GR 333: DE VALLAT A ARGELITA I TOGA, TORNANT PEL PLANO I LA RISCLA DE LAS CAMPANAS

Un dissabte més aprofitem per fer una circular prenent com a base el recentment traçat GR-333 que uneix els pobles de la Mancomunitat Espadà-Millars.
Hui toca recórrer el tros que va de Vallat a Toga passant per Argelita; retornant pel riu Millars. La part aventurera de la ruta (que mai ha de faltar) la trobarem al final a l'haver de travessar el riu un parell de vegades. Però anem a poc a poc i no avancem esdeveniments.

El dia s'ha alçat assolellat però més ventòs del que esperàvem i cal abrigar-se bé perquè l'airet talla. Amb el fred del matí eixim del desert poble de Vallat per la part alta, passant per les eres de dalt del poble cap a los Planos.
Anem seguint el camino de Argelita però de seguida trobem un encreuament de camins. Tal com informa un cartell de fusta per l'esquerra continua el camino de Argelita que fa la volta a la gran finca de tarongers de los Planos; per la dreta baixa un camí formigonat a la fuente de la Salud i recte continua el GR pel camino de Aragón (o de Llucena on també podem arribar si no tenim tantes ganes de caminar) que puja cap a la Leguna on enllaça amb l'Assegador Real d'Aragó que va d'Onda a Penyagolosa per Fanzara. Un poc a la dreta puja encara un altre camí, el de las Quemadas, que porta al Corral Blanco i que aprofita el GR per anar a Fanzara (però eixint des de la fuente de la Salud).
El camí coincideix ací amb una moderna pista que ha aprofitat el vell traçat, per tant no tenim més remei que caminar per l'ampla pista que travessa el pinar.Anem pujant i apretem el pas per a entrar en calor però no hi ha manera.
Després de mig quilòmetre pràcticament recte abandonem la pista per a seguir el vell camí que continua per l'esquerra, net i ample i perfectament empedrat com correspon a un camí important i transitat.
El camí va fent voltes per a suavitzar la pendent que es manté sempre constant i de seguida guanyem altura. Finalment tornem a eixir a la pista però prou més amunt i des d'ella ja tenim unes bones vistes de la vall del Millars i també del Villahermosa que corre als nostres peus però prou més avall.
Ens queda ara una altra llarga tirada de pista, sense massa desnivell i que ens permet disfrutar de les vistes abans de tornar-nos-en a desviar pel vell camí que corre ací paral·lel a la pista per l'esquerra abans de separar-se'n definitivament quan enfila cap al collet que queda als peus del Mas Blanco i per on passa la carretera d'Argelita a Llucena.

Carrers solitaris de Vallat.

Encreuament los Planos. Recte continua el GR i per l'esquerra el camí vell d'Argelita, ara tot ell pista.

Camino de Aragón.

Tram del vell camí de ferradura.

Tram de pista cap al "camino real de Aragón a Onda".

Arribant al punt més alt de la ruta.

Arribats ací enllacem amb el vell camí de Ribesalbes a Argelita que pujava per las Huerticas. Nosaltres el seguirem cap a Argelita i ho farem per la carretera que coincideix amb el vell camí durant més d'un quilòmetre. Per sort la carretera no està molt transitada, només passen tres cotxes amb remolcs de cavalls que segurament també van a fer ruta per estes serres.
Abadonem la carretera per la dreta i als pocs metres arribem al punt on es desvia el camino de la Laguna o de Llucena a Argelita. Este camí es va recuperar fa poc per a la carrera de muntanya d'Argelita. Just a les penyes de dalt guaiten unes cabres que viuen per ací i ens miren curiosament.
Nosaltres deixem el camí a la dreta i coronem un collet. A uns metres a l'esquerra es troba la Cruceta, creu de fusta situada en un morret des d'on hi ha una magnífica vista d'Argelita i tota la part baixa de la vall del riu Villahermosa (i també de la del Millars). Nosaltres no ens acostem hui i continuem baixant cap a Argelita, travessant la carretera i seguint el magnífic camí empedrat que ens baixa per la Crebà i la Rocha a la Huerta del Otro Lado.
Des d'ací tenim la millor foto d'Argelita amb les dos torres, quadrada i redona, guardant el poble (l'únic que en resta de l'antic palau de Çeit Abu Çeit derruït el 1941).
Arribats a l'horta retrobem el camino de Vallat a Argelita (ara tot pista), més curt i que ve per la Señora. Nosaltres el deixem a l'esquerra i entrem al poble travessant el riu.

Encreuament de camins prop del mas Blanco.

Carretera de Llucena.

Espadilla als peus de Penya Saganta.

Encreuament amb el camí de Llucena.

La Cruceta.

Argelita.

Riu Villahermosa ací anomenat riu d'Argelita.

Travessem Argelita on hi ha un poc més de moviment que a Vallat, i eixim cap a la Huerta a buscar el camino de Toga per on continua el GR.
L'horta d'Argelita que es rega de la sèquia està dividida en trossos que prenen el nom del dia de la setmana que els toca l'aigua, així quan eixim del poble a l'esquerra ens queda el Viernes que ens acompanyarà fins al barranco de los Conchones on deixa pas al Jueves i Miercoles.
Però nosaltres no anirem tan lluny. Passem el barranc pel pontet del camí vell, per on també va la sèquia (el pont nou és a la vora però ens fa il·lusió seguir els passos dels antics). Només passar-lo trobem les senyals del GR que enfila amunt pel camino de Toga.
El camí puja entre pins i, això pot ser perillós en un dia més calorós, entre caixes d'abelles. Supose que quan vinga la calor ja no estaran però la veritat és que estan molt properes al traçat del GR i es fa difícil fugir d'elles.
Passem de pressa però sense fer soroll per no molestar les abelles i de seguida arribem a la carretera que travessem per a buscar el vell camí que continua pel costat del barranco de Cervera.
El primer tram planeja per la vora del barranquet i finalment se'n separa pujant recte cap al collet que queda ben prop. La pujada és curta però a pits i ens obliga a esforçar-nos encara que per poc tros. De seguida acaba i continua la senda en una travessa horitzontal que ens porta a assolir el collet que queda entre la Cava i el Cerro per on traspon el camí entrant ja al terme de Toga.
El camí enfila des d'ací recte cap a Toga buscant el riu però abans cal travessar la carretera. Passada esta continua baixant amb menys pendent i es desvia per a buscar la fuente Caliente situada quasi a l'altura del riu.
De la fuente Caliente no brolla aigua. Està desviada al poble així que si volem tastar les aigües minero-medicinals (guanyadora de dos medalles el 1906 i 1909) haurem d'anar al poble. Ací però podrem seure als banquets de pedra a fer un mos i un glop, i a falta d'aigua traiem la mistela.
Després d'un breu descans i d'un mosset encetem la segona part del recorregut que ens durà a tornar a Vallat seguint sempre el riu de Millars que tenim al davant.
Baixem de la font per un magnífic camí empedrat que acaba en un pontet d'obra que salva el canal que duia aigua a l'antiga fàbrica de llum de la Carmelitana. Un poc més avant un parell de vigues de ferro han substituït l'antic pontet que salvava el riu de Millars i per l'altra banda seguim un tros riu amunt entre els canyars fins que ens desviem per a entrar a Toga pels llavadors, i al seu costat trobem la nova fuente Caliente, just sota l'antic palau-castell de Toga, o més bé els seus fonaments que és tot el que en resta.

Capelleta i pont sobre el barranco de los Conchones.

Caixes d'abelles vora el camí.

Carretera de Vallat.

Camí vell de Toga.

Toga des de la baixada del Cerro.

Fuente Caliente, no brolla l'aigua perquè està desviada al poble.

Fent un mos a Fuente Caliente.

Camí empedrat baixant al riu.

Passera de ferro per travessar el riu de Millars, ací un simple rierol.

Fuente Caliente nova, l'aigua està desviada des de l'antiga.

Des d'ací pugem a la plaça de l'església i travessem el poble buscant el camino de San Juan per on eixim riu avall cap a Espadilla. Arribem a l'ermita de San Juan i ens desvíem del camí per a vore de més prop les ruïnes de l'antiga ermita on encara queda una part de la teulada en peu però que no durarà massa.
Reprenem el camí i passem per la depuradora de Toga que sembla nova sense estrenar, i continuem pel camí asfaltat que ressegueix la vora del riu fins que trobem una passera formigonada que passa a l'altra banda.
Travessem el riu i continuem per l'altra banda, per un camí de terra que continua per vora riu fins que s'acaba. Ací travessem una sèquia i pugem per entre dos finques. Ací trobem un home i preguntant-li per anar fins a Vallat ens diu d'on s'agafa el camí que hi havia abans encara que no sap si es podrà passar el riu perquè la passera se la va endur una riuada.
Eixim a la part alta per on passa la pista del Plano que travessa la partida homònima d'Espadilla, tota ella plantada de tarongers. Arribats a l'altra punta i seguint les indicacions que ens han donat trenquem a l'esquerra (a la dreta ix a la carretera d'Argelita a Vallat) passant per la vora de l'assolat molino de la Carmelitana.

Església de Toga.

Ermita de San Juan.

Camino de los Planos.

Seguint per vora riu.

Molino de la Carmelitana.

Deixem enrere el vell molí i un poc més avant trobem el camí que travessa el riu cap a la Huerta Baja però per a travessar-lo ens hem de descalçar per passar el riu a gual. Manolo decideix no fer-ho i se'n torna enrere i continua per la carretera fins a Vallat. Nosaltres ens fem l'ànim i passem per l'aigua que no està precisament calenta. Per sort només són uns metres però suficients per a fer-nos present que encara estem a l'hivern.
De l'altra banda continua el camí que passa per baix de la Huerta Baja, entre els canyars del riu, fins que arribem a la pista que baixa des de la Lometa. A partir d'ací el camí està net i formigonat i el continuem fins que trobem un pi que marca el punt on ens hem de desviar seguint el que en algun moment va ser pista i ara no és més que un braç del riu per on corre l'aigua quan hi ha crescudes. Arribem així al braç principal del riu i com no porta molta aigua mirem de travessar-lo a gual sobre unes pedres sense banyar-nos massa els peus (gran idea el gore-tex), continuant per l'altra banda.
El que deguere ser la pista ara només és un escampall de pedres entre els canyars i el seguim però arribem a un punt on a l'esquerra trobem un senderol molt marcat i decidim seguir-lo. La senda ens puja per fora del riu i es va perdent així que provem de tornar al riu però no és fàcil.

Travessant el riu a gual.

Camí per baix de la Huerta Baja.

Vell camí per dins del riu.

Finalment decidim que, ja que hem arribat ací, farem la crestera que separa el riu Villahermosa del Millars, estreta i estètica i que estem segurs de poder passar, més que res perquè ja ho va fer una vegada Pascual Vicent (i ho va penjar al facebook), així que enfilem amunt entre el pinar fins que assolim la divisòria. Per ací corre un senderol més o menys marcat però transitable que ens acosta a la part aèria i estreta. Un pas d'escalada ens separa de la continuació però és evitable per l'esquerra (pujant). A partir d'ací no hi ha cap punt difícil i anem buscant la part dreta per mirar de baixar a la carretera que queda just a sota nostre i, sorprenentment trobem una traça clara d'un vell sender que ens baixa prou bé llevat de l'últim tros que toca baixar al recte per un corriol d'animals ample i net però molt costerut i amb pedruscall solt.

Riscla de las Campanas que separa els rius de Millars i de Villahermosa.

Tram aeri de la Riscla.

Baixant al recte a la carretera.

Riu de Villahermosa (o d'Argelita) als peus de la Riscla de las Campanas.

Arribem a la carretera i només ens queda continuar per ella fins a Vallat, però per la part de dalt de la carretera queda la sèquia que porta l'aigua al poble i per la vora hi ha pas de regador així que decidisc seguir-lo. La sèquia va sempre per dalt de la carretera i és fàcil de seguir fins que arriba a uns bancals mig treballats prop del poble. Només queden 100 metres però el traçat ací es troba totalment emboscat així que toca baixar per la carretera i acabar de fer els darrers metres per ella abans d'arribar al poble i tancar el cercle d'una ruta que ens ha eixit més aventurera que no pensàvem. Segurament a l'estiu i seguint per dins del riu seria molt més fàcil.

Sèquia de Vallat.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

De Vallat al Pozo Vidal i tornada pel riu Villahermosa
De Toga a Argelita entre el Mijares i el Villahermosa
D'Argelita a la Canaleta per la Laguna tornant per las Puertas

Més informació:

• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
• Canaleta
• Ajuntament d'Argelita
• Ajuntament de Toga 
• Ajuntament de Vallat

ARTANA: LA SERRA DE LA CREU I XAUTENA PER CAMINS MASCARATS

Quan a l'estiu del 2016 un incendi criminal va cremar una part de l'extrem est de la serra d'Espadà, als pocs dies vaig recòrrer els camins de cendra que en van quedar per a comparar l'abans i el després del foc. Vaig decidir tornar cada any per poder vore com va canviant el paisatge després del foc però la marxa s'ha anat postposant, en part perquè és molt trist caminar per terres cremades havent-les conegut verdes i plenes de vida.
Hui finalment ens hem acostat a Artana per recòrrer part del terreny cremat, i ho hem fet també per a conèixer unes sendes d'Artana, obertes per Santi Moros abans de l'incendi i que ens haguera agradat xafar quan eren verdes i plenes de vida.


Comencem a caminar des del camí d'Onda, just abans que travesse el barranc de Xanquet i mentre estem preparant-nos per a moure ens trobem al mateix Santi que passa corrents, així que aprofitem  per informar-nos millor dels camins que volem xafar, la resta que ha obert ja els caminarem un altre dia.
Comencem la ruta travessant uns camps abandonats per enllaçar amb el camí de Xanquet que se n'entra barranc de Xanquet amunt. La primera part el vell camí ha dónat pas a un camí de cotxe per a poder entrar fins als bancals que encara se treballen. Més avant acaba la pista i continua un bonic camí de ferradura que travessa el pinar que ha crescut les darreres dècades al lloc que ocupaven anys enrere els bancals de garroferes i oliveres.

A l'esquerra Santi Moros, l'artífex de la recuperació dels senders.

Primers ametlers en flor de la primavera artanenca.

Camí de Xanquet.

Comencem a pujar i al cap de poc comencem a vore les senyals del foc, encara que el barranc de Xanquet va eixir-ne més o menys estalvi, és a dir, la part baixa i l'ombria es van escapar del foc, i a la part central van quedar grans rodals de pinar mentre que la solana i la capçalera va cremar totalment.
Els pins cremats van podrint-se i caent, de vegades al mig del camí, mentre que sota els pins cremats van eixint multitud de xicotets pinets gràcies a la natural repoblació que fa el pinar; les pinyes amb el foc s'obren i cauen i s'escampen els pinyons que troben en la cendra un adob perfecte per a crèixer tal i com vaig poder observar després de l'incendi. El problema és que en alguns llocs no arrelen els pinets i en altres la densitat és massa alta.

Entrant a la zona cremada.

Pinets creixent entre tanta dessolació.

Els pins cremats es podreixen i van caent, també al camí.

Arribem a la part de dalt del barranc i entrem de ple en la zona zero de l'incendi, on la devastació és total i no va quedar res sense cremar. A dalt del collet que separa Xanquet de Xautena mou a l'esquerra la senda del Raio que hem de seguir, però no ens estem de baixar uns metres i visitar el clotxó de Xanquet, un simple aljub (clotxó a Artana) que recollia l'aigua de pluja per a fer-la servir els llauradors que estaven treballant per la zona. Als peus passa la pista que entra a Xautena i que retrobarem més endavant.

Collet dalt de Xanquet.

Clotxó de Xanquet.

El clotxó abans de l'incendi.

El mateix lloc just després de la crema.

Pista de Xautena.

El mateix punt abans de l'incendi ...

... i just després.

Inici de la senda del Rayo.

Comencem pujant entre bancals abandonats que han quedat al descobert després de l'incendi. Una part del que xafem ja es va cremar l'any 1985 en un incendi semblant, però aquella vegada el vent va fer que passara més de pressa i es van salvar grans rodals de pinar. En esta quan el vent va calmar va cremar tot el que hi havia dins el perímetre de l'incendi, fins i tot les grans garroferes i oliveres centenàries van acabar cremades fins a les arrels.
La senda que seguim està clara i ben enfitada, però en molts llocs trobem les fites però no podem passar per la quantitat de troncs de pins que han caigut damunt la senda impedint el pas. En alguns llocs ens toca avançar per dalt dels troncs sense tocar terra, com si anarem per damunt d'un rai dels que s'usaven per baixar la fusta pels rius.
Conforme pugem la desolació que s'obre als nostres peus és més gran, tot el que ens envolta i quasi fins on arriba la vista està cremat i es veuen molt poques senyals de verd, sobretot després d'esta tardor i hivern tan secs.
En alguns punts perdem les fites i avancem com podem evitant troncs i buscant el millor pas fins que arribem a la cresta de la Serra de la Creu.

Pins cremats i caiguts que tallen el pas.

Fita i senda impossible de seguir.

La Penya Parda a la dreta i l'Espino a l'esquerra.

Passant sota els pins caiguts.

Arribem a dalt de la Serra Creu a un collet. Per l'esquerra es pot pujar uns metres fins al punt on hi ha un gran molló de terme que marca el punt on parteixen els termes d'Artana i Eslida. Ací a la vora hi ha també un gran conjunt de trinxeres.
Des d'ací ja podem vore la part no cremada de la serra, de fet la serra Creu fa de frontera i la solana va escampar (en gran part) de l'incendi, no així l'ombria que va cremar completament.
Continuem la nostra ruta pel llom de la serra resseguint aproximadament la ratlla d'Eslida.

Fita de terme entre Artana i Eslida.

Vista cap a Eslida amb la Costera i Tarraguan al fons.

Vista cap a Tales amb l'Espino al fons.

Trinxeres a la serra Creu.

Continuació de la ruta pel llom de la serra.

Ombria cremada de la serra Creu amb pinets que van creixent.

Seguint per dalt la serra arribem a una altra fita de terme, més malmesa però més interessant al ser el lloc on conflueixen els termes d'Artana, Eslida i l'antic terme de Veo (ara dins d'Alcudia). Les vistes des d'ací són magnífiques dominant-se tota l'ombria de l'alineació principal de la serra d'Espadà. Només el negre que queda al nord desllavassa el que, abans de l'incendi, devia ser una de les millors talaies de la serra.
Continuem ara baixant cap al coll del Maset pel que (pensem) deu ser la senda Mala. I molt bona no és perquè en molts llocs la trobem plena de pins que han caigut. Passem per la vora d'un corral i finalment arribem al coll del Maset per on passa el vell camí d'Eslida a Benitandús (i a Tales). Fa anys vam passar per ací i la baixada pel Pinar Negre era un goig, ara el pinar és negre però no de l'espessor dels pins.

Fita dels termes d'Artana, Eslida i Veo.

El coll del Maset  amb el Pinar Negre a l'ombria.

Coll del Maset.

El Pinar Negre després de l'incendi.

El Pinar Negre abans de l'incendi.

Després de baixar l'ombria del Pinar Negre arribem finalment al barranc de Xautena, prop de l'aljub d'Herrerias. Per ací passa el camí d'Artana a Veo que ressegueix el barranc de Xautena i per on tornarem.
Fa anys per ací pujàvem des de Vila-real al pic d'Espadà en una excursió que va esdevindre un clàssic. La primera vegada que vam passar als anys 90 el camí era quasi impossible de seguir i es notaven clarament els efectes de l'incendi d'uns anys abans, ara ja semblaven tancades les ferides d'aquell incendi però ha tornat a cremar i passaran molts decennis fins que no torne a haver un bosc com hi havia.
Barranc avall passem per la vora d'algunes sureres, les poques que creixen en esta part i totes vora el barranc. Elles han pogut salvar-se del foc gràcies al suro i han brotat de branca, però si la seca que patim s'allarga també poden acabant morint. La resta d'arbres i arbustos que cobrien el barranc: espinalbs, llentiscles, rosers borts, ... no han tornat a brotar.

Sureres rebrotant després de l'incendi.

Travessant el barranc de Xautena.

El mateix lloc abans de l'incendi...

... i just després.

Continuem barranc avall però no pel camí vell sinó pel camí obert per a poder passar després de l'incendi dels 80. El camí vell continua per l'ombria i pot ser ara fóra el moment de trobar-lo i recuperar-lo.
Passem per la solana en un lloc on no hi havia pinar abans de baixar per un rodal de vells pins que es van escapar de l'incendi anterior. Este no han tingut tanta sort. Travessem ací el barranc i pugem per l'altra banda baixant travessant bancals on creixien els pins joves tan espessos que era difícil obrir-se pas. Ara sota ells hi ha tot un nou planter de pinatells que de ben segur que creixeran tan espessos que en pocs anys dificultaran el pas novament, a no ser que es facen treballs de silvicultura, cosa poc habitual doncs cal recordar que qui ho hauria de fer són els propietaris dels terrenys, propietaris que moltes vegades no saben ni on són les seues terres.
La senda deixa enrere la part més afectada pel foc dels 80 i continua travessant uns carrasquissos que han rebrotat de soca abans d'abocar a la pista de Xautena, que ja havíem vist abans.

Repoblació de pins natural després de dos incendis en 30 anys.

Carrasques rebrotant de soca.

Pista de Xautena amb la Penya Parda al fons.

Continuem per la pista de Xautena avall cap al corral de Xautena. Quan arribem prop del corral el pinar que creixia al pla ha estat talat. Ací s'estan fent tasques silvícoles consistents en retirar la fusta cremada i, en alguns casos, crear barreres per a evitar l'erosió. Això no cal a la major part de la terra cremada on se'n conserven els vells bancals que ja fan eixa funció. També és cert que només s'han tret els pins en esta zona més plana i prop de la pista, la major part de les muntanyes continuaran plenes de fusta cremada fins que es podrisca de manera que la marca del foc continuarà sent present durant moltes dècades.
Deixem a l'esquerra el camí de Tales que pel toll de Xautena puja al colladet de Tales i el seguim avall cap al barranc. Quan n'entra al barranc a la dreta queda el corral de Xautena on va cremar l'eixerri sec.
Ací abans la pista es trobava tallada a l'haver-se traçat per dins del barranc, ara se n'ha fet una de nova per fora evitant així que quan ploga se l'emporte. Eixa és una de les causes de l'expansió del foc; els bombers no van poder entrar a fer-li front a Xautena pel perill de quedar atrapats.

Encreuament de camins. Al fons queda el colladet de Tales.

Corral de Xautena.

Tram nou de pista vora el barranc.

Treballs silvícoles per a evitar l'erosió.

Quan eixim del barranc pel Planet de Xautena trobem que els pins han estat tallats per aprofitar la fusta i es troben a la vora del camí esperant que se'ls emporten. Travessem el Planet i a l'altre extrem trobem una plaqueta que marca per on puja la senda als Collaos si no llegim malament. Continuem avançant i per la dreta una altra placa de fusta ens marca la senda de l'Ombria de Xautena, per on anava el camí vell de Tales i la seguim mentre baixem a travessar el barranc. Ací també han tret pins i la màquina ha passat per damunt el vell camí que, en algun tram, encara conserva l'empedrat. Pugem per l'altra banda i enllacem amb la pista de Xautena que puja pel corral de Federico a buscar el clotxó de Xanquet i roda per baixar per la cova de Xautena. Nosaltres ara la seguim avall cap al colladet del Segorbí.

Pins tallats al Planet de Xautena.

Ombria de Xautena.

Senda Ombria de Xautena (camí vell de Tales).

Travessant el barranc de Xautena pel camí de Tales.

Pista de Xautena eixint de la part cremada.

Seguint la pista avall, que ací coincideix amb el camí vell, de seguida eixim de la part cremada i entrem al pinar verd, tal i com hauria d'estar tot si no fora per la inconsciència d'alguns eixelebrats.
Trasponem el collao del Segorbí i baixem suaument a buscar el camí d'Onda, asfaltat, i que en uns minuts ens retorna al punt on hem deixat els cotxes per començar a caminar.

Zona que no es va cremar.

Camí d'Onda.

La ruta de hui no ha estat massa agradable, i no pels llocs per on passa sinó perquè en el record encara tenim allò que era i ja no és, un bosc perdut i un verd que s'ha enfosquit i tardarà molts anys en tornar. La part optimista és vore com la natura continua el seu camí i fa caure els vells arbres per a transformar-los en adob per a les plantes que ja estan creixent i que conformaran el bosc del futur ... si els hòmens la deixen.



Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Al voltant de Xotena per camins de cendra
D'Eslida al barranc de Xautena pel Pinar Negre i retorn pel barranc de les Vinyes
L'altra Artana: Penyes Altes, Penya Parda i Xautena
Vila-real - pic d'Espadà 2010

Més informació:

• Artanapèdia especialment l'article que parla de l'incendi. 
• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies