dissabte, 13 d’abril de 2019

EL TORMO: RUTA DE LAS MASIAS

Repassant les rutes que hem estat fent els darrers anys resulta que ja fa molt de temps que no anem a fer-ne cap pel Tormo, així que cal posar remei i tornar a xafar els camins i senders que van netejar veïns i amants de la muntanya com Jesús Minguillón o els membres del CAMET (centre d'activitats de muntanya del Tormo). Mirant mirant resulta que la "ruta de las masías" no la tenia ressenyada al blog, així que decidim anar a fer-la, sinó sencera sí bona part d'ella, afegint algun tram de senda netejat més recentment.

Aparquem a l'entrada del poble, on solíem fer-ho quan veníem més sovint a caminar per ací. La previsió del temps diu que farà caloreta però ara de matí fa fred i el termòmetre marca només tres graus quan comencem a caminar per la carretera a buscar les marques de la "ruta de las Masías", pr no oficial que al seu dia va marcar el CAMET. Tot i què ja fa anys que es va recuperar el camí continua prou net i clarament marcat.
El camí marcat de seguida gira a l'esquerra per una pista traçada sobre el  camino de Cirat. A la nostra dreta i en un fondal queden les granges de la Balseta, per on va el camino de Ludiente i per on acabarem tornant. Ara però seguim recte fins al collet on s'alcen les parets de la Caseta del Peirón. Ací hi ha un encreuament de fins a cinc camins. Per la dreta ve el camí de Ludiente a Cirat, en part substituït per una pista de guerra que feia de carretera abans que l'actual s'acabara i que passava més alta que l'actual. Per l'esquerra una pista fa la volta al Cerro i torna al Tormo. Recte continua una altra pista que travessa el barranc que baixa del Fire i per la vora baixa a la carretera. Per la dreta mou recte amunt el camí de l'Hostal pel Fire, ara en part pista que més o menys el segueix fins al Fire. Nosaltres seguirem recte pel camino de Cirat.
El camí puja molt poc a poc cap a la Balseta, travessant el barranco del Fire. Tot el camí, com totes les vessants de les muntanyes, es troba cobert d'un espés pinar de pi blanc que s'estén com un gran mantell verd als voltants de la vall del riu de Millars.
Camí avant arribem a un collet on hi ha una bifurcació: recte continua el camino de Cirat i per la dreta segueix el PR de las masías cap al corral d'Alberto seguint l'antic camí del Tormo a Zucaina que puja a buscar la Venta. per ací també passa el Paso de Viñacantera que puja des del riu a buscar el Camino Real de Aragón a Onda que baixa paral·lel al riu de Millars però per dalt.
El camí busca un rellomet per on puja cap als cims que tanquen la vall del Millars pel nord. Davant nostre coronats per una cornisa calcària hi ha las Cinglas, topònim que descriu perfectament el remat de la muntanya. Travessem un espès pinar de pi blanc que creix damunt dels vells bancals on, fins els anys 60 encara se sembrava blat. La part alta però sempre va ser terra de pinar.
Després d'una curta costera arribem a un replanell on hi ha un enforcall de camins. Per la dreta continua el camino de Zucaina cap a la Venta i l'Hostal. Nosaltres seguirem les indicacions del "PR de las masías" seguint a l'esquerra cap al corral de Alberto.
Deixem ací el camino de Zucaina i seguim pel camino de la Cueva del Hurón, que queda just dalt nostre, als peus dels cingles que culminen la muntanya. El camí planeja fins que arribem al corral de Alberto, assolat i del qual només en resten les parets i algun arc. Des d'ací continua fent una suau pujada fent un poc de volta per a buscar un collet que s'obri entre els tossals encinglerats. El camí ens aboca a un altre pas, antigament més fressat i important, que puja des del riu a buscar el Camino Real de Aragón a Onda. Ara toca seguir-lo amunt (avall està perdut i tapat el pas) enfilant recte a un collet.
Entrada del Tormo.

Pista del Camino de Cirat arribant a la Caseta del Peirón.


Marques de la ruta de las Masias (dreta) i del camino de Cirat (esquerra).

El Campero de Cirat.


Cingla de la Cueva del Hurón.


Corral de Alberto.



Arribem al collet que separa o uneix els cims que tanquen la vall del Millars pel nord. El pas que seguim traspon el collet i baixa per l'altre costat a enllaçar amb el camino real de Aragón a Onda, per on ara hi ha traçada una pista que des de San Vicente baixa pel mas de Fuertes i la fuente del Navarro i continua per la Venta cap a la Muela i Argelita.
Nosaltres no baixarem directament sinó que seguint les marques girem a l'esquerra per dalt de las Cinglas en el que és el tram més bonic de tot el recorregut. Ací el camí passa pel cim dels tossals voltats de cingles a totes dos bandes. Si mirem d'una banda (quan el pinar ho permet) tenim davant nostre la vall del Millars amb la serra d'Espadà al fons; de l'altra queda tota una sèrie de tossals i barrancs que conflueixen al barranco Santana, amb Zucaina que prova de traure el cap al fons i Penyagolosa dominant-ho tot.
En alguns moments el pas s'estreta però sense ser mai difícil ni perillós, només més espectacular. Arribem així a un punt on el camí trenca a la dreta baixant cap al mas del Navarro. Recte continua la senda del Plano Pelegrín que puja cap al Plano de Arañuel (i des d'on es pot baixar a Arañuel pel SL-CV-95 o cap a Cirat.
Cirat i el Campero.

Las Cinglas.

Penyagolosa des de las Cinglas.

Dalt de las Cinglas.

El barranco del Lobo i Cirat des de las Cinglas.


Baixem per l'ombria que dóna al Navarro. Després d'un primer tram per l'espès pinar n'eixim a un pinar tallat on només s'han deixat alguns pins solts  molts dels quals no han resistit les ventades i la neu de manera que sembla com si una catàstrofe natural hagués assolat un ample rodal de pinar. El camí que baixem s'embardissa un poc i es perd entre les roderes de les màquines que van traure els pins farà ja alguns anys, però no es complica massa fins que arribem a la pista que corre als nostres peus.
La pista està traçada sobre el camino real de Aragón, una de les principals vies pecuàries que enllaçava les pastures d'estiu de les terres altes del sud d'Aragó amb les pastures d'hivern de les terres baixes valencianes. En este cas el Camino Real de Aragón baixava des de Valdelinares pel "camino del Reino" (ara pista del Reino) per a entrar al Reino (de València) pel Cabezo la Cruz i, travessant el terme de Cortes baixar a buscar el riu de Millars. Ací es bifurcava en dos seguint les dos vessants del riu de Millars avall cap a la Plana i l'extrem est de la serra d'Espadà. Ara ja no passen raberes però fins fa pocs anys va estar en ús i encara és fàcil trobar gent que l'ha feta d'extrem a extrem.
Encara que la ruta continua per la dreta nosaltres anem uns metres a l'esquerra per a guaitar al mas del Navarro, també mig assolat i que s'alça al costat del pas. Un poc més avant hi ha la fuente del Navarro que fa de fita als termes de Cirat, Ludiente, Zucaina i Cirat.
Després de visitar el mas del Navarro refem els nostres passos i continuem pel camino real de Aragón cap a la mar. El camí discorre per l'ombria del Navarro i ací el pinar es troba entreverat de roures que posen un toc d'un verd més clar al verd fosc dominant dels pins. Això mostra que la vegetació potencial a les ombries és el roure i que a llarg termini, i si res ho impedeix, la rourera se farà l'ama del bosc substituint al pinar que creix de manera oportunista als antics bancals.
No fem massa tros de camí que trobem una bifurcació de pistes: recte continua el camino real de Aragón que per la Venta i el Jupillo continua cap a la Muela. Si es vol acurtar la ruta eixa és una bona opció, però nosaltres decidim seguir per l'esquerra la pista que entra cap a l'Hostal vorejant el barranco de Matamoros. De l'altra banda del barranc i entre el pinar es veu un mas emblanquinat, es tracta (com no podia ser d'altra manera) de la Casa Blanca cap a on puja una pista que ens ix a l'esquerra després de travessar el barranc. Nosaltres continuem avant i al tombar un tossalet davant nostre queda l'Hostal, o millor dit hi ha el queda de l'Hostal. L'Hostal era un antic hostal, no debades per ací passa el vell camí del Tormo a Zucaina (ara totalment perdut). Ací van arribar a viure set veïns abans de la guerra encara que cal recordar que un veí no és una persona sinó més bé una casa oberta i en total eren trenta-sis persones. De fet ens trobem a la partida de los Mores on en una desena de masos i masades hi havia més de dos-centes persones. Ara a l'Hostal només una casa està teulada, de la resta només en queden les parets que van caient menjades per l'heura.
Baixant cap al mas de Navarro.

Tram on s'han tret pins i el camí es fa difícil de seguir.

Mas de Navarro.

Desviament al mas de l'Hostal.

Pista al mas de l'Hostal.

Mas de l'Hostal.

Deixem enrere l'Hostal i travessem un gran bancal de la vora del mas per a continuar cap a los Mores. No seguirem l'antic camí sinó un sender que s'acostava al Bancal Royo, situat a la vora del barranco de Matamoros. Acabat el bancal torna el bosc, en este cas el pinar entreverat amb alguns roures i carrasques que creixen a les vores dels antics bancals assenyalant quina era la vegetació dominant abans de rompre la terra i abancalar. Seguim recte pel pinar per una estreta senda fins que trenca a la dreta pujant entre antics bancals a buscar los Mores fent la volta per la Rocha la Viña a la Muela que separa l'Hostal de los Mores.
Després de pujar la Rocha planegem als peus del cormo de la Muela fins que arribem a la part de dalt de los Mores on hi ha una bassa i una pallissa. Entrem així per la part de dalt a los Mores i el travessem fins a l'escola amb el "trinquete" adosat.
Ombria de l'Hostal.

Senda a los Mores.

Balsa de los Mores.

Mas de los Mores.

Frontó adosat a l'antiga escola.

Placeta central de los Mores.

Los Mores és el mas més important d'esta part del terme de Ludiente i qui li dóna nom a tota la partida. Abans de la guerra va arribar a tindre 18 veïns i quasi cent habitants. L'escola es va fer durant la república i va estar en ús fins els anys 60 quan es va tancar i, tot seguit, es va despoblar totalment. Ara ja no queda cap teulat sencer i quasi totes les cases han caigut o ho faran d'ací no massa sent un exemple extrem de la despoblació i l'èxode rural dels anys 60 quan en poc més de deu anys els veïns el van abandonar a causa, entre d'altres, de la impossibilitat d'adaptar els bancals a la mecanització, el tancament de l'escola, la llunyania als pobles més propers i la possibilitat de millor treball als pobles de la Plana. Els bancals que baixaven en graderia fins al barranco Santana ara estan quasi totalment coberts de pinar i l'esforç fet per moltes generacions de veïns sembla que ha estat debades.
Tot i què no hi ha dades clares de l'origen de los Mores (l'arxiu de Ludiente va cremar a la guerra) l'origen del topònim és clar doncs deriva del cognom Mor, ben abundant en estes terres i, especialment a los Mores, és per tant un antropònim a l'estil de los Ibañez, o los Pertegaces que es troben riu amunt al terme d'Olba.
Aprofitem per fer un mos i descansar al frontó abans de continuar encaminant-nos a la font del mas que va fer possible l'existència d'una masada tan gran.
El camí ens porta entre els bancals, més pels bancals que pel camí que anant com anava per la vora es troba embardissat o solsit, i seguint-lo arribem a la font del mas, de pouet com sol ser habitual i enclotada. Encara hi ha una goma que trau l'aigua a un abeurador de ferro per tal que beguen les vaques que  pasturen per ací tot i què hui no n'hem vist cap.
Des de la font continuem travessant bancals cap al mas de Pradas que en comparança amb l'Hostal i los Mores sembla xicotet tot i què va arribar a tindre tres veïns. Ara també només en queden les parets i poca cosa més. Des del mas busquem el camí que baixa recte avall i cal estar atents per a no seguir una drecera, més evident, feta per les vaques que trenca a la dreta.
Baixem per l'antic camí i assegador que ens portarà al mas d'Espelleta, ja vora el barranco Santana on pujava una pista per dins del barranc que ja fa anys es va endur l'aigua. El mas està tan o més assolat que la resta tot i què també hi van arribar a haver tres cases habitades.
Per baix del mas passa la pista que travessa una interessant ombria que cau cap al barranc. Ací creixen els orons i els marfulls barrejats amb alguns roures i carrasques que desplacen als pins, també presents però en menor mesura. El camí, antiga pista enboscada, baixa en diagonal a buscar la rambla i ací desapareix. Cal travessar el barranc que en alguns punts porta aigua i continuar per l'altra banda retallant així un meandre encaixat. Assolim un collet a la vora del qual hi ha les runes d'un corral assolat i baixem per l'altra banda. El camí (antiga pista) baixa en diagonal cap al barranc però les marques del PR ens porten a retallar per la dreta entre antics bancals a buscar el llit del barranc i, abans d'arribar, seguir una vella sèquia que per la dreta ens acostarà al Pozo de la Caldera.
Camino de la Fuente.

Fuente de los Mores.

Mas de Pradas.

Baixant del mas de Pradas al barranco Santana.


Mas d'Espelleta.

Estrats verticals al barranco Santana.

Antiga pista que baixa al barranc.

Barranco de Santana.

Pozo de la Caldera.

La sèquia ha estat substituïda ara per una grossa goma per a portar l'aigua des del Pozo de la Caldera a Casa Tadeo i seguint-la arribem a la Caldera. Abans hi havia un gran toll d'aigues blaves però les riuades l'han omplit de sediments i entre això i la seca d'enguany quasi no hi ha aigua.
Després de descansar un poc reprenem el camí barranc avall i ho fem seguint el tub negre que ha pres el relleu de la vella sèquia. Cal seguir per dins del barranc buscant el millor pas (que no sempre és el que segueix la goma) al llarg de quasi mig quilòmetre fins que arribem a l'Artijuela. Ací a l'esquerra i dalt nostre queda el mas però nosaltres eixirem per la dreta seguint una vella pista que munta. No la seguim molt perquè a la primera revolta seguim recte per un sender que ens retorna al barranc. Continuant pista amunt pujaríem al Pairón del Jupillo per on passa el camí de baixada al Tormo, però decidim seguir pel barranc i no xafar tanta pista.
Després d'un curt tram per dins del barranc tornem a eixir a una altra pista (que enllaça amb l'anterior) i entra fins al mas de Tadeo. Nosaltres la seguirem però quan gira cap a la Casa de Tadeo seguirem recte travessant uns bancals que encara no han estat colonitzats pel pinar. La Casa de Tadeo és l'única que encara es manté en condicions i fins fa poc s'hi podia trobar algú. Ara és prou més difícil encara que no sembla abandonada del tot.
Ací abandonem el terme de Ludiente i tornem a entrar al de Cirat, a la partida que pren el nom del barranco del Hambre, topònim que no evoca res de bo.
Travessem els amples bancals de vora la rambla i seguim per dins un tros eixint per la dreta a buscar el camino del Tormo, però ho fem massa pronte i ens toca travessar el pinar abans que eixim al camí que ara es troba clar, net i molt ben enfitat. De fet si haguerem seguit per dins del barranc haguera resultat impossible no vore'l doncs unes grans fites hi marquen l'accés.
Conducció d'aigua a Casa Tadeo.

Marca de camí a la rambla de Santa Ana.

La Artejuela.

Casa Tadeo.

Fita per a eixir del barranc pel camino de Ludiente a Cirat.

Cal seguir doncs pel vell camí que des del barranco del Hambre puja cap al Pairón del Jupillo (tram de l'antic camí de Ludiente a Cirat), un camí que van recuperar Jesús Minguillón, Julio i Albert i que és una delícia. El camí puja vora un barranquet ombrívol en un dels millors trams de camí de tota la ruta. Només a la part alta cal anar atents doncs el vell camí ha desaparegut per culpa dels xaragalls que obre l'aigua al terreny argilós. No obstant després de passar el tram que s'ha menjat l'aigua retrobem el camí que planeja entre vells bancals coberts d'un espès pinar que ens acompanyarà fins al collado del Jupillo.
Al Jupillo, o Pairón del Jupillo (encara que no n'hi ha restes del Pairón) hi ha un encreuament important de camins. Per ací passa el camino real de Aragón a Onda que hem xafat abans. Per la dreta continua el camí cap a la Venta. També ho fa la pista que puja des de l'Artejuela. Per l'esquerra continuen un parell de pistes, l'una per l'ombria i l'altra per la solana de la Muela. La primera mor de seguida i un corriol ens pujarà a la Muela del Tormo. La segona està traçada damunt el camino real de Aragón i pel Pozuelo i las Peñas Altas continua cap a Argelita (o Toga).
Nosaltres no seguirem cap d'estos camins sinó la pista que baixa per l'altra banda del collet. Per ella continua el camino del Tormo, però no ho farem durant molt de tros perquè de seguida trobem a la dreta el vell camí empedrat que retalla la pista, i retallant-la unes quantes vegades farem cap al Tormo.
El camí està marcat amb senyals blanques i verdes de sender local, en este cas un sender (no homologat) que puja a la Muela des del Tormo. Baixem pel pinar i travessem dos vegades la pista fins que l'abandonem i girant a la dreta fem cap al barranco de los Pijadores que cal travessar passant per la solana de las Cuevas fins que arribem a una antiga pista de la guerra. Per la dreta continua  la caseta del Pairón, però nosaltres baixarem a unes granges per travessar-les i eixir al camí vell de Cirat per on havíem començat a caminar a primera hora del matí.
Camino de Ludiente a Cirat pujant al Jupillo.


Collado del Jupillo.

Camí del Tormo des del Jupillo.


Camino de Cirat per on havíem eixit.

La Muela del Tormo i el Jupillo des del Tormo.

Arribada al Tormo.

Al final no hem fet completa la ruta de las Masías que des de l'Artejuela puja a los Gavites i pel Cabezo i la Venta baixa pel Fire, però la volta que ens ha eixit no té res a envejar a la part que ens hem saltat per falta de temps.

Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De Ludiente a la Muela del Tormo tornant pels estrets del barranco Santa Ana
Del Tormo a la Benachera
De Torrechiva al Tormo
Barranco Santa Ana i Loma Benachera 
Del Tormo al Collado Blanco
el tormo - el cabezo - la muela
el tormo - los gavites - el cabezo
el tormo - mas del plano de arriba


Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada