dissabte, 15 d’octubre del 2016

VOLTA AL MOLLET


Després d'unes setmanes en quadro hui tornem a fer colla gran. En principi havíem d'estar pronte a casa i per tant calia buscar una ruta propet i pensant pensant resulta que fa molt de temps que no anem per la serra de Moró, així que hem decidit pujar al Mollet des de Moró.


Buscant una circular al final hem eixit des de la carretera de Moró a Vilafamés, al punt on entra el camí a l'ermita de Sant Miquel. Ací mateix hi ha unes tauletes a la vora de la carretera i sota uns pins i a la mateixa pista, prou ampla, es pot aparcar sense problemes.
El primer que fem és travessar la carretera. De l'altra banda hi ha una capelleta blanca i plena de flors i l'enrunat mas del Pinet. Entre les seues edificacions passa el pas del Pinet que baixa entre antics bancals a buscar el camí del mas de Rovira al Vilaret, ara una pista asfaltada.
Pas del Pinet.
Seguim el camí per la dreta entre antics bancals d'olivars i garroferals que el temps i l'abandó han convertit en pinar. Joan aprofita per visitar fer una ullada a uns bancals de son sogre on les oliveres quasi ja no se veuen entre el pinar.
Travessem este primer tram quasi pla i de seguida el camí baixa un poc a buscar el barranc de les Parres.
Barranc de les Parres.
Quan el camí travessa el barranc trenquem a la dreta barranc amunt. Fem uns primers metres per fora però de seguida ens fiquem al llit sec del barranc, net de vegetació a causa de les riuades, i el seguim amunt.
No hi ha molt bon peany, tot són cudols grans o menuts, molts d'ells arrossegats des de les faldes del Mollet, però no cal patir punxades. Només el baladre i les olivardes creixen entre la grava.
La vegetació només dificulta el pas quan el barranc fa una revolta tancada just abans de juntar-se-li el barranc del Bustal. Ací apareixen alguns rosers borts i molts alborcers mentre el caixer es tanca. En alguns trams aflora a la superfície la roca mare i trobem un parell de marmites de gegant excavades a les penyes on encara queda aigua de la pluja.
Marmites de gegant al barranc.
Travessem una pista que puja a uns bancals i seguim recte pel barranc un tros més, fins que tornem a travessar una segona pista estreta, vella i poc usada que puja per l'esquerra. Nosaltres no deixem el barranc que té un pas més fàcil i segur que les pistes que segons els mapes no tenen eixida tot i que en part coincideixen amb l'antic camí de les Serretes que remuntava el barranc retallant-lo al recte.
Arribem finalment a un punt on trobem el camí de les Serretes, empedrat, ample i net. Per ell s'ha traçat el GR-33 entre el mas de Pau i la Bassa de les Oronetes per tal de xafar menys asfalt que pel traçat original que puja a buscar el camí de Vilafamés a Costur, ara carretera.
Camí de la font d'en Plenes.
Seguim a la dreta les marques del GR (per l'esquerra a 10' queda la font d'en Plenes).
El camí de ferradura remunta el barranc travessant-lo dos o tres vegades fins que n'eixim per la vora poc abans d'arribar al molí de la Parra. Davant nostre ja veiem la magnífica silueta del tossal de Mollet, inconfundible i omnipresent durant tota la ruta.
El Tossal del Mollet des del barranc de les Parres.
Passem per dalt de la bassa i el cup, encara ben conservat. El casalici queda més avall quasi assolat. Des d'ací el camí continua recte i ample fins a la carretera on hi ha una capella de Sant Micalet.
Nosaltres no arribem a la capelleta, abans d'arribar trenquem a la dreta per una senda que baixa al barranc i travessa entre l'abundant vegetació que hi creix per a travessar la carretera sota el pont que salva un barrancusset. Esta senda es va netejar fa uns anys per a passar per ací la MIM evitant així la perillosa travessa de la carretera.
Pont de la carretera.
La senda continua per l'altra banda enllaçant entradors de vells bancals. Ens sorprén trobar el sòl cobert de pissarra i és que el material paleozòic no abunda a les nostres terres i només apareix en contades contrades.
Tram de pissarra.
El canvi en la litologia comporta també un canvi en la vegetació i apareix un conjunt florístic dominat pel bruc i l'estepa acompanyat per carrasques i alguns pins, semblant a molts racons humits d'Espadà.
La senda travessa el barranc del Salze per un pontet fet de palets. És un pont nou que s'ha fet per tal de passar la cursa btt de Vilafamés d'enguany. Després de travessar-lo deixem a la dreta un entrador a la font del Salze, molt tapat.
Pont improvisat amb palets.
Un poc més avant travessem un interessant aflorament de quarsita i per dalt d'ell retrobem el GR que havíem deixat abans. Continuem ara pel GR que puja per pista des de la carretera i continuem per ella cap al nord, resseguint les faldes de la serra.
Substrat paleozòic de la serra.
De seguida arribem a un altre encreuament de camins. Ací es junten les dos variants del GR que venen des de la Bassa de les Oronetes i continuen pel camí de la Canal cap al Pou de Mollet. Una sèrie de paletes ens encaminen cap a la font de la Canal i cap al Pou del Mollet i comencem a pujar però al passar per un bassot d'obra veiem a l'esquerra les fletxes emblanquinades de la cursa de muntanya de Vilafamés i decidim seguir per allí (després d'una breu discussió) per tal d'allargar més la ruta.
Encreuament de camins.
Seguim ara una vella pista que s'ha convertit en senda per on passa una conducció d'aigua. El traçat coincideix més o menys amb el Pas del Mollet.
Anem resseguint les faldes de les muntanyes, però al trobar un pastor elèctric al mig del camí ens posem a buscar una senda que apareix al mapa de Terrasit i que puja cap al collet del Vent. Ací comença la part més aventurera de la ruta.
Encetem la pujada per un senderol desdibuixat que no sembla que va enlloc, però després de pujar entre vells bancals coberts pel pinar trobem la traça d'un camí ample camí antic. Anem seguint-lo de pujada, no sempre pel mig perquè en molts llocs està prou tapat i és més fàcil anar per fora.
Senda tapada.
El camí fa algunes revoltes i finalment el perdem quan arriba a un planell abancalat. Ací tenim també el primer contratemps doncs Joan es fa mal quan una branca se li fica a l'ull. Com que estem prou amunt decidim seguir buscant amb el GPS la traça de camí i la retrobem a l'altra banda del replanell. Ací el camí planeja faldejant un tossalet de rodeno fins que arriba un punt on es perd. El mapa marca que baixa a buscar una senda que també puja des del Pas del Mollet però ho veiem tan tancat que decidim tornar arrere. Llàstima perquè eixa sí que estava neta (com després sabrem) per a passar la carrera de muntanyade Vilafamés.
Pas del Mollet impassable.
Retrocedim i baixem retallant algunes revoltes del camí buscant sempre el millor pas fins al Pas del Mollet i tornem enrere fins el Bassot on havíem deixat el GR.
Després de recuperar forces un poc continuem la ruta prevista remuntant el GR cap al Pou de Mollet. El camí travessa una ombria on hi ha la font de la Canal que queda dins d'un barranc tapat de vegetació. A la font s'arriba seguint una senda barranc avall, recentment netejada però no tenim temps per anar perquè n'hem perdut massa en la senda emboscada.
Un poc més avant el GR trenca a l'esquerra per una magnífica senda que puja fent voltes fins al mas del Desgarrat. En un moment salvem un considerable desnivell.
Camí del Desgarrat.
Quan arribem al costat de les runes del mas el camí es torna pista que ja no puja sinó que coninua planejant cap al mas de Paneret. Davant nostre i ja ben prop queda el Mollet i als nostres peus el barranc del Salze i el de les Parres per on hem passat.
Arribant al Desgarrat.
Passem el mas de Paneret i eixim a un camí asfaltat. Ací el GR continua pel Pou del Mollet cap a la Pedra de la Serra mentre que nosaltres anem en direcció contrària, cap als peus del Mollet que ja tenim a tocar.
Mas de Paneret.
Arribem a un encreuament de camins. Per l'esquerra continua el camí del Molí del Roig, asfaltat. Per la dreta el camí del Desgarrat o de Panero que fa la volta al Mollet i recte puja la senda que munta al cim del Mollet, per on continua el sender abalissat que fa la volta al Mollet des de l'ermita de Sant Vicent.
Camí del Molí del Roig.
La senda puja fort cap al Mollet per una de les seues cares més boniques. Travessa un interessant bosquet de pins entreverats de carrasques abans d'arribar al cormo.
La Plana des del Tossal del Mollet.
A dalt trobem les restes d'un poblat altmedieval en forma de parets caigudes i pedres escampades un poc pertot. Ací també hi ha un enforcall de senders. Per la dreta continua la senda que arriba al punt més alt mentre que nosaltres seguim a l'esquerra la senda que baixa al coll de les Saleres i, també, a l'ermita de Sant Miquel.
Fondal del Mollet.
Baixem un primer tram fins un collet on mou una altre senderol que puja a un esperó del tossal, però just ací també veiem senyals del pas de la carrera i decidim seguir-les. Baixem així per la senda de les Carboneres, recuperada per a la carrera, que travessa l'ombria del Mollet.
Pedrera a la cara nord del Mollet.
Ací els pins deixen pas a un bosquet de carrasques molt interessant. Carrasques joves que han crescut després del fort carboneig que van patir les muntanyes fa unes dècades. Encara queden restes de les carboneres que s'hi van fer en forma d'explanades de pedra on s'alçaven. La senda que les enllaça es va fer per a facilitar la càrrega i el trasllat del carbó amb els matxos.
Senda de les Carboneres.
La senda ens deixa al camí del Desgarrat just a un centenar de metres on erem abans de pujar al Mollet i ara hem de seguir-la fent la volta al tossal cap a l'ermita de Sant Miquel.
Pista del Mollet.
Deixem a la dreta la fletxa que senyala la direcció de la carrera que continua per senda cap a la font de la Canal, i seguim per la pista mentre anem trobant marques de les cates que es van fer per a traure terra i és que el Mollet, convertit en paratge natural municipal pels multiples valors històrics, geològics i botànics que atresora va estar a punt de desaparèixer o desvirtuar-se menjat pels terrers d'argila roja que alimenten les fàbriques de ceràmica.
Antigues cates mineres.
A la part sud hi ha la gran mina de Monterde que s'ha menjat quasi completament el Cormet de Pelabous, i a la part nord una altra mina, més menuda, que excava prop del coll de la Barcella.
Baixem per la pista però abans d'arribar a l'ermita de Sant Miquel encara fem una darrera drecera trencant a la dreta per una vella pista i retallant una revolta que acurta la ruta però ens impedeix passar per l'ermita de Sant Miquel. Una altra vegada ja li farem una visita més detallada tal i com se mereix.
Drecera sota l'ermita.
Seguim pel camí de Sant Miquel, envoltats per un pinar adult, i passem per la vora de la font de Sant Miquel on tot i la seca encara cau un rajolí d'aigua, suficient per a calmar la sed del caminant.
Font de Sant Miquel.
Ja estem ben prop del cotxe i apretem el pas, mentre la pista ampla fa una volta que no feia el camí vell, menjat per la mina, i sota les seues escombreres arribem a la carretera d'on havíem eixit.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:



Més informació:
  • Centre Excursionista de Castelló (2000) S.G.R. 33 Castelló de la Plana – Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Diputació de Castelló
  • Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
  • Diversos autors (1910) Minutas del término municipal de Villafamés Ed. IGN
  • Gil i Peris, Palmira (2006) Toponímia dels pobles valencians. Sant Joan de Moró Ed. AVL
     Diversos autors (2007) Sendes paisatges de Vida Ed. Comissió organitzadora XII jornades culturals de la plana de l'Arc

dissabte, 8 d’octubre del 2016

DE VALLAT A LA HUERTICA PEL PINAR I EL PRAU


Un altre dissabte i tornem a l'Alt Millars i és que esta temporada tenim unes quantes rutes pendents per ací aprofitant que han netejat moltes sendes.

Hui eixim de Vallat per a pujar al Corral Alto pel camino de las Quemadas, recentment netejat, i allarguem la ruta passant a Fanzara pel Pinar i retornant fent volta per la Huertica.
Vallat. Eixint des de la carretera.
Eixim de Vallat per la carretera, passant entre la fuente de la Salud i el llavador. Just ací mou una senda que enllaça amb el camino de las Quemadas amb un senyal a l'entrada informant d'on va.
Llavodor de Vallat.
Comencem a pujar entre antics bancals de garroferes on ara hi ha més pins que garroferes. El camí puja quasi recte fins que trobem una fita al punt on enllaça el camí que ve directament des de la part alta del poble.
Començament de la senda.
Com que ja hem guanyat altura comencem a disfrutar d'unes boniques vistes de Vallat amb el Turio i Saganta al fons, a l'altra banda del riu.
Continuem pujant fins que trobem una altra senda a la dreta. La seguim una trossada i ens porta al cingle de Despeñaburros que cau dalt de la carretera. Es tracta d'un magnífic mirador sobre la vall del riu Millars i també hi ha una xicoteta zona d'escalada deportiva.
Despeñaburros.
Retornem al camí principal i seguim pujant per la senda, ampla i neta, que puja fent revoltes. En alguns punts trobem que s'ha acondicionat per a fer descens de btt afegint salts i peraltant les revoltes. Per sort les bicicletes no han fet massa malbé el vell camí que conserva trams empedrats i puja seguint un rellomet fins a una caseta.
Pujant per l'Artiga.
A partir d'ací enfila el tossalet del Corral Blanco amunt fent revoltes per guanyar altura i continuant en diagonal fins al coll que dóna pas al corral.
Del Corral Blanco queda poc més que el nom i quatre trossos de paret. Ací acaba el vell camí de ferradura però continua una moderna pista que ens baixa a un collet on hi ha un encreuament de pistes.
Arribant al Corral Blanco.
Nosaltres ara seguirem a la dreta. Recte continua a la carretera d'Argelita a Llucena i al Prado, i per l'esquerra baixa novament al poble de Vallat per on esperem tornar.
Camino de las Quemadas.
Ací es noten els efectes de l'incendi del 93 i el pinar madur deixa pas a un pinar jove, que torna a pintar de verd les muntanyes fins allà on abraça la vista.
Continuem pista fent la volta al tossal de las Quemadas. A la nostre esquerra i avall queda la Huertica per on hem de tornar, i recte avant el barranco de Ramírez per on també baixava antigament una senda (i també un track que la segueix).
Collet de los Cantalares.
Arribem al final de la pista. Recte hauria de continuar la senda que davalla a l'Olivaret pel barranco de Ramírez, però no se'n veu cap traça. Per la dreta continua la senda del Pinar cap a Fanzara que tot i no estar tan neta com la de las Quemadas es segueix bé i sense pèrdua.
La senda planeja cap al collet que separa el tossal de las Quemadas del de Cantalares. A l'arribar al collet se'ns obri la vista cap al Millars que queda just a sota vigilat pel Turio i Peña Saganta.
Vallat, Espadilla, el Turio i Peña Saganta.
Passem el coll i continuem per la divisòria d'aigües pujant cap a un tossalet on hi ha la fita de terme de Fanzara i Vallat.
Conforme avancem sentim unes veus i uns metres abans d'arribar ens trobem amb un altre grup de caminants que estan fent la mateixa ruta però en direcció contrària. Saludem a Pepe Serrano, que està entre els guies, però no ens entretenim massa i seguim cadascú pel seu camí.
Los Cantalares.
A partir del molló de terme la senda està neta i clara i és que ací també han arribat les brigades contractades per la mancomunitat este estiu.
La senda continua sempre pel llom baixant per los Cantalares. Arriba a un xicotet replanell on hi ha pinets tallats i on hi ha uns amagatalls improvisats amb les branques fets per a amagar-se els caçadors a l'espera del paso dels tords. Mentre baixem ens creuem amb un caçador que va a preparar-se el lloc per a quan obriguen la veda
El Pinar.
Un poc més avant passem una zona de trinxeres i a partir d'ací la traça de la senda sembla més clara i evident i seguint-la finalment arribem a un collet per on passa una pista.
Estem al Pinar i la pista (que ve de Fanzara) baixa cap a l'Olivaret que és el nostre següent objectiu.
Collet al Pinar.
Com que ací la pista fa una gran volta mirem de buscar la manera de retallar-la i trobem traces de sender que baixen al recte i les seguim, estalviant així uns quants centenars de metres.
Drecera de la pista.
Retrobem la pista prop d'on hi ha uns grans bancals sembrats per a la cacera.
L'Olivaret.
Poc després enllacem amb el camino Real de Aragón, que puja des de Fanzara a buscar la ratlla de Llucena per on continua cap a Penyagolosa. A Fanzara hi ha el Camino real i la Cañada real de Aragón, molt propers l'un de l'altra, el primer per a persones i animals de càrrega puja seguint els barrancs mentre que el segon, per al bestiar trashumant, busca la ratlla de Ribesalbes i continua sempre per dalt dels cims.
Camí real d'Aragó.
Nosaltres seguim el primer que en bona part ha estat substituït per pistes, i és que a partir d'ara quasi tot el que ens resta de ruta serà per pista perquè les velles sendes estan totalment tapades per la malea i el pinar.
Travessem el barranco de la Huertica i deixem enrere l'Olivaret. Un bon tros més avant travessem un reguero i deixem a la dreta el camí de Ribesalbes a Argelita, que continuava per l'esquerra i ara està quasi perdut. Fóra una bona opció per acostar-nos a la Huertica però no tenim ganes de complicar-nos la vida i continuem per la pista amunt cap a la Cueva Bota.
Tram entre parets del camí real.
Passem per la vora d'un corral i sota una línia d'alta tensió on s'ha obert un tallafocs. Per ell vam continuar l'última vegada que vam vindre per estes muntanyes. Hui però toca seguir recte per la pista, deixant a la dreta un altre corral i enfilem una costera que puja recte.
Per la Cueva Bota.
Cap a la part de dalt abandonem definitivament el camino de Aragón i seguim a l'esquerra una pista que ens baixa cap a la Huertica.
Passem per davant del corral de la Huertica, situat davant d'un ample bancal on encara queden uns ametlers mal cuidats, i des d'ací la pista baixa per una ombrieta a buscar la Huertica.
Corral de la Huertica.
Arribem així al barranco de la Huertica. Ací el sòl canvia i aflora l'argila, pot ser per això també hi ha un naixement d'aigua: la fuente de la Huertica, que ara està perduda però que fa que el barranc porte encara un filet d'aigua. Ací hi havia un rodal d'horta i per esta raó també arribaven fins ací un bon grapat de camins ara quasi tots perduts.
La pista acaba entre els abandonats bancals de la Huertica i una senda mou d'ací travessant el barranc i pujant al recte fins a una era situada davant d'un edifici assolat que sembla un corral. Un parell de pins grans és tot el queda del pinar després de l'incendi i és que en esta part la vegetació no s'ha recuperat i sembla que el pinar tardarà moltes dècades en tornar a ocupar el lloc que li pertoca.
Baixant a la Huertica.
Per sota dels pins continua una senda més o menys clara però transitable que baixa al barranc i el voreja. Al barranc hi creixen alguns xops i canyes, senyal d'aigua, però ara sembla sec.
Buscant el camí al Prau.
La senda travessa el barranc i puja recte per l'altra banda, per la vora d'un reguer més tapat de vegetació fins a uns vells bancals. Els travessem i arribem a una pista.
Barranco de la Cueva.
La pista baixa des de la carretera d'Argelita i mor a uns bancals d'ametlers. Nosaltres travessem els bancals per a trobar una altra pista que puja més recta.
Ens trobem al Prau i ací hi ha encara un bon rodal de terres treballades, plantades d'ametlers, oliveres i fins i tot una vinya.
El Prau.
Passem per davant d'una vella DKV reconvertida en refugi improvisat i enfilem pista amunt deixant enrere el barranco de la Huertica.
Reutilitzant la DKV.

Arribem a un collet i en conte de seguir la pista decidim tirar recte amunt seguint l'antic camí de Ribesalbes a Argelita (també camino del Prau) que ens estalvia les voltes de la pista.
El camí no està gens xafat però se puja prou bé, sempre seguint la caixa de l'antic camí que es distingeix perfectament entre els romers. Arribem així a un bancal treballat en un collet i travessant-lo arribem al mateix lloc on la pista enllaça amb el camí de Llucena.
Tram perdut del camino del Prau.
Seguim ara a l'esquerra per pista per arribar al collet que queda sota el Corral Blanco, per on hem passat a l'inici de la ruta i per no repetir baixem al poble per la pista que queda a la dreta que segueix en part el camino de Llucena.
Camino del Prau.
Ací el camí és fàcil i ens permet disfrutar de les magnífiques vistes sobre la vall del Millars i del Villahermosa. A la nostra dreta queda la Casa de la Señora, darrere Argelita i dalt la Cruceta. Als nostres peus queda el riu Villahermosa quasi arribant a la Peña Negra on es barreja amb el Millars i per darrere i dominant-ho tot la Peña Saganta.
Pista al camino de Aragón.
Baixem per la pista fins a los Planos on els tarongers han substituït les garroferes. Ací mateix enllacem amb el camino de Argelita, tal i com ens informa un panell de fusta situat a l'encreuament de camins. Seguim recte i de seguida trobem les primeres pallisses i eres del poble on entrem per la part alta, on hi ha el poliesportiu, l'ajuntament i la Santa Cruz.
Los Planos.
Ací trobem unes dones i preguntem per saber els noms dels llocs per on hem passat, i una d'elles ens explica que els bancals del Prau on hem vist una furgona són d'ella i que abans allí a la Huertica hi havia molta horta i una font molt bona però ara està tot perdut.
No ho fem molt llarg per no ser pesats i continuem avall travessant el poble fins al bar on ens aturem per a recuperar forces, necessaries per a fer els dos-cents metres que ens separen dels cotxes.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
de Vallat al Pozo Vidal i tornada pel riu
de Fanzara a Penyagolosa
Entre Ribesalbes i Araia al voltant del camí real d'Aragó

Més informació:
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares Ed. Caja rural San José de Almassora.
  • (1909) Minuta del termino municipal de Vallat Ed. IGN
  • (1909) Minuta del termino municipal de Fanzara Ed. IGN
  • Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
  • Cartoweb
  • http://www.fanzara.com/