goterris: TRINXERES DEL GOBANAR DES DE LA CASETA DEL CANTAL

Hui hem tornat a Villamalur per començar el curs. Tocava una ruta curta, un esmorzar llarg i després anar a vore la prova de vaques aprofitant que són festes.
La veritat és que la ruta ha sigut curta però prou intensa per a guanyar-nos l'esmorzar. L'esmorzar no ha estat massa llarg però hem complit amb la tradició de vore les vaques de Villamalur.

Per fer una ruta curta hem optat per pujar a les trinxeres del Gobanar, aprofitant que han obert un tallafocs des del Collado de Matet, el què passa és que pensava que el tallafocs continuava fins a Cuatro Caminos i malauradament no ha estat així, però no cal avançar les coses.

Per no allargar la ruta hem eixit des de la Caseta del Cantal, punt de pas del GR-36 i lloc on hem començat alguna que altra excursió.
Entrant per la pista de Matet només hi ha un trosset de pista de terra i no hi ha cap problema en accedir i aparcar amb qualsevol cotxe.
Des d'ací hem eixit recte per una pista que remunta el barranc de la Parra, i de seguida hem agafat una senda a la dreta que voreja el barranc.

Caseta del Cantal.

La senda es troba ja un poc tapada perquè passa per l'ombria del barranc, en una zona molt humida on creixen les falagueres i els roures sota el pinar. Per desgràcia també hi ha esbarzers, espinals i rosers que de tant en tant se'ns creuen pel camí.

Senda del barranco de la Parra.

La senda aboca al barranc que hem de seguir per dins uns metres. El barranc porta un fil d'aigua tot l'any, i es troba vorejat de cirerers i avellaners, no massa abundants a la serra però que ací formen un bosquet de ribera.
Nosaltres eixim del barranc per la senda que puja per l'altra vessant passant sota un bosc de sureres que dona pas a un pinar de pi rodeno o pino negro com li diuen a Villamalur per diferenciar-lo del pino blanco.
Anem pujant per la Solana del Molino,a buscar un llomet per on puja un assegador del qual ara no hi ha ja cap traça visible.

Dalt la Solana del Molino.

Seguint-lo arribem a una bassa i a partir d'ací hi ha un carril que ens duu a una revolta de la pista de Pavías.
La pista continua recte amunt cap al Collao (de Matet) cap a on anem, però nosaltres preferim baixar a buscar una pista. Fa més volta però ens estalviem xafar l'asfalt.

El Pinar des de la pista de l'Artijuela.

La pista va fent voltes per la part de dalt del barranco Berniches, enllaçant bancals de cultius dispersos enmig del bosc que ha ocupat el lloc dels antics bancals.
De tant en tant entre els pins es pot vore allà lluny Villamalur dalt d'un tossal, i quan per fi girem amunt cap al Collado a la nostra dreta i de l'altra banda del barranc destaca la vessant sud del Pinar.
Conforme ens acostem al Collado la vegetació es fa més ombrívola i apareixen alguns grans exemplars de roures que alternen amb el pinar, les sureres, les carrasques i fins i tot els espinals.

Pista sota els roures.

Després d'una curta pujada arribem finalment al Collado per on passa el camí vell de Matet que puja pel barranco Berniches. El camí està encara en prou bones condicions llevat del tros final de pujada al Collado on una pista ha desviat el vell camí que pujava al recte pel corral de Garrera.
Fins ací i seguint el vell camí de Matet pujaven els camions per a dur municions i avituallament als soldats que es trobaven al front durant els mesos que va estar estancat el front fins al final de la guerra.

El Pinar des del Collado.

Arribem al Collado per on passa la pista de Pavías i per la vora del corral que tenim a l'esquerra comencem a pujar per un tallafocs obert recentment.
La senda que seguim comença pujant per la vora dels bancals que hi ha a la vora del corral però de seguida els deixa enrere i continua pujant amunt.
Abans de fer el tallafocs la senda estava poc clara i molt tapada i era difícil de seguir. Ara no cal trobar-la perquè es passa bé llevat de la pendent què hi ha, de tota manera cal anar sempre buscant la cresteta que puja cap al Gobanar.

Tallafocs al Gobanar.

Amunt pel tallafocs arribem finalment a un punt, ja prop del cim, on acaba. Nosaltres confiavem en què el tallafocs seguiria per dalt dels cims i seria fàcil passar, però ja veiem que no així que fem el cor fort i seguim avant. Només hem passat un parell de vegades per tots els cims fins a Cuatro Caminos i ja fa anys així que a partir d'ara caldrà refrescar la memòria i guiar-nos per la intuïció i el sentit de l'orientació per poder eixir per l'altra banda perquè camí o sender no hi ha, tan sols una sèrie de senderets fets pel pas dels senglars i dels caçadors, que s'entrecreuen i desapareixen.
Així que al final del tallafocs mirem de seguir la senda més xafada i trobem fins i tot algunes fites de manera que no ens costa massa arribar a l'ampla lloma del Gobanar i, baixant per ella cap al sud, fer cap a la primera línia de trinxeres.

Trinxeres del Gobanar.

Passem la primera línia de trinxeres i seguim per dalt la lloma, sense senda, mirant d'enfilar bé la direcció per baixar al collet que ens separa del següent tossalet.

Sense senda vora les trinxeres.

Comencem a baixar pel Solano de la Teja, mirant cap a uns tossalets que cauen directament sobre el barranco del Perrudo, per on passa la pista de Matet. Just de l'altra banda del barranc s'alça la Lastra amb l'ombria ratllada per les diferents línies de trinxeres que miren cap ací.

Linia en ziga-zaga ben conservada.

Arribem així a una línia de trinxeres més ben conservada que la resta, que es troba més prop de la vessant que baixa cap al Perrudo.
Totes estes trinxeres que miren al sud foren construïdes pels nacionals a l'aturar-se el front ací l'estiu del 1938 al finalitzar la batalla de València i començar la batalla de l'Ebre, i ací es va aturar el front fins que va finalitzar la guerra a la primavera del 1939.
Just davant a la Lastra es troben les trinxeres republicanes de la línia XYZ, no tan espectaculars a l'estar fetes en un terreny terrós i excavades a la terra en compte de construïdes en pedra seca.

Darrera línia de trinxeres.

Quan s'acaben les trinxeres mirem de baixar uns ressalts fins que arribem a un collet on hi ha un pinar de pi negre. Ací hem de trobar el camí que ens duu a l'Alto de la Cerretilla, just dal de Cuatro Caminos i on puja una pista.
De les dos vegades que vam passar una ho vam fer per dalt de l'Alto de Muza, que tenim davant, i l'altra fent la volta al mateix per la solana. Quan ho vam fer hi havia un senderol de caçadors més o menys evident però per més que el busquem no el podem trobar. Les branques caigudes per la neu i el vent semblen haver-ne esborrat el rastre així que seguint traces de senglars anem pujant cap a l'Alto de Muza,

Seguint traces de senglars.

Després de baixar i pujar a un collet on hem d'esquivar els esbarzers tornem a pujar cap als cims de l'Alto de Muza ii anem resseguint-los fins que arribem al final on un coll més evident ens separa del Alto de la Cerretilla.

La Ràpita i la Lastra des del Alto de Muza.

Baixem cap al coll per una forta baixada mentre seguim una traça més evident de pas de senglars. Però poc a poc es va desviant cap a l'esquerra a buscar el barranco de la Huerta i decidim seguir-la perquè estem més prop de la pista que passa per sota nostre que de l'altra que hi ha dalt la Cerretilla.

Baixant cap al barranco la Huerta.

Anem baixant amb una forta pendent i quasi camp a través fins que al final arribem a la pista que des de los Planos i pel mas de Jordan arriba a Chércoles.
Quan arribem finalment a la pista donem gràcies per haver eixit bé de l'aventura, i és que tot i els trams camp a través que hem passat i anar amb pantaló curt hem eixit prou ben parats i quasi no tenim arraps ni rascades.

Pista al mas de Jordan.

A partir d'ací el camí es més fàcil. Només hem de seguir la pista que passa des de la pista de Pavías a la pista de Matet passant per sota dels cims que volíem recórrer per dalt. La veritat és què el camí és més fàcil per ací i també bonic perquè passa quasi tota l'estona entre el pinar.
Arribem així a les runes del mas de Jordán i ací abandonem la pista per seguir una senda que per dalt del Fargueral baixa a buscar el barranco de Gabarras.

Baixada pel Fargueral.

La senda entra al bosc i per sota de les sureres i els pins va baixant a buscar la pista que remunta el barranco de la Parra.
La senda és còmoda i fàcil de seguir perquè el bosc està prou net de sotabosc i després d'unes llaçades arribem a la pista.
Seguim la pista avall i travessem el barranco de Chércoles, que quan es junta un poc més avall amb el de las Gabarras forma el barranco de la Parra què és la capçalera de la rambla de Villamalur.
La pista travessa el pinar que cobreix l'Umbría de la Parra i seguint-la retornem a la caseta del Cantal, tancant així el cercle d'una ruta curta però intensa.

Pista de la Umbría de la Parra.

Però ara ens queda recuperar-nos de l'aventura i ho fem amb un bon esmorzar al bar de Villamalur mentre fem temps per a que siga la una i solten les vaques.