dissabte, 21 de setembre de 2013

AIN AL PICAIO I L'ESPADÀ TORNANT PER LA FUENTE DEL TORO

La setmana passada vam decidir que hui tocava Aín. No per ser el poble més bonic d'Espadà, que ho és, ni pel lloc magnífic on es troba voltat de muntanyes impressionants, que també, sinó per una cosa més prosaica: la volldam de barril del bar de la plaça.
Així que ja sabent el destí només calia perfilar la ruta i hem optat per una ruta coneguda però amb variacions: pujar al pic d'Espadà pel Picaio i tornar per la Cueva del Toro, aprofitant que les sendes estan més xafades i passables que fa anys.

Hem eixit d'Aín seguint el SL-CV-27 que puja a la Penya del Pastor pel barranc del Picaio.
El primer tros de camí el fem seguint la carretera d'Almedíjar, però a la primera revolta seguim recte per un entrador que puja als bancals.
Eixida d'Aín.
De seguida el deixem i seguim recte un tros camp a través sota les sureres fins a tornar a trobar la carretera estalviant-nos així les voltes de la mateixa. Fem uns metres per ella i arribem a l'inici de la senda a la Penya del Pastor.
Inici de la senda.
El primer tram de la senda passa sota d'una bonica sureda en ombria. La senda puja constantment però moderada fins que eixim de l'ombra de les sureres i enfilem un clar on s'enfila recte amunt a buscar un pinaret.
Comencen les costeres.
A partir d'ací la pujada és constant i continua i amb trams molt costeruts on cal posar les mans. Anem seguint un rellomet rocallós on les sureres s'alternen amb les carrasques que creixen a les parts més seques i rocoses.
Se seguida prenem altura i quan hi ha algun clar entre el bosc podem vore als nostres peus Aín, un poc més lluny Alcudia i Veo. A la dreta es troben els diferents rellomets que baixen de l'Espadà com contraforts que aguanten la llarga muntanya.
Alcudia des de la pujada al Picaio.
La pujada és molt penden i ens l'agafem amb tranquilitat i al final, com totes les pujades siguen llargues o curtes, dures o suaus, hi ha un moment que s'acaba.
Passem prop d'uns castanyers que assenyalen la part final de la pujada i arribem a les primeres trinxeres de les moltes que recorren tots els cims de l'Espadà.
Fem cap a un collet just sota la Penya del Pastor, i ens desviem a l'esquerra al seu cim. Des del cim no hi ha massa vista per les carrasques que creixen, però un poc més avant trobem un magnífic mirador sobre Aín i el barranc que baixa cap a Eslida.
El Picaio i l'Espadà.
Després de recuperar forces continuem cap al Picaio, la següent fita del dia.
Passem pel collet on el Sender Local baixa cap a la Ibola per l'aljub del Tio Carreguí i seguim recte per la cresta. Fa anys que no anava cap al Picaio i la veritat és què està molt canviat per a millor. Abans calia buscar el pas per la cresta esquivant carrasques i pujant i baixant trinxeres, ara un senderol fet pel pas constant de gent i algunes fites ajuden a trobar el camí i faciliten el pas.
Camí del Picaio.
Arribem així al Picaio, curiós pic rodó que sembla postís dins la llarga carena rocallosa d'Espadà. El pic està voltat de parets de pedra enrunades i fins i tot conserva alguna vella construcció amb morter de calç que sembla un aljub.
Cim del Picaio amb l'Espadà al fons.
Les vistes són magnífiques cap a totes bandes i ens entretenim uns minuts disfrutant d'elles, no molt perquè la ruta és llarga i cal continuar.
Baixem del cim i passem per la vora d'un pi ratllat de fa poc. Sembla ben verd i viu encara però el llamp que el va ratllar de ben segur que li acurta la vida.
Pi ratllat per un llamp.
Seguim la sendeta oberta pels cims que continua ara per l'ombria passant pels pinars que coronen esta part d'Espadà. Al cap de poc passem per un lloc on hi ha unes paletes de coto, hem arribat a la ratlla d'Alcudia que baixa pel barranc dels Morts.
Tant el topònim com les construccions de dalt del cim fan recordar la guerra contra els moriscos de l'Espadà que va seguir a la sublevació dels mateixos al segle XVI. D'eixa època tenim també el topònim de la Batalla just de l'altra part del terme d'Aín. Segons les fonts i cròniques de l'època els moriscos es van atrinxerar dalt de les muntanyes i els cristians van lliurar les darreres batalles pujant costera amunt i esquivant troncs i pedres que els llançaven des dels cims.
Pinars de l'ombria de l'Espadà.
Continuem a bon pas per la cresta, no com quan fa anys hi vam passar que no hi havia camí i calia obrir-se pas entre els carrasquissos que creixen enter els penyals del cim. Hui el peany és igual de roín però almenys hi ha una senda que seguir i fites que ens ajuden a trobar el camí. A més d'ací i d'allà trobem branques tallades per a poder passar sense persones. Gràcies als qui han passat davant i s'han entretingut en tallar branques, ficar fites i buscar el bon pas nosaltres ara podem avançar més ràpida i fàcilment.
la cresta continua baixant a poc a poc fins que torna a pujar cap al pic principal d'Espadà.
A partir d'ací el pinar és menys abundant i s'alterna amb trams de penyes on creixen les carrasques.
Sender per les penyes.
Poc a poc tornem a prendre altura seguint el senderol obert pels cims. Només en un tram el perdem un poc perquè les fites no són abundants i si no es presta massa atenció de seguida te'n passes alguna. Les trinxeres també es fan més abundants i freqüents conforme ens acostem al pic d'Espadà, i també les carrasques.
Sender entre carrasques.
Arribem finalment després de travessar un pinar a un collet on enllaça la senda que puja des del coll de la Ibola.
Ja només ens queda un darrer tram, més obert, fins que arribem al pic d'Espadà.
Senda arribant al pic d'Espadà.
Des del pic les vistes són magnífiques. Fa un poc de vent i ajuda a netejar l'ambient així que descansem un poc mentre fem un mosset i disfrutem de les vistes.
Pic d'Espadà.
Aprofite per buscar també el geocache del pic d'Espadà i, una vegada més, no el trobe.
Després d'uns moments iniciem el descens cap a Alcudia. Baixem del pic i continuem per la carena direcció a la Nevera però de seguida ens desviem a la dreta per agafar la senda que baixa al barranco de la Chelva per la Cantera Barberan.
Senda de baixada a Alcudia.
La baixada és llarga, la més llarga de tota la serra d'Espada almenys en desnivell (650 mts des de la fuente del Toro) i constant encara que també és de les més boniques a l'anar tota sota el bosc. Passem primer pels pinars que coronen els cims. A meitat baixada trobem alguns castanyers just a la Cantera Barberan, i a la part baixa trobem les sureres, algunes d'elles realment grans.
Sureres prop del barranco de la Chelva.
Arribem finalment al barranco de la Chelva i el travessem per enllaçar amb la carretera d'Aín a Alcudia. Just ací travessem una altra vegada el barranc pel pont de la carretera i trenquem a l'esquerra pel cami que baixa a la fuente del Toro.
El primer tros és per una pista formigonada que va paral·lela al barranco de la Chelva però just abans que s'acabe continuem per un ample camí empedrat que transpon un llomet i baixa a buscar el barranco de Bàguena que baixa des de les altures d'Espadà.
Camí empedrat a la fuente la Balseta.
Continuem barranc avall sota l'ombra d'unes grans sureres, resseguint el barranc que va a buscar el de la Chelva passant sota la fuente de la Balseta.
Des de la font una grossa goma baixa l'aigua cap a la fuente i cova del Toro. Nosaltres seguim un camí paral·lel a la goma i baixem a trobar el barranco de la Chelva que, per sort, es troba sec.
Senda al barranco de Báguena.
Este tram és més agradable que la carretera per arribar a Alcudia o a Aín, però també més llarg de tota manera paga la pena de passar perquè encara que siga curt és dels millors racons del terme d'Alcudia.
Fuente i cueva del Toro.
Seguint el barranc arribem finalment a la fuente i cueva del Toro, d'on naix un bon doll d'aigua que li aporta aigua al barranc tot i que la major part es desvia per una sèquia per tal de regar les hortes de la capçalera del riu Veo.
Passem la cova i continuem avall vora el barranc fins que trobem el sender a la dreta que remunta el barranc dels Morts cap a Aín.
Senda a Aín.
Es tracta d'una vella senda que fa anys va netejar Eliseo Arrufat i va marcar amb pintura blanca. Posteriorment es va tornar a tancar i ara s'ha tornat a reobrir. De tota manera mai ha estat una senda massa clara i és prou precària tot i seguir el traçat d'un vell camí.
Anem remuntant el barranc dels Morts que baixa des del Picaio però ací presenta un paisatge molt diferent del que hem vist a la capçalera. en primer lloc el rodeno que hem anat xafant tot el matí dona pas a la calcària i per tant els pins negres i sureres deixen pas als pins blancs i algun roure acompanyats d'un espès sotabosc de romer, argelaga i coscoll.
Tram poc clar.
Tot i perdre's la traça del vell camí la senda continua i algunes fites ens ajuden a seguir-la. Fa anys que no passàvem per ací per por dels matolls que tapaven la senda, sobretot al tram que travessa el barranc, però la veritat és que està prou bé i no presenta massa complicacions i, a més, és una alternativa més curta que el GR-36 per anar des d'Alcudia a Aín i per on sembla que passava l'antic camí d'Alcudia a Aín.
Abellar.
Travessem el barranc i pugem per l'altra vessant. Just a l'altra banda hi ha un vell abellar, rodat de paret, dels pocs que encara es conserven a la serra.
Just al costat de la senda i a un morret que domina la part baixa del barranc trobem una fita de terme on parteixen els termes d'Alcudia i Aín. No és molt alta però com sovint passa trobem en ella encastades unes pedres que marquen la direcció que segueix la ratlla del terme. En este cas són pedres de rodeno que contrasten amb els calars amb què està feta la fita.
Fita de terme amb pedres marcant la direcció de la ratlla.
Seguim un tram sota un pinaret i arribem al final d'una vella pista per on continuem la ruta.
Ens trobem a la Foia de Morón, xicotet fondal que en temps no molt llunyans va estar cobert de bancals treballats i que ara es troben erms o colonitzats pel pinar.
Seguim pista amunt remuntant la foia fins que ens trobem quasi sota la carretera d'Alcudia on gira a l'esquerra i segueix paral·lela a la carretera fins que enllacem amb ella al coll d'Alcudia.
Cami d'Alcudia a Aín.
Al coll trenquem a l'esquerra per la pista de l'Escapulari entre bancals d'oliveres fins que trobem el SL-CV-28 que baixa del Tossal de la Campana.
El camí vell d'Alcudia baixa directe des del coll fins a trobar el SL però com que tenim pressa no hem volgut provar sort perquè ja vam provar a passar una vegada i ens vam trobar el camí tapat obligant-nos a passar entre els bancals, així que hui hem preferit anar sobre segur.
El camí baixa una costereta i travessa el barranc del Picaio abans d'enllaçar amb la carretera just uns metres abans d'on l'hem abandonada a l'inici de la ruta.
Camí d'Alcudia.
Ja només ens queda refer el tros de carretera a Aín on ens espera una volldam de barril ben fresca al bar de la Plaça.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

ain - finestra - penya pastor - les revoltes més informació ací
cinc mils espadà 2013 més informació ací
2mils espadà 2012 més informació ací
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
font calzada - ft parra - pic espadà més informació ací
4mils d'espadà
ain - penya pastor - penyes blanques
ain - penya pastor
ain - font del toro - font de la pistola
ain - espadà per la cresta des del Picaio
ain - ombria batalla - torques
algimia - espadà - alcudia

Més informació:

9 comentaris:

  1. Hola

    Ya hace años que no hacemos la "clasica" Aín-Espadán y para este curso la tengo prevista. Lo mismo te copiamos la última parte del track

    Saludos!
    Saludso

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que és la millor opció per a no allargar la ruta. És una senda que mereix estar neta i transitada perquè dona molt de joc i facilita anar d'Aín a Alcudia en una horeta curta.

      Elimina
  2. Hola Xavier hace poco mas de un mes hicimos esta ruta pero volviendo por el Gr. Es una interesante alternativa para acortar la ruta, habrá que probarla.
    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja em diràs que te sembla la senda. El camí vell d'Alcudia a Aín devia d'anar prop d'ací (sinó és què és eixa mateixa senda) caldrà preguntar ... i els vells camins sempre van pel camí més curt i fàcil.

      Elimina
  3. ¡Hola Xavier! La veritat es que tant les sendes de pujada com de baixada de l'Espadà son de les més boniques la serra. I com dius, la cervesa del bar també és un alicient (ja la hem provada). Per tos allò val la pena la ruta.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio. No he volgut ficar la foto de les cerveses perquè sinó semblarà que l'eixir a caminar és l'excusa per a beure (i pot ser és cert?!)

      Elimina
  4. Hola Xavier, gran ruta, exigente, preciosa, sendas sin marcar, en algunos tramos perdedoras.

    Buena forma de hacer la senda por toda la cresta y la parte desde la cueva del Toro, que también está un poco perdida, seguro que de esta forma se recupera.

    La hice tal y como tú el 7-1-13 : http://simoncorresendas.blogspot.com.es/2013/01/ain-pena-
    pastor-gurugu-pico-espadan-por.html

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. No havia vist la teua ruta, veig que coincidim en gustos. Per a mi és una de les rutes més boniques que es poden fer pel pic d'Espadà.
      A vore si passa molta gent i no es torna a perdre la senda de la Cueva del Toro al collado d'Alcudia.

      Elimina
  5. Esta volteta, va ser la meua tornada al grup SACALECHES, despues de un parentesis estival, tal vegada, no va ser la millor decicio, pero, al final de la caminata, si en vaig fer la volldam de barril en Ain.

    ResponElimina