VOLTA A LA VAL D'ARAN

Enguany, com cada any, tenia previst realitzar una travessa d'una setmana per muntanya. L'any passat va ser un tram del camí de Sant Jaume, ara tocava fer alguna cosa als Pirineus. L'únic problema era trobar companyia.
Com que semblava difícil trobar companyia per anar al Pirineu calia passar al pla B (pendent de fa anys): fer la volta a la Serra d'Albarracín. Però al final el pla B també va fallar i vaig decidir que per anar sol ja m'estava bé el Pirineu, que li anem a fer, Albarracín haurà d'esperar un any més.
Amb tot açò vaig haver de canviar els plans inicials i, després de pegar-li moltes voltes, vaig decidir anar a fer la volta a la Val d'Aran. Els motius no van ser ni el paisatge ni una atracció especial, senzillament ho vaig fer per reduir els riscos d'anar sol (o si voleu per por d'anar sol). Al Pirineu sempre hi trobes gent i a més, Àlvar s'està tot el mes a la Val d'Aran i em va oferir el seu suport pel que poguera passar o, amb les seus paraules, "si tens cap problema em toques i vaig a buscar-te".
Decidit el lloc calia buscar un recorregut i buscant informació vaig trobar algunes rutes abalisades per l'Aran: Setau Sageth, GR211, Camin Reiau, GRtransfronterers, GR11, ... (més tard em vaig assabentar del Pas d'Aran i els caminos naturales).
La idea inicial era fer el GR-211, però amb la intenció de completar-lo passant de Baqueira a Saboredo i resseguint el GR11, anar a Conangles, des d'on retornar a Vielha pel port de Vielha seguint el camí vell. Així cada nit podria dormir a un refugi guardat i no caldria dur tant de pes a la motxila.
El problema és que els refugis per on passa Carros de foc solen estar plens, per tant calia preveure la possibilitat d'anar directes a Conangles des de Montgarri (o Salardu).
La previsió era completar la volta en cinc o sis dies. Com que les previsions apuntaven calor vaig reduir la roba d'abric, però al no haver reservat res i davant la possibilitat d'haver de fer nit al ras (o bivac que en francès queda millor) vaig haver de carregar el sac i l'estoreta tèrmica que, al remat, no vaig usar.
Així amb una motxila semilleugera (al voltant dels 10 kg) vaig emprendre la marxa el dimarts 21 d'agost a les deu del matí. Hora tardana per a començar una ruta però com que l'etapa era curta ... després ho vaig lamentar.

ETAPA 1

Descripció de la ruta

La ruta comença a Bòssost a la plaza deth Grauèr, travessa el pont sobre l'arriu Garona i topa de front contra la Capèla de Sant Fabian, on els indicadors del GR-211 i del Camin Reiau, que no s'han de deixar fins al final de l'etapa. Segueix a l'esquerra cap a Les eixint per la Carrera d'Anglades, passa a la vora d'una xicoteta central elèctrica. Continua per un camí asfaltat que, poc després, passa a ser de terra amb algun tram empedrat. Es deixa a la dreta la senda que puja a les Bordes de Bòssost i a la mina Margalida i continuem vora riu fins arribar al pont de Cledes, on hi ha el centre de recollida selectiva.

Tram empedrat del Camin Reiau.

Passa per la vora i continua per una pista ampla fins arribar a una granja, a la vora de l'antiga central elèctrica de les Cledes, ara reconvertida en piscifactoria per produir caviar.

Piscifactoria de la central de Cledes.

Poc després passa per la vora del càmping Cauarca i tot seguit s'entra al poble de Les. A Les igual que a Bòssost, hi ha botigues per comprar menjar i tota classe de serveis, per la qual cosa cal proveir-se d'allò necessari per als propers dos dies car no es passa per cap altre poble important fins a Salardu.
Al final del poble el GR211 puja per passar pel límit dels boscos i els prats dera Lana de Les. La ruta però continua recte pel camí dera Lana passant per davant del termalisme de Les. Just ací hi ha una font amb les aigües termals.
El camí travessa els prats dera Lana on pasturen cavalls i deixa a la dreta la Capèla dera Mair de Diu dera Pietat. Una vegada passada una granja de cavalls deixa enrere els prats i entra al bosc, juntant-se-li el GR211.

Prat dera Lana.

Just passat el pònt dera Lana es deixa el camí asfaltat i s'agafa una senda que ressegueix l'arriu Garona. La senda, anomenada camí de l'aigua o camí dera Ierla ha estat recentment recuperada i equipada amb escales, ponts i passamans als llocs més delicats.
Resseguint sempre el Garona, a vegades a frec d'aigua i altres més lluny o més alt el camí alterna el bosc de galeria amb trams de bosc atlàntic.

Cami de l'aigua.

El camí acaba a unes bordes vora la carretera de Canejan, a la vora deth Bocard, on estaven els antics llavadors de les mines de Liat. Ací des de Liat, al final de la val de Toran, baixava un telefèric industrial amb les roques fins als llavadors (bocard) de Pontaut on, les dones i nens treballaven separant el mineral de l'estèril.
Es baixa un poc per la carretera passant dessota el Bocard i s'agafa a la dreta el camí de Canejan pel camin dera Còsta. Un llavador i una imatge de la Mair de Diu marca l'inici de la pujada.

Pontaut des de l'inici del Camin dera Còsta.

Un poc més amunt, després de travessar un pont de pedra, es deixa a l'esquerra el Camin Reiau que continua cap a França pel Pònt de Rei i comença una llarga pujada fent “marrecs” o revoltes per un camí ample i empedrat.
Poc abans d'arribar a Canejan hi ha una bifurcació. El camí vell puja a la dreta per entrar al poble pel Carrèr dera Carrèra. L'itinerari seguit continua a l'esquerra per buscar les millors vistes sobre la vall del Garona.

Inici del camí de Porcingles.

Des de Canejan es continua a Porcingles, seguint el GR211 i el Camin Reiau, pel vell camin des Creus on es troben les creus on es fa el Via Crucis de divendres Sant que coincideix al primer tram amb el vell camí carreter que unia les dos poblacions. El camí discorre per la solana de Hèisha Barrada, antigament clapejada de prats i bordes, de les quals encara es poden vore les runes a la vora del camí.

Porcingles.

El camí arriba a Porcingles, on hi ha uns quants grups de cases i disperses i una font amb llavador. Just ací s'abandona el vell camí que continuava a Sant Joan de Toran resseguint l'arriu de Toran, i puja cap als prats i bordes de dalt deth Matet.

Sant Joan de Toran vist des de dalt deth Matet.

Descartant la senda que puja es continua recte pel camí més fressat (i abalisat) que travessa el Barranc des Gotèrs per arribar a les restes de les bordes de Campespin. Des d'ací es continua per la senda que baixava de les bordes a Sant Joan de Toran, arribant a les cases de la part de dalt del poble.

Sant Joan de Toran.

Sense entrar al poble la ruta continua pel camí asfaltat que hi arriba, descartant un camí a l'esquerra que puja a eth Pradet i, a l'arribar al riu, la carretera que continua riu avall cap a Porcingles i Canejan. Es travessa el riu i continuant una trossada més s'arriba al refugi dera Honeria.

Camí asfaltat a l'Honeria.

El refugi està guardat i disposa de servei de bar. Es pot arribar en cotxe des de Pontaut per un camí asfaltat.

Diari de la ruta

Hora eixida: 10h

Hora arribada: 15h 30‘

Temps real: 4h6‘

Desnivell positiu: 710

Denivell negatiu:381

Km: 17,1

Des que he eixit vaig sempre vora riu Garona passant per les Cledes (per un camí vell), una piscifactoria un poc estranya i un càmping. A Les he parat a comprar menjar per als propers dies (un poc car) i a l’eixir recte per la Capella de la Pietat no he trobat les marques del GR que va per dalt, he deixat enrere una zona de banys termals on hi havia una font vora camí amb una aigua que fa molt mal gust (a banda de ser calenta) seguint l'asfalt fins el Pont dera Lana, i des d’ací pel camí de l’aigua, un camí preciós vora riu per fagedes, roures i un magnífic bosc de ribera.

Abans del Pontaut he girat a la dreta per pujar a Canejan pel camí vell, deixant a la dreta els llavadors del Pontaut fins on arribava amb telefèric el mineral de les Mines de Liat, a dalt de tot de la val de Toran.

Camin dera Còsta.

Comença a fer molta calor i la pujada a Canejan és al ple del sol. La pujada és molt bonica, tot per un camí ample i empedrat que puja fent llaçades, però el sol ja apreta de valent i la calor ofega, així que a l'arribar a Canejan el primer que busque és una font. (i no sóc l'únic, també uns xics més majors que pugen van directes a beure).

Canejan.

Després d'un bon glop d'aigua continue camí pel camin reiau cap a Porcingles, però m'he d'aturar a l'ombra a fer un mos, un traginyol i baixar la temperatura corporal.

Canejan des del camí de Porcingles.

Llàstima no eixir més prompte, podria haver arribat a Era Honeria a dinar i a la vesprada, amb la fresca, pujar a fer nit a Liat.

Ja sóc a era Honeria i estic cavil·lant si quedar-me a dormir o pujar a dormir a Liat per fer més curta l'etapa de demà. Crec que hem quedaré ací, que és el que tenia previst, i ja em pegue la palissa de 10 hores demà. Hui eren 6 hores i al final ho he fet en 4 hores efectives i 5 i mitja totals, així que miraré d'eixir prompte demà.

Refugi dera Honeria.

Al refugi fan nit també una família alemanya (el pare Frank, la mare Dorotea o un nom semblant, la filla Anna i el fill Philip) i 4 bascos que ja ens havíem anat trobant pel camí i que estan fent el Setau Sageth, així com una altra parella catalana (Marc i Carme).

A darrera hora han arribat una parella de bascos que venen caminant des de Vielha.

ETAPA 2

Descripció de la ruta

L'itinerari coincideix amb el GR-211 entre Era Honeria i Montgarri però amb un parell de variants que acurten el recorregut tot i que presenten alguna dificultat d'orientació.

La ruta s'inicia a la vora del refugi dera Honeria des d'on un ample camí puja per la vora de l'arriu de Comatroja travessant el plan de Borts. A la banda de dalt del pla aboca a la pista que puja des de Canejan i continua recte per la pista, deixant a la dreta el GR-211-3 que puja al Còth de Güerri per Bedrera seguint un antic camí construït per baixar el mineral de les mines de Liat a la foneria (honeria) de sota en carros.

Cal seguir la pista que planeja per la vessant nord de la Serra de Bedrera, travessant la millor fageda de la vall fins que travessa l'arriu de Toran just a sota el barratge deth Hons dera Coma. La pista s'estreta i puja fent un parell de revoltes fins a la paret del barratge on s'acaba i deixa pas a un camí de ferradura, ben conservat encara, que puja a les mines de Liat.

La primera part del camí discorre per un bosc de fajos, que van deixant pas als avets, i sempre a la vora de les gorges d'Ermer que es veuen de tant en tant al fons. A partir de la cota 1500 el bosc desapareix i deixa pas a unes landes de neret i nabiueres on la vall s'eixampla; es tracta del pla de Grauèrs on els allaus i les inversions tèrmiques impedeixen el creixement del bosc.

Després de travessar l'ample planeta comalada el camí travessa l'arriu des Grauèrs, que baixa d'un salt des de Cap deth Marc, per una palanca nova i remunta fent llaçades per un bosquet de pins negres fins una antiga galeria de mina i, travessant una escombrera, arriba a un dels pilars de l'antic telefèric de Liat, que baixava el mineral fins Pontaut.

Salt de Cap deth Marc.

La continuació és en un llarg flanqueig per una senda més precària doncs el vell camí es troba tallat per una solsida. En acabant comença la llarga pujada a la Pala de Güerri, tot fent llaçades de manera que la pendent mai és excessiva. Anem remuntant les gorges de Marc de l'Escorn, on una làpida antiga de marbre i una placa nova ens recorden el perill d'un mal pas en aquest lloc i els qui ací finiren.

Gorges de Marc de l'Escorn.

El camí va guanyant altura sobre el Goter de Güerri que baixa del coll, de manera que arriba quasi a pla a la part alta de Güerri. Una portera de fil marca la transició a les zones altes de pastura i les gorges deixen pas a una zona d'aiguamolls (antic estany reblit) on naix una font.

Ens trobem a una zona de pastura i les vaques han embrutat l'aigua de la font de manera que no es recomanable beure-hi.

Remuntant la coma el camí es junta amb el GR-211-3 que puja per Bedrera i que discorre per l'altra banda de la coma i, ja conjuntament, continuen cap al coth de Güerri, només a uns centenars de metres.

Lloc d'unió del camí de Bedrera.

El Coth de Güerri és una ampla i soma collada que s'obri entre Grauèrs i Liat, en plena zona minera com bé ho fan palès els nombrosos forats i bocamines que es troben arreu, així com restes de construccions, escombreres i camins fets per a l'explotació minera.

Coth de Güerri.

El GR continua pujant un poc a la dreta per un ample camí que duu a les cases de Liat, la principal agrupació de vivendes de la zona i nucli de l'explotació minera. Tant les cases com les mines només estaven ocupades a l'estiu sent impracticable l'explotació a l'hivern donades les condicions climàtiques de Liat.

Mines de Liat.

El camí ressegueix les faldes de la Pica Palomèra per un paisatge marcat per l'explotació minera amb grans rases, muntons de pedres fosques que contrasten amb el verd dels prats. Passa per dalt de l'estanh de Pica Palomèra arribant a les runes de les Cases des Mines de Liat. L'estany presenta unes aigües fosques, color donat per la quantitat de minerals que duen les aigües que hi aboquen. Des d'ací una vella pista ara impracticable per a vehicles baixa cap a les mines on comença el telefèric de Liat i on es troba la Cabana-refugi de Liat. Un poc més avall hi ha una font que dona servei al refugi.

Cabana-refugi de Liat.

La pista continua baixant cap al Pas Estret, deixant a l'esquerra el Horat deth Unhola, per on les aigües del riu s'escolen per reaparèixer al Sauth deth Pish. Finalment s'arriba a la collada deth Pas Estret, on hi ha un pal indicador del desviament cap al port dera Horqueta.

Des d'ací s'abandona el GR-211 i es segueix el sender transfronterer 7 abalisat com a GR que baixa a travessar els plans on es perd l'Unhola, just dalt del Pas Estret i puja fent amples llaçades per les Pales de Liat. Cal estar pendents de seguir les traces del sender entre les vessants herboses.

Quan el sender arriba quasi a l'altura del port dera Horqueta, gira a l'esquerra buscant el port. Just ací hi ha una desviació que gira a la dreta fent la volta al Tuc de Maubèrme fins al Pòrt d'Urets, abalisat de groc, que cal seguir.

Sender Transfronterer a les Pales de Liat.

El sender passa per dalt dels Malhs deth Plan de Tor, vorejant els estanhets de Maubèrme cap al coll de Maubèrme des d'on es pot pujar al Tuc de Maubèrme o baixar al Lac de Montoliu. Passa sota les Pales del Maubèrme en un llarg flanqueig sense perdre altura i arriba al Pòrt d'Urets.

Al port hi ha restes de construccions mineres i és que ací antigament hi hagué l'estació de càrrega del telefèric que baixava el mineral de les mines de Montoliu cap a Eylie. També hi va haver les cases dels miners, capataços i cantina ja que les mines de Montoliu sempre van ser explotades per companyies franceses, com quasi totes les mines de l'Aran, condicionades per la facilitat de les comunicacions.

Al mateix port hi ha ara construïda una cabana per a refugi de pastors de fusta per dins i pedra per fora, nova i ben conservada.

Cabana del port d'Urets.

Ací s'enllaça altra vegada amb el GR-211 que puja des de Montoliu tot i que les marques són poques i cal prestar atenció. El GR puja al Tuc der Ome per baixar cap a les mines deth Horcalh, però és més curt passar la Colhada Nera i resseguir l'arriu deth Lastoar.

Just a sota del Tuc der Ome, cal prendre un antic sender miner que planeja cap a la Colhada Nera, evident pel color del terra. Des de la Colhada cal baixar sense sender clar cap a l'estanh Nere deth Horcalh i anar resseguint l'arriu deth Lastoar.

Colhada Nera.

La baixada és per prats, i només quan hi ha algun punt conflictiu apareixen algunes fites que indiquen el bon camí. Es tracta d'una baixada llarga però sense cap altra dificultat que la falta de marques al camí.

Abans d'arribar a la confluència amb la Ribèra d'Orla cal estar atents per a trobar el Pas deth Saut, vora un salt d'aigua, per on baixa el sender més evident a buscar les faldes herboses deth Horcalh, prop de la cabana homònima.

Cal continuar per la vora de l'arriu deth Horcalh (a partir d'on es junten l'arriu deth Lastoar i la Ribèra d'Orla) travessant la Plana deth Horcalh per uns prats travessats per multitud de corriols oberts pel bestiar. Cal passar a la vessant esquerra i enllaçar amb el GR-211 que baixa pel port d'Orla, allà on el sender s'endinsa al pinar de pi negre que davalla per les vessants fins a cobrir tota la vall.

Plana deth Horcalh.

El sender travessa una portera i continua vall avall paral·lel al riu fins a les antigues bordes d'Es de Cabau, ara reconstruïdes. Ací es troba la pista oberta damunt l'antic camí de Beret a Montgarri que cal seguir a l'esquerra direcció a Montgarri.

Al cap de poc s'arriba a Era Creu, des d'on es pot vore per primera vegada el santuari de Montgarri. Després de passar per eth Santet s'arriba al santuari de la Mair de Diu de Montgarri que s'aboca als prats de la vora de la Noguera Pallaresa. Ací es troba el refugi dels amics de Montgarri.

Montgarri.

Es pot continuar uns centenars de metres més i arribar al refugi Juli Arnalot, o fins i tot baixar fins a les runes del poble de Montgarri.

Diari de la ruta

Hora eixida: 6h

Hora arribada: 18h

Temps real: 8h 47'

Desnivell positiu: 2099

Denivell negatiu:1349

Km: 30,4

Anit al sopar vam coincidir 4 bascos, 1 parella de bascos més, 1 parella d'Olot i una família de Baviera (pares i fills). Al final vam quedar amb els catalans i alemanys de moure pronte per defugir la calor així que ens hem alçat a esmorzar a les 5 i mitja per moure a les 6.

A les 6 encara és fosc i hi ha boira pixanera així que encenem els frontals i amunt. Fem un tros per un camí vell que després enllaça amb la pista, que han fet per damunt.

Anem dins un bosc humit de fajos (pel poc que es pot vore a la llum del frontal). Deixem a la dreta el camí que puja al coth de Güerri per Bedrera i, una llarga estona després, arribem al pont de Barrier i al barratge deth Hons dera Coma.

Travessem el riu i comença la pujada de veritat. La pista deixa pas a una vella senda de ferradura que puja dins el bosc. Ja comença a clarejar el dia i apaguem els frontals.

El camí s'enfila pel bosc, sota grans fajos, remuntant les gorges d'Ermer cap als Grauers.

Quan arribem al Plan des Grauers deixem enrere la boira, i el bosc, i pugem per una comalada ampla coberta de nabiueres i nerets, i fins i tot alguna gerdera.

Plan des Grauers deixant enrere la boira.

El camí no segueix el traçat que sembla més lògic, remuntant la coma d'Arbe, sinó que travessa l'arriu deth Corrau deth Miei per un nou pont, bastit on la força de les aigües es va endur els ponts antics.

Comença ací una pujada fent llargues llaçades sota l'ombria del Tuc d'Ermer, coberta de pins.

La pujada és llarga i cada tant ens aturem a descansar, a fer fotografies, un glop d'aigua ... a més el sol no ens pega fins al final quan ja eixim a la part alta.

Remuntant cap al coll de Güerri.

Arribem a una coma a sota del tuc de Güerri i la pujada afluixa. A dalt la coma enllacem amb el camí que puja per Bedreda i una trossada més i arribem a l'ampla i plana collada.

Respir abans del tram final.

Abans però ens han eixit unes quantes marmotes, mentre les cabres (domèstiques) ens miren des de dalt del tuc.

A l'arribar al coll estem a punt d'equivocar el camí seguint recte les marques grogues que fan la volta a les mines de Liat. Seguim però el GR (com tota la pujada) que passa per les mines de Liat. Fins ara hem vist un parell de mines i un telefèric per pujar materials, així com els camins tan ben traçats fets pels miners per pujar des de la Val de Toran (per on hem pujat). Ací hi ha rases i forats arreu, velles escombreres i restes de cases de les mines. El camí al seu temps pot ser fora una pista però ara està en molt males condicions.

Cases de les mines de Liat.

Arribem a les cases de les Mines i decidim baixar a l'estany de sota a fer un mos i remullar-nos els peus.

Estanh de Pica Palomera.

Ahir el guarda del refugi ens va assenyalar un lloc on hi havia una font per agafar aigua, però o bé estava eixuta o no l'hem trobat així que m'ha tocat agafar aigua als estanys i fa gust a rovell pel ferro que té.

Després d'esmorzar continuem camí i passem per les runes de les cases de les Mines i baixem per l'antiga pista fins la Cabana-refugi de Liat. La cabana està molt bé i té fins i tot un telèfon de socors. La única cosa que falta és aigua. Hi ha una font un poc més avall, protegida de les vaques per una tanca, però raja tan poca aigua que no es pot omplir.

Continuem camí cap al Pas Estret, que separa Liat de Tor i ací ens separem, no sense fer-nos una foto de record. Marc i Carme van a Salardu per a continuar demà a Sant Maurici. Estan fent el Gran Bucle (Setau Sageth més dos etapes a Sant Maurici), mentre que la família alemanya: Frank, Doris (com l'ha batejada el Marc), Anna i Philip baixen a Baguergue i demà pujaran a la Restanca per completar el Setau Sageth; que per cert, es va inventar el guarda de la Honeria, (segons ell) i per al nom es va inspirar en una pel·lícula (el setè segell, a imitació de Carros de foc).

Foto de record al moment de la separació.

A mi em toca baixar a la banda de dalt deth Pas Estret i buscar entre els prats el camí abalisat com a GRT (GR transfronterer) que puja al port dera Horqueta. El camí costa un poc de trobar però després és de bon seguir, ben marcat, amb fites i xafat. Puja fent llaçades per guanyar altura remuntant unes pendents herboses. Quan es troba a l'altura del port gira a l'esquerra a buscar-lo mentre un altre sender (el meu) gira a la dreta vorejant el Tuc de Maubèrme.

Tuc de Maubèrme.

El sender passa molt aprop dels estanyets de Maubèrme, deixant el Tuc de Crabes a la dreta i, des d'ací, es flanqueja per dalt el gran llac de Montoliu fins al port d'Urets.

Ací hi ha una cabana nova per a refugiar-se els pastors i aprofite per fer un mos i una becadeta a recer de l'aire que bufa tot el dia i que acaba sent un poc molest.

La continuació no la tinc clara, hi ha dos sendes però el GR està ben marcat (el GR211 que enllaça ací, tot i que no he vist les marques que hi pugen) i puja cap al tud der Ome. Quan estic només a poc més de 100 metres del cim el sender sembla que segueix recte a la Colhada Nera i seguisc cap allí perdent les senyals.

Quan arribe a la collada ja no trobe sender clar i trac els mapes. El GR (que tinc dibuixat a mà al mapa) sembla que passa pel cim del tuc i mire de pujar, però les forces van justes així que decidisc baixar seguint un sender que apareix al mapa d'Alpina i al Topopirineos.

La baixada es fa per la Ribera deth Horcalh, passant per l'estanh Nere deth Horcalh entremig de les vaques.

Vaques a l'estanh Nere deth Horcalh.

La baixada és llarga pels prats sense camí aparent, només ací i allà hi ha alguna fita en llocs més conflictius, però és tota per prats i sense massa pendent. Després de baixar un graó seguint les fites cap a un altre replanell trobe a la dreta un fil d'aigua que neix a la muntanya un poc més amunt així que aprofite per omplir la botella amb aigua com cal.

Passe per la vora d'un salt d'aigua i ja pels prats, i seguint el camí al GPS i les sendes de les vaques, baixe fins l'arriu deth Horcalh. Només cal seguir-lo avall.

Quan es junta amb l'arriu de Vernatar, el bosc que s'enfila per les muntanyes, baixa fins al riu, i les vaques van eixint del bosc on han estat sestejant.

Bosc deth Horcalh.

El camí baixa a Es de Cabau on estan arreglant les antigues bordes, i des d'ací continua per pista fins a Montgarri. Comence a trobar-me gent, i és una alegria perquè des del Col Nere no he vist a ningú.

Refugi de Montgarri.

El refugi de Montgarri està molt bé, gran, net i ben cuidat, i el lloc és encantador; el preu també és una mica més car però al final paga la pena.

Al sopar he coincidit amb un alemany que viu a França, just a l'altra banda del Pirineu, que està fent una volta de tres dies eixint de la porta de casa. La resta eren tots francesos que estan fent el Pass d'Aran (els treballadors del refugi en feien propaganda a les samarretes), entre ells un que m'he trobat tornant a buscar la jaqueta que havia perdut (i que m'ha dit que no ha trobat).

ETAPA 3

Descripció de la ruta

La ruta discorre pel GR-211 fins a prop de Baguergue per continuar pel Camin Reiau que passa per Salardú i Gessa cap a la central d'Arties. Des d'ací remunta Valarties pel camí asfaltat que puja al Pont deth Ressec, on està el punt d'accés al Parc Nacional d'Aigües Tortes i Sant Maurici. Des d'ací seguint el GR-11 es puja fins al Refugi dera Restanca.

Refugi de Montgarri.

La ruta s'inicia davant del Santuari de Montgarri on, sense travessar la Noguera Pallaresa, cal seguir una pista que remunta per la solana seguint el camí tradicional cap a Salardú. Poc després d'eixir el camí s'endinsa al pinar que acompanya tota la primera part de la ruta que puja fins el Pla de Beret.

El camí passa per Es de Cabau, deixant a la dreta el camí del port d'Orla i, després de travessar l'arriu deth Horcalh remunta cap al Cu de Parros on, al capdamunt d'un prat, es troba la Cabana de Parros, molt desendreçada. Continua pujant de manera suau fins arribar al Plan de Beret, on es deixa enrere el bosc i els prats ho dominen tot.

Plan de Beret.

La pista de terra acaba al pàrquing de l'estació d'esquí i des d'ací hi ha diferents alternatives per travessar el pla fins al ull del Garona: la més fàcil és seguir la carretera d'accés a l'estació d'esquí; el GR-211 passa per dalt de la carretera resseguint el faldar de la Serra de Comalada; mentre que el Camin Reiau discorre per les molleres del fons del pla, a banda i banda de la Noguera Pallaresa, ací només un rierol.

Camin Reiau.

Després de travessar el pla s'arriba a la divisòria d'aigües entre el mediterrani i l'atlàntic. Uns metres abans es troba el naixement de la Noguera Pallaresa, mentre que només passar el collet i la pedra que marca la divisòria es troba l'Uelh deth Garona, just davant d'un refugi en molt mal estat.

Travessant la divisòria d'aigües.

Des d'ací el camí segueix el Garona just per sota la carretera del Plan de Beret, i molt a sobre del poble de Baqueira. Gira cap a ponent resseguint el Solan de Salardú i Tredòs fins a travessar novament la carretera que baixa fent revoltes.

Baqueira.

Ací el GR-211 continua per pista fins a Baguergue i el Camin Reiau baixa a l'esquerra travessant la solana en diagonal cap a Salardú. El track però fa un terme mig: continua recte pel GR i quan aquest gir a la dreta a buscar Baguergue, baixa per un camí a una antena de comunicacions i, des d'ací, resseguint un rellomet herbós baixa a la banda de dalt de Salardú camp a través.

Salardu i Gessa.

Es travessa tot el poble de Salardú fins a la carretera de la Bonaigua i es continua per ella cap a Vielha. Just on es troba el desviament de pujada al poble de Gessa cal continuar a l'esquerra per un camí asfaltat que baixa a travessar l'arriu Garona pel pont del mateix nom, i gira a l'esquerra per seguir un sender paral·lel al riu, vorejat per avellaners i molt fressat, per on passa el Camin Reiau i el Gr—211-1.

Camin Reaiau.

El camí acaba vora la central hidroelèctrica d'Arties. Des d'ací cal continuar per una carretera asfaltada que travessa l'arriu de Valarties pel pont de Valarties, a la vora de Sant Pelegrin. A partir d'ací el camí s'estreta i remunta tota la Valarties sempre prop del riu, passant per les Bòrdes dera Artiga fins arribar al pàrquing del pont deth Ressèc.

Camí asfaltat de Valarties.

Ací cal travessar el riu pel pont i continuar per una pista de terra que puja. Poc després de passar el Plan de Nera, on hi ha restes d'un antic campament, s'arriba a una bifurcació on cal seguir recte. Per l'esquerra baixa el GR-11 des del Port dera Ribereta i cal seguir-lo amunt cap al pontet de Rius.

GR-11 per pista cap al pontet de Rius.

A la dreta queda un desviament a l'àrea recreativa de Valàrties i una trossada més avant s'arriba al pontet de Rius on acaba la pista. Ací hi ha una fonteta menuda i dissimulada entre dos pedres; una cabana-refugi en estat acceptable, i dos sendes que mouen. El GR segueix a l'esquerra pujant cap a la Restanca (recte es puja a Rius retallant un tros del GR-11).

Senda a la Restanca.

El sender puja fent ziga-zagues remuntant un llarg pendís cobert d'un bosc que comença sent de caducifolis i acaba en pinar amb neret. Poc després d'entrar al pinar s'arriba a la resclosa de la Restanca. Cal deixar el GR que segueix a la dreta i creuar la paret del Llac dera Restanca, repressat, fins al Refugi dera Restanca.

Refugi dera Restanca.

Diari de la ruta

Hora eixida: 7h 30'

Hora arribada: 16h 30'

Temps real: 6h 40'

Desnivell positiu: 1114

Denivell negatiu:770

Km: 26,7

Eixint de Montgarri.

Hui he eixit més tard, a les set i mitja ja que el desdejuni no el donen fins les set. No fa massa calor i s'avança ràpid per la pista que puja cap al pla de Beret. La pujada no és molt forta. Fins al pla tot són boscos de pi negre que deixen pas als prats de Beret, on s'està part de l'estació d'esquí.

Pinars pujant al pla de Beret.

Al pàrquing de l'estació he perdut les senyals del GR i he provat de seguir el Camin Reiau, però he fet un bon tros vora la carretera. Ací els senders són molt poc evidents entre les pastures on hi ha una gran quantitat de vaques i cavalls que obren corriols.

He passat pels ulls del Noguera Pallaresa i, deixant la carretera, he seguit el Camin Reiau que baixa per la vora de l'Ulh deth Garona. Des d'ací el camí baixa flanquejant, deixant a sota Baqueira. Travessa la carretera i continua per la solana de Salardú i Tredós, calia desviar-se a l'esquerra però no he vist el desviament (després m'han dit que la paleta que l'indica ha caigut) i he continuat recte fins que el camí gira a Baguergue. Des d'ací he baixat cap a una antena dalt de Salardú i pels prats fins les primeres cases del poble.

Baixant pels prats a Salardu.

A Salardú he comprat menjar i he tocat al refugi de Colomers per anar a fer nit, però no m'agafen el telèfon així que he decidit tocar a la Restanca i dit que hi ha lloc i cap allí que he anat.

He parlat amb Àlvar per dir-li el canvi de plans i m'ha comentat que fa dos dies es va acostar a era Honeria però jo ja era al llit.

He fet un tros per carretera cap a Gessa, però sense entrar al poble, baixant per un camí vora el riu i l'he travessat pel pont deth Garona per agafar un sender molt bonic, empedrat a trossos i molt fressat pel pas de cavalls que fa cap a la central d'Arties.

Carretera a Gessa.

Des d'ahí molts quilòmetres de pista asfaltada que passa pel pont de Valarties fins arribar al pont deth Ressec, on s'acaba l'asfalt i comença el parc natural.

Àlvar m'ha tocat i hem quedat que demà pujaran ell i dos més a la Restanca i farem un tros cap a la Colhada de Mar (i ells faran el Tossal de Mar) i baixarem cap a Rius. Quedem així i ja ens vorem demà.

Des de Ressec hi ha un tros llarg de pista que puja al pontet de Rius. Al punt d'informació del parc m'han dit que hi ha una fonteta i sort que me l'ha assenyalada una xica que puja i baixa fent el servei de taxi, sinó no la trobe.

He omplit les botelles d'aigua i dine vora la cabana del pontet de Rius. Després de dinar encete la pujada, curta en quilòmetres i llarga en desnivell, fins la Restanca.

Cabana deth pontet de Rius.

És la part més bonica del dia per una senda empedrada i ben traçada que puja a la presa per un bonic bosc mixte de bedolls i moixeres de guilla que van entreverant-se amb els avets a la part baixa, que deixen pas a un pinar de pi negre amb neret i nabiueres a dalt.

Pinar arribant a la Restanca.

Així arribe a la presa i només cal travessar-la per arribar al refugi.

Habitació al refugi dera Restanca.

ETAPA 4

Descripció de la ruta

El GR-11 enllaça el refugi dera Restanca i el refugi de Conangles passant per les Raspes i el port de Rius. Una altra opció, més muntanyera però més interessant és la que es presenta al track: remuntar per l'estanh de Mar fins la Colhada der estanh de Mar, continuant per la vora dels estanys de Rius per a travessar el port de Rius. Des d'ací es baixa seguint el GR-11 per l'Escaleta de Rius a la val de Conangles i, resseguint-la, al refugi de Conangles.

La ruta comença a la porta del Refugi i fa la volta a l'estanh dera Restanca per pujar enfront del refugi al circ dera Restanca. El sender presenta algun pas complicat a l'haver-se perdut l'antiga traça que pujava a les canalitzacions dels estanys més amunters.

Des del circ es remunta cap a l'estany de mar passant per la vora del desbravador de l'estanh de Mar i assolint l'extrem nord de l'estanh de Mar.

Estanh de Mar.

Cal dir que els estanys de Rius, l'estany de Mar i el de la Restanca es troben units mitjançant canalitzacions soterrades, que des de la Restanca baixen l'aigua per dins les muntanyes fins la central hidroelèctrica d'Arties. Les sendes que pugen a l'estanh de Mar foren fetes per a les obres de construcció.

L'itinerari continua fent la volta a l'estany per l'est, sense senda clara però sempre amb fites i més o menys prop de l'aigua. Al final de l'estany i després de passar per la falda de les Pales de Mar, es voreja l'extrem sud de l'estany per encarar la dura pujada a la Colhada der estany de Mar.

Estanh de Mar des de la capçalera.

Només hi ha un parell de llocs on la pendent obliga a posar les mans, la resta no presenta excessiva complicació i s'assoleix la collada oberta en els crestalls rocosos.

Colhada de Mar.

Des d'ací la senda, més evident i fàcil, baixa a Rius però es pot aprofitar per pujar al Tossau de Mar resseguint les Crinches de Rius; cresta fàcil i ben enfitada on, si no perdem les fites, només ens tocarà ficar les mans alguna que altra vegada. La part final és per una llarga i estreta pala herbosa per assolir la aèria cresta on a la part final hi ha un passet de II grau.

Arribant al cim del Tossau.

Cim del Tossau de Mar.

En cas contrari només cal continuar baixant cap a l'estanh Tort de Rius, que cal vorejar per la dreta en una llarga tirada fins arribar a l'estanh de Rius. Ací s'enllaça amb el GR-11 que puja des de la Restanca per la vall de Rius.

Estanhs de Rius.

Cal seguir ara cap al sud vorejant l'estanh de Rius fins que s'acaba i passant el port de Rius. Només passar el port hi ha una llarga i pronunciada baixada per l'Escaleta de Rius que el vell sender, usat tradicionalment per comunicar la Ribagorça amb el Naut Aran, salva pels Marrècs dera Escaleta.

Marrècs dera Escaleta.

Baixant les llaçades (o marrècs) comencen a aparèixer pins joves que, a l'arribar a la val de Conangles, al fons, van deixant pas a retalls d'antigues fagedes i avetoses amb exemplars extraordinaris però sense sotabosc ni exemplars joves.

Vall de Conangles.

La ruta baixa paral·lela a la Ribèra de Conangles i, ben avall, enllaça amb una pista que segueix (per la banda de baix) cap a l'hospital de Vielha.

A les envistes de l'hospital el GR gira cap al sud, sense allunyar-se del rierol, i baixa per prats a buscar una pista que travessa la Ribèra per un pontet i s'endinsa al Bòsc de Contesa que forma una jove i fresca fageda.

Bòsc dera Contesa.

La pista continua avall fins que s'abandona a la dreta per un senderol que baixa seguint una goma que porta aigua fins al refugi de Conangles, situat davant la Noguera Ribagorçana.

Diari de la ruta

Hora eixida: 7h 30'

Hora arribada: 16h 37'

Temps real: 6h 40'

Desnivell positiu: 1045

Denivell negatiu:1453

Km: 20,3

Anit sopant al refugi de la Restanca vaig coincidir amb una parella d'Olot que acaben hui Carros de foc, i més tard han arribat una parella de Castelló que venen fent el GR-11.

Hui al desdejuni els he tornat a trobar: Miguel i Tere, i m'han dit que venen fent el GR-11 des d'Encamp. Esperen fer nit a Conangles, com jo, o siga que ja ens trobarem a la vesprada.

Al final he eixit a les set i mitja passades i he anat fent camí cap a l'estany de Mar. Àlvar i uns amics del Forcall que estan de visita pujaran i farem part del camí junts fins a l'estany de Rius.

El camí és molt bonic i diferent a l'altra banda de la vall. El modelat granític ha deixat agulles a les muntanyes i estanys al fons, així com blocs de pedres per tot arreu.

Era Restanca des de l'estanh de Mar.

Quan estava fent l'últim tros de la pujada al Lac de Mar he vist a Àlvar i companyia començant la darrera pujada. He arribat al Lac i després he anat fent la llarga volta al Lac. Al final del llac està la forta pujada a la Colhada de Mar on cal posar les mans en algun tros.

Tossau de Mar.

Al arribar dalt els he esperat, que ells encaraestan pujant, així que he et un mos i un glop i quan han arribat han fet el mateix.

Hem continuat tots quatre cap al Tossal de Mar per una llarga crestera: Àlvar, Miguel Angel, Paco i jo (després de deixar la motxilla sota unes pedres).

Crinches de Rius.

Hem començat la llarga cresta al Tossal de Mar on cal posar les mans i seguir les fites (i el mapa del GPS) entre les roques per trobar el millor pas. Després de pujar una pala d'herba ja només ens queda un tros de cresta molt aèria amb un pas final de II per fer el cim.

Cim del Tossau.

Baixant del cim.

Hem retornat a la collada i hem continuat la ruta fent la volta als estanys de rius que estan molt baixos d'aigua (el tort de Rius més baix que els veïns doncs està connectat per sota amb l'estany de Mar, i aquest amb la Restanca) i hem arribat a la connexió amb el GR-11.

Fent la volta als estanhs de Rius.

Després de dinar un poc, Àlvar, Paco i Miguel Angel se n'han anat cap al pontet de Rius per baixar al pàrquing i jo he continuat el GR cap al port de Rius, fent la volta a l'estany de Rius.

Port de Rius.

Després del port queda una llarga baixada fins a Conangles per una senda que baixa fent llaçades. El sol pica de valent i no fa tant d'aire com a dalt així que he passat calor per primera vegada en tot el dia.

Els pocs pins dispersos que hi ha no arriben a fer ombra, i a l'arribar a la vall de Conangles només es troben grupets dispersos de fajos i avets, això sí, de dimensions colossals (curiosament no hi ha arbres joves). Finalment he arribat al desviament cap a Conangles i he baixat per pista al refugi, per la vora del riu i passant per una bonica fageda, molt jove.

Al refugi he trobat a Tere i Miguel que ja han arribat fa estona. Jo m'he llençat al riu just davant del refugi a refrescar-me i en acabant he fet una bona dutxa per llevar el sutge i he llavat la roba.

Tere, Miguel i un servidor prenent la fresca a la porta del refugi.

A l'hora de sopar només estem Miguel, Tere i jo i 8 alemanys (més tard, quan ja èrem al llit ha arribat una colla més gran).

ETAPA 5

Descripció de la ruta

L'itinerari segueix els vells camins de ferradura que eren les úniques vies de comunicació abans de la construcció de les modernes carreteres. Comença travessant el port de Vielha pel camí que tradicionalment unia la Val d'Aran amb Espanya, usat fins a la finalització del tunel de Vielha el 1948, i inclòs ara en la xarxa de Caminos Naturales del Ministeri de Medi Ambient i abalisat com a GR-211-5. Continua per la vora esquerra del Garona pels camins que enllaçaven les poblacions de Gaussac, es Bòrdes i era Bordeta, abalisat com a GR-211-1, i passa a la banda dreta pel pont del pas deth Lop, per on arriba a Bòssost abalisat com a GR-211.

La ruta s'inicia a la porta del refugi de Conangles i, resseguint la canalització d'aigua del mateix, enllaça amb la pista per on passa el GR-11. Es remunta la pista per dins el bòsc de la Contesa fins que ix del mateix i travessa la Ribèra de Conangles. En aquest punt s'abandona la pista i es continua per una senda que puja pels prats fins arribar a una bifurcació de senders. Cal abandonar el GR-11 i seguir a l'esquerra passant per damunt dels edificis de control del Tunel de Vielha fins arribar a l'Hospital de Vielha.

S'entra a l'hospital deixant una font a la dreta. L'Hospital de Sant Nicolau (antigament Sant Nicolau des Pontèths)es compon d'un carrer amb cases a banda i banda on, entre d'altres, es troba una capella dedicada a Santa Quitèria (on es celebrava romeria des de Vielha cada 22 de maig per celebrar que el port ja era obert), un refugi (a dia d'avui tancat), bordes i corrals.

Des de l'altra banda continua una pista que puja pel Prat dera Barana cap al Plan dera Espòna. A l'altura del pla s'abandona la pista per pujar a l'esquerra per un glever on la senda antiga s'ha perdut i la nova traça puja al recte amb forta pendent. A l'alçada del Matet deth Plan dera Espòna la senda gira cap a uns pinatells i reprèn la traça antiga pujant fent marrades. Travessa el barranc deth Pòrt a l'altura de la Malheda deth Plan dera Espòna i enceta una forta pujada fent ziga-zagues pels Marrècs dera Gerbosa fins arribar al planet dera Gerbosa.

Marrècs dera Gerbosa.

A era Gerbosa hi ha uns antics tunels, pot ser relacionats amb la linea P com el bunker que es troba un poc més amunt. El camí passa a la vora del bunker i continua pujant fins el Pòrt Vielh deth Hòro, on hi ha un altre bunker. Des d'ací el camí enfila una llarga diagonal cap al port passant sota la cresta de Montoliet, anomenada era trauèssa de Carlos, fins que finalment s'assoleix el port, obert entre el Tuc de Montanero i el Tuc deth Pòrt de Vielha.

Camí empedrat aprop del Pòrt de Vielha.

Després de passar el port, l'antiga i marcada traça del camí tradicional (que en molts llocs conserva encara l'empedrat), desapareix engolida per una pedrera, vigilada per un nou bunker.

Pòrt de Vielha.

Cal baixar la pedrera fins al fons de la Canau deth Pòrt de Vielha, continuant per una xicoteta vall herbosa fins a un replanell on gira a l'esquerra per baixar per un llom herbós, fent marrades, deixant a l'esquerra el barranc deth Pòrt i a la dreta l'arriu de Fontfreda.

El camí gira a la dreta i travessa l'arriu de Fontfreda per la palanca deth Pontet, i continua vora riu fins arribar a la Cabana deth Pontet, en bon estat.

Cabana deth Pontet.

A la cabana comença una pista que s'endinsa al bosc d'avets i fajos que a partir d'ací entapissa la vessant. Hi ha un parell de desviaments senyalitzats que retallen la pista fins arribar a l'altura de la boca nord del tunel on es troba un panell referit als Caminos naturales i un mirador sobre l'arriu Nere.

A la vora mateix del mirador baixa la senda que passa vora els antics prats de dalla que ja no es seguen dera Capela, fins que arriba a era Centrau. Des d'ací continua una pista ampla que va vorejant l'arriu Nere de baixada a Vielha. Deixa a l'esquerra un desviament que puja a la carretera passant eth Pontauet i continua baixant vorejant prats i algunes bordes entrant a Vielha pel Prat (i parc) deth Ressec.

Senda entre antics prats.

Per un carrer paral·lel al riu s'arriba a la plaça dera Glèisa, on cal girar a l'esquerra i seguir la carretera fins a la primera rotonda; travessar la rotonda i seguir per la carretera de Gaussac.

Vielha.

A l'altura del barranc de Casau, abans d'entrar al poble, cal agafar una pista que baixa passant sota l'església i per dalt dels prats que baixen fins al riu Garona. El camí es fa senda i s'endinsa en un bonic bosc de ribera que l'acompanya fins arribar al Pont de Bèussa.

Senda al pont de Bèussa.

Deixant a la dreta l'enllaç amb el GR-211 a Vilac es continua per una senda en ombria que tot i això passa per una zona més eixuta on dominen els pins i roures amb boix. Passa més avant per dalt dera Predalha i baixa a tocar el riu Garona seguint-lo fins al pont dAubèrt, on hi ha un parc amb taules i font, vora el riu.

Arriu Garona.

Continua per una pista de terra, entre el riu i el bosc, que passa per la vora del càmping Artigané i continua guanyant altura fins a entrar al poble des Bòrdes.

Després de travessar tot el poble seguint el Camin Reiau es travessa pel pont deth Joèu l'arriu Joèu, que baixa dels Uelhs deth Joèu i aporta bona part del cabal de la Garona. Un poc més avant es passa a la vora de l'antic llavador i, travessant prats voltats de tanques vegetals i camps de pomers el camí retorna a la vora del Garona i el ressegueix fins arribar als càmpings Forcanada i Bedura-parc, a banda i banda del camí.

Camí passat el Sauth deth Lop.

A partir d'ací el camí es troba asfaltat. Puja al tossalet on es troben les quatre cases que conformen Era Bordeta, on s'enllaça amb el GR-211, i es baixa al càmping dera Lana abans de trobar la carretera principal a l'altura del pont deth Sauth deth Lop.

Ací cal seguir uns metres la carretera i girar a la dreta per travessar la Garona pel pont de la carretera vella. Només passat el pont es gira a l'esquerra per un camí ample que remunta per la vora dreta del riu. El camí passa per un bosquet de caducifolis salvant un pas estret picat a la penya fins que davalla a buscar la Central elèctrica de Bòssost, des d'on continua per asfalt fins al poble de Bòssost travessant els prats de Lana Gran.

Bòssost.

Ja dins del poble cal travessar el riu per assolir el centre de Bòssost.

Diari de la ruta

Hora eixida: 5h 57'

Hora arribada: 16h 31'

Temps real: 8h 45'

Desnivell positiu: 1053

Denivell negatiu: 1929

Km: 35,5

Este matí m'he alçat abans de les sis per eixir prompte. Miguel i Tere ja estaven esmorzant que volen fer camí a vore si arriben a Puente Coronas.

He eixit i encara era nit fosca. Només eixir del refugi ha eixit corrents un animal dins el bosc que pel soroll que feia semblava gran (pot ser un cérvol o daina). He fet camí per la pista, refent el qeu vaig fer ahir, per dins una fageda que s'endevina més que es veu a la llum del frontal, i pels prats que baixen de l'hospital.

He arribat a l'hospital entre dos clarors i m'he trobat un xic que m'ha indicat el camí del port de Vielha, que haig de seguir.

L'hospital és un lloc carregat d'història, un carrer de cases amb capella inclosa que evoca els temps antics quan els traginers feien parada abans del port. És una llàstima que el refugi que i havia ara siga tancat, és bonic dormir allà on ho han fet tantes generacions abans.

Hospital de Vielha des dera Espora.

He començat a pujar el port per una pista, però de seguida l'he deixada per agafar una sendera qeu puja recte amunt. La senda vella està perduda i la nova puja recte per un glever; és, pot ser, el tros amb més pendent de tota la pujada. Quan la senda entra al pinar el camí comença a fer llaçades (o marrades que en diuen ací) seguint el traçat tradicional. Algunes llaçades estan desfetes per l'erosió però d'altres parts del camí es troben ben conservades, fins i tot amb l'empedrat original. La senda puja de manera sostinguda fins el Pla dera Espora.

Mulleres des dera Espora.

A partir d'ací es segueix sempre el caixer del camí vell i la pujada tot i que llarga i pesada no és massa dura. Fent llaçades puja a dera Gerbosa passant vora un bunker construït a la 2a guerra mundial (també uns tunels, que no sé per a què són).

Bunker.

Des d'ací s'arriba al port vell deth Horó, i amb un llarg (però còmode) flanqueig, al port pròpiament dit.

Pòrt Vielh deth Horó.

Si a la cara sud bufava un vent gelat que m'ha fet posar tota la roba que duia, a la cara nord no bufa el vent però hi ha boira.

Boira a la Canau deth pòrt de Vielha.

La baixada enfila una canal coberta per les pedreres que han cobert l'antic traçat del camí i la baixada és fa de molt mal caminar. Enfila després uns prats d'herba on es segueix l'antiga traça, de bon baixar i amb una pendent constant, cosa que agraeixen les cames i els genolls que ja se'n ressenteixen dels quilòmetres i del pes (i de l'edat). Finalment s'arriba a la Cabana deth Pontet des d'on es continua per una pista que travessa el bosc (amb trams per senda que estalvien revoltes) fins a la vall.

Pista des del Pontet.

Des d'ací una pista ampla va baixant resseguint l'arriu Nere fins a Vielha.

Pista vora l'arriu Nere.

Tot aquest tros des de l'hospital segueix el camino natural del Port de vielha i la Rota des espais de memòria, i com a tal està abalisat i amb panells informatius.

Arribat a Vielha travesse el poble cap a Gaussac, que és a la vora, i des d'ací agafe el GR-211.1 cap a Bòssost, per un camí paral·lel al Garona però per la riba esquerra.

Gaussac.

Primer es continua per una pista que esdevé senda vorejada de boix i tapada pels avellaners fins el pont de Beussa Des d'ací es continua per una senda més eixuta amb roures i pins rojos fins el pont d'Aubèrt on hi ha unes tauletes i aprofite per fer un mos.

Continue per una pista que voreja un càmping, flanquejada per un bosc caducifoli que està perdent la fulla degut a la seca i arribe al pont d'Arròs des d'on continua un camí asfaltat a es Bòrdes, seguint el mateix traçat que el Camin Reiau.

Travesse es Bòrdes i continue pel Camin Reiau, ací molt ben conservat i amb algun tram empedrat, passant a la vora del llavador del poble. Així arribe a era Bordeta on hi ha un parell (o tres) de càmpings i quatre cases que han de ser el poble.

Tram de Camin Reiau empedrat.

Des d'era Bordeta el camí està asfaltat però és igual de bonic. El camí aboca a la carretera, que s'ha de seguir un trosset per agafar la carretera vella i travessar el Garona pelpont deth Pas deth Lop, i seguir una pista que es fa senda, vorejant el Garona per la dreta fins la central de Bòssost.

Finalment pels prats de dalla que es troben on s'obri la vall arribe a les primeres cases de Bòssost, tancant el cercle que vaig començar fa cinc dies.

Esglèsia de Bòssost.

Ja només em queda dirigir-me a casa d'Àlvar i Empar on m'espera una bona dutxa, un millor sopar i una agradable companyia.

Ací està el track complet de la ruta:

Fonts emprades:

• Visor de l'Institut Cartogràfic Català.
• VV. AA. Mapa y guía Excursionista Val d'Aran Ed. Alpina, Barcelona, 1998
• VV. AA. Camins transfronterers als Pirineus: Val d'Aran – Pallars Sobirà – Ariège Ed. Prames, Zaragoza, 2007
• VV.AA. GR 11 Senda Pirenaica Ed. Prames, Zaragoza, 2008
• López-Monné R. A peu per les carenes atlàntiques de l'Aran Arola Editors, 2007
• Web oficial del Pass'Aran
• Web oficial del Setau Sageth
• Web de senders de la Val d'Aran