dissabte, 28 de desembre de 2013

EL TOSSAL DE LA COVA NEGRA DES DE LES COSTES DE LA POBLA

Per a finalitzar l'any hem fet una volta diferent a l'habitual per diverses raons. La primera és la falta de gent, entre lesionats, constipats, ocupats i roders només en som dos per a eixir així que hem aprofitat per a fer una ruta d'exploració a l'antiga, buscant sendes i sense por a perdre'ns en la malea.
Quan fa poc vam estar amb els xiquets a la Cova Negra vam vore algunes sendes que semblaven interessants i que calia explorar, i hui ha sigut el dia que hem pogut fer-ho.
A més, llegint el llibre d'Esteve i Gàlvez sobre la Via Augusta tenia curiositat per conèixer la "Clota" (com ell l'anomena) de les Costes de la Pobla. Geològicament diferent al que l'envolta i amb una vegetació un poc distinta.

Així que tot just abans de començar les Costes, enfront del mas de Pauner (separat ara per la moderna autovia) comencem la ruta del dia.
La primera part és fàcil. Seguim el camí vell que passa pel fons de la Clota, vora el barranc que més avall formarà el riu de Borriol. Per ací es va traçar als anys 90 la Via Augusta, que pretén ser un carril ciclista al llarg del País Valencià. Per això mateix anem trobant algunes pedres rodones que imiten els miliaris, amb una roda en relleu. També trobem algunes velles senyals blaves que es van posar i que ara resten tapades o malmeses en el millor dels casos.
Avancem per l'ombria i tot i que no fa massa fred la humitat ens fa apretar el pas per entrar en calor.
El camí, ample i encimentat, discorre per la dreta del riu i sota la carretera vella, abandonada al fer la nova autovia i aprofitada com a carril bici.
En estes ombries encara queden restes del bosc originari de carrasques amb heura i altres enfiladisses que, en temps dels romans (i més recents) cobrien totes les vessants de les muntanyes.
La solana contrasta vivament. Allí es troben algunes carrasques solitàries i vells bancals ermats, i és que el sòl pissarrós no deu ser el millor per a cultivar i per això al llarg de molt de temps han restat ermes, les costes, i ocupades pel bosc. I és que ens trobem en un dels llocs geològicament interessants dels voltants de Castelló.
Conforme pugem anem xafant el rocam primari, sobretot les pissarres molt fracturades que apareixen als talussos dels voltants i que vorem al llarg de la pujada. A partir de la Planeta trobarem el rocam calcari que conforma el Tossal de la Vila i, en la travessa cap a la Penya Roja els gresos rojos més conegut com rodeno. Més avant retrobem el calcari que permet la formació de coves com la dels Malandrins i la Cova Negra.
De moment però continuem a bon pas la pujada a les Costes de la Pobla seguint el vell camí traçat pels enginyers romans i per on han passat legionaris i emperadors romans, exèrcits bàrbars i musulmans, reis cristians i, sobretot, arriers i carreters al llarg de dos mil anys fins que fa poc més de cent anys es va fer la carretera nova.
Ara només passem nosaltres i algun ciclista.
Camí vell, camí real o Via Augusta pujant les Costes.
Després d'un parell de revoltes tancades per negociar el darrer tram de pujada (més modernes que el vell camí real) deixem el vell camí i trenquem a l'esquerra per una moderna pista que puja entre bancals d'ametlers deixant a la dreta el mas de la Bodega i a l'esquerra els barranquissos que formen la capçalera del riu de Borriol.
La pista puja deixant enrere els ametlars i entrant al pinar. Ací deixem un ramal a l'esquerra (que enllaça amb la senda que puja a la Foia Blanca) i fem un parell de revoltes per pujar fins arribar a la Planeta que, com el seu nom diu, és un xicotet pla entre el pla de la Bodega que hem deixat a baix i el tossal de la Vila que tenim davant.
El Tossal de la Vila des de la Planeta.
La Planeta està també conreada d'ametlers i per la vora dels mateixos continuem per una senda que fa la volta al bancal fins al capdamunt però per dins del pinar. Ací deixem també una sendera a l'esquerra i pugem pel pinar cap a les Saleres, on trobem una senda molt usada, sobretot per les motos, que puja des de la Pobla fent la volta al Tossal de la Vila.
Senda a les Saleres.
La seguim a l'esquerra i després d'un tram de forta pujada ens deixa a la cresta que enllaça la Penya Roja i el Tossal de la Vila. Just ací hi ha una gran fita de terme i per la dreta mou la senda que puja al tossal i també sembla assenyalar el canvi entre la calcària i el rodeno.
Nosaltres seguim per dalt la carena cap a la Penya Roja entre pins de rodeno i roques roges. A la nostra dreta queda el tossal de la Balaguera i a l'esquerra, tancant les vistes, el Desert de les Palmes.
Carena entre el tossal de la Vila i la Penya Roja.
En un tres i no res arribem als peus de la Penya Roja. Ací enllaça la senda que puja des del Maset. Nosaltres la ignorem i pugem els pocs metres que ens separen del cim de la Penya.
Des d'estes altures ja es pot vore tota la vall de Borriol que corre entre muntanyes. Al fons es veu un fragment de la Plana i de la serra d'Espadà i, molt més lluny, la mar i més lluny encara les muntanyes que tanquen el golf de València amb el Montgó entrant a la mar i apuntant a Eivissa.
La "clota" de les Costes.
Comencem a baixar i el rodeno torna a deixar pas a la calcària, i el pi rodeno al pi blanc que domina per tot arreu. El camí és ben conegut perquè és el mateix que ja vaig a primers de mes amb la família quan vam entrar a la cova dels Malandrins.
Quan ens acostem a la cova sentim veus. Deu haver algú visitant-la. I quan arribem ens trobem amb l'agradable sorpresa que són Dani i Eva que estan preparant-se per baixar.
Que xicotet és el món!
Amb Dani a la cova dels Malandrins.
Després de saludar-nos ens estem una bona estona xarrant i comentant i fem un tast de rotllets i un glop d'aigua a peu dret perquè tampoc és hora ni cal fer-ho molt llarg que a esta part de la muntanya encara no ha entrat el sol.
Desitjant retrobar-nos en alguna ruta l'any vinent continuem avall per una llarga i costeruda baixada que ens deixa als peus del cim, sobre un barranquet que davalla des del coll que tanca la Foia Blanca.
Senda de baixada amb el tossal de la Cova Negra davant.
Just al davant tenim la Cova Negra que dona nom al tossal on està. Eixa és la nostra propera fita però no anirem al recte.
Arribem a una senda que passa transversalment remuntant el barranquet cap al coll. Nosaltres la seguim a l'esquerra. Es troba molt xafada per les motos i, llevat del primer tros més trencat, baixa saltant antics bancals ara totalment coberts de pins.
Arribem a un punt on la senda més fressada segueix a l'esquerra cap a la Planeta. Nosaltres seguim avall i fem cap a uns bancals d'ametlers. Els travessem per arribar a unes grans finques de tarongers i per la vora d'elles seguim un camí nou que, recte, baixa i puja per la vaguada de la muntanya cap a una construcció que hi ha a l'altra banda dalt d'un tossalet.
Deixem a l'esquerra el camí de la Cova Negra que, travessant els horts de tarongers (i desviat el seu vell traçat per ells) baixa al peu de les Costes.
Nosaltres seguim amunt per l'altra banda de la cometa deixant enrere els camps conreats que deixen pas al pinar que cobreix les vessants de la Cova Negra.
Arribem al final de la pista, i trobem el vell camí que puja per la dreta, no molt clar però suficientment marcat i net com per a poder pujar.
Cami de la Cova Negra.
El camí travessa el pinar cap al coll que separa la Penya Roja i el tossal de la Cova Negra i pugem per ell. Un dels motius de l'excursió era trobar este camí i vore com estava, i la veritat és que es troba prou ben conservat i és una molt bona opció per pujar a la Cova.
No pugem molt que ja ens trobem al punt on hi ha el pujador a la cova, pujador i no senda doncs cal arrapar-se pels bancals per arribar-hi.
Pugem i visitem la cova admirant les pintures rupestres (modernes) que hi ha.
La Cova Negra.
Com que Dani i Eva pensen també visitar la cova els deixem un parell de rotllets d'ou per a què sàpiguen que ja hem estat.
Quan baixem trobe un llarg i prim tronc de pi clavat a la vora d'un bancal. És el que va agafar el meu fill i es va empenyar a pujar-lo fins a la Cova tot i que era tres vegades més llarg que ell.
Pujador a la Cova Negra.
Quan arribe a casa ja li diré que encara està on ell el va deixar.
Baixem al camí i continuem amunt i un poc més avant tornem a trobar gent. En este cas dos ciclistes que baixen (amb la bici a la mà) per la senda.
Quan s'acosten reconec a Jose Vicente. Resulta que estan fent part de la ruta que vam fer amb els xiquets, a peu, però amb la bici. Venen des d'Orpesa i ja fan tard per a esmorzar per culpa d'haver hagut de carregar la bici a coll molt de tros.
Ens pregunten com està el camí i els diem que molt pitjor que el que han fet no, i que la senda enllaça amb el camí vell de les Costes per on poden tornar a la Pobla.
Ens despedim d'ells i seguim pujant, poc però perquè ja estem quasi al coll. Quan ja només ens queda un centenar de metres trenquem a l'esquerra per pujar per un vell camí que s'endinsa al pinar. Com que ja hem completat les sendes que volíem vore i no ens hem equivocat ni hagut de tornar enrere tenim temps d'explorar i provem a vore on va la senda que, si bé no està molt neta, encara es pot passar prou bé.
La senda continua neta fins a uns bancals on creixen els pins i algunes carrasques grandetes. A partir d'ací desapareix sota el coscoll i tornem enrere. Per tot el pinar s'encreuen senderols de senglars. Al final decidim seguir una traça, més clara que les altres, que puja cap al tossal i seguint-la eixim del pinar a una zona desarbrada, fruit d'algun incendi des d'on hi ha bones vistes.
Pujant al Tossal de la Cova Negra.
Però encara no estem al cim del tossal. De tota manera continuem pujant i tornem a trobar la traça que sembla més un caminet de caçador que de senglar, que torna a entrar en un altre bosquet de pins, joves i espessos que dificulten l'avanç. El senderol voreja argilagars i travessa coscollars i pinars fins que ens deixa a la part més alta del tossal, més oberta.
Senderol poc clar.
Fins ací hem pujat prou bé, sense punxar-nos ni arrapar-nos. De tota manera no és un camí aconsellable per a fer a l'estiu amb pantaló curt i samarreta sense mànegues, però ara al pic de l'hivern amb mànega llarga i pantaló llarg no presenta massa problemes.
Arribem al cim fent la volta entre els coscolls per no haver de travessar-los pel mig i ens aturem a una fita de terme des d'on hi ha una bona panoràmica dels voltants: a llevant la Mola del Morico, la Roca Blanca i Raca; a migdia la vall de Borriol, la Plana, Espadà i les muntanyes que volten el golf de València, a ponent la Penya del Corn; i al nord la Plana de l'Arc, la Serra d'En Galzeran, Serrancanes, ...
Cim del tossal de la Cova Negra.
Fem un altre tast als rotllets mentre decidim per on baixar. En principi hi ha un parell de pistes que estan a 200/300 metres al recte. Una davant, continuant els tossals. L'altra a sota, que baixa al camí real.
Ens decidim per la primera confiant que des d'eixa pista trobarem alguna senda que baixe a la vall.
Baixem cap al pinar i busquem un lloc per on passar. De seguida ens trobem sota els pinets que creixen molt espessos i dificulten el pas, sense senda clara ni traces d'animals.
Anem voltant entre el pinar i quan ja hem decidit tornar enrere trobem una senda de caçadors. Ens alegra vore alguns pinets tallats per la mà de l'home i seguim senda per enllaçar amb la pista.
Continuació cap als Buscarrons.
Sembla que anem en la bona direcció. Tot i què en molts llocs la traça és difícil de seguir al final es fa més clara.
La pista que apareix en els mapes (topo ICV) no existeix ja i s'ha convertit en senda. La seguim fins a un collet on passa a l'altra banda del tossal cap al barranc dels Buscarrons. Ací ens aturem per decidir que fer. Recte per esta vessant ix un vell camí quasi perdut que baixa cap a la vall (camí de les Solsides) però ens allunya molt del lloc on tenim el cotxe així que decidim tornar enrere i buscar un senderol que ens baixe.
Provem algun senderol però ens toca tornar enrere i finalment tornem a eixir a la part desarbrada del tossal.
Només estem a pocs metres del cim però decidim baixar en diagonal, per la cara de llevant, més costeruda, a buscar el pinar i baixar al recte a la pista que ens apareix als mapes, el camí de la Cova Negra (Linares, 2009).
Baixada al recte des del tossal.
 La baixada és tècnicament complicada perquè al desnivell s'afegeix la pedra solta que obliga a prestar atenció i baixar amb cura.
Quan entrem al pinar el trobem prou net i baixem al recte saltant els vells bancals plens de solsides.
Per sort no trobem cap tros tapat de vegetació sinó que podem avançar fàcilment camp a través fins que arribem a uns bancals més amples que seguim buscant la pista.
Camp a través pels vells bancals.
Finalment arribem a la pista que puja entre el pinar i la seguim avall. Fa poc que li han passat una màquina i tampoc té massa pendent així que sense molts problemes de seguida arribem a les faldes de la muntanya on s'acaba el pinar.
Al passar per la vora d'un garroferal decidim baixar per la vora a buscar una altra pista que corre per la falda de la muntanya.
Ací el sòl torna a canviar i retrobem la negra pissarra que havíem xafat a l'inici de la ruta i que ens acompanya fins al pla on deixa pas a la terra roja.
Travessem un ametlar i enllacem amb la pista que, entre camps cultivats, ens duu al vell camí dels romans a menys de dos-cents metres d'on hem deixat el cotxe.
El tossal de la Cova Negra.
Mirant amunt veiem els pinars que s'estenen cap al cim del tossal de la Cova Negra, des d'on hem baixat, completant una ruta d'aventura que, malgrat tot, no ens ha eixit tan mal.
Ací vos deixe un mapa de la zona: base de l'ICV modificat afegint les sendes que hi ha actualment, i el track del qual he eliminat els trossos que ens hem perdut o hem estat fent voltes per a buscar les sendes.


Ací està el track de la ruta, netejat de punts incorrectes:


Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la pobla - cova negra - cova malandrins - tossal de la vila més informació ací
la pobla - tossal de la vila
la pobla - tossal de la vila - la foia blanca

Més informació:




8 comentaris:

  1. Va ser un agradable trobada, si senyor, i molt de agrair el detall dels rotllets, bon ull va tindre Eva, per que mira que es camuflaven be en la roca, ens va agradar molt la cova, però vam patir una mica per eixir, a la pròxima anirà a la motxilla una pedaleta jejeje.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espere que vos feren profit els rotllets. Contàvem que si no els trobàveu algun animalet trauria panxa de pena.
      Veig que també vau patir per a eixir de la cova, caldrà practicar el pedal ... però no el de la bici.

      Elimina
  2. Buena idea la de explorar esas sendas.

    Tomamos nota

    Saludos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tota manera la travessa al Tossal de la Cova Negra (cap als Buscarrons) el vam fer per sendes de caçadors, prou difícils de seguir i perdedores en molts punts.
      La baixada que vam fer és camp a través seguint els camins dels senglars però estava més neta que les anteriors.
      Ara toca anar a xafar-les per a convertir-les en sendes de veritat.

      Elimina
  3. ¡Hola Xavier! A falta de grup, bones son les exploracions per zones no conegudes del tot. Així abriu sendes a la gent. Per cert, quins eren els malandrins de la cova? En la porta hi havien dos.
    Et desitjo un Bon Añy 2014 amb noves aventures i descobriments.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MALANDRÍ m.
      Lladre de camí real; bandit; cast. malandrín. Es persona de bandos que... palea ab armes tinent vida de malandrí, doc. a. 1363 (Catalana, vi, 47). Eren dos grans malandrins en Ytàlia; la un... havia nom Gebel·lí e l'altre Güelf, Eximenis Terç, c. 121. Un malandrí de la França, Picó Engl. 52.
      Etim.: del fr. malandrin, mat. sign.
      Diccionari Català-Valencià-Balear (o Alcover-Moll) http://dcvb.iecat.net/
      Nosaltres no som malandrins sinó roders.

      Elimina
    2. ¡Ah! Gràcies per l'aclaració. Jo veia alguna cosa però estaria errat.

      Elimina
    3. No massa però busca tu mateix la diferència entre malandri i roder, que no és molta.

      Elimina