dimecres, 6 de desembre del 2017

ELS CAMINS OBLIDATS DE LA SERRA DEL BOI

Com cada any celebrem el dia de Sant Nicolau eixint a la muntanya. Enguany voliem pujar un vèrtex i de la llarga llista de pendents hem decidit esborrar el tossal d'Esclaramunda de la serra del Boi. Per a això ens hem acostat a Vistabella, exactament al Collado del Boi, des d'on hem començat a caminar.
La ruta de hui discorre per terres del Boi. El Boi era un antic poble que formava part del castell de Culla, poble bastit a l'ombra del castell del Boi i amb personalitat jurídica pròpia fins que es va despoblar a causa de la pesta negra allà cap al segle XIV, afegint-se finalment el seu terme al de Vistabella. L'antic terme del Boi es correspondria si fa no fa amb l'actual partida del Boi. També el tossal d'Escalamunda té la seua història, en origen foren terres de n'Esclaramunda i el nom com se'l coneix actualment no és més que un derivat del nom original, corromput pel pas dels segles.
Però anem a poc a poc i comencem a caminar.

Des del collado del Boi, per on passa el camí de Culla comencem a caminar pel camí del mas del Xurro que puja cap al tossal d'Esclaramunda seguint els tossals. Després d'un primer tram més pla de seguida el camí "s'enrocha" per a pujar al Rotxero. Deixem enrere el camp obert del collado i entrem a un bosc de carrasques i roures que ens acompanya per la falda del Rotxero.
Finalment arribem al fil de la serreta que s'allarga des de la punta del Rotxero al tossal d'Escalamunda. Per la nostra esquerra queda el rebollar i carrascar de la Torre Martines mentre que a la dreta queda la clotada del mas de Baix.

Afegeix la llegenda

Camí del Rotxero.

El Pla d'amunt de Vistabella.

El rebollar de la Torre Martinex i el Pla d'avall.

El mas de Baix.
Davant nostre hi ha el mas de la Xurra i allí a quan ens acostem un grup de cabres se n'aparta. Ens quedem mirant i a l'era del mas veiem un espectacle digne d'un documental de natura: un parell de mascles estan vinga la tossalà l'un contra l'altre, tan ocupats que no se n'adonen de la nostra presència i ens permeten acostar-nos, encara que no el suficient per fer una foto en condicions (llàstima d'una càmera més bona).
Cabres tossant al mas del Xurro.
Finalment l'un dels mascles aconsegueix fer caure baix de l'era l'altre i acaba la baralla i l'espectacle així que continuem la ruta que passa per la vora del mas. Ací els ginebres i savines clapegen la lloma que s'estén cap al tossal.
Un poc més avant del mas de la Xurra deixem a dreta i esquerra dos senders que volten planejant el tossal d'Escalamunda, l'un per ponent i l'altre per llevant, fins a les Selletes. Nosaltres seguim recte pel pas per tal de coronar el tossal i el vèrtex que s'hi alça.
Salvem un cinglet i arribem al cim on hi ha el vèrtex, l'excusa per a l'excursió de hui. Així que encara no portem ni una hora i ja hem acomplert l'objectiu principal de la ruta, però encara donarà molt més de sí la jornada.
El tossal d'Esclaramunda des del mas de la Xurra.

Tram final de pujada al tossal. Des d'ací es veu el Pla i la cara nord de Penyagolosa.

Tossal d'Esclaramunda.

El mas de la Serra des del tossal.
Contiuem baixant del tossal cap a les Selletes per l'assegador on creixen les savines.
Per les Selletes passa la pista del mas de la Serra i la seguim a la dreta mentre travessa un espès pinar de pi negre que corona la serra del Boi.
Arribem així al mas de la Serra que es troba en un planell enmig de la serra i des d'ací seguim una pista poc xafada que baixa cap al barranc de l'Aigua. El paisatge continua sent el mateix; un espès pinar clapejat en alguns llocs de ginebres i carrasques.
Pista del mas de la Serra entre pinars de pi negre.

Mas de la Serra.
Arribem al barranc i el seguim per dins un tros fins que ens desviem per seguir el vell camí que unia el mas de la Serra amb el mas de la Serra de baix, situat a la capçalera del barranc de la Pinella.
Tot i què poc xafat el camí és evident si hom sap on mirar. Seguint-lo pugem a un llomet per on corre una pista i baixem per l'altra banda. Ací ens tornen a eixir cabres que fugen com ànima en pena costera avall.
La baixada és un poc més complicada de seguir que la pujada però finalment aconseguim no perdre el camí i eixir-ne a una pista sota el mas de la Serra de Baix. A partir d'ací la direcció a seguir és clara: barranc avall. Seguim per la pista i, quan travessa el barranc, recte per dins. Al principi no es veu traces de camí però ben pronte trobem el que fou un camí de ferradura que passa per la vora del barranc resseguint-lo mentre baixa serra avall.
Camí (poc evident) al mas de la Serra de baix.

Baixant cap al mas de la Serra de baix. Este tram cal anar atents perquè el camí es fa molt perdedor.

Camí barranc de la Pinella avall. Costa un poc de trobar però està clar i fàcil de seguir.
Aprofitem una raconada del barranc on pega el sol i no fa aire per dinar al cara-sol d'unes penyes. Quan continuem el camí arribem a un punt on el barranc s'afona ràpidament mentre que el vell camí que seguíem continua planer. El mapa que seguim (d'el Tossal) indica que cal seguir el barranc, però tafaners com som decidim continuar pel vell camí que va voltant baixant progressivament, sempre per dalt del barranc.
Quan ens separem del barranc el camí s'embosca i es fa més difícil de seguir, però la traça és evident. Arribem a un punt on els romers i les carrasques dificulten el pas i maleïm la idea que hem tingut doncs la pista del Boi i l'ermita de Sant Bartomeu paren encara lluny. Per sort unes desenes de metres més avant arribem a una senda acabada de netejar que no apareix als mapes i, seguint-la per la dreta, ens porta directes a l'ermita de Sant Bartomeu passant per un preciós carrascar.
Camí per fora del barranc. Uns centenars de metres més avant s'embosca i no està net però és un tram curt.

El mas de Capote, el més gran dels masos del Boi.

Senda neta cap a Sant Bertomeu del Boi.
L'ermita de Sant Bartomeu és una bonica església de reconquesta, recentment restaurada. No ha tingut la mateixa sort (encara?) la gran hospederia i casa de l'ermita que s'alça a la vora. Açò és tot el que en resta de l'antic poble del Boi que es va despoblar arran de la pesta negra al segle XIV i va acabar unint-se a Vistabella conformant una de les partides del terme.
A l'ermita enllacem amb el GR-7 que ací segueix el traçat del camí vell de Culla a Vistabella. Nosaltres el seguirem cap a Vistabella i al passar un collet trobem el vell peiró que marca la proximitat d'un santuari.
Ermita i hospederia de Sant Bertomeu del Boi.

Peiró de Sant Bartomeu.
A partir d'ací el vell camí se'n separa de la moderna pista encara que van en la mateixa direcció. El camí baixa a buscar el mas Nou, que com tots els que porten eixe nom ho fou quan es va fer (en concret este al segle XVII). El mas encara conserva prou bé el casalici i bona part de la pallissa i estable tot i què ja ha caigut una part de la teulada.
Deixem enrere el mas i hem de fer una volta per salvar el barranc de l'Aigua que ací s'enfonsa ràpidament buscant la vall d'Usera. El camí fa volta tot seguint les corbes de nivell evitant baixar a travessar el barranc. Així girem cap al nord i davant (i dalt) nostre queda la Serra del Boi, per on hem passat fa unes hores. Travessem el barranc i per l'altra banda passem per dalt de la Roca del Ferrer mentre pugem al collet que separa el Castellet del mas de la Coixa on hi ha les restes d'un poblat ibèric.
Trasponem el collet i baixem cap al mas de la Coixa entre carrasques que s'arrapen als cingles i contrasten amb els pins que creixen al capoll de la serra i també als barrancs que baixen cap a la Vallússera.
El vell Mas Nou.

La vall d'Usera amb la lloma de Benafigos al fons.

La Roca del Ferrer en primer lloc i el castell del Boi al fons.

El Castellet. Al seu cim hi va haver un poble a l'època ibèrica.

Cabres lluitant als bancals del mas de la Coixa.
Baixant cap al mas ens trobem un parell de mascles de cabra tossant-se als bancals dels voltants del mas. Ens aturem a pocs metres d'ells que, tan afusats com estan, ni se n'adonen que estem. Malauradament la gossa els lladra i al prendre consciència de la nostra presència se'n van uns bancals més amunt a continuar la lluita i per més que provem ja no els podem vore tot i què continuem sentint les tossalades que es peguen.
Arribem al mas de la Coixa flanquejat per dos grans roures, un ja mort, i passem per darrere del mas enfilant el camí empedrat que mou per l'era. Després d'una curta pujada el camí ens porta a la pista del Boi, que en este tram coincideix amb el vell camí i per ella continuem cap a la coma on hi ha el mas de Baix.
Deixem el mas a la dreta, sobre uns bancals treballats, i quan arribem a la font del mas el camí se'n torna a separar de la pista pujant recte amunt entre bancals mentre que la pista fa una volta.
Roures monumentals al mas de la Coixa.

Enllaç amb la pista el Boi. Al fons el castell del Boi.

Font del mas de Baix.
Al capdamunt retrobem la pista i continuem per ella cap al mas del Collado. Des d'ací tenim una bona perspectiva de la serra del Boi i de tota la volta que hem fet. Unes cabres ens tornen a eixir al davant mentre completem els pocs metres que ens queden per arribar al collado del Boi on acabem de tancar el cercle.
Tram final formigonat de la pista del Boi, ja prop del mas del Collao.

El mas del Collado.

El Collao del Boi.
El balanç final de la ruta ha estat millor que no pensàvem, tan per la varietat de paisatges, la solitud i, sobretot, per la quantitat de cabres i pel fet de trobar-nos escenes pròpies dels documentals de natura i tan difícils de vore en directe. Caldrà tornar.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací una altra ruta que es pot combinar amb esta:

de Culla a Vistabella pel GR-7

Més informació:

diumenge, 19 de novembre del 2017

DE ARROYOFRÍO A VALDECUENCA PER LA SIERRA DEL JABALÓN I JABALOYAS

Després de fer nit a Moscardón i gaudir (i fartar) d'un copiós i abundant esmorzar, ens desplacem fins a Arroyofrío per a començar la ruta de hui que ens portarà per Jabaloyas a Valdecuenca.
Comencem la ruta, com no, estirant. Esta vegada a una era als afores del poble. Si haguera passat algun cotxe per la carretera de ben segur que s'estranyaria de vore una colla de gent tan gran fent exercicis matiners en un lloc apartat. Però com no passa cap cotxe ningú se n'adona.
Després del ritual dels estiraments travessem el poble per a començar la ruta. Al poble ningú s'estranya de vore gent caminant a estes hores del matí perquè tampoc hi ha ningú. Travessem doncs un poble fantasma però no abandonat perquè les cases estan ben arreglades i cuidades.

Eixim per la part alta del poble per un ample caminal que travessa els bancals treballats de la sobalba de la Cruz de Làzaro, que s'alça dalt nostre i on hem de pujar. Ben pronte deixem enrere els bancals treballats i enfilem per un senderol que travessa bancals erms on creixen les argelagues. El vell camí enfila recte cap al puntal de Bernardo que s'alça a un extrem del llarg tossalàs que s'alça darrere del poble. Nosaltres per no fer tanta volta quan trobem un corriol que gira el seguim fent una llarga ziga-zaga per a enfilar directe cap a la Cruz de Lázaro. El corriol que seguim, molt poc transitat, s'embardissa quan s'acosta al cingle que voreja el tossal i ens impedeix pujar al recte.
Eixint d'Arroyofrío.

Pujada a la Cruz de Lázaro.
Finalment seguint el senderol arribem a un punt on un ample grau salva el cingle i assolim el planer cim del Puntal de Lázaro i, buscant un poc, arribem a la Cruz.
La Cruz de Lázaro s'alça a un canto que mira cap a ponent, dominant no sols Arroyofrío sinó bona part de la zona sudoccidental de la Sierra de Albarracín. Vora la creu hi ha un cartell i un seguit de fotos en homenatge als qui van haver de defendre esta posició durant la guerra civil. De fet a partir d'ara les trinxeres, pous de tiradors i demés posicions de guerra es fan visibles pels cims tot i haver passat quasi 80 anys del final de la guerra.
Pilar commemoratiu a la Cruz de Lázaro.
Foto de grup a la Cruz de Lázaro.
Després d'estar-nos una bona estona a dalt continuem la marxa seguint un carril que entra a la Cruz i enllaça amb un altre que fa la volta al Puntal. Travessem un espés pinar de pi roig que ens acompanya mentre ens acostem a la Hoya del Tejo.
Ací deixem el carril i continuem al recte entre els prats que alternen amb espessoralls de pins que poc a poc van despareixent i ens trobem davant les llomes herboses que s'allarguen fins al Navazo. Ací no ens cal seguir cap camí, només travessar els prats ressecs pel fred i la poca pluja d'una tardor calorosa i seca.
Arribem a un punt on hem de baixar a travessar el barranco de Santanares, ací tan sols un suau tàlveg, per a pujar al puntal del Navazo que tenim just davant. Com que hi ha gent que no vol pujar van directament a les runes del Corral de la Peñuela que queda davant i per on hem de passar de tornada del Navazo.
Hoya del Tejo.


Camp a través al Navazo.
Fem drecera de pujada al Navazo i arribem finalment al cim també envoltat de línies de trinxera i coronat per un vèrtex geodèsic.
El Navazo.
El Navazo és el cim més alt de la sierra de Jabalón, la més meridional d'Albarracín i que s'alça dominant les terres dels voltants. Gràcies a açò les vistes des del cim són espectaculars dominant bona part de la comarca i també comarques veïnes. Des d'ací veiem Peña Blanca, Sierra Alta, San Ginés, Carbonera, la Peña la Cruz, ... entre altres cims que hem pujat estos anys enrere; però també Javalambre que destaca cap a llevant.
Ens estem molta estona fent-nos fotos perquè el lloc bé ho mereix abans de continuar camí cap al corral de la Peñuela on ens espera la resta del grup. Des d'ací continuem la ruta  cap al collado de la Cruz, sempre pels pelats cims que ens permeten disfrutar de magnífiques vistes.
Vèrtex geodèsic.

Un altre vèrtex per a la col·lecció.
Des del collado de la Cruz hi ha una pista que fa la volta pel nord a la Moratilla fins al collado del Santo. Però nosaltres no la segui sinó que pugem al recte cap a la Moratilla buscant una antiga senda que només trobem al baixar, quan s'ha convertit en pista. Seguim per tant finalment la pista que passa per baix del corral de la Cueva que ocupa una llarga balma a la solana, just abans d'arribar al collado del Santo, on hi ha un altre corral, este encara en ús. I és que tota la part nord de la sierra del Jabalón és una zona de pastures i, per tant, plena de corrals que encara estan en ús a l'estiu quan les ovelles que baixen a extremar a terres més càlides pugen per a aprofitar les pastures d'estiu. Normalment les raberes s'estan a les terres altes de la Santa Creu fins a Tots Sants, quan comencen el camí de baixada, més o menys llag segons si el destí és "el Reino" o Andalusia.
Baixant al collado de la Cruz.
Paisatge abancalat a l'ombria de la sierra de Jabalón.
Collado de la Cruz.
Arribats al nou coll tenim davant nostre el cerro Jabalón, que si bé no és el més alt si és el més destacat i qui li dóna nom a la serra. A dalt s'alça l'ermita a San Cristóbal.  En principi la idea era pujar-hi, però com anem curts de temps decidim fer dos grups, el més nombrós baixa direcament pel vell camí a Jabaloyas mentre que un grup més menut (i més ràpid) aprofiten per a pujar a fer cim, alcançant la resta al poble.
El camí de baixada travessa vells bancals convertits en zones de pastura, llevat de la part més baixa del poble on encara es treballen. Anem trobant diverses fonts allà on l'aigua recollida a l'altiplà calcari aflora a l'entrar en contacte amb les arenes i argiles.
Jabaloyas.
Arribem a Jabaloyas per la fuente de la Canal, per on també arriba la pista que ve des del Cañigral. Aprofitem per fer un bon glop a la font i travessem el poble fins a la curiosa església, envoltada d'un mur baix que fa de xicoteta muralla. Des d'ací passem per davant de la Fuente i eixim del poble per unes pallisses que voregen el camino de Novella.
Jabaloyas.
Església de Jabaloyas.
Avancem pel vell camí de ferradura que travessa els bancals treballats del pla que envolta Jabaloyas pel nord. Darrere del poble queda el monte Jabalón.
Quan s'acaba el pla els camps treballats també ho fan i deixen pas a un savinar que s'escampa pels bancals erms.
Quan acaba el pla i comença la baixada cap a la rambla del Horcajo (o de Romediano) les savines es barregen amb el pinar que, al fons, acaba sent dominant sobretot a l'ombria. En la baixada anem trobant grans exemplars de pi negre que s'han deixat com a testimoni a les tales per a repoblar el pinar.
Després d'una curta baixada per un sender pedregós arribem al llit de la rambla i busquem una raconada per a dinar al solet.
Camino de Romediano.

Baixant a la rambla del Horcajo o de Romediano.
 Després de dinar i recuperar forces cal continuar la ruta, i la ruta a partir d'ací continua rambla avall. Per la vora de la rambla passa una pista i per ella anem per caminar més fàcil i ràpid. Travessem pinars de pi negre i quan la pista aboca a la carretera de Valdecuenca deixem la pista i enfilem rambla avall passant la carretera per sota del pont que salva la rambla.
Pista vora la rambla de Romediano.

De l'altra banda del pont el paisatge canvia ràpidament. El fons de la rambla està entapissat del fullam sec dels xops que la voregen. Costa avançar perquè l'ampla i pedregosa rambla s'ha convertit en un barranc estret que s'obre pas amb dificultat entre la vegetació que es fa més espessa.
Salvant la carretera pel pont.

Barranco de Romediano.
Per la vora esquerra queden uns bancals treballats i a ells eixim per avançar més fàcilment fins que trobem un gran salt. Es tracta de l'assut que pren l'aigua per al molino de Romediano, on anaven a moldre els veïns de Valdecuenca i Jabaloyas (de fet només hi ha un altre molí en cada un d'estos pobles.
El molí s'alça al punt on el barranc s'encaixa i forma un salt natural, aprofitat per l'home per a crear un assut de pedres ben treballades que desvia l'aigua fins al cup. Del molí només en queden les parets.
Després de salvar el desnivell de l'assut continuem pel barranc en un tram bellíssim on les savines centenàries alternen amb altres, més joves, però que competeixen en altura amb els pins.
Molino de Romediano.

Un de tants exemplars de savines centenària.
En alguns trams del barranc l'aigua (en anys normals) deu de ser habitual. Enguany però la seca fa que no ens acompanye més que en les formes que ha anat esculpint en forma de toves i concrecions calcàries.
Seguim el barranc, ara per dins, ara per la vora on a vegades sembla que hi ha les traces d'un vell senderol mig esborrat fins que finalment enllacem amb la rambla de Valdecuenca. Per ací passa el PR-TE-5 que ve també de Jabaloyas i que seguirem a l'esquerra cap a Valdecuenca.
Remuntem ara la rambla per dins fins que arribem a un enforcall. Ací abans el PR enfilava recte per la lloma de las Majadillas, seguint les traces de l'antic camí de Jabaloyas a Valdecuenca. Nosaltres seguirem pel barranco Melero que s'obre a la dreta. Ací arribava una ruta circular des de Valdecuenca seguint el barranco Melero i la Loma de las Majadillas abalisada per la Comunidad de Albarracín però que ara es troba sense manteniment.
Savinar de las Majadillas.
Barranco Melero.
Continuant per dins del barranc el savinar, monoespecífic fins ara, arriba un punt on comença a alternar amb roures que encara tenen algunes fulles que es resisteixen a caure. Tota la solana del Rebollar fa honor al seu nom i apareix clapejada de roures joves que alternen amb les savines. Al fons del barranc són els orons qui ho fa, malauradament enguany també sense fulla però no pel fred sinó per la falta d'aigua que ha fet que caiga abans.
Seguint per dins del barranc finalment arribem al punt on un ample caminal n'ix per l'esquerra entre grans savines i puja cap a la fuente Vieja, voltada de parideres i corrals.
Abeuradors per la fuente Vieja.

Entrant a Valdecuenca.
Des d'ací només uns pocs metres ens separen del poble on ens espera l'autobús, però abans, seguint el ritual acostumat, ens toca fer estiraments dirigits per Ceci que, com no podia ser d'altra manera són diferents dels que hem fet estos dos dies, per a que no ens avorrim (o no els aprenguem).



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

circular albarracin gr-10 gr10.1
collado Tabernillas - Jabaloyas - Valdecuenca
Valdecuenca - el Regajo - Barranco Melero


Més informació:
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
  •  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
  • Senderos de Aragón