Cabezo la Cruz, els dos cims més emblemàtics de la zona, sobretot la Peñacalva, fàcilment distinguible de quasi tots els punts alts situats al sud d’ella, i fita important en temps antics.

El camí ix del carrascar i continua per una ombria desboscada on creixen cirers i altres caducifolis que, ara mateix, no tenen fulla, però que indiquen que estem en una zona fresca i amb una vegetació potencial de roures. Seguint-lo enfilem cap al collado de las Crucetas, que ja tenim ben prop, però abans encara hem de baixar un poc per a travessar el barranco de la Cuestión, abans d’enfilar l’últim tram de pujada cap al collado, sempre pel costat dels antics bancals de la Cuestión.

Arribem així al collado de las Crucetas. Pot ser el nom li ve d’algunes creus que hi va haver, pot ser per ser un encreuament de camins, pot ser de les dos coses. Ací s’encreuen el camino de Cortes a Rubielos amb el camino de Fuentes a Nogueruelas, actualment marcat com a PR-TE-30 i que ja hem xafat a l’eixir de Fuentes. A partir d’ara el seguirem de tornada un bon tros.

Camino de Cortes a Rubielos.

Umbría de la Muela.

Traça del vell camí baixant al río del Morrón.

Rourera vora riu.

Marques que indiquen el camí.

Travessant el río del Morrón ...

... que baixa cap al Millars.

Corral del Mas de Sanz.

Pujant per la Umbría de la Cuestión.

Barranco de los Carrascales i del mas del Olmo.

Peñacalva i el Cabezo de la Cruz.

Barranco de la Cuestión.

Collado de las Crucetas.

Corral de las Crucetas.

Continuem camí seguint les marques del PR cap a Fuentes, que ací no està traçat seguint l’antic camí de Fuentes a Nogueruelas sinó que va per una pista que puja cap a la Muela Alta.

La Muela Alta és, com bé diu el seu nom, una mola alta. És una ampla i plana extensió situada a una altura considerable i que permet disfrutar d’unes vistes magnífiques. Tant l’altura com l’exposició als vents, i també la mala qualitat del terreny i, segurament l’acció humana, han fet que estiga quasi completament falta de vegetació arbòria i fins i tot arbustiva. Només les savines creixen a la seua part central.

Seguint el PR travessem la Muela per una pista. Més avant, quan la pista i el PR giren a l’esquerra, els abandonem per a seguir una senda que continua recte travessant la Muela fins al canto que queda més al sud, on hi ha el vèrtex de Peñarroya.

El camí és un poc monòton pel paisatge que n’hi ha al voltant, però les vistes que ens ofereix ho compensen totalment. Així podem vore bona part de la Sierra de Gúdar, la de Javalambre i les muntanyes de l’Alto Mijares, i fins i tot per darrere d’elles i de la Serra d’Espadà trau el cap la mar Mediterrània. Senzillament espectacular.

Travessem la Muela Alta i quan ja estem prop de l’extrem sud trobem les marques blanques i roges del GR-161 o Camino del Cid, que ve des de Rubielos per l’ermita de Santa Isabel i baixa cap a Fuentes. Este serà el camí que seguirem per tornar a Fuentes, però abans pujarem al vèrtex geodèsic de Peñarroya, a poc menys de cent metres del punt on enllacem amb el GR.

Des del canto de la Peñarroya podem vore Fuentes als nostres peus, i també la part alta de la vall del Millars. Però no ens entretenim en les vistes perquè cal continuar que ja estem ben prop del final.

Seguim ara el GR que baixa cap al collado de los Santos, per on hem passat a l’inici de la ruta. Abans d’arribar però, i poc després de passar el corral de Monzón, trobem una capelleta que recorda la mort d’un veí en este mateix punt.

Des d’ací en dos camallades arribem al collao de los Santos, important confluència de camins. Des d’ací només ens queda desfer el camí que hem fet a l’inici de la ruta baixant cap a la coma on s’alça l’ermita de la Magdalena i, sense passar per ella, continuar travessant el pinar fins a Fuentes.

Acabem així una ruta amb una varietat impressionant de paisatges, tant vegetals; rouredes, pinars, savinars, carrascars, ... com geològics i geomorfològics; altiplans, vessants costeruts, foies, canteres, valls estretes, ... de manera que en conte de 20 km sembla que hem fet un GR sencer.

Camino de Nogueruelas.

PR-TE-30 cap a Fuentes.

Nogueruelas.

Mas de los Redones.

La Peñacalva i Cabezo la Cruz des de la Muela Alta.

L'ample cim de la Muela Alta.

El Morrón de Campos amb la mar de fons.

Camino del Cid.

Canteras de Peñarroya.

Vèrtex de Peñarroya.

Fuentes de Rubielos.

Corral del Monzón.

Capella commemorativa.

Collado de los Santos.

Arribant a Fuentes.

Final de ruta al cementeri de Fuentes.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Cañas, Miguel (2001) Guía de la red de senderos Sierra de Gúdar Ed. Mancomunidad de la Sierra de Gúdar

• González Cano, J. M. Oria de Rueda, J. A. i Pérez de Vicente, R. (2001) Inventario abierto de los bosques singulares del sector SE de la provincia de Teruel Ed. Consejo de protección de la naturaleza de Aragón.

• Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la provincía de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, Teruel, 2000