DE CASTELBOUC A SANT ENIMIE PER LES GORGES DEL TARN

Fins ara totes les entrades del blog bàsicament eren per ressenyar caminades (amb algunes honroses excepcions) però l'entrada de hui és prou diferent. Sense deixar de banda la temàtica muntanyenca habitual, no debades les Gòrjas de Tarn s'emmarquen dins del Massís Central francés, i més concretament dins el parc nacional de les Cevennes, el tram del riu Tarn que hem fet no l'hem recorregut caminant sinó amb barqueta.
Un bon grapat d'empreses ofereixen barques per a descendir els 50 km de gorges del Tarn en rutes que van des dels 8 als 80 km (en cinc dies) nosaltres com que no ho havíem fet mai vam triar-ne una de 10 km amb "la Cazelle" que ens permetia fer una aproximació al kaiac. A més l'avantatge és que l'empresa ens portaria amb minibus fins al lloc d'eixida i tindríem tot el temps que vulguerem per baixar. Com que pensàvem que no ens costaria molt no vam agafar el dinar, mal fet! perquè el riu convida a aturar-se i descansar a cada racó allargant molt la ruta.

Amb el bus ens acosten a dalt de Castelboc, un poblet penjat a la vora del riu, sota el castell que li dóna nom, i allí comencem la ruta amb dos kayacs de dos places. El riu no porta massa aigua així que en cas de caure el perill més gran és banyar-se en l'aigua que massa calenta no està.
De fet porta tan poca aigua en alguns trams que toca baixar i arrossegar el kayac. Per a nosaltres que estem aprenent ja ens va bé.
Tampoc duu massa corrent de manera que en molts trams toca palejar prou mentre que en altres ens deixem endur per la corrent disfrutant del paisatge que ens envolta, fins que arriba algun curt tram de ràpids on cal fixar-se per on passar, sobretot per a no encallar en la grava que forma alterons entre els canals en que es divideix l'aigua.
Deixem enrere Castelboc i el seu castell i enfilem cap a Prades. A l'arribar a vistes del poble l'aigua s'encalma represada per un gran assut que deriva l'aigua per a l'aprofitament hidroelèctric. Ací cal seguir les indicacions per a baixar per la dreta i dur la barca a mà per a salvar el salt de l'assut.

Pont a Castelboc.

Començant la "ruta" aquàtica.

Castelboc, el castell i el poble penjats a la gorja.

Deixant enrere Castelboc.

Estem a la part baixa del poble on hi ha les darreres cases i un poc més amunt hi ha una font i bany públics on aprofitem per agafar aigua perquè el dia és calorós i l'aigua del riu refresca però només per fora.
Salvat l'assut encarem la part final de la ruta en un tram de gorja més obert encara que espectacular, i és que ací el Tarn s'obre pas excavant una vall de 500 metres de profunditat entre les "causses" o grans altiplans calcaris de Sauvatèrra, al nord, i de Mejan, al sud.
La vessant de la Solana està coberta per un pinar esclarissat de pi negre mentre que a l'ombria creixen roures. És a la vora del riu on creix la vegetació caducifòlia, més fresca i això és el que distingeix el paisatge de les valls que travessen les terres altes del sistema Ibèric meridional.

La Gorja, molt oberta a la part alta.

Prades dominant el riu als peus del castell.

Assut a Prades.

Salvant l'assut arrossegant els kaiacs.

El riu ací alterna zones sense corrent amb xicotets ràpids fàcils de passar, abans d'arribar a un càmping, que deixem a l'esquerra. Poc després travessem sota un pontet i entrem a una part més espectacular amb cingles que cauen a plom sobre l'aigua. Un poc més avant queda Santa Enimia on comença el tram més espectacular del riu però a nosaltres se'ns acaba l'aventura. Un poc més avant trobem l'embarcador de la Cazelle on acaba el nostre trajecte.

Sense l'aigua el paisatge sembla familiar.

El riu torna a engorjar-se camí de Santa Enimia.

Ha sigut una bona experiència d'iniciació que ens deixa amb ganes de més, i és que les Gorges del Tarn donen molt més de sí, tan per a caminar-les com, sobretot, per a recòrrer-les per dins de l'aigua.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Visor web de l'IGN francés
• Informació turística de les Gorges du Tarn
• Parc nacional de les Cevennes

NACIMIENTO DEL RIO CUERVO

Un estiu més anem d'acampada a la sierra d'Albarracín, i aprofitem per fer una ruta de «naixements de rius». Així que visitem el naixement del Tajo (o almenys el seu monument) a Fuente García. El Estrecho del Infierno i el de San Blas, on naix el Xúquer a Tragacete , i finalment el naixement del río Cuervo veí de l'anterior. Encara de tornada ens acostarem al naixement del Guadalaviar però malauradament o es troba sec o no el vam saber trobar.

El més espectacular dels quatre naixements (i l'únic amb aigua) és el del río Cuervo, encara que la forta sequera d'enguany fa que no lluïsca tant com altres anys o en èpoques més plujoses.
Des del pàrquing seguim el «sendero del nacimiento», sender adaptat que ens porta fins a una cascada formada per l'acumulació de tobes o pedra tosca. La pedra tosca (toba) es crea al dipositar-se la calç que porta l'aigua en els llocs on s'estanca, normalment ho fa sobre les molses i altra vegetació que hi creix que, al morir-se, deixa els forats característics d'esta pedra més bé tova.

Cartell inici ruta.

Sender adaptat.

Cascada tobàcia.

Passada la cascada continuem riu amunt sempre prop de l'aigua de manera que podem contemplar les clares i fredes aigües del riu fins que finalment el travessem per un pont i ens en separem arribant a una explanada. Des d'ací tenim tres opcions: per la vora del riu continua la senda que duu a la surgència on naix el riu. Per l'esquerra retorna el sender per la vora dreta del riu fins al pàrquing, i recte mou el «sendero de la turbera» que ens torna al pàrquing però fent més volta.

Evidentment triem la primera acostant-nos a vore el naixement del riu que està a pocs metres. Ací el riu naix sota una balma d'entre les penyes. La vegetació que l'envolta li dóna un aire diferent al paisatge.
 

Senda del naixement.

Naixement del riu.

Després de visitar el naixement retornem a l'encreuament i continuem pel «sendero de la turbera». Ací el paisatge canvia a l'allunyar-nos del riu desapareixent la vegetació de ribera i deixant pas a un pinar amb boix.

La senda planeja un poc i comença a baixar per la vessant de la muntanya acostant-nos a una cova usada per a guardar ovelles. Guaitem l'interior obert en la pedra tosca, tan comuna en tota esta zona on descarrega l'aqüífer del Cerro de San Felipe abans de continuar la baixada.

Senda de la turbera.

Seguim baixant entre el pinar i arribem a un punt on enllaça amb el «sendero del pinar» la tercera de les sendes traçades al monumento natural del Nacimiento del Río Cuervo. Esta és molt més llarga i la deixem per a una altra ocasió, tal vegada combinant-la amb el Cerro de SanFelipe o el Estrecho del Infierno.

Passat l'enllaç el sender gira a l'esquerra i ens porta a passar per la vora de la turbera que li dona nom. Uns cartells ens adverteixen que és un lloc fràgil i no s'ha d'entrar.

Seguim uns metres més i enllacem amb el sender que retorna per la vessant dreta del riu. Només hem de continuar uns centenars de metres per ell i travessar-lo per estar de retorn al pàrquing després de la breu passejada.

Més informació:

•  Monumento natural del nacimiento del río Cuervo
• Nacimiento del Cuervo al Blog Magia Serrana

LES CASETES DE PEDRA DEL MONTÍ

Hui tocava fer una ruta amb aigua però al final hem canviat de destí i com que només en som dos hem decidit fer una ruta curta i propet, per a acabar quan comence a apretar la calor de veritat. Així que ens n'hem anat a Tales per a pujar al Montí i també per vore de més prop on va arribar l'incendi de fa un any que va cremar l'Espino i el Carro.
Hem eixit de Tales pel cementeri remuntant el camí vell d'Artana. Tot un clàssic. Però després de pujar la costera del Collado ens hem desviat pel camí que puja al Corralet per anar a la font del Montí.
Encara no són les huit i la calor ja apreta. Sort que no hi ha massa pendent i que l'Espino ens fa ombra.
Arribem així encara a l'ombra a la font del Montí on sempre hi ha algú omplint aigua.

Camí d'Artana.

L'Espino.

Font de Montí.

Deixem enrere la font i continuem pel camí d'Artana un tros més fins que després d'una costereta trenquem a l'esquerra per agafar el camí del Maset. Fins ací va arribar l'incendi de Xotena i hi ha trams on està tot cremat deixant vore els bancals de pedra.
El camí segueix el barranc de les Clotxes en suau descens fins que, prop de la ratlla del terme d'Onda, el deixem seguint una senda a l'esquerra, oberta pels pepes, que puja entre ribassos de pedra cap al corral de Pallarés.
Al corral de Pallarés trobem  una nova senda cap a la dreta i la seguim. La senda baixa a buscar una caseta de pedra que queda dalt del barranc on mor.

Senda de les Clotxes.

Pinar cremat a les Clotxes.

Desviament al corral de Pallarés per la senda "dels pepes".

Caseta de pedra dins d'un bancal.

Cal tornar enrere fins al corral i seguim amunt entre els bancals de pedra. Als pocs metres hi ha una altra bifurcació i és que els pepes han recuperat sendes i senderols tot al voltant de la caseta de Marimon. Un rètol a una pedra indica on va cada una (encara que en este cas les dos pugen a Marimon).
Esta senda puja a Marimon per la cara de llevant passant per dos interessants casetes de pedra, netejades i recuperades per la colla dels pepes, i des de la segona s'arriba per un rocam a la caseta de Marimon.
Allí dalt ens trobem, no als pepes sinó a Manolo i Pepe, uns dels seus col·laboradors que estan fent tasques de manteniment.

Desviament a Marimon per les casetes de pedra.

Senda recuperada pels pepes entre bancals.

Caseta de pedra restaurada.

Una altra caseta ben conservada.

Caseta de Marimon.

Pepe i Manolo a la caseta de Marimon.

Ens entretenim un poc i continuem camí seguint la senda que ens indiquen que ens porta a una nova caseta de pedra (i ja en van quatre en poc de tros) que queda al final d'un llarg i estret bancal. Des d'ella pugem unes escales de pedra entre bancals per assolir la senda que puja al Montí.
A la dreta unes penyes de rodeno ens mostren que a partir d'ací canvia el paisatge geològic i vegetal. Deixem enrere els bancals coberts de pi blanc i entrem al pinar de pi negre (o rodeno). Després d'una curta pujada travessem un alcornocaret ben conservat que es troba a cavall d'Onda i Tales i deixem a l'esquerra una senda que baixa al Collado. Sembla que també l'han netejada així que caldrà tornar a passar algun dia perquè és de les més boniques del Montí.

Caseta de pedra vora bancal.

Pujador entre els bancals.

Camí per la ratlla d'Onda.

Un poc més avant hi ha un encreuament de senders; per l'esquerra baixa a Tales la senda del Rodeno i per la dreta a Onda el camí de la font del Retor, mentre que recte puja al Montí. Nosaltres seguim a la dreta fent més volta però pujant igualment. Arribem així a l'avantcim del Montí que alguns coneixen com a Montí menor, i és que el Montí és la muntanya però també la partida que hi ha al voltant a qui dóna nom.
Des d'ací hi ha millors vistes que des del cim del Montí, cobert d'arbres, així que aprofitem per fer un descans i disfrutar del paisatge.

El Montí des del sud.

Montí menor o avantcim.

L'Espino des del Montí.

Només queda baixar un poc i enfilar la darrera costera del dia fins al cim, ara sí, del Montí.
El recorrem de banda a banda, anant primer a la dreta on hi ha una antiga caseta de comunicacions des d'on es veu bé Onda, i després cap a l'altra on hi ha la senda que baixa directa a Tales per la falda.

Cim del Montí.

Artesa i Beniparrell des del Montí.

Tales i Suera des del Montí.

La baixada a Tales és curta i salva molt de desnivell però la senda va fent llaçades i no se'ns fa massa pesada.
A la falda del Montí el camí trenca a l'esquerra a buscar el camí de l'Assut i seguint-lo retornem al poble entre les hortes de baix del poble, a una hora prudent perquè el sol i la calor ja apreten de valent.

Baixant a la falda del Montí.

Camí de l'Assut.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Al Montí des d'Artesa
De Tales al Montí
onda - monti - marimon

Més informació:

• Ajuntament d'Onda
• Ajuntament de Tales
• Arnau Juan, Òscar (2016) Mapa i guia excursionista de la Serra d'Espadà Ed. Tossal Cartografies.
• Diago Manuel, V. (2004) Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda
• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web