dimecres, 13 de juliol del 2022

VOLTA AL MOLIÈRES

Ja fa uns anys que no feia cap travessa pels Pirineus, de fet des de la travessa circular a la Val d’Aran de fa deu anys que no n’havia fet cap, així quan Santi em va proposar este juliol de fer una ruta pels Pirineus no calia pensar-s’ho molt i en pocs dies vam dissenyar una ruta circular de refugi en refugi.

Fa anys, amb Fabio, vam estar a punt de fer la volta a l’Aneto però finalment no vam poder anar a fer-la per l’oratge, o més ben dit pel mal oratge persistent. Ara he recuperat part d’eixa ruta però canviant-el lloc d’eixida per fer-ho més accessible i, a més, per anar per terreny més o menys conegut.

Així finalment hem anat a fer la volta al Molières, un recorregut entre la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça, anant des de Vielha a l’Artiga de Lin, des d’allí saltant a la Bal de Benàs i, des d’allí, cap a la vall de Barravés per a retornar a la Val d’Aran. Les etapes al final les hem adaptades per a fer-les de menys a més duresa i dificultat, amb la idea d’anar acostumant el cos i les cames als esforços, de manera que la primera serà l’etapa més fluixa i la darrera la més dura. A més cal tindre en conter que només farem 5 dies, inclòs el desplaçament des de casa.

Al final Santi ha convençut el seu amic Ramon Torner que farà tota la travessa, i també l’amic Vicent que s’està a Bossòst, s’afegirà a nosaltres a era Artiga de Lin per a fer tres dies de travessa. Així que al final en serem quatre.

DIA 1

El primer toca fer l’aproximació en cotxe de cinc horetes, i per això i per fer-ho més fàcil en conte d’eixir de Vielha hem pujat a la Bassa d’Oles, des d’on començarem la ruta ja a 1500 metres d’altura, per a arribar al refugi dera Artiga de Lin. Total caminarem 14 km en cinc horetes, amb 700 metres de desnivell acumulat de pujada i 800 de baixada.

Comencem a caminar a la una de la vesprada, amb el sol del migdia i després d’haver dinat. Per sort no fa massa calor i la ruta que tenim per davant és senzilla, i ens l’agafem en molta calma.

Seguirem un sender marcat com a PR-115, encara que descatalogat a hores d’ara. De tota manera per ací passa també l’UTMB de la Val d’Aran que Ramonet va fer l’any passat.

Després de la foto d’inici de ruta a la Bassa d’Oles, comencem a caminar per una pista que puja cap a la Bòrda dera Vila, situada en un prat voltat de pinar i amb una gran bassa o estanyol menut a la vora. Des d’ací agafem ja la senda que ens pujarà cap a la Pleta des Anhèths, una primera costera travessant els prats que ens porta al punt més alt de la ruta, a 1800 metres d’altura, després de superar 200 metres de desnivell. Abans però travessem la Pleta on s’alcen dos casetes i trobem també una font pobreta d’aigua. Des d’ací s’hi pot pujar al Montcorbisson, que queda just dalt nostre i no presenta més dificultat que el desnivell. Nosaltres però seguim el camí de Gèles que ens baixarà al barranc de Gèles.

Passada la Pleta enfilem amunt deixant la Ròca de Sacòsta a l’esquerra, passant per baix. La Ròca trau el cap cap a la vall i és un perfecte mirador del Baish Aran. El bosc l’hem deixat enrere abans d’arribar a la Pleta i ja no el tornarem a trobar fins que no baixem un poc. Ara anem travessant els prats que s’enfilen amunt i que, de retruc, ens permeten disfrutar d’unes magnífiques vistes tant de les muntanyes que ens envolten, de lluny o de prop. Encara que la vista més espectacular és la de la mateixa vall, que a l’altura de es Bòrdes canvia la seua direcció est-oest, per sud-nord, canvi que s’aprecia clarament des del mirador de la Ròca de Sacòsta.

Enfilem ara una curta baixada cap a Gèles on s’hi troben un parell de Bòrdes i la capelleta de la Mair de Diu des Nhèus. Ací hi ha unes taules i unes tendes muntades per a l’UTMB que van fer la setmana passada i que encara no han desmuntat. Les vaques i cavalls són ara els únics que ho aprofiten i pasturen entre les tendes de manera que no veiem si n’hi ha cap capella o creu de la Mair de Diu.

Era Bassa d'Oles.

Foto d'inici de ruta.

Refugi de la Bassa d'Oles, malauradament tancat.

Inici de la ruta pel camin de Gèles.

Borda dera Vila.

Era Piusa.

Pleta des Anhèths.

Camin de Gèles.

Vilamòs des de la Ròca de Sacòsta.

El Baish Aran, on la vall gira cap al nord.

La glacera de la Maladeta trau el cap per darrere el Tuc de Mieidia.

Curt tram pel bosc de Gèles.

Gèles i Mair de Diu des Nhèus.

Els cavalls i les vaques pasturen a les bòrdes de Gèles.

Passem sense entretindre’ns per a què els tàvens dels cavalls no se’n vinguen amb nosaltres. Travessem el barranc de Gèles, que baixa amb aigua i enfilem ara per una pista que s’endinsa dins del bosc de Gèles. Es tracta d’un magnífic bosc de fajos i avets que cobreix les vessants nord i oest del Tuc de Meidia, l’una que aboca a Gèles i l’altra a Montpius. La pista acaba a Es Tòrtes, i des d’ací continua el vell camí que continua per dins del bosc, sempre sense perdre altura i fent la volta al Tuc de Meidia fins que arribem prop del barranc de Montpius. Ací encetem una llarga i pronunciada baixada cap a l’Arriu des Joeus, que corre cinc-cents metres per sota nostre.

Les cames se ressenteixen de tanta baixada, així que quan finalment arribem a una pista que puja des de les Bòrdes dera Artiga agraïm continuar per ella avall cap als prats que s’estenen a la vora de l’arriu Joeu. Ara bé, després de passar pel Prat d’Escòt, retallem una gran volta que fa la pista baixant per la vora del Barranc dera Montanha de Delà, per on trobem un senderol que baixava de prat a prat i que ens deixa al davant del Pont de Comasera, retallant més d’un quilòmetre de pista.

Travessem pel pont el riu i seguim pista avall uns metres, fins que trobem a l’esquerra el vell camí que ens puja cap a la Capèla dera Mair de Diu dera Artiga.

El camí és ample i vorejat d’antics bancals de pastura. Els avellaners que hi creixen a les vores fan una volta d’ombra que s’agraeix a estes hores de la vesprada. Pujant per ell passem per la vora d’una borda reconvertida en restaurant, i deixem a la dreta un braç que puja al parcatge dera Mair de Diu. Seguirem recte pel vell camí, arreglat i ben condicionat i que ens portarà a la carretera dera Artiga, per dalt de la Mair de Diu.

Toca seguir un tros de carretera, passant per la hont deth Gresilhon abans de trobar el desviament assenyalat que ens portarà a l’Uelh deth Joeu. De fet per a anar al refugi pot ser fora més curt seguir la carretera però és més còmode i molt més bonic continuar pel camí que ens porta als ullals.

El camí se’n separa de la carretera i puja per dins de l’avetosa fins al Guardader dera Aigua, on un «guardader» o mirador ens permet disfrutar dels salts d’aigua de l’Arriu de Joeu. Però després de la visita al guardader, cal seguir amunt cap a la part més espectacular de la ruta, l’Uelh o uelhs deth Joeu, un ullal que desguassa les aigües del Forau d’Aigualluts, engolidor per on les aigües de la capçalera del riu Ésera s’endinsen a la muntanya i, travessat el Pirineu axial, brollen a la vessant nord en forma d’ullal o ullals. L’espectacle de vore eixir de la vessant de la muntanya un riu d’aigua és espectacular, i més ara a principi de l’estiu quan el desglaç no ha acabat encara i els rius i barrancs de capçalera encara baixen plens d’aigua.

És interessant també el topònim, doncs uelh o ull (també el derivat ullal o ojal) nom donat als naixements d’aigua és una clara metàfora de l’ull de la vista, i pot simbolitzar el fet que la terra plora i trau aigua per ací, i gual que ho fan les persones pels ulls.

Visitats els ulls, continuem camí per la senda que puja per la vora i n’ix per la part alta, dirigint-se cap al Plan dera Artiga. Fins ací puja la carretera/pista dera Artiga. Nosaltres ara només l’hem de seguir avall a buscar el refugi dera Artiga.

La pista fa la volta pels plans de l’Artiga de Lin. Ací també trobem un tendal de la carrera de l’UTMB que encara no s’ha desmuntat, i gent fent turisme però sense cotxes. L’accés motoritzat està restringit als veïns de la vall i a certes hores, i per a pujar els turistes s’ha habilitat un trenet turístic. Nosaltres no l’agafarem perquè la nostra ruta acaba ací, al nou refugi dera Artiga de Lin, que funciona quasi més com a bar i restaurant per a la gent que hi puja a passar el dia que per a refugi muntanyer. Però quasi ho agraïm perquè només estem nosaltres i un grup d’alemanys que van fent bici de muntanya.

El refugi és nou i està molt ben arreglat, encara que és prou menut, i com ja he dit està més pensat per a funcionar com a restaurant i, gràcies a això ens trauen un sopar més de restaurant que de refugi de muntanya amb crema de carabasseta, botifarra i llonganissa amb xampinyons i iogurt casolà de la vall.

No fem la sobretaula molt llarga perquè demà també ens queda molta llonganissa i cal alçar-se d’hora.

Bosc de Montpius, Val dera Artiga de Lin, i la Maladeta al fons.

Bosc de Montpius.

Baixada retallant el camí.

Prats a Mordèra.

Bòrdes dera Mair de Diu dera Artiga.

Hònt deth Gresilhon.

Uelh deth Joeu.

Plan dera Artiga de Lin.

Refugi dera Artiga de Lin.

Un sopar ben guanyat.

DIA 2

Hui només tenim 11 km fins al refugi de la Renclusa, però amb un desnivell acumulat de pujada de més de 1.200 metres (i 650 de baixada). De tota manera ens ho agafem amb molta calma perquè no ens espera ningú de manera que farem una jornada sencera de set hores de camí, això sí, amb moltes parades. Per a fer-ho agafarem el camí del Port dera Picada, el camí tradicional per a passar a la vall de Benasc. També podríem fer-ho pel Còth des Aranesi, o pel Còth deth Hòro, però per una banda són camins un poc més tècnics i, per l’altra, faríem el mateix tram final de camí per a arribar a la Renclusa que el previst per a eixir demà.

Ben de matí, abans fins i tot que puguem esmorzar, arriba Vicent i aparca a l’Artiga de Lin, davant del refugi on a esta hora encara es pot pujar amb cotxe. S’haurà d’esperar a que fem conter d’un bon desdejuni i a recollir el pícnic del dia per a posar-nos a caminar. Així que finalment eixim del refugi quasi a les 8 i mitja. Prou tard però per altra banda tenim per davant una etapa prou curta.

De seguida deixem enrere el Plan dera Artiga i entrem al bosc dera Artiga de Lin. El vell camí transcorre entre la fageda que puja muntanya amunt. Conforme pugem entre els fajos comencen a créixer avets i pins, senyal que fa més fred.

Travessem una llarga passera metàl·lica per a travessar la Canaleta de Pomèro i, un poc més amunt eixim del bosc. Davant tenim els prats de Pomèro, que s’estenen amunt fins als peus del Tuc dera Escaleta, i que haurem de travessar.

La pujada és dura però constant i ens l’agafem amb calma doncs no tenim pressa. Conforme pugem si mirem enrere veiem el Plan dera Artiga, ben menut, mentre que davant cada vegada es fan més grans el Tuc dera Picada i la Tuca des Bargues. Desprès d’un primer tram més pendent arribem a un lloc més planer (o menys costerut) on a l’esquerra s’alça la cabana de Pomèro, lloc de recer dels pastors que guardaven per ací. Però cal seguir amunt que encara no estem ni a meitat pujada.

La pujada se’ns fa llarga perquè ho és, des del Plan fins al port tenim quasi 900 metres de desnivell acumulat. Un tros més amunt passem per la vora d’un engolidor on desapareixen les aigües de la Canaleta, per a tornar a sortir més avall. Des d’ací ja veiem la part final de la pujada, que sembla forma una estreta canal entre el tuc i la tuca, pot ser d’ací el nom que hi pren.

Enfilem esta part final planejant un poc mentre deixem a l’esquerra algunes congestes de neu que el vell camí, hàbilment traçat, defuig per a buscar la part final de la pujada, en el Pas dera Escaleta.

Travessem un estret pas i arribem a l’Escaleta, però ací no coronem encara, ens queda un tros llarg fins al port. El nom però li ve del camin dera Escaleta, que continua per la nostra dreta, ben traçat i per on anava el camí tradicional que baixava pel Còth dera Monjoia a la Mair de Diu dera Artiga. Es nota que era un camí tradicional doncs està ben traçat i adaptat al pas d’animals.

Enllacem amb el traçat d’este camí al Pas, i també enllacem amb el traçat del Trail del Aneto de Luchon, que puja pel Portilhon de Benasc i enllaça amb el Port dera Picada i el Pas dera Escaleta abans de tornar a baixar a Luchon per l’Espitau de Banheres.

Arribem just quan passen els primers d’una de les moltes curses que s’hi fan, segurament la més curta per la velocitat amb que passen. A partir d’ara anirem trobant-nos corredors de cara mentre baixem i els anirem animant, sobretot Ramonet que s’identifica plenament amb ells per les vegades que ha estat en el seu lloc.

Deixant enrere el Pas dera Escaleta, travessem fins al Port dera Picada deixant a l’esquerra els Clòts de Lunfèrn, conjunt de foietes, algunes ocupades per estanyets i d’altres per congestes de neu.

Els passem per dalt abans d’arribar, ara sí, al Port dera Picada, on ens aturem una estona a descansar i a animar els corredors.

El grup al refugi dera Artiga de Lin.

El refugi des del bosc dera Artiga.

Bosc dera Artiga de Lin.

Pont sobre la Canaleta de Pomèro.

Prats de Pomèro.

Congestes als peus dels Clòts de Lunfèrn.

Tram final d'ascensió.

Pas dera Escaleta

Camin dera Escaleta.

Port dera Picada.

L'Aneto des del port dera Picada.

Per davant tenim una llarga baixada al Plan de l’Estany, per a pujar tot seguit a la Renclusa. Des d’on estem quasi es pot vore tota la ruta que ens queda per davant, i anima el fet que tenim més baixada que pujada.

El camí, molt fressat i clar, baixa per la vessant de ponent entre els prats de les Bassetes. Conforme baixem anem trobant-nos a tots els corredors que pugen, això sí, caminant. Arribem així al punt on trobem el camí que puja al Portillon per a traspondre a França i baixar a Luchon. Per ell venen els corredors, mentre que nosaltres seguirem avall, per les Marrades que fa el vell camí baixant al Plan d’Estanys.

El topònim és adient doncs en este tram el camí baixa (o puja) fent voltes o marrades per a salvar la costera que baixa fins al Plan d’Estanys. Mentre baixem podem disfrutar de tota la vall que puja des de l’Hospital de Benàs fins al Plan d’Aigualluts, on conflueixen la vall de Barrancs i la de l’Escaleta. De l’altra banda queda el massís de la Maladeta i l’Aneto i, als seus peus, el refugi de la Renclusa, cap a on anem.

La baixada se’ns fa llarga, perquè el camí s’allargassa fent voltes per a no castigar les cames amb massa pendent, però al final arribem al fons del plan, després de travessar la pista que puja cap a la Besurta. Els estanys que van donar nom al pla es troben ara reblits de sediments i són un seguit de patamolls que cal evitar seguint el camí més fressat, que ens portarà al camí de la Renclusa, per on s’ha traçat el GR-11.5 que fa la volta al massís de la Maladeta pel nord.

Fins ara hem baixat, però ara toca pujar, encara que només tenim tres-cents metres de desnivell per davant. No res comparat amb els huit-cents que hem fet només començar a caminar.

El camí puja entre el pinar, que ens acompanyarà fins a la Besurta, on acaba la pista. Fins ací pugen els busos llançadora des de Benàs i, per fer més amena l’espera del següent bus, ens trobem un baret amb tauletes sota un porxe, així que aprofitem per a dinar i demanar unes cerveses per a acompanyar el pícnic del refugi de l’Artiga: ensalada de cigrons i sandvitxos.

Ens ho agafem amb calma perquè tenim tota la vesprada per davant per a pujar al refugi, que només està a una hora. Així que després de dinar i descansar, encarem l’últim tram de l’etapa del dia.

Pugem pel camí empedrat i ben cuidat, i molt xafat, que ens portarà a la nostra casa de hui. Deixem a l’esquerra el que puja al Plan d’Aiguallut, per on passarem demà. Ens ho agafem amb molta calma i pugem mirant constantment enrere per a disfrutar de les vistes dels llocs per on hem baixat de la Picada.

El camí puja pel costat del barranc de la Renclusa, per una zona de prats i pins solts que s’arrapen a les penyes. La pujada se’ns fa un poc llarga i pesada, però cal tindre en conter que anem amb la panxa plena i quan ens descuidem ja estem dalt al refugi, més animat que l’última (i única) vegada que vaig vindre, quan volíem pujar a l’Aneto amb raquetes i una nevada ens va fer canviar d’idea. A més en aquell moment només estava obert el refugi lliure, que ara utilitzen com a magatzem, així que disfrutem del paisatge estival amb el verd de l’herba i l’aigua que corre, malgrat la calor que fa, gens pròpia d’estes altures.

El refugi de la Renclusa està molt més animat que l’Artiga de Lin, sobretot per la gent que puja a fer l’Aneto, encara que també n’hi ha qui va fent l’HRP. Com que hem arribat prompte tenim temps de llavar i eixugar la roba al sol, i de fer-nos unes quantes cerveses fins que es fa l’hora de sopar.

Sopem el menjar de ranxo, que contrasta amb el d’anit a l’Artiga, tots junts en una llarga taula. Som els únics espanyols del refugi, la majoria són francesos i anglesos però també n’hi ha algun alemany com la parella amb qui compartim habitació.

Després de sopar encara fem un poc de temps abans d’anar a dormir més d’hora que si estiguerem a casa, doncs encara no és fosc.


Corredors del Trail del Aneto pujant pel camí de Benasc.

Punt on es parteixen els camins de Luchon i de Vielha.

Plan d'Aigualluts i vall de Barrancs, per on passarem demà.

Plan de l'Estany.

La Besurta.

Empedrat al camí d'accés a la Renclusa.

El pic de Salvaguàrdia i el Portilhon de Benasc.

Refugi de la Renclusa.

DIA 3

Hui tenim per davant l’etapa reina de la travessa. Seguirem el GR-11.5 des del refugi de la Renclusa fins al de Cap de Llauset, una autèntica etapa de muntanya, sobretot pel tipus de terreny que ens tocarà travessar, sense camins clars on només les marques del GR ens serviran de referència entre els blocs de pedres de les morrenes, i havent de passar el coll d’Ixalenques, a 2800 metres d’altura.

Per tal de fugir de la calor que està fent, tot i què hem d’anar a molta altura, eixim ben pronte després de desdejunar i agafar el pícnic del dia. Així que a les set del matí ja estem en marxa. Tot i això som els darrers en eixir doncs els que van a l’Aneto han eixit molt abans per tal de pillar la glacera en millors condicions. I és que la calor que està fent ha fos la neu i el gel no es troba en les millors condicions. Al refugi tot de cartells prohibeixen pujar sense botes i grampons per la perillositat que comporta.

Comencem pujant per a calfar les cames, i ho fem cap a la colladeta de la Renclusa o Ancllusa, que n’és el topònim original.

Caldria fer ací un apart parlant de toponímia, però sobretot de llengües. Hem eixit de la Val d’Aran on es parla aranès, un dialecte de l’occità que es parlava a tot el sud de França, ara en quasi totalment arraconat pel francès, la llengua oficial. Així la toponímia que hem anat trobant està tota en occità què és la mateixa llengua que es parlava també a la part nord dels Pirineus (llevat dels dos extrems). Però al saltar a la cara sud hem entrat a l’Aragó, i no només hem canviat de territori històric, sinó també de llengua. Però a la vall de Benàs no es parla pròpiament aragonès, com a la resta del Pirineu aragonès, sinó el benasquès, un dialecte de transició entre el català i l’aragonès, amb característiques pròpies i també amb influències del gascó (o occità). Entre d’altres està una que comparteix amb el català de la Ribagorça i és la palatalització de la «l», què sovint trobem en la transcripció d’alguns topònims i que hauria de ser general. Així el plan, ací esdevé «pllan», i per tant després de passar la colladeta de l’Ancllusa o Rencllusa baixarem al pllan d’Aigualluts. Per cert, que ancllusa, el nom d’on prové l’adaptació «renclusa», és l’equivalent a l’enclusa (en castellà «yunque»), i és el nom que pren la Tuca de l’Ancllusa/Rencllusa que tenim per damunt nostre, segurament per la forma que té. Cal dir a més que en esta travessa per terres frontereres passarem per tres valls diferents: val d’Aran, vall de Benàs i la Ribagorça pròpiament dita, amb tres llengües diferents, però això sí, prou semblants com per a entendre’s mútuament, de manera que un catalanoparlant pot entendre’s (de vegades amb prou dificultat) amb un parlant d’aranès o de benasquès.

I després de la digressió filològica toca caminar, i ho fem cara amunt cap a la colladeta, que es troba dos-cents metres per dalt nostre. El camí puja rost, entre pins i penyes fins que arribem a la colladeta, pas més estret que no sembla de lluny, on veiem els primers rajos de sol. Per sort ara toca baixar i el sol encara no toca al fons de la vall.

Baixem cap al pllan d’Aiguallut i ens trobem un grup de marmotes que han eixit a pasturar a primera hora del matí. Deuen estar molt acostumades a vore gent perquè no fugen. Deixant enrere les marmotes arribem finalment al pllan, després de baixar una costera coberta de penyes, neret i alguns pins que baixa fins al pla.

El pllan d’Aiguallut fa honor al nom doncs es troba solcat pels rius que s’entollen i se’n separen en diferents canals, com correspon a un antic estany reblit de materials i que s’ha convertit en un aiguamoll. Així quan hi arribem, el camí a seguir és continuant per la vora per a fugir dels aiguamolls, descartant el què ens retornaria a la Besurta. Al cap de dalt una palanca ens ajuda a passar el riu de Barrancs, que davalla per la vall de Barrancs, cap a on ara ens dirigirem.

Deixem així un camí que, recte, ens tornaria a l’Artiga de Lin pel còth deth Hòro, remuntant la valleta de l’Escaleta.


Inici de la ruta al refugi de la Rencllusa.

Pujant a la colladeta de l'Ancllusa o Rencllusa.

Colladeta de l'Ancllusa.

El Pllan d'Aiguallut des de dalt.

Una marmota buscant el sol.

Pllan d'Aiguallut.

Al cap de dalt del pllan trobem un grup d’adolescents d’un centre excursionista de Barcelona que han fet nit ací. Els trobem desmuntant les tendes per a continuar ruta. Com que fem la mateixa ruta que nosaltres anirem trobant-nos-els durant tot el camí de pujada. De fet els xics ens avancen ràpidament, però s’han d’anar aturant per a esperar a les xiques que van més esplai, i així contínuament al llarg de la pujada.

La pujada és dura i el camí no molt bo, amb molta pedra ja d’inici. Anem avançant fins a un primer replà a on ens aturem a descansar, per a continuar ca pa la colladeta de Barrancs, separant-nos del riu per tal d’evitar l’estret que obre i on no podríem passar sense ficar les mans. El riu baixa amb molta aigua de desgel, i és que fa molta calor.

Després del descans enfilem la pujada a la colladeta de Barrancs i, una vegada superada, ja veiem la part alta de la vall i el coll d’Ixalenques, cap a on anem. La capçalera de la vall està voltada de muntanyes de més de tres mil metres, de fet estem a la part més alta del Pirineu. A la nostra esquerra queda el tuc de Molières, al qual li farem la volta completa; mentre que a la dreta tenim la Cresta d’Ixalenques, el pic de la Margalida, el Tempestades, l’Aneto, el Coronas, el Maldito, la Maladeta, ...

Ací caldria també fer un apunt de toponímia, doncs la major part d’estes muntanyes no tenien nom, de fet no calia, van ser els primers «pirineistes» qui les van batejar i no sempre encertadament.

Al conjunt del massís se’l coneix com la Maladeta, o maleïda (segons l’accepció més probable) i és que les altes muntanyes feien por i eren objecte de llegendes i mites. Segons una d’elles el massís de la Maladeta s’origina per una maledicció als pastors que no van atendre un pidolàire, convertits en penyals i les seues ovelles en tarteres. Però només la muntanya més alta, la Maladeta en tenia el nom per considerar-se la més alta. Van ser els primers «excursionistes» que hi van pujar i les van mesurar (tots ells francesos) qui les va anar batejant. Així l’Aneto pren el nom del què hom va considerar que era el poble més proper, Aneto, situat a la cara sud. D’altres com Ixalenques o Molières prenen el nom de la vall que es troba a sota, o Coronas dels ibons situats als seus peus. D’altres com la Punta d’Astorg o el Russell van ser batejats així en homenatge als seus primers escaladors.

Cal dir que els topònims responen a una utilitat pràctica i per als pastors dels Pirineus (i d’altres muntanyes) batejar cada punta i cada agulla no tenia cap sentit pràctic, per tant només es batejaven els pics més significatius i importants. Però sí en tenia batejar les comes, els estanys, les valls i les pletes a on anaven a pasturar. Així podien indicar clarament a on pensaven estar o havien estat. A més pujar a les muntanyes no tenia massa sentit perquè no se’ls havia perdut res. De fet els primers en pujar a molts cims, tot i què no en van deixar cap constància, van ser caçadors perseguint isards i cabres salvatges fins al cim de les muntanyes.

L'Aneto des d'Aiguallut.

Riu de Barrancs.

La senda puja per la vora del riu de Barrancs.

Primer tram de la pujada, on encara hi ha vegetació.
Colladeta de Barrancs.
El coll d'Ixalenques des de la colladeta de Barrancs.

Però continuem amb la marxa, i ho fem baixant de la colladeta de Barrancs per a travessar la part alta de la vall. Ací l’herba desapareix i per davant queda una llarga extensió de terra i pedres de diferents mides, procedents de les morrenes glacials. De fet es veu clarament les morrenes terminals de les glaceres, i també el retrocés o desaparició d’estes. De fet tant en la cartografia històrica com en les fotografies aèries antigues es veu com les glaceres cobrien bona part de la part alta de la vall. És a dir que per on caminarem ara, setanta o huitanta anys abans ens hagueren calgut grampons per a travessar les glaceres i congestes.

Per cert que ens trobem un francès que ve de l’Artiga i vol pujar a l’Aneto i ens pregunta com pujar (sembla que s’ha saltat l’itinerari que porta al mapa), i acaba pujant recte, sense cap itinerari clar d’ascensió, però sembla molt fort així que igual arriba dalt abans que nosaltres al coll. Sobretot perquè nosaltres ens aturem a meitat pujada a menjar al sol, abans de fer l’última tirada. El pícnic no és tan bo com el de l’Artiga, es tracta d’un entrepà sec (preparat la nit abans) i poc abellidor.

Travessem el caos de bloc que ens separa del cim i algunes congestes de neu, ben poques per la calor que ha fet. L’última part de la pujada és molt dura, amb grans blocs on cal posar les mans, i es fa molt pesada. Quan coronem estan bona part del grup de xics que hem trobat, i ens expliquen que són de la UEC de Gràcia i van fent ruta pels Pirineus. També dos francesos que anirem trobant posteriorment i van cap a Cap de Llauset.

Cal descansar i disfrutar de les vistes tant de la vall de Barrancs com de la vall d’Ixalenques, i de totes les muntanyes que tenim a tocar.


Morrenes de la glacera de Tempestades.

Travessant les morrenes glaciars sota l'Aneto.

La vall de Barrancs des de dalt.

Caminant per les morrenes de les antigues glaceres.

Les congestes és tot el que en resta de les antigues glaceres.


Tram final de pujada al coll d'Ixalenques.



Vall d'Ixalenques.

Després de descansar disfrutant de les vistes cal continuar camí, i ho farem baixant per la part contrària del coll. La baixada és millor que la pujada però presenta algun pas perillós i cal anar atents.

De fet ací trobem dos camins, l’un que baixa per la vall d’Ixalenques cap a Conangles. Seguint-lo estalviaríem un dia de ruta, i el què seguirem, que fa una llarga diagonal travessant sense perdre massa altura les tarteres que davallen del pic de Russell. Es tracta d’un terreny de blocs i penyals, sense camí però ben marcat amb els senyals del GR.

Tot este tram camp a través es fa pesat, sobretot perquè exigeix anar sempre atent i en moltes ocasions botant de pedra en pedra. En una d’elles Ramon perd peu i fica la cama en un forat acabant ple de rascades. Per sort no passa d’això.

Anem aturant-nos per recuperar l’alè després dels passos més pesats. Sota uns penyals, a l’ombra, ens aturem a dinar el què ens queda del pícnic tan poc abellidor de la Renclusa. A sota nostre queda la Pleta de la vall dels Sols i els estanys d’Ixalenques i a la seua vora el refugi particular del Cap de la Vall que sembla que el va fer algun ric de l’època franquista, que venia en helicòpter a caçar. A sota queda la Pleta del Cap de la Vall.

Caldria ací explicar que la Pleta és el què més al sud es coneix com una mallada. Un lloc on es tancaven les raberes per a passar la nit quan eren a la muntanya. Tant l’una com l’altra pleta són llocs planers que reuneixen les condicions per a fer-ho.

Després de dinar continuem camí, que encara ens queda un bon tros per a acabar la jornada, i ho fem pujant lleugerament fins que arribem a l’estany del Cap de la Vall. Dalt seu queda el Cap de Llauset, punta a l’altra banda de la qual hi ha el refugi i l’estany que els hi dóna nom.

Des d’ací el camí busca un serrat que separa l’estany del Cap de la Vall de l’estany Negre, pujant novament fins que ens trobem sota la Tuca de l’Estany Negre, on cal seguir flanquejant per la vessant nord fins que assolim el coll de Soubiron entre esta Tuca i la Tuca d’Angllós.

Coll d'Ixalenques des de la vall d'Ixalenques.

"Camí" de Llauset.

Estanys d'Ixalenques.

Estany de Cap de la Vall.

Serrat entre els estanys de Cap de la Vall i Negre.


Un descans en el camí.

Estany Negre.

Collao de Subiron.

Ara ens toca baixar. Ens trobem encara quasi a 2700 metres i el refugi el tenim tres-cents metres sota nostre. El camí, més clar ara, ens porta per la cara oest de la Tuca d’Angllós, deixant a la nostra dreta però molt més avall l’estany del Cap de Llauset, i el refugi un poc més enllà.

Flanquegem la vessant de la Tuca fins que arribem a un crestall que baixa a buscar el collet dels Estanyets. Des d’ací dalt veiem com un helicòpter va fent viatges cap al refugi i ens preguntem que estarà portant.

El camí ens porta al collet on enllacem amb el traçat original del GR-11, que continua cap a l’esquerra baixant a Angllós. Però això ho deixem per a demà, així que hui el seguirem a la dreta per a arribar al refugi on farem nit.

Cal baixar un centenar de metres fins a l’estany, i ja que hi som i amb la calor que ha fet aprofitem per a prendre el bany a l’estany. Només trobem una parella i un parell de francesos amb qui hem anat coincidint tota l’etapa des del coll d’Ixalenques.

Després del bany reparador, i amb les xancles de descans fem l’últim tros de baixada fins al refugi on veiem que l’helicòpter està portant cubes de formigó per a una obra d’ampliació de la depuradora, tal i com ens confirmaran més tard, al sopar, els obrers de Prames.

El refugi és nou i sembla un hotel amb magnífiques vistes, i a més ens toca una habitació per a nosaltres sols, així que ens dutxem i ens dediquem a descansar disfrutant de les vistes ... i d’una cervesa, o dos. Més tard, a l’hora del sopar, acudeixen els xiquets del grup de la UEC que hem trobat per la muntanya, tot i què no dormiran ací sinó a l’estany, ja que no porten menjar.

De tota manera, com toca als refugis, sopem prompte i també no tardem en anar al llit que demà serà un altre dia.

Baixant del coll de Soubiron.

Refugi de Cap de Llauset avista d'ocell.

Baixant a la collada dels Estanyets.

Estanys d'Angllós.

Estany del Cap de Llauset.

Refugi del Cap de Llauset.

Obres al refugi.

Un bon final per a una bona jornada.

DIA 4

El refugi de Cap de Llauset és un refugi nou, construït entre el 2010 i 2016, i que encara no està completat del tot tal i com hem pogut comprovar, doncs les obres d’instal·lacions annexes continuen. Es troba situat a un punt de pas del GR-11 on, fins que es va construir, era difícil fer nit. De fet els senderistes havien de fer nit als tunels d’accés a l’estany de Llauset. Ara a més de servir de punt de pas per als qui fan travessa, com nosaltres hui, és també el lloc d’inici d’ascenscions a Vallibierna, sobretot.

Hui no ens posem en camí molt de matí perquè tenim una etapa curta i de baixada, així que després d’un bon desdejuni ens amanim per a la marxa. Mentre desdejunem ens trobem amb un grup d’Andarines de Aragón, de fet la junta directiva quasi al complet, que pujaran el Vallibierna i els hi demanem que ens facen una foto d’inici d’etapa.

Després de despedir-nos encetem la ruta refent el camí del dia d’ahir fins a la colladeta dels Estanyets, seguint sempre, com farem tot el camí, el GR-11. Ací ens tornarem a fer una foto de grup. Esta em fa especialment il·lusió perquè em recorda la que vam fer amb tota la família fa quatre anys, quan vam estar per ací fent la circular des de l’estany de Llauset a Angllós, S-10 del Parc Natural del Postes – Maladeta.

Comencem la baixada cap a la vall d’Angllós, sempre a l’ombra de les muntanyes en esta hora del atí, cosa que s’agraeix perquè fa de bon caminar. Fem el primer tros de baixada, més costeruda que la pujada i on cal baixar amb cura. Per sort el camí es troba prou ben traçat i fa voltes salvant prou bé el desnivell i evitant el pas per les tarteres més grans. Arribem així al primer dels estanyets del Cap d’Angllós, i a partir d’ací se suavitza la baixada.

El camí continua passant per la llarga còrrua d’estanys que s’allarguen fins a arribar als estanys d’Angllós pròpiament dits. Deixem a l’esquerra l’estany del Mig i a la dreta l’estany de l’Obaga i travessem els prats fins que trobem un pal indicador d’un encreuament de camins. Per la dreta continua el S-10 del parc per a anar a l’estany de Llauset per la collada d’Angllós. Nosaltres però seguirem per l’esquerra a buscar la vall d’Ixalenques.

Inici de ruta al refugi de Cap de Llauset.

Pujant al collet dels Estanyets. A sota queda el Cap de Llauset.

Vall d'Angllós.

Collet dels Estanyets.

Baixada del collet dels Estanyets.

Estanys del Cap d'Angllós.


Prats d'Angllós.

Cabana d'Angllós.

A la nostra esquerra, a un centenar de metres hi ha la Cabana d’Angllós, refugi lliure i cabana de pastors. No ens acostem a ell però cal dir que està en bon estat. Passada esta el camí fa la volta a l’estany Gran d’Angllós, abans de buscar el barranc d’Angllós, que travessa, baixant per la vora dreta.

Hem anat travessant prats però quan comencem la baixada trobem els primers pins negres, que quan arribem al punt on s’obre la vall comencen a formar un bosc espès que s’estén per les vessants de la vall i que ens acompanyarà a partir d’ara. De fet la baixada que farem és una mostra de com s’esglaona la vegetació depenent de l’altura (i del fred, evidentment). Així deixem enrere els prats d’altura i travessarem en primer lloc un bosc de pi negre (pinus uncinata) amb neret, que més avall es va transformant en una avetosa i que, finalment, esdevé una fageda. A més a les parts escombrades pels allaus creixen els bedolls i, de tant en tant anem trobant algunes moixeres.

La senda fa grans voltes per a salvar el desnivell, llevat d’un tram que baixa recte avall per la vora d’un barranquet. És ací on ens creuem amb una parella de francesos, ja majorets, que només porten les botes i la motxila. No sé si serà molt còmode perquè mai havíem vist res semblant per les muntanyes.

Finalment arribem al fons de la vall i cal seguir avall, fina a un encreuament de camins a la vora d’un pontet que travessa el riu de les Salenques. Ací mateix hi ha una tauleta i un banquet i aprofitem per a esmorzar a l’ombra.

Fins ací puja també un camí des de la carretera, i travessant el pontet es pot continuar barranc amunt cap al coll d’Ixalenques o Salenques, o tornar cap avall per l’esquerra del riu, completant així una ruta circular, fàcil i agradable per dins del bosc. Es tracta de l’S-9 del parc natural. És per això que a partir d’ara anirem trobant molta gent realitzant-la.

Barranc d'Angllós.

Entrant en el bosc que s'estén per la vall de Salenques.

Vall de Salenques.

Travessant el bosc de l'Obaga de Salenques.

Riu de les Salenques.

Fageda al fons de la vall.

El camí de baixada travessa una fageda espectacular que creix a l’Obaga del Prat de Farré, amb fajos i alguns avets centenaris. El riu el portem sempre a l’esquerra i anem trobant alguna font i alguna tauleta a l’ombra per a aturar-nos, si fora el cas.

Fa goig caminar per la vora del riu sota el bosc, per un camí ample i ben traçat que segurament es va fer per a traure la fusta. Seguint-lo arribarem a la carretera general que puja a la Val d’Aran per la vall de Barravés, travessant el tunel de Vielha. Ací arriba també l’altre camí que baixa per la Solana de l’altra banda del riu, i és el punt on comença la ruta del parc.

El GR puja a la carretera però nosaltres passarem per sota d’ella, pel Pont de Salenques on el riu de les Salenques travessa a buscar el riu Noguera Ribagorçana, ací represat a l’embassament de Baserca. Travessem pel mateix embassament, per un lloc on si estiguera ple estaria cobert per les aigües i enllacem amb el GR que passa per la vora de la carretera. Cal seguir ara uns centenars de metres pel costat, sense xafar-la, fins que ens desviem passat el refugi de Baserca a travessar el riu pel pont de l’Hospitalet de Senet.

Al travessar el pontet eixim d’Aragó i entrem a Catalunya. És el que té la Ribagorça, que està dividida entre Aragó i Catalunya a causa d’una història atzarosa. I fent un poc d’història cal dir que la Ribagorça és un dels comtats històrics del Pirineu. Fundat desprès de la conquesta de les valls del sud dels Pirineus pels carolingis cap a l’any 800, va estar sota el vassallatge de Tolosa primer, per a posteriorment passar a estar dins de l’òrbita de Navarra, formant part del nou regne d’Aragó el segle XI. De tota manera el comtat no en formava part formalment i al segle XIII Jaume I el va incorporar formalment a Catalunya, mentre que el seu fill, l’any 1300 el va tornar a annexar a Aragó. Encara que formalment formava part d’Aragó va ser un comtat quasi independent fins al segle XVI atès que els reis el concedien als fills que no heretaven la corona, que actuaven allí com a xicotets reis amb una gran autonomia. Finalment el 1591, després d’una sèrie de guerres per lliurar-se dels comtes, el comtat passà directament a la corona de Felip II. Al partir-se quasi tota la Ribagorça va passar a Aragó però es prendre com a límit el riu Noguera Ribagorçana, i una xicoteta part va quedar dins de Catalunya.

Però tornem al camí. Passat el pont cal pujar per una vella pista que puja per la vessant dreta (orogràficament parlant) del riu. Caminem entre boscos de fajos i prats sempre portant el riu a l’esquerra. Només ens en separem per a travessar el barranc de Bessiberri per on baixa l’aigua de la vall de Bessiberri. Un poc més amunt trobem una rabera d’ovelles sestejant sota els arbres. Una estampa abans molt habitual però que ara és ja tota una raresa doncs les comarques de muntanya ja no viuen del bestiar sinó del turisme.

Cal seguir amunt per la vora del riu Noguera, sempre per la banda catalana del riu i travessant el bosc de Contesa fins a arribar al refugi forestau de Conangles, bastit a poca distància del riu i envoltat d’una gran zona recreativa. Ací deixem enrere la Ribagorça doncs encara que estem a la cara sud del Pirineu, entrem ja a les terres de la Val d’Aran.

El refugi és menut però es troba a un racó molt agradable i, a més, ben comunicat. Ja el conec d’haver fet nit ací fa deu anys i no ha canviat gens. A poca distància hi ha el riu i abelleix pegar-se un banyet, i així ho fa Vicent que no farà nit ací, sinó que aprofita la parada del bus que hi ha a la carretera per a retornar a Vielha. Però abans hi ha temps per a fer unes cerveses a la terrassa del refugi. I després encara ens queda temps per a llavar la roba i fer una becadeta, abans de l’hora de sopar, a les 7 de la vesprada. Tot i què ha passat molta gent de travessa només en serem 8 per a sopar i estem en família.

Esmorzant a la vora del riu.

Font a l'Obaga del Prat de Farré.

Camí de Salenques.

Travessant la carretera sota el pont de Salenques.

Pantà de Baserca.

Caminant per la vora de la carretera general.

Pont de l'Hospitalet.

Camí de Conangles.

El Noguera Ribagorçana.

Ovelles sestejant a la vora del camí.

Bosc de Conangles.

Refugi de Conangles.

Refrescant el cos al riu ...

... i refrescant l'esperit.

DIA 5

Hem compartit habitació amb uns francesos i ens alcem a la mateixa hora que ells perquè tenim per davant l’etapa més llarga i més dura de totes. Sobretot perquè la calor hui apreta de valent. Així que després del desdejuni i per tal d’anar més lleugers, fiquem tot allò imprescindible en la motxila de Santi i només carregarem aigua i poca cosa més en les altres dues. Deixarem així una motxila al refugi amb el guarda que recollirem al tornar amb el cotxe.

A les sis del matí ja estem en camí cap al port de Vielha. Cal seguir ara el GR-11 que puja cap a l’Espitau de Vielha. El bosc acompanya les nostres passes, però de seguida queda enrere i travessem els prats que s’estenen als peus del port. A estes hores del matí el sol encara no ha traspost per dalt dels Bessiberri i caminem a l’ombra, encara que no fa massa frescor, com hauria de ser, de manera que ens espera un dia caloròs.

A la vista de l’Espitau el GR-11 gira a la dreta per a pujar al port de Rius, però nosaltres seguirem el vell camí que passava a la Val d’Aran, el més important fins a la construcció de la carretera de la Bonaigua i, encara en ús fins que el 1948 es va fer el tunel de Vielha que tenim a la vora. Seguirem ací el GR-211.5 i que coincideix amb un dels Caminos Naturales del ministeri d’Agricultura.

Seguint-lo entrem a l'hospital deixant una font a la dreta. L'Hospital de Sant Nicolau (antigament Sant Nicolau des Pontèths) es compon d'un carrer amb cases a banda i banda on, entre d'altres, es troba una capella dedicada a Santa Quitèria (on es celebrava romeria des de Vielha cada 22 de maig per celebrar que el port ja era obert), un refugi (a dia d'avui tancat), bordes i corrals.

Des de l'altra banda de l’hospital continua una pista que puja pel Prat dera Barana cap al Plan dera Espòna. El camí és fàcil de seguir perquè està marcat per a la cursa del Mulheres. A l'altura del pla s'abandona la pista per pujar a l'esquerra per un glever on la senda antiga s'ha perdut i la nova traça puja al recte amb forta pendent. A l'alçada del Matet deth Plan dera Espòna la senda gira cap a uns pinatells i reprèn la traça antiga pujant fent marrades. Travessa el barranc deth Pòrt a l'altura de la Malheda deth Plan dera Espòna i enceta una forta pujada fent ziga-zagues pels Marrècs dera Gerbosa fins arribar al planet dera Gerbosa.

A era Gerbosa hi ha uns antics tunels, pot ser relacionats amb la linea P com el bunker que es troba un poc més amunt. El camí passa a la vora del bunker i continua pujant fins el Pòrt Vielh deth Hòro, on hi ha un altre bunker. Des d'ací el camí enfila una llarga diagonal cap al port passant sota la cresta de Montoliet, anomenada era trauèssa de Carlos, fins que finalment s'assoleix el port, obert entre el Tuc de Montanero i el Tuc deth Pòrt de Vielha.

Només ens ha costat tres hores de pujada i això que ens ho hem agafat amb calma fent fotos de les vistes que anem deixant enrere, on destaca el Mulheres. També caldrà fer-se la foto al port abans de començar la baixada.


Ribèra de Conangles.

El port de Rius des d'eth Prat de Casa.

Serra dera Gerbosa on ja toca el sol.

Espitau de Vielha.

El sol entra pels Bessiberri mentre pugem al port de Vielha.

Búnkers a era Gerbosa.

La vall de Barravés des d'era Gerbosa.

Búnker a les Marrades dera Gerbosa.


Era Trauèssa de Carlos.

Isards a era Trauèssa.

Port de Vielha.

Amb els protagonistes de la ruta.

Després de passar el port, l'antiga i marcada traça del camí tradicional (que en molts llocs conserva encara l'empedrat), desapareix engolida per una pedrera, vigilada per un nou bunker.

Cal baixar la pedrera fins al fons de la Canau deth Pòrt de Vielha, continuant per una xicoteta vall herbosa fins a un replanell on gira a l'esquerra per baixar per un llom herbós, fent marrades, deixant a l'esquerra el barranc deth Pòrt i a la dreta l'arriu de Fontfreda. Ací anem trobant vaques pasturant, una estampa tradicional que ara sembla poc habitual.

El camí gira a la dreta i travessa l'arriu de Fontfreda per la palanca deth Pontet, i continua vora riu fins arribar a la Cabana deth Pontet, en bon estat. Ací trobem un xic parlant amb una parella. Nosaltres els saludem i continuem. Més tard ens enterarem que el xic està vivint a la cabana «d’ocupa», i és per això que hi té roba estesa i el fumeral sempre encès.

A la cabana comença una pista que s'endinsa al bosc d'avets i fajos que a partir d'ací entapissa la vessant. Un poc més avall la carrera se’n separa del camí i trenca a la dreta, fent més volta per a arribar a Vielha. Nosaltres seguirem recte el GR que retalla la pista fins arribar a l'altura de la boca nord del tunel on es troba un panell referit als Caminos naturales i un mirador sobre l'arriu Nere.

A la vora mateix del mirador baixa la senda que passa vora els antics prats de dalla, que ja no es seguen, dera Capela, fins que arriba a era Centrau. Des d'ací continua una pista ampla que va vorejant l'arriu Nere de baixada a Vielha. Deixa a l'esquerra un desviament que puja a la carretera passant eth Pontauet i continua baixant vorejant prats i algunes bordes entrant a Vielha pel Prat (i parc) deth Ressec.

Canau deth Port de Vielha.


Es Terralhs de Montanèra.

Cabana deth Pontet.

Pista deth Pontet.


Prats dera Capela.

Vell camí entre els prats.

Arribant a Vielha pel Prat deth Ressèc.

Vielha.

Després de passar el port, l'antiga i marcada traça del camí tradicional (que en molts llocs conserva encara l'empedrat), desapareix engolida per una pedrera, vigilada per un nou bunker.

Cal baixar la pedrera fins al fons de la Canau deth Pòrt de Vielha, continuant per una xicoteta vall herbosa fins a un replanell on gira a l'esquerra per baixar per un llom herbós, fent marrades, deixant a l'esquerra el barranc deth Pòrt i a la dreta l'arriu de Fontfreda. Ací anem trobant vaques pasturant, una estampa tradicional que ara sembla poc habitual.

El camí gira a la dreta i travessa l'arriu de Fontfreda per la palanca deth Pontet, i continua vora riu fins arribar a la Cabana deth Pontet, en bon estat. Ací trobem un xic parlant amb una parella. Nosaltres els saludem i continuem. Més tard ens enterarem que el xic està vivint a la cabana «d’ocupa», i és per això que hi té roba estesa i el fumeral sempre encès.

A la cabana comença una pista que s'endinsa al bosc d'avets i fajos que a partir d'ací entapissa la vessant. Un poc més avall la carrera se’n separa del camí i trenca a la dreta, fent més volta per a arribar a Vielha. Nosaltres seguirem recte el GR que retalla la pista fins arribar a l'altura de la boca nord del tunel on es troba un panell referit als Caminos naturales i un mirador sobre l'arriu Nere.

A la vora mateix del mirador baixa la senda que passa vora els antics prats de dalla, que ja no es seguen, dera Capela, fins que arriba a era Centrau. Des d'ací continua una pista ampla que va vorejant l'arriu Nere de baixada a Vielha. Deixa a l'esquerra un desviament que puja a la carretera passant eth Pontauet i continua baixant vorejant prats i algunes bordes entrant a Vielha pel Prat (i parc) deth Ressec.

Cal travessar Vielha de dalt abaix fins al camí de Gaussac, i ho fem seguint l’arriu Nere fins que este quasi arriba a l’arriu Garona. Ací, a la plaça de Sant Antoni, al costat de la casa de la Vila, hem de seguir la carretera que puja a Gaussac. Comença a fer ja calor i l’asfalt crema i així que no és massa agradable caminar-hi. Per sort arribant al poble s’ha rebentat una canonada i l’aigua baixa pel camí refrescant-nos els peus.

Arribats al poble de Gaussac, des de l’església retallem amunt pel carrèr Major que tot el què té d’important ho té de costerut. Travessem així el poble de cap a cap i eixim per la part alta. Ací retrobem la pista asfaltada que puja a la Bassa d’Oles i que anirem retallant pel vell camí, on trobem les marques blanques i grogues del PR-C-115.

El camí ix del poble ample, empedrat i ben conservat. Va travessant els antics bancals de cultiu i prats. Els avellaners que creixen a les vores ens van fent ombra però ja és migdia i la calor apreta, i més pujant, com ho fem, per la solana. Hem d’anar aturant-nos de tant en tant a les ombres per tal de recuperar l’alè. Tot i això de les dos hores que marquen els pals indicadors nosaltres fem poc més d’una horeta.

Després d’un primer tram entre els bancals prop del poble, el camí enfila amunt i travessa la pista asfaltada unes quantes vegades. Per sort després d’un primer tram on alternen els prats i els rodals d’arbres, entrem finalment al bosc que ens farà ombra i ens estalviarà la solana.

Així arribem poc més de la una a la Bassa d’Oles. Estem tentats de tirar-nos-hi per a refrescar-nos, però l’aigua es troba molt bruta, així que ens fiquem més arreglats i agafem el cotxe per a baixar cap a Bossòst a ca la Joana. Allí ens espera Vicent i podem fer una bona dutxa, una picadeta i, sobretot i el que més s’agraeix, un bon paelló de llenya. La millor manera d’acabar una ruta.

La tertúlia s’allarga però menys del que ens agradaria perquè encara tenim una llarga tirada de tornada a casa, sense oblidar-nos de parar a Conangles a agafar la resta de l’equipatge que hem deixat allí.

Acaba així una travessa inoblidable pels paisatges però sobretot per la companyia. Esperem poder-ho repetir en anys venidors.

Vielha des de Gaussac.

Camí de la Bassa d'Oles, empedrat i a l'ombra.

Caminant sota el pinar que ens estalvia el sol.


El bosc acaba a l'arribar a la Bassa.

Foto final de ruta a la Bassa d'Oles.

I per a cloure com cal una travessa ...

... res millor que l'autèntica paella valenciana de la Joana.

Ací està el track total:

Powered by Wikiloc

I parcial:

Dia 1

Powered by Wikiloc

Dia 2

Powered by Wikiloc

Dia 3

Powered by Wikiloc

Dia 4

Powered by Wikiloc

Dia 5

Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Volta a la Val d’Aran

Volta als estanys de Llauset i Anglós



Més informació:

  • Cundò, Jusèp, Vocabulari aranés. Ed. Institut d’estudis aranesi accessible a la web  

  • Senderos turísticos de Aragón

  • VV. AA. Mapa y guía Excursionista Val d'Aran Ed. Alpina, Barcelona, 1998

  • VV.AA. GR 11 Senda Pirenaica Ed. Prames, Zaragoza, 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada