dissabte, 29 d’octubre de 2016

D'ARAIA AL LLOSAR, LES PEDROSES I EL MAS DEL MORO


Este estiu van netejar una part de l'antic camí de Llucena al mas del Moro. Exàctament el que va des del Perxano al Llosar per les Pedroses. Com és habitual aprofitem per conèixer estos antics camins recuperats que tan ens agraden, però calia buscar-li una ruta circular i interessant.
La primera idea era començar a Araia però per no allargar massa la ruta decidim començar-la al collet de les Saleres d'on ja n'hem fet d'altres. Des d'ací pujaríem al mas de Gual per una «pista borda» (com ens van dir a Araia) i tornaríem per la font d'Uriola. Però quan hem entrat a la pista ja hem vist un cartell que posava «Atención batida de jabalí». Un poc més avant hem trobat uns caçadors que participaven a la batuda i els hem preguntat quina part cacen. Per sort cacen la banda de la dreta del camí, i ens han dit que podem fer la ruta, que només una part és per dins la batuda, però hem decidit canviar el punt d'inici i fer-ho des de la pista del mas del Moro. Ells ens ho han agraït i nosaltres anem molt més tranquils.
Inici de la ruta.

Així que hem deixat el cotxe al lloc que ens ha semblat bé de l'ampla pista i hem començat a caminar cap al mas del Moro.
Les Calçaes i el Salt del Cavall.
A la nostra dreta queda el barranc de la font d'Uriola i a la seua vora el molí del Ros. Ara tot està cobert d'un pinar jove que és el que trobarem a les faldes. Les muntanyes que ens queden al davant estan més despullades de vegetació i la pedra pren tot el protagonisme.
Caminem vora un quilòmetre per la pista que ací és planera, ampla i còmoda i ens serveix per a entrar en calor.
Barranc de la font d'Oriola.
Ens desviem tot seguit a la dreta per una pista estreta que baixa a buscar (i travessar) el barranc de la font d'Uriola i comença després a pujar cap al mas de Gual en una forta costera.
La pista es troba plena de regalls i no és fàcil per a un cotxe, però per al caminant no presenta més problema que la forta pendent que se suavitza quan arribem cap a la lloma on està el mas de Gual.
Pista al mas de Gual.
Arribem a un collet i la pista baixa per l'altra banda, travessant el barranc del Llosar fins al collet de les Saleres. Nosaltres ací trenquem a l'esquerra cap al mas de Gual que queda molt a prop però on encara hem de pujar un poc per arribar.
Mas de Gual.
Entre les cases assolades del mas acaba la pista i continua un vell camí. El camí puja un poquet i passa vora un pouet abans d'arribar a una costera pedregosa on no creix més que el romer i alguns carrasquissos.
Pou del mas de Gual.
El camí no està molt net, però molt més que l'altra vegada que vam passar i es nota que algú s'ha molestat en tallar la malea per fer més fàcil el pas.
Este tram de pujada està admirablement resolt fent grans llaçades que fan els cent-cinquanta metres de desnivell molt fàcils de pujar de manera que quan arribem a un morret que corona la costera es pot dir que quasi ni hem suat.
Camí de les Calçaes.
Al morret el camí es perd per una llometa coberta de romer. Cal seguir recte per dalt cap a dos pins solitaris que han escapat als incendis. No hi ha un camí clar i cal buscar el millor pas. A partir dels pins sembla que hi ha un senderol poc evident que en un centenar de metres més fins que trobem una pista.
Alt de les Calçaes.
Seguim ara la pista a la dreta, de baixada al barranc del Llosar travessant un pinaret de pi rodeno que creix en una ombria silícea, i és que ací els gresos grocs i grisos afloren a la superfície en un bon rodal conformant una vegetació diferent.
Mas del Llosar des de dalt de les Calçaes.
La pista baixa a travessar el barranc i poc després trobem a l'esquerra una senda que ens porta a uns bancals mig perduts. Per dalt d'un bancal d'ametlers hi ha un entrador que hem de seguir.
Drecera al Llosar.
Malauradament no el trobem de primeres i fem un parell de voltes entre bancals, remuntant el barranc, fins que fem cap a ell.
Bancals d'ametlers.
Ara només cal seguir l'entrador que abandonem per seguir una senda que entra a la font del Llosar. El mas queda a la solana de l'altra banda del barranc.
Camí de la font del Llosar.
Arribem a la font, emblanquinada i cuidada. L'aigua cau a un abeurador, passa al llavador i s'arreplega en una bassa per a regar plena de peixos. Tot un exemple de l'aprofitament tradicional de l'aigua.
Font del Llosar.
Tastem la fresca aigua i descansem un poc abans de reprendre la marxa. Ara toca seguir el vell camí del mas del Moro (o Argelita) a Llucena, recuperat pels veïns de fa poc.
Camí del mas del Moro a Llucena.
Agafem el camí per dalt de la font i comencem remuntant un barranquet. Ací s'ha fet un magnífic treball de neteja i hi ha llocs on les argelagues quasi són més altes que nosaltres.
Mas del Llosar.
Anem remuntant el barranc, deixant a la dreta un rodal de nogueres que aprofiten la frescor del fons del barranc, i de l'altra banda queda el mas del Tossal, com no dalt d'un tossal.
Camí de Llucena (a Argelita).
Passem un xicotet collet i canviem de vessant. Davant nostre veiem ja el mas i escola de les Pedroses i, més lluny, el Cabeço Blanc que destaca i domina tota esta part del terme de Llucena.
Lloma de les Pedroses.
La senda planeja per la solana fins que enllaça amb la pista que entra a les Pedroses des del Juncar.
Les Pedroses és un conjunt de quatre o cinc cases, escampades al llarg del camí, amb l'escola construïda dalt d'una llometa que domina el conjunt.
Les Pedroses.
Passem la primera casa i a l'esquerra queda la font voltada de jòvens oms. La bassa de regar ha estat reconvertida en piscina i els antics bancals d'horta estan envaïts pels oms.
Font de les Pedroses.
Continuem camí entre omets i enfilem avall cap a l'escola. Ens acostem a vore l'escola, ara de propietat particular i restaurada per a convertir-la en una segona residència però conservant l'estètica de l'original, bastida durant la república. L'escola segueix el mateix plànol que la de la Mina, la Parra, el Mosquerí o la Costa, totes elles construides al mateix temps.
Escola de les Pedroses.
Deixem l'escola i mirem de trobar la continuació del camí cap al mas del Moro. El veiem a l'altra banda d'un barranquet i baixem seguint una senda que acaba a uns bancals. Per sort de l'altra banda hi ha uns caçadors que ens indiquen el punt d'on s'agarra el camí (ben fàcil si ho saps) que també està net i perfectament empedrat.
Camí del mas del Moro.
El camí, ben ample, baixa a travessar un barranquís i remunta la vessant de l'altre costat enfilant la vessant d'una lloma per la vora del barranc de les Pedroses.
Barranc de les Pedroses.
Baixem a travessar el barranc i continuem per l'altre costat fins que la soca vella d'una gran carrasca que ha caigut talla el camí. Cal passar-la per baix i pujar un poc i de seguida eixim a una pista, que continua pujant cap a un collet entre alguns bancals treballats.
Carrasca tombada.
Al collet trobem un encreuament de pistes. Nosaltres seguim recte per una pista que travessa els bancals treballats del Perxano. El vell camí anava més avall, també entre bancals, però ara més perdut.
La Creueta.
Seguint la pista passem sota el mas del Perxano. Quan el camí gira per l'ombria d'un tossalet on creixen uns àlbers cal deixar la pista i seguir una senda a l'esquerra que entre bancals ens acosta al mas del Moro.
Bancals del mas del Moro.
Entrem al mas per la part de dalt i fem cap a la placeta que queda al mig de l'allargat carrer que forma el mas.
El mas del Moro.
Ací trobem uns hòmens que ens expliquen la millor manera de baixar cap a Araia. Un d'ells es despedeix de nosaltres que va a dinar al Llosar seguint també el camí que nosaltres hem fet.
El mas del Moro és un dels grans masos de Llucena, de fet és el més gran i va arribar a tindre 76 habitants empadronats fa cent anys. Ara tan sols una persona continua empadronada però quasi totes les cases estan arreglades i sempre trobarem algú o altre al mas.
Pallissa de baix i camí d'Araia.
Travessem el mas de dalt abaix pel carrer major (i únic) i anem baixant cap a les pallisses que queden a la part baixa. Per baix de les últimes cases busquem un vell camí que de vegades es perd que baixa a buscar una pallissa que queda uns centenars de metres més avall. Tan se val trobar el camí perquè al recte també se pot baixar bé. Ara sí, cal apuntar a la caseta si no volem acabar embardissats entre argelagues i esbarzers.
El mas del Moro des del tossal del Bosc.
Per la vora de la caseta passa el camí que de seguida ix a la pista que puja des de la font d'Oriola al mas, substituïnt el vell camí.
Baixem ara per la pista, convertida en part en senda a l'haver-se'n traçat una altra paral·lela per a un terrer d'argila que no va acabar de funcionar (sortosament).
Pista d'Araia.
Enllacem amb el camí del terrer i a partir d'ací ens trobem amb una pista molt ampla però quasi abandonada que va baixant cap al barranc de les Pedroses.
A la nostra dreta queda el Cabeço Blanc i la pista gira passant quasi a les seues faldes abans d'arribar al mas d'Aguilera, voltat de bancals treballats que destaquen entre els pinars que creixen per tot arreu.
Mas d'Aguilera.
Un poc més avant deixem a l'esquerra una pista que baixa a travessar el barranc i puja cap al mas de Gual, i uns centenars de metres més tard enllacem amb la ruta que hem fet d'inici. Només ens queda desfer el tros de camí que ens separa del cotxe per acabar la ruta.
Ara ens toca un tros de pista amb el cotxe abans d'anar a una altra escola que ja no ho és, la d'Araia, on ara està el bar del poble, on aprofitem el solet de finals d'octubre davant d'una beguda fresca.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

des d'Araia al Cabeço Blanc pel barranc del Llosar

Més informació:
  • Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
  • Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
  • Cartoweb
  • (1920) Minutas del MTN del término municipal de Lucena del Cid. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Actas de clasificación de Lucena del Cid. Generalitat Valenciana.
  • Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada