dissabte, 6 de febrer del 2016

CIRCULAR ALS PINARS DE VILLAMALUR: DEL CANTAL AL PERRUDO PEL BOBANAR I EL BARRANCO BERNICHES


Quan este setembre ens van dir a Villamalur que havien netejat la senda que travessa des de Cuatro Caminos al Collao la vam apuntar a l'agenda de pendents, i també a la d'imprescindibles i això que ja l'havíem feta ... fa deu anys i de senda n'hi havia ben poca.
Ja vam estar provant fa un parell d'anys quan van fer tallafocs per dalt de totes les muntanyes, pujant pel Gobanar perquè pensàvem (quina inocència) que estaria tot net fins a Cuatro Caminos. Dissortadament no va ser així i ens va tocar escapar camp a través (i no vam eixir mal lliurats).
Així que hui ha tocat anar a comprovar si realment hi ha senda (o no) per a travessar. En cas d'estar neta obre un ventall molt gran de possibilitats per a fer rutes que enllacen la Ràpita, la Lastra i el Pinar.

Per a acurtar la ruta hem eixit, com altres vegades, des de la Caseta del Cantal, punt de pas del GR-36, i un bon lloc per a començar les rutes cap al sud del terme de Villamalur.
Hui som també una bona colla doncs als habituals se'ns han afegit Pasqual i Josep, i en total en som deu.
Caseta del Cantal.
Deixem els cotxes vora la caseta i comencem a caminar per la pista que mou just davant la porta, però no la seguim molt de tros doncs de seguida girem a l'esquerra per a travessar el Fargueral seguint el vell camí de Segorbe.
A l'esquerra el camí vell.
El vell camí travessa el pinar de pujada i tot i que fa anys que no passen els matxos és bo de seguir perquè l'espessura del pinar impedeix que cresca el sotabosc.
De seguida arribem a la nova pista asfaltada de Matet, traçada ací damunt del vell camí i la seguim a la dreta cap a Chércoles.
Pista de Matet.
Tot i haver de xafar asfalt la ruta és ben agradable doncs travessa els pinars i carrascals del Fargueral i el Barraquer que només prop de Chércoles es fan menys espessos.
L'altra alternativa és travessar la pista i continuar pujant pel corral de Taide cap a la Nevera per arribar així a Cuatro Caminos per dalt. Tot i què és molt més bonica l'hem descartada per no fer massa llarga la ruta (que guanyaria molt fent-la).
Fuente Chércoles.
Però com no hi ha mal que per a bé no vinga aprofitem per acostar-nos a la fuente Chércoles, pobreta d'aigua però constant, que ompli una bassa d'on encara es reguen un parell de bancals.
Cuatro Caminos.
Passada la font l'asfalt s'empina quan es junta per la dreta la pista del mas de Jordan, i un parell de revoltes ens fan arribar a Cuatro Caminos.
Nosaltres en esta ocasió no arribem al coll principal on s'encreuaven els quatre camins principals i al collet anterior trenquem a la dreta per una pista que munta cap a la Cerretilla tot i seguint el traçat de l'assegador de Cuatro Caminos al Pinar, que seguirem a partir d'ací fins al Collado.
Villamalur des de la Cerretilla.
La pista puja fent alguna volta (l'assegador ho fa recte) passant per la balsa de Cuatro Caminos fins que arriba al cim de la Cerretilla on acaba a uns bancals de cirerers abandonats.
Començament de la senda a la Cerretilla.
Anem seguint si fa no fa l'assegador per on passa una senda poc definida però on es nota que s'ha estat netejant de manera que podem passar bé sense punxar-nos.
Alto de la Muza.
La senda baixa a buscar un collet on hi ha un bassot i des d'allí puja recte al Alto de Muza. Ací l'assegador continua per l'esquerra fent la volta als alts i per ell vam passar fa anys seguint un senderol obert pels caçadors. Ara només es veu traça de senglars.
Solano la Teja.
Pugem a l'Alto i continuem per dalt en un tram ben bonic que discorre per un crestall rocallós on no ha calgut netejar. Xicotetes fites ens van marcant el camí, però tan separades en alguns llocs que el perdem i ens costa molt de trobar-ne la traça que ací es perd entre els pins.
Finalment la retrobem i continuem per ella, més clara ara, travessant el Solano de la Teja i baixant a un collet que ens separa del Gobanar.
La Lastra des de les trinxeres del Gobanar.
Les vistes sobre la Ràpita i l'ombria de la Lastra són magnífiques però no les apreciem massa perquè estem pendents de no perdre el camí, i només ens aturem a admirar-les a l'arribar a les trinxeres del Gobanar, que encara miren cap a les seues enemigues de la Lastra 80 anys més tard.
Línia de trinxeres del Gobanar.
Deixem enrere les principals trinxeres i pous de tirador, fetes de pedra seca i molt ben conservades, i un poc més amunt trobem una altra línia de trinxeres, molt més llargues, que fan la volta a la part del Gobanar que mira cap al sud.
Tallafocs del Gobanar al Collao.
Ací tornem a perdre la senda però ja ens té un poc igual perquè tenim clara la direcció a seguir i sempre per dalt busquem la continuació per la part que mira cap al Collao on finalment trobem el tallafocs traçat seguint el traçat de l'assegador.
Corrales del Collado.
Arribe així fàcilment als corrales del Collao, per on passa el vell camino de Matet i la nova pista de Pavías. Nosaltres seguim ara la pista asfaltada però només un centenar de metres perquè de seguida trobem a l'esquerra l'entrada al Perrudo, seguint una pista traçada per damunt del camí vell de Villamalur a Pavías.
Camino de Pavías.
La pista baixa entre matollars i bancals abandonats fins que a l'arribar a un collet cal seguir a la dreta ja cap al barranco del Perrudo.
Ací la vegetació canvia i entrem en un gran alcornocar, dels més ben conservats de la serra, que s'estén a banda i banda del barranc.
El Perrudo.
Quan la pista fa una revolta el vell camí continua recte baixant en diagonal cap al fons del barranc vorejat de grans sureres entreverades amb pins.
Este és un dels trams que fan goig caminar i la baixada fins al barranc se'ns fa veritablement curta.
Entrador al barranco Quemao.
Arribats al barranc per ell passa una pista que seguim un centenar de metres avall, i de seguida ens desviem per un entrador a la dreta que puja. Deixem així el vell camí que per la fuente la Artea ens duu a Pavías (ara quasi tot pista).
L'entrador puja ràpid i mor a la vora del barranc on una senda de traure suro continua costera amunt entre un rodalet de pins. 
Sureres a la Royaliza.

Sota els pins i les sureres creixen argilagues i argilagons però dispersos i en cap cas impedeixen el pas tot i que fan en alguns llocs fan difícil seguir la senda.
No és la primera vegada que pugem per ací, doncs ja coneixíem la senda de fa anys quan vam fer una ruta pel Perrudo, i la veritat és que està quasi igual.
La senda corona un llomet i el segueix per la Royaliza fins que arribem a la ratlla del terme de Pavías. Ací gira a la dreta a buscar una pista que puja des del barranc i que ací segueix la traça de l'antic camí de Matet a Torralba.
Pista de Pavías.
Seguint la pista amunt, en 300 metres arribem a la pista asfaltada de Pavías. Com que se'ns fa tard seguim per la pista de tornada cap a Villamalur.
L'altra opció, que completa una ruta ja de per sí espectacular, fóra continuar recte cap a Torralba pujant al collado de la Rocha i, des d'ací, travessar per dalt l'Alto del Pinar baixant a buscar la pista just quan se'n desvia la senda del barranco Berniches. Però això queda pendent.
Barranco del Perrudo.
La pista circula per la solana del Pinar, just per dalt del barranco del Perrudo que podem disfrutar des de dalt.
Quan fa una revolta tancada trobem recte la senda que baixa al barranco Berniches (i a l'esquerra la que puja al Pinar), i la seguim.
Camino de Matet i Pavías.
Baixem recte i ràpid perquè ja és tard i encara ens queda un bon tros per a tornar al Cantal. Per sort per ací passa la carrera de muntanya de Villamalur i han netejat bé la senda de manera que avancem de pressa.
Després d'un tros per senda enllacem una pista traçada damunt el vell camí que, més avant es torna a convertir en senda. Una senda ampla on, segons conten al poble, pujaven camions quan a la guerra per a portar munició a les trinxeres del Gobanar.
El Pinar des del barranco Berniches.
Portem sempre el barranc a la dreta i quan baixem finalment a ell trobem un tancat on hi ha un home arreglant el tros i ens aturem a xarrar un poc. Ens conta que ell ha contribuit a netejar algunes de les sendes que hem passat i li ho agraïm. Gràcies al treball de neteja i recuperació que fan els veïns de molts pobles els senderistes podem practicar la nostra afició.
Rambla de Villamalur.
Seguim per la pista del barranco Berniches i en poc tros arribem a la fuente el Prao, on hi ha una àrea recreativa, jocs per a xiquets i un refugi. És un lloc des d'on hem fet també més d'una ruta i per on passa el GR-36 que ara només hem de seguir rambla amunt fins al Cantal.
Travessant la rambla.
Les plogudes del novembre han fet molt mal a la pista que remunta la rambla, deixant-la impracticable per a cotxes, però per al caminant no hi ha cap problema, i gràcies a elles fins i tot després de dos mesos sense ploure encara porta un fil d'aigua la rambla en molts trams. Llàstima no haver fet la ruta fa un parell de mesos quan la rambla baixaria ben plena.
Arribant al Cantal.
Arribem finalment al Cantal tancant el cercle i acabant una gran ruta, que ja seria perfecta passant per la Nevera de Cuatro Caminos i el Alto del Pinar.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc




I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Pujada al Pinar (la Santa) des de Villamalur
Villamalur - Matet pel Perrudo i Catalan
La Lastra des de Villamalur
Del Cantal a la Nevera de Cuatro Caminos pels pinars de Villamalur
El Prao - el Collao - Cuatro Caminos
Trinxeres del Gobanar des de la caseta del Cantal

Més informació:
  • Llop Goterris, Xavier 30 rutes a peu per la serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  • (1909) Minuta del MTN de Villamalur IGN
  • (1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Villamalur. Generalitat Valenciana

dissabte, 30 de gener del 2016

ELS MILS D'ESPADÀ D'HIGUERAS: LOMA LA CIERVA I PICO ELVIRA

La serra que separa el Millars i el riu de Segorb ha tingut diferents noms a diferents trams: serra d'Eslida s'anomenava la part més a llevant en l'època medieval i moderna, serra d'Espadà a partir de la revolta dels moriscos que es van fer forts al pic d'Espadà a la part més interior i este topònim s'ha anat estenent fins a abraçar la formació geològica que va des de la Plana fins al collado Arenillas, a partir de la qual se l'ha anomenada tradicionalment Sierra Espina.
Tots els anys amb el Centre Excursionista de Vila-real fem una ruta anomenada els 5 mils d'Espadà, que enllaça cinc muntanyes de mil metres de la serra; però a Espadà hi ha alguns "mils" més (descartant el Picaio que forma part de la llarga esquena de l'Espadà pròpiament dit), però queden massa separats per a prolongar la ruta així que els tenim un poc oblidats.
Així que hui tocava fer ruta per eixos "mils" més interiors i pujar també al vèrtex de Elvira on, per una raó o l'altra, mai havia estat.
Per a fer ruta ens serviria de base una ruta que ja vaig fer fa anys amb Carles Janés, però en sentit contrari i completant-la amb la pujada al Pico Elvira.

Així que després d'una llarga aproximació en cotxe (per això no visitem més esta part d'espadà) arribem a Higueras per a començar la ruta i ens trobem, com no, amb els caçadors que s'estan preparant per a la batuda. Després de parlar amb ells comprovem que no ens trobarem doncs ells van a una altra part del terme, i tranquilitzats comencem la ruta.

Eixim del poble per la pista que remunta el barranco del Aguanaz, cap a la fuente de la Salud. Així, seguint la pista passem per dalt del Molino i per la vora del Estanque, ara reconvertit en piscina, abans d'arribar a la font.
Balsa del Aguanaz.
Tot este tram per la vora del barranc està envoltat d'una vegetació fresca i humida on abunden els xops, salzes i altres espècies que marquen la proximitat de l'aigua que naix un poc per tot, d'on li ve el topònim.

Barranco del Aguanaz.
La pista que seguim acaba a la fuente de la Salud, on hi ha unes tauletes per a poder fer un mos a l'ombra. Hui i a estes hores abelleix més el sol i no ens estem gens aturats, sinó que continuem barranc amunt.
Fuente de la Salud.
La ruta continua per dalt d'una conducció d'aigua que desvia cap al poble l'aigua naixent al barranc. Ací la humitat i la frescor encara són més intenses i ens conviden a apretar el pas.
Conducció d'aigua al barranco del Aguanaz.
Després de passar una caseta de captació d'aigua trobem un vell camí que n'ix del barranc i circula per dalt, primer per una banda i després per l'altra.
Anem trobant algunes velles marques de pintura i és que en altre temps es van marcar algunes rutes als voltants d'Higueras i esta, com no, n'era una.
Vell camí de Cirat.
Per ací passaven antigament els camins que unien Higueras amb Cirat, Fuentes o Torralba, junts fins a la Pedriza on es separaven en diverses direccions.
Tot i què els camins seguien per dins del barranc, nosaltres n'eixim seguint un ramal de pista que ens duu a la pista principal que remunta el barranco del Aguanaz per fora, pujant al collado Royo per baixar al Prao.
Pista al Collado Royo i al Prao.
Ens trobem ara a las Umbrihuelas i ací encara queda un bosquet que va escapar del foc, format principalment per carrasques i sureres que ens recorden que encara estem a la serra d'Espadà.

Seguim la pista (que hem descartat a l'eixir del poble) que poc a poc torna a baixar al barranc, i quan el travessa trobem a la dreta una senda ampla i netejada de fa poc. No era este el recorregut que volíem fer, però no ens podem resistir a seguir-la.
La senda, netejada per a passar per ací el Trail Higueras-Pavías. Gràcies a ells s'han recuperat sendes de la zona, algunes tan boniques com esta.
El camí puja fent voltes per després enfilar recte cap a un collet per la Rocha de los Carreteros fins al collado de Bernavia on acaba el terme de Pavías.
Collado de Bernavia.
És per ací per on anava l'antic camí real que unia Higueras amb els pobles de Torralba, Cirat i Fuentes, tot i què ací se'n separen els camins i el de Torralba continua recte (ara perdut) mentre que els altres dos baixaven per l'esquerra a buscar el Balsón del Prao. Fa anys es va netejar eixe tros de senda però ara també està prou tapat.
Vereda de los Contrabandistas.
Pel coll passa també la vereda de los Contrabandistas, que puja des de la fuente Mari Calva, enllaçant poc després amb la de las Balsillas que puja des de la balsa del Lobo. Part d'eixos camins ja els vam passar fa uns anys des de Pavías, d'una part, i des del Prao, de l'altra.
Passa també per ací el camí de Pavías a Montan, que baixa al Prao, però el deixem per a una altra ocasió i seguim per la vereda de los Contrabandistas que continua per Veralante al collado Royo, on retrobem la pista de Higueras (que puja molt més recte).
Collado Royo.
Des del collado continuem recte per la "vereda" que va remuntant la llarga Loma de la Cierva, passant entre els corrales de la Loma i la Corraliza, i disfrutant d'unes vistes cada vegada millors sobre la vall del Palància.
Loma de la Cierva.
La pujada és llarga però no es fa pesada perquè el desnivell és constant i prou suau. La lloma està coberta de pins i carrasques que recuperen la verdor que tenia abans de l'incendi de fa vint anys.
Alt de la Loma de la Cierva.
Arribe així al cim de la Loma de la Cierva i seguim un tros més recte avant abans de desviar-nos a l'esquerra i baixar al recte al collet que la separa del alto de Elvira.
Alto de Elvira des de la Loma de la Cierva.
Pel coll passa una pista que des de la carretera de Higueras enllaça amb la de Torralba a Montan. Nosaltres només la travessem i continuem per l'altra banda per l'ombria de Elvira on queden encara grans pins i carrasques que no va tocar el foc.
Marques per arribar al Alto de Elvira.
El primer tram segueix una vella senda, on trobem marques de pintura i fites que, més tard, desapareixen i cal pujar al recte a buscar el vèrtex.
Arribant al Alto de Elvira.
Arribem així al Alto de Elvira, el darrer mil d'Espadà que ens faltava per pujar (o això pensàvem). Des del cim tenim davant nostre una ampla panoràmica de la vall del Palància, la serra d'Espadà, bona part de les valls del Millars i la sierra Espina cap a Teruel.
Vèrtex del Alto de Elvira.
Ho celebrem quasi tots en coca i mistela, quasi tots perquè Àlvar ha d'estar pronte a casa i no pot esperar així que baixa corrents a Higueras.
Nosaltres després de recuperar forces continuem pels cims cap a ponent, en direcció al mas de San Juan.
Continuant pel cim de Elvira cap a Ponent.
Ací no hi ha camí ni senda definida, encara que anem trobant pas seguint els corriols que obren els animals, i seguint-los baixem per l'extrem de ponent a una bassa on trobem el vell camí que hem deixat a la pujada.
Senda del Cerro Elvira.
Enllacem amb una pista que passant pel mas de San Juan puja cap al Alto de las Palomas. Nosaltres seguim pista avall. Un altre dia tornarem a pujar al Alto de las Palomas, cim més alt de per ací on hi ha un altre vèrtex. De fet des d'ací fins a las Palomas tot està per damunt de mil metres per tant qualsevol tossalet ja podria considerar-se un mil encara que no tenen massa atractiu.
El Puntal Redondo.
La pista passa ací pel camí que enllaçava Caudiel amb Cirat, i continua baixant cap a Cirat tenint el Puntal Redondo com a referència al davant.
Passem un collet i des d'ací estem tentats en pujar al Puntal Redondo, però finalment no ho fem, gran error, després a casa amb tranquilitat resulta que té 1000 metres i per tant caldria afegir-lo a la llista de mils d'Higueras, així que caldrà tornar un altre dia a pujar-lo.
Coll que separa la Loma de la Cierva i Elvira.
Deixem a l'esquerra la pista del camino de Cirat i continuem per l'ombria d'Elvira fins al collet que hem travessat abans. Des d'ací el camí de Higueras a Montan baixava a buscar el de Cirat passant per la fuente Elvira, que dóna nom a tota la partida. Nosaltres el seguirem ara en direcció a Higueras.
Pista del camino de Montan.
Seguim per la pista, traçada damunt el vell camí de Montan i que baixa recte a Higueras deixant a l'esquerra el barranco del Picayo.
Tot el que ens queda de baixada està abalisat amb les marques grogues i blanques del PR-CV-63.5http://senderosdespadan.blogspot.com.es/2012/01/prv-635-pueblos-de-espadan.html que des del mas de Noguera baixa fins a Almedíjar, recuperat i mantingut pel CEAP.
Serp prenent el sol.
Abans d'arribar al Pozo del Mas, ens fuig del davant una serp que hem destorbat mentre pren el sol de l'hivern. No és temps encara de vore serps però sembla que enguany va tot molt adelantat.
Camino de Montan amb el Alto de Elvira al fons.
Un poc més avant deixem definitivament la pista per a enfilar cap al Alto de la Cruz, que deixem a la dreta de camí a Higueras.
Higueras des del Cabo.
El camí baixa ràpidament cap a Higueras, i quan passem pel Cabo ja podem vore el poble davant nostre. Només ens queda baixar i travessar el barranco del Aguanaz, i així enfilem una llarga baixada que ens porta a la Poza del Molino, on passa també el camino del Picayo que remunta el barranc per la vessant contrària al que ho hem fet nosaltres.
Baixada a l'Aguanaz.
Travessem el barranc sota el Molino i seguim per davant d'una capelleta que en marca una important bifurcació de camins. Per dalt del molí passen els camins de Cirat i Torralba, per on hem anat al començament de la ruta, i per l'esquerra el camí de Montan per on hem tornat.
El Molino.
Ja només ens queda tornar al poble i visitar el bar, on trobem els caçadors que ja han tornat de la batuda i no semblen massa contents perquè se'ls han escapat uns quants senglars de davant dels seus nassos, i és que amb els camins i les sendes tan tapades els animals ho tenen molt fàcil per a esquivar els gossos i les escopetes.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Higueras a la Loma
Entre Torralba i Pavías: del Prado al Pinar per la rambla del Catalan i la Serratilla
Mas del Prado - Higueras


Més informació:
  • Web de Higueras
  • Cebrian, Rafael Montañas Valencianas VII: La Sierra de Espadán, Centre Excursionista de València, València, 1999
  • Visor web de la gva
  • Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels Molins Fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antínea, Vinarós, 2002
  • VV.AA. Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després. Ed. Fundació Bancaixa, València, 1996