dissabte, 15 de març del 2014

AL SALT DEL CAVALL PER LA COVA DE L'OCRE I LA LLOMA DE LES CLAPISSES

Tornem al Salt del Cavall perquè Ramiro i Vicent no han estat mai i es van perdre la ruta de fa un parell de mesos.
En esta ocasió eixim des del collet per on passa el camí d'Araia a Llucena i pugem per la Cova de l'Ocre seguint un track de Casiaventurilla, guiats per Pascual.

Per estalviar-nos un bon tros de pista fem la primera part en cotxe, prenent el camí d'Araia a Llucena que passa pel mas del Rogle fins que arribem als Cauets, abans de baixar cap al barranc del Salt del Cavall. Just abans i a l'esquerra es pot aparcar i és fàcil trobar cotxes de la gent que s'acosta a les vies d'escalada del barranc del Llosar. Però nosaltres no anirem cap a les vies que estan pujant per les Calçades, eixe camí ja el vam fer quan vam estar per ací al mes de gener passat, ara continuem recte per la pista passant a l'altra banda del collet i baixant cap al barranc.
Collet del camí d'Araia a Llucena.
Seguim les marques blanques i grogues del PR-CV-120, traçat sobre el camí que el dissabte de Pasqua realitzen els pelegrins de l'Alcora i que enllaça totes les ermites i esglésies de l'Alcora i que des d'Araia puja cap a la creu de Torremundo, la muntanya més alta del terme.
Baixem al barranc del Salt i el travessem pujant per l'altra banda. Encara que anem per pista no se'ns fa gens monòtona al ser estreta i envoltada d'un jove pinar que creix amb força tot i que li vindria bé una bona aclarida. Esperem que les cabres i els cabirols que s'han fet els amos d'estes terres buides de gent prenguen el relleu de les ovelles i cabres domèstiques i mantinguen la biomassa a ratlla.
Inici de la senda a Torremundo del PR.
Deixem a la dreta la senda que puja cap a Torremundo, que fa la funció de Creus o Via Crucis, tot i què fetes de manera més precària.
Nosaltres continuem rectes per la pista, passant per davant del Salt del Cavall, que separa el Tossaló de Panolla del Pinar de Lliberato. Des d'ací es pot observar el portentós salt que va fer el cavall de Sant Jaume mentre s'obrien les muntanyes, segons la llegenda.
El Salt del Cavall des de les Llobateres.
Continuem a bon pas per la pista i un poc més avant, quan enfila el barranc de de la Mina del Furgo, ens desviem per la dreta per la pista que puja a la Cova de l'Ocre.
Conforme anem guanyant altura anem girant-nos per a poder vore la clotada que hem deixat als nostres peus per on passa el barranc del Salt i, ja més lluny, els masos d'Araia.
Camí de la Cova de l'Ocre.
La pista acaba a la vora d'un vell corral i just per la vora una fita marca la baixada a l'entrada de la Cova de l'Ocre, tancada amb porta per a protegir-la ja què és la llar de diferents espècies de rates penades en perill d'extinció.
La Cova de l'Ocre.
Retornem al camí i continuem amunt per una senda prou clara que remunta per la vessant de la muntanya.
La senda fa un parell de revoltes i gira a l'esquerra enfilant la banda de baix dels cingles on s'alça el mas de la Savineta. Arribats a este punt el vell camí es torna intransitable i seguim recte amunt per un crestall rocós que apunta al mas.
Pujant al mas de la Savineta.
Passem per la vora d'un avenc natural i d'un altre que sembla més bé una cata minera abans d'arribar a un molló pintat de blanc. Per les vores hi ha palmes seques, pot ser usades per engalanar el molló com solen fer en molts masos, i ara escampades per les ventades de l'hivern.
Des d'ací veiem ja davant nostre el mas de la Savineta, solitari però que no sembla abandonat doncs hi ha tot d'atifells escampats pels voltants, i amb la teulada de la casa principal nova.
El mas de la Savineta.
Ens acostem al mas buscant el camí que n'ix i enllaça amb el mas de Beltran quan ens ix una perdiu de baix dels peus. Fa una curta revolada i s'atura dalt de l'aljub, donant temps a immortalitzar-la abans de fer una revolada més llarga perdent-se de l'altra banda. No deu molestar-la massa gent en estes tranquil·les i solitàries muntanyes.
L'únic habitant del mas.
A l'era del mas, a la banda de dalt com sempre, trobem un vell carril convertit ara en senda que és el camí d'accés al mateix. Per a dur totes les coses que es veuen, i també els materials de construcció per a reparar la teulada bé que devien entrar per ací però ara sembla abandonat i fa temps que no passa cap cotxe. De tota manera per anar a peu no presenta cap problema.
Camí del mas de la Savineta.
Travessem els bancals erms i plens de brossa, passant sota una bassa on s'acumula l'aigua naixenta d'un pouet.
Un poc més avant unes branques ens barren el pas, just abans de passar pel pouet del mas de la Savienta. El pou està sec però encara conserva l'abeurador d'obra i una gran bassa rodona que pot ser feia funció de llavador.
Barranc de la Mina del Furgo.
Continuem camí passant per alguns bancals abandonats no fa tants anys i constatem que fa prou que no passa cap vehicle. Trobem un poc més avant alguna altra barrera de branques que fa temps que no s'han menejat, i el camí ple de brosses.
Arribem així al mas de Beltran.
Font del mas de Beltran i camí a la Savineta.
Abans del mas, i sota una gran carrasca es troba la font del mas de Beltran, ara descurada i amb no molt bon accés. Just ací també hi ha una barrera de ferro per tallar el pas al mas de la Savineta. Fa anys, passant pel mas vam entrar a vore la font, que aleshores es trobava cuidada i amb bona aigua, i vam coincidir amb un home que anava pista endins cap al mas amb el seu sis-cents. Pot ser eixe és el darrer cotxe que va passar pel camí...
L'últim vehicle que va passar fa deu anys?
Uns metres més enllà de la font s'alça el mas de Beltran. Fa anys ací devien viure unes desenes de famílies, ara no viu ningú ni podria fer-ho doncs no queda cap casa amb sostre i fins i tot moltes estan completament assolades.
El mas de Beltran.
Ací al mas de Beltran em ve a la memòria quan vaig passar per ací amb mon pare, en una de les últimes excursions que vam fer junts. Vam pujar per la pista, aleshores intransitable després de les fortes pluges de la tardor del 2000, els pins eren més menuts i al mas de Beltran hi havia més parets dretes i fins i tot la font es trobava arreglada. Ara el mas està un poc més assolat i el bosc torna a cobrir-ho tot, i és que les persones passen però la vida continua.
El mas de Beltran ara fa just dotze anys.
Al mateix mas trobem el camí d'Araia a Llucena, ara pista, i què hem deixat barranc avall per a seguir el camí de la Cova de l'Ocre. Ara el seguirem amunt cap al collet del mas de l'Om, remuntant un barranquís que baixa de les mines de Furgo.
Deixem a la dreta la casa de Furgo, ara quasi assolada, i de seguida arribem a l'ampla collada per on passa un assagador que ve de la creu de Torremundo. Una pista que ve des del coll de les Coronetes el segueix, però baixa cap al mas de l'Om, per ella passa el PR-CV-327, camí de Foios, que fa la volta a Llucena.
Nosaltres seguim a l'esquerra per l'assegador que de seguida coincideix amb la pista. Conforme pugem s'obri la vista a la nostra dreta i podem vore el barranc de les Foies i el riu de Llucena, a sota nostre, i de l'altra banda la serra de la Creu, la Lloma Bernat i sempre per damunt Penyagolosa.
Pista i assegador a les Coronetes.
Deixem a la dreta la mina de les Ferreries, de la qual només podem endevinar les escombreres, i arribem al Pla del Menut on ixen dos pistes a l'esquerra. Seguim per la primera que puja recte a la Lloma de les Clapisses i arribem a una antena des d'on hi hauria millors vistes si el dia estiguera clar però que així i tot ens permet vore quasi tot el terme de Llucena, que no és xicotet.
Lloma de les Clapisses.
Retornem al Pla del Menut i continuem per l'altra pista que ens porta al mas de les Ferreries. Es tracta d'un mas menut, en procés d'enrunament però que presenta un annex de pedra seca en molt bon estat i una sèrie de construccions de pedra seca destinades a solls, corrals i cisternes.
Mas de les Ferreries.
També podem vore un forn d'algep, igual que els de cal però on no calia estar tantes dies coent. Suposem que es d'algep doncs a la vora encara es troba una bona càrrega d'algep.
Caseta de pedra perfecta a les Ferreries.
Des del mas continuem pel camí que es fa senda i passa per la vora d'un bancal d'ametlers florits i enfila una llarga lloma que baixa cap a la Selleta, collet que separa la Foia dels Panxanegres del Pinar de la Drapera.
Senda a la Selleta.
Es nota que per ací encara pastura la rabera de cabres del mas de les Coronetes que mantenen les sendes obertes. El dia que ja no es pasture és fàcil que ja no es puga passar per estos tossals.
Nosaltres seguim baixant per la dreta de la lloma, mirant cap al barranquet dels Focinos, i passem per un rodal de pins que han escapat dels incendis que, malauradament, tan sovint han assolat estes muntanyes.
Baixant per un vell assagador.
Seguim el que sembla ser un vell assegador, doncs té una paret a l'esquerra, i passem vora un corral i un bassot d'abeurar abans d'arribar al coll de la Selleta.
Per ací ja vam passar un parell de vegades fa anys, pujant per la dreta des de la Foia dels Panxanegres cap a l'esquerra, per una senda poc clara que baixa a enllaçar amb un camí que mena cap al mas de Beltran. Ara però ens costa de trobar la senda. Arribem al coll on s'ha netejat la senda però no en trobem la continuació així que ens acostem a l'assolat mas de Panolla mirant de recordar el camí seguit anys enrere. Amb un poc d'intuïció i moltes equivocacions finalment trobem una vella pista que baixa a la Foia dels Panxanegres, clapejada d'ametlers florits.
Pista vella sota el mas de la Panolla.
Continuem baixant per pista còmoda cap al fons del barranc del Salt, ja per fi de retorn. En una de les revoltes de la pista i dins d'un barranquís trobem la font del Brostal, eixuta i sense aigua.
Ametlers a la Foia dels Panxanegres.
El camí enllaça amb la pista que corre per dins del barranc a l'altura del mas d'Eugenio que queda dalt nostre. Nosaltres seguim la pista a l'esquerra i de seguida enllaça el camí que baixa per la Solana del mas de Batxero. A partir d'ací el camí ja el tenim més fresc doncs vam passar només fa dos mesos.
El barranc del Salt i el Roural.
Continuem sense perdre temps pista avall i l'abandonem quan ix del barranc i puja cap al Roural que fa honor al seu nom al trobar-se clapejada de roures joves.
Ens aturem a fer un glop abans d'entrar a l'estret que dona pas al Salt, i continuem per l'interior.
Entrada al Salt del Cavall.
Passat el primer estret el barranc s'obri.
Continuant pel barranc ens trobem un nombrós grup de gent que puja en direcció contrària. Sempre és agradable trobar gent en estes muntanyes solitàries, encara que el Salt deu ser l'única ruta concorreguda que podem trobar en esta part del terme de Llucena.
Passem sota els cingles més alts que separen el Pinar de Lliberato del Cabeçó de Panolla o de Sant Just, i continuem per la part més espectacular del barranc què, en part, és al què hem vingut.
Tram final del congost.
Eixim finalment del tram més espectacular i els cingles van fent-se més baixos fins que ja només tenim costeres poc empinades a banda i banda.
Un poc més avant trobem una fita a l'esquerra que assenyala la senda que puja al camí d'Araia, per on hem passat abans. Ací ens dividim i uns continuen per la pista, que en principi sembla més curt, i els altres seguim el llit del barranc, convertit ara en una rambla més coberta de còdols.
Barranc del Salt del Cavall aigües avall del Salt.
Ens trobem quasi a la vegada al punt on la pista travessa el barranc i, per tant, podem afirmar que el camí és igual de curt anant per un lloc que per l'altre, tot i què per la pista hi ha millor peany.
Ja només ens queda la darrera costereta per a pujar al collet on ens hem deixat el cotxe i, com no, visitar el bar d'Araia.
Rehidratant al bar d'Araia.
I a la terrassa de les antigues escoles d'Araia, ara bar, acabem la ruta del dia. Encara ens queda un dinar per davant però això són figues d'un altre paner.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

mas del rogle - molí ros - les calçades - salt del cavall més informació ací
araia - mas de batxero - araia
torremundo - salt del cavall
vila-real - llucena - sant joan


Més informació:
En els casos on hi ha una divergència entre topònims s'ha optat per seguir els retolats al mapa d'El Tossal del terme municipal de l'Alcora.


dissabte, 8 de març del 2014

FONT DE SANT JOSEP A PIPA PEL GARRUT

Hui hem tornat a la Vall i hem fet com qualsevol vallero que se precie: pujar al Pipa. I no ens hem calfat massa el cap doncs ho hem fet seguint el PR-CV-241 que des fa la volta a la part més meridional del terme abans de pujar al Pipa.
Eixim des del pàrquing de la font de Sant Josep on ens espera Vicent Solo d'Artana, que també s'ha afegit a la ruta i ho fem seguint les marques del PR que segueix la senda del Quistel, que recorre la vora esquerra del barranc de Sant Josep passant per la bassa de Quistel.
Senda del Cristel.
El camí acaba a una zona de nova urbanització que s'estén entre la Colonia de Sant Antoni i la Vorellada del Quistel i que, com tantes altres, no té encara ni una casa construïda, només carrers i faroles.
Per la part alta mou la senda de la Balona que puja per una llarga lloma que davalla des del Pipa. Només comencem a pujar trobem un cartell que informa d'un itinerari per a conèixer les trinxeres de la línia XYZ que es troben en esta part del terme.
Senda de la Balona que es veu al fons.
 De l'altra banda del barranc queda l'ermita de Sant Antoni i deixem un senderol que hi va, i és que tots els voltants estan plens de sendes, sendetes i senderols que s'encreuen i van en totes direccions. Es nota que la Vall és un poble gran i també que hi ha molta afició a la muntanya, tant per a còrrer com per a caminar.
El camí que seguim finalment aboca a la pista que puja des de la font de Sant Josep, passant per davant de l'ermita de Sant Antoni, i ací el rodeno aflora a la superfície tot i què la vegetació no l'acompanya i és que tota la banda que mira a la mar està totalment deforestada.
Camí de la Balona.
Continuem per la pista disfrutant de boniques vistes sobre la Plana i la mar fins que la deixem a l'esquerra per seguir per una senda que retalla la pista pel Racó de Montesinos. Per la dreta continua una senda que puja a Pipa per la Balona.
Aljub al Racó de Montesinos.
Passem per dalt d'un aljub arreglat. L'única vegada que vaig passar per ací, l'agost del 2003, estaven arreglant este i altres aljubs que es troben al llarg del PR. La veritat és que no tinc un gran record d'eixe dia i pot ser per això no havia tornat per ací, i no va ser pel recorregut sinó per la calor ja que vam estar a punt de la deshidratació i això que ens van donar aigua en diferents punts del recorregut.
Per sort hui és diferent i que fa calor per al temps encara es pot anar amb mànega llarga.
Reparació de l'aljub l'estiu del 2003.
Retrobem la pista un poc més avant i la seguim fins que acaba i des d'ací comencem la baixada cap als corrals i font del Garrut. A la nostra dreta deixem una altra senda que també acaba dalt de Pipa.
Senda al Garrut pel Racó de Paulo.
Baixem per una senda que va fent revoltes a buscar els corrals, deixant a la dreta les raconades que queden als replecs de Pipa i, abans d'arribar deixem una nova senda que puja a Pipa pel Palmeralet, i és que tots els camins van a Pipa i ens permet acurtar o allargar tant com vulguem la ruta. A més com que en tots els encreuaments trobem pals amb les indicacions d'on va cada senda és molt fàcil de fer-nos la ruta  a la carta.
Camí empedrat des dels Corrals del Garrut.
Seguim baixant i passem per la vora dels vells corrals del Garrut, i un poc més avant arribem a la fresca raconada on es troba la font del Garrut. Fa anys quan vaig passar per ací es trobava quasi perduda i no era massa aconsellable beure, ara s'ha recuperat l'entorn i també la font i fins i tot hi ha un tros de coco a manera de got per a beure, rememorant els vells trossos de suro que hi havia a les fonts d'Espadà.
Tastant l'aigua de la font del Garrut.
Des de la font baixem a buscar el barranc, i ens costa un poc perquè hi ha unes quantes sendes que es creuen i no tenim massa clar quina és la correcta. Al remat no ens costa massa de trobar i arribem al camí del Garrut que remunta el barranc del mateix nom cap al coll del Garrut.
Camí del Garrut.
El camí del Garrut és el camí més ben empedrat, i també el més ben conservat de tot el terme de la Vall i, possiblement el millor conservat de tota la serra d'Espadà. Nomér per fer este tros de camí paga la pena tota l'excursió.
Fa anys quan vam passar ens el vam perdre perquè ens vam equivocar de l'altra banda i vam arribar a la font pel camí de les Solanes. Ara però el fem sencer tot i què el PR no ho fa.
Quan arribem a la senda de la Cagarrita abandonem el PR, que continua per ella passant pel coll del Carrascalet per baixar al camí de les Solanes. Nosaltres acurtem la ruta per tal de fer sencer el camí del Garrut que puja fent llaçades cap al coll.
Camí del Garrut sota el Carrascalet.
El camí continua fins que arriba a uns bancals treballats que assenyalen la proximitat del coll. Ací s'ha traçat una moderna pista per damunt del vell camí acabant així l'encant que ens ha acompanyat des de la font.
El camí del Garrut fet pista.
La pista transpon el coll i baixa cap a l'Alfondeguilla, pero nosaltres quan arribem al coll trenquem a la dreta reprenent el PR seguint, finalment, cap a Pipa.
El coll del Garrut separa Pipa del Rodeno, que queda a la nostre esquerra, i ens el deixem per a una altra vegada tot i què el Rodeno és una muntanya molt més atractiva que Pipa i hi contrasta vivament pel color; el blanc de Pipa amb el roig del Rodeno; i la vegetació: els pins vers i sureres del Rodeno amb els pins borts del Pipa.
Senda del Palmeralet.
Pugem pel Palmeralet deixant el Rodeno al fons. Per ací puja també la Volta al Terme de Fondeguilla i és esta la darrera costera que fa abans de la llarga baixada de Pipa.
Mentre pugem enllacen per la nostra dreta el parell de sendes que hem deixat camí de Pipa abans del Garrut, i ja prop del cim per l'esquerra, la senda que puja des de Fondeguilla.
A dalt del Pipa també trobem trinxeres i, com no, gent, doncs és segurament la muntanya més popular de tota la serra i estrany és el dia que puges i no trobes ningú.
Com no, ens fem la foto de rigor al vèrtex.
Cim de Pipa.
Seiem mentre observem el paisatge, difuminat per les boirines. Encara que Fondeguilla i la Vall es veuen perfectament als nostres peus, i fins i tot podríem traçar un plànol urbà dels seus carrers d'ací on estem. Però cal baixar que hui no toca fer la volta llarga i ho fem seguim el PR, passant pels cingles de Pipa, que envolten el cim i que cal baixar amb precaució.
Un poc més endavant deixem la Balona a la nostra dreta i girem a l'esquerra per la llarga baixada que ens portarà per l'ombria de Pipa, sempre prop de la ratlla de Fondeguilla, fins al Racó del Batle.
Senda de l'ombria de Pipa.
La baixada és fàcil fins que trobem un desviament a l'esquerra que enllaça amb la senda de Pipa que puja des de Fondeguilla. Ací seguint avall hi ha un tram que cal desgrimpar però està perfectament senyalitzat i condicionat amb cordes que tot i no fer falta ajuden a baixar.
Tram amb cordes.
Ja només ens queda encarar el llarg descens, de quasi 400 metres de desnivell, que ens portarà al Racó del Batle.
Mentre baixem trobem unes famílies amb els fills, alguns molt menuts, que pugen cap al Pipa. Ja tenen valor els xiquets doncs esta no és la pujada més fàcil ni còmoda, i quan arriben dalt s'hauran guanyat el cim de sobres.
La Vall i les Coves de Sant Josep des de la senda de l'ombria.
Nosaltres ho tenim més fàcil i continuem baixant, ara per dins del bosc que s'arrapa a les faldes de la muntanya volent colonitzar-la i ocupar el lloc que li pertany, fins que arribem al Racó del Batle on, en una revolta del riu, baixem al seu llit i el travessem per seguir una conducció d'aigua formigonada que és més bon peany que els cudols del barranc.
Senda vora el barranc de Sant Josep.
Ja només ens queda seguir este passeig, al menys ho sembla pel trànsit que té, per arribar a les Coves de Sant Josep. Abans però passarem sota unes sureres, les úniques que hem trobat en tot el camí i que ens recorden que, encara que no ho semble, estem en Espadà.
Rehidratant a les coves de Sant Josep.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

alfondeguilla - pipa - penya migdia
la vall - pipa - fondeguilla - la vall
la vall - fondeguilla
la vall - pipa -rodeno - aiguamolls - garrut
marianet - fondeguilla per la vtf

Més informació:

dissabte, 1 de març del 2014

CINC MILS D'ESPADÀ 2014

I ja en van 9, vam començar com una broma i s'ha convertit en tota una clàssica on cada vegada hi ha més participació. I, com no, parlem dels cinc mils d'Espadà.
No m'entretindré ací explicant com va eixir la idea perquè està escrit a un altre lloc, ni tampoc a descriure'n els llocs per on es passa com ja vaig fer l'any passat (tot i què enguany n'hem fet una modificació pot ser definitiva). Així que toca només fer una crònica del que va passar a l'excursió.
Com els darrers anys eixim a les 8 del matí. Hem anat avançant l'hora d'inici per tal d'arribar més enjorn a Torralba i ja hi ha qui proposa eixir a les 7 i mitja. El què si que ha canviat ha estat la data, per qüestions de calendari enguany l'hem feta quasi un mes més tard que l'any passat. Solia ser al febrer però l'inici de març ens ha dut un dia més llarg i un millor temps, així el més comentat ha l'eixida ha estat el bon dia que feia. Si tenim en conte que estava un poc núvol i amb un ventet fresquet tampoc podem parlar d'un dia excepcional però acomparant-lo amb l'aire de l'any passat o del fred de l'anterior quan la font d'Alcudia estava gelada la veritat és que ha estat un bon dia per caminar.

Enguany som vint-i-nou valents els que ens disposem a fer la ruta. L'any amb més participació per a una ruta que sempre ha estat per a minories.
Plaça de l'Alcudia.
Foto P. Ortells.
Després de la foto de rigor a la font de la Plaça d'Alcudia comencem la marxa a bon pas, com sempre, camí de la primera dificultat muntanyosa del dia deixant enrere el poble d'Alcudia, encara adormit a eixes hores del matí.
Eixint d'Alcudia.
Només pujar la primera costereta i abans d'arribar a la carretera ja veiem davant nostre el primer mil: el pic de l'Espadà, que no destaca massa del llarg espadat que li dona nom a la serra.
Avancem per la carretera observant-lo fins que l'abandonem abans del pontet que travessa el barranco de la Chelva i el travessem agafant la senda que ens portarà a dalt de tot.
És esta la pujada més llarga al pic, i la pujada més llarga que podem fer en tota la serra, sinó en distància si en desnivell doncs haurem de remuntar 640 metres abans d'assolir el cim.
Inici de la pujada a Espadà.
Comencem la pujada en un grup que de seguida s'estira i es va trencant en grupets. Jo com sol ser habitual em quede darrere per tancar la marxa, i per fer la pujada més tranquil·la doncs li tinc molt de respecte a la pujada perquè ja vaig patir una "pájara" pujant-la, però en aquell moment era al final del dia i portàvem ja molts quilòmetres en les cames des de Vila-real.
De tota manera cal agafar-s'ho amb calma que el dia és llarg i així anem tranquils i xerrant tota la pujada, senyal que no anem per damunt les nostres possibilitats.
Senda del Zurrón.


Passem per la Cantera Barberan, la part més bonica de tota la pujada i, al meu parer, un dels millors racons de la serra. Si té un poc de neu recorda els paisatges pirinencs.
Una vegada dalt la cantera veiem a l'esquerra i de l'altra banda del barranc de la Juliana un bosquet de castanyers que, despullats, esperen la primavera.  No és l'únic grup de castanyers que hi ha a l'ombria de l'Espadà però sí el més gran.
Tram final de la pujada.

Encarem la part final de la pujada i finalment enllacem en un colladet amb la senda que puja des de la Nevera i continua per la cresta de la serra. Nosaltres la seguim a l'esquerra.
Ací mateix hi ha una menjadora per a les perdius de la societat de caçadors d'Alcudia, escrit ben gran, i què s'ha convertit en un femer doncs alguna gent sembla que l'ha confosa amb una paperera i ha anat tirant deixalles diverses. Com comenta algú és senyal evident que encara els falta molta cultura de muntanya.
Quan girem cap al pic trobem a Julio que ja baixa. Com cada any ell i alguns amics faran la volta completa retornant a Alcudia des de Torralba i no s'esperen al cim sinó que continuen cap a la Ràpita. Nosaltres continuem pujant i anem trobant gent que ja torna de l'Espadà.
Hem eixit a les 8 tocades (al rellotge del campanar quan eixíem) i arribem al cim a les 9 i quart. Però és que els primers ja fa vint minuts que han arribat i és normal que continuen. De tota manera quan arribem al cim encara som una bona colla per a fer-nos la foto.
Pic d'Espadà.
Foto P. Ortells.
Tot i què fa bon dia no ens entretenim gens i comencem la baixada cap a la Nevera.
Passem per la carena plena de carrasques i deixem a l'esquerra l'Alt de la Pastora on està el vèrtex geodèsic. Enguany no caminem les poques passes que ens hi separen sinó que continuem a bon pas cap avall.
Baixada per la Pastora.

Travessem la darrera part de la carena on els pins grans i alts i les roques de sota conformen un paisatge captivador i encarem la llarga baixada cap a los Casatañeros.
Abans però deixem a l'esquerra la senda a l'Estuco per on la setmana passada va pujar la marató d'Espadà i, entre comentaris i anècdotes arribem a la Nevera.
Tram final a la Nevera.

Al coll de la Nevera només ens aturem el temps justet per a llevar-nos roba en previsió de la pujada que ens espera i fer un glop d'aigua. De seguida cal continuar que encara queda molta llonganissa per davant.
Collado de la Nevera.
Comencem a pujar a las Dos Tetas. Una de les pujades més dures de la ruta.
Ja quan baixàvem hem vist els primers pujant, i és que ens porten prou avantatge.
Ací el grup torna a estirar-se i fraccionar-se en xicotets grupets. Jo seguint el costum hem quede enrere per a pujar més còmodament i sense presses.
Una de las dos Tetas.
Així acabem coronant els darrers las dos Tetas i ja podem vore el tram que ens queda per a pujar a la Ràpita.
La tranquil·litat que trobem hui a las dos Tetas contrasta amb els combats que van tindre lloc ací durant la guerra civil, i és que cada una estava en mans d'un exèrcit.
La Ràpita i la vall de Xinquer.
La pujada a la Ràpita és diferent a la d'Espadà i fins i tot es podria dir que és el contrari que aquella. Si aquella és llarga i constant, sense quasi descansos però sense grans pendents, ésta va pujant amb fortes costeres que alternen amb trams amb poca pendent o fins i tot planers de manera que castiga més les cames amb el canvi de ritme, i també perquè ja portem l'altra al cos.
Tram dalt del Corral de los Navarros.
Arribem primer al Pinar del Alto de los Cubos i passem per un dels trams més interessants de la ruta. Es tracta d'un pinar adult que corona un espai relativament pla que s'està als peus del cim principal de la Ràpita.
Només eixir del pinar ens queda el tram final de pujada, desarbrat a causa d'un xicotet incendi provocat per un llamp fa uns quants anys però on encara podem trobar roures de fulla ampla.
Pinar de los Cubos.
Ja només ens queden uns metres per arribar al cim. Quan ho fem ja estan tots esmorzant i ens afegim de cor. Ja portem tres hores de camí i hem fet prou de fam.
Enguany s'està bé al cim tot i què les vistes cap a la mar estan un poc tèrboles, segurament per la boirina però també podria ser per la bota de vi que corre pel cim.
Esmorzant a la Ràpita.
Després d'esmorzar ens fem la foto de grup al cim, l'última en què estem tots doncs Julio i companyia continuen de seguida la marxa doncs des de Torralba encara els queda la tornada a Alcudia. Uns quants més s'afegeixen a la colla però la majoria baixem en grup, com sol ser habitual.
El grup complet a la Ràpita.
Baixem tranquil·lament iniciant la segon part de la ruta, i és que podem separar la ruta en dos parts ben diferents: fins a la Ràpita la ruta és molt dura tant pels forts desnivells com pel ritme de la marxa, i no hi ha un grup compacte sinó que cadascú puja al seu ritme; a partir de la Ràpita, però, la ruta és més suau i es fa en grup, encara que a bon pas.
Baixant de la Ràpita.
Baixem al coll per on passa el camí d'Algimia a Villamalur i continuem per l'altra banda. Unes paletes noves ens indiquen la direcció a seguir cap al Alto de las Orenzas. Es tracta d'una pujada curta que passa pel costat del tossalet calcari on conflueixen els termes d'Alcudia, Matet i Algimia.
Des d'ací veiem clarament la Lastra davant nostre mentre caminem pel pelat.
La Lastra des de las Orenzas.
Baixem de las Orenzas i continuem per una senda que segueix el vell assagador de la Ràpita fins a un collet. Este tram és un dels més bonics de la ruta on les sureres alternen amb els pins i les carrasques, que es fan dominants a partir d'ací.
Deixem al coll la senda que segueix l'assegador i fa la volta a la Lastra per las Umbrías i pugem recte per un senderol menys xafat.
Anem trobant algunes trinxeres de la línia XYZ i també trobem als capdavanters que baixen de la Lastra per a buscar las Umbrías i baixar per un senderol de caçadors fins al barranco del Camperi que corre per la seua falda.
La Lastra.
Foto P. Ortells.
Nosaltres continuem amunt i ens desviem per fer el cim, totalment cobert de carrasques i que impedeixen la visió de la vall de Segorb de la qual la Lastra és un magnífic mirador.
Cim de la Lastra.
Com que vam vore que Casiaventurilla van fer la baixada per un camí diferent, proposem fer-la nosaltres també i provar a vore que tal és, així que en conte de retornar al collet baixem per un senderol perdedor, i que de fet perdem a trossos, cap al collado del Tajo que separa la Lastra del Alto de la Cueva Roya.
Travessem de baixada bosquets de carrasques ja grandetes que alternen amb el pinar abans de trobar la senda del Carro, i és que a l'ombria de la Lastra es troba el millor carrascar de tota la serra d'Espadà amb exemplars prou vells que degueren escapar de la destral dels carboners que va acabar amb la majoria de les carrasques als anys 50 i 60.
Baixant al collado del Tajo.
Arribem al collado del Tajo, pot ser en altres temps hi va haver algun Tajo, nom aragonés per al teix, com també hi havien teixos al Tajar de Torralba abans de l'incendi del 94. Ara però es troba prou pelat.
Ací el rocam canvia i deixem enrere el rodeno per passar a la calcària.
Des d'ací baixa per l'esquerra una senda poc clara cap a la Cueva Roya, però nosaltres seguim per la dreta cap a la nevera del Carro.
Trinxeres al Carro.
Passem per la vora de grans trinxeres que formen part de la línia XYZ i que miren cap al Gobanar i els Altos de la Cerretilla i de la Muza, on es troben les trinxeres contràries, i és que el barranco del Camperi que passa pel mig fou línia de front els darrers sis mesos de la guerra civil del 36.
Nevera del Carro.
Foto P. Ortells.
Arribem finalment a la nevera del Carro, una de les sis neveres de la serra i no precisament la més gran.
Des de la nevera continuem una trossada més i arribem al Corral Nuevo, vell i assolat completament. Ací acaba la pista que puja des de Matet i just ací hem d'agafar la senda que baixa al barranco del Camperi.
Agafant el camí del Carro a Cuatro Caminos.
Fa anys, quan buscavem la manera d'enllaçar la Lastra amb el Pinar vaig trobar un caçador en este mateix punt que em va parlar d'eixa senda però l'entrada es veia molt tapada i al final vam triar una altra baixada que ens va semblar més fàcil, ara es troba netejada i clara. El seu traçat és més agradable i fàcil que la baixada al recte que fèiem els altres anys i encara no hem arribat baix que tothom està encantat i ja proposa que l'any que ve tornem pel mateix camí.
Camí a Cuatro Caminos.
Baixem pel vell camí travessant un reguer que baixa des del Collado del Tajo i seguint-lo fins a enllaçar al barranc amb la pista asfaltada que uneix Villamalur i Matet i que seguim a l'esquerra i avall.
Pista de Villamalur.
Passem un xicotet estret on el camí coincideix amb el barranc i està fet de formigó per a preservar-lo de les riuades i un poc més avant el deixem travessant uns bancals abandonats per a enllaçar amb el camí vell de Matet a Villamalur.
Camp a través buscant el camí.
El camí comença a pujar en el què és la llarga pujada al Pinar, però tan llarga que el desnivell només es farà notar al final. De moment seguim el camí real, empedrat en alguns trams, i què presenta un traçat còmode, pensat per a poder pujar amb els matxos carregats. Com nosaltres no anem carregats encara que no siguem molt matxos (només ve una dona) ho pugem sense massa complicacions.
Camino de Villamalur a Matet.
Travessem un reguer que aporta molta humitat i on hi ha una antiga font, perduda entre els xops, abans d'encarar una costereta que ens deixa a una pista, substituta del camí i que ens porta al Collado.
Darrera costera del camí real.
Continuem pujant per pista fins al collado on enllacem amb la pista de Pavías que seguim a l'esquerra. L'any passat de tant d'aire que feia se li va envolar la gorra a Montilla i encara està buscant-la. Hui però, tot i que no l'hem trobada el dia és més agradable encara que el sol no aprete massa.
Pista de Pavías. El Pinar al fons.
Encarem des d'ací la part final de la pujada que ja veiem mentre continuem la pista que planeja.
Abans de començar a pujar tenim la primera baixa, o no tant. Ferran de les Alqueries, que és el primer any que ve no es troba en forces de fer la ruta original i decideix continuar per l'asfalt cap a Torralba. Li expliquem que ha d'agafar una pista a la dreta que passa pel collado de la Rocha i baixa cap a Torralba, però finalment tindrà un guia local perquè Vicente l'acompanya que vol estar pronte a casa per vore a la família, encara que ens acompanyarà al dinar. En som dos menys doncs quan comencem a pujar el Pinar.
Senda al Pinar.
La pujada del Pinar es fa dura, sobretot perquè ja portem molts quilòmetres i molt de desnivell a les cames, però per sort no és massa llarga i arribem a l'aljub que es troba a un collet. Crec recordar que algú hem va contar qui el va fer i em va dir el nom, però no en vaig prendre nota i ara no el recorde.
Tram final de pista al Pinar.
Des d'ací pugem al Pinar per la pista, hi ha una senda que també va però ja l'agafarem per baixar.
Arribem a la caseta forestal que hi ha quasi al cim en contagotes, la pujada no és dura però ha fet estirar-se i separar-se el grup, i conforme arribem ens estirem tots al sol al pedrís de davant la caseta. Ja són les dos i és hora de dinar però ens conformem en fer un mosset lleuger tot esperant el dinar de Torralba.
El Pinar.
Foto P. Ortells.
S'està bé al solet i cal fer un gran esforç per alçar-se i continuar la marxa, però ara ja ens queda poc, només una pujada.
Camí del Tajar.
Continuem a bon pas per la pista que travessa per dalt el Pinar, fins que arribem a la punta contrària, al Tajar que com bé diu el nom és un bosc de teixos que encara existia l'any 1994. Ara però no sé si en quedaran doncs els teixos no rebroten després dels incendis i la zona s'ha convertit en una autèntica selva on no es pot entrar, la qual cosa hauria de facilitar la recuperació de les espècies més sensibles.
On acaba la pista continua una senda que baixa entre penyes al collado de la Rocha, per on passa el camino de Torralba a Matet que baixa pel barranco del Perrudo. Ací trobem també el SL-CV-103 que seguirem cap al Pinar.
Collado de la Rocha.
Enfilem amunt per la senda de la Rocha que puja primer pel tallafocs i després fa la volta per buscar la senda del Pinar que puja des del poble al cim de la Santa.
Senda de la Rocha.

Rodant a buscar la senda del Pinar.
Arribem a la senda del Pinar i per sort hi ha una fita que marca el lloc on enllacen les dos sendes. L'any passat acabaven de passar les màquines que van obrir els grans tallafocs que tallen les muntanyes i de passada van destrossar bona part de la senda del pinar obrint una pista per damunt. Enguany la ferida oberta no és tan visible però encara tardarà uns anys en tancar-se.
Grèvol vora la senda del Pinar
Continuem ara pujant la darrera costera del dia, que només per això ja és pesada. Per sort el pinar i els grèvols que trobem pel camí ens alegren la vista ... quan podem alçar els ulls de terra.
Finalement assolim el cim on es troba el vèrtex amb l'alegria d'haver complit un any més la pujada als cinc mils d'Espadà. Ara ens toca la baixada però després del que portem això és poca cosa.
La Santa.

La Santa.
Foto P. Ortells.
En la pujada el grup s'ha tornat a estirar, però esperem a tothom per a fer la foto de cim i iniciem tot seguit la baixada.
Senda del Pinar, malferida per les màquines.
La baixada sempre és més agradable que la pujada però jo m'ho agafe amb calma. Les cames han començat a queixar-se en la darrera pujada i enguany m'havia proposat completar la ruta sense cansar-me (massa, clar). Així que procure no còrrer tot i què al final acabe baixant mig corrents mig caminant, perquè les ganes d'arribar poden més.
Senda del Pinar.
Entrem finalment a Torralba quan Julio i els companys encara no han acabat de dinar i és mentre ens arreglem que continuen la ruta cap a Alcudia pel GR. Encara els queden entre dos i tres hores, depenent de com vagen les forces. Per sort per a nosaltres la ruta ja ha acabat així que ens arreglem un poc a la mateixa plaça de Torralba abans de fer-nos la foto final.
Plaça de Torralba.
Església de Torralba.
Foto P. Ortells.
Però encara no és el final, encara ens queda un bon plat d'olla i tombet de bou, acompanyats de cervesa, vi i bona companyia, i per finalitzar un cremadet. Un punt i final immillorable per a una ruta que no té desperdici.
I no deixem res al plat doncs tot està molt bo, i el dinar a les quatre de la vesprada i les quasi huit hores de caminada també ajuden.
Dinar de germanor.
La sobretaula és llarga perquè fins a les sis no ens han de pujar els taxis d'Ayódar que ens retornaran a Alcudia per tancar el cercle.

Ací està el track:



I ací altres entrades que comparteixen part de la ruta:

el prao - la santa - el tajar - barranco berniches més informació ací
torralba - pinar més informació ací
2 mils espadà 2012 més informació ací
nevera - ràpita informació detallada ací
nevera - estuco - rapita - puntal del gordo més informació ací
ft calçada - ft parra - pic espadà informació detallada ací.
algimia - la lastra informació detallada ací
5mils espadà 2013 més informació ací
matet a torralba per penya huesa més informació ací
4mils d'espadà

Més informació: