dissabte, 7 de març del 2015

DE VILAFAMÉS A LA BALAGUERA PER LA FONT DE LES PIQUES I TORNANT PER LES ROQUES DE MALLASSÉN

Tornem a Vilafamés, que ja fa temps que no veníem, i aprofitem per fer una ruta circular pujant a la Balaguera de la Pobla, una muntanyola que destaca a l'extrem nord de les serres de Borriol i Vilafamés.
La idea inicial era seguir un track d'Abel Ibañez i travessar de part a part la serra però al final les coses no sempre ixen com hom les planifica, sovint millor.

Comencem la ruta al cementeri de Vilafamés, sota l'àrea recreativa de l'Estepar. Per ací passa l'assegador de la Balaguera i aprofitant el seu traçat s'ha netejat una senda cap a la font de les Piques que evita haver de fer 2 km per carretera.
Hui portem un acompanyant nou i per tant haurem de mirar de cansar-lo per a passar la prova d'iniciació (a les punxades ja està més acostumat i per a emborratxar-se ja està la Madalena).
Així que encara amb la frescor del matí comencem a pujar per darrere del cementeri de Vilafamés seguint un senderol prou clar que passa per la falda de l'extrem nord de la Serra de Borriol.


Cementeri de Vilafamés.
Passem pel racó del Ferrero i des de la punta podem vore al lluny el poble on ja toca el sol. Nosaltres però continuem a l'ombra de la serra durant molta estona de manera que no ens sobra roba tot i què no fa fred.

Vilafamés des de l'Assegador de la Balaguera.
El camí continua quasi sempre a cota resseguint els plecs de la serra, ara entrant a travessar un barranquís, ara eixint a salvar un llomet, fins que arribem al llomet d'abans de la font i barranc de les Piques on deixem un ramal que baixa i enfilem amunt a buscar la font.
Pujant per a l'Estepar. Al fons el pla de Vilafamés.
Darrere queda el pla de Vilafamés que s'estén fins als tossals que barren el pas a La Barona. Ací la senda entra en un pinar de repoblació que cobreix els antics bancals, i travessant bancals arribem a la font de les Piques on puja un camí des de l'Emperadora, per la vora del polígon industrial.
Font de les Piques.
El nom de la font és clar: una sèrie de piques de pedra recullen l'aigua de la font. Un cartell a la vora explica l'aprofitament de l'aigua que se'n feia: la primera pica era per a beure les persones mentre que les restants estaven destinades als animals; des d'ací l'aigua aboca a una bassa allargada que feia funcions de llavador i posteriorment es recull a una bassa per a ser usada per al reg d'uns bancalets d'horta.
Cim de la Balaguera des del coll.
Després de tastar l'aigua continuem cap al coll de la Balaguera pel camí que puja des del Pla, per on també munta l'assegador.
Travessem un barranquet i enfilem amunt per la costera. Ací deixem l'assegador de la Balaguera que segueix per la vessant nord de la Balaguera fent la volta al cim mentre que nosaltres anem dalt.
Quan arribem al coll trobem una senda a l'esquerra que corre per damunt d'una vella pista i enfila al cim. No pensàvem anar però estant tan prop és llàstima no pujar-hi, així que el seguim per l'ombria passant sota les penyes cimeres.
Senda de pujada.
La vella pista arriba a uns bancals d'ametlers abandonats i des d'ací segueix amunt una senda poc clara però xafada, i la seguim.
Ens retardem un poc més del que tocaria perquè ja ha començat la temporada d'espàrrecs i sense voler els ulls i les mans se'n van darrere i acabem fent-ne un manollet.
El senderol que seguim ens enfila al llom de la Balaguera i des d'ací girem a la dreta directes al cim. No hi ha una senda clara però és fàcil passar i fins i tot anem trobant alguna fita de tant en tant.
Cim de la Balaguera.
Des del cim de la Balaguera hi ha unes bones vistes de la Plana de l'Arc, i si mirem al nord veiem davant nostre la traça recta de la Via Augusta que la va gastar de fita tal i com vam comprovar fa poc.
El Pla de l'Arc i el camí dels Romans des de la Balaguera.
Trobem algunes pedres soltes però no restes de construccions que ens facen pensar que estem enel poblat ibèric més important de la Plana de l'Arc, tot i què sembla que el poblat no es troba al cim sinó al replanell inferior. Nosaltres no ens acostem sinó que quan arribem al punt on hem pujat, continuem la senda per la dreta de baixada cap a la Pobla i endintsant-se a un espès pinar que cobreix tota la vessant.
Collint espàrrecs.
A meitat baixada trobem tres hòmens que pugen des de la part de la Pobla. Ens comenten que hi ha uns soterraments musulmans a la banda de llevant del cingle, i que les restes del poblat ibèric, no excavat però on s'han trobat restes interessants, es troben més al nord. Caldrà vore-ho la pròxima vegada que pugem.
Senda als peus de la Balaguera.
El camí de baixada va girant i ix a la pista de la Balaguera, just darrere d'unes fàbriques que es troben a la carretera vella de la Pobla.
Nosaltres no baixem  a la Pobla (ben aprop seguint el camí dels Romans) sinó que pugem pista amunt.
La pista passa per dalt de les Rectories (on hi ha la fàbrica Itaca) i a pocs metres del Coll de la Balaguera per on hem passat abans.
Un poc més amunt arribem al corral de Savoia on el camí està barrat per a impedir el pas de les motos. Nosaltres passem per la dreta seguint les traces del camí vell fins que tornem a trobar la pista un tros més amunt, ja a punt d'arribar al Bancal d'en Dolç on acaba.
Pujant a la Serra.
Travessem el bancal i retrobem la senda que puja clara serra amunt, sempre per la ratlla dels termes de la Pobla i Vilafamés.
El Planàs.
Anem pujant suaument per les llomes pelades on només creix el romer i coscoll, camí de la part més alta de la Serra i passant per la Talaia, el Planàs, el tossal de la Paredada, ...
Recuperant forces al Tossal de la Paredada.
Quan ja hem pujat prou per tindre unes bones vistes de totes les terres dels voltants ens aturem a fer un glop de mistela i recuperar forces dalt del tossal de la Paredada. Ací no corre l'aire i fa solet de manera que abelleix quedar-se, però cal continuar la ruta.
Un poc més amunt deixem a la dreta la senda de les Tosses que puja des del Cementeri. La idea original era tornar per ahí, però després d'haver fet una volta més llarga, així que per allargar la ruta decidim baixar pel camí de la Serra a les Roques de Mallassén.
Camí de la Serra.
El camí de la Serra només està uns metres més amunt i baixa des de la Penya del Corn, cim més alt de la serra que separa Borriol de Vilafamés i Moró però a nosaltres hui no ens toca i seguim avall.
El camí fa algunes voltes abans d'arribar a les Roques de Mallassén fins on puja el camí asfaltat des del poble.
Des d'ací seguint l'asfalt en poc més de deu minuts estaríem a Vilafamés, però decidim baixar travessant les roques fins al camí de la Trisiola, com ja vam fer l'any passat baixant de la Penya del Corn.
Roques de Mallassén.
El camí baixa entre les roques, ajudat de cordes i algunes escales i passeres de fusta, habilitat pels escaladors que van a escalar en bloc  a les grans penyes de rodeno que hi ha escampades als voltants del barranc d'en Gil, als peus del Morral.

Pont improvisat.
Travessem el barranc i a partir d'ací el camí és més fàcil que no més clar, fins que passat un gran penyal arribem al punt per on puja una senda cap al cim del Morral. Nosaltres des d'ací seguim avall seguint les fites que fan voltes entre els vells bancals coberts de pins. El camí fa voltes però nosaltres no el seguim exàctament més per collir espàrrecs que per acurtar les voltes (o pot ser era al revés?), fins que eixim al camí de la font de la Triciola i el seguim deixant enrere la font de camí cap al poble.
Camí de la Trisiola.
Travessem el barranc d'en Gil novament i pugem a enllaçar amb el camí vell de l'Alcora o camí de les Moles, per on continuem cap al poble passant sota el castell i la part vella del poble.
Este tram de camí carreter, ample i ben empedrat és tota una relíquia d'altres temps quan per ací passaven els carros i un exemple de conservació que hauria de perdurar en el temps.
Camí vell de l'Alcora.
Seguint-lo entrem a Vilafamés pel carrer de la Botera passant sota l'ajuntament i fent la volta de les muralles per encaminar-nos a la plaça de la Font passant per davant de la Roca Grossa, com no podia ser d'altra manera.
Entrant a Vilafamés.
Ací finalitza la ruta per a la majoria que se queden a la plaça disfrutant de l'aigua de la font, perdó, de les cerveses del bar, mentre que els xòfers ens n'hem d'anar al cementeri a pels cotxes per no haver fet el recorregut tal i com estava previst.


Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

La Pobla a les Useres
De Vilafamés a la Penya del Corn pel Morral


Més informació:
  • Diversos autors (2007) Sendes paisatges de Vida Ed. Comissió organitzadora XII jornades culturals de la plana de l'Arc
  • Diversos autors (2003) Catálogo espeleológico del termino municipal de Vilafamés Ed. Espeleo Club Castelló
  • Ajuntament de Vilafamés

dissabte, 28 de febrer del 2015

5 MILS D'ESPADÀ 2015

Enguany es compleixen 10 anys de la clàssica travessa dels Cinc mils d'Espadà que fa el Centre Excursionista de Vila-real, i en estos 10 anys no només s'ha consolidat dins la programació del centre sinó que s'ha fet molt popular i molts senderistes la fan pel seu conte i també altres centres la realitzen encara que mai havíem coincidit amb cap d'ells. Ha estat doncs una agradable sorpresa coincidir durant la travessa amb el Club Desplome d'Onda que també l'estaven fent el mateix dia, així com amb Miguel i Pepe que l'han feta corrents.
Podría ací descriure els antecedents de la marxa i el perquè de la seua realització, o afegir una descripció més detallada de tot el recorregut però només seria repetir coses ja dites en altres entrades del blog. Així qui tinga interés en saber com va nàixer la ruta pot llegir-ho ací. O per a una descripció detallada del recorregut original pot acudir ací (i amb la variant del Carro ací).

Enguany per celebrar el Xè aniversari el temps ens ha acompanyat més que els darrers anys que hem patit pluja, fred i vent quasi constantment. Així que hem pogut no només disfrutar més del recorregut sinó també agrupar-nos en cada pic i fer una foto de grup en cadascun. A més com no podia ser d'altra manera l'organització va millorant cada any i hem eixit un poc més pronte per tal d'arribar més pronte a Torralba i dinar al bar de Victor, que tan bé ens tracta.

Així que abans de les 7 i mitja ja ens havíem fet la foto a la plaça d'Alcudia i empreniem la pujada al primer mil del dia. Encara que el dia sembla que serà calorós fins que no comença a pegar el sol fa frescor, però com no corre l'aire ja de primeres cal començar a llevar-se roba.
Com sempre el grup s'estira durant la llarga pujada a l'Espadà, i quan els primers arriben dalt coincideixen amb els col·legues senderistes del Club Desplome que han eixit mitja hora abans. Quan ells baixen arribem els últims dalt i ens fem la foto de grup al cim. No corre l'aire però no està emboirat i les vistes són magnífiques.
Quan comencem a baixar ens trobem a Miguel i un company que venen a fer la ruta corrent i els tornem a trobar de baixada tot i què ells van més ràpids i ens despedim fins a Torralba on ja ens trobarem al bar.
Baixem a la Nevera i abans de començar la pujada a la Ràpita cal llevar-se roba perquè el sol ja calfa i cara amunt tot sobra.
Davant nostre van els del Desplome i finalment coincidim amb ells dalt de la Ràpita on som prop de cinquanta senderistes esmorzant. Fa molt bon estar i fins i tot abelleix fer una becadeta però la llonganissa és molt llarga.
Després de l'esmorzar continuem ruta cap a la Lastra. El senderol de pujada a la Lastra està cada vegada més xafat i clar i no tenim massa problemes per arribar dalt. Fins i tot de tant passar s'ha fet senda fins les penyes que miren cap a la Vall de Sogorb.
Quan baixem per l'altra banda sentim als companys del Desplome que venen per darrere però per poc no ens creuem amb ells.
A la baixada cap al Carro hi ha fites, tot i què ens costa trobar les primeres. Toni d'Onda ens ha comentat que va estar fa poc i va enfitar el sender més xafat i gràcies a això patim menys que l'any passat doncs no hem de perdre temps buscant el camí.
Quan arribem a la senda de l'Ombria trobem dos senderistes del Desplome que venen un poc tocats del genoll (amb genollera incorporada) i que han recurtat per ací, els demanem si poden esperar-nos a la nevera del Carro i gràcies a ells podem fer-nos la foto de grup.
Des d'ací ens queda la baixada a la pista de Matet i la llarga pujada pel camí de Matet fins al Collado. Ací ja comencen a pesar els quilòmetres i el sol pega de valent, però com que la pendent és més suau i hi ha més trams de pista es pot aprofitar per conversar i compartir experiències.
Des del Collao ja només queden dos mils i dos pujades; la primera a l'Alto del Pinar on arribem a la caseta del forestal i ens estem una bona estona asseguts al solet i cal fer un gran esforç per continuar la ruta.
Al collet on hi ha un aljub trobem als companys del Club Desplome que no tenen tanta pressa perquè ells tenen previst dinar a la caseta i és que ja són les dos i el cos demana gasto. Nosaltres però seguim per la pista que travessa el Pinar fins al Tajar, baixem al collado de la Rocha i pugem per l'altra banda cap a la Santa.
La pujada a la Santa és curta però se fa llarga per tot el que ja portem a les cames, però arribats ací no és qüestió de tirar avall a Torralba, o almenys no encara.
Coronem a la Santa i completem un any més els cinc mils i poc a poc comencem a baixar cap a Torralba. Santi és el primer en baixar doncs ell no s'aturarà a Torralba sinó que vol fer la tornada a Alcudia així que ens despedim d'ell desitjant-li bon camí.
Quan toquen les tres i mitja al campanar de Torralba arribem els darrers a la plaça on Joan ens fa estiraments, que falta ens fan, ens rentem a la font i ens adecentem un poc. Ací ens espera Modesto i aprofitem per eixir tots a la foto de la porta de l'església.
A les quatre tocades ja estem en taula per fer honor a l'olleta, el conillet amb allets i la Panacotta.
Al bar trobem Miguel que acaben de dinar i ja se'n baixen amb un amic que ha pujat a per ells, i encara no hem arribat als carajillos que arriba el grup del Desplome. Com els hem promés no hem acabat amb les reserves de cervesa i se'n poden fer una (o més) per recuperar forces.
Ja són quasi les cinc i mitja que toca tornar a casa. Nosaltres fem com l'any passat i baixem amb els taxis rurals d'Alcudia. Els onders, que en són més, baixen amb autobús. Llàstima no haver-nos coordinat perquè haguerem pogut fer l'autobús a mitges, caldrà mirar-ho per a l'any que ve.
Plaça d'Alcudia. Foto Paco Ortells.

Pujada a l'Espadà.
Pic d'Espadà. Primer mil. Foto Paco Ortells.

Feliç trobada al pic d'Espadà amb Miguel i un company.
Nevera d'Algimia. Foto Paco Ortells.

Prenent el sol mentre esperen la resta al coll de la Nevera.

La primera Teta.

Senda de pujada a l'Alto de los Cubos.
Cim de la Ràpita. Segon mil. Foto Paco Ortells.

Esmorzant a la Ràpita en juntament amb els companys del Club Desplome d'Onda.
Collado de Villamalur per on passa el camí d'Algimia a Villamalur.
Collado de Villamalur. Foto de Paco Ortells.
Cim de la Lastra. Tercer mil. Foto de Paco Ortells.



Algimia i la seua vall des de la Lastra.
Nevera del Carro. Foto de Paco Ortells.

Carrascal baixant del Carro.

Camino viejo de Matet.

Arribant al Collao.

Villamalur des del Collado.

El Pinar de Villamalur des de la pista de Pavías.

El Perrudo.

Caseta forestal al cim del Pinar de Villamalur. Muntanya d'utilitat pública.
Alto del Pinar. Quart mil. Foto de Paco Ortells.

El Pinar de Torralba i la Santa (el punt més alt) des del Tajar. Pel mig el collado de la Rocha on cal baixar i pujar per l'altra vessant.

Arribant al cinqué mil: la Santa.
Cim de la Santa. Cinqué mil. Foto de Paco Ortells.

Torralba des del Pinar.

Baixant del Pinar.
Església de Torralba. Foto de Paco Ortells.


Ací està el track:





I altres rutes que comparteixen part del traçat:

Pujada al Pinar (la Santa) des de Villamalur
De Torralba al Pinar
Pujada a la Ràpita
De la Nevera a la Ràpita
De la Fuente de la Calzada al Pic d'Espadà
Pujada a la Lastra des d'Algimia
De Matet a Torralba pel Pinar
Aín al Picaio i l'Espadà tornant per la fuente del Toro
Circular a la Ràpita pel corral de Navarro i el barranco de las Tortugas
El Picaio, l'Espadà i el Cullera seguint la marató dels Dements
La Lastra des de Villamalur
2mils d'Espadà: Espadà i Ràpita
5 mils d'Espadà 2013
5 mils d'Espadà 2014

Més informació:

dissabte, 21 de febrer del 2015

LA CUEVA CERDAÑA

La Cueva Cerdaña és possiblement (amb permís de la de les Maravelles) la més famosa de Castelló; descontant per suposat la cova de Sant Josep i la Cova Santa que juguen en una altra lliga.
Ja Cavanilles quan va passejar les nostres terres va entrar a la Cueva Cerdaña, i el mateix va fer Shartou Carreres. Però no són estos els visitants més il·lustres sinó tot un premi Nobel com Santiago Ramón y Cajal que va estar allà a finals del segle XIX.
Molts són els que han estat i tots han parlat bé, però jo no havia estat mai i per una raó o una altra mai venia bé anar-hi. Així que quan em van proposar fer una excursió a la cova des de Pina per a visitar-la en família (en el sentit més estricte de la paraula) no m'ho vaig pensar. Calia mirar una ruta curta perquè venien xiquets molt menuts, i circular. Pot ser la ruta no ens ha eixit tan curta (per als més menuts) i tampoc hem pogut fer-la circular però ha valgut la pena i és més interessant del que jo m'imaginava.

Així que hem començat a caminar passats los Corrales de la Cerdaña i abans d'arribar al Pozo de la Cerdaña. Però anem a pams.
Per arribar ací el camí és fàcil (quan el saps). Cal seguir des de Pina la carretera al Ragudo (o Herragudo que és el nom correcte) i desviar-se als pocs metres per un ample camí a l'esquerra que per la vora de l'ermita de la Virgen de Gracia puja cap al parc eòlic que s'alça dalt de la Sierra Espina. A l'arribar als corrales de la Cerdaña una paleta ens indica cap on queda la cova, i quan marca una pista més estreta que baixa aparquem i comencem a caminar.
Corrals a l'inici de la ruta.

La pista baixa cap al Pozo de la Cerdaña que està a la banda de baix d'uns bancals plantats de Carrasques.  Els molins de vent queden dalt les llomes que és on bufa l'aire i ací no en bufa tant.
Rucs al Pozo de la Cerdaña.
Quan arribem uns ases venen corrents cap a nosaltres. Es tracta de tres rucs jòvens que estan solts pasturant per les vores del pou. Als abandonats bancals de baix hi ha dos someres no més grans però sí més majors que pasturen nugats amb una corda.
Els rucs fan les delícies dels menuts que s'acosten a ells per a fer-se fotos i acariciar-los, sempre amb les degudes precaucions doncs són animals espantadissos i poden fer mal sense voler.
Inici de la senda.
Després de l'aturada imprescindible continuem ruta per la senda que mou des del Pozo Cerdaña i que recorre l'Umbría del Pozo fent la volta a l'Alto Torres que queda dalt nostre coronat per un parell d'aerogeneradors.
A l'ombria encara queden alguns pins que van sobreviure al foc que va arrasar estes muntanyes fa vint anys, i també alguna savina i ginebre que creix en estes vessants fredes i ventoses. L'argelaga no pot creixer amb tant de fred i la trobem als carasols i llocs més arrecerats.
El Pozo de la Cerdaña des de la senda.
La senda va resseguint les corbes de nivell sense pujar ni baixar massa, i fent la volta a l'Alto Torres, i passa sota la Peña Roya i las Càrcamas, lloc quebrat on sovintegen els avencs. De fet la senda passa per la vora d'un xicotet avenc que no presenta cap perill.
Las Cárcamas.
Passat este punt la vegetació canvia i els pocs pins que hi ha desapareixen i comencem a trobar romer i argelaga, i és que hem deixat enrere l'ombria i entrem a la solana. Per sort deixem enrere també el vent gelat del nord que ens ha gelat l'esquena durant el curt passeig.
Des d'ací ja veiem on queda la cova, sota uns cingles que voregen la capçalera del barranco del Chorrillo (que separa el Alto Torres del Cerro de la Cerdaña). Bé, la veritat és que no veiem la cova però sí un grup gran que puja des del mas de Noguera a la part de fora que ens indiquen on és.
Arribant a la cova.
Només ens en separen tres-cents metres i de seguida arribem a la boca de la cova. Ací no bufa el vent i pega el sol de manera que quasi fa calor.
Des de la boca de la cova hi ha unes magnífiques vistes cap a l'est, cap a on es veu quasi tota la vall de Sogorb fins a la mar. És per això que durant la guerra civil fou usada com un punt d'observació.
Voltants de la Cueva Cerdaña.

La Cueva Cerdaña  ha estat també habitatge humà des de la prehistòria gràcies a la seua disposició. La cova presenta dos boques, una inferior que és l'entrada a peu, i una superior separada uns metres, que permet l'entrada de llum i d'aire, de manera que a la part superior de la cova s'està a recer del fred i l'aigua i a la vegada es té llum facilitant així l'ocupació humana que arriba fins a l'època ibèrica quan fou usada com a santuari.
Hi ha una llegenda que relaciona el seu nom amb l'illa de Cerdenya però que no deixa de ser una bonica llegenda com moltes que envolten a les coves, llocs de per si misteriosos.
Interior de la cova.

La part superior de la cova és de fàcil accés i sense perill per als més menuts, i és on ens quedem. Per a baixar a la part inferior ja cal material específic.
Camí de tornada.
Després de visitar la cova retornem pel mateix camí que se'ns fa més curt perquè tenim ganes de tornar, i perquè el vent fred ens porta també arabogues que comencen a caure i fins i tot fan mal a la cara. Els més menuts pateixen un poc però aguanten bé la tornada fins als cotxes.
Vegetació caducifòlia a l'ombria.

Per a recuperar les forces res millor que un bon arròs dins de casa veien el fred i les arabogues caure per la finestra.


Ací està el track:

Més informació: