DISSABTE PASCUAL? DEL BALADRAR A LA RODANA PEL CERRO GORDO I VILLALBA

Este dissabte que encara no és pasqua hem provat a pujar al "Monte Pascual", si bé eixe no és el nom del pic, per raons que més avant s'expliquen.

Després de llegir la crònica de Dani pujant al Pascual de seguida vaig pensar en recuperar un vell track fet ja fa molts anys seguint una senda que es perdia i que arribava quasi dalt de tot però per una cara diferent. La veritat és que recordava la senda com molt bonica però no la vam repetir doncs ens va tocar seguir camp a través al arribar dalt i no vam trobar manera de fer el cim. De tota manera esta vegada anàvem preparats per a tot i dispostos a jugar-nos la pell (i quasi ens la juguem).

La primera trobada agradable del dia fou amb Emilio que està fent la transespadà i el trobem a ell i els seus companys just a l'eixida d'Alcudia. Després de saludar-nos continuem camí, nosaltres amb cotxe i més descansats i ells a peu fins a la Vilavella que encara els queda tros.
Vam haver de deixar el cotxe passada la fuente de la Calzada, de tan plena de cotxes que estava la carretera vora la font. Just en eixe punt un camí baixa a la rambla del Baladrar, que duu un fil d'aigua, i la travessa i de seguida la primera dificultat del dia. Un gran xop ha caigut sobre el camí convertint-lo en una pista americana per uns metres. No serà l'únic moment en què ens trobem el camí brut per branques i troncs com a conseqüència de les ventades i la neu, però sí el lloc més difícil de travessar.

Rambla del Baladrar.

Continuem amunt per un camí més o menys ample. Es tracta d'una antiga pista que la vegetació ha envaït convertint-la en senda i que puja per la Umbría del Baladrar. En algun punt es troba un poc tapada per l'argilagot i el bruc tombat per la neu però en general és clara i fàcil de seguir mentre puja fent revoltes entre pins, alcornocs i una gran diversitat d'espècies vegetals que l'acompanyen que segur fan les delícies dels aficionats a la botànica.

Primer tram de pujada entre pinars.

L'antiga pista acaba però continuem per un vell camí de ferradura que dona accés a antics bancals que encara es poden distingir penjats de la falda de la muntanya. El camí es troba en algun tram prou envaït pel bruc però no presenta més complicació.
Anem guanyant altura i cada vegada les vistes es fan més àmplies sobre les muntanyes dels voltants i bona part de la vall de Segorbe.

Guanyant altura sobre el Baladrar.

Quan ja ens trobem ben amunt les carrasques alternen amb els alcornocs i els pins i comencem a trobar moltes branques caigudes enmig del camí per culpa de la neu de fa un mes. Les més menudes les apartem sobre la marxa però hi ha algunes que ens cal aturar-nos i apartar-les per a poder passar.

Apartant branques caigudes.

Així arribem a una espècie de collet on podem vore l'altra banda de la muntanya, la que mira al pic d'Espadà des de dalt del barranco Malo (just als nostres peus). Ací hi ha una vella caseta assolada on acaba el camí de ferradura però cal seguir per la carena un senderol de caçadors que puja cap al cim.

Pel llomet cap al cim.

Anem seguint un rellomet fins que, just als peus de la part final del cim, la senda gira a ponent i fa la volta al cim mirant cap al barranco Pascual. Just ací trobem el tram més complicat de passar per culpa de la gran quantitat de pins que han caigut sobre la senda, molts d'ells impossibles d'apartar.
Després de passar eixe curt tram arribem a un punt on la senda sembla acabar-se. És ací on vam arribar fa anys i, no trobant la manera de pujar al cim vam decidir baixar cap al barranc camp a través. Esta vegada estem disposats a pujar i a més tenim la sort de trobar unes traces de senda que enfilen amunt per un terreny més net del que recordàvem.

Tram final de pujada.

En este terreny més desarbrat el vent, que ens ha acompanyat durant tota la pujada, bufa més fort i fins i tot ens vol fer perdre l'equilibri. Per sort el cim es troba més arrecerat entre carrasquissos i assenyalat per una gran fita que va fer Dani.

Cim del Cerro Gordo.

Arribats al cim ens fem la foto a la vora de la fita però no podem vore molta cosa doncs just ací les carrasques no ens deixen vore molt. Només un poc més avall i eixint del grupet d'arbres les vistes s'allarguen des de la mar fins a la ratlla d'Aragó.
Baixem un poc seguint el track de Dani que passa pel millor pas possible i de seguida anem trobant traces de pas i busquem un lloc arrecerat del vent per a aturar-nos a fer un glop i, com que és setmana Santa, menjar-nos una panaeta.

Recuperant forces. Cim al fons.

Tot seguit seguim avall a baixar al coll que tanca per dalt el barranc de la Rodana per baixar al barranc per un senderol perdedor que davalla per la Solana de los Libros.
El primer tram de baixada té una forta pendent però per sort, la solana presenta molt poca vegetació, uns quants fenassos i alguns matolls dispersos.

Baixada del Cerro Gordo.

Des d'ací agafem un senderol més clar cap al coll. Conforme anem baixant antem trobant forats fets per a plantar arbres dins la tasca de neteja i reforestació feta en tota esta part dels termes d'Algimia i la Vall.
A l'arribar al coll trobem que fins ací han arribat els treballs de neteja però la part del coll que mira cap a la Rodana no l'han netejat i hem de fer memòria i buscar un poc per retrobar el corriol, que ja hem passat altres vegades, de baixada cap al barranc per la Solana.
Sense massa dificultat arribem al fons del barranc on trobem que tot l'alcornocal que cobreix la Rodana ha estat netejat de sotabosc i ara es pot passejar fàcilment.

Alcornocal de la Rodana.

Travessem la part alta del barranc seguint el track que portem de fa anys i que ens ajuda a trobar les sendes, poc marcades entre el net alcornocal. És este un dels boscos més bonics de la serra i més ara que s'ha netejat i hom es pot perdre per les moltes senderes que el travessen, i també és un dels més solitaris doncs hom no sol trobar ningú per estos rodals.
Travessem el barranc de la Rodana i passem  a la solana per on hem de trobar una vella senda que puja cap al Collado del Castañero.

Alcornocal a la solana de la Rodana.

Entre la neteja i que el track que portem no és massa exacte ens costa prou de trobar el vell camí de traure suro, i només quan ja som prou amunt trobem la traça de la senda per on hem de pujar al coll.
Caminem sota un alcornocal en solana, on també trobem de tant en tant algunes carrasques. Conforme anem pujant hem d'apartar més branques caigudes per la nevada fins que quasi al coll la senda es fa més perdedora, i és que fins ací es va traure el suro l'any passat, esperem que si enguany trauen suro de les sureres de més amunt la senda es netege un poc més pel pas dels animals.

Senda al collado del Castañero.

Arribem finalment al coll que vam transpondre fa anys venint del barranco Pascual però esta vegada no provarem de baixar al barranc camp a través sinó que mirarem de seguir per las Pobilas ens durà al coll de Villalba per on hi ha una senda que baixa cap a l'Almendrolar.
De moment anem trobant traces de sender de caçadors que passa pels cims de manera que la marxa és prou fàcil i ràpida, només de tant en tant cal parar atenció per no equivocar el camí i fer cap enmig d'un argilagar.
Passem pel cim de las Pobilas, deixant a la dreta el barranco Pascual i el Cerro Gordo i a l'esquerra la Rodana i el Cascalbar i la línia de cims es decanta un poc al nord passant sobre la capçalera del barranco de Villalba.

Senda? a las Pobilas.

Després d'un darrer tros més fressat pels caçadors que pugen al senglar arribem a un ample coll, on antigament hi havia ametlers. Estem al collado Villalba on puja una senda des de la Rodana, que es perd en els bancals de la part final, i des d'on baixa un sender de caçadors cap a l'Almendrolar. Per ací vam passar fa anys i esperem que encara estiga prou net.
Per sort el camí és tal i com recordàvem, una drecera oberta de baixada, amb forta pendent però prou neta. De fet es veu més xafada que l'anterior vegada que hi vam passar.

Corriol de baixada a l'Almendrolar.

A meitat baixada enllacem amb un vell camí de pujada als bancals que hi havia en totes les faldes de les muntanyes i la pendent ja no és tan forta.
Durant tot el dia hem anat per sureres i pinars de pi ver (o rodeno) però ara la senda baixa per terreny calar i la vegetació ha canviat deixant pas a pinars de pi blanc, coscoll i romer, i també esparragueres així que aprofitem per collir espàrrecs sempre que la pendent ens ho permet.
Arribem a uns bancals d'ametlers i cal anar buscant el camí d'accés que ens duu al camino del Almendrolar, just al coll que dona pas a la Hoya del Molino.

Collado del Almendrolar.

Passem el coll voltats d'olivars i comencem la baixada a la Hoya travessada per la rambla del Baladrar. A la primera revolta ens trobem un home que ha pujat a treballar les oliveres. Es tracta de Manuel Terrén que als seus 80 anys encara té prou forces per pujar al bancal quasi tots els dies i també per anar a caçar al senglar. Parlant amb ell ens diu els noms dels llocs que hem passat: el collado de Villalba, on pugen al "puesto" de caça, l'Umbría del Baladrar, la Hoya del Molino, el barranco Pascual, i també li assenyalem el cim que hem pujat, que es veu perfectament i que ell anomena el Cerro Gordo (tal i com està recollit a la toponímia d'Algimia editada per l'AVL). Encara ens explica una senda que puja al Corral del Navarro on pugen a caçar i que enllaça amb la senda de la Ràpita i que ens apuntem per a una altra ocasió.
Li donem les gràcies per la informació i quan ja ens n'anem encara ens dona una darrera indicació, ens diu que ens fixem en una fletxa negra que ens desvia del camí que baixa recte cap a la balsa del Molino i que tot i que és el camí més recte (i el vell) no ens recomana de passar-hi doncs està perdut (com comprovarem més tard des de los Arcos).
Baixem doncs per la pista que fa volta buscant el barranco Pascual, per on baixa la senda del barranco Pascual que baixa del collado del Castañero i enfilem recte per a travessar la rambla del Baladrar.

Per la Huerta Alta de la Alfándiga.

Per les hortes de vora rambla arribem a la Balsa del Molino i ens desviem per vore los Arcos del Molino, per on la Acequia de la Alfándiga travessa la rambla.

Los Arcos del Molino.

Tant los Arcos com la Balsa tenen panells explicant la seua funció, origen i ús, que formen part de la Ruta del Agua d'Algimia.
Des d'ací només ens resta un bell tros de carretera, un tant monòton però des d'on podem vore bona part del recorregut que hem fet a més de passar per davant del bonic barranc de las Tartugas.

Carretera de Alcudia.

Quan passem per ací a més tenim l'alicient d'estar transitant seguint el vell camí que enllaçava la vall de Segorbe i la Plana ja des de temps dels romans.


Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

barranco malo - la rodana - el agua negra més informació ací
fuente la calzada - bco pascual - bco rodana - bco malo

Més informació.

• Ajuntament d'Algimia de Almonacid
• García Osuna, Antoni (2010) Toponímia dels pobles valencians: Algimia de Almonacid Ed. AVL accessible a la web.
• Cartoweb