AL TURIO DES DE L'ALGEZAR

Quan Pascual Vicent va publicar al facebook unes fotos pujant al Turio vam ser molts els que li vam dir que penjara també el track o unes indicacions per a pujar, però va fer una cosa millor encara; organitzar una eixida per a este dissabte passant pel Turio.

Personalment fa anys que li tenia ganes. Des que Eliseo Arrufat em va contar que havia pujat a vore la Sima del Turio, i tot i què havia provat de pujar mai vaig saber per on fer-ho ni com fer una ruta circular. Ja l'any passat vam estar seguint un track de Vicente Olucha que passava pel barranc del Turio, i en vam vore un altre que pujava cap al coll que queda entre el Turio i las Picorzas. Així que hem va fer molta il·lusió poder pujar, i més amb la companyia de Pascual, tot i que els amics no semblaven massa decidits doncs ja portem moltes rutes del que els Casiaventurilla anomenen I+D i tocava fer una ruta per camins on "almenys haguem passat una vegada". Per sort al final es van deixar convèncer i a les huit i mitja passades arribàvem a l'Algezar de Fanzara, davant l'antiga Yepisa reconvertit en hotel-restaurant durant els anys de bonança i ara oblidat.
Ací  ens vam trobar amb Pascual, però també amb Alex, Lute i Josico de Casiaventurilla amb qui vam compartir ruta ja fa uns anys per la Serra d'en Galzeran. Amb Emilio de Caminando hacia las alturas que vam coincidir l'any passat a la pujada de Fanzara a Penyagolosa, i amb Salva, de Senderistas Valencianos que vam conèixer a de la trobada Blogero Senderista d'Aín.

Una vegada tots amanits el guia, Pascual, ens presenta Vicente Villaplana, veí de Fanzara, bon coneixedor del seu terme entre d'altres moltes coses, i que ha netejat algunes sendes, entre d'altres la de l'Escaleta, d'obligat pas per a qualsevol senderista que vulga conèixer la vall del Millars. I de seguida comencem la marxa cap al Turio que es veu allà dalt, tan prop i tan lluny.

Pascual assenyalant on és el Turio.

Eixim pel camino del Turio, que remunta el barranc del Turio fins al corral i font del mateix nom. Este vell camí de ferradura el van recuperar ja fa uns anys els veïns de Fanzara, entre d'altres Vicente, i s'endinsa en les barrancades que separen la Muela del Turio, cobertes totalment pel pinar a la cara que mira al Millars.
el camí és de fàcil transitar tot i que puja continuament.
Sota els pins arribem a un corral assolat, on encara fa poc que guardaven les ovelles que baixen a extrem, i un poc més avant travessem un ample tallafocs obert sota una línia elèctrica. Este és el camí que farem de retorn.

El Turio des del Corral del Algezar.

Ací veiem ja el Turio, on hem de pujar. El Turio és una muntanya que sempre ha quedat relegada per la proximitat de la Peña Saganta, un poc més alta i amb un perfil inconfusible. El río Chico (o d'Ayódar) les separa però presenta una geologia anàloga. A més la Muela que s'estén entre Fanzara, Ayódar i Suera li fa ombra, encara que el barranco del Turio els hi separa. De tota manera el Turio és una muntanya amb una fisonomia característica, voltada de cingles que la fan poc accessible i amb un cim pla i arredonit que li dona un perfil que es reconeix des de lluny.
Nosaltres seguim remuntant el barranc sota els cingles de la cara de llevant. Cingles alts i de bona roca però no massa verticals i on és estrany no trobar cap via d'escalada clàssica. Sembla que els escaladors no es recorden del Turio.

Vicente admirant el barranco del Turio.

Després de travessar un reguero que baixa des de l'Alcudieta continuem pujant pel vell sender amb molts trams empedrats, guanyant altura sobre el barranc.

Arribant al corral del Turio. Al fons la Silleta.

Arribem finalment al corral del Turio. L'abundància de corrals al terme de Fanzara s'explica per ser un lloc habitual d'hivernada dels ramats transhumants de la serra de Gúdar. Almenys sis o set raberes extremaven a Fanzara i anaven alternant uns i altres corrals. A més els corrals eren aprofitats per a recollir l'eixerri de les ovelles molt preuat i valuós com a adob quan no existien els adobs artificials ni el guano.
Just davant les restes del corral del Turio hi ha dos camins. L'un baixa amb forta pendent al barranc a buscar la font del Turio. L'altre, el que seguirem, continua recte i planer, almenys uns metres...

Pujada per la pedrera - canal cap als cingles del Turio.

El camí es va tancant i es perd entre uns bancals però just abans que es perda travessem una espècie de canal/pedrera que baixa dels cingles del Turio. És per ací per on pujarem seguint a les cabres que són les úniques que passen, a banda d'uns senderistes que les imiten.
El camí és net i clar, només cal anar amunt buscant el millor pas entre les pedres soltes de totes les mides i tamanys.
Quan comencem a pujar unes cabres apareixen a dalt de tot dels cingles, pujant per l'aresta que duu al cim com si tal cosa i formant una magnífica postal muntanyera.

El barranc del Turio des dels cingles.

Conforme pugem la canal s'obri i també la vista sobre el barranco del Turio, la Muela que s'estén per l'altra banda i la Silleta que tanca el barranc pel sud.
Seguint les indicacions de Pascual continuem amunt fins que arribem al peu dels cingles que tanquen la cara de llevant del Turio i ens dirigim cap a l'esquerra al coll que queda entre el Turio i las Picorzas, per on passa la ratlla d'Espadilla.

Cingles del Turio.

Arribem al coll i ací hi ha dos opcions per a pujar al cim; l'una és seguir l'aresta que continua fins a dalt, pel mateix camí que han seguit les cabres. Però comença amb passos de IIIº i no es veu clara la continuació per tant queda pendent per a un altre dia (amb cordes). L'altra és la ruta per on ens porta Pascual.

Caminant a peu de cingle.

Resseguim el cingle per sota cap al nord, no massa prop ni massa lluny, buscant el millor camí què és el que han obert les cabres al seu pas i la veritat és que ens trobem un pas que quasi sembla una senda.
Este tram és el més espectacular de la ruta i ens deixa magnífiques fotos de les parets de quasi cent metres que ens separen del cim.

Tram més exposat i muntanyenc.

Seguint pel peu de la paret arribem a un punt on hi ha una ampla canal que dona accés al cim. Cal trobar el pas doncs la resta és impracticable, almenys a peu.

Canaleta d'accés al cim.

Pugem sense massa dificultat per a assolir l'ample i suau cim del Turio, que sorprén de tan pla estant voltat de cingles per quasi totes bandes.
Els pins no creixen per la poca terra i en canvi trobem un ginebrar amb ginebres jovenets, paisatge que es repeteix a les altes llomes que separen Espadà de la vall del Millars com Penya Saganta o la Cova Negra.

Cim del Turio, al fons las Picorzas.

A dalt de tot ens espera un lapiaz de mal peany que hem de travessar sense massa dificultat fins al punt més alt on hi ha una gran fita de terme com si fora un vèrtex geodèsic.
Ens fem les fotos de rigor i guaitem a l'avenc del Turio, què està a la vora i és una de les cavitats naturals més fondes de la Comunitat Valenciana.
No es tracta d'un avenc solitari sinó d'un sistema kàrstic que ha foradat la muntanya i on hi ha, almenys, sis avencs on es pot baixar, alguns d'ells comunicats interiorment. Gràcies a les visites dels espeleòlegs hi ha un senderol perdedor, marcat amb fites, que puja al cim des de l'altra banda i és el que seguirem per baixar.

Fita de terme al punt més alt del cim.

Però abans aprofitem per a fer una cosa estranya: esmorzar. Normalment no ens aturem a esmorzar i així condeix més el matí, però hui toca i aprofitem per fer un mos i picar un poc, tot i què no arribem al grau de sofisticació dels companys que duen bota, café, .... de tota manera de tant en tant va bé canviar la rutina.

Aprofitem també per disfrutar de les vistes, tot i què el dia està prou tèrbol. De tota manera distingim Vallat quasi als nostres peus, Fanzara un poc més enllà, però també Argelita, Toga i un trosset d'Espadilla.

Cap a la Plana i la mar les bromes ho esborren tot i queden els pobles difuminats.

Esmorzant al cim del Turio.

Després de les fotos de grup comencem la baixada per un senderol enfitat. El mateix que usen els espeleòlegs per a pujar als avencs. Pascual com a bon guia obri la marxa en este tram més complicat i ens va marcant el camí.

Pascual fent de guia a la senda de baixada.

La senda baixa amb una forta pendent entre un pinar jove que creix a la vessant nord del Turio, la més accessible. Per sort el camí és prou evident i està bastant net entre la malea de coscoll i peturrera que tot ho cobreix.

Tram amb forta pendent.

Arribem finalment a la pista que enllaça Ayódar i Espadilla per la vessant dreta del río Chico. Just on transpon un collet a la vora de les restes d'un corral.
Seguim ara la pista a la dreta i avall, cap a Espadilla i després d'un primer tram més boscós eixim a una zona dominada pel matollar des d'on tenim una bona vista de la cara nord del Turio, per on hem baixat.

Coll i corral assolat a la pista del Turio.

Mentre baixem per la pista xerrant tranquil·lament, l'únic moment en tot el dia on no cal parar atenció d'on posem els peus, a Lute comença a desapegar-se-li la sola de la bota i cal aturar-se i fer una reparació d'urgència amb una goma i un tros de cordell que, per sort, aguantarà fins al final de la ruta.

Sabaters per necessitat.

Després de les reparacions d'urgència seguim pista avall però de seguida la deixem quan fa una revolta per seguir recte per un sender marcat en alguna fita que ens baixa per un llomet cap a l'Alcudieta a buscar un avenc que hi ha i, de passada retallar en la baixada que ja hem fet prou pista.

Senda a l'Alcudieta.

Ens acostem a l'avenc baixant per un pinar madur, que creix damunt de vells bancals. Des d'ací tenim una bona panoràmica del barranco del Turio i del Turio mateix. I un poc abans d'arribar hi ha un mirador natural sobre les hortes de Fanzara on es veu perfectament el meandre encaixat del riu Millars al voltant del Muladrar.

El Muladrar i la Huerta des de l'Alcudieta.

Desfem el camí que havíem fet però només en part, perquè aprofitant que el pinar està prou net baixem per ell a buscar el tallafocs obert sobre la línia elèctrica i que aprofitarem per a baixar fins a la Yesera.

Inici de la baixada pel tallafocs.

La baixada pel tallafocs no presenta cap complicació d'orientació, a més com que es dels pocs punts nets de vegetació trobem senders que aprofiten els animals i caçadors per a passar i ens marquen el lloc per on baixar més fàcilment perquè la pendent és prou gran i cal parar compte per no fer un mal pas.

Baixant pel tallafocs.

Baixem deixant l'Alcudieta i el mirador on havíem guaitat a la dreta, sota uns cingles foradats per algunes coves i després de travessar un reguer el sòl canvia i la calcària juràssica deixa pas als algeps versicolors del triàsic que hi ha just a sota.
Estos algeps són els que donen nom a la partida de l'algezar i apareixen al voltant del riu en les zones on l'erosió ha eliminat totalment la cobertera cretàcica i juràssica.

El Turio baixant a l'Algezar.

Per la vora del tallafocs hi ha un vell sender entre botges blanques que sembla ser l'única planta que creix bé als sòls guixosos doncs està per tot arreu. El seguim sempre paral·lels al tallafoc per on baixen la resta del grup i al final fem cap al camí de la fuente del Turio, just on hi ha un corral assolat. Des d'ací refem el camí que havíem fet a l'inici fins arribar a la Yesera per acabar la ruta.
Vicente ens convida a visitar l'Alcudia, que ell va desbroçar per a que es puguen vore millor les restes i agraïm la invitació i la feina feta però ho deixarem per a millor ocasió perquè la resta de companys van a dinar a Onda però nosaltres hem d'estar a casa per dinar i encara ens queda el ritual de la cervesa.

La ruta vista per:

• Casiaventurilla
• Emilio Vera

Ací està el track:



I ací uns altres tracks que comparteixen part del traçat:

fanzara - ft turio - cova la mola més informació ací
espadilla - ayodar - espadilla

Més informació:

• Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora
• Cartoweb
• http://www.fanzara.com/
• SICE

DEL MAS DEL ROGLE AL SALT DEL CAVALL PEL MOLÍ DEL ROS I LES CALÇADES

Hui hem tornat a terres d'Araia i és que als darrers anys hem anat ben  poc. Hem anat a visitar el Salt del Cavall on Joan i Pasqual no havien estat mai i la vista s'alegra amb el pinar que ja hi ha, encara no tan com abans del gran incendi de principis dels 90 (crec recordar que el 93) i que va arrasar part dels termes d'Argelita, Llucena, Fanzara, Ribesalbes i l'Alcora.  No se m'oblidarà la llengua de foc que es va vore eixa nit des de la Plana, un front de molts quilòmetres que baixava des de les muntanyes cap al pla impulsat pel vent de ponent. Per sort tot i que encara es noten els estralls del foc en forma de troncs mascarats i algunes soques mortes la natura ha fet camí i està en procés de retornar el bosc d'on mai haguera tingut que desaparèixer.
Tenia baixat un track d'una ruta que va fer Casiaventurilla  i Emilio guiats per Pascual, gran coneixedor de les terres de l'Alcalatén, i que passa per sendes poc habituals, però com sovint fem hem fet unes quantes variacions sobre el tema aprofitant el mapa de l'Alcora que va fer eltossal.

Així hem eixit des del mas del Rogle, un més dels diversos grups de masos que hi ha al voltant d'Araia però  que resta totalment assolat. Just abans del mas hem deixat el cotxe i ens hem posat a caminar.

Mas del Rogle.

La idea era agafar un sender precari que apareix al mapa del Tossal (el camí d'Uriola) i enllaçar amb una pista que puja des de la font d'Oriola fins que acaba i, d'ací, buscar la manera de baixar al barranc del Llosar seguint l'assegador que passa per la ratlla dels termes de Llucena i l'Alcora.
El sender l'hem trobat de seguida, xafat però poc clar, i mou a l'esquerra del camí entre piteres i figues paleres, fent unes voltes per a baixar al barranc del Llosar.

Camí del mas del Rogle a Uriòla.

Només baixar els primers dubtes. El sender més xafat baixa per l'esquerra a buscar uns bancals d'horta, però per la dreta també hi ha un vell camí tot embardissat. Decidim que es pronte per a punxar-nos i seguim a l'esquerra.
Arribem a la sèquia que rega les hortetes del mas del Rogle i la seguim, salvant el barranc del Llosar per un pontet.

Aqüeducte al barranc del Llosar.

Només travessar el barranc un altre dubte. Segons el mapa hem de seguir recte i sembla que hi havia un camí però està completament tapat. A la dreta mou un senderol de caçador (vist en perspectiva el camí correcte) però decidim seguir la sèquia que és el camí fàcil i totalment netejat de fa molt poc.
Seguint-la arribem a un bassot on s'acumula l'aigua, i just de l'altra banda del barranc d'Oriola hi ha un terrer on encara sembla que trauen argila però nosaltres seguim amunt sense travessar-lo, barranc amunt.
Conforme pugem el barranc s'estreta i la sèquia també. En algun punt ha estat substituïda per un tub, i en altres veiem que encara duu aigua. També al barranc es sent la remor de l'aigua i sorprén en un lloc tan eixut.

Sèquia al barranc d'Uriòla.

La sèquia acaba, o comença, al barranc, on hi ha un improvisat assut d'on mou també una sèquia per l'altra vessant. Just dalt nostre es troba el Molí del Ros, sense sostre però amb un cup ben conservat.
 Dins encara es veu una mola i fora i tirada per terra està la gronsa.
Pugem sense camí a la bassa que hi ha dalt i ens estem una estona mirant la important construcció i preguntant-nos per on vindria la sèquia que l'omplia doncs no se'n veuen les traces tot i que es pot intuir per on estaria.
Des d'ací pugem per dalt i comencem a trobar sendetes obertes pels senglars i els caçadors i, enllaçant-les arribem finalment a la llometa per on puja el camí d'Oriola, no molt més ample que les sendes per on anàvem.

Camí vell d'Uriòla.

Seguim el vell camí, que conserva les traces d'un camí important, i un tros més avant arribem a una pista. El vell camí baixa a l'esquerra, seguint la pista, a buscar la font d'Oriola, mentre nosaltres seguim a la dreta pujant un poc.
En esta part els pins es tornen realment abundants, pinets joves que creixen massa junts i formen una selva impenetrable. De tant en tant anem trobant rodals de pins grans, que van escapar de l'incendi, i ens mostren com podrien ser estos pinars si no s'hagueren cremat.

Pista que segueix l'assegador de la ratlla de Llucena.

La pista arriba a un collet on hi ha uns bancals d'ametlers i acaba poc després. Nosaltres des del collet baixem pels bancals fins a la banda de baix i, des d'allí busquem la manera de baixar al barranc del Llosar.
Per sort trobem una senda, poc clara i no massa neta, però que ens porta seguint la ratlla de terme per on passa l'assegador i deixant a la dreta la Foia Picuela, per on passa el barranc del Llosar.
Quan l'assegador baixa al recte cap al barranc la senda se'n separa i baixa en diagonal a travessar el barranc per la volta de les Saleres.

Baixant a les Saleres per un vell camí.

Travessat el barranc la senda esdevé pista i enllaça amb la pista que ve des del mas de Gual i la seguim a dretes una trossada fins que, just abans d'un collet on enllaça amb el camí de Llucena, ens desviem a l'esquerra pel camí de les Calçades. Més tard passarem pel collet, a només uns metres d'on ara ens desviem, i on aparquen els cotxes els escaladors que s'acosten a les parets de les Calçades.
Unes motos s'aturen al collet mentre nosaltres emprenem la pujada passant per dalt dels Cauets i seguint una llarga lloma amb pocs arbres que corre entre el barranc del Llosar, a la nostra esquerra, i el del Salt del Cavall, a la dreta.
Encara no hem fet ni cent metres que sentim les motos darrere nostre i ens apartem per deixar-los pas.
Tot i que pugen amb coneixement més avant podrem vore com d'ací i d'allà, per més en compte que vagen, van soltant i desfent les pedres que formen l'antic camí empedrat que, a la llarga, es converteix en un regall pedregós i de mal caminar. I és que les motos d'enduro són les principals enemigues de l'empedrat dels camins.
Quan encara no hem encarat la part dura de la pujada una fita marca la senda que se n'entra al barranc del Llosar cap a les vies d'escalada de les Calçades.
Un poc després comença el tram més espectacular del recorregut. El camí puja una llarga costera, desarbrada i on la roca aflora quasi a la superfície, i ho fa fent llarges llaçades que suavitzen la pujada. Bona part del traçat es troba encara empedrat és bon peany que ajuda al caminador.

Camí de les Calçades o de la Mina.

A la vora del camí trobem algun avenc i alguns altres forats, pot ser cates per vore si també hi havia mineral com a la part alta, doncs el camí que seguim puja a la mina del mas de la Llosa i passarem per la vora d'una de les bocamines.
Al final de la llarga vessant el camí enfila cap a una obertura en la vessant per on puja en un elegant traçat, empedrat i fent voltes, i travessant amb un pontet d'una sola llosa de pedra el xicotet barranquís que baixa.

Pontet improvisat a les Calçades.

A la part alta trobem una senda, menys xafada que es desvia a la dreta i que sembla pujar directament al corral de les Calçades. Nosaltres seguim amunt deixant enrere la calcària i entrant en un terreny dominat pels gresos i argiles. Passem per la vora de la bocamina inferior del conjunt miner del mas de la Llosa. Just a la seua vora hi ha una escombrera que delata la seua situació.

Escombrera a la bocamina inferior del mas del Llosar.

A partir d'ací el vell camí es troba en pitjor estat, molt erosionat a causa de l'erosió de les pluges. A més la major humitat que aporten els gresos fa que les argilagues cresquen amb més força formant una malea impenetrable.
Continuem amunt i ens trobem a la dreta un pas cap al corral de les Calçades que domina un collet. Ens desviem cap allí seguint el senderol poc definit i a l'arribar continuem cap al collet que queda un poc més avall. Ací les argelagues deixen pas a l'estepa i els gresos afloren a la superfície.
Passem el collet per on sembla que passa una senda que el transpon i baixa cap a la font de l'Horteta i continuem seguint unes fites cap al Pinar de Lliberato que, miraculosament va escapar del foc.

Pinar de Lliberato.

Travessem el pinar que es troba al capoll d'una muntanya i baixem per l'altra banda cara al gran tall del Salt del Cavall fins que tenim una bona perspectiva dels cingles.
Ens trobem dalt del Racó, que es troba dos-cents metres més avall i voltat de cingles de més de cent metres. Davant nostre tenim el Sopalmo amb un cingle semblant i entre els dos el Salt del Cavall que passarem d'ací a poc per baix.

Salt del Cavall des de dalt.

El Salt però no es refereix (com sol ser habitual) a un salt d'aigua, sinó literalment al Salt que va fer el Cavall de Sant Jaume, segons conta la llegenda.
Conten que Sant Jaume es va aparèixer per ajudar els cristians en una batalla contra els moros i estos van començar a perseguir-lo de manera que es va obrir un tall a les muntanyes i el Sant, dalt del seu cavall blanc, va saltar d'una banda a l'altra i els seus perseguidors també però van caure al fons. D'ací ve el nom del Salt del Cavall, del salt que feu el cavall de Sant Jaume.
Després de la visita al Salt per dalt retornem sobre els nostres passos fins al camí de les Calçades i reprenem la pujada per assolir la lloma del mas del Llosar. Arribem a una pista que seguim a la dreta i just on comença, per on passa la carretera de Llucena a Argelita, seguim una pista oberta de fa poc a la dreta que baixa cap a la Casa de la Mina.
Just ací trobem un cotxe aparcat i uns xics que estan preparant-se amb cordes i material dur. Són membres de l'Espeleoclub de Vila-real i salude a Felip a qui vaig tindre el gust de conéixer al congrés de Muntanya que van organitzar conjuntament amb el Club de Muntanya. Sempre és agradable trobar gent per la muntanya, i més encara gent coneguda i ja van dos setmanes seguides que ens passa.

Felip i un servidor.

Estem una estona enraonant i compartint informacions però nosaltres encara tenim una llarga tornada i ells han de baixar el barranc del Llosar així que ens despedim i seguint el nostre camí.
Comencem a baixar per la vessant dreta (orogràfica) del barranc del Salt seguint la pista i passem per la vora de l'assolada Casa de la Mina. Just sota nostre queda el Roural, i fa honor al seu nom doncs els joves roures ja comencen a formar un bosquet que davalla per la vessant argilosa.

Pista pel Roural.

La pista arriba un punt on es troba poc xafada i coberta totalment d'altes herbes de manera que hem d'anar amb compte d'on posem els peus. Finalment acaba vora un reguer que baixa des del mas de Batxero (de Llucena, a Araia n'hi ha un altre).
Per la vora d'un roure continua la senda que travessa el reguer i puja als bancals de la Solana (de Batxero). Ací ens cal estar molt atents al track perquè un error de 5 metres i equivoquem el bancal que hem de seguir, així que ens entretenim un poc fins que enfilem pel bancal bo.

Bancals de la Solana.

Per sort els bancals no fa tant de temps que estan abandonats i és fàcil passar.
Quan arribem a l'altra punta trobem una senda que puja des del barranc, per on s'accedia als bancals, i la seguim. No està massa neta però encara és de bon passar llevat de la part final, molt perduda. (de fet el track que duem se'n desvia per fugir de la part més tapada).

Senda engolida per la malea.

Arribem a un altre grup de bancals d'oliveres encara treballats i baixem al barranc del Salt per la pista que hi dona accés.
Pel barranc passa una pista que baixa des del mas de la Mina i la seguim barranc avall. La pista passa pel Ramblar i quan es desvia per la dreta per pujar cap al Roural la deixem per seguir el barranc que no deixarem fins molt després de passar el Salt.
Trobem algunes fites al bell mig del llit de grava que, més avant comença a alternar amb la roca. Passem un primer estret molt estret.

Part més estreta del barranc.

A partir d'ací el barranc es fa més ample però també més espectacular. Comencen a aparèixer trams on cal anar buscant el millor pas entre les penyes que s'amuntonen al mig del barranc, i quan mirem amunt els cingles ens envolten per tot arreu i cada vegada més alts i impressionants.

Parts més complicades.

Arribem així a la part central del Salt, molt ampla però voltada d'alts cingles verticals que baixen des del Pinar de Lliberato (on hem estat abans) i des del Cabeço de Sant Just.
Els cingles conviden a l'escalada i es fa estrany no trobar cap via oberta en eixes impressionants parets, tot i que es tracta d'una microrreserva de flora i l'escalada està prohibida els sis primers mesos de l'any.

Salt del Cavall des de baix.

Continuem avall i deixem la part més estreta per enfilar una obertura al davant que ens treu del Racó que formen els cingles.

Eixida del Salt.

Només passar-la les vessants s'obrin un poc, tot i que continuen havent cingles penjats a dreta i esquerra, però ja no són tan grans ni continus. Ací trobem una zona habilitada per a l'escalada en bloc en unes grans penyes caigudes a la vora del barranc.
A partir d'ací anem trobant grans fites que marquen el camí a seguir, encara per dins la rambla un tros més fins que arribem a les Llobateres on arriba per l'esquerra el barranc del mateix nom. Un poc més avant trobem una fita a l'esquerra que marca el punt d'on mou una senda que puja a enllaçar amb el camí d'Araia a Llucena pel mas de Beltran i nosaltres pugem a trobar-lo. L'altra opció és seguir el barranc fins que el travessa el camí, però és més lent a banda que el barranc fa ací prou voltes. Com que se'ns ha fet un poc tard optem per pujar a buscar la pista per on avançarem més de pressa.

Pujant a la pista.

La pujada és fàcil tot i que hi ha molts senders que s'encreuen i es confonen, però tots arriben a la pista al punt on unes fites marquen el baixador.
Continuem pista avant, deixant enrere el Salt, ara tapat entre els pinets que van fent bosc.
Després de l'incendi i per molts anys des de la pista es veia fàcilment el Salt doncs el pinar havia desaparegut totalment i el paisatge era més gris i apagat. Ara la verdor dels pins alegra el cor i els peus del caminant.

La mateixa foto amb 12 anys de diferència.

Una bona trossada més avant enllacem amb el PR-CV-120 que ve des d'Araia i puja a la creu de Torremundo. A partir d'ací seguirem les seues marques de retorn al cotxe, sempre per pista.

Camí d'Araia a Llucena.

La pista baixa i travessa el barranc del Salt i puja per l'altra vessant, per una xicoteta ombria on s'han conservat alguns pins grans que van escapar del foc, fins que corona en un collet menut.
Ací hi ha uns quants cotxes aparcats doncs és el lloc més proper a les vies d'escalada del barranc del Llosar on es pot accedir en cotxe.
Nosaltres seguim avant apretant el  pas en un tram planer deixant a l'esquerra un parany i, un poc més avant el camí que va directe al cementeri d'Araia. Nosaltres seguim recte vorejant per dalt el barranc del Llosar, i veient a l'altra banda els llocs per on hem passat a l'inici de la ruta.

Arribant al mas del Rogle.

Pista avant arribem finalment al mas del Rogle per la part nord i fem la volta a les derruïdes cases per arribar al lloc des d'on hem eixit.
Ja només ens queda visitar el bar d'Araia. L'última vegada que vam estar per ací no n'hi havia cap de bar, pot ser per això hem tardat tant en tornar, però ara ja no tenim excusa per a repetir ben prompte.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
araia - mas de batxero - araia
torremundo - salt del cavall
vila-real - llucena - sant joan

Més informació:

• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
• Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea
• Cartoweb
• Ajuntament de l'Alcora

Hi ha una discrepància entre alguns topònims recollits a l'Atlas toponímic valencià i els retolats al mapa del terme municipal de l'Alcora. S'ha optat per triar els primers, més abundants, per al terme de Llucena i els segons per a l'Alcora.

EL TOSSAL DE LA COVA NEGRA DES DE LES COSTES DE LA POBLA

Per a finalitzar l'any hem fet una volta diferent a l'habitual per diverses raons. La primera és la falta de gent, entre lesionats, constipats, ocupats i roders només en som dos per a eixir així que hem aprofitat per a fer una ruta d'exploració a l'antiga, buscant sendes i sense por a perdre'ns en la malea.
Quan fa poc vam estar amb els xiquets a la Cova Negra vam vore algunes sendes que semblaven interessants i que calia explorar, i hui ha sigut el dia que hem pogut fer-ho.
A més, llegint el llibre d'Esteve i Gàlvez sobre la Via Augusta tenia curiositat per conèixer la "Clota" (com ell l'anomena) de les Costes de la Pobla. Geològicament diferent al que l'envolta i amb una vegetació un poc distinta.

Així que tot just abans de començar les Costes, enfront del mas de Pauner (separat ara per la moderna autovia) comencem la ruta del dia.
La primera part és fàcil. Seguim el camí vell que passa pel fons de la Clota, vora el barranc que més avall formarà el riu de Borriol. Per ací es va traçar als anys 90 la Via Augusta, que pretén ser un carril ciclista al llarg del País Valencià. Per això mateix anem trobant algunes pedres rodones que imiten els miliaris, amb una roda en relleu. També trobem algunes velles senyals blaves que es van posar i que ara resten tapades o malmeses en el millor dels casos.
Avancem per l'ombria i tot i que no fa massa fred la humitat ens fa apretar el pas per entrar en calor.
El camí, ample i encimentat, discorre per la dreta del riu i sota la carretera vella, abandonada al fer la nova autovia i aprofitada com a carril bici.
En estes ombries encara queden restes del bosc originari de carrasques amb heura i altres enfiladisses que, en temps dels romans (i més recents) cobrien totes les vessants de les muntanyes.
La solana contrasta vivament. Allí es troben algunes carrasques solitàries i vells bancals ermats, i és que el sòl pissarrós no deu ser el millor per a cultivar i per això al llarg de molt de temps han restat ermes, les costes, i ocupades pel bosc. I és que ens trobem en un dels llocs geològicament interessants dels voltants de Castelló.
Conforme pugem anem xafant el rocam primari, sobretot les pissarres molt fracturades que apareixen als talussos dels voltants i que vorem al llarg de la pujada. A partir de la Planeta trobarem el rocam calcari que conforma el Tossal de la Vila i, en la travessa cap a la Penya Roja els gresos rojos més conegut com rodeno. Més avant retrobem el calcari que permet la formació de coves com la dels Malandrins i la Cova Negra.
De moment però continuem a bon pas la pujada a les Costes de la Pobla seguint el vell camí traçat pels enginyers romans i per on han passat legionaris i emperadors romans, exèrcits bàrbars i musulmans, reis cristians i, sobretot, arriers i carreters al llarg de dos mil anys fins que fa poc més de cent anys es va fer la carretera nova.
Ara només passem nosaltres i algun ciclista.

Camí vell, camí real o Via Augusta pujant les Costes.

Després d'un parell de revoltes tancades per negociar el darrer tram de pujada (més modernes que el vell camí real) deixem el vell camí i trenquem a l'esquerra per una moderna pista que puja entre bancals d'ametlers deixant a la dreta el mas de la Bodega i a l'esquerra els barranquissos que formen la capçalera del riu de Borriol.
La pista puja deixant enrere els ametlars i entrant al pinar. Ací deixem un ramal a l'esquerra (que enllaça amb la senda que puja a la Foia Blanca) i fem un parell de revoltes per pujar fins arribar a la Planeta que, com el seu nom diu, és un xicotet pla entre el pla de la Bodega que hem deixat a baix i el tossal de la Vila que tenim davant.

El Tossal de la Vila des de la Planeta.

La Planeta està també conreada d'ametlers i per la vora dels mateixos continuem per una senda que fa la volta al bancal fins al capdamunt però per dins del pinar. Ací deixem també una sendera a l'esquerra i pugem pel pinar cap a les Saleres, on trobem una senda molt usada, sobretot per les motos, que puja des de la Pobla fent la volta al Tossal de la Vila.

Senda a les Saleres.

La seguim a l'esquerra i després d'un tram de forta pujada ens deixa a la cresta que enllaça la Penya Roja i el Tossal de la Vila. Just ací hi ha una gran fita de terme i per la dreta mou la senda que puja al tossal i també sembla assenyalar el canvi entre la calcària i el rodeno.
Nosaltres seguim per dalt la carena cap a la Penya Roja entre pins de rodeno i roques roges. A la nostra dreta queda el tossal de la Balaguera i a l'esquerra, tancant les vistes, el Desert de les Palmes.

Carena entre el tossal de la Vila i la Penya Roja.

En un tres i no res arribem als peus de la Penya Roja. Ací enllaça la senda que puja des del Maset. Nosaltres la ignorem i pugem els pocs metres que ens separen del cim de la Penya.
Des d'estes altures ja es pot vore tota la vall de Borriol que corre entre muntanyes. Al fons es veu un fragment de la Plana i de la serra d'Espadà i, molt més lluny, la mar i més lluny encara les muntanyes que tanquen el golf de València amb el Montgó entrant a la mar i apuntant a Eivissa.

La "clota" de les Costes.

Comencem a baixar i el rodeno torna a deixar pas a la calcària, i el pi rodeno al pi blanc que domina per tot arreu. El camí és ben conegut perquè és el mateix que ja vaig a primers de mes amb la família quan vam entrar a la cova dels Malandrins.
Quan ens acostem a la cova sentim veus. Deu haver algú visitant-la. I quan arribem ens trobem amb l'agradable sorpresa que són Dani i Eva que estan preparant-se per baixar.
Que xicotet és el món!

Amb Dani a la cova dels Malandrins.

Després de saludar-nos ens estem una bona estona xarrant i comentant i fem un tast de rotllets i un glop d'aigua a peu dret perquè tampoc és hora ni cal fer-ho molt llarg que a esta part de la muntanya encara no ha entrat el sol.
Desitjant retrobar-nos en alguna ruta l'any vinent continuem avall per una llarga i costeruda baixada que ens deixa als peus del cim, sobre un barranquet que davalla des del coll que tanca la Foia Blanca.

Senda de baixada amb el tossal de la Cova Negra davant.

Just al davant tenim la Cova Negra que dona nom al tossal on està. Eixa és la nostra propera fita però no anirem al recte.
Arribem a una senda que passa transversalment remuntant el barranquet cap al coll. Nosaltres la seguim a l'esquerra. Es troba molt xafada per les motos i, llevat del primer tros més trencat, baixa saltant antics bancals ara totalment coberts de pins.
Arribem a un punt on la senda més fressada segueix a l'esquerra cap a la Planeta. Nosaltres seguim avall i fem cap a uns bancals d'ametlers. Els travessem per arribar a unes grans finques de tarongers i per la vora d'elles seguim un camí nou que, recte, baixa i puja per la vaguada de la muntanya cap a una construcció que hi ha a l'altra banda dalt d'un tossalet.
Deixem a l'esquerra el camí de la Cova Negra que, travessant els horts de tarongers (i desviat el seu vell traçat per ells) baixa al peu de les Costes.
Nosaltres seguim amunt per l'altra banda de la cometa deixant enrere els camps conreats que deixen pas al pinar que cobreix les vessants de la Cova Negra.
Arribem al final de la pista, i trobem el vell camí que puja per la dreta, no molt clar però suficientment marcat i net com per a poder pujar.

Cami de la Cova Negra.

El camí travessa el pinar cap al coll que separa la Penya Roja i el tossal de la Cova Negra i pugem per ell. Un dels motius de l'excursió era trobar este camí i vore com estava, i la veritat és que es troba prou ben conservat i és una molt bona opció per pujar a la Cova.

No pugem molt que ja ens trobem al punt on hi ha el pujador a la cova, pujador i no senda doncs cal arrapar-se pels bancals per arribar-hi.

Pugem i visitem la cova admirant les pintures rupestres (modernes) que hi ha.

La Cova Negra.

Com que Dani i Eva pensen també visitar la cova els deixem un parell de rotllets d'ou per a què sàpiguen que ja hem estat.

Quan baixem trobe un llarg i prim tronc de pi clavat a la vora d'un bancal. És el que va agafar el meu fill i es va empenyar a pujar-lo fins a la Cova tot i que era tres vegades més llarg que ell.

Pujador a la Cova Negra.

Quan arribe a casa ja li diré que encara està on ell el va deixar.
Baixem al camí i continuem amunt i un poc més avant tornem a trobar gent. En este cas dos ciclistes que baixen (amb la bici a la mà) per la senda.
Quan s'acosten reconec a Jose Vicente. Resulta que estan fent part de la ruta que vam fer amb els xiquets, a peu, però amb la bici. Venen des d'Orpesa i ja fan tard per a esmorzar per culpa d'haver hagut de carregar la bici a coll molt de tros.
Ens pregunten com està el camí i els diem que molt pitjor que el que han fet no, i que la senda enllaça amb el camí vell de les Costes per on poden tornar a la Pobla.
Ens despedim d'ells i seguim pujant, poc però perquè ja estem quasi al coll. Quan ja només ens queda un centenar de metres trenquem a l'esquerra per pujar per un vell camí que s'endinsa al pinar. Com que ja hem completat les sendes que volíem vore i no ens hem equivocat ni hagut de tornar enrere tenim temps d'explorar i provem a vore on va la senda que, si bé no està molt neta, encara es pot passar prou bé.
La senda continua neta fins a uns bancals on creixen els pins i algunes carrasques grandetes. A partir d'ací desapareix sota el coscoll i tornem enrere. Per tot el pinar s'encreuen senderols de senglars. Al final decidim seguir una traça, més clara que les altres, que puja cap al tossal i seguint-la eixim del pinar a una zona desarbrada, fruit d'algun incendi des d'on hi ha bones vistes.

Pujant al Tossal de la Cova Negra.

Però encara no estem al cim del tossal. De tota manera continuem pujant i tornem a trobar la traça que sembla més un caminet de caçador que de senglar, que torna a entrar en un altre bosquet de pins, joves i espessos que dificulten l'avanç. El senderol voreja argilagars i travessa coscollars i pinars fins que ens deixa a la part més alta del tossal, més oberta.

Senderol poc clar.

Fins ací hem pujat prou bé, sense punxar-nos ni arrapar-nos. De tota manera no és un camí aconsellable per a fer a l'estiu amb pantaló curt i samarreta sense mànegues, però ara al pic de l'hivern amb mànega llarga i pantaló llarg no presenta massa problemes.
Arribem al cim fent la volta entre els coscolls per no haver de travessar-los pel mig i ens aturem a una fita de terme des d'on hi ha una bona panoràmica dels voltants: a llevant la Mola del Morico, la Roca Blanca i Raca; a migdia la vall de Borriol, la Plana, Espadà i les muntanyes que volten el golf de València, a ponent la Penya del Corn; i al nord la Plana de l'Arc, la Serra d'En Galzeran, Serrancanes, ...

Cim del tossal de la Cova Negra.

Fem un altre tast als rotllets mentre decidim per on baixar. En principi hi ha un parell de pistes que estan a 200/300 metres al recte. Una davant, continuant els tossals. L'altra a sota, que baixa al camí real.
Ens decidim per la primera confiant que des d'eixa pista trobarem alguna senda que baixe a la vall.
Baixem cap al pinar i busquem un lloc per on passar. De seguida ens trobem sota els pinets que creixen molt espessos i dificulten el pas, sense senda clara ni traces d'animals.
Anem voltant entre el pinar i quan ja hem decidit tornar enrere trobem una senda de caçadors. Ens alegra vore alguns pinets tallats per la mà de l'home i seguim senda per enllaçar amb la pista.

Continuació cap als Buscarrons.

Sembla que anem en la bona direcció. Tot i què en molts llocs la traça és difícil de seguir al final es fa més clara.
La pista que apareix en els mapes (topo ICV) no existeix ja i s'ha convertit en senda. La seguim fins a un collet on passa a l'altra banda del tossal cap al barranc dels Buscarrons. Ací ens aturem per decidir que fer. Recte per esta vessant ix un vell camí quasi perdut que baixa cap a la vall (camí de les Solsides) però ens allunya molt del lloc on tenim el cotxe així que decidim tornar enrere i buscar un senderol que ens baixe.
Provem algun senderol però ens toca tornar enrere i finalment tornem a eixir a la part desarbrada del tossal.
Només estem a pocs metres del cim però decidim baixar en diagonal, per la cara de llevant, més costeruda, a buscar el pinar i baixar al recte a la pista que ens apareix als mapes, el camí de la Cova Negra (Linares, 2009).

Baixada al recte des del tossal.

 La baixada és tècnicament complicada perquè al desnivell s'afegeix la pedra solta que obliga a prestar atenció i baixar amb cura.
Quan entrem al pinar el trobem prou net i baixem al recte saltant els vells bancals plens de solsides.
Per sort no trobem cap tros tapat de vegetació sinó que podem avançar fàcilment camp a través fins que arribem a uns bancals més amples que seguim buscant la pista.

Camp a través pels vells bancals.

Finalment arribem a la pista que puja entre el pinar i la seguim avall. Fa poc que li han passat una màquina i tampoc té massa pendent així que sense molts problemes de seguida arribem a les faldes de la muntanya on s'acaba el pinar.
Al passar per la vora d'un garroferal decidim baixar per la vora a buscar una altra pista que corre per la falda de la muntanya.
Ací el sòl torna a canviar i retrobem la negra pissarra que havíem xafat a l'inici de la ruta i que ens acompanya fins al pla on deixa pas a la terra roja.
Travessem un ametlar i enllacem amb la pista que, entre camps cultivats, ens duu al vell camí dels romans a menys de dos-cents metres d'on hem deixat el cotxe.

El tossal de la Cova Negra.

Mirant amunt veiem els pinars que s'estenen cap al cim del tossal de la Cova Negra, des d'on hem baixat, completant una ruta d'aventura que, malgrat tot, no ens ha eixit tan mal.
Ací vos deixe un mapa de la zona: base de l'ICV modificat afegint les sendes que hi ha actualment, i el track del qual he eliminat els trossos que ens hem perdut o hem estat fent voltes per a buscar les sendes.

Ací està el track de la ruta, netejat de punts incorrectes:


Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la pobla - cova negra - cova malandrins - tossal de la vila més informació ací
la pobla - tossal de la vila
la pobla - tossal de la vila - la foia blanca

Més informació:

• Cartoweb
• SICE-CS
• Andreu Bellés, Joan (2012) Toponímia dels pobles valencians: la Pobla Tornesa Ed. AVL versió web <http://www.avl.gva.es/va/publicacions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/LA-POBLA-TORNESA>
• Almela Agost, Jesús (2009) "Catálogo espeleológico de la Pobla Tornesa (Castellón)" dins Berig nº9 Ed. Espeleo Club Castelló versió accessible a la web <http://www.cuevascastellon.uji.es/articulos/berig9_poblatornesa.pdf>
• Linares i Bayo, Cristià (2009) Toponímia dels pobles valencians: Borriol Ed. AVL versió web <http://www.avl.gva.es/data/colleccions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/BORRIOL-/contentDocument/Borriol.pdf>
• Esteve i Gàlvez, Francesc (2003) La via romana de Dertosa a Saguntum