A LES SANTES PER LES MASMUDELLES.

Anant a Cabanes per la carretera de Saragossa criden l'atenció unes penyes de rodeno roig que queden a la dreta just a l'altura del coll de Cabanes. Fa anys vam mirar de fer una ruta per allí, anant així des de la Pobla a les Santes per les Masmudelles, nom com es coneix tota la zona, però l'any passat Tiocanya hi va estar i va fer una magnífica crònica que ens va deixar amb ganes de recórrer-les millor.
Així que buscant altres tracks per wikiloc vaig trobar un track de geo-joshua que enllaçava les parts altes buscant geocaches i els dos tracks van passar al gps per a fer-los quan vinguera bé (com tants altres). El temps ha passat i hui ha sigut el dia que hem pogut fer la travessa de les Masmudelles.
Després de llegir els comentaris anàvem preparats per a acabar més arrapats que un axiamo però al final no ha estat per a tant i és que les sendes, si bé no estan netes, són transitables fins i tot amb pantaló curt (la gran majoria). Ens ha sorprès també trobar molts senderols que es creuaven al nostre camí i que de ben segur permeten fer moltes combinacions.

Comencem la ruta eixint de la moderna autovia que ha substituït l'antiga carretera general de Saragossa just en una eixida a la vora del coll de Cabanes. Com que no podem deixar el cotxe a l'est ens toca deixar-lo a l'oest i anar a buscar un lloc per a passar a l'altra banda de l'autovia.

Buscant el pas de l'autovia. Al fons la Masmudella.

Passem per sota de l'autovia, per un pas que permet el pas dels peatons, bicicletes i els cotxes baixets i agafem la via de servei de l'autovia per on compartim camí amb algunes bicicletes.
El tram que fem és ben avorrit, per la vora de l'autovia direcció a la Pobla fins al coll de Cabanes, però ens permet tindre una bona panoràmica de les Masmudelles, separades pel barranc de la Querala, per on esperem pujar.
Al coll de Cabanes deixem l'asfalt i comença el tram interessant. Seguim una vella senda, no massa neta però molt clara que s'endinsa al pinar de pi rodeno amb un dens sotabosc de bruc i que faldeja les Masmudelles per dalt del barranc de la Querala.
El camí és molt ample i en altres temps degué ser un camí important, ara està poc xafada però encara trobem traces del pas d'alguna persona (i moltes traces del pas dels porcs senglars).

Camí vell.

Arribats a l'altura del Toll de la Querala, que queda a l'esquerra i no veiem hi ha una bifurcació de camins. Nosaltres seguim per la dreta perquè a l'esquerra faríem cap al camí de les Masmudelles, que corre per l'altra banda del barranc, i per on pensem baixar.
El camí ací ha esdevingut un reguer, totalment desfet per l'aigua tot i què segueix sent clar i, evidentment, més net de vegetació i puja recte a buscar un collet.

Camí erosionat per l'aigua.

El paisatge és magnífic, envoltats de pinar i sota les penyes de rodeno, segurament un dels racons més ben conservats del Desert de les Palmes (per esta banda anomenat Serra de les Santes)
Al collet seguim a l'esquerra per la senda que continua pujant sota el pinar. Hi ha una senda, no tan fressada, que traspon i baixa cap al Pla de la Pitja, ocupat en part per l'urbanització de la Marmudella.
El camí puja fins assolir un nou colladet, menys evident on el rodeno deixa pas a la calcària i el pi rodeno al pi blanc acompanyat de coscoll, llentiscle, romer i argelaga.

Pinar sobre terreny calar.

A partir d'ací el camí es fa perdedor i no hi ha cap traça clara així que tirem de gps fins assolir la fita que marca la divisòria dels termes de Cabanes i la Pobla. Just ací hi ha el geocache nº6 de la circular de la Marmudella i deixem constància del nostre pas.

Fita de terme i geocache.

Els tracks que tenim des d'ací retornen al coll per on es passa de la Masmudella a les Santes, nosaltres però decidim provar sort per la Lloma i mirar de baixar al Collet (de la Pobla a les Santes).

Passant la Lloma.

Ens perdem un poc per la Lloma, sobretot al punt on hem de travessar una ampla faixa enfonsada i coberta d'un espès pinar. De l'altra banda trobem una fita i continuem, sense senda evident, pujant al cormo de la Lloma des d'on ja veiem davant nostre el Desert de les Palmes on destaquen les antenes del Bartolo.

El Bartolo des de la Lloma de la Masmudella.

Travessem la Lloma seguint el senderol més fressat i baixem per ell cap al Collet per les Costeres.
El camí a vegades més net i altres més tapat sembla prou fressat i no només pel pas de senglars sinó també de persones així que ens dona prou confiança. A més de tant en tant es veuen senyals que es tracta d'un antic camí de tota manera la partida fa honor al nom de les Costeres i la pendent és pronunciada tot i que el bon traçat del camí la suavitza molt.

Inici de la baixada cap al Collet.

Arribem a un encreuament de senders i seguim recte. La senda està prou tapada, pot ser la part més bruta del recorregut, però la direcció és la que ens convé i sembla que es tracta d'un vell camí. Per sort la part més tapada és curta i de seguida el sotabosc es fa més clar.

Camí vell baixant les Costeres.

Quan la calcària deixa pas a les pissarres ja estem ben aprop del Collet, on arribem poc després i on enllacem amb el PR-CV-422. Hem arribat ja a terreny conegut i només ens resta fer cap a les Santes i retornar pel camí de les Masmudelles.
Pel collet passa el camí de les Santes a la Pobla, asfaltat cap a la Pobla i de terra a les Santes. Nosaltres no el seguim sinó que agafem la variant que passa per les faldes de la serra a buscar el naixement dels Pardos (just a sota del Racó dels Pardos) abalisada amb les marques de PR i amb la ruta roja del parc natural.

El Collet (i la Lloma al fons).

Deixem recte la senda de l'Ermita, que puja directament a l'ermita de Sant Miquel, patró de la Pobla, i on va viure Fra Bartolo (d'on li ve el nom actual). En aquesta senda abans hi havia un rètol cap al Bartolo posat per l'Associació Cultural "La Balaguera" de la Pobla (que va recuperar la senda) i per aquesta raó és coneguda (erròniament) com a senda de la Balaguera, tot i que la Balaguera és un tossal situat de l'altra banda del terme de la Pobla.
Passem a sota d'un bosquet d'alborcers, el més gran del desert i, segurament, de tot el nord del país i aprofitem per tastar els alborços que encara queden a l'arbre.

La senda, planera neta i de bon peany, aboca a una revolta de la pista de les Santes o camí de la Senyora (doncs puja a la Senyora), just després de passar el Naixement dels Pardos, a sota del Racó dels Pardos voltat per cingles rojos.

Pista a les Santes.

Continuem pista avall cap a les Santes travessant el Pinar Fosc per la vessant dreta del barranc de les Santes quan una penya a l'esquerra de la pista ens crida l'atenció. En ella es veuen uns quants anells de liesengang una formació comuna en algunes parts del rodeno de Albarracín però que no havíem vist mai al rodeno del Desert ni d'Espadà.

Anell de Liesengang.

Arribem finalment a l'ermita de les Santes, erigida a Santa Àgueda i Santa Llúcia però ara dedicada a la Mare de Déu del bon succés, més coneguda com a Mare de Déu de les Santes i patrona de Cabanes.

Ermita de les Santes.

Just darrere de l'ermitori i hospederia mou el camí que hem de seguir. El camí original però està tallat a causa dels pins caiguts i dels esbarzers així que hem de fer un recte per a trobar-lo i continuar pel camí bo que remunta el Cara-sol de les Santes.

Senda pel Cara-sol de les Santes.

El camí remunta pel cara-sol cobert per un espès pinar de pi blanc sobre les calcàries que es troben just damunt les pissarres que trobem a les Santes. Passa pel mas de Pauler, amb un gran corral a la vora, i continua fins un coll on arriba el camí de les Masmudelles, ara pista en mal estat.

Des d'ací continuem ja en baixada cap al pla, passant per una serie de masets: el de Santamaria, de Centet, de Xupeno, en un terreny més obert i no cobert de pinar com la majoria dels tossals dels voltants.

Baixant pels masos.

Deixem a l'esquerra el barranc de la Querala, i de l'altra banda el camí per on hem pujat fins que, arribats a un collet que separa un cormet, girem a la dreta i canviem de vessant. Just ací mou un sender enfitat que (segurament) fa cap al camí d'anada dalt el toll de la Querala.
Deixem a la dreta en un fondal el pou de la Berena, que no veiem, i enfilem la baixada recte cap al pla.

Collint els últims alborços del dia.

Arribem al camí dels Poblatins just on el pinar ha deixat pas definitivament a l'olivar i l'ametlar, i girem a l'esquerra per a buscar la caseta de Senseganyes on eixim altra vegada a la vora de l'autovia.
Ja només ens queda refer el camí d'anada per la vora de l'autovia i passant per sota per retornar al punt d'inici.

Vora l'autovia.

Però la ruta encara ens guarda un parell de sorpreses. L'una és una rapinyaire que s'està per la vora de l'autovia talaiant des de les paletes de la carretera per caçar alguna presa i l'altra és una gran carrasca, just a la vora del barranc de la Querala, i que se'ns ha passat a l'anada.

Carrasca monumental.

De tornada toca fer una parada a visitar la Pobla, i algun dels seus bars i, mira tu quina casualitat! allí ens trobem uns companys del Centre Excursionista de Vila-real que estan revisant la primera etapa del Camí de Sant Jaume per Castelló, nova proposta per a l'any vinent del centre.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la pobla - tossal de la cova - marmudelles - les santes
la pobla - coll de la mola - les santes més informacíó ací.
volta a les Santes
el collet - coll de la Mola - senda dels senglars
el collet - bartolo - les calçades
convent - bartolo - les santes

Més informació:

• Els camins del desert
• Parc natural del desert de les Palmes
• Berig nº 9 Revista de l'Espeleo Club Castelló es pot consultar ací.

RAQUETES AL MONEGRO

Este cap de setmana teníem prevista a la programació del Centre Excursionista de Vila-real una eixida per la Serra de Gúdar, però diverses circumpstàncies ens han impedit realitzar-la així que vam decidir canviar la marxa de dos dies per una eixida d'un dia amb la intenció de xafar neu.
Al llarg de la setmana haviem estat mirant on podria haver més neu amb la idea de fer una excursió amb raquetes, i al final ens hem decidit per una aposta segura: Valdelinares.
Ja fa anys vam fer una excursió amb raquetes per la zona i vam tindre la sort de pujar just després d'una forta nevada que ens va regalar paisatges de postal. Hui no tenim tanta sort però no ens podem queixar i fem una volta on quasi no ens llevem les raquetes dels peus.

La idea inicial era enllaçar el vèrtex del Monegro i el Peñarroya, els dos més alts de la zona, però sobre la marxa hem anat improvisant, com sempre, seguint velles pistes, trobant algunes sendes i amb molt de camp a través amb la intenció de xafar neu i no haver-nos de llevar les raquetes, així que la ruta fa desviaments que semblen estranys.
Al final hem tingut sort i ens ha eixit una marxa molt agradable.


Eixim del pàrquing de l'estació d'esquí; un bon lloc per a començar una ruta per la neu doncs la carretera sol estar sempre neta i es pot pujar sense problemes amb el cotxe.
Els problemes comencen quan baixem del cotxe i ens trobem amb un vent fort, que fins i tot tomba contenidors, i una temperatura de -5ºC amb una sensació tèrmica no massa agradable.

Pàrquing de l'estació d'esquí.

El cel està tapat per un núvol de vent i cauen algunes arabogues de manera que cal eixir el més prompte millor per entrar en calor doncs el fred se't clava a dins.
Enfilem cap al Monegro buscant la pista que hi passa a sota i en alguns llocs la neu ens arriba més amunt dels turmells. Pinta bé però les raquetes encara les portem a l'esquena.
Arribem al refugi del Monegro, tancat però amb una tauleta sota el porxe d'entrada a recer de l'aire i on pega el solet. Hui no fa sol i ens toca esmorzar dins de l'antic estable, ara usat com a llenyer i on s'està més calent.
Des d'ací decidim posar-nos les raquetes i enfilar cap al Monegro.

Refugi del Monegro.

Anem sota els pins on la neu s'ha conservat millor i on estem més abrigats de l'aire, tot i que de tant en tant mirem amunt pensant si no ens caurà cap pi al cap de tant com es mouen.
Un poc més avant eixim a un camí que enfila al Monegro i per on no han passat cotxes. Hi ha suficient neu com per a passar amb les raquetes tot i que de tant en tant on ha bufat el vent ha deixat ventisquers i calbes.

Camí al Monegro.

Tenim un xicotet contratemps quan a Gloria se li trenca una fixació que ja estava molt tocada i li fem una reparació d'urgència amb una brida (imprescindible junt amb la cinta americana per a emergències) que aguantarà tota la volta.

Reparació sobre la marxa.

Continuem el camí que passa molt aprop del vèrtex, abandonant-lo quan ja som a uns centenars de metres per arribar-hi camp a través.

Arribant al vèrtex.

El vèrtex és una alta torre de formigó on es puja per una escala de ferro rovellada. Hui no pugem doncs el vent no convida a fer-ho, així que ens perdem les vistes que es tenen: Penyagolosa, la serra d'Espadà, Javalambre, el Pinar Ciego, ... fins i tot la mar allà lluny en dies molt clars.
Des de baix el pinar de pi roig, amb alguns exemplars de pino moro no ens deixa vore més que uns quants metres.

Vèrtex geodèsic.

Després de les fotos de rigor continuem ruta pel llom del Monegro a buscar un collet on mou la pista del Donativo que baixa pel pinar homònim cap a Valdelinares.

Pista del Donativo.

La baixada en ombria ens permet no llevar-nos les raquetes mentre anem seguint la pista que fa revoltes per davallar la forta pendent. A la part més baixa decidim recurtar la pista i tirem al recte per la vora del Barranco del Donativo primer, i després per dins provant de buscar el barranco de la Gitana.

Barranco del Donativo.

Per sort ací no bufa l'aire i no fa tant de fred, encara que el sol no toque en tot el dia.
Baixem pel barranc amb un passet delicat on s'ha acumulat la neu i cal parar atenció per no caure a terra. Hi ha qui prefereix baixar cul a terra com si fora un tobogan o, com diuen per ací un esvarizaculos.
Baixant pel barranc trobem un camí a l'esquerra i decidim seguir-lo encara que poc després ens n'adonem que es tracta de la mateixa pista del Donativo per on baixavem així que l'abandonem per seguir al recte cap a la Gamella, buscant el barranc del mateix nom per remuntar-lo cap a la Tajera.

Camí de la Gamella.

Anem primer per un tros pla i després ens clavem per les faldes del Monegro, remuntant el barranc seguint senderols d'animals.

Camp a través per les faldes del Monegro.

Anem faldejant sota el pinar fins que arribem a un forcall de barrancs on un cingle ens barra el pas pel barranc de la Gamella. Mirant de trobar un camí millor trobem restes d'un vell sender que remunta per l'ombria i es perd entre les xaparres.

Traces de sender a la Gamella.

Seguim el sender mentre podem fins que l'abandonem per pujar camp a través fins uns antics bancals, just a sota del corral de la Tajera.
Remuntem els bancals i arribem al corral, just a sota de la Tajera i molt aprop del pàrquing d'on hem eixit, i precisament a l'hora de dinar així que aprofitant unes taules velles ens fem uns seients al cara-sol per dinar.

Corral a la Tajera.

Dinem a recer de l'aire i amb bones vistes de l'altra banda de la vall de Linares, cap a l'Hornillo i el Pinar Ciego, i reprenem el camí.
Esta part Àlvar la coneix millor doncs ha vingut més vegades a fer esquí fora de pista, així que travessem la part alta de la Tajera i baixem aprofitant un camí per un magnífic pinar de pino moro, autèntica relíquia botànica.

Pinar Moro a la Tajera.

Estem just davant de Valdelinares, que veiem entre els pins mentre davallem cap al barranco de la Gitana, que passa sota el Monegro.

Valdelinares des de la Tajera.

Anem baixant fins que trobem les pistes d'esquí. A partir d'ací tornem a pujar entre el pinar sempre a la vora de les pistes. Es veuen traçades amb esquís d'aquells que han baixat fora pistes i és que en este tros és on es troba la millor neu de tot el recorregut.

Pinar de la Tajera.

Arribats al capdamunt del bosc eixim a la part de dalt de les pistes i hem de travessar-les anant per la vora d'una pista verda fins als edificis de l'estació d'esquí.

Pistes d'esquí de Valdelinares.

Ací es queden els qui ja estan cansats de raquetes mentre que la resta allarguem l'excursió realitzant el circuit de raquetes (i d'esquí de fons) al voltant del Conventillo.
El circuit baixa per la vora de l'antiga carretera a Valdelinares, ara desviada per la Chaparrilla, i arriba quasi al collado de la Gitana. Este tros té molt bona neu doncs roda per l'ombria del Conventillo.

Circuit de raquetes. Al fons Peñarroya.

Des de la Gitana girem cap a ponent, per dalt de la Chaparrilla (i la nova carretera que ha fet un gran tall al pinar), mantenint la cota. Ací és l'únic lloc on trobem gent, prou gent, que està fent el circuit; alguns amb raquetes i altres a peu doncs es tracta d'un itinerari curt, fàcil i agradable.

Tallafocs cap al Conventillo.

La part final, ja al Conventillo, passa per un ample tallafocs on el vent i el sol s'han endut la neu i on hem d'anar fora del circuit i sota el pinar per poder xafar neu. Al final ens traiem les raquetes doncs ja no calen per a fer els darrers metres de retorn al bar de l'estació d'esquí.
Ja només ens queda retornar als cotxes per la carretera i emprendre el retorn cap a casa. Però Cristina ens té preparada una agradable sorpresa que pren la forma d'un xocolate ben calent, que s'agraeix d'allò més estant als 3ºC sota zero que marca el cotxe.

Entrant en calor, per fi!

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
el pinar del monegro
est. esqui - alto del monegro
parquing - peñarroya - chaparrilla - monegro
linares - monegro - paulejas

Més informació:

• Turisme de Valdelinares
• SITAR
• Estació esquí de Valdelinares
• Ajuntament de Valdelinares
• González Cano, J. M. et al. (2001) Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincia de Teruel Ed. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón
• Diversos autors (2005) 150 paseos en familia por Aragón Ed PRAMES

RAPELANT A LES AGULLES DE SANTA ÀGUEDA

Un any més el Centre Excursionista de Vila-real torna a les Agulles de Santa Àgueda per fer la tradicional travessa de les Agulles seguint una tradició iniciada pel Centre Excursionista de Castelló.
Feia anys que per un motiu o altre no podia anar, però enguany  sí ha estat possible.
Com cada any es fan dos excursions, una més aventurera per dalt les agulles i una altra senzilla, fent la volta a les agulles i pujant l'Agullot.
Enguany però hem fet una ruta un tant diferent. Josep Antoni ens va proposar fer el rapel de l'Agullot així que vam agafar arnesos i cordes i cap allí que ens en vam anar. Per sort, anar amb algú amb tanta experiència muntanyera com Josep és sempre una garantia.

Deixem els cotxes a l'entrada del mas de Dàvalos i enfilem de seguida la senda de pujada a l'Agullot. La primera fita del dia.

Senda de pujada a l'Agullot.

La senda puja de valent i la part final ja és un tast del què ens espera més avant.

La cresta des de la senda.

Arribem al cim i Josep puja a dalt del cim nord, més inaccessible, per muntar el rapel. Dalt del cim hi ha una reunió amb tres químics que aprofitem per assegurar una corda per pujar i muntar el rapel de baixada.

Muntant la reunió al cim.

Es perd molt temps posant-nos l'arnés, instal·lant les cordes i mentrestant arriba el grup que fa la ruta circular i aprofitem per esmorzar tots junts.

Pujada final a l'Agullot per la "via normal".

Després de l'esmorzar i mentre els companys que fan la volta baixen a buscar el PR-CV-397 , nosaltres comencem la travessa de les agulles amb el rapel de l'Agullot.

Començant el rapel.

Anem baixant un a un, i el darrer a baixar és Josep, que desmunta les cordes i la reunió muntada a dalt.

Josep baixant el rapel.

Una vegada baix toca recuperar la corda, però la tirada del rapel i el fregament amb la pedra no ho fan fàcil. Al final conseguim recuperar-la estirant entre tres.

Recuperant corda.

Continuem la ruta baixant un tobogan de pedra de dimensions gegantines fins a trobar un tall on podem despenjar-nos al collet que separa l'Agullot de la resta de les Agulles.

Baixant amb el cul a terra.

Continuem seguint les fites i punts blaus que marquen la ruta que recorre les agulles buscant sempre el millor pas, però l'abandonem a les primeres penyes per enfilar la cresta.

Cresta cap a les agulles. L'Agullot al fons.

Continuem crestejant trobant-nos algun pas que ens obliga a destrepar i trepar per l'altra banda.

Fins que arribem a sota d'un xicotet ressalt que pugem al recte ficant una corda per facilitar la pujada.

Grimpant un poc.

Hi ha qui ja en té prou i continua per la ruta enfitada. És el que tenen les agulles, que et pots complicar molt la vida o molt poc, depèn del què tingues ganes de fer. Sempre que no estiga banyat, doncs els líquens converteixen les roques en sabó.

Amunt i avall.

Passem per la vora de dos coves formades per la caiguda de blocs i enfilem la pujada d'una nova agulla just per una fissura amb un clau. Dalt muntem una reunió improvisada per llençar una corda i facilitar la pujada.

Pujant ajudats de la corda.

Arribats dalt busquem la continuació on hi ha una reunió per a rapelar, però no muntem el rapel sinó que ajudats per Josep (que passa d'un bot) salvem el metre que ens separa de la part més aèria de la cresta.

Un bot curt però una caiguda llarga.

Seguim així fins el "trampolí", pedra que sobresurt de la línia de crestes i ens fem la foto de rigor. Ací Josep va instal·lar fa anys una reunió per tal de poder rapelar-la. Es tracta d'un rapel volat de quasi 60 metres i cal eixir entre la malea de sota.

"El trampolí".

Continuem cap a les darreres agulles i ens desviem, seguint les fites, a buscar el forat per on es passa a la banda de dalt. L'altra opció són 10 metres d'escalada que no passa del IV º, però no portem material per assegurar ni ganes de pujar-la en lliure.

Baixant del Trampolí al forat.

Mirant enrere hi ha una visió magnífica de tota la ruta que hem fet fins ara. Només ens queda passar pel forat, però enguany en conte de passar per dins ho fem per fora, aprofitant una bona fissura i uns cassos a la paret que ho fan prou fàcil. De tota manera es pot assegurar a un pont de roca (precari) just al final de la grimpada.

Escalant per fora del forat.

Només ens queda continuar les fites i, provant de no perdre-les, eixir per sota de la cresta a la senda del coll de les agulles.

Mirant de seguir la senda.

Com és habitual en algun lloc perdem la senda però seguint recte al final sempre tornem a trobar-la.
Des del coll enllacem amb el PR-CV-397 i baixem cap a la Font Tallada a buscar el cotxe.

Baixant pel PR.

De camí aprofitem els alborços que creixen per fer un mos doncs ja és hora de dinar i se'ns fa tard així que no ens entretenim massa en arribar als cotxes, organitzar el material i tornar cap a casa fins a l'any que ve.
Hem completat així una excursió per a escaladors que, per a nosaltres que som excursionistes, és una veritable escalada.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

integral de les Agulles
pla del salandó - agullot
volta a les agulles de santa agueda


Més informació:

• Sos Baynat, Vicent El valle de Miravet y les Agulles de Santa Àgueda BSCC 1959 accessible a la web.
• Web del parc natural del Desert de les Palmes