VOLTA A LA VALL D'ESTOPET

No és habitual el repetir ruta per una mateixa zona, i menys dos dies seguits però després de pujar al Castell de Xivert amb tota la família vaig vore que la vall d'Estopet que s'estén entre les muntanyes de Xivert i l'alineació principal d'Irta dóna molt de si i està travessada de sendes que segueixen els tallafocs oberts als pinars de repoblació. Així que ben prompte ens n'hem anat disposats a fer la volta a la vall d'Estopet.
Deixant el cotxe al mig de la vall teniem previst pujar cap al Castell de Xivert per seguir l'assegador de la Serra fins l'Ametler, al final de la Vall pel nord, i des d'ací pujar cap al coll de la Palma per seguir la carena principal d'Irta cap al sud i baixar pel barranc de la Carrera retornant al cotxe.

Hem arribat ben enjorn al punt d'inici i encara que no fa massa fred hem eixit amb una manegueta seguint el camí que ve des del poble d'Alcalà i que coincideix amb la carrerassa del Clot del Domenge.

Caseta de Vicentet envoltada de carxofars.

 El camí passa entre un carxofar i un ametlar abandonat, i un poc més amunt deixem el camí asfaltat que fa la volta al tossal de lo Fornet de la Torrassa.
Ací hem seguit amunt per un vell camí que segueix el traçat de la carrerassa i que fa cap a uns tarongerars que ocupen bona part del Racó de Puig.
Travessem els camps i arribem al camí que des d'ací puja a Xivert i el seguim abandonant així l'assegador.
Després de passar vora una bassa d'incendis de seguida deixem enrere les costeres cobertes de matoll per entrar a un pinar de repoblació que s'estén per les vessants que tanquen la vall d'Estopet.

Camí del Racó de Puig.

Anem a bon pas perquè el camí ho permet. És de terra compactada amb grans trossos de formigó, ben llis per a què passen bé els turistes que s'acosten al castell, i tot i què puja ho fa de manera suau i continuada.
Travessem els pinars que envolten el castell i arribem a un punt on un gran cartell ens avisa que ja estem prop.
Enllacem així amb l'assegador de la Serra i el seguim fins al castell on ens acostem al mirador per a retratar-lo.

Castell de Xivert.

Des d'ací seguim la senda que puja al castell i fem una visita ràpida. No m'aturaré ací a explicar les característiques ni les parts perquè ja està explicat en un altra entrada.
Després de la visita continuem per l'assegador de la Serra, deixant a l'esquerra el camí de Xivert que baixa cap al poble i a la dreta la pista de la Serra.

El castell des de la carrerassa de la Serra.

L'assegador, ara senda, puja deixant a la dreta els pinars de repoblació i a l'esquerra les vessants cobertes de matolls que contrasten vivament amb la frondositat del pinar.
Des d'ací també es veu el llarg corredor d'Alcalà per on passa, als nostres peus, l'autopista, la carretera general i la via del tren. Es comprén així l'existència de dos castells a cada punta del corredor: al nord el de Polpis i al sud el de Xivert.

Pel límit dels pinars de repoblació.

Pugem cap a lo Tròlec, suau tossal que es troba davant nostre i des d'on comencem a baixar cap a un collet. per un moment el paisatge canvia i les roques que afloren en superfície i formen un xicotet lapiaz impedeixen el creixement dels pins. Ací el sender es fa perdedor però unes fites ens ajuden a continuar pel bon camí.

Baixant de lo Tròlec.

A l'esquerra mou des del coll el camí que baixa al pla pel corral de la Paridera.
Arribats al coll tornem a retrobar la pista, però no la seguim sinó que enfilem novament amunt cap a un altre tossalet seguint unes carrilades que passen pel tallafocs oberts al pinar.
Tornem a baixar a retrobar la pista que, mentre nosaltres anem pujant i baixant, fa la volta als tossals.
Anem seguint marques de PR, i a molts encreuaments trobem postes de fusta clavats però sense cap indicació. A més les marques de PR no semblen seguir el nostre traçat i no els fem massa cas.
Seguim ara un tros més llarg per la pista, que planeja entre pinars i ens tornem a separar.
Ací les marques de PR van per la pista cap a la dreta al corral dels Falugos d'on ix una senda que baixa a la rambla d'Estopet pel Racó dels Falugos. Nosaltres pugem i baixem la Lloma Pelada i retrobem la pista que no toquem sinó que seguim ara un carril que puja al recte cap a la caseta forestal que veiem al tossal més alt.
A l'esquerra unes fites assenyalen el lloc per on baixa la carrerassa de la Serra cap al corral de Marimón, per on baixen també les marques del PR. Però no els fem cas i enfilem recte al cim.

Pujada al Tossal dels Ratons. Al darrere la Lloma Pelada.

Coronat un primer tossalet trobem unes fites que marquen a la dreta per on baixa la senda cap al Corral de la Vidua, vora pista. Nosaltres seguim amunt en el darrer tros de pujada que, per sort, no és molt dura i ens deixa portar un ritme prou viu.
Quan quasi arribem al capoll un cartell ens avisa de "peligro abejas", per sort no hi són, de tota manera en esta tardor tan seca que tenim no ha florit el romer ni la pedorreta i tampoc tindrien res amb què fer mel.
Quan ja estem a vistes de la caseta forestal del Tossal dels Ratons empalma per la nostra esquerra un caminoi que puja des del corral de Marimon.
Arribem finalment a la caseta forestal passant per un xicotet vèrtex de la xarxa valenciana de geodèsia.

Caseta de vigilància forestal del Tossal dels Ratons.

Aci trobem el vigilant i xarrem un poc amb ell. No deu de passar massa gent a peu per esta part de la serra i tot i la calor no estem en alerta d'incendis.
Des del Tossal la vista abraça tota la vall d'Estopet fins a la mar, i fins i tot el Prat i el cap d'Orpesa per la banda de mar. Podem vore també la serra d'Orpesa i la inconfundible silueta de les Agulles i, si ens fixem bé perquè es confon entre tanta muntanya, la Ferradura i un poc més a l'interior Subarra.

Panoràmica de la vall d'Estopet.

Baixem del Tossal dels Ratons per la pista formigonada que dona accés a la caseta forestal. Des d'ací podem vore la continuació de la ruta, per pista, baixant per la capçalera de la rambla d'Estopet i pujant per una pista costeruda cap a la Palma.
Travessem els pinars de la solana, amb pins més separats i menuts i arribem a la Basseta de la Viuda, ample dipòsit d'incendis en un collet des d'on es pot continuar cap a Santa Magdalena.
De l'altre costat del coll es veu el corredor d'Alcalà i, al fons, Serrancanes i un poc més a la dreta i al fons el Turmell i el Port.

Basseta de la Viuda.

Ens trobem a la partida de l'Ametler, què ocupa tota la part alta de la vall i nosaltres seguim per una pista bona a la dreta que, després de passar un collet ple de margallons comença a baixar cap a la rambla d'Estopet.
Per ací passa la carrerassa de la Bassa del Mas, que puja des del pla coincidint en bona part amb el camí de l'Ametlers, i que ens acompanya fins el collet on es desvia per a pujar al recte cap al coll de la Palma.

Camí de l'Ametler.

Passem per la vora d'una antiga bassa d'obra i quan arribem al barranc no fem molt de tros per ell doncs de seguida ens desviem a l'esquerra per a pujar cap al coll de la Palma.
La pujada és més llarga i dura del que sembla en un principi doncs la pendent no afluixa, ans al contrari, cada vegada és més costeruda i amb pitjor peany, plena de pedra solta que fa de mal caminar cara amunt.

Pista de pujada al coll de la Palma.

Però finalment arribem a la carena de la serra i les vistes compensen l'esforç. Des d'ací es veuen bona part dels cims de l'interior nord valencià i fins i tot d'Aragó i Catalunya. I si girem la vista a llevant duem tota l'estona la mar acompanyant-nos als peus de la serra.
Però no tenim massa temps d'admirar-les perquè el tram que ens queda és llarg i no ens entretenim amb el paisatge.
Deixem la pista que continua cap al coll de la Palma i girem cap al sud per una senda que enfila el primer de la llarga fila de tossals que formen la serra d'Irta.

Senda per la carena d'Irta.

Pugem el primer dels tossals (del qual no n'he pogut trobar el nom) i continuem sense baixar massa, passant un collet menut fins que arribem al llarg tossal de Fabuquello. Des d'ací dalt podem vore ja Peníscola darrere nostre, i fins i tot la punta de la banya del Delta de l'Ebre.
Travessem el tossal i arribem a la banda sud des d'on baixa la senda que passa pel barranc de la Parra fins a la mar. Nosaltres seguim recte per la carena i baixem uns metres per a fer la pujada final a la Torre de Campanilles.

Cresta del Fabuquello.

Arribem finalment a la torre de Campanilles, punt culminant de la serra d'Irta i des del qual es disfruten les millors vistes. És per això que hi ha instal·lat un vèrtex geodèsic, i també per això que antigament va existir ací una torre de vigilància depenent del castell de Xivert de la qual no sembla haver cap resta.

Vèrtex geodèsic de la torre de les Campanilles.

Un glop d'aigua, una picadeta i una foto i continuem camí per a no arribar massa tard.
Baixem cap a un collet i pugem de l'altra banda a la muntanya de la Mina (on va haver una mina de ferro).

Torre de les Campanilles des de la muntanya de la Mina.

Passem un altre tossalet i arribem a un gran rodal cremat que ocupa la falda de llevant d'una llometa.
La senda passa per la vora del cremat i sembla que ha servit per a acotar i apagar el foc doncs no l'ha arribada a passar.
Des d'ací baixa a buscar la Bassa d'Ebrí, ja fora del tros cremat.

Pinar cremat dalt la Bassa d'Ebrí.

Arribats a la bassa anem ja buscant la senda que ens baixe pel barranc de la Carrera cap al cotxe, però una veu ens pega un crit.
Just a la bassa hi ha un caçador amb xaleco reflectant que ens pregunta cap a on anem. Estan fent una batuda de senglars i està apostat dalt del barranc. Ens pregunta si no hem vist els cartells, però no n'hem vist cap.
Li expliquem que volem baixar pel barranc per tornar al cotxe, que portem ja moltes hores de ruta i que és el camí més curt i li demanem que parle amb els que van en els gossos per vore per on paren en eixe moment.
Després de parlar amb ells no ens recomana baixar i ens diu que ens tocarà pegar la volta.
Així que no ens queda altre remei que continuar fins a l'ermita de Santa Llúcia i baixar per allí, no coneixem altra baixada, però així la mitja horeta llarga que ens quedava es convertirà en dos hores bones.
Seguim doncs el camí i trobem a la vora de la senda un senglar mort de fa poc, a l'espera que s'acabe la cacera i carregar-lo al cotxe.

Senglar mort.

Continuem per la senda que travessa lo Pla de Lagar, cobert d'un pinar madur que contrasta vivament amb el pinar cremat que hem deixat enrere.

 Arribem finalment a una pista on hi ha un parell de cotxes dels caçadors i un poc més avant trobem la senda que puja pel barranc de la carrera, seguint la carrerassa del Clot del Domenge. Allí hi ha un altre caçador apostat dominant el barranc.
Seguim per la pista que aboca a un camí més ample i ací sí que trobem uns cartells que avisen de la batuda de senglars i adverteixen de no passar (però només als que saben anglés).

Cartell avisant de la batuda a lo Pla d'Ebrí.

 El que ens queda és molta pista i poca senda. La calor ja apreta de valent en esta part i l'aigua la portem justeta així que anem pensant en baixar a per aigua a la urbanització sota l'ermita.
Passem el pla d'Ebrí i deixem a la dreta les antenes, primer, i la Torre d'Ebrí, després. Hi ha una senda que hi passa però seguim per la pista per avançar camí.
Per sort les vistes són igual de bones encara que no ens compensen de les dos hores més de caminada no prevista.

Pista de la Torre d'Ebrí.

 Baixem per pista fins que ens desviem per senda (que fa drecera) cap a l'ermita passant pel tossal de la Barra.
Des d'esta part veiem la vall d'Estopet a sota nostre i podem vore (i no ens fa massa gràcia) el tros que haurem de fer després fins arribar al cotxe.

Ermita de Santa Llúcia i Sant Benet.

 Arribem finalment a l'ermita i, uns metres abans d'ella, trenquem a la dreta per agafar la senda que baixa cap a l'apeadero d'Alcossebre passant per la capelleta de Sant Benet.
La senda va baixant fent revoltes ben traçades encara que ha perdut bona part de l'empedrat original i hi ha grans regalls en algunes parts.
Passem per davant la capelleta de Sant Benet, on hi ha un banquet i un mirador sobre la vall, i seguim avall eixint finalment del pinar quan arribem als primers bancals treballats.

Camí de Santa Llúcia.

 Al peu de les muntanyes hi ha tarongerars i aprofitem per collir algunes taronges madures, que no estiguen tocades per la mosca, per refrescar-nos i fem algun glop d'aigua però no massa que encara ens queda un bon tros i en tenim poca.

Ermita des del camí de Santa Llúcia.

 Després de passar per davant d'un pou d'aigua (que no agafem perquè no acabem de fiar-nos-en) arribem al camí d'Estopet per on passa la ruta temàtica d'Alcalà de Xivert a Alcossebre. Només l'hem de seguir pel camí asfaltat que ens durà al cotxe.
Sembla fàcil però el camí es fa llarg pel cansament acumulat, les ganes d'arribar i la falta d'aigua que anem racionant-nos. A més sembla que fa molta volta (a casa i amb tranquil·litat he vist que el camí de la Torrassa és més curt i va al mateix lloc) i estem tentats de fer autostop. No ho fem en part per amor propi i en part perquè passen pocs cotxes.

Camí d'Estopet.

 Els camps cultivats alternen els tarongers i els carxofars amb els olivars i ametlars, i fins i tot trobem algunes casetes i fins i tot un barco que sembla imita el de Xanquete a Verano Azul, però en modern.

"Chanquete ha vuelto"

Un poc més avant passem per la vora d'una caseta on hi ha uns caçadors i aprofite per demanar-los un glop d'aigua que ja estem en les últimes. I finalment passem per l'entrada al barranc de la Carrera i enfilem recte avall la carrerassa de retorn al punt d'inci.

Encara que hui ens hem guanyat la cervesa (i les cerveses) només tenim temps de fer-nos-en una i ràpid, per tal de recuperar líquids i no acabar més deshidratats encara.

Ací està el track:
 

Powered by Wikiloc

 
I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

calvari - creu francés - castell de xivert més informació ací
alcossebre - campanilles - barranc de la parra
cala pebret - mallada rabosa

Més informació:

• Web turisme Alcossebre
• Parc natural de la Serra d'Irta
• Cartoweb

PUJADA AL CASTELL DE XIVERT DES DEL CALVARI

Ja fa temps que volia tornar a visitar el Castell de Xivert i anava pegant-li voltes a fer una ruta circular amb xiquets a partir dels senders abalisats que hi ha, així que quan vaig llegir la crònica de Dani pujant al castell ho vaig tindre clar: ruta fàcil i perfecta per a fer amb els menuts, i amb l'al·licient de passar per dos geocaches i un castell.
Només quedava mirar un bon lloc per a quedar-nos a dinar però això ho vam solucionar sobre la marxa al passar per davant de l'ermita del Calvari. Darrere de l'ermita hi ha taules i una font, uns paelleros i lloc per a aparcar, així que vam eixir des d'ací allargant un poc la ruta inicial però donant-li un punt d'inici i final millor.

Des del Calvari eixim pel mateix camí que hem seguit per arribar a ell, el camí del Calvari o de l'Estopet, què és cap on es dirigeix per la vall del Portell. El camí està traçat damunt de l'assegador del Clot del Diumenge que ve del poble i travessa la serra fins a la mar.
Eixim pel camí asfaltat que passa l'autopista que ens separa del castell per un pont, un dels pocs llocs on es pot passar l'autopista.

Assegador del Clot del Diumenge.

Només passar l'autopista anem pujant en suau pendent cap a les faldes de les muntanyes de Xivert. Els bancals d'ametlers, oliveres i fins i tot una vinya ens acompanyen en la pujada, tota seguint l'asfalt i on cal anar amb compte amb els xiquets per si passa algun cotxe, que en passen perquè és el camí més curt per anar des d'Alcalà a la Vall d'Estopet.
Travessem la Solivella i arribem a la Creu del Francés, curiosa creu que rememora la mort d'un veí del poble a mans de les tropes franceses durant  la guerra del Francés.

Ací ens estem una bona estona mentre aprofitem per buscar el geocache que hi ha al cap al Corral de la Creu, molt ben amagat i dissimulat i que ens costa molt de trobar.
Després de trobar-lo continuem camí seguint les indicacions "al Castell per l'Assegador", i les marques blanques i grogues que marquen la senda de pujada.

El camí comença pujant recte amunt fins que pren altura i fa algunes revoltes per dins del pinar que cobreix bona part de les muntanyes de Xivert.
Enllacem ací amb l'assegador de la Serra que recorre els cims fins a l'Ameler, continuant cap a Santa Madalena.
Conforme prenem altura de seguida es veu als nostres peus la vall d'Alcalà i el poble al bell mig. I quan arribem al capdamunt de la Lloma podem vore de l'altra banda la Vall d'Estopet que s'obre cap a la mar.

Alcalà al bell mig del pla.

Coronem la lloma i continuem per dalt, entre pinars de repoblació que s'estenen per tota la serra i castell enllà.
Es tracta d'antics bancals que als anys 60 i 70, seguint la política forestal de l'ICONA, es van replantar amb pins blancs i que hui en dia formen un bosc ja madur i amb un ric sotabosc.
Quasi totes les vessants de la part alta de la vall d'Estopet estan cobertes de pinar plantat en terres públiques, la majoria de la Generalitat i, una xicoteta part, de la Diputació, què a més és la propietària del castell de Xivert.

Assegador de la Serra.

Passem per un tram on l'assegador sembla delimitat per dos parets de pedra de les quals només queden les pedres alineades, i un poc més avant, en un tram on eixim del pinar, veiem finalment el Castell de Xivert.

Castell des de l'assegador de la Serra.

El camí acaba en un vell carril que recorre la part alta de la serra seguint el traçat de l'assegador i obert per a facilitar les tasques silvícoles. Nosaltres seguim per ell però els xiquets, que ja han fet la pujada a molt bon pas, es posen a còrrer i ens deixen enrere. Són joves i no es cansen. Així que ens toca apretar el pas i trotar un poc per por que no es perden. Per sort no hi ha equivocació possible.

Carril arribant al castell.

El camí aboca a una ampla pista que puja del Racó del Puig i és l'accés motoritzat al castell.
Arribem a una esplanada condicionada com a parquing, i a un collet on hi ha una bassa un sender ens convida a acostar-nos al castell.
Aprofitem primer per acostar-nos a un geocache què hi ha prop i des d'on hi ha un excel·lent mirador sobre el Castell.

Castell de Xivert.

Arribem al castell per la banda de fora de l'albacar, al mur d'Alafia que protegia l'entrada principal que es troba a l'esquerra.
Nosaltres però passem als peus de la muralla almohade, un exemple de muralla de tapiera que s'ha conservat en un magnífic estat, sobretot tenint en conte que té més de 800 anys.
Esta muralla té la particularitat que imita un parament de carreus de pedra i, a més, en ella hi ha una inscripció àrab "al-fatih Allah" que (segons la Dra. Carmen Barceló) ve a dir "qui dona la victòria és Déu".

Mur d'Alafia amb la inscripció àrab que li dona nom.

Passem el mur per sota, pel vall que hi ha als peus i arribem al camí que s'ha fet per a poder pujar material fins la part de dalt del castell durant la restauració.
Seguint-lo travessem el mur exterior i entrem a l'albacar o pati exterior. L'albacar és un recinte exterior que presenten els castells musulmans i que està pensat per a poder-se refugiar els veïns de les alqueries properes en cas de necessitat.
Ací podem vore la part interna del mur d'Alafia i una gran cisterna que ha perdut el sostre.
Davant nostre hi ha la part més espectacular del castell, les dos torres de llevant que presenten un excel·lent estat de conservació i que estan fetes amb carreus ben esquadrats on encara es poden vore les marques dels canters.

Torres templàries.

Esta part del castell fou construïda pels Templers després de la rendició i ocupació de la fortalesa el 1234.
Passem per sota de les torres i ens adrecem a l'entrada original del castell, de la qual s'han restaurat els fonaments.

Entrada i cos de guàrdia.

Llevat dels fonaments res queda d'esta part del castell, derruïda quasi completament. L'entrada es feia fent un pronunciat colze, procediment habitual per a facilitar la defensa i dificultar l'atac directe i l'ús d'ariets.
Just a la dreta de l'entrada es trobava el cos de guàrdia i a l'esquerra.
Arribem al pati d'armes o pati superior del castell després de passar les restes d'un arc que antigament hi donava accés.
A la dreta hi ha la torre grossa del migdia, que ha estat restaurada però només en el seu primer tram. Suposadament seria igual d'alta que les torres rodones.
Just a la vora i davant de les torres de llevant es troben les restes de la capella, on podem vore com es construïen els murs medievals amb carreus ben picats a la banda de fora i de dins, i l'interior reomplit amb pedres i morter de calç i arena.
A l'esquerra de la capella hi ha restes d'edificacions que devien ser les habitacions i cel·les dels templers, de les quals en resta l'empedrat d'algunes després de les excavacions fetes, on van eixir materials des de l'edat del bronze que proven l'antiguitat de l'ocupació.
A la nostra esquerra es troba la torre de ponent, separada del mur principal per un gran forat on es veu el basament d'una altra torre, derruïda per l'artilleria segurament durant les guerres carlines. Als seus peus hi ha una cambra, separada del pati per un arc (del qual també es veu l'arranc) i amb un banc amb separacions que sembla un pessebre.

Bona part d'estes construccions són musulmanes però modificades pels templers per tal d'adequar el castell a les seues necessitats, convertint-lo en un castell-monestir.
Tot al voltant del recinte superior es troba el camí de ronda, amb unes muralles menors que fa la volta completa al castell partint del cos de guàrdia que hi ha vora l'entrada. Es conserva molt bé a la part nord de manera que podem fer la volta a les muralles del nord i llevant per tal de baixar cap al poblat de Xivert.

Cami de ronda al peu de les muralles del nord.

El poble de Xivert està situat als peus del castell i separat per una esplanada on es trobava la mesquita aljama, arrasada durant les Germanies, quan també es va saquejar i incendiar el castell i el poble.
Amb la rendició de Xivert es va pactar amb els templers el manteniment de l'aljama de Xivert amb les seues costums i lleis pròpies, tal i com va passar sovint a la conquesta de València. Així a Xivert van continuar vivint els moriscos d'acord amb les seues costums i lleis fins a la revolta de les Germanies quan van ser obligats a batejar-se a la força. A partir d'ací comença la decadència del poble que acaba bruscament amb el decret d'expulsió dels moriscos del 1609.
Al mateix temps els nous pobladors cristians es van establir al pla, fundant el poble d'Alcalà de Xivert.

Xivert i Alcalà.

Fent la volta al castell pel nord entrem al poble de Xivert, separat del castell per una muralla construïda pels templers després de prendre possessió del castell i de la qual en resta poca cosa. Al mateix temps un llarga muralla baixa del castell i abraça el poble retornant al mateix.
Per tot el poble es poden distingir restes de murs de les cases i també aljubs i cisternes per a recollir l'aigua de pluja. També podem encara seguir la traça dels vells carrers moriscos.

Carrer de Xivert.

Baixant pels carrers arribem a un parell de cases que han estat rehabilitades per tal de visualitzar la disposició d'una vivenda morisca de muntanya, adaptada al coster i amb diferents altures.
Un poc més avant i vora la porta d'entrada al poble hi ha les restes d'uns edificis més grans, tal vegada edificis públics.

Casa morisca.

Després de visitar el castell i el poble retornem a la pista per on passa l'assegador de la Serra i el seguim cap al nord uns metres fins arribar a un collet on, a l'esquerra, trobem el camí de Xivert que uneix el castell i el poble d'Alcalà.
El camí baixa fent una gran revolta per a perdre altura, abans d'entrar al pinar que s'estén sota el castell de Xivert.

El castell des del camí de Xivert.

 Des d'ací tenim la visió de la cara nord del castell, la més característica per ser la part més ben conservada.
Entrem seguidament al pinar de repoblació i el paisatge canvia. Els matolls deixen pas als pins amb un sotabosc humit amb enfiladisses com l'arítjol o el lligabosc a més de llentiscle i margalló.
El bosc no és tan variat ni humit com era a l'època d'esplendor del castell quan les vessants estaven cobertes d'un carrascar madur amb un sotabosc d'alborços, serveres i espinalbs a la part de l'ombria, amb alguns roures a les parts més fresques, i que donava pas a un carrascar amb ginebre, romer i argelaga a la solana.
El que no ha canviat tan són els cultius de secà: ametlers, oliveres, garroferes i vinya. I sobretot cereals que ara estan absents.

Pinar de repoblació.

 Travessem el pinar baixant pel vell camí que encara conserva trams amples i empedrats mentre travessa els antics bancals ara recuperats per al pinar i arribem al faldar de les muntanyes on la senda deixa pas a un camí més ample que enfila recte cap al poble d'Alcalà.
Just ací també hi ha un senderol amb marques de pintura roges que mou amunt cap al castell (on segurament fa cap).

Camí de Xivert a Alcalà.

 Arribats al peu de Xivert continuem per la falda de les muntanyes cap al pla. Ací els pins i matolls alternen amb els bancals d'ametlers, alguns conreats i la majoria erms.
Aprofitem per collir algunes ametles que encara estan dalt de l'arbre però la majoria estan ja passades.
Quan arribem al pla els camps erms escassegen i augmenten els cultivats, alguns d'ells amb tarongers.
Arribem així a la vora de l'autopista que talla el vell camí i ens obliga a desviar-nos a l'esquerra a buscar un pas sota d'ella.
Anant per la via de servei trobem un pastor amb la rabera d'ovelles que fan les delícies dels menuts que hem de frenar perquè no espanten els pobres animals.

Rabera d'ovelles.

 Un poc més avant trobem el pas per sota de l'autopista per on aprofita a passar el sender abalisat de blanc i groc que venim seguint.
Estem al Clot del Domenge i per ací passa la carrerassa (o assegador què és el mateix) del mateix nom camí de la Creu del Francés i si deixem el cotxe ací ens estalviem alguns quilòmetres i sobretot, molt d'asfalt.

Pas sota l'autopista.

 Nosaltres passem sota l'autopista cap a Alcalà però uns metres més avant trenquem a l'esquerra per un caminal que travessa la partida de lo Sequiol fins que s'acaba i passem per uns olivars buscant la vora de l'autopista per on retornem a l'ermita del Calvari on hem iniciat la ruta i on arribem a hora de dinar.

Arribant al Calvari.

 El Calvari d'Alcalà és una construcció d'una sola nau amb cúpula amb teules blaves, típica del barroc valencià. Uns xiprers davant l'ermita i seguint el calvari acaben de donar-li l'aspecte típic.
Mirant al migdia té un xicotet porxe i a la part del darrere unes taules de pedra, una font i uns paelleros per tal de poder torrar.

Calvari d'Alcalà de Xivert.

I també hi ha un geocache, l'últim del dia, així que després de dinar deixem que els xiquets el busquen i el troben ells sols.

Ací està el track:



Més informació:

• Vera Hofbauerová  Resturació del conjunt fortificat de Xivert
• Antonio Otal, J. M. Neumaier, J. Vizcaino León, D. (1998) "Excavaciones de salvamento en el Castell de Xivert (Alcalà de Xivert, Castelló): avance del estudio de las fases pre y protohistóricas." dins Cuadernos de Prehistoria y arqueologia castellonenses nº 18 Ed. Diputació de Castelló  < http://hdl.handle.net/10234/45846>
• Arquer, Neus i Falomir, Ferran (2008) "El Castell de Xivert: campanyes d'excavació 2007 i 2008, primeres valoracions" dins Cuadernos de Prehistoria y arqueologia castellonenses nº 26 Ed. Diputació de Castelló<http://hdl.handle.net/10234/46512>
• De Haro Pozo, Sonia (2000) "Primeros resultados del estudio antracológico del Castell de Xivert"  dins Cuadernos de Prehistoria y arqueologia castellonenses nº 21 Ed. Diputació de Castelló <http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/46144/915706.pdf?sequence=1>
• Ajuntament d'Alcalà de Xisvert