dissabte, 4 de novembre de 2017

DE FIGUEROLES A L'ERMITA DEL SALVADOR PER TERRES DE L'ALCALATÉN.

Hui ens hem dirigit a Figueroles amb la idea de pujar a Torremundo però al final hem hagut de modificar la ruta a causa d'una batuda i hem canviat la creu de Torremundo per l'ermita de l'Alcalatén.

Eixim del poble per l'Era Nova on es troba ara el molí d'oli molt concorregut ja a estes hores del matí. Seguim un ample caminal que enfila recte cap al pantà de l'Alcora. Es tracta, com no, del camí del Pantano que ens porta cap a la cua del pantà travessant olivars i, quan comencem a baixar vora riu, hortetes.
El camí baixa a buscar el riu i en eixe punt abandonem la pista principal que travessa el riu (i que puja a Torremundo per la senda de les Ombries) i continuem recte seguint el traçat d'un pas ramader ara ocupat per una pista que entra al Pla de la Castilla, extens replanell plantat d'oliveres a cavall dels termes de l'Alcora i Llucena. I és que l'extens terme de Llucena arriba pràcticament fins al pantà de l'Alcora mentre que l'antiga alqueria de Figueroles, a l'independitzar-se de Llucena en el segle XIX només li va tocar un menut terme municipal, el que corresponia a la Redonda de Figueroles dins del terme de l'antic municipi de l'Alcalatén.
Torremundo des de les Eres.
Camí del Pantano.
Riu de Llucena.
 Entrem al Pla de la Castilla i seguint l'assegador veiem que s'ha desbrossat un camí de ferradura que en segueix la traça cap al tossal de la Ferrissa, així que no dubtem en seguir-lo.
Anem pujant però en un moment donat l'assegador continua cap a l'esquerra mentre que la senda neta continua per la dreta així que la seguim fins que acaba el desbrossament que, de ben segur, continuarà perquè anem trobant-nos cintes a partir d'este moment.
La senda munta per la vessant del tossal de la Ferrissa amb unes vistes magnífiques del pantanet. La idea original és travessar el riu pel molí del Pantà i pujar per l'altra banda, per una senda també recuperada no fa tant, cap a Torremundo, però ja intuim que hui no és el dia. Des d'esta banda del pantà ja veiem els jupetins fosforescents dels caçadors apostats per a fer batuda, així que toca pensar com completar la ruta.
Senda desbrossada.
El pantà de l'Alcora.
Senda a desbrossar.

De moment ens entretenim seguint la senda de la Ferrissa que va baixant sempre prop  del pantà però molt per dalt de l'aigua i arribem així a la part alta d'unes vies d'escalada (o rapel) que cauen a plom sobre l'aigua. Des d'ací el senderol està molt més xafat i ens porta a un pont tibetà (evitable per l'esquerra) que salva un barranquet que baixa de la Ferrissa. De l'altra banda hi ha un parell de taules de l'empresa de turisme actiu Viunatura que realitza les seues activitats en els voltants del pantà, entre elles (a l'estiu) el lloguer de barquetes.
A partir d'ací ja trobem el camí ben clar i fàcil de seguir que ens portarà a la paret del pantà.
Pont tibetà de Viunatura.
Paret del pantà.
 El pantà de l'Alcora es va construir el 1958 aigües avall d'on, ja al segle XVII es va bastir un pantà per tal de recollir aigua per a les hortes de l'Alcora. El primitiu pantà de presa recta va acabar sent inservible (per aterrament o per les avingudes d'aigua) a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX van haver distins intents de recuperar-lo que només van reeixir a meitat del XX.
Des de la paret del pantà cal continuar per la carretera que hi arriba. Fa uns anys estava vorejada per grans pins com era normal en les carreteres antigues però un parell d'anys enrere els van tallar tots. Llàstima perquè el que no va poder fer el foc ho va fer la motoserra.
Continuant carretera avant cal deixar-la al primer camí a la dreta que baixa cap al riu pel mas del Molí. Des del mas baixa per la dreta un camí al molí del Pantà però un cartell avisa que estan de batuda, així que com ja esperàvem ens toca canviar la ruta i decidim acostar-nos a l'ermita del Salvador i castell de l'Alcalatén. Continuem per tant recte descartant el vell camí que per l'esquerra va cap a la Foia.
Avís de batuda al mas del Molí.
Hortes i penya del molí.
 El camí arriba al riu quan el barranc de la foia es junta amb el riu de Llucena i en este punt cal deixar-lo seguint una senda que puja per la solana del tossalet del Castell (on hi ha un interessant poblat ibèric). Uns metres més avall queda l'Assut d'on prenen l'aigua les sèquies que reguen les hortes de l'Alcora.
Pugem cap al Tossalet travessant algunes hortetes i travessem la sèquia que les rega. Continuem per dalt de les hortes a eixir a uns vells olivars que s'estenen per la part plana de la partida del Castell. El camí ens porta a la carretera i la travessem per arribar al camí vell, paral·lel a la mateixa. Ací trobem un pal indicador del PR-CV-357 o sender del patrimoni que ve més o menys pel nostre camí i continua cap al Castell però abans ens convida a visitar l'olivera del Castell i ens desviem de la ruta per fer-li una ullada doncs paga la pena.
Per vore l'olivera només hem de recorrer els 150 metres que ens en separen seguint el camí vell que ja no s'usa, i aprofitant que no passen cotxes (però sí passejants) els veïns han aterrat el camí plantant i ocupant la via pública, un fet tan reprovable com il·legal doncs el dret d'ús i pas pels camins públics no pot ser alterat i no prescriu mai.
Camí vell de Llucena.
Olivera del castell.

Arribem a l'olivera i bé paga la pena l'acostar-se a ella. Retornem pel camí i continuem pel camí vell fins que travessem el barranc de Montmirà. De l'altra banda queda el camí vell de Costur per on continua el PR. Nosaltres seguim recte pel camí dels Bandejats fins al collet on comença la urbanització del mateix nom. Per ací passa el camí del Salvador que seguirem a l'esquerra cap a l'ermita.
Pugem per l'ample camí de ferradura que ens porta davant l'ermita del Salvador, situada sota el que en resta del vell castell de l'Alcalatén. Ací va estar l'antic poble de l'Alcalatén i l'ermita és tot el que en queda doncs fou la seua església parroquial, però per més que busquem al seu voltant no en queda cap resta de les cases, patis i corrals del poble, no debades en la concòrdia de repartiment de les seues terres es va acordar assolar totes les edificacions que no en devien ser moltes.
Cal recordar que el poble d'Alcalatén fou el que li donà nom a la tinença de l'Alcalatén com a més important al temps de la reconquesta, però temps a venir va perdre importància i, ja al segle XV, poc poblat i endeutats els poca veïns que quedaven van acordar cedir el terme als pobles de l'Alcora i Llucena a canvi de pagar els deutes. Així l'Alcora es va quedar bona part de les terres de l'Alcalatén, çò és, Araia, Costur i l'Alcalatén pròpiament dit, mentre que Llucena va rebre Figueroles.
Camí del Salvador.
Ermita i castell de l'Alcalatén.
L'Alcora des de l'ermita del Salvador.
 Ens aturem a fer un mos a l'ombra del porxe de l'ermita des d'on podem vore bona part del recorregut que hem fet, abans de prosseguir la ruta pujant al castell.
Quan marxem arriba una excursió escolar des de l'Alcora, bona activitat extraescolar per a què els menuts i majors coneguen la geografia i la història que tenen més a prop.
Des del castell de l'Alcalatén continuem amunt cap a la Creu dels Pelegrins fent la volta a Montmirà, però en un moment donat i ja que estem tan prop decidim pujar també dalt del tossal on mai hem estat posant-li un toc d'aventura a la ruta.
Porxe de l'ermita.
Castell de l'Alcalatén.
 Enfilem recte pels bancals buscant el punt amb menys matolls i assolim el cim fàcilment. El cim es troba tapat pel pinar i no hi ha grans vistes. Baixem per la cara nord buscant la senda que hem deixat i, fent algunes reculades, finalment arribem altra vegada a la senda  per on continuem fins al coll on s'alça la Creu dels Pelegrins de les Ermites de l'Alcora, pelegrinació que des de fa uns anys es ve celebrant per Sant Vicent seguint la costum tradicional de les pelegrinacions de la comarca.
Camp través cap al cim de Montmirà.
Alt de Montmirà.
Baixada sense senda.
Camí de Costur.
Creu dels Pelegrins.
 A la creu trobem una creu de ferro amb un taulellet i un pal indicador del PR-CV-120 o camí dels Pelegrins que ressegueix l'itinerari de la pelegrinació.
Nosaltres ara seguirem este darrer camí cap a la Foia on els pelegrins passen per l'església de Sant Miquel.
Comencem a baixar cap a la mina de Cabres per la dreta del barranc de Montmirà. Per l'altra banda baixa el sender del Patrimoni a buscar la pista del Castell. Esta senda es troba molt erosionada per les motos d'enduro que, tradicionalment, han fet ús dels camins de ferradura dels voltants de l'Alcora, és per eixa raó que la majoria d'ells no mantenen els empedrats originals i en molts trams són autèntics escampalls de pedres que fan molt incòmode el pas. L'argument dels motoristes és que gràcies a ells s'han mantingut les sendes i es pot passar, un argument no massa convincent perquè mai han fet l'esforç de netejar i adequar velles sendes i des de sempre els qui han recuperat vells camins i els moteros no han sigut massa amics.
Erosió de l'aigua i les motos a la senda.
Mina de Cabres.
Arribem a la  mina de Cabres, un simple terrer que s'usava per a fer ciment, i un poc més avall arribem a la pista que hi entra des de la carretera. La seguim uns metres i de seguida trenquem a la dreta seguint un camí que traspon un collet que separa el tossal de Bou de la resta de la Serra. Ací mateix s'alçava un corral ara tan assolat que el sender el travessa de part a part baixant per l'altra vessant dret cap a la Foia que, fent honor al seu nom, s'alça en una clotada a la vora del barranc a qui dóna nom per on corre un fil d'aigua que s'aprofita per a regar les hortes de davant del poble.
Continuem per un camí ample que es correspon a un vell assegador fins que trenquem a l'esquerra per l'assegador de la Foia que ens portarà directe al poble. No fem molts passos per ell que les pedres i la terra deixen pas a l'asfalt i els pins i romers a garroferes i ametlers en bancals treballats que ens acompanyen mentre baixem.
Corral de Bou.
La Foia als peus del tossal de la Ferrissa.
Assegador de la Foia.
Assegador asfaltat.


 Arribem a les eres del poble, de l'altra banda del barranc i la carretera que ens cal travessar per entrar a la Foia per la font del poble i travessar-lo eixint a buscar la carretera de Llucena que no seguirem. En conte d'anar per la carretera (el camí més recte) seguim per l'esquerra de la carretera un sender paralel·l a ella que ens estalvia l'asfalt i els perills que comporta, sobretot en un tram on els vehicles van a molta velocitat i la carretera és estreta.
La Foia.
 Passem per bancals abans d'arribar als antics carregadors de la mina de la Ferrissa, just davant del polígon industrial de la Foia, i ací trobem el camí vell de Llucena, ara convertit en un ample camí asfaltat que seguint serpentetja prop de la nova carretera. El camí continua entre pinars fins que, després de passar un barranquet, els pins deixen pas als bancals d'oliveres.
Poc abans del collet que marca la ratlla de termes el camí vell aboca a la carretera. Nosaltres seguim per un sender traçat a la vora per fugir de l'asfalt. Arribem al coll d'on mou una pista i per l'altra banda retrobem el camí vell però només uns metres fins que torna a abocar a la carretera. Just ací hi ha bastida una vella creu que recorda els veïns de Figueroles morts pel bàndol republicà durant la guerra. Un monument en record d'uns successos que no s'haurien de repetir, només que potser caldria afegir-ne un altre amb els morts pel  bàndol rebel.
Camí vell de Llucena.
Sender vora carretera.
Creu als caiguts.
 Ací fem el mateix i busquem un senderol que s'aparta de la carretera travessant camps ermats per a arribar a la punta del polígon industrial de Figueroles. Des d'ací tenim dos opcions: la més curta i fàcil és continuar per la vora de la carretera fins al poble però ens decidim per fer la volta al polígon, buscant i trobant amb l'ajuda d'un veí que cull olives una antiga pista, ara quasi ni senda, que travessant el barranc Fondo voreja el polígon fent cap al camí del Pantà, per on havíem començat la ruta.
Recte cap al polígon industrial.
Travessant el barranc Fondo.
Entrant al poble per les eres.
 Encara ens aturem a xarrar amb un veí del poble que ens aconsella sobre el cultiu de les oliveres i, amb un vell pastor que està agafant la brosta de les oliveres, descartada al molí d'oli, per a donar de menjar les ovelles, abans de cloure una ruta senzilla, fàcil i que ens ha mostrat moltes més coses que no pensàvem.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

La Foia, la Parra i les Useres pels camins antics de l'Alcalatén
De Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa
Castell de l'Alcalatén i Montmirà

Més informació:
  • Escorihuela Casademont, Xavier (1992) "Toponíma de l'Alora: les partides." Societat d'onomàstica butlletí interior nº 48 accessible a la web.
  • Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) Mapa del terme municipal. L'Alcora. Ed. Ajuntament de l'Alcora
  • Turisme de l'Alcora
  • Museu de la Ceràmica de l'Alcora
  • El camí
  • Ajuntament de Figueroles
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada