dissabte, 19 de novembre del 2011

VOLTA ALS ESTRETS DES DE LA BARONA

Hui tocava una volta passada per aigua i com les previsions ja ho avisaven havíem preparat un pla A i un pla B per si a cas.
Per la nit ha estat plovent però el matí s'ha alçat núvol però sense aigua i fins i tot amb alguna ullada de sol, per tant hem seguit el pla A, és a dir, anar a la Barona i fer una ruta fins als estrets i tornar, quasi tota per pista o sendes amples i amb trossos asfaltats, o siga, la ruta que defugiríem al mes de juliol però que amb el cel cobert i els matolls i arbres banyats ens assegure acabar el més eixuts possible.
El pla A ha durat poc, al arribar a la Barona estava plovent finet, però constant i poc després s'ha posat a ploure amb força amb un oratge tancat així que hem hagut d'improvisar sobre la marxa i decidir a quin dels tres bars del poble anar a esmorzar.
Per entrar en calor.

La tria semblava correcta amb els entrants, encertada amb el plat principal i satisfactòria a l'acabament.
Cal agafar forces.
Sense paraules.

Al final s'ha alçat l'oratge un poc i ha deixat de ploure així que com ja no teníem excusa ens  hem posat en camí pel carrer de la Rambla, passant davant d'un dels molins d'oli de la Barona on hi havia més gent que a la Pobla esperant a moldre les olives i això que hui no han pogut anar a plegar-ne.
Eixint de la Barona.

Hem eixit cap al mas de la Basseta per camins de terra molls però no massa enfangats, alternant-se amb alguns trams asfaltats que s'agraïen per llevar-nos el fang dels peus, passant per les vinyes de la vora del celler de Colomer i travessant tot el pla de la Fenosa que s'estén fins la rambla de la Viuda.
Vinyes.

Arribant al barranc dels Estrets el camí asfaltat passa a ser de terra i promte arribem al camí dels Estrets que ve de Vilafamés a la Rambla (i a la font de la Penella) passant per dins els Estrets. El paratge dels Estrets no és cap congost com els molts que hi ha sota el nom d'estrets, més bé és un pas ample que ha obert el barranc entre el tossal d'en Bosc i el Palmeral, però que contrasta vivament amb les planes que enllaça, a l'est el pla de Vilafamés i a l'oest el pla de les Useres.
Arribant als Estrets.

Després de passar el barranc, entollat i fangós per les pluges, encetem la pujada més forta del dia que se'ns fa molt i molt pesada després de l'abundant esmorzar.
Pujant al Rodamont des dels Estrets.

Així anem aturant-nos sovint per observar el paisatge. Entre els núvols podem vore les Useres i el mas d'Avall al fons, el pou d'En Calbo als nostres peus i la Barona més lluny. Entre els Estrets es distingeixen les cases de Vilafamés. És tot el que ens permeten les boires i els núvols, en un dia més clar les vistes són molt millors sobre tota la Plana de l'Arc i les serres que l'envolten.

Al acabar la pujada la senda es fa pista i va planejant paral·lela als Estrets que tenim a l'esquerra cap al mas del Palmeral que tenim davant. Des d'ací ja podem vore perfectament Vilafamés al fons, deixant la Rambla enrere.

La Rambla i el pla de Formany.

En tota aquesta pujada el matollar es troba clapejat de pins jòvens que auguren un futur pinar com el que ha repoblat totes les vessants més properes a la rambla engolint els vells bancals i masos ara abandonats. Malgrat tot, encara es troben bancals treballats i masos arreglats a les zones més planes, dalt dels tossals i baix als barrancs.
Capelleta.

Arribem al mas del Palmeral i crida l'atenció una espècie de rotonda amb quatre palmeres que hi ha al voltant d'una capelleta.
Sant Antoni del porquet.

Com és normal anem a mirar qui pot ser el Sant de les Palmeres i ens trobem davant una capella a Sant Antoni, com moltes altres que hi ha en tots els tossals que dominen la rambla d'esta banda del terme de Vilafamés, ara bé, esta és totalment nova.
Senda del Palmeral.

Baixem un poc pel camí asfaltat per a deixar-lo a l'esquerra per un vell camí que entra cap al mas del Palmeral on, abans d'arribar, ens desviem per una senda enfitada a la dreta per a baixar cap a l'entrada dels Estrets. També podríem anar pel mas però encara que no hi ha ningú hem preferit fer més volta.
Fornet del mas.

La senda està xafada i neta i de seguida fa cap a un mas amb un fornet molt ben conservat, des d'on baixa un camí ample entre els bancals a buscar un fondo on hi ha un grupet més gran de masos, alguns ben conservats i des d'on un camí entre bancals erms ens duu fins als canyars que voregen el barranc dels Estrets.
Travessem el barranc on corre un poc d'aigua i seguim recte uns metres per agafar una senda que va vorejant la falda del Tossal Redó fins que trobem un vell sender que puja per la vessant est i que fa cap a una nova pista oberta per a pujar al tossal.
Com que no estem molt segurs del camí preguntem a uns conilleros que estan caçant i baixen per on pugem que ens confirmen que anem en la bona direcció.
Torre defensiva del Racó de Rata (els Estrets).

Arribem a un coll on seguim a la dreta per una ampla sendera, però abans cal desviar-se uns metres seguint la pista fins el Tossal Redó on es troba el poblat ibèric del Racó de Rata (o dels Estrets) amb una torre ben conservada i consolidada arran de les excavacions fetes a principis de segle. Trobem també les restes consolidades i ben conservades d'una vivenda i d'un carrer. (Barrachina, LLorens, Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló nº 17, 1996) 
Vista dels Estrets des de la torre.

Després de visitar el jaciment retornem al collet i seguim pujant pel senderol obert per les ovelles entre els matolls fins el vèrtex geodèsic del Tossal d'en Bosc, i continuem per dalt del tossal deixant a l'esquerra la part més alta del tossal que no coincideix amb el vèrtex.
Vèrtex geodèsic del tossal d'en Bosc.

Continuem per una pista que coincideix amb l'assegador del coll de Fenosa passant pel costat d'una calera i d'una gran i moderna granja d'ovelles abans d'arribar al coll de Fenosa per on passa la carretera de la Barona a Vilafamés.
Travessem el coll i continuem recte per un pista que passa per dalt de la urbanització de la Foia abandonant l'assegador i pista que seguíem per girar a la dreta de baixada cap a la Barona pel Bornell, deixant a la dreta però lluny el mas del Bornell.
Ací ens enduem una sorpresa al trobar-nos a la vora del camí i en uns bancals de garroferes un centenar de caixes d'abelles. Tot i que el dia no acompanya el brunzit de les abelles ens fa apretar el pas recordant recents picades passant més lluny de les colmenes del que passem hui. Es possible que només les trobem quan floreix el romer, però tot i així si fa un poc de calor més val fer una volta llarga pel matollar que arriscar-se a patir algunes o moltes picades.

Des d'ací el camí baixa per un pinaret dret a la Barona.
Baixada a la Barona.

Arribem a un camí asfaltat perpendicular al nostre camí i el seguim a la dreta defugint la carretera i passem per la vora d'un curiós aljub redó. El camí continua vorejat d'algunes carrasques fins al mas del Regall on, abans d'entrar, girem a l'esquerra recte al poble per l'assegador de la Barona, acabant així una jornada incerta on ja ens pensàvem que no caminaríem gens.
Arribada a la Barona per l'assegador.


Ací està el track de la ruta:



Powered by Wikiloc

dimarts, 15 de novembre del 2011

CAMINO DEL SALVADOR



Camins a Santiago hi ha molts, quasi tants com a Roma però com em deia un amic, l'autèntic camí de Santiago només és un, el que va de la porta de ta casa a Santiago i torna. Ara bé, quan es va descobrir la tomba de Santiago i van començar les pelegrinacions des d'europa la majoria de camins i pelegrins venien de França i, si bé en un principi seguien un camí proper a la mar, a partir del segle XI amb el desplaçament de la frontera cap al sud, el camí travessa la meseta nord pel que hui en dia es coneix com el camí francés.
Van haver però, altres camins històrics que agafaven els pelegrins per arribar a Santiago: la via de la Plata, la vella calçada romana que seguien els mossàrabs cap al nord, i que sovint era un camí només d'anada. El camí de l'Ebre que va seguir Sant Francesc d'Asís quan va fer la seua pelegrinació. El camí anglés, des d'A Corunya on desembarcaven fins a Santiago, etc. D'aquests destaca l'anomenat camino primitivo que fou el que va seguir l'any 814 Alfons II rei d'Astúries en tindre notícia de l'aparició de la tomba de l'apòstol.

El camí del Salvador és una variant del camí francés que agafaven els pelegrins des de Lleó per anar a Oviedo a visitar la Cámara Santa on es conserven diferents relíquies de Crist (un sudari, una arca, etc.) seguint la vella dita dels pelegrins occitans que afirmava que qui va a Santiago i no al Salvador, visita el criat i no el senyor. Els pelegrins medievals no tenien cap inconvenient en desviar-se del camí allargant-lo un parell de setmanes més, total no anava d'un mes la pelegrinació a Sant Jaume.

Així de camins de Sant Jaume hi ha molts però, avui en dia quan el temps és tant escàs, per què triar el camí del Salvador? Normalment qui fa el camí per primera vegada tria el camí francés, per tradició, fama i per ser el més concorregut, però posats a repetir experiència el camí francés es troba hui en dia molt massificat i s'ha comercialitzat en excés perdent un poc del seu atractiu original. Per tot açò molta gent opta per altres camins més exigents, solitaris o autèntics: via de la Plata, Camí del Nord. El camí del Salvador té tot açò i un parell de coses més; la primera és la distància; tan sols 120 km que fa possible fer-lo en quatre o cinc dies; la segona és el fet de ser el camí més muntanyer de tots els que van a Sant Jaume.

Així quan un company em va comentar que est estiu pensava fer el camí del Salvador i el Primitivo em va temptar molt, però com que les obligacions familiars no em permetien estar quinze dies fora de casa vaig optar per acompanyar-lo el primer tram, què és un camí en sí mateix a una fita clara: la catedral del Salvador d'Oviedo.
Fita d'inici del camí.

El primer diumenge d'Agost vam eixir de matí de la Plana fent camí per Terol, Sòria i Burgos fins a Lleó, resseguint les passes del protagonista de l'Espill que també pelegrinà a Compostel·la.
Després de fer nit a l'alberg de joventut (on es pot reservar) dilluns abans d'eixir el sol vam eixir cap a l'Hospital de San Marcos, punt on el camino del Salvador es desvia del camí francés. Una fita ens indica l'inici de la ruta però els primers centenars de metres no trobem cap fletxa indicadora, i segurament amb bon criteri no estan posades. Una anècdota pot il·lustrar-ho perfectament: uns pelegrins francesos van seguir-nos camí amunt per la vora del riu, i els vam esperar pensant que pot ser s'equivocaven. Al preguntar-los si anaven a la Virgen del Camino i respondre afirmativament els vam aclarir que s'equivocaven; un home va negar amb el cap i assenyalant una fletxa va començar a caminar pensant que li preníem el pel. Al aclarir-li que per allí s'anava a Santiago passant per Oviedo ens va donar les gràcies i es van dirigir al camí francés.
El primer tram fins a Carvajal de la Legua és una llegua bona (una llegua és equivalent a una hora de caminar a peu) doncs està a quasi 7 km, i va travessant les urbanitzacions dels afores de Lleó. A partir d'ací ja comença el camí de veritat, només eixir del poble agafem un camí de terra que, entre camps de blat i per un terreny ondulat, ens endinsa a poc a poc a un bosquet de carrasques i roures.
El camí a l'eixida de Carvajal de la Legua.

El camí va resseguint el riu Bernesga tota l'estona, ara més aprop ara més lluny, però no és un camí planer doncs va pujant i baixant els costers de vora riu.
Una llegua curta més tard arribem a la font de Villalbura on antigament va existir un poble del qual ara només resten en peu quatre parets aprofitades per tancar ovelles i una bústia per a signar els pelegrins. Un poc més avant, després d'una forta pujada i dins el bosc trobem l'àrea de descans de San Pelayo. On a l'edat mitjana hi havia un monestir per reconfortar els pelegrins ara trobem unes tauletes a l'ombra i una bústia amb un llibre per signar i medecines. Un poc més avant trobem una nova font a la vora del camí (si fem drecera travessant la vaguada pel mig no la trobarem).
Llibre de signatures de San Pelayo.

Poc després arribem a Cabanillas, poble històric del camí on hi havia un antic hospital i on encara hui es celebra una festa el dia del pelegrí.
Camins de la vega del Bernesga.

Després d'un traguinyol d'aigua i un mosset continuem el camí ara sí per la vora mateixa del riu, sota d'unes carrasques primer i guanyant un poc d'altura fins arribar a la Seca, per on no passem doncs queda just a l'altre costat del riu (hi ha un pont), i seguim a partir d'ací per la vega del riu per un camí envoltat de xops fins eixir a una carretera comarcal no massa transitada que passa per la calle Real de Cascantes i que no deixarem fins arribar als afores de la Robla.
Ermita de la Virgen de la Celada.

Abans d'arribar a la Robla un desviament ens acosta a la via del tren i a l'ermita de la Virgen de la Celada (o de las Nieves) amb unes magnífiques vistes de la central tèrmica. Coincideix que hui és el dia de la festa major i bona part del poble es troba oint missa a l'ermita i pels voltants, on hi ha preparat l'esmorzar, com que no anem tan mudats com la gent del poble seguim camí per arribar a l'alberg i arreglar-nos.
Cal trucar per telèfon i un treballador de l'ajuntament ens obrirà l'alberg i ens explicarà el funcionament. L'alberg és nou de trinca, situat a la vora d'un parc a l'eixida del poble, un poc apartat del centre però molt tranquil, cosa que agraïm estant de festes.
Dinem i mirem de comprar pa i altres coses per a les jornades a venir, cosa difícil perquè està tot tancat. Demà passarem per Pola de Gordón molt de matí i encara estarà tot tancat, i des de la Pola de Gordon a la Pola de Lena (a dos dies) no hi ha pràcticament cap servei.
Passem la vesprada xerrant amb dos pelegrins més que han arribat més tard; una dona holandesa que ve de ... València! i un home de Valladolid que ja va fer el camí i torna aprofitant uns dies de festa que té.
Corro de Lucha leonesa.

Aprofitem també per assistir al corro de Lucha leonesa que han montat just a la vora de l'alberg, on es fa una competició d'esta lluita barreja de força i habilitat.

Dimarts de matinada fa un fred que pela i, encara de nit, iniciem l'etapa reina del camí, 42 km i 3 ports de muntanya. Eixim de la Robla per una carretera secundària sense trànsit a estes hores. Passem per Puente de Alba i Peredilla i se'ns fa de dia al passar per l'Ermita del Buen Suceso, entre la carretera i la via del tren on fem una breu parada doncs encara no hem entrat en calor.
Abandonem temporalment la carretera per arribar a la Pola per un camí de terra que agafem en Nocedo de Gordón i entrem al poble passant sota les vies per un pas soterrat. Passem per la Pola poc abans de les huit i el termòmetre marca només 6 ºC. Seguim un tros per vora riu fins un polígon industrial i per carretera local fins a Beberino. Travessem el poble i seguim per la carretera, amb molt poc trànsit, que enfila de dret les muntanyes que tenim ja a tocar. Passem un estret i agafem una carretera local. El sol encara no ha tocat les fondalades per on va la carretera i fa fred. Passem i parem un moment a l'ermita de Nuestra señora del Valle just abans d'arribar a Buiza.
Ermita de Nuestra señora del Valle.

Fins a Buiza hem fet 14 km en 3 hores, però és ací on comença el camí interessant. Des d'ací hi ha dos opcions (i serà així fins a Los Fierros) el camí d'estiu i el camí d'hivern. Triem el camí d'estiu més interessant i muntanyer, el camí d'hivern segueix quasi tot el recorregut de la carretera i és recomanable quan el d'estiu està cobert per la neu, emboirat o amb forta pluja, malgrat que la carretera és també molt perillosa. (Serà per això que de novembre a abril no hi ha quasi pelegrins pel camí del Salvador).
Forcall de camins a Buiza.

A Buiza deixem a l'entrada les antigues escoles, ara alberg de pelegrins, i travessem el poble passant per davant de l'església nova, reconstruïda després de la guerra. Davant mateix de l'església es parteixen els camins i agafem el que puja. Ens espera una forta pujada i decidim anar cadascú al nostre ritme.
Forcada de San Antón.

La pujada a la Forcada de San Antón és llarga però no massa pendent. Només algun tros de pista a meitat pujada és més costerut, la resta segueix el traçat del vell camí i com tots els vells camins està fet per a que la pujada siga constant però no massa pronunciada. Quasi tota la pujada es fa al sol, nosaltres ho vam agrair doncs fins a eixe moment havíem tingut més fred que calor. A la part final clapes de roures joves alegren un poc el paisatge monòton de prats i matollars. Podem trobar cavalls i vaques pasturant pels vessants.
L'ample coll de San Antón deixa pas al valle de la Tercia cobert de prats, amb algunes clapes de pinar de repoblació com la que trobem just al passar el coll. Les vistes (si el dia és clar) són magnífiques però ens hem de fixar en el camí que hem de seguir, primer per una vella pista forestal en desús convertida en senda que passa pel pinar, deixant-la a l'arribar a un barranc per un sender a l'esquerra que manté l'altura sobre el barranc que s'enfonsa cap a Rodiezmo. Passem uns estrets de roca on la senda és més evident i ens trobem davant les faldes de la serra, cobertes de prats per on hem de seguir però on no és fàcil seguir la senda que, manta vegades, es perd entre els prats. De tant en tant hi ha unes paletes en forma de fletxa pintades de groc que marquen el camí, de lluny es poden vore (si no hi ha boira) i el GPS esdevé sinó imprescindible, una gran ajuda. Ens comenten més tard que les paletes les han ficades este mateix estiu, la veritat és que sense elles i GPS la possibilitat de perdre's és molt gran.
Camí de Poladura pel Valle de la Tercia.

Més d'una hora travessant prats i filats de vaques i cavalls i quan ja està el poble a tocar cal travessar una pista i baixar i travessar un reguer, última dificultat abans d'entrar en Poladura de la Tercia.
El poble és menut i al bell mig, davant de la font, hi ha l'alberg municipal, aprofitant les antigues escoles. A la vora hi ha una casa rural on fan menjars (per encàrrec); a banda d'un grapat de veïns molt amables no hi ha molta cosa més al poble. Portem ja 23 km i és un bon lloc per a finalitzar l'etapa si no ens trobem en forces o en presses per arribar a Payares.
Com no és el cas i el temps assolellat però frescot ajuda iniciem la pujada al segon port del dia: la collà del coito on trobe un home que puja davant meu i encetem la xerrada. Puja a bon pas i ja en té vuitanta complits, m'explica que la collà és per on passaven amb els ramats a Busdongo, i que per la San Anton baixaven els ramats a Astorga on els carregaven al tren cap a Extremadura per a passar l'hivern. M'indica el camí a seguir i continue l'ascensió per les vessants herboses. Només de tant en tant afloren les penyes calcàries i deixen vore avencs i rasclers. El camí a trossos està ben marcat i en altres quasi perdut, però poc xafat en tota la pujada.
A meitat camí veig uns animals que es mouen com en ramat muntanya avall, no els done més importància, però a l'acostar-me veig que són voltors que comencen a volar i al passar pel lloc on eren trobe un isard completament devorat llevat del cap i les potes, si haguera tardat uns minuts més pot ser ja ni això quedaria. Més tard ho comentem a l'alberg de Payares, quan han passat la resta de pelegrins poc més de mitja hora abans encara estava sencer.
Collà del Coito.

A l'arribar a l'ampla collada un tancat de fil d'aram marca el límit entre Viadangos i Busdongo. La vista és espectacular veient ja l'altra banda de les muntanyes, però encara no s'han acabat, cal baixar a Arbás i pujar el Alto de la Gobia.
El sender baixa fins la capçalera del Valle del Canal des d'on una pista remunta una vessant amb pinatells de repoblació (si seguirem la pista que baixa arribaríem a Busdongo, des de Busdongo a Uxo anava la via romana de la Carisa, són 42 km de muntanya sense cap poble intermedi abalisats hui en dia com a GR-100.1). Arribem a un alt on agafem una altra pista que ens baixa per un vessant cobert de brugueres al Valle de la Madera des d'on remuntem una altra volta arribant ja a uns prats a l'altura de la Majada de las Caballetas, únic edifici que ens pot servir de recer en tot el recorregut des de Poladura. Des d'ací ja veiem el port de Payares just davant i si tenim intenció d'anar fins allí és millor seguir al recte fins trobar la carretera (al port hi ha bar).
El nostre camí agafa un senderol a la dreta poc després de la Majada que fa cap a un collet on passa un vell camí, el transpondrem i seguirem recte per anar a Arbás. (Si no volem passar per Arbás, seguint el camí a l'esquerra i prenent com a fita la línia d'alta tensió ens estalviem xafar carretera arribant al punt on ens desviem més tard de la mateixa).
Colegiata d'Arbás.

Arribem a Arbás per dalt, havent de baixar una darrera vessant herbosa fins a les cases, pràcticament deshabitades, i la col·legiata tancada. Tot i això mereix la visita per fora l'antiga col·legiata que acollia els pelegrins al seu pas cap a Astúries. Ara l'única cosa que podem fer és agafar aigua d'una font que hi ha davant i que sembla que té fama de ser molt bona.
Des d'Arbás hem de seguir per la carretera amunt cap al port i agafar una pista que puja a la dreta (amb portera) just abans del desviament a les pistes d'esquí. A partir d'ací ja no hi ha marques fins que entrem a Astúries. Pugem cap a l'Alto de la Gobia passant sota les torres d'alta tensió, resseguint uns pals que ens van indicant més o menys el camí. Envoltats de vaques i cavalls pugem a l'Alto i ja veiem a l'altre costat d'una fondalada el Boquete de la Calera on una portera fa de frontera entre Astúries i Lleó.
Boquete de la calera.

Entrem a Astúries baixant la vaguada Tibigracias en una pronunciada baixada sense senda clara fins la carretera que travessem per agafar una pista a l'esquerra que comença a baixar. Només entrar al Principado ens esperen les vaques i les fagedes, la pista baixa entre boscos mixtos de faig i roure, acompanyats d'alguns bedolls, avellaners, etc. A partir d'ací a més de les fletxes grogues del camí trobem també les marques blanques i roges del GR-100 o via de la plata que ens acompanyarà al llarg de bona part del recorregut (també arriba a Oviedo encara que de vegades fa una ruta més muntanyera).
Després d'una llarga baixada arribem a un enforcall on hem d'agafar una ampla pista que planeja per l'ombria entre el bosc espès fins que apareixen els primers prats enmig del bosc, prop ja del poble de Payares. Arribem així a la carretera nacional que baixa del port de Payares. El camí baixa a l'esquerra abans de la carretera per arribar pels camps a Payares (com que no està molt marcat, vam entrar per la carretera, el tram més perillós de tot el camí).
Si vullguerem allargar la ruta no cal passar per Payares, a l'enforcall cal agafar el camí que baixa directe a Sanmiguel del Río.

L'alberg de Payares es troba a les velles escoles reconvertides en local social del poble i en alberg a la part alta. Marisa, l'hospitalera, ens fa el sopar doncs al poble no hi ha bar, només el local social on es reuneix la gent del poble per a fer la partida, xerrar o navegar per internet.
A l'alberg no estem sols, 4 valencians han arribat de matí des de Poladura i també una parella (ella valenciana i ell tarragoní) que ve de la Pola de Gordon. El sopar per tant és més agradable amb tanta colla.

Dimecres de matinada fem camí amb companyia, el xicot de Tarragona s'ha afegit a la colla i eixim mentre la resta encara dormen. Seguim el PR-AS-94 que per un camí enclotat entre prats embardissats baixa amb forta pendent a Sanmiguel. Deixem la boira dalt de Payares que cada vegada queda més lluny i més amunt i arribem a Sanmiguel, xicotet nucli rural amb un vell teix a la plaça davant l'església. No serà l'únic teix que trobarem davant una església però si el primer.
Eixim per la carretera vora el riu i ens desviem al poc per a pujar a Santa Martina on, davant de l'església estem dubtant una estona sobre el camí a seguir. Hem de consultar el GPS i les guies fins a decidir-nos a obrir una portera blava que dona pas a un prat, el travessem i passem un parell de porteres i prats més fins arribar a una senda que seguim a l'esquerra i on trobem alguna fletxa groga desdibuixada. El camí però compensa, es tracta d'un sender a trossos empedrat que discorre a mitja altura pel pronunciat coster i comunica els diferents prats que apareixen entre un bosc autènticament atlàntic.
Quan ja duem una estona dins el bosc sembla que s'aclareix un poc i de repent deixa pas als prats, senyal que estem ja prop del proper poble. Així entre prats segats i herba amuntonada en pallers arribem a Chanos de Someron, passant per la vora del primer horreu asturianu del camí. Passem davant de l'església amb el seu teix i com encara és prompte i el bar està tancat continuem el camí que ara va baixant per una carretera local poc transitada. El paisatge és profundament rural, prats de sega, boscos, xicotets poblets penjats dels costers i al fons de la vall la carretera nacional i les vies del tren.
Prats dalt de Fierros.

A l'arribar al fons, quasi ja a Fierros, ens desviem a l'esquerra per un senderol amb una fletxa que segueix el traçat del GR i pugem per una senda que ens evita la forta pujada que des de Fierros cal fer per anar a Fresneo, com a contrapartida no podem vore les casones i l'hospital de Fierros. Ara bé, tenim una vista panoràmica del poble des de dalt al travessar algun dels prats on trobem pasturant un autèntic asturcó. (si a l'eixir de Chanos agafem a l'esquerra el PR-AS-99 fem cap a Fresneo estalviant-nos la carretera, però això no ho sabíem aleshores).
Arribem a Fresneo i travessem el poble trobant-nos amb el camí que puja des de Fierros i que coincidirà fins a Campumanes amb el PR-AS-98 que per una vella pista convertida en sender travessa una interssant fageda això si amb curtes i dures pujades i baixades.
Després d'un bon tros travessant el bosc arribem a unes cases abandonades i tot seguit a uns prats. Som al Mayáu de San Miguel on hi ha una xicoteta ermita porticada, unes cases i, un poc més avant, una font. Trobem també una parella que estan segant i replegant l'herba que ens indiquen la distància a Erías.
Seguim ara per un camí ample sota un bosc de roures fins a eixir als primers prats que ens indiquen la proximitat del poble. Passem vora el cementeri i per un vell camí a l'ombra dels roures arribem a les primeres cases. Travessem el poble on hi ha diversos horreos i el camí agafa altura per a començar una baixada vertiginosa per un vell sender empedrat anomenat al poble camín de los moros que travessa una castanyeda i que en molt poc tros baixa un gran desnivell fins els afores de Campumanes.
Campumanes és el primer poble gran que trobem des de Pola de Gordón, tenim bar, caixer, tendes, i tots els serveis mínims d'un poble. Travessem el poble fins al Palacio de Revillagigedo (que per cert està en venda) i seguim per carretera els 6 km restants fins a la Pola. La veritat és que estos 6 km són totalment prescindibles i suposen un mal final a una etapa magnífica. Hi ha una alternativa què és seguir el GR-100 (que coincideix en part amb el PR-AS 91 i el PR-AS 88 este per la via de servei de l'autovia) desviant-nos cap a l'estació de tren de Campumanes i agafant un sender que per Cornellana puja cap a Alcedo per a baixar novament fins a l'estació de tren de la Cobertoria passant per l'ermita prerromànica de Santa Cristina. A partir d'ací anem tota l'estona vora l'autovia fins a Pola.
Carretera a la Pola.

Per contra la carretera local té prou de trànsit i gens de vorera, es fa llarga i avorrida així que allargar uns quilòmetres més l'etapa, d'altra banda curta, no suposarà cap dificultat a les nostres cames i si un bon final a un parell d'etapes plenament muntanyeres.

L'alberg de Pola es troba a un edifici polifuncional obert de matí (si arribem més tard cal anar a la policia a demanar les claus) i és prou gran. Vam arribar els primers per haver eixit més de matí i per què la resta de companys de camí van triar el camí d'hivern i es van perdre havent de fer quasi tota l'etapa per carretera.
Després de dinar i ja descansant van anar arribant; primer els valencians, després l'home de Valladolid amb qui vam coincidir en la Robla i que havia fet nit en Poladura fent una bona tirada fins ací i finalment, ja entrada la nit i amanits per dormir, un pelegrí jove que venia des de la Robla i un ciclista major que havia eixit al matí d'Astorga fent la via de la Plata fins a Gijón, el seu poble.

De matinada com ja és costum encetem la marxa en l'etapa final cap a Oviedo. La primera part de l'etapa fins a Uxo és certament prescindible, tota per la vora d'una carretera local que gràcies a ser tan de matí no té massa trànsit. Amb pocs cotxes que passen esdevé molt perillosa per les continues revoltes, canvis de rasant i sobretot la velocitat dels cotxes que no podrem esquivar. Hi ha una alternativa millor seguint el GR-100.5 que busca l'autovia per a seguir la via de servei, també asfaltada però sense trànsit.
Passeig vora el riu Caudal.

El dia s'ha alçat núvol i a l'entrada d'Uxo just quan ens desvíem per agafar un passeig asfaltat que discorre per la vora del riu Caudal comencen a caure algunes gotes, el típic orballu que ens acompanyarà bona part del matí. Les temperatures això sí són altes així que fem com si ploguera finet i mai millor dit. Arribem finalment a Mieres després de 16 km que s'han de fer i prou.
Pujada al Padrún.

Passem Mieres i agafem una carretera poc transitada que puja a l'alto del Padrún passant tot un rosari de xicotetes aldees, que es convertirà en la tònica general fins al final de l'etapa. Les vistes comencen a ser interessants si exceptuem la tèrmica i els llavadors de carbó de Mieres al fons de la vall.

Al passar el coll entrem a la vall del Nalón i deixem enrere el paisatge més indústrial i miner de Mieres per una estampa més rural i ramadera, tot i trobar-nos ja al Conceyu d'Oviedo. El camí baixa per una senda que passa per l'aldea de Casares i entre praderies i bosquets fem drecera fins la carretera que havíem deixat a l'alt. Abans d'arribar a l'estació de tren d'Olloniego ens desviem per a passar a l'altra banda de les vies per un pas soterrat. Travessem el poble, llarg i estret, on encara trobem alguns horreos i just a l'eixida trobem la Torre de los Muñiz el Palacio de Quirós annex a la mateixa i davant el vell pont medieval per travessar el riu.
Palacio de Quirós.

Continuem per carretera fins el nou pont construït a finals del segle XIX i el vell edifici del Portazgo edificat a principis del mateix. A partir d'ací abandonem definitivament la carretera i comencem una curta pujada seguint un vell camí ja traçat pels romans que discorre sota un bosquet. Passem vora una casa i eixim a un gran edifici amb equipaments esportius usat ara pel programa Reto. Fem uns centenars de metres per una nova pista i a l'eixir a una carretera l'abandonem per arribar a Picullanza per un dels trams més bonics del camí: es tracta d'un ample camí empedrat que segueix el traçat i la forma de la vella calçada romana i pot ser encara xafem alguna de les pedres que van usar els romans per a pavimentar-la.
Calçada romana.

Arribem a Picullanza i davant nostre s'estén un paisatge ondulat de prats i aldees per on continuem el nostre camí, ara de terra, que va passant per grups de cases amb horreos que esguiten el paisatge de prats envoltats de tanques vegetals. Passem la Venta de l'Aire i arribem a San Miguel on deixem a l'esquerra un parell d'horreos molt ben conservats i iniciem un camí que baixa, veient ja al fons els alts edificis d'Oviedo. Travessem un bosquet i un rierol i arribem a la Venta des d'on continuem per un camí asfaltat que torna a pujar. Continuem pujant fins una lloma on es troben los Prietos, poc després passem per una àrea recreativa a la vora d'un llavador (d'aigua no potable segons el cartell) i arribem al barri de la Manjoya als afores d'Oviedo.
Horreos en San Miguel.

Continuem caminant per camins asfaltats que ja formen part dels carrers de l'extrarradi de la ciutat, i passem per la vora de l'església de Santiago de la Manjoya. La Manjoya és l'equivalent al monte do Gozo de Santiago. Des d'ací es divisa la catedral del Salvador i el topònim té relació amb la “joia” del pelegrí per arribar al final.
Passem per sota de l'autovia i enfilem l'última pujada ja pels carrers d'Oviedo enfitada amb vieires a la vorera fins que travessem la ronda sud on un pelegrí de bronze ens espera i entrem ja a la ciutat pròpiament dita. Uns centenars de metres més tard entrem finalment al casc antic pels carrers peatonals i, després de passar la plaza de la Constitución, on està l'Ajuntament, arribem a la plaza de Alfoso II el casto on ens espera la catedral del Salvador i la Cámara Santa on es troben les relíquies de nostre Senyor.
Catedral del Salvador.

Hem arribat al final del camí del Salvador però no al final de la ruta; una placa al terra ens indica els dos camins que des d'ací podem seguir fins a Santiago pel Camino Primitivo o seguir el Camino del Norte o costaner per arribar a Santiago.

Ací està el track complet:


Powered by Wikiloc


Article publicat al Butlleti informatiu número 45 del Centre Excursionista de Vila-real.

dissabte, 5 de novembre del 2011

ANTICS CAMINS DE TALES

Hui també ens ha tocat fer una ruta curta per estar pronte a casa, així que hem anat a Tales a vore unes sendes que eixien a un track de mangelesbat  i que no coneixia.
Així que hem eixit de Tales on es nota que estan de festes malgrat no haver ningú pel carrer agafant la carretera de Suera. Després de passar pel bonic llavador del poble hem travessat el riu Veo ací anomenat Benarrai i hem enfilat a l'esquerra el camí entre dos rius (Benarrai i Caballera) netejat i abalisat per l'ajuntament de Tales a l'altura del campament on, en temps de les guerres carlistes hi va haver un campament carlista.
Només enfilar la senda passemper baix de les vies d'escalada de Tales que dominen els tolls del riu Benarrai. Pugem un poc i ens queden als peus les hortes de la vora del riu, regades per la font de l'Assut i de la Perera.
A l'altura d'una caseta i quan trobem una pista que travessa el camí l'abandonem i seguim la pista a l'esquerra de baixada fins que mor a uns bancals. La continuació és per un vell camí que travessa els horts, alguns ara deixats perdre però altres encara treballats, i que travessa el riu per a pujar a l'altra banda on trobem la sèquia que ve de l'Assut.
Baixant pels horts.

Sempre per camí balissat girem a l'esquerra per a passar per baix de les restes del Molí de Poret, i per la  part alta del casalici arribem a la carretera just on fa una revolta.

Travessem la carretera amb cura i seguim una senda que s'enfila per un rellomet per a pujar al tossal veí del castell de Tales (molt malmés a les guerres carlistes).
Pujant des de Benarrai.

Després de passar per un parany arribem a un coll on ens trobem un encreuament de camins: a l'esquerra tornem a Tales per baix del castell, a la dreta baixem a la carretera per pista, i recte, que hem de seguir, puja l'assegador de la Penya Negra.
 Fem un tros per pista i l'abandonem per agafar el vell camí que, abandonem també als pocs metres per resseguir un senderol netejat i abalisat que travessa els vells bancals ara coberts per un espès pinar fins a trobar la senda de la Torre que puja des del poble.
Senda de la Torre.

Anem planejant fins a trobar una lloma que en baixada constant, ens deixa a les eres de la part de dalt de Tales.
Abans d'arribar però, trobem a la vora del camí un forn de calç en magnífic estat de conservació i on podem fer-nos una idea de com era la tasca de coure la calç.
Forn de calç o calera.


 Deixe un vídeo d'Eugenio Monesma sobre l'ofici de calciner:


De tota manera ací teniu un vídeo més complet i que ho explica amb forns semblants als nostres de l'illa de Mallorca.
Arribem a les eres de dalt del poble on trobem un veí que ha parat un parell de ramets per a caçar. Este és una antiga modalitat de caça amb visc que tots havíem sentit nomenar però que no havíem vist mai. No ens hem entretingut molt per no molestar-li la caça.
Caçant al ramet a les eres.

Des del poble continuem fins al cementeri on arrenca l'altre antic camí abalisat per l'ajuntament amb el títol de Camí de la font de Montí.

El Montí.
Seguim el camí  d'Aín que travessa el barranc de l'Ullastre o d'Aín per a arribar a la pista de les Vinyes que remuntem cap a Aín.
Baixant a l'Ullastre.

Just a la vora d'una caseta pintada de colors vius les balises es desvien de la pista i comencen a pujar per una ampla pinada que creix sobre els antics bancals ara abandonats. Anem seguint els camins i pujadors que donaven accés als bancals i passem per la vora d'una vella caseta per arrecerar-se en cas de pluja, que encar podem fer servir a l'haver canviat les velles teules per una nova teulada de planxa.
Arribem així a una senda més ampla que puja des de Tales on trobem una paleta que ens indica el Camí de la Font del Montí que ja tenim molt prop.
Camí de la font de Montí.

Uns centenars de metres més i després d'una curta baixada arribem a la font de Montí, d'aigua molt apreciada no només al terme de Tales. La font xorra poc doncs està canalitzada fins el poble.
Font de Montí.

Ací hi ha taules per poder esmorzar, però nosaltres ens conformem amb fer un traguinyol i seguir camí, abandonant el camí balisat que baixa per una pista formigonada, seguint la pista a dretes i amunt, traçada sobre el vell camí d'Artana.
Deixem a la dreta una senda acabada de netejar que puja a les Coves i finalitza a la Cova de l'Alto on la gent del poble es va amagar al passar el front durant la guerra civil. Seguim però recte i després d'una revolta deixem el camí d'Artana per seguir a l'esquerra cap al Montí.
Deixem a la dreta el camí que baixa al Maset d'Onda pel barranc de les Clotxes i a l'arribar al corral del Fusero enfilem una senda que puja recta cap a la Mogenta.
Interior del corral.

Es tracta d'una senda amb trams molt durs que puja fins a la ratlla amb Onda on trobem un bonic bosc de sureres i pins just on es junta la senda que puja des de la caseta de Marimón.
Cal anar atent per trobar la senda de baixada, tot i que està enfitada, doncs la falta de sotabosc i la pinotxa del terra no deixen vore fàcilment les traces de senda.
Senda de la Mogenta.

Ací dalt ens hem trobat amb un grup de ciclistes que han pujat davant nostre i que van buscant la "trialera" que baixa a l'ermita de Santa Bàrbera. Després de dir-los que encara han de pujar un poc més fins  al tossalet d'enfront del Montí es preparen per a entrar en batalla amb totes les proteccions possibles, i es llancen a l'aventura.
Agafem la senda a l'esquerra, amb una baixada que per moments s'empina amb forta pendent i passant per un magnífic bosquet de sureres arribem al barranc que baixa de la font de Montí on sempre hi ha humitat. El travessem i al cap de poc pugem a la pista de Montí (camí d'Artana), just on se'n desvia la pista que, ja senda, hem trobat abans de la font del Montí.
Seguim el vell camí d'Artana que fa drecera de les revoltes de la pista, fins a baixar a un vell pou tapat on hi ha un encreuament de pistes. Seguirem recte per a baixar al barranc d'Aín i pujar de seguida al cementeri per on retornarem a Tales.
Per acabar cal refrescar-se i que millor que anar al bar. Allí ens trobem amb els polítics que, aprofitant les festes, estan fent campanya d'esmorzar en dinar. Allí trobem també els ciclistes que havíem deixat dalt a la Mogenta, tots sans i estalvis, i provant d'esmorzar, encara que hauran d'anar a un altre lloc perquè els polítics els han guanyat la ma i ja estan amb el plat al davant.



Ací està el track de la ruta:


Powered by Wikiloc
Ací els d'altres rutes que comparteixen part del camí:

tales - montí - espino - tales

tales - orguens - benitandus

tales - penya negra - la basseta - tales
més informació ací:

tales - montí - tales (directa)
més informació ací:

tales - ft retor - montí - tales

tales - montí - tales

toll del bou - maset - marimon - font montí

la gronsa - montí - artesa

sonella - montí

onda - montí - marimon

coves gelaes - marimon - montí

onda - pi nano - tales - montí

volta al montí

tales - tales (per les àguiles)

tales - veo - tales


dimarts, 1 de novembre del 2011

VOLTA A XINQUER

Aprofitant que estem al temps de les castanyes hem fet una volta per la part alta de Xinquer per agafar-ne algunes. Encara que hem fet un poc tard.
Hui tocava fer una volta curta i distreta, al final ha estat un poc massa llarga per al poc de temps que teníem i hem hagut d'apretar el pas, però ha pagat la pena.
Antic poble de Xinquer.

Hem aparcat davant de Xinquer. la pista que puja està formigonada fins a la meitat del camí i la resta està en prou bon estat així que hem arribat sense problemes, i no erem els únics, hem trobat un parell de cotxes de gent que anaven a vore el paisatge, fer fotos i, com no, a replegar castanyes.
Nosaltres hem baixat al poble i l'hem travessat pujant fins a la vella esglèsia sense sostre per agafar una senda recuperada l'any passat que puja cap a la font de la Solana passant per la vora del castell.
Senda al castell.

La senda està en prou bones condicions llevat d'un tros, just davall el castell on els rosers i els esbarzers creixen amb molta rapidesa, tot i així no hi ha cap problema per a passar ... per als majors, per als xiquets és un poc més complicat, però com només són unes desenes de metres tampoc passa res.
Tram de senda en males condicions.

Després de travessar un barranquís la senda s'enfila per un rellomet rocós on no hi ha problemes per a passar i des d'on hi ha unes magnífiques vistes del Castell de Xinquer.
Castell de Xinquer.

Després de la curta pujada arribem al final d'una pista. A la dreta mou una senda, que no agafarem, on podem vore unes marques blanques i grogues d'un PR que ve del mas de la Campana a la partida de Pedralba, a Suera, just a l'altre costat de la muntanya. Hi ha un desviament acabat de netejar que ens puja a la Talaia i que baixa per les fonts de la Talaia i el Cantal a les fonts de Castro.
Hui però, toca fer una volta curta així que seguim la pista recte. De l'altra banda del barranc veiem la pista que discorre per l'ombria i per on tornarem. Es tracta de l'ombria de la Ràpita, verdajant de pinar, llevat de les parts altes on s'arrecera un reducte de roure reboll, i a les parts baixes es troben bancals d'anouers i castanyers. La solana per on passem contrasta vivament en ser una zona més eixuta coberta de matolls i pins blancs. El contrast està augmentat per la diferència litològica, així la solana passa per un terreny calar i argilós mentre que l'ombria està formada per gresos rojos (rodeno) i altres materials silicis.
Arribem a la font de la Solana, just a la vora del camí que vessa les aigües a una bassa arreglada de fa poc, i seguim camí fins enllaçar amb la pista que puja per l'altra banda.
Deixem el camí que puja en forta pujada cap a cuatro caminos i comencem la suau però constant baixada que ens duu de retorn al punt d'inici. Travessem el barranc de Xinquer quasi al seu naixement i només travessar-lo ja trobem els primers castanyers.
Castanyers.

Encara que no formen un bosc, trobem ací la major concentració de castanyers de la serra. També en podem trobar d'ací d'alli per altres racons de la serra però generalment es tracta d'exemplars solts o en xicotets grups, ací hi ha més exemplars, més grans i més junts. (Encara que el castanyer més gran es troba a Almedíjar)
Castanyes hi ha moltes o, millor dit, hi havia perquè entre les que ha plegat la gent i les moltes que s'han menjat els senglars ben poques en queden, però tot i així després de molt de buscar encara en recollim una dotzena per a que els xiquets les coneguen.
Pista de Xinquer amb la Ràpita al fons.

Continuem camí pista avall, passant per alguns bancals d'anouers i voltats de pins i sureres.
Deixem a la dreta la pista del Puntal Gordo que fa cap al collado de la Nevera i de seguida tornem a vore el castell de Xinquer en una zona especialment ombrívola.
Travessem un parell de barranquets que baixen de l'ombria del Xinquer i arribem finalment al lloc on havíem començat la ruta.

Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Rutes que comparteixen part del camí:

4 camins - campana - 4 camins

alcudia - xinquer - campana

alcudia - 4 camins

pedralba - la rapita - pedralba

sueras - 4 camins - sueras

alcudia - xinquer - campana
més informació a.

alcudia - espada - rapita - xinquer


fonts de castro - 4 camins
més informació d'esta ruta ací.