ALFONDEGUILLA A L'ARQUET

Curta volta que recorre l'ombria de l'Aigualit fins el Toll de la Canal i baixa seguint el barranc de Castro fins a la font dels Xops.

Eixim des de la font dels Xops per tal de recurtar un poc la ruta (1 km entre anada i tornada) i de seguida abandonem la pista seguint per dins del barranc de Castro.

Camí pel barranc de Castro.

Anem només uns metres i ens desviem a la dreta per una bonica senda empedrada que comença a pujar fent revoltes per a retornar en diagonal cap a Alfondeguilla, de la qual tenim boniques vistes mentre anem guanyant altura. Enllacem amb la senda que ve de l'Assut i seguim pujant per un alcornocal de solana. Alguns trams de senda se'ls ha menjat l'aigua i d'altres les bicicletes en baixar, mirem però de seguir el traçat de la vella senda que puja fent revoltes per tal d'evitar la forta pendent.

Inici de la senda a l'Aigualit.

Després d'un parell de pujades fortes, i ja a sota de la Penya del Migdia la senda continua més planera resseguint els plecs del terreny i alternant les xicotetes ombries encara ben humides amb les solanes de vegetació més eixuta.

Senda erosionada.

Arribem per fi a l'Aigualit on deixem la senda qeu puja cap al coll i seguim avall, baixant cap al barranc de Castro que hem remuntat per llevant però a una certa alçada. Des d'ací veiem tot el recorregut que hem fet i el que ens resta.
Després d'un curt tram de senda arribem a la pista de l'Ereta que seguim de baixada uns centenars de metres.
Quan ja estem quasi al fons del barranc cal deixar-la per agafar una senda a l'esquerra (amb una fita) que baixa per un alcornocal en ombria fins arribar al fons del barranc de Castro, just a l'altura d'on es junta amb el barranc d'Eslida.
Per ací a la vora està el toll de la Canal però hui no és dia de buscar-lo així que seguim la senda que baixa per la vora del barranc, ara prou net de vegetació degut a les fortes pluges del novembre passat que s'han endut o han aixafat bona part de les canyes que el tapaven.
Després de passar un parell de vegades més el fil d'aigua que corre pel barranc arribem a l'estret pas de l'Arquet, un dels racons més deliciosos de tota la serra d'Espadà.

Barranc de Castro a l'Arquet.

Després de les fotos de rigor continuem avall per una senda malmesa per l'aigua que millora en arribar a les primeres hortes de Castro.
Deixem a l'esquerra la senda que porta a la Bassa del Mig i seguint unes marques blaves pugem cap a la pista on, just uns metres abans d'arribar, girem a l'esquerra per baixar cap a les hortes de Castro.

Passem per les hortes que queden baix de l'antic despoblat de Castro, ara només uns corrals assolats, que va desaparèixer arran de l'expulsió dels moriscos.

Hortes.

Continuem per la vora de la basseta del Mig  fins que deixant enrere les hortes allà on el barranc s'estreta i fa impossible el cultiu, seguim per la senda que s'arrapa a la muntanya, sempre per la dreta del barranc, fins que acabem baixant novament al llit del barranc on retrobem el paisatge construït dels bancals, basses i sèquies que han fet possible el poblament i la vida d'Alfondeguilla fins fa pocs decennis.

Camí empedrat a l'escoladora.

Ja estem prop  del final de la ruta, només ens cal fer una trossada llarga pel barranc on el camí ha desaparegut degut a les riuades per arribar finalment a la fonteta dels Xops on hem començat l'excursió.

És una excursió curta, molt agradable i recomanable per a tots aquells que no estan habituats a caminar per la muntanya o per a fer-la amb xiquets.

Mapa de la ruta:

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací més tracks que comparteixen part del traçat:

alfondeguilla - castro més informació ací
alfondeguilla - castro - cantallops
alfondeguilla - pipa - penya migdia
la vall - alfondeguilla
castro - arquet - penyes de carlos
fondeguilla - arquet - castro
alfondeguilla - penya migdia
alfondeguilla - aigualit - penyalba - penya migdia
la vall - pipa - alfondeguilla - la vall

Més informació:

• Vilalta Fonfria, Elsa Toponimia dels pobles Valencians: Alfondeguilla AVL, València, 2006 accessible a la web.
• Peñarroja Torrejón, Leopoldo Moriscos y repobladores en el reino de Valencia: la Vall d'Uxó 1525-1625 , Ed. del Cenia al Segura, València, 1984

DE LA FUENTE DE LA CALZADA A LA PEÑA CULLERA

Hui hem tornat a passar pel Barranco Malo i el del Agua Negra. Després de les pluges del novembre ja vam estar i donava goig vore còrrer l'aigua, després de tres mesos molt secs només hem trobat algunes basses gelades i poc més. Com que Jordi vol fer la ruta dels dos barrancs amb uns amics allí que ens n'hem anat, descartant les altres propostes del dia, però hem fet la ruta un poc més interessant pujant al Cullera.

Hem eixit de la Fuente de la Calzada amb fred i gel per les ombries. De fet part de la carretera d'Algimia estava coberta de gel i era perillós passar-hi.

Rosada als Corrales de la Calzada.

Així que no ens hem entretingut i hem començat a pujar cap als corrals de la Calzada per a baixar al barranco del Agua Negra. Calia anar amb compte per què les zones més ombries estaven ben blanques de la rosada.

Camino del Barranco Malo.

Ens hem desviat per pujar pel barranco Malo per pujar cap a Juan Vicente. A la nostra dreta està el magnífic carrascar del Barranco Malo que a la seua part més alta presenta els (possiblement) millors exemplars de carrasca de tota la serra.
Deixem enrere el carrascar a l'altura del Rincón de Onsuna on estan netejant tota la muntanya.

Trituradora.

Amb una trituradora estan desfent la remulla per a què servisca d'adob natural i el brancam i troncs menuts estan amuntonats per a carregar.

Bosc net de sotabosc al Rincón de Onsuna.

Continuem per la pista remuntant el barranc, ara net de matollar a banda i banda fins arribar a la pista de Almedíjar on girem a la dreta pujant un poc i desviant-nos per una vella senda que abans estava mig perduda entre les brugueres i que ara no es distingeix tampoc molt bé de tan net com està el sotabosc.
Fiquem algunes fites a l'entrada de la senda i un poc més avant. De tota manera la senda es dirigeix a un Collado de la Era de Valera a l'esquerra del Alto de Juan Vicente (que està darrere el corral de Juan Vicente, ara ben visible a la vora de la pista).
Des del coll hem de seguir tota la carena que parteix les aigües de la rambla del Baladrar i la d'Almedíjar, deixant a la dreta la Villanova i la capçalera del barranco Medio i a l'esquerra les ombries que cauen al barranco del Agua Negra.
Per un senderol que es perd i torna a aparèixer, pugem cap al cim de llevant. La senda està enfitada però alguna que altra vegada la perdem, de tota manera cal anar sempre prop de la carena, on la roca no deixa crèixer la vegetació.
Arribem al primer cim i continuem crestejant. Es tracta d'una crestera de rodeno amb molt poca vegetació que recorda alguns paisatges d'alta muntanya encara que només estem a 900 metres d'altura.

Cresta prop del Collado de los Erizos.

Trobem alguns coixinets de monja.  És l'únic lloc d'espadà on n'hem vist, encara que són poc abundants. (segons Pellicer a Bona part de la Marina se l'anomena cadireta de pastor perquè realment s'asentaven damunt després d'enrotllar-li una manta). Deu de ser aquesta part on es troba el Collado de los Erizos però no sabria dir quin de tots els colladets que passem deu ser.

Coixinets de monja (erizos).

Baixem a un colladet  i tornem a pujar deixant a l'esquerra la Ombría de Villar, on comença el magnífic bosc mixte de pinar i surera de darrere de la font de la Parra.
La senda va buscant el millor pas a la dreta. l'esquerra i per dalt la carena. En alguns llocs els esbarzers i argilagues la tapen un poc, però la poca molla del terreny fa que siguen baixets i no cresquen prou per arribar a tancar-la, sobretot si passa prou gent.
Passem un nou collet obert al rocam roig que domina aquesta part, deixant a l'esquerra la penya on conflueixen els termes d'Aín, Almedíjar i Algimia (segons la publicació de l'AVL sembla que és ací on cal situar el Collado de los Erizos, però no se'n veu cap) i la rodegem pel migdia per enllaçar finalment amb la senda que des del Collado de Torres (en Aín, de Aín a Algimia) entra a la Peña Cullera.

Carena de rodeno al límit dels termes.

Trobem ací uns senderistes que baixen de la Peña on han pujat per la senda que puja per la Piedra Cullera i s'interessen pel camí per on venim però finalment decideixen tornar a Almedíjar pel Barranco de Almanzor, seguint la pista de la Ibola i el vell camí d'Almedíjar a Aín.
Nosaltres ens arrimem al cim de la Peña Cullera per a disfrutar de les vistes i descansar un poc.

Cim de la Peña Cullera.

Refem el camí d'accés a la Peña, deixant a l'esquerra el camí del Collado de los Erizos i a la dreta el barranc de la Reflexió i baixem cap al Collado de Torres que separa els termes d'Aín i Algimia i per on passava antigament la senda de la Ibola cap a la fuente de la Calzada.
Deixem ací la senda i girem a ponent per un vell bancal d'ametlers que travessem baixant cap a un reguer, que seguirem, ara per dins ara per fora, fins arribar a un sender que baixa a la font de la Parra.

Baixada pel reguer de la font de la Parra.

Este darrer tros no seguim cap senda nova ni vella, però seguint el reguer es pot passar bé, fins i tot en pantaló curt i sense punxar-se, això sí, cal anar amb conte de buscar el millor pas de baixada i mirar bé on es fiquen els peus per no esvarar.
Anem quasi tota l'estona per la dreta on el rodeno aflora en superfície deixant trossos lliures de vegetació entre clapes de carrasques, la banda de l'esquerra, més ombria, està totalment coberta de pins i sureres amb un abundant sotabosc de brugueres.

Arribem finalment, i després de travessar un tros de bosc més madur però amb poc de sotabosc, a un sender que seguim a la dreta per a baixar a la font de la Parra.
Vora la font de la Parra hi ha una gran placa de gel just a la pista que travessem amb cura per seguir la pista d'Almedíjar buscant el camí del Agua Negra.
Baixem al barranc i continuem per ell comprovant que d'aigua hi ha ben poca. Fins i tot el gel que s'ha format a algunes basses està ara per damunt del nivell de l'aigua, que ha baixat prou.

Gel al Barranco del Agua Negra.

Seguim barranc avall  passant sota els Cinglos del Agua Negra fins a retrobar l'encreuament del camí del Barranco Malo i refem el camí d'anada per l'Agua Negra baixant fins la carretera per retornar a la font.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Mapa de la ruta:

ICV 1:10.000 modificat.

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

ain - espadà - ft parra - ibola
almedijar - pedra cullera - almedijar
ibola - pedra cullera - ibola
ibola - cullera - mosquera - aín
barranco malo - la rodana - el agua negra crònica ací
ft calçada - ft parra - pic espadà
informació detallada ací.
ft calçada - pic espadà
algimia - espadà - alcudia
almedijar - peñarroy - juan vicente
ft calzada - espadà - nevera
el agua negra - cullera - bco malo
Ací teniu el recorregut del Agua Negra i la Cueva del Estuco per a xiquets.


Més informació:

• Garcia Osuna, Antoni Toponímia dels pobles valencians: Algimia de Almonacid AVL, València 2010 accessible a la web.
• Cebrián, Rafael Montañas Valencianas VII: Sierra Espadán. CEV, València, 1999
• Pellicer, Joan Costumari botànic [3] Ed. del Bullent, Picanya, 2004
• Terrasit i visor cartoweb.

BASSA D'ANDRIÀ AL TOSSAL DE SUBARRA

Hui em fet una volta curta per una zona on feia anys que no anava. Hem pujat al tossal de Subarra des de la bassa d'Andrià, just a la vora del pinar de Don Valls.
La darrera vegada que havíem estat per allí es tractava d'una zona de matolls amb un gran pinar de repoblació molt tranquila i allunyada de la carretera. Ara la nova carretera de Torreblanca (i d'accés a l'aeroport) passa just a la vora i el soroll dels camions trenca la tranquilitat. El soroll dels avions de l'aeroport (a tocar) també afectarà ... si es que algun dia hi ha avions.
Tot i això és una zona recomanable inclosa dins la ZEPA Planiols - Benasques (i tot i així amb un aeroport que la divideix en dos i ha ocupat i destruït uns quants boscos públics).

Per arribar al punt d'inici cal agafar la carretera de Benlloc cap a Torreblanca i a les rotondes d'accés a la nova carretera seguir el camí de servei de la mateixa cap a la font de Subarra (és l'accés més curt).

La bassa d'Andrià gelada.

Des de la Bassa d'Andrià seguim el camí vell de Torreblanca o camí de Subarra cap a l'est, deixant a l'esquerra el pinar de Don Valls de propietat particular i  a la dreta el pla de Benasques cobert d'un espès matollar mediterrani de coscoll, romer, argilaga i llentiscle.
Al poc d'eixir travessem l'assegador de Don Valls que ve del Pla de Benasques i travessa el pinar cap a la Vilanova. Abans el traçat era ben recte però ara fa una gran volta per a sortejar l'aerotort.
Continuem recte deixant a l'esquerra un camí que va cap al mas de Rufo, just a l'acabar el pinar i ja trobem davant nostre el tossal de Subarra on hem de pujar.

Camí de Subarra, al fons el tossal de Subarra.

Deixem una altra desviació al mas de la Pedrafita on es troba una curiosa pedra que alguns autors consideren una fita d'origen romà i, deixant a l'esquerra el mas de Castell girem per un camí encementat a la dreta que ens pujarà al tossal passant pels Vilarets.
El camí deixa a l'esquerra els pinars de repoblació que creixen a bona part del tossal i a l'esquerra els matollars, més espesos i clapejats de carrasques, que cobreixen la major part de la zona.
Passem per la banda de dalt dels Vilarets i enfilem un tros de pujada passant per la vora d'una bassa d'incendis.

Bassa d'incendis dalt dels Vilarets, mirant cap a Penyagolosa.

Per ací passava antigament el Pas de la Fusta que unia les terres baixes del prat amb les pastures de l'Aragó i per on es baixava la fusta de Penyagolosa cap a la mar. El pas puja al recte cap al tossal i baixa per l'altra banda però hui en dia està totalment impracticable.
Continuem pujant entrant ja de ple al pinar. Les vistes milloren conforme anem pujant. Als nostres peus l'aerotort, darrere el pla de les llacunes on ja només hi ha aigua quan plou molt i al fons la Serra d'en Galceran per la banda nord. Cap a ponent el pla de Cabanes s'estén confonent-se amb el pla de les Useres i cap al sud el pla arriba fins a la serra de les Santes.
Fem un tros més de pujada i assolim l'ample llom del tossal. Girem a l'esquerra descartant un camí que a la dreta segueix per un tallafocs i pugem els últims trams fins al vèrtex.

Vèrtex geodèsic del tossal de Subarra.

El vèrtex geodèsic no té bona visibilitat, els pins i el fet d'estar situat enmig de l'ample cim fan que no es veja res cap a ponent ni llevant i poc cap al nord i sud.
Ara bé, des de la casa forestal annexa les vistes són magnífiques cap a la banda de mar. Distingim perfectament la Serra d'Irta, Capicorb, el prat de Cabanes, Marina d'or (o d'horror) i la serra d'Orpesa.

Mirant cap a llevant.

Descansem al carasol de la part davantera de la casa forestal i aprofitem per fer un mos (sobretot els xiquets) i mirar de trobar un camí de baixada diferent del de pujada.
Sobre el paper pels tallafocs que travessen el tossal es pot baixar però el paper és molt sofrit i cal assegurar-se'n.

Tallafocs de baixada als Camaleons.

Al final trobem que pel tallafocs que mou cap al nord i que baixa recte cap al camí de Subarra. Fa poc que l'han netejat i s'hi passa bé. Fins i tot es fa estrany no trobar senyals del pas de bicicletes doncs és una d'eixes baixades aptes per a les btt i més tenint en conte que la pujada és tota per pista bona.
Arribem al camí i el seguim a l'esquerra de retorn. Per la vora del camí i paral·lel al mateix hi ha una senda que passa pels pinets i al final torna a eixir al camí . Com que tenim pressa seguim la pista.
A la dreta deixem un fondal on trobem alguns bancals encara treballats i la majoria erms. Segons els mapes es tracta dels Camaleons, curiós nom.

Mas de Castells voltat de carrasques.

A la banda esquerra seguim portant el pinar de repoblació de pi blanc, mentre que a la dreta apareixen grupets de carrasques, alguns més espesos, que fan el paisatge variat i no tan monòton.
Arribem al cap de poc al punt on ens havíem desviat per a pujar al tossal i refem els nostres passos fins al cotxe.

Pinar de repoblació de Don Valls.

Abans d'arribar no ens estem de fer caminar un tros pel mig del pinar de repoblació. Es fa estrany caminar enmig d'un pinar on els pins es troben perfectament alineats.
Arribem per fi a la bassa d'Andrià finalitzant una ruta curta però que ens ha fet vore les moltes possibilitats, sobretot per a dies freds d'hivern (per a l'estiu hi ha poca ombra) de les serres prelitorals.

Ací està el track de la ruta:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Terrasit i visor web de la Generalitat.
• Ajuntament de Benlloc
• Muñoz Badia, Ricardo El Maestrazgo, l'Alcalaten, ducado de Villahermosa. Ed. Antinea, Vinarós, 1996

ESLIDA A LA COSTERA I RETORN PER LA MINA LOS SEJAS

Hui em fet una nova ruta seguint el magnífic mapa del Tossal Cartografies del terme municipal de Chóvar. Volíem conèixer algunes de les sendes poc definides que hi apareixen amb la dificultat que això comporta.
Hem eixit pronte d'Eslida amb una temperatura més que baixa, però no hem sigut tan matiners com els venedors del mercat que ja estava parat, tot i el fred, i d'algunes dones que anaven a comprar.
Hem eixit seguint el GR-36 per l'Horta Alfeig, deixant-lo després per travessar el barranc de Castro i enllaçar amb el PR-CV-384 que passa per la Solana del barranc de Castro que hem abandonat just a l'arribar a la pista de Costera, on hem seguit recte per una senda menys definida, tot i que al mapa encara està assenyalada com senda clara.
Hem seguit pujant pel pinar que entapissa els vessants de la Costera passant per la vora d'unes carboneres i per sota d'una pedrera, fins que el sender, ja més tapat, gira al nord per fer la volta a la Costera. L'hem abandonat ací per seguir un sender "poc definit" (segons el mapa) i (quasi) perdut que puja seguint un rellomet cap a una de les puntes de la Costera.
Al principi la senda s'intueix un poc, després es perd i al final hem pujat per unes penyes fins el cim.

Passos on toca ficar les mans.

Tram de pujada final.

A l'arribar al cim ens esperen les restes de les fortificacions de la guerra. El lloc és estratègic, Eslida es troba als nostres peus cap a ponent i Artana queda a llevant separada de la Plana per les Penyes Altes.

Cim de la Costera.

Hem descansat i hem baixat un poc per enllaçar amb el SL-CV-101 que puja de la font dels Llops, seguint-lo per la carena fins arribar a l'enllaça amb el GR-36 que hem agafat de baixada cap al coll Roig.
Comparat amb la pujada anterior estes sendes se'ns han fet còmodes i fàcils.
Hem passat el coll i hem seguit el PR-CV-138 que puja seguint la ratlla de termes d'Eslida i Alfondeguilla fins el coll de la Malladeta.
Com que no sabíem encara com estarien les sendes que ens quedaven hem optat per la versió curta, seguint la pista a ponent cap al Pinar dels Vidals on, hem abandonat la pista per baixar per la senda cap al Collado de Nariz on l'hem tornada a trobar.

Collado de Nariz.

Ací hem buscat la senda a la mina de los Sejas que fa la volta al Sastre (a Chóvar o Terraguan com s'anomena a Eslida). Per sort hi ha una fita de pedres que marca l'entrada d'una senda que no mereix massa confiança.
Comencem a caminar i ens trobem que, tot i que un poc bruta, es pot passar bé per un vell camí de ferradura molt ben traçat i que al seu temps degué ser ample i còmode.
Passem un parell de pedreres i ens trobem alguns trossos que es van netejar fa alguns anys. Alguns altres estan molt tapats. Per sort són els brucs i no les argelagues el que domina així que no ens punxem massa.

El pitjor tros de la senda.

Només hi ha un tros, no molt llarg, on el pas es fa difícil doncs la vegetació ha tapat el camí, que tot i així és evident. Després de passar-lo la cosa millora i al girar unes penyes ens trobem amb les escombreres de la Mina de los Sejas (o Cejas) al peu del forat de la mina. No és recomanable entrar ni arrimar-se doncs es nota que hi ha hagut solsides fa poc.

Mina los Cejas.

Continuem camí per un tros on la vegetació es recupera després de l'incendi de l'hivern del 2003 i les sureres encara tenen les marques recents del foc.

Surera cremada però viva.

La senda continua a nivell, sense grans pujades ni baixades, recorrent la capçalera del barranc que baixa del coll d'Eslida i just davant nostre es troba la caseta del Negre i la senda que baixa per la Rocha de las Minas (vegeu crònica ací).

Solana del Sastre.

Arribem finalment al port. L'ajuntament de Chóvar ha posat unes paletes verdes amb la marca SL i la distància a diferents llocs. Esperem que es conserven.
Nosaltres seguim per la carretera baixant cap a Eslida vora mig quilòmetre. En eixe punt l'abandonem per seguir unes traces de senda que baixen per recurtar. La veritat és que gràcies a portar el mapa dins el gps que l'hem trobada doncs no es veu la senda per cap lloc.
Baixem uns metres i abans d'arribar a un barranquet ens trobem la senda perpendicular a la nostra marxa. La seguim a la dreta.
Aquest és el camí que seguien els caminants per anar de Chóvar a Eslida a peu, pujant per la Rocha de las Minas i baixant per aquesta senda que s'agarrava poc després del Port. Parlant amb Òscar Arnau, l'autor del mapa de Chóvar em va comentar que havia mirat de passar per poder-la cartografiar però estava impossible i veient les velles sendes que ha cartografiat, moltes d'elles poc més que  perdudes no vull ni imaginar-me com estarà.

Camí de Terraguan.

La senda que seguim està en molt bones condicions i neta. Arriba a la carretera però, just uns metres abans, n'agafem una altra a la dreta per anar a buscar amb el camí de la Malladeta que baixa del collado de Nariz a  la font de Matilde.
Travessem la carretera i seguim ja per camí conegut fins a la font de Matilde on, abans d'arribar, enllacem de nou amb el PR-CV-384 (les fonts d'Eslida) fins la font, i des d'aquesta pel camí d'Alfondeguilla tornem a entrar a Eslida.

Al final ens ha eixit una ruta curta però entretinguda i més aventurera del que pot semblar a l'anar seguint sempre senders que ja eixen al mapa, això sí, no apta per a tots els públics.

Ací vos deixe la dificultat segons el MIDE:

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

i ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

eslida - puntal - terraguan
sl-101
font de matilde - solana de la costera - ombria de castro
volta fonts d'eslida
eslida - xovar - eslida
font matilde - nevera - font matilde
eslida - castro més informació ací
font matilde - coll roig - castro
eslida terraguan per tres creus i font de matilde
santa cristina - nevera de castro
artana - coll roig - font de marc - mines
eslida - artana - la costera
eslida - costera - barranc de castro
eslida - castro per nevera i terraguan

Mapa de la ruta:

Més informació:

• Fullet informatiu dels senders d'Eslida (accessible a la web)
• Arnau Juan, Òscar Chóvar: mapa y guía excursionista ed. Ayuntamiento de Chóvar, 2011 (accessible a la web)

2 MILS D'ESPADÀ: ESPADÀ I RÀPITA

Un any més, i ja en van set (huit si contem els 4 mils) s'ha fet la clàssica travessa dels 5 mils d'Espadà.
La idea va nàixer l'any 2004 quan Jose Manuel Belaire va proposar als companys del Centre Excursionista de Vila-real fer els 3 mils d'Espadà: Espadà, Ràpita i Pinar. La idea era bona i el títol de la marxa millor, així que vam començar a buscar la millor manera de fer-ho.
El primer que vam fer va ser buscar quants mils tenia la Serra d'Espadà i ací va vindre la primera dificultat. Fins a on arriba la Serra? Tradicionalment es considera el Collado Arenillas el punt de separació de la Serra d'Espadà i la serra de Pina. Estructuralment és tot un mateix bloc que acaba al límit de Terol, quan la serra de Pina deixa pas a les llomes de San Agustín. El parc natural però acaba abans doncs no inclou la plataforma que s'estén des del Mas de San Juan a l'Alto de las Palomas.
Descartant arribar a Pina el cim més alt de la Serra és el Alto de las Palomas amb 1155 metres, tot i que alguns autors consideren aquesta part fora de la Serra d'Espadà i formant part de la Sierra Espina.
Si agafem només la superfície del parc natural el nombre de mils es redueix i en trobem nou. Vam descartar els tres de Higueras (cerro Elvira, Puntal Redondo i un tercer mil del qual en desconec el nom) per massa lluny, i vam eliminar el Picaio (mal anomenat Gurugú) d'Aín per considerar-lo un pic menor del Pic d'Espadà, i així va ser que ens en van quedar cinc.
Una vegada triats els pics calia buscar la ruta. Vam mirar de fer-la el més curta possible i, descartant eixir d'Aín, vam decidir eixir d'Alcudia per a pujar al pic d'Espadà i acabar a Torralba. Al revés el desnivell era menor, però com era per a valents.
El primer any vam fer només 4 mils doncs no vam trobar una manera de passar de la Lastra al Pinar, així que vam passar pels quatre camins del Xinquer per a baixar al Prao de Villamalur pel Fargueral.

Eixida dels 4 mils d'Espadà el 2005.

L'any següent vam fer per primera vegada els 5 mils després de trobar un baixador (no senda) de la Lastra a  la pista de Matet a Villamalur i de netejar el tros del camí vell de Villamalur a Matet que puja d'ací al Catalan i que estava poc més que impracticable.

Arribada a Torralba de la primera edició dels 5mils d'Espadà el 2006.

De tot això ja en fa set anys i l'itinerari no s'ha canviat. Només ho ha fet l'hora d'eixida (de les 9 a les 7 i mitja) d'Alcudia per tal d'arribar més pronte i de dia a Torralba, ni l'organització: cadascú és responsable de si mateix, del seu menjar i aigua i només s'apunta la gent per tal de mirar quants cotxes calen per a pujar a Alcudia i baixar de Torralba.
Així que enguany, com tots els anys pel febrer, calia matinar el dissabte per anar als 5 mils.
Vint-i-tres persones estàvem a la llista i al final en vam ser vint-i-quatre els que vam moure des d'Alcudia cap al Pic d'Espadà vora les huit del matí. El dia, molt fred i ventós no pintava massa bé però el vent només ens va fer patir en moments puntuals i menys del que esperàvem.

Eixida del sol per darrere de l'Espadà.

Pujant cap al Pic d'Espadà va acabar d'eixir el sol. La primera pujada, des d'Alcudia, és la més llarga i pesada de tota la jornada i cal agafar-la amb calma així que a l'arribar a la senda que recorre la cresta i girar cap al pic jo, que anava l'últim, em vaig trobar als primers que baixaven del Pic on habitualment ens reunim per fer la foto de grup. Vam quedar de trobar-nos a un bon recer per esmorzar o, com a molt tard, a la Ràpita.

Vaig anar trobant la resta dels vint-i-tres membres de l'excursió al llarg de la pujada, mentre baixaven. Dalt estava Victor fent recompte i va ser ell qui em va fer la foto del cim, només el moment de la foto perquè el vent no convidava a quedar-se.

Cim de l'Espadà.

En la baixada vam anar trobant altra gent fent un grupet que vam baixar junts, xerrant, fins la Nevera d'Algimia.

Arribant al coll de la Nevera.

Allí es van aturar alguns companys un poc mentre jo continuava camí cap a las Dos Teticas.

Coronant la "tetica".

Davant, però lluny, anava un nombrós grup de gent que poc a poc, com sempre passa en les pujades llargues i dures, es va anar estirant i trencant. A meitat pujada de la Ràpita en vaig trobar els darrers, a qui les dos llargues pujades començaven a passar-los factura, i quasi junts vam arribar al cim.

Esmorzant al sol. Els primers són un grup que vam trobar dalt amb botella de cacique inclosa.

Al carasol i a recer de l'aire estaven ja esmorzant tots els qui havien arribat ja així que calia donar-se pressa.

Se'n van els valents que completen la circular.

Qui més pressa es van donar van ser Ramón i el seu amic d'Eslida que, per segon any consecutiu, van completar la circular dels 5mils. Així que abans i tot de la foto de grup van moure per arribar prompte a Torralba. La ruta per a ells no acabava allí sinó que encara els quedaven 15 km més per tornar a Alcudia seguint el GR-36 (una marató en total). Com l'any anterior, ningú es va fer l'ànim d'acompanyar-los, i això que entre els que anàvem hi ha uns quants especialistes en carreres de muntanya.

Café i copa per entrar en calor.

Foto de grup a la Ràpita.

Després de la foto de grup vam encetar la baixada al coll de Villamalur on ens vam despedir de la resta del grup. Jo, per raons familiars havia d'estar a dinar a casa i Pascual i Jordi no estaven segurs d'acabar la ruta així que els tres vam deixar els valents que continuaven cap a la Lastra, agafant el camí vell d'Algimia a Villamalur fins els quatre camins (els quatre camins que s'encreuen a dalt del Xinquer són el d'Alcudia a Matet i d'Algimia a Villamalur).
Vam baixar per la banda de la Solana, passant per la font de la Solana fins al final de la pista on vam deixar les marques de PR (sense catalogar) que ens havien acompanyat des de l'inici de la ruta (i que pugen a Pedralba per la font del Corral) per seguir recte per una senda que passa per la vora del castell del Xinquer.

Senda del castell de Xinquer.

Després de passar per la vora del castell arribem al Xinquer, que hem de travessar per agafar la pista que ens conduirà de retorn a Alcudia.

Despoblat de Xinquer.

A l'arribar a los Olivares, on la vall s'obri i els olivars, com bé diu el topònim, es fan els amos del paisatge, abandonem la pista per seguir el vell camí que, per la vora d'un olivar va a buscar el barranc del Xinquer (ací ja Riu de Veo) per on arribem a la font de San Pedro, enllaçant amb el GR-36 i completant la ruta.

Baixant a los Olivares.

No hem pogut fer els 5mils però almenys n'hem fet 2mils quedant-nos amb ganes de completar la ruta l'any que ve, quan si tot va bé ens retrobarem a les 7 i mitja del matí d'un dissabte de febrer per tornar a fer els 5 mils d'Espadà.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Vos penge el track complet amb la tornada inclosa (per a valents):

Powered by Wikiloc

encara que jo no la classificaria com a "fàcil".

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

4 camins - campana - 4 camins
alcudia - xinquer - campana
alcudia - 4 camins
pedralba - la rapita - pedralba
sueras - 4 camins - sueras
alcudia - xinquer - campana més informació ací.
alcudia - espada - rapita - xinquer
fonts de castro - 4 camins més informació d'esta ruta ací.
alcudia - cueva el toro
5mils espadà 2012
4mils d'espadà
alcudia - picaio - espadà
alcudia - xinquer - calera
ain - espadà - font parra - ibola
nevera - ràpita (amb raquetes)
nevera - ràpita informació detallada ací
ft calçada - ft parra - pic espadà informació detallada ací.
ft calçada - pic espadà
algimia - espadà - alcudia
ft calzada - espadà - nevera
algimia - matet - algimia
algimia - la lastra informació detallada ací
volta pel xinquer més informació ací
4camins - rapita
betxí - pic d'espadà
vila-real - espadà 2010
GR-36 montanejos - alcudia

Més informació:

• Garcia Osuna, Antoni Toponímia dels pobles valencians, Algimia de Almonacid, Ed. AVL, València, 2010 accessible a la web.