goterris

dimecres, 12 de febrer del 2014

VOLTA A LES VINYES DE PIQUER

No m'agrada repetir ruta, hi ha massa llocs per conèixer, però per segona vegada consecutiva torne a visitar les Penyes Altes. I és que la setmana passada em vaig quedar amb el dubte de saber per on anava la senda que puja a les Penyes per la vora de la cantera.
Però com que cal canviar hui eixiré des de Betxí i aprofitaré per fer part d'un track de piq que puja enllaça les fites de terme de Betxí.
Comence a caminar quan acaba l'asfalt del camí de les Vinyes de Piquer. Ací els tarongers s'acaben i comença un bonic pinar que creix als antics bancals de secà. És una meravella tot i estar molt propet del poble i això es nota doncs fa anys es va usar d'abocador i encara en queden restes.

Camí de les Vinyes de Piquer.

El camí de les Vinyes de Piquer, per on vaig, és de terra però ample i ben arreglat. De seguida deixa el pla que puja des del poble i passa vora un corral. Per davant d'ell mou un camí cap a la Mina.
A partir d'ací el camí s'arrima al barranc de les Vinyes de Piquer que s'estreta deixant a l'esquerra el Llom del Cautiu i a la dreta el Pasqualot.
Poc després de passar eixe tros ombrívol i boscós es torna a obrir el panorama en una ampla foia envoltada de muntanyes on antigament devien estar les vinyes de Piquer que van donar nom a la partida.
De vinyes ara ja no n'hi ha i han deixat pas als tarongers que s'arrengleren en llargues fileres ocupant tota la part central de la foia.

Límit entre els tarongers i el pinar a les Vinyes Roges.

Només arribar als primers tarongerars trenque a l'esquerra per la vora buscant la part alta de la finca. Ací enllace amb el track que puja cap al Llom del Captiu.
Per la punta de la finca ix una sendeta que s'endinsa al pinar. El track però només la segueix uns metres i de seguida puja al recte cap al cim. Esperava trobar una senda poc clara però l'únic que hi ha són traces del pas dels senglar i, seguint-les i seguint el track vaig pujant entre l'espès pinar fins a dalt de tot.

Branques enfangades pel pas dels senglars. L'única traça de senda.

Arribe finalment dalt del Llom on hi ha una fita de terme, i des d'ací el track i jo continuem per dalt del llom on el pinar és més obert i hi ha traces de sender en direcció al colladet de Parrús.
El track però baixa abans d'arribar per a travessar Xerlits i pujar cap a la Rabosera buscant la següent fita. Jo continue per dalt buscant un colladet anterior, a la Gitana, per on vam passar no fa molt i des d'on ja hi ha camí més clar.

Llom del Captiu. al fons la Ràpita.

Sense massa complicacions arribe al colladet on ja vam passar baixant de la Rabosera i busque la senda que porta al colladet de Parrús. És un poc complicat doncs han estat tallant pins i s'han deixat les branques seques escampades per tot arreu i han tapat algunes sendes però al final la trobe i en dos passes em plante al coll.

Senda de la Gitana.

Pel coll passa el camí que va a les Vinyes de Piquer des del camí d'Artana a Betxí. És el millor camí per anar-hi des d'Artana, sobretot si es va a la part baixa. Hi ha però un altre camí, el que faré més tard i que passa per dalt les Penyes.
Este camí es troba en millor estat, amb molts trams encara empedrats i net i fàcil de passar. Fa anys no era així i la part de baixada al barranc de Betxí estava molt tapada. Com que per ací passàvem al fer la pujada des de Vila-real a Espadà vam vindre un any a netejar-lo i a marcar-lo amb pintura blanca. És per això que encara es poden vore ratlles blanques des d'ací fins a Veo, i també alguns escrits amb indicacions de la direcció a seguir (Artana, Veo, ...), doncs vam creure convenient marcar el camí per a què ningú es perdera però evitar fer-ho amb les senyals de PR, GR o SL, doncs no és una ruta abalisada oficialment.

Camí de les Vinyes de Piquer.

El mateix tram després de netejar-lo.

Ara per ací baixa cap al barranc de Betxí el PR-CV-428 que fa la volta a Betxí. El PR baixa de la Ràpita seguint l'assegador de la Gitana, i ara el seguisc de pujada a la Ràpita.
El primer tram de la pujada és molt pendent però quan arribem a l'aresta cal girar el cap enrere per no perdre's les meravelloses vistes de la Plana i, si el dia és prou clar, vore fins i tot les illes Columbretes.

Assegador de la Gitana des de la Ràpita.

Quan acaba la part més aèria de l'aresta (que no ho és molt) arribem a un collet per on passa una senda que puja des de la Masadeta, seguint aproximadament l'assegador, i baixa cap a les Vinyes travessant bancals.
Des d'ací ja només queda un curt tram de pujada per assolir el cim de la Ràpita. De ràpites a Espadà hi ha dos, esta és la més baixeta, l'altra és el principal cim de la serra amb 1104 metres. No és estrany trobar dos cims amb el mateix topònim doncs és prou freqüent i el podem trobar a Sant Carles de la Ràpita o al monasterio de la Rábida, per citar només els dos més coneguts. I és que Ràpita (derivat de Ribat) és un "ermitatge o mesquita fortalesa fora de poblat" (DCBV) però també un hostal o fonda.
Però hui no toca pujar a la Ràpita, sinó que agafe la senda que baixa a les Vinyes.
Fa anys que no passe i tenia curiositat per saber com estava i, la veritat, és tal com recordava: una senda oberta travessant bancals fins que enllaça amb la part final de la pista que puja des de les Vinyes.

Senda de baixada a les Vinyes de Piquer.

En molts trams és més recomanable baixar corrents que caminant donada la forta pendent que té, i això fa que semble més curta del què és.
La senda mor a la vella pista que puja des de les Vinyes, ací quasi impracticable per a cotxes. Cal seguir-la avall travessant el pinar que creix a l'ombria de la Ràpita.

Pista a les Vinyes de Piquer.

Mentre baixe vaig mirant per si hi ha alguna senda que enllace directament amb les finques de tarongers que s'estenen de l'altra banda del barranc de les Vinyes de Piquer, però no trobe cap senda més clara que la que ja vam passar fa poc venint de la Rabosera pel camí de les Vinyes, tot i què vaig mirant de trobar un camí més clar per si aquell dia se'ns va passar per alt.

Senda? travessant el barranc de les Vinyes de Piquer.

El curt tram de senderol entre el pinar aboca als tarongerars que s'escampen per la part central de la foia de les Vinyes, i vorejant-los per la banda de dalt buscaré la bassa d'incendis per on continua el vell camí, tal i com ja vam fer l'altra vegada.

Les Vinyes de Piquer. Betxí al fons.

Arribat a la bassa d'incendis pensava dedicar temps a trobar l'inici de la senda que no vam aconseguir localitzar l'altra vegada però una gran fita indica ara per on s'agafa i en raó no la vam trobar doncs contra tota lògica cal anar cap a la mar, en direcció contrària a on ens dirigim perquè la senda tomba i roda el tossalet on s'alça la bassa i enfila amunt per la vora d'un reguer fins que puja a buscar un rellomet per on munta cap a les Penyes.
En els llocs on pot presentar alguna complicació hi ha fites posades que esvaeixen els dubtes. Per si de cas m'ature i en pose alguna més ara que ja sé per on va la senda. Sovint no ho fem perquè no n'estem segurs de seguir el camí correcte.

Fita a la senda de les Penyes a les Vinyes.

Després de passar per un bonic alcornocaret, menut però l'únic que hi ha pels voltants, fem una última costera fins que enllacem amb el PR-CV-428, just uns metres abans que se'n desvie el camí que baixa a la rambla d'Artana. Per ací passaré més endavant però ara toca seguir a l'esquerra com si pujàrem a la Ràpita.
Deixe un primer entrador a la dreta, que va al capdamunt de les Penyes, i un poc més avant hi ha un altre entrador amb fites i marques de pintura que seguisc pensant que és el camí que cal seguir per baixar a la rambla.

Aljub a les Penyes Altes.

La veritat és que sí és el vell camí i passa per la vora d'un aljub tal i com recordava Josep Herrero de quan anava al bancal, però el camí ara acaba dalt les Penyes, a les puntes de més al sud, i com que la continuació de la senda no està clar i segurament està tallada per la cantera refaig el camí fet i retorne al PR, no sense abans aprofitar per disfrutar d'unes vistes més que interessants de les Penyes.

Les Penyes Altes.

Vist des de casa, amb tranquil·litat i foto aèria sembla factible seguir el vell camí vorejant la Pedrera, i estaria bé fer el que no han fet els propietaris de la Pedrera i recuperar el vell camí. Ara bé, com que eixe no és el meu propòsit al retornar al PR comence a buscar per on poden anar les marques que vaig trobar la setmana passada. Al final acabe baixant pel mateix lloc i trobant les mateixes marques, doncs és el camí més lògic i net, tot i què no el millor a causa de la forta pendent.

Drecera de baixada a la Pedrera de les Penyes.

M'entretinc ficant fites en els trams més perdedors, però tot i així cal anar amb molta vista per a seguir la senda que em porta quasi al peu de la pedrera. Just en eixe punt una pista segueix ara el traçat del vell camí que havia deixat dalt les Penyes.

Pedrera de les Penyes Altes.

Pista avall travesse els pinars que volten la pedrera i trenque a la dreta mirant de fer drecera per travessar la rambla i arribar al camí d'Artana a Onda.
Arribe quan acaba l'asfalt, just davant l'entrada de la Pedrera. Fa anys passar per ací feia llàstima, entre el soroll, la pols i la impotència de vore com s'anaven menjant les Penyes ... ara també en fa, però per vore el gran mos que se li ha fet a la muntanya i com no s'ha fet la corresponent restauració ambiental a que està obligada l'empresa per llei. Caldria que la pagaren els polítics que van fixar la fiança en la ridícula xifra de poc més de 12.000€. Amb això no hi ha ni per començar.
Per sort al poc de tros el camí i el barranc gira i es veu davant la magnífica estampa de les Penyes, i hom oblida de seguida la imatge de la pedrera.

Les Penyes Altes des del camí d'Onda.

Just davant les Penyes Altes, què és com s'anomenen a Artana (a Betxí i Onda els diuen les Penyes Aragoneses, segons Cavanilles perquè des de dalt es veu l'Aragó) i on comença la senda del Carrascal (descrit en una altra ruta ) hi ha un cartell que informa de les característiques geològiques de les Penyes, que juntament amb la diversitat botànica i l'espectacularitat del paratge les fa ben singulars i mereixedores d'una protecció que a hores d'ara no tenen.

Pilar del pont provisional sobre la rambla.

Continue marxa sense aturar-me i un poc més avant el camí d'Artana a Onda, que és el que passa vora la rambla, travessa altra vegada la rambla. Si ens fixem un poc es veuen les restes d'un pont (un de tants) que es va fer a la guerra i que ha desaparegut a l'estar fet de fusta, llevat dels pilars d'obra que encara es conserven.

Les Penyes Altes des de la senda de pujada.

Un poc més avant hi ha un cartell indicador que ens informa de la senda que puja a enllaçar amb el PR-CV-428 que passa per dalt de les Penyes. Este és el meu camí. Si la setmana passada la vaig fer de baixada ara toca de pujada i cal agafar-la amb calma.
Quan estic encara al primer tram de pujada em trobe a un artanenc que ha eixit a passejar el gos i li demane de fer-me una foto amb les Penyes al fons, i també li pregunté alguns topònims dels voltants. Per sort és caçador i coneix bé els voltants perquè ja són pocs els qui coneixen els noms dels llocs.
Després del breu encontre continue amunt fins a enllaçar amb el PR, a pocs metres d'on havia passat abans, i són eixos metres els que falten per a que la ruta no trace un 8 perfecte.
Des d'ací puge cap a la part més alta de la muntanya, que separa les Vinyes de Piquer a llevant i les Penyes Altes a ponent. El camí està molt fressat i és molt clar.

Cim entre les Penyes i les Vinyes.

Des de dalt és domina tota la Plana fins a la mar. La lluna ja ha eixit però encara queda almenys una hora de llum fins que es faça nit tancada, així que aprete el pas de baixada. El camí travessa un pinaret fins que arriba a un coll on hi ha una gran fita de terme que delimita els termes d'Artana i Onda.
Des d'ací el camí principal continua carenant per dalt dels cims fins a la Murtera, mentre que el PR, que seguisc, baixa a la dreta a buscar el terme de Betxí.

La Plana al capvespre.

El camí baixa per una vessant més eixuta i que encara no ha estat colonitzada pel pinar. És un terreny rocallos i poc fèrtil on a les plantes els costa de créixer.
Després de travessar un xicotet barranquet, que enllaça més avall amb el de les Vinyes de Piquer, es troba el Molló on conflueixen els termes d'Artana, Betxí i Onda. Per ací passa el track que portava i mire per on continua. Quan veig que va per dins del barranc sense senda mire l'hora i vistos els precedents decidisc continuar per un camí clar i no arriscar i que es faça fosc enmig de la malea.

Senda cap a les Vinyes Roges.

La senda puja un llomet i davalla per les Vinyes Roges. Ací hi ha un tram més brut on creixen pins molt jòvens i espessos. Es tracta d'una zona que es va cremar fa cosa de deu anys i que, per sort, està regenerant-se molt bé tot i que li vindria bé una aclarida.
Des d'ací el camí baixa com si anara a buscar una caseta però abans d'arribar gira a l'esquerra per dirigir-se a la Mina. Ací abandone el PR i continue cap a la casa on arriba una pista. Passe la casa i seguisc pista avall fins que, només uns metres més avall hi ha les fletxes blanques del circuit de BTT de Betxí, fet també per Juanen (com el PR) i el seguisc.

Circuit BTT baixant de les Vinyes Roges.

El camí és clar i no té pèrdua. Baixa a buscar un barranquet i el segueix en part passant per la vora d'un cocó molt ben conservat.
Es tracta d'una cavitat natural a la roca on s'acumula l'aigua de pluja. En este cas es troba engrandida de forma artificial i coberta per una precària construcció de pedra seca a la qual s'ha afegit també una línia de pedres amb morter per a afavorir la recollida d'aigua. És tota una mostra d'arquitectura rural i d'etnologia que caldria conservar doncs cada vegada se'n troben menys tot i què abans eren molt abundants.

Cocó.

Després de passar un pinaret el camí arriba a una pista, just a la vora d'un corral. Ací trobe un home cavant i li pregunte pel millor camí per tornar a l'eixida i m'indica la senda per on continua el circuit de btt, que baixa a travessar el barranc de les Vinyes i puja per l'altra banda enllaçant amb el camí de les Vinyes de Piquer, per on ja havia passat al començament de la ruta.
Ja només queda doncs fer uns centenars de metres per retornar al punt d'eixida, i just a temps perquè el sol ja s'ha post i d'ací poc es farà fosc del tot.

El camí de les Vinyes a boqueta nit.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

betxí - penyes altes - rapita més informació ací
artana - penyes altes més informació ací
pr-cv-428 sender de la mina al solaig més informació ací
betxi - montserrat - rabosera - vinyes piquer - penyes altes - murtera més informació ací
penyes altes - penya parda - xotena més informació ací
betxí - pic espadà 2005
Vila-real - espadà 2010

Més informació:

Sobre les Penyes Altes
Artanapèdia
Ajuntament d'Artana
Ajuntament de Betxí
3mils de la Rosa
Remolar i Franch, Alfred Toponimia dels pobles valencians: Betxí Ed. AVL, 2008 accessible a la web
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

dimecres, 5 de febrer del 2014

L'ALTRA ARTANA: PENYES ALTES, PENYA PARDA I XAUTENA

Ja feia temps que no eixia sol a la muntanya, però hui no he tingut altre remei. Un dimecres de vesprada és difícil trobar companyia.
S'acosta la data de fer la travessa dels cinc mils d'Espadà i cal posar-se a punt, i com que ni dissabte passat, ni el proper podré eixir a caminar he mirat de trobar un forat i fer una ruta propera, curta però intensa.
Fa poc vaig vore unes fotos al facebook de Pepe Serrano del corral de Xautena i una crònica de Dani que també passava per allí, i em van entrar ganes de tornar a fer-li una visita. D'altra banda volia també pujar per la senda del Carrascal, una pujada dura i amb un bon desnivell, bona per a entrenar. Per a augmentar el desnivell pensava pujar primer a les Penyes Altes (a Onda es coneixen com les Penyes Aragoneses) i vaig recordar haver vist un track que pujava per la vora de la cantera, i buscant vaig trobar un track de Fos Films que baixava directe per la vora de la Cantera. Encara vaig pensar d'allargar la ruta a l'Espino, però això dependria del temps i les forces.

Així que deixant el cotxe quasi on s'acaba l'asfalt del camí vell d'Onda (a Artana), just on enllaça amb el PR-CV-161, comence a caminar per un camí que baixa a buscar la rambla i la segueix un bon tros per dins.
El camí ix per la dreta i comença a pujar vora un pinar que creix damunt els vells bancals. De seguida veiem a l'esquerra la pedrera de les Penyes, que a punt va estar de fer-les desaparèixer i que ara resta abandonada i sense restaurar. Tot un monument al despropòsit, la corrupció i la ineptitud de polítics i panxacontents (ací podeu llegir la història).

Pedrera de les Penyes Altes.

Deixem la cantera a l'esquerra i quan el camí acaba continua una senda molt marcada cap amunt.
Després de pujar uns metres sembla que el track que seguisc gira a l'esquerra i hi ha un senderol que voreja la pedrera, però al seguir-lo el track queda a la dreta així que decidisc baixar i tornar a seguir amunt la senda més fressada (el vell camí de les Vinyes de Piquer pujava per ací, tot i que ha desaparegut en part per la pedrera).
Seguisc pujant al recte, per una vella pista que dona pas a un conjunt de traces paral·leles com les que solen fer les ovelles, tot i que no n'hi ha rastre d'elles, i seguint-les arribe a un punt on unes marques de pintura i unes fites marquen el millor camí per a pujar.

Senda amb marques de pintura groga.

El camí no és fàcil de seguir però puja per una part molt seca on no hi ha quasi malea, i per tant no té altra complicació tècnica que la forta pendent.
Després de passar una fita perd la traça enfitada (crec) i com que ja estic quasi a dalt seguisc recte per arribar a la senda de la Ràpita, per on passa el PR-CV-428 que recorre per dalt les Penyes.
Abans d'enllaçar amb ell cal girar el cap enrere i disfrutar de les vistes. Al fons queda la clotada on s'alça Artana, tancada a ponent per la lloma de Justí (o Cresta de l'Ombria, a Artana).

Foia d'Artana des de les Penyes.

Des seguida s'enllaça amb el PR i just on arribe hi ha una fita, tot i què uns metres més avant n'hi ha una altra i també marques grogues que semblen marcar el lloc per on calia anar. Hauré de tornar a fer la ruta al revés per a conèixer bé la senda original.
Continue caminant per la senda de la Ràpita que travessa alguns rodals de carrasques, més escasses que les sureres degut al carboneig intensiu que se'n va fer a la postguerra (les sureres tenien valor per al suro, les carrasques no).

Carrasques a la senda de la Ràpita.

Deixe a l'esquerra un baixador al capdamunt de les Penyes, marcat amb una fita i, un poc més avall i a la dreta el vell camí que baixava des d'ací a les Vinyes de Piquer per on vam passar no fa molt. Hui seguiré el mateix camí i un poc més avant deixaré el PR que volta per la Mina per a fer cap a Betxí i trencaré a l'esquerra per a passar per dalt de les Penyes i baixar a la rambla.

Les Penyes Altes des de dalt.

La baixada és ràpida i bonica. Una senda nova, traçada en part damunt els vells camins d'accés als bancals que hi havia en esta part ens condueix fent revoltes o baixant trams rectes a un ample colladet i, des d'ací baixem per un terreny més pedregós fins a la rambla.
El pinar és present en tot moment. Pi blanc en la part alta on el terreny és en part calcari i pi pinastre on deixa pas als gresos rojos.
Arribe finalment a la rambla on la vegetació és més verda i variada, i això que està tot molt sec doncs fa temps que no plou. Quan porta aigua el paisatge és totalment diferent i recorda els rierols de l'alta muntanya.
Per ací baix passa el PR-CV-161 (que continua fins on he aparcat) i també el PR-CV-360, que puja cap a la Penya Parda.

Les Penyes Altes des de baix.

Continue rambla amunt pel vell camí d'Onda a Artana i al travessar la rambla es veuen les restes dels ponts que va tindre temps enrere. Només queden els pilars que sostenien unes passeres de fusta construïdes a la guerra civil i desaparegudes pel pas del temps.
Un poc més avant arribe al peu de les Penyes on l'ajuntament d'Artana ha instal·lat un panell que explica la flora, fauna i geologia del paratge, proposat per les Corts valencianes com a Monument Natural però mai declarat. Una de tants despropòsits al voltant de les Penyes.

Senda del Carrascal.

Just ací, al peu, hi ha un cartell que marca la continuïtat del PR-CV-360 que puja a la Penya Parda per la senda del Carrascal. Una pujada que condensa en u bona part dels paisatges d'Espadà: comença sent un camí de ferradura empedrat a trossos que travessa un bosc de sureres en ombria, travessa el barranc del Carrascal i continua per un bonic bosquet de sureres i carrasques en solana, no molt espès tot s'ha de dir; després de passar un aljub assolat enfila un tram amb pins que creixen al lloc on hi havia vells bancals i, finalment, deixa el rodeno i puja per un pinar de pi blanc que creix damunt les argiles i la calcària.

La Penya Parda des de la Senda del Carrascal.

El camí és prou còmode fins que travessem el barranc. A partir d'ací comença pujant fent llaçades fins a un vell aljub, ara amb la teulada assolada. No fa molts anys encara hi estava tot i què en no massa bones condicions.

Aljub assolat.

Aljub encara amb teulada el 2004.

A partir d'ací el vell camí desapareix doncs només pujava als bancals i la nova senda puja al recte buscant la carena en una costera que s'agarra de valent. Ens trobem a l'Olivar Farg i ací la terra solta no ajuda massa en l'ascensió. D'oliveres ja no en queden però en devien haver, i de la varietat Farga si fem cas del topònim, una de les dos varietats conreades junt a l'artanenca.

Així finalment arribem a l'aiguavessant per on passa una senda que baixa des de la Penya Parda als Quatre Corrals pel cim del Sardo. Esta és una part enganyadora doncs sembla que ja s'ha acabat la pujada però encara ens queda el tram final, menys dur però de pujada.

Senda a la Penya Parda.

Ací el terreny canvia i la calcària pren el relleu als gresos. Quan canvia el sòl també ho fa la vegetació i el pi blanc, el coscoll, romer i argilaga roja són les espècies dominants.

La senda no passa pel cim de la Penya Parda així que cal desviar-se'n per pujar, però de tant fer-ho ja quasi s'ha fet senda.

Cim de la Penya Parda amb la Plana al fons.

Des del cim de la Penya es veuen les Penyes Altes a vista de pardal, des de dalt, i també moltes altres coses: la Plana a l'est amb la mar al fons, l'eix principal de la Serra al sud, amb l'alineació de muntanyes que va des del Puntal de la Font de Cabres al pic de la Batalla, l'Espino ben prop i l'Espadà i Ràpita, més lluny cap a ponent, i el Montí amb les Serres de l'Alcalatén i el Maestrat al nord.
Cal seguir però el camí que continua per dalt dels cims i passa per davall de la veritable Penya Parda, doncs el cim està desplaçat uns centenars de metres de la Penya.
El camí fa una volta pel cim passant per dalt d'un dels reguers que formen el barranc de la Gerra.

Caseta de volta dalt del barranc de la Gerra.

Comence a baixar travessant un pinar jove i espès, massa espès per a que els pins cresquen bé.
El pinar passa vora una caseta de pedra i enfila un reguer baixant per dins en un tram un poc més tancat i amb pitjor peany fins que n'ix per seguir vorejant per dalt el barranc de la Gerra, ara per una vella pista que s'ha tancat fins a convertir-se en una senda.
El PR que seguim continua per la vella pista per a fer la volta al barranc de la Gerra, però a mà esquerra ix un senderol marcat amb una fita que puja cap al llom que queda dalt i l'agafe per a acurtar camí doncs passa pel Carro i baixa al camí d'Artana a Tales. Estem dins el terme de Tales i dins d'ell seguirem molta estona.
El sender puja dalt d'una lloma per un pinar que creix en el que abans foren bancals de garroferes i oliveres, i quan corona gira a la dreta i recorre la llometa per dalt passant per la vora d'un bell corral, ben conservat.
Si ens acostem podem vore una caseta de pedra seca, l'estable per a la cavalleria i la paret que ho voltava tot, molt ben treballat gràcies a la bona pedra calcària dels voltants.

Corral al Carro.

El camí continua entre restes de bancals i parets de pedra de magnífica factura. Ben fetes i ben conservades gràcies a l'enginy dels paredadors i a la pedra que ho facilita doncs es trenca en lloses menudes i quadrades.
El camí sovint el trobem entre parets, fetes per a evitar el pas dels animals a les finques quan estes encara es treballaven.

Senda vora una paret de pedra.

Per la punta de la lloma comence a baixar al colladet de Tales, per on passa el camí d'Artana a Tales per on passa el PR-CV-161 que seguiré fins al final de la ruta.
Deixe a la dreta una senda que baixa a buscar el Maset pel d'Isidoro, sempre vora el barranc del mateix nom. Esta senda és difícil de vore doncs mou per la vora d'un bancal i cal saber que està per trobar-la.
Els bancals d'oliveres ocupen l'ample coll per on passa el camí que ara seguiré cap a Artana.

Camí d'Artana a Tales.

El camí ample voreja els bancals d'oliveres i quan arriba a l'últim bancal treballat es converteix en una senda de ferradura que baixa per la vora esquerra del barranc de la Fonteta Blanca.
Tornem a entrar dins del terme d'Artana poc després de passar els darrers bancals que encara no ha engolit el pinar que cobreix tots els vessants de les muntanyes.
Fa anys que no passava però este camí em duu bons records perquè fou una de les primeres sendes que vaig xafar per Espadà, quan començava la dècada dels 90. Acompanyant un company d'estudis que havia vingut a netejar-lo amb la SASE. Després vam baixar a visitar la cova de Xotena on sembla que no passa el temps.

El camí baixa poc a poc i còmodament a buscar el barranc i, quan el travessa entre una vegetació que, fora de la senda, sembla impenetrable, passa per dalt del Poet o toll de Xotena (oficialment Xautena).
El camí, que també és assegador, baixa per la vora del pouet on m'acoste a fer-li una ullada. Està classificat com a abeurador de ramat i amb raó doncs és un toll d'aigua naixenta on sempre en trobarem, hivern o estiu, fins i tot ara després de tants mesos de seca hi ha una aigua clara.

Toll o Poet de Xotena.

Des del toll el camí fa un parell de revoltes entre una terra argilosa per a baixar al barranc de Xotena que ve del terme de Veo. El travessem i arribem a una pista que cal seguir a l'esquerra.
Fa anys per ací hi havia bous pasturant, més tard els van llevar i la pista va anar tancant-se i fent-se malbé de les plogudes. Ara sembla que l'han arreglada per a treure pins i veiem trams on el pinar està més clar doncs s'han tallat pins per a fusta. No dona massa diners als propietaris però caldria que en donara prou per, almenys, eliminar la remulla seca que queda i que és combustible perfecte per als incendis.
La pista travessa un pla i gira a ponent. Cal seguir recte i baixar al barranc.

Pista a la cova de Xotena.

Quan s'arriba al barranc continua una senda però no cal fer molts metres doncs a la dreta un pujador i una paleta ens indica l'accés al corral de Xotena.
El corral de Xotena seria un típic corral d'ovelles dels molts que trobem escampats per la serra si no fora perquè està fet aprofitant una gran balma.
El corral està a la vora de l'assegador de Xotena, prop del toll del mateix nom i fou usat pels ramats transhumants que baixaven a hivernar a Artana des de l'Aragó.

Corral i cova de Xotena.

Després de visitar el corral i cova baixe altra vegada al barranc i continue barranc avall passant per uns xicotets estrets.
Quan els estrets acaben trobem una pista que ix per l'esquerra. El vell assegador continuava per dins del barranc però ara està totalment tapat de malea.

Barranc de Xotena.

Seguisc la pista amunt i puja al Planet de Xotena, un tram pla penjat a una certa altura damunt del barranc. Els vells bancals han deixat pas a un pinar que creix amb força, en alguns llocs amb pins tan grans que ja els han pogut tallar per a fusta.
El camí continua proper al barranc però per dalt, sempre planejant. De l'altra banda del barranc queda la caseta de Joanet i cap a ella es desviava el camí de Tales, ara però seguim recte per la pista.

Pista de Xotena.

La pista es va separant del barranc i passa per un ample descampat on sembla com si l'hagueren preparat per a sembrar, encara que roman erm i les argelagues ja comencen a créixer.
Davant meu el sol ponent il·lumina la Ràpita mentre faig les últimes passes fins a tancar el cercle i arribar al punt de partida.