dissabte, 23 de febrer de 2013

XVII PUJADA FANZARA A PENYAGOLOSA

Quan el meu amic Javi em va tocar i em va dir "m'acabe d'apuntar a la pujada de Fanzara a Penyagolosa, t'apuntes", sense pensar-ho massa vaig dir que si. Si ell podia fer la marxa jo no anava a ser menys. Però al final per poc em passa factura tot i que no és una marxa pesada però si prou llarga.
Ja fa dèsset anys que la gent de Fanzara ve pujant a Penyagolosa i s'ha convertit en tota una tradició. Ara però als veïns de Fanzara s'han afegit també visitants i caminadors d'altres llocs en una marxa ja clàssica que enguany organitzava "la Cuadrilla del Parany" tal i com es mostra a la informació de la marxa que es pot vore al blog de Bilbo.
Així que a les cinc del matí d'un dia fred i, una vegada més este hivern, ventós; allí que ens vam reunir vora una setantena d'excursionistes per  pujar fins a Sant Joan. Allí Javi em va presentar a Vicente, del blog Los caminos de Bilbo, un dels organitzadors de la ruta i que fa anys que ve fent-la.
Després de la foto de rigor eixim del poble pel llavador a buscar el camí de l'Olivaret que puja a buscar el pas reial d'Aragó que des de Penyagolosa baixa cap a la Plana.
Eixint de Fanzara.

Seguirem doncs el camí que han vingut fent, i encara fan, els pastors que pugen (o baixen) a extremar des de la Plana i rodalies a la Serra de Gúdar.
La primera meitat de la ruta discorre completament per pista i es fa un poc monòtona, més si cap per fer-la de nit i sense poder vore res. Però la companyia i la conversa supleixen totes les possibles mancances.
Així a l'hora que havíem d'estar dormint anem fent camí cap a Penyagolosa. Les previsions donaven aigua però no plou i sembla que els núvols van marxant; també aire, i de moment no bufa; i també fred però encara som a l'hora freda abans de l'alba i la temperatura és prou agradable, encara que no fa calor.
Encara que no podem vore'l, travessem l'Olivaret i el barranco de la Laguna, començant a pujar lentament però sense pausa. Un poc més vant tornem a travessar un altre barranc, el de la Bailesa i torna ha haver una costera més empinada fins que passem vora les runes dels corrals que hi ha a la Cueva Bota.
Quan sembla que ja hem pujat prou i en uns bancals que s'estenen als peus del Cabezo Royo fem una aturada per reagrupar la gent i agafar forces per a la part final de la costera.
Ja a punta de dia es distingeixen les llums de la Plana i la claror del sol que vol apareixer malgrat els núvols alts que encara hi ha.
Parada per recuperar forces.

Després d'un breu descans continuem camí per a enllaçar amb el camí que puja des d'Araia i on enllacem amb el ramal principal de l'Assegador Reial d'Aragó, just dalt del mas de Parra, al límit entre l'Alcora i Llucena.
El camí s'enfila entre els pins joves que van recuperant el lloc que van perdre després de l'incendi del 93 i que li donen un toc verd al paisatge. Paisatge que ara, ja clar, podem observar i si de tant en tant fem la vista enrere s'estén cap a la Plana i guanya en vistositat conforme anem guanyant altura.
L'assagador passa entre els termes de Llucena i Fanzara, i fins als peus de Penyagolosa continua sempre per la divisòria d'aigües que és a la vegada ratlla entre pobles i límit lingüístic entre el castellà i valencià.
El camí passa als peus del Cabezo (de Fanzara, un de tants cabeços d'este tros) i deixa a la dreta un entrador al mas de Carlos i al Cabeço Roig (un més) i enfila la part alta del barranc del Campissano, deixant el Cabeço Blanc (on hi ha una caseta de vigilància forestal) a la dreta.
Les blanques calcàries del Cabeço Blanc contrasten amb el vessant nord del Cabezo, cobert de coscoll.
Remuntant el darrer tros de camí arribem al Pla de la Llacuna, encara que no trobem la Llacuna enlloc.
Ací veiem davant nostre per primera vegada la imatge inconfusible de Penyagolosa, encara que prou lluny. Ací també comença a bufar un aire fred que s'enduu els núvols encara que no completament.
Penyagolosa des del Pla de la Llacuna.

Eixim a la carretera d'Argelita a Llucena just al Pla, travessant un paratge alt i pla clapejat de carrasquissos i ginebres i baixem un poc cap a la font del Mas del Moro, que deixem a  la dreta, just on entra la pista al mas. Nosaltres seguim per la carretera trasponen el Collado del Mesón per fer una baixada i pujada cap al mas del Perxano.
El mas del Perxano, igual que el del Moro i la majoria de masos que ens trobarem fins als peus de Penyagolosa no és un mas solitari tal com ho són a bona part del Maestrat o els Ports sinó més bé una masada composta d'una dotzena llarga de cases que formen un carrer, molts d'ells en bon estat i arreglats com a vivendes de cap de setmana.
Ací abandonem el camí real que enfila recte, mentre que la carretera fa una revolta per passar per dalt de les llomes sense perdre altura. Però encara que fem un poc més de tros paga la pena perquè passem per un dels millors miradors de la ruta, just a la capçalera del barranc que baixa per la Creueta i on s'estreten les llomes. Des d'ací un enlairat mirador ens ofereix unes vistes immillorables sobre el castell del Boi Negro, el barranco Hondo i el congost del riu Villahermosa entre Ludiente i Argelita. I si mirem de l'altra banda podem vore al lluny la Plana i la mar.
No ens estem molta estona doncs l'aire cada vegada és més fort i sobretot més fred i cal continuar la marxa que la llonganissa és molt llarga.
Continuem ruta passant el Collado de la Loma i deixant a la dreta l'assolat mas del Barber fins que trasponem una nova llometa darrere la qual està ja el Mas del Juncar, la primera parada seria del dia i on toca esmorzar. El Juncar és una altra de les masades que trobem pel camí. Esta un poc més arreglada encara que no trobem ningú.
Esmorzant al Juncar.

Esmorzem al recer de l'aire que bufa però amb fred, de manera que a l'acabar d'esmorzar no notem les mans. Per sort l'organització ha dut termos de llet i café per a entrar en calor, encara que amb el fred que fa la calor no dura molt.
No és el millor lloc ni moment, però és ací on tinc el plaer de conèixer en persona a Emilio, del blog Caminando hacia las alturas a qui només coneixia gràcies a les seues magnífiques cròniques. El dia però no és el millor per seure i xerrar així que reprenem la marxa seguint la carretera i passant pel costat de la font del Juncar i just després abandonem la carretera per enfilar recte a Penyagolosa pel Camí Reial d'Aragó.
Continuació del Camí Reial d'Aragó.

El camí continua per la ratlla de termes, però ara ja no va entre Argelita i Llucena sinó entre Ludiente i Llucena i travessa amples llomes cap a la Reduela.
Lloma del Olmo i al fons Penyagolosa.

Tardem molta estona en tornar a entrar en calor i no és que passem les assolades cases del mas de Reduela que tornem a sentir-nos les mans.
Passat el mas enfilem la part més alta de la lloma on es troba el vèrtex geodèsic de la Cantera i, abans de baixar, fem una foto de grup (que podeu vore al blog d'Emilio o al de Vicente).
Just al agrupar-nos per fer la foto trobe a Jesús del blog andacontiocanya, i fem camí xerrant, com no pot ser d'altra manera, de les excursions fetes i per fer.
Des d'ací la pista que corre per damunt del pas reial es separa per fer una llarga volta per baixar al Pla de la Foia de la Nou. Nosaltres seguim el vell camí, primer més ample i després simplement un sender estret entre parets de pedra que ens aboca al pla, on l'assagador corre ben ample entre dos parets de pedra.
Travessant el Pla de la Foia de la Nou, rectes a Penyagolosa.

Ací enllacem amb el PR-CV-327 que ve des de Llucena per la font de l'Esqueix i el collet de Ferrís, i el seguim cap a la Venta Marieta. Travessem l'ample pla i pugem per l'altra banda deixant els masos de Felipe a la dreta i un mas nou a l'esquerra i pugem una nova llometa i encetem la baixada cap a la font de la Penella. Seguim recte a la font quan el PR es desvia cap al mas de Magdalena.
Deixem a l'esquerra la font de la Penella, un simple pouet amb poca aigua, i encetem la pujada cap a la Pedrera, abandonada de fa anys i on es va arribar a traure argila.
Pujant cap a la Pedrera.
Remuntem un barranquís que forma part de la capçalera del barranc del Salt del Cavall i just a la part de dalt, on hi ha una ampla explanada, tornem a trobar els cotxes que ens estan esperant per fer un descans.
Ací ens passa Emilio que s'havia entretingut fent-li fotos a la font de la Penella (i que ha penjat al blog).
Emilio i companyia.

Fem un glop, un mos i unes fotos de grup, i hi ha qui s'està un poc més mentre els primers ja mouen cap a la següent fita del dia; el port del Remoldador.
Agafant forces.

Continuem pujant un poc, doncs encara ens queda un poc per coronar el port. Des d'ací les vistes cap a Penyagolosa són magnífiques i també podem vore, un poc desdibuixada a la distància, la blanca testa de Javalambre.
Travessem la carretera i continuem pel vell camí ramader, paral·lel però per dalt la carretera, on el camí s'ha convertit en una estreta sendera entre les argelagues i romers. Encara que ja hem passat el port continuem pujant fins que arribem a les envistes del mas del Negre, encara habitat.
Baixant cap al mas Quemao. A l'esquerra el mas del Negre i al fons el Tis.

Des d'ací el pas baixa a buscar el mas Cremat, com li diuen a la banda de Llucena, o mas Quemao, nom amb que se'l coneix al Castillo, d'on forma part.
El mas Quemao fou el mas més gran de tota la contornada i era una de les grans masades del Castillo juntament amb Roque Chiva, el Royo o la Loma. En ell hi havia tenda i taverna per als masos del voltant i també per als pastors i traginers que pujaven pel pas reial cap a Aragó o cap a la Plana. Era també punt d'aturada per als ramats transhumants a la pujada i baixada cap als extrems.
Just abans d'arribar tornem a trobar la pista que puja a Penyagolosa seguint, més o menys, el pas reial d'Aragó. Nosaltres la seguirem en el seu camí, llevat d'alguns punts on la pista fa més volta per evitar alguna forta costera o algun pas estret i es separa del camí real.
El mas Quemao i Penyagolosa al fons.

Passem vora el mas i enfilem una llarga recta que travessa el Pla de les Beces. Des d'ací veiem clarament la silueta de Penyagolosa que destaca al fons.
Portem poc més de la meitat del camí però a mi les cames comencen a fer-me mal; pot ser pel fred, pot ser pel ritme, o per alguna altra cosa, però cal apretar i continuar, que no es diga.
Penyagolosa des del Pla de les Beces.

Passada el bassot del mas del Campo la pista es desvia del pas i just ací ens esperen els cotxes per fer una nova parada, al solet i sense massa vent, per fer un glop, un mos i recuperar forces.
Després del descans continuem camí passant per la vora del mas del Campo i encetant un dels trams més deliciosos del camí; la Costera del Campo que, per sort, fem de baixada.
Ací el camí es converteix en una senda ben estreta, tallada entre dos roques i després sobre un marge penjat del pendent.
Senda a la Costera del Campo.

Passat el flanqueig davalla cap a un collet fent un parell de llaçades mig perdudes i el paisatge canvia. La pedra deixa pas a l'algep i només alguns pins creixen d'ací i d'allí i sense quasi vegetació en un paisatge que recorda les muntanyes del Vinalopó. En canvi si girem la vista sota el cingle del Campo creixen els roures.
Penyagolosa des de la Costera del Campo.

Arribem així al coll de Portapous, punt per on passa el camí de Llucena a Villahermosa tal i com recorda un pal indicador. Ací també enllacem amb la pista que havíem deixat dalt al mas i la continuem en una forta pujada sota una ombria amb pins que es van escapar al gran incendi del 94 que va arrasar part dels paratges que ara travessarem.
A partir d'ací el camí puja sota els pins i, tot i que en algun lloc es pot vore l'antic sender un poc per sota la no va pista, no és totalment practicable.
Passem per l'ombria del Lloma Fria, just dalt del Algezar, on encara es veuen les restes de l'antiga mina d'algeps, i quan arribem al punt on acaba la lloma un cotxe està esperant-nos per evitar que ningú es perda i tots agafem el sender que gira a l'esquerra per seguir la marxa.
A l'esquerra tenim el barranco de Juaneta que baixa des de la cara sud de Penyagolosa i que no deixarem fins als Collados, abandonant així el camí Real que puja per la Lloma Saltadora i el Comptador, i que retrobarem al Pla de la Creu (o Llano de la Cruz).
Una vella pista, ara senda, trenca la monotonia de tanta pista i ens aboca a les costeres que des del mas d'Agustina baixen cap al barranc.
Deixem a l'esquerra el Majano i a la dreta, i dalt, el mas o masada d'Agustina, amb les cases caigudes i mig assolades, i passem per una vessant coberta de carrasques joves, rebrotades després de l'incendi, que alternen amb alguns pins que es van salvar de la crema. Com que estem encara a l'hivern els colors són freds i apagats però a la primavera i a la tardor les fulles dels roures i dels cirerers de pastor que clapegen la vessant segur que li donen un to de color a l'aiguavés.
Carrascals del mas d'Agustina.

Ens acostem al nou punt de descans, la bassa d'incendis del refugi del mas d'Agustina. Abans d'arribar però passem un tros ben bonic, sota un pinar de pi ver que va escapar al foc i que dona una imatge de com era el paisatge abans de l'incendi quan els pinars s'estenien pels voltants del mas d'Agustina i per la serra del Montordí cap al Cabeço de Cogom.
Travessem el barranc del Mas d'Agustina i enfilem la darrera pujada fins la bassa on, tot i el fred, hi ha qui descansa els peus ficant-los en l'aigua freda.
A l'estiu deu abellir més però ara no estem per descalçar-nos tot i que per primera vegada en tot el dia entrem en calor. El solet que pega i l'aire que he deixat a dalt les llomes ajuden a esta sensació d'escalforeta que reconforta.
Bassa d'incendis del mas d'Agustina.

Com que encara queda una hora bona per a dinar i ja es tard aprofite l'aturada per dinar. A mi això de pujar amb la panxa plena mai m'ha resultat un problema, al revés sí, amb la panxa buida es pot agafar una bona "pájara".
Ben prompte reprenem la ruta. Javi m'espera perquè ara queda la part dura de la ruta i jo ja no tinc les cames per a pujar depressa, així que anem els darrers quasi tancant el grup.
Passem dalt el refugi de conselleria i seguim una pista que passa per l'ombria del Vedat, coberta de pins i ginebres, i és que la vessant sud de Penyagolosa és molt més aspra i ferèstega que la nord, amb cingles impossibles i arbres que creixen a dures penes entre la calor de l'estiu i el fred de l'hivern.
Penyagolosa des de l'Ombria del Vedat.

De seguida se'ns apareix Penyagolosa, ja quasi a tocar, però ens queda pujar al mas de Llac remuntant el barranco del Regallet. A esta costera els companys de Fanzara la coneixen com "la Abuela". Segons alguns per "la Abuela" del mas dels Collados o de Llac que vivia fins no fa massa ací i eixia a vore'ls quan pujaven  pel barranc. Segons uns altres el nom és deu a que quan es puja la costera és camina a pas d'Abuela. Siga per una cosa o altra és la costera més temuda de la ruta.
Quan la pista gira a la dreta la senda continua recte, tot i això per a no perdre'ns hi ha un cotxe de la organització per indicar el camí.
El camí comença a pujar poc a poc passant un bosquet de pins abans d'arribar a una zona més humida on naix la Fuen Roya, ara eixuta. Poc després travessa el Barranco del Lobo i baixa a buscar el barranco del Regallet, que seguirem fins al mas.
Inici de la pujada pel barranc del Regallet.

Travessem el Regallet per canviar de vessant pujant entre un bosc esclarissat on alternen les carrasques, els pins i els ginebres.
Dalt a l'esquerra queden les Ginebrises, i una vella senda puja cap a elles. Nosaltres però continuem en una pujada que, siga pel descans a la bassa, pel pas assenyat que duem o per alguna altra cosa, no se'ns fa gens pesada ans tot el contrari, podem gaudir del paisatge tant interessant que ens envolta.
Passem sota una cova paredada i el camí gira, sota el tossal on s'alça el mas de Llac. Anem girant per pujar per la part on la costera és menys empinada i on no hi ha cingles. Tot i això la part final s'agafa als garrons i cal fer un esforç per arribar al mas.
Pujada final al mas dels Collados.

El mas de Llac o dels Collados és un dels pocs masos de la banda sud de Penyagolosa que es troba en bon estat, i és que fins fa relativament poc ha estat habitat i ha estat l'últim a abandonar-se. Ara però els vells masovers encara pugen de tant en tant i manetenen un grapadet de vaques que trobem pasturant sota el pla de la Creu.
Passem el mas i encara pugem un poc més per arribar al coll que li dona nom al mas i on enllacem amb l'assegador reial d'Aragó. Just ací passa també el camí real de Xodos a Llucena que puja pel mas de les Penyes i continua per las Casicas del Bosque.
En el mateix coll hi ha un ample pla, antigament cobert d'herba i per on ara passa la pista, és este el Pla de la Creu (per als de Xodos) o el Plano de la Cruz (per als del Castillo), doncs per ací passa el pas reial però també la ratlla de terme, la divisòria d'aigües i la de llengües.
Fa anys passant per ací vam parar a preguntar al mas de Llac i la masovera (la Abuela) parlava un castellà ple d'aragonesismes preciós. Un poc després va arribar l'home que parlava un valencià riquíssim i és que ell, com ens va dir, era de Xodos, del mas del Torreter, a uns centenars de metres l'un de l'altre.
Xodos des del Pla de la Creu.

Ara quan per fi arribem al Pla de la Creu només trobem les vaques i els companys de ruta que estan menjant i encara no han marxat. El dia i el lloc però no conviden a estar-se molta estona.
Ens arrecerem contra un ribàs i dinem ràpid. El vent però bufa fort i gelat, i comença a fer molt de fred així que no ens estem molta estona, només el temps just en acabar-nos la berena.
Tot i això som dels darrers en moure, conforme hem estat els darrers en arribar.
La majoria de la gent puja per la pista que fa voltes per la costera del Baró, per on anava també el vell camí dels Nevaters que la pista va destrossar. Nosaltres però seguim per l'assagador que puja recte doncs les ovelles no tenien massa problemes en pujar costeres al dret.

Costera del Baró i el mas de Llac al fons.
Enllacem dalt la costera amb la pista, que coincideix amb el camí real, però ja no anem els darrers. La pujada per senda no se m'ha fet gens pesada però el tram de pista em pesa a les cames així que li propose a Javi continuar pel camí dels Nevaters i baixar a Sant Joan des del Corralico.
Així fem una nova drecera per a eixir als ventisquers de Fraga, on encara es poden vore els clots on s'acumulava la neu de l'hivern per a vendre-la a l'estiu, just a la Crebada del Tossal de Fraga, terreny trencallós i que conforma un ventisquer natural.
Continuem una trossada més per la pista que passa per dalt del Pinar dels Miquelos, ja en l'ombria del Pico, i ací ens apareixen restes de neu gelada. No més d'un dit però que li dona un toc hivernal al paisatge tot i que el dia ha estat hivernal des de bon començament.
Pel camí dels Nevaters.

Ens desviem de la pista seguint les marques del PR-CV-79 que segueix el camí dels Nevaters i anem paral·lels a la pista però per un terreny més bonic i agradable de xafar.
Este és l'antic camí de Sant Joan a Llucena, usat pels nevaters per a baixar la neu de Penyagolosa als pobles de la Plana, especialment a Castelló. El tràfec constant de mules i matxos carregats amunt i avall va cessar fa poc més de cent anys quan van aparèixer les primeres fàbriques de gel artificial acabant així amb un negoci amb uns centenars d'anys de vida.
Pel camí dels Nevaters trobem la Font Trobà, blanca i gelada, i des d'ací el camí continua més planer cap al Corralico sense passar per la Banyadera.
Font Trobà.

Nosaltres seguim el vell camí dels traginers de la neu sota els pins de Penyagolosa fins que arribem a l'ampla explanada on hi havia el Corralico. Ací abandonem el vell camí que continuava fent la volta al pic per baixar a la Nevera de la Cambreta (o del Compte d'Aranda) i travessem el filat que marca el límit de la Cambreta per agafar un senderol, també amb marques de PR que baixa pel barranquet del Forn.
Penyagolosa des del Corralico.

Seguim el barranc del Forn, antigament apellat de Penyagolosa, però que va canviar el nom al construir-se a partir del segle XVI forns de Pegunta (d'on també el nom de la font i part baixa del barranc).
A l'arribar a una vella pista el barranc s'eixampla i el sender abalisat puja a l'esquerra a buscar la Lloma del Conill i els Estrets. Nosaltres però seguim recte, barranc avall a buscar la senda que baixa des de la Banyadera on trobem la gent que ha continuat per la pista.
Des d'ací anem baixant pel bosc de la Pegunta, segurament el bosc millor conservat del sud del sistema ibèric, tot i que ara s'estan fent feines per tallar els pins vells i morts.
Senda de la Pegunta.

Poca aigua corre pel barranc en un hivern tan sec com enguany, a més al poc es gela del fred que fa i que, ara que ja s'ha amagat el sol, comença a apretar de valent.
Arribem finalment a la pista i per ella a Sant Joan, on entrem pel camí dels Pelegrins, per la creu on ens fem la foto de final de ruta.
Final de ruta.

Allí trobem la dona de Javi que ha vingut a buscar-nos per tornar-nos a casa. Només ens queda canviar-nos de calcer per descansar els peus cansats, uns pocs estiraments per relaxar les cames esgotades i una beguda calenta per calfar el cos i recuperar la calor que no hem trobat en tot el dia.
I finalment, després de dotze hores de marxa li fem una visita a Sant Joan agraint-li una vegada més el poder pujar a Penyagolosa i que siga per molts anys i per molts llocs.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
Ribesalbes - Fanzara
llucena - foia de la nou
vistabella - penyagolosa - sant joan
sant joan - lloma belart - canal - nevera - pegunta
sant joan - pinar obscur - pic - pegunta
sant joan - pegunta - pic - xiquetes


Més informació:

  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: Paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem de la terra
  • Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem de la terra
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina
  • Diversos autors (1994) Penyagolosa excursions a peu Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal Ed. El tossal cartografies
  • Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa iel Montlleó Ed. El tossal cartografies.




dissabte, 16 de febrer de 2013

SÈQUIES I MOLINS A VILA-REAL: LES SOLAES I CARINYENA

Hui ens ha tocat fer una volta per acabar prompte així que hem optat per no anar molt lluny.
Hem fet una volta pel terme de Vila-real intentant xafar poc d'asfalt i al final ens ha eixit una ruta temàtica de l'aigua, per la vora del riu de Millars, la sèquia de Borriana i el nou "barranc" de Vila-real.
Lloc de trobada.

Hem eixit de Vila-real seguint la sèquia major que passa descoberta per dins del poble. A diferència d'altres pobles de la Plana on les sèquies passen soterrades ací la sèquia passa a l'aire lliure i s'ha convertit en un signe d'identitat del poble i en el fil conductor d'un passeig amb una sèrie de jardins a la seua vora.
Seguim la sèquia des del camí l'estació cap al riu, fins que arribem al primer sedeny, ara avinguda Europa, on  per un antic pas a nivell travessem la via. Tot este tram la sèquia té baranes a banda i banda, que es van ficar fa pocs anys tot i que mai ha hagut cap incident remarcable per la manca de protecció.
Travessem la via i seguim per la vora fins al pont de la Gallega per on el camí Almassora travessa la via. Passem per la vora del pont de la Gallega (anomenat així per la guardagulles que hi havia a l'antic pas a nivell, de cognom Gallego) i seguim un tros el camí Almassora fins que passem sota la nova carretera general i girem a l'esquerra pel camí de la Sèquia Vella, per on devia passar la Sèquia Major abans de la seua modificació al segle XIX.
Tot este tram està condicionat amb una vorera verda per a caminar, i amb alguns cartells (en blanc) fruit d'una iniciativa municipal que mai es va acabar, com fou fer una ruta de l'aigua que discorre des de l'Assut de Vila-real i seguint el riu i la sèquia fins al poble.
Camí de la sèquia vella.

Continuem pel camí asfaltat fins que gira a la dreta pel camí vora riu i seguim recte per una entradeta de terra. Hem fet ja el tros més gran d'asfalt del dia.
Continuem l'entradoret fins que mor a un hort de tarongers, i per la vora de l'hort i als peus de la via del tren, trobem un senderol que baixa al riu.
Arribats al riu travessem el canal que condueix l'aigua a l'assut de Borriana i optem per seguir la ruta Riu Amunt però ara en sentit contrari, riu avall, cap a l'assut de Borriana o, com diuen a Almassora, les Revalladores.
Com que no duu aigua el riu i fa temps que no plou passem a gual un gran bassot, quasi sempre amb aigua, i on es van ficar uns blocs de formigó per a fer de passera però amb tan mala fortuna que habitualment estan sota l'aigua.
Passeres de formigó.

Eixim així a la caseta dels Moros, sota la Casa del Milionari. Es tracta d'una edificació mig enrunada situada on era el vell assut d'Almassora i on encara es conserven parts de l'obra medieval.
Un poc més avant arribem a les Revalladores de l'Assut de Borriana on hi ha una zona de descans i una torreta d'observació.
L'assut de Borriana és el darrer assut del riu Millars, encara que és el més antic. Bé no el que ara podem vore que té el seu orígen al segle XVI (tot i que amb continues remodelacions per les constants riuades). L'assut original de la Sèquia Sobirana es trobava al mateix lloc, més o menys, que l'actual mentre que aigües avall encara hi havia un darrer assut per agafar aigua per les Sèquies de Seca i Benirragell. Al segle XV es va reorganitzar el reg de manera que només hi ha un assut comú per a Borriana i una única sèquia fins als Partidors Majors.
Just a la nostra vora i sobre la sèquia de Castelló i Almassora es troba la Casa de les Reixes, construïda quan es van separar definitivament els sistemes de reg de Castelló i Almassora a finals del segle XVIII i conjuntament amb la sèquia minada de les Boqueres.
Arribant a les Revalladores i a la Casa de les Reixes.

La Casa de les Reixes, anomenada així per les reixes que impedeixen l'entrada de les persones (però no de l'aigua) està feta per protegir els partidors de les sèquies d'Almassora i Castelló i, tradicionalment tenia dos panys amb dos claus, una per al sequier major de cadascuna de les sèquies. Totes aquestes proteccions són fruit de segles de litigis i disputes per l'aigua entre Castelló i Almassora doncs l'aigua de Castelló passava primer pel terme d'Almassora (i per la vora del poble) i sovint l'aprofitaven els almassorins.
Un poc més avant trobem la primera de les 74 Boqueres de la sèquia minada, i una de les poques que es conserva en el seu estat original. Es tracta dels respiradors de la sèquia, aprofitats també per a l'excavació de la mateixa.
Nosaltres però continuem recte, passant pels antics Partidors Reials, on partien aigües antigament les sèquies de Castelló i Almassora i, on ara ho fan la sèquia del Molí i la sèquia Major, paradoxalment més menuda.
Camí de l'Estret.

Continuem per la vora de la Sèquia Major separant-nos del caixer del riu i travessem l'horta de l'Estret, deixant a la dreta el Molí de Dalt i a l'esquerra els horts de la part trasera de les cases fins que arribem a la nova urbanització construïda darrere del Darremur, als afores del casc antic d'Almassora i en una zona certament inundable si fem cas del que conten els majors.
Travessem la urbanització pel carrer del riu de Millars, el més a la vora del riu i dalt la sèquia, fins que arribem al Molí de Baix, just on acaben les cases i on comença la ruta de Riu a la Mar.
Des d'ací continuem per un camí de terra, condicionat de fa poc i que baixa a buscar la vora del riu i, seguint-la, enllaça amb un camí asfaltat que enfila cap a la mar.
Camí vora riu i pont del Secanet.

Just de l'altra banda està el terme de Vila-real i destaca dalt la cantera de vora-riu l'Alqueria de Marín, al Muntanyar.
Abans de travessar per baix el pont del Secanet trenquem a la dreta per travessar el riu pel pas de la Pila, on hi ha una passera per no banyar-se quan porta aigua, que hui no és el cas.
Pas de la Pila.

Passat el riu i un poc tapat de canyes es troba un pilar del vell pont medieval que el temps i les riuades han acabat ensorrant i és que tot al llarg del riu es troben una sèrie de restes arqueològiques mal conservades, poc conegudes i gens valorades.
Travessat el riu pugem un poc i arribem al camí de Vora riu de l'altra banda, que no seguirem sinó que abandonem per anar a buscar el camí de servei de la carretera d'Almassora a Borriana, des d'on buscarem el caixer de la Tanda.
Però abans d'arribar ja hem trobat la sèquia de Borriana i just a la vora del nostre camí es troben els Partidors Majors on parteixen aigua la sèquia Jussana, la Sobirana i la sèquia de Nules.
La sèquia Jussana sempre duu aigua, igual que l'ull de les Forques que es troba un poc abans, però la sèquia sobirana i la de Nules es reparteixen l'aigua en tandes d'onze i sis dies respectivament. Per aquesta raó la sèquia sobirana de Borriana és més coneguda com la Tanda.
Continuem camí i trobem els partidors de la sèquia del Molí Nou que corre cap al Molí de Qualo, just a la vora d'una bòbila, on ens acostem.
Tenim sort i trobem a Jesús el Talero, l'actual amo del Molí, i ens ensenya el casalici i les moles, sortosament prou ben conservades.
Moles del Molí Qualo.
Ací teniu una recreació de com funciona un molí hidràulic.

Ens entretenim una estona mentre ens conta la història del molí, que no va més enllà del segle XIX, molt jove comparat amb la majoria de molins de la Plana, així com moltes altres coses.
Partidors del Molí Qualo.

Reprenem el camí buscant el caixer de la Tanda, per on hi ha un camí de sequier per on sempre es pot passar a peu i la seguim aigües avall cap a la Bota.
Passem per on s'alçava el Molí Cremat que, com el seu nom diu, fou cremat i enderrocat fa un parell de segles per una disputa. De l'antic casalici no en queden restes, però el nom es conserva en l'Ull del Cremat, que s'obre sobre la Tanda.
Caixer de la Tanda.

Continuem pel Mitjà de la Tanda i el camí s'eixampla donant pas a una entrador de terra que aboca al camí de la Mar de Vila-real. El travessem i continuem pel caixer de la sèquia, més estret cap al camí Cedre.
Este és segurament el tram més descansat però més característic de la ruta, sempre per la vora de la sèquia i envoltats d'horts de tarongers, alternant el caixer formigonat de la sèquia amb els camins de terra que entren als horts.
Sense donar-nos conter avancem molt de pressa al ser el terreny pla i de bon peany, contràriament al que estem acostumats.
Poc abans d'arribar al camí Cedre tornem a eixir a una carretereta de terra paral·lela a la sèquia, per on arribem al camí.
Hem de seguir recte però si vullguerem acurtar la ruta només hauriem de girar a la dreta i seguint el camí Cedre retornar a Vila-real.
Deixem doncs el terme de Vila-real i el Xop de Nius a la dreta i seguim pel camí vora la sèquia on es pot vore encara el vell salt d'aigua del Molí del Pont Corrent, únic testimoni del vell molí enderrocat a la dècada de 1970 al formigonar el caixer de la sèquia.
Caminant vora la Tanda.

Quan el camí gira cap a la mar l'abandonem i seguim recte pel caixer cap al camí de Borriana.
Continuem una llarga trossada pel caixer fins que l'abandonem per seguir un camí de terra que es separa un poc de la sèquia per tornar a juntar-se i eixir a travessar la carretera de Borriana vora un antic rajolar.
Travessem amb cura la carretera i seguim pel caixer fins al camí vell de Borriana, separat un centenar de metres llarg de la nova carretera.
Arribant al camí vell de Borriana.

Des d'ací seguim un camí de terra paral·lel a la sèquia que ens acosta a la Bota.
Podem vore com les files del terme de Vila-real aboquen les aigües sobrants del reg a la Tanda per tal d'aprofitar els escorrims per a regar Borriana. La banda de dalt de la sèquia es rega de Vila-real i forma part de la partida de Carinyena, batejada així per les vinyes existents a l'edat mitjana, i les files que la reguen porten cadascuna un nom propi, tal i com podem vore als taulellets que hi ha posats de tant en tant. Per contra les files de les Solades, que acabem de deixar, sempre s'han conegut per la seua numeració.
Arribant a la Bota.

El camí de terra s'acaba i dona pas a un tram amb el caixer d'obra però amb un pas de terra, vorejat d'ametlers florits que aboca directament a la Bota.
La Bota de Borriana és el lloc on la sèquia passa el riu Sec de Betxí. Antigament ho feia mitjançant un assuteta que servia per conduir l'aigua a l'altra banda del riu i, si de cas, recollir l'aigua que poguera passar per ell. Però el problema era que les riuades omplien de pedres i terra la sèquia i obligaven a una neteja constant, a més de provocar el desbordament del riu i la inundació de part del poble de Borriana. Per esta raó ja des de finals del segle XVIII es va construir un cano o sifó per passar el riu, remodelat posteriorment a finals del XIX donant-li l'aspecte actual.
De tota manera la bota actual no va solventar totalment el problema de les inundacions de manera que la darrera inundació de Borriana al 57 el riu es va desbordar per la Bota i l'aigua va entrar pel camí d'Onda i el Barranquet i curiosament, sense afectar massa a la part del poble més propera al riu.
La Bota de Borriana.

Des de la Bota remuntem el riu un poc i trobem el lloc on conflueixen el barranc de Ràtils (que baixa des del collado d'Aiodar i la Mola de Fanzara) amb el riu Sec. Just ací s'ha remodelat tota la desembocadura del barranc de Ràtils al acabar ací el canal artificial obert per a conduir les aigües pluvials de Vila-real al riu Sec en cas de pluges torrencials.
Nosaltres seguim per la vora d'este nou canal que enfila recte cap a Vila-real i ja no l'abandonarem fins que arriba quasi al final.
Barranc artificial.

Al cap de poc deixem a l'esquerra el barranc de Ràtils però amb el seu traçat original sense modificar que remunta cap a Espadà, nosaltres continuem per un dels dos camins de terra de banda i banda del canal, fets per a donar accés als horts de les dos bandes.
És esta una gran infrastructura hidràulica que s'emmarca dins un ambiciós pla per a prevenir la inundació de les parts baixes de Vila-rea conduint les aigües dels polígons industrials de la carretera d'Onda cap a l'antic barranquet (o barranc de l'Hospital), de forma subterrània i, després de passar la nova carretera general, desviar el barranquet cap al riu Sec, ja que el seu trajecte natural queda tallat per la construcció de l'hospital de la Plana.
Com sempre caldrà trobar-li un nom al nou barranc, i ja hi ha algú que l'ha batejat de manera que trobem un rètol amb el nom de "barranc dels quatre ponts" en un dels quatre ponts que té el barranc.
Nosaltres arribem a l'inici de la canalització i estem tentats en seguir el tub que passa sota la carretera. Sort que no ho fem perquè passada esta no tindríem forma d'eixir-ne, així que seguim el camí que fa la volta per la vora de la via del tren i sota la carretera i enfilem el segon sedeny passant pels abandonats camps federatius.
Segon sedeny a l'altura dels "camps federatius".

Passem per damunt la conducció del barranc "dels quatre ponts" i vora l'ecoparc abans d'arribar a la carretera de Borriana per on entrem a Vila-real acabant la ruta.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

Vila-real - la pola més informació ací
camí dels assuts vila-real - almassora - borriana
vila-real - darrer sedeny - sequia de les argamasses
vila-real - pont nou - santa quitèria


Més informació:
  • Aparici Vilar, Joaquim (1992) "Sobre l'administració i ús de l'aigua de reg al terme de Borriana" dins III Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura. <http://hdl.handle.net/10234/4255>
  • Guinot Rodríguez; Enric i Selma Castell, Sergi (2002) Las Acequias de la Plana de Castelló Ed Conselleria d'Agricultura, Peixca i Alimentació
  • Diversos Autors (2011) Actes de la IV Jornada d'Onomàstica Ed. Acadèmia Valenciana de la Llengua accessible a la web
  • vilapèdia
  • Obiol Menero, Emili (1987) Toponimia rural de Vila-real Ed. Caixa rural Vila-real
  • Heredia Robres, Jacinto (2004) Cent fites urbanes a Vila-real Ed. Brosquil
  • Heredia Robres, Jacinto (2009) Els noms de lloc al terme de Vila-real Ed. Fundació Caixa rural de Vila-real
  • Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea

diumenge, 10 de febrer de 2013

ESCALADA I BARRANC A LA ROCA ENSANOU

Hui hem anat a escalar amb els xiquets. La idea era fer una volta curta per Benlloch aprofitant la florida dels ametlers i després allargar-nos a escalar a la Vilanova, però els ametlers estan encara començant a florir així que ho hem deixat per a més avant i ens n'hem anat directes a l'escola d'escalada del Cingle de la Roca Ensanou a la Vilanova.
Esta és una escola menuda, amagada i tranquila (una vegada ja vam estar però sense escalar), oberta per un membre del Trepa veí del poble aprofitant el millor lloc del terme per escalar. La roca no és massa fiable en molts llocs però les vies són fàcils, o això és el que diuen les ressenyes que hem trobat.
L'accés no és massa fàcil, però una vegada el coneixes no té cap complicació. Només cal seguir el camí de la Roca. Es tracta d'una pista primer encimentada, després amb grava i que al final està més trencada encara que no té més dificultat que l'anar a poc a poc.
Ací teniu l'aproximació:


Quan ens anem acostant no ens sorprèn trobar alguns caçadors per la zona, el tord tira molt, però quan ja estem a la vista de la roca veiem gent als seus peus, i molta i és que el Club de Muntanya de la Vilanova ha fet una excursió a la Roca Ensanou i ací que ens els trobem.
Com a complement els joves del poble estan fent una exhibició d'escalada així que no escalarem sols, la qual cosa sempre s'agraeix.
Cingle de la Roca Ensanou des del bancal on acaba el camí.

Aparquem al bancal de baix del cingle, on els pins estan reemplaçant poc a poc a les garroferes. Encara que el pàrquing millor està un poc abans d'arribar a mà esquerra.
Des del bancal pugem per un senderol que mou a la dreta i, sempre seguint el més xafat, arribem a la base del cingle.
Ens fiquem a la part on són les vies més fàcils, entre Segundo Plato i Se me amontona la faena, vies que estan escalant els joves vilanovins. De fet, es tracta d'una demostració d'escalada així que han muntat dos vies no massa difícils i tot el qui vol va provant d'escalar.
Nosaltres muntem la reunió en la segon xapa de La Chumbera, suficientment fàcil per a pujar sense assegurar i per a què proven els xiquets.
El xiquet prova de primer i es nota que té més edat i ja ho ha fet altres vegades.
Escalant la primera part de La Chumbera.

La xiqueta, com no, també vol provar i puja molt bé, però a l'hora de baixar pren por (això de deixar-se caure sempre costa) així que toca pujar a per ella.
Aprenent d'escaladora.

Per sort un dels escaladors vilanovins agafa la corda (amb 15 kg no cal ni assegurar) mentre puge a per ella.
Un company seu que puja per la via de la vora ens desmunta la reunió i passem a muntar una via més llarga perquè el xiquet vol pujar fins a dalt (la xiqueta ja en té prou).
Així que fem El balcón baby III+, la via més fàcil de tot el cingle.
La roca no sempre és de bona qualitat i hi ha algunes preses soltes, fins i tot de grans, per tan és molt recomanable l'ús de casc i no posar-se sota el cingle.
Pujant El balcón baby. III+

Gràcies a un altre escalador que m'assegura ho munte fins a dalt per llevar algunes cintes i que no molesten al menut, que puja fins arribar quasi a la reunió. Una panxa xicoteta per a nosaltres però quasi insalvable per a ell el fa desistir però a 15 metres de terra.
Arribant quasi a la reunió.

Només queda desmuntar la reunió i les cintes, gràcies a l'assegurament dels col·legues de la Vilanova i a dinar que ja és hora.
Desmuntem tots i baixem al bancal de sota, però quan hem arribat ens han dit els senderistes del Club de Muntanya que havien fet ruta pel barranc del Bujorro, i hem decidit fer la baixada que no sembla molt llarga.
Preguntem i ens expliquen què ens trobarem i quan hem d'eixir i sembla fàcil i entretingut així que allí anem.
Seguim el barranc avall des del mateix bancal d'on hem pujat a les vies i, encara que un poc brut d'argelaga i esbarzer, es passa bé sense punxar-se.
Escomençament de la baixada.

Al cap de poc el barranc s'obre i es més net de vegetació. De tant en tant ens trobem algunes roques que cal baixar i que van formant xicotets esglaons però sense cap dificultat.
Tram més obert.

Després d'una revolta i quan sembla que el barranc es fa monòton de sobte trobem unes grades naturals per on deu ser un espectacle vore baixar l'aigua.
Grades de baixada.

L'altura no és molt gran i els xiquets ho baixen bé botant o tirant-se amb el cul a terra com si fos un tobogan.
Continuació del barranc.
Un curt tram de descans deixa pas a un altre salt que baixa amb graons.
Un altre salt.

I encara un poc més avant en trobem alguns altres més menuts fins que finalment un darrer tram més encaixonat dona pas a una rambleta més oberta.
Final del tram encaixonat.

Ací hem d'estar atents, segons ens han dit, per trobar la senda que puja per la dreta. Per sort l'han netejada recentment, supose que per a la marxa feta hui, i tot i que de vegades puja de manera molt costeruda és fàcil de seguir i han tallat totes les argelagues i coscolls que dificulten el pas.
Senda de pujada.

Després d'una curta i dura pujada final arribem a una pista, just on hi ha un lloc per aparcar els cotxes i on hi ha un parell de cotxes d'uns caçadors que estan caçant al tord.
Tords en deuen haver molts perquè per dins el barranc n'hem trobat uns quants morts de no fa massa i que encara no se'ls han menjat els animals.
Ara només ens queda continuar pel camí de la Roca passant per dalt del barranc que s'encaixona als nostres peus.
No arriba al quilòmetre el que ens queda per tornar al punt d'inici (de fet per començar la ruta del barranc este és el millor lloc per aparcar).
Molt abans ja veiem davant nostre el cingle de la Roca Ensanou, i un poc més avant entrem al pinar que s'estén per les vessants del barranc als seus peus.
Camí de la Roca amb el Cingle de la Roca Ensanou al fons.

No fem molt de tros sota els pins que ja som al punt d'eixida completant així una jornada aventurera per als menuts (i majors) amb unes vies d'escalada fàcils per a tothom i un barranc entretingut i divertit i sense cap perill. De segur que tornarem.

Ací està el track del barranc:



Més informació: