dissabte, 21 de juny del 2014

VOLTA A TALES SEGUINT LES SENDES DELS JUANS

A Onda trobem als Pepes (i la quadrilla que els acompanya i ajuda) que es dediquen des de fa anys a recuperar i netejar les sendes que hi ha pels voltants del Montí. No són els únics, també Juan Miguel ha arreglat la senda de la font del Retor i ha obert noves sendes pels voltants del Salvador.
A Tales també s'ha fet una ingent faena recuperant velles sendes i obrint-ne de noves: a la cova d'Eulogio, l'Espino, cova d'Anacleto, Corral de Xotena, senda del Rodeno. Han estat els Juans de Tales, membres del grup senderista Pas a Pas de Tales,qui ha fet la faena de recuperar, netejar i marcar les sendes per a tot el col·lectiu senderista.
Així que si a Onda tenen als Pepes a Tales tenen als Juans, i entre els quatre han aconseguit netejar i reobrir un conjunt de sendes que permeten recórrer les muntanyes que queden entre Onda i Tales.
Hui hem anat a seguir algunes de les sendes que han obert els Juans, i també d'altres recuperades pels Pepes, acabant així la volta que vam deixar a mitges fa unes setmanes.
La idea inicial d'aquella ruta era passar per dos sendes recuperades no fa massa pels Juans: la senda que des de la Priora i passant per la cova d'Anacleto baixa al Carro, i la senda del Rodeno que puja al Montí. Aquell dia només vam poder fer la primera així que hui hem eixit des de Tales amb la idea de pujar al Montí per la senda del Rodeno.
Empedrat a la senda del Rodeno.
Hem eixit pel cementeri, però en conte de seguir el camí d'Artana hem continuat per la pista que puja a la urbanització. Una vegada ací i per la vora mateixa de la urbanització mou la senda del Rodeno que la voreja. Es tracta d'un vell camí de cavalleria que puja de manera constant però suau, bé pot ser no tant suau però és la senda menys costeruda de totes les que munten al Montí.
Rodeno a la senda.
La senda discorre sota el pinar de pi rodeno, passant per alguns rodals de sureres. Dissortadament trobem molts pins secs i algunes sureres que han perdut la fulla a causa de la seca que patim. De tota manera això no desmereix en res la senda, magnífica, neta i còmoda, que voreja les faldes de ponent del Montí, passa pel Rodeno i enllaça amb la ratlla de terme.
Descens de btt.
Arribem així a la senda que corre per la ratlla dels termes d'Onda i Tales. Per l'esquerra puja cap al Montí seguint la ratlla. Recte continua una senda que fa la volta buscant el camí de la font del Retor. Nosaltres continuem per la dreta baixant suaument a un tossalet cobert d'un espès bosc mixte de sureres i pins.
Des d'ací baixa a la dreta una altra senda cap a Tales per la Motxenta, que tampoc té res a envejar a la senda del Rodeno en quant a bellesa. Esta senda és poc coneguda i xafada doncs tant l'entrada per dalt com per baix es troba prou dissimulada i difícil de trobar (i no pels matolls, doncs està neta).
Bosquet a la ratlla de termes.
Nosaltres seguim recte i un poc més avant deixem a la dreta una clara senda que baixa a la font del Montí pel corral de Motxenta, fem la volta a un tossalet i comencem a baixar cap a la caseta de Marimón.
El capoll de dalt de la caseta ha estat netejat i convertit en un mirador, amb baranes de fusta incloses, i des d'ell podem vore quasi tota la Plana amb la mar al fons. Pels voltants s'han netejat tots els vells bancals que baixen cap a la caseta i també s'han fet un parell de taules de pedra per poder esmorzar, així com s'han recuperat totes les construccions de pedra en sec.
Mirador de la caseta de Marimón.
Baixem entre els bancals fins a la caseta. Tampoc fa tant que no veníem per ací però la faena feta a l'entorn és ingent: s'ha teulat la caseta, netejat bancals, ... tot açò ha estat treball dels Pepes i la quadrilla, i encara no han acabat doncs trobem a un Pepe i company netejant un bancal a la vora de l'aljub.
La quadrilla dels Pepes treballant.
Ens aturem a xerrar amb ells i donar-los les gràcies pel magnífic treball que fan, i que qui passegem per Onda aprofitem, i ens conten un poc quins són els seus projectes de futur ... quan acaben a la caseta Marimón, que encara els queda molt per fer.
Després de l'agradable trobada continuem camí baixant per una altra de les sendes netejades pels Pepes, la primera que van fer i que baixa seguint la ratlla fins al barranc de les Clotxes passant per la vora del corral de Pallarés.
Baixada a les Clotxes.
Quan arribem vora el barranc trobem la senda del Maset que ve des de la font del Montí. Nosaltres la seguim cap al Maset vorejant el barranc i sota un pinaret de pi blanc.
Abans d'arribar al Maset deixem a l'esquerra la senda que baixa a Sonella seguint el barranc de la Font de Gargallo i de seguida arribem al Maset. Per ací passa el PR-CV-360 que va d'Onda a les Penyes Altes i que seguirem un tros.
El Maset.
El Maset és una típica caseta de volta feta amb el sostre de pedra. L'única d'estes característiques que resta al terme d'Onda tot i no ser l'única de la Plana (a Vila-real almenys hi ha tres més de semblants). Els Pepes la van netejar i també van recuperar el traçat de l'assegador del Maset, que baixa cap a la Merlota.
El Maset s'alça en un estret coll que separa el barranc de la Font de Gargallo del de Don Isidoro (el D'Isidoro), dos llargs barrancs afluents del riu de Sonella o Sec de Betxí.
Per ací puja un camí que anava d'Onda a Veo. El camí és ample i permet el pas de vehicles, a més fa poc que ha passat una pala i l'ha deixat més fi.
El seguim remuntant el barranc d'Isidoro i deixant la Gronsa a l'esquerra. La Gronsa és una curiosa formació de rodeno que sembla una gronsa (tolva en castellà).
Camí de Veo o del d'Isidoro.
Continuem barranc amunt per una zona completament coberta de pinar de pi blanc i deixem el PR que mou a l'esquerra per pujar a la Penya Parda pel barranquet que separa la Gronsa del Carro. Nosaltres continuem recte pel barranc i deixem a la dreta el camí que enllaça amb el camí d'Artana a Tales pel Pinet. Es tracta d'un camí públic que ara com passa per unes casetes han posat la senyal de privat (tot i què és i sempre ha sigut un públic com consta al cadastre i per tant no es pot impedir el pas).
Un poc més avant i a l'esquerra continua la pista que puja pel Carro a la Penya Parda, però l'abandonem i seguim recte per una senda clara que sense pujar molt va a buscar el coll del Carro pel D'Isidoro.(a Artana a eixe coll li diuen el colladet de Tales).
Senda al Carro.
Arribem a l'ampla collada coberta de bancals d'oliveres i trobem l'ample camí d'Artana a Tales per on passa el PR-CV-161. L'hem de seguir uns metres a la dreta per trobar l'entrada de la senda a la Priora oberta pels Juans.
Coll al Carro.
La senda passa per dalt dels vells bancals d'oliveres abandonats seguint aproximadament el traçat del camí d'Onda a Veo fins que arriba un moment on enfila recte amunt entre els vells bancals buscant la ratlla entre els termes d'Artana, Veo i Tales.
Ratlla de termes. Al fons la Serra Creu d'Artana.
Passem per la vora de la fita on conflueixen els termes dels tres pobles i continuem seguint la ratlla entre Tales i Veo tot passant per un pinar que ens porta a la Cova d'Anacleto. És esta una cova no massa atractiva per a visitar i el sostre sembla molt inestable. Com que fa poc ja vam estar només li fem una ullada i continuem camí passant per la llometa que està al darrere fins que arribem al coll on hi ha l'aljub de la Priora.
Ací per la dreta puja el camí de la Priora i recte amunt continua cap a l'Espino. Nosaltres seguirem a l'esquerra passant per davant de l'aljub i seguint el camí de la Priora al corral de Xotena (de Veo).
Cingles de l'Espino des de la Priora.
Deixem enrere el terme de Tales i entrem al de Veo. Tota esta part del terme es troba coberta d'extensos pinars, ja grandets, crescuts després dels incendis que van assolar esta part de la Serra d'Espadà a primeries dels 80.
Camí de Xautena.
La senda continua faldejant la muntanya fins que arribem a l'Ereta, xicotet collet que separa dos barrancs i també parteix aigües entre els dos principals ramals del riu Sec de Betxí: el riu de Sonella i la rambla d'Artana.
Baixant de l'Ereta.
A partir d'ací el camí voreja un barranquís durant bona estona fins que arribem als corrals de Xautena.
Parlant de Xautena (o Xotena) cal dir que és un topònim molt estès, que trobem entre els termes d'Artana i de Veo; així hi ha un corral de Xotena a Artana i un altre a Veo, un barranc de Xotena a Veo i un altre a Artana i dos partides amb el mateix nom dins de cada terme.
Passem per la vora d'un forn de calç i de la casa i corral de Xautena i travessem el barranquet que seguíem sota les branques d'un gran roure abans d'eixir al barranc dels Casals, que baixa des de l'Espino.
Seguim ara per dins del barranc, vorejat d'una vegetació molt interessant on destaquen els roures, sureres i espinalbs. Ací sembla que ha plogut un poc fa un parell de dies i el terra encara està humit.
Barranc dels Casals.
Seguint el barranc se'ns uneix per l'esquerra una senda, per on ara ve l'antic camí de Veo a Artana  per l'aljub d'Herreries (o a Eslida) i continuem recte passant per la vora d'un altre corral.
Passat el corral deixem el barranc a la dreta i prenem altura en un dels trams del camí on millor es conserva el traçat original del camí. Seguint-lo arribem finalment als corrals d'Escrig per on passa la pista de les Vinyes que puja des de Tales fins a l'Ullastre.
Camí de Veo vora el barranc dels Casals.
El camí més curt de tornada a Tales és seguint pista avall, vora el barranc del Camí d'Aín (o de les Vinyes) i per allí van Joan i Lluís. Jo per a completar la ruta decidisc tornar per la Penya Negra així que continue per davant la porta dels corrals fins a baixar al barranc de l'Ullastre on es troba la fonteta d'Escrig, ara seca. No és tan estrany trobar-la seca doncs és una font molt pobreta i sovint se seca a l'estiu.
Pel costat continua el vell camí empedrat, un poc tapat per les argilagues. No és que dificulten el pas sinó que després de les magnífiques sendes que hem fet durant tot el matí este tram un poc més brut no acaba d'encaixar. Per sort només és un tros curt doncs de seguida enllacem amb el camí d'Aín a Onda per on passa el PR-CV-161 i per tant molt trafegat.
Cami a la font d'Escrig.
El camí continua vorejant el barranc del Camí d'Aín (no es van calfar molt el cap per a batejar-lo) i conserva trams empedrats i molt ben conservats.
Comença a fer molta calor i el sol pega de ple quan arribe a l'encreuament del camí d'Aín amb el de Veo (i Benitandús). El primer continua per l'esquerra per pujar a Aín pel collao de Veo, mentre que el segon puja cap als corrals de la Basseta. Ací trobe uns ciclistes que també estan patint de valent la calor, sobretot perquè el darrer tros de camí des d'Aín l'han fet de pujada.
Bicis al forcall de camins de Veo i Aín.
En quatre passes arribe als corrals de la Basseta que s'alcen a la vora d'un coll i de l'altra banda hi corre una pista que puja des de Benitandús a la Penya Negra, just ací també baixa al recte el vell camí cap a Veo.
Des d'ací encara queda la pujada per pista a la Penya Negra. La pista corre per baix del pinar i per damunt del vell camí que coincideix a més amb l'assegador de la Penya Negra. Bé, llevat d'un tram on la pista fa volta mentre que el camí i l'assegador pugen al recte cap a un collet on trobem bancals d'ametlers, oliveres i fins i tot figueres, encara treballats i que fan el paisatge més variat. Des d'ací també puja per la dreta una senda a un alt on hi ha unes trinxeres molt ben conservades.
Pista a la Penya Negra.
El camí però continua recte i quan s'acaben els bancals deixem a l'esquerra l'aljub de la Llosa i arribem a la part més alta. Ací a l'esquerra queda un colomer-barrera, alçat als anys 90 per a evitar que els falcons arribaren als pobles i atacaren els coloms de competició.
Aljub de la Llosa.
Des d'ací la pista continua i on acaba continua senda cap al riu, però des d'ací cal continuar la senda que recorre per dalt les muntanyes cap a la Penya Negra. Es tracta d'una senda preciosa, sempre sota els pins i amb bones vistes sobre l'Espino, el barranc dels Casals, Xotena, ... i bona part del recorregut que hem fet.
Assegador de la Penya Negra.
La senda gira i baixa cap a un collet i voreja la Penya Negra pel sud i comença a baixar per la banda nord.
De baixada un soroll de motor per darrere avisa que venen dos motos d'enduro que, sortosament, baixen amb coneixement i no fan malbé la senda.
Motos al camí de la Penya Negra.
La calor apreta ja molt i aprete el pas per arribar pronte a Tales on espera alguna cosa fresca. Deixe a la dreta la senda que per la Torre baixa a Tales i continue passant pels peus del Castell i entrem per fi a Tales acabant la ruta. Al l'entrada al poble es troba la font del Montí. Bé, no l'original sinó la canalització que ve d'aquella i on hi ha cua per a omplir d'aigua de la font que té molta fama.
Senda al castell.
I com totes les rutes acabem al bar per a recuperar-nos. Allí m'esperen Joan i Lluís però també una trobada molt especial doncs al costat estan els membres del grup Pas a Pas de Tales que han acabat una ruta a la cova d'Eulogio o de l'Alto. Entre ells es troba Pepe Serrano, vell conegut i company de senderisme de fa anys, quan anàvem amb Eliseo Arrufat i que no para de caminar. També hi és Juan Jose Carrasco, de Caminatasalas8 que em presenta als Juans que han estat netejant i recuperant sendes. Sempre és un goig poder felicitar personalment per la seua tasca a aquells que ens ens descobreixen nous llocs i racons perquè sense la faena de neteja i recuperació que han fet no ens podríem acostar a bona part dels racons que hem xafat.
I amb tan grata companyia acabem la ruta del dia.



Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

Al Montí des d'Artesa
L'altra Artana: Penyes Altes, Penya Parda i Xautena
Tales: de l'Espino a Xotena tornant pel barranc d'Aín
Antics camins de Tales
De la Gronsa a l'Espino
De Tales al Montí
De Tales als corrals de la Basseta
D'Eslida al barranc de Xautena pel Pinar Negre i retorn pel barranc de les Vinyes
De Veo als Cocons d'Eslida

Més informació:
  • Senders de l'Ajuntament de Tales
  • Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • (1908) Minuta del MTN de Tales IGN
  • (1938) Minuta del MTN d'Onda IGN
  • (1908) Minuta del MTN d'Onda IGN accessibles al cnig

dissabte, 7 de juny del 2014

SALZADELLA: VOLTA A LA TALAIA GROSSA

Un any més aprofitant la fira de la Cirera de la Salzadella tornem a fer ruta pels seus voltants. La idea inicial era pujar a la Talaia Grossa i l'ermita de Sant Josep però al final no ens ha eixit conforme volíem i no n'hem pogut pujar cap dels dos, però malgrat tot ha estat una ruta que ha valgut molt la pena.
Hem eixit amb la frescor del matí pel camí de la Gatellera per on també va la via Augusta i la ruta de les Oliveres Milenàries. Travessem la partida dels Vilarets,  plantada de oliveres i cirerers ben carregats de cireres.
Travessem el barranc de la Gatellera i poc després ens desviem a l'esquerra pel camí del Corral Nou que enfila cap a les muntanyes. Ací els cirerers es fan escassos i dominen els olivars.
Camí del Corral Nou. Tossal d'en Canes al fons.
En un moment donat ens desviem a l'esquerra seguint un track d'inyaki que puja cap al Corral de la Porrona. Travessem un bancal i fem un tros sense senda clara fins que trobem un senderol poc definit que puja per la costera. De tant en tant trobem alguna fita que ens confirma que anem per bon camí.
Travessant bancals pels Reguers. Salzadella al fons.
La senda puja per una vessant rocallosa i pelada on els pins no creixen i el matollar és escàs. Contrasta amb el capoll cobert per un pinaret.
Pujant al Molló de Serrancanes.
Arribant al cim travessem el pinar i passem per la vora del Corral de la Porrona i dalt de tot enllacem amb el camí que recorre el llom de la Serrancanes cap al tossal d'en Canes, per on ja vam pujar fa un parell d'anys quan vam estar per ací.
Pinars al capoll del Molló de Serrancanes.
Seguim el camí a la dreta, ample i clar, per on passen sobretot les bicicletes, fins que arribem al coll.
El Tossal d'en Canes.
Des d'ací mou l'itinerari de pujada al tossal d'en Canes, enfitat però sense senda. Nosaltres transponem el coll i seguim la senda per l'altra vessant. Estem a la banda de Santa Malena i ací contrasta la malea amb els grans rodals de pinar de repoblació, dos paisatges completament diferents i que anirem trobant la resta de la ruta.
Faldejant pel tossal d'en Canes.
La senda faldeja el tossal fins que gira a l'esquerra i baixa quasi recte a buscar els pinars de repoblació que envolten el barranc del Pou del Roure.
Pinars de Repoblació i matollars.
Esta part més interior dels termes de Santa Malena i d'Alcalà mai ha estat cultivada extensament, només en llocs puntuals apareixen alguns bancals, però ha patit una forta deforestació fruit de l'aprofitament ramader i de la llenya de manera que els tossals i barrancs apareixen coberts per un mantell continu de coscoll, romer i argelaga. Només se'n salven els grans rodals entre la Talaia Grossa i lo mas d'Ascla que els va expropiar l'ICONA i va procedir a la repoblació amb pi blanc.
 Entrem al pinar de repoblació i canvia totalment el paisatge, tot sembla més fresc a l'ombra del pinar. Els pins es troben tirejats i això li lleva encant al pinar, però sempre és millor que el matollar dels voltants. A més sota els pins s'han replantat roures i carrasques, encara que la majoria ha mort.
Roures vora el barranc del Pou del Roure.
 Arribem a una pista que travessa el pinar i la seguim a la dreta vorejant el barranc del Pou del Roure. Algun roure ben gros hi deguere haver i quan ens apropem al barranc trobem encara rodals de roures, alguns ben grans, que creixen entre el pinar. Amb el temps es possible que la rourera que hi va haver torne a formar-se, sempre i quan els humans ho respeten.
Camí dels Nàssios.
 Resseguint la pista travessem el barranc i arribem a un ample caminal. Als mapes del Terrasit ve retolat com a Camí dels Nàssios.
Ens trobem en una espècie de collada envoltada de pins. Ací hem de triar. Per l'esquerra retallem la ruta i retornem a la Salzadella per les Estelades i pel coll per on passa el camí de Santa Malena. Tornant per ací recurtem la ruta en almenys 5 km i ens estalvíem la part menys interessant del camí. Però el nostre objectiu és pujar a la Talaia Grossa que s'alça davant nostre i seguim per la dreta, vorejant-la i mirant de buscar una senda que hi puge.
Pugem per un camí que s'estreta i es converteix en una senda molt xafada, segurament per les motos. El camí voreja per baix la Talaia i anem mirant de trobar alguna senda que puge. A wikiloc hi havia un track que pujava però com que no ho veiem gens clar i no tenim massa ganes de punxar-nos continuem per la senda fins que arribem a un coll. Des d'ací el camí baixa cap al sud, a buscar la Rambla de les Talaies formada per la unió de diversos barrancs, entre d'altres el del Pou del Roure que hem seguit abans. Nosaltres però no seguim eixe camí més fressat sinó que amb el terrasit a la mà decidim seguir unes sendes que hi apareixen i fer la volta a la Talaia Grossa.
Corral de la Bagassa.
Des del coll seguim cap a ponent i passem per la porta del Corral de la Bagassa, un dels corrals que s'alça en esta part allunyada del terme de Santa Madalena, dedicada més a l'explotació ramadera que a l'agrícola. Hui però no hi ha ramats i els corrals s'assolen i els camins es tanquen.
Fins ací arriba un carril però no el seguim sinó que després de fer dos o tres-cents metres per ell l'abandonem i seguim un vell camí, no massa clar, que enfila cap al corral de José Ramón, vora el camí asfaltat de Santa Madalena a la Salzadella.
Cami al Corral de Jose Ramon.
El camí travessa la suau falda que s'estén des de la Talaia Grossa, tallada pel barranc de Gorra, on baixem i pugem seguint les revoltes del vell camí.
Barranc de Gorra.
Deixem a l'esquerra el Corral de Jose Ramon, cap a on va un altre camí un poc més tapat si cap, i continuem fins que enllacem amb el vell camí de la Salzadella a Santa Malena, ara substituït per una moderna pista asfaltada.
Corral de Jose Ramon al fons.
Ara ve la part més monòtona i pesada de tota la ruta. Ens esperen 5 km per la carretera amb un sol que ja calfa i sense massa aire que ens refresque.
Carretera de Santa Malena a la Salzadella.
La carretera s'estén davant nostre enmig d'un paisatge desarbrat i dessolat. Només els cotxes que pugen cap a la Salzadella trenquen un poc la monòtonia. Suposem que hui el trànsit "intens" es deu a la fira, en dies normals difícilment passarà algun cotxe.
Ciclistes a la carretera de la Salzadella.
Per a trencar l'avorriment passen un parell de ciclistes que també pateixen la calor del sol i de l'asfalt. Sort que ells van més depressa i de seguida arriben al coll i comencen la baixada. Nosaltres continuem fent la volta a la Talaia Grossa que queda a la nostra esquerra, de l'altra banda del barranc de Gorra. El travessem i  arribem a un collet que uneix la carretera amb la muntanya. Mirem bé però no sembla que hi haja cap senda clara que hi puge.
Coll
Arribem finalment al coll per on el vell i nou camí transponen la serra i el paisatge canvia. El pinar domina tota l'ombria cap a la Salzadella i sota el pinar iniciem la pujada cap a l'ermita de Sant Josep i los Flarets.
Com que ja hem tingut prou d'asfalt ho fem al recte, seguint senderols difusos sota els pins. (També es pot pujar per camí asfaltat fins a dalt) Arribem a un collet i ens trobem amb el camí asfaltat. Des d'ací mou una senda que puja directa a l'ermita seguint el vell camí de l'ermita.
Camí de Sant Josep.
Nosaltres no pugem a l'ermita sinó que agafem el mateix camí de baixada cap a la Salzadella. La frescor dels pins i l'ombria per on passem sembla un paradís comparat amb els grans coscollars de l'altra banda de les muntanyes. Pareixen dos móns diferents.
Camí de Sant Josep.
Al llarg del camí anem trobant diferents salts i és que la vella senda s'ha reconvertit en un part d'un circuit de btt.
A meitat baixada deixem el vell camí que per l'esquerra baixa a buscar la carretera, per on continuava, mentre que nosaltres seguim faldejant l'ermita fins que trobem una pista.
Travessem la pista i entrem de ple en el circuit de btt que ocupa les sorts que donen nom a la partida de les Sorts. Este topònim sol estar relacionat amb antics terrenys comunals que es sortejaven per al seu conreu entre els habitants del poble i que amb la desamortització del segle XIX sovint van passar a mans (comprant-los) de qui les treballava. Així les Sorts és una zona de conreus majoritàriament abandonats al ser xicotetes partetes que no mereix la pena treballar.
Olivars a les Sorts.
Les diferents sendes traçades per les bicicletes acaben a un camí que corre transversal. Hi ha alguna senda que continua avall però en cas de no trobar-la cal seguir a la dreta fins que el camí travessa el barranc de la Font d'en Seguer i puja per l'altre costat a una ampla pista que corre per la vora del Bovalar seguint el vell camí de Cervera.
Pista al Bovalar.
El Bovalar es troba cobert d'un espès pinar, com quasi totes les muntanyes públiques que hem passat on es van fer importants treballs de reforestació fa unes dècades i que ara han donat lloc a un espès pinar. Este pinar, igual que els pinars de l'ombria de Sant Josep, pertany a l'ajuntament de la Salzadella i va escapar de la desamortització que va privatitzar el que restava de boscos i deveses públiques al segle XIX.
Font a l'entrada del Bovalar.
A l'entrada del Bovalar des de la Salzadella hi ha una caseta amb banys, malauradament totalment destrossats, i també una font amb aigua potable que aprofitem per refrescar-nos de la calor patida, i llevar-nos un poc la suor abans d'entrar al poble.
Fira de la Cirera.
Un camí asfaltat i vorejat de xiprers ens acompanya fins a la carretera de Santa Malena i per ella entrem al poble on la fira de la Cirera ens dona la benvinguda.
Ara cal refrescar el cos i comprar cireres per a casa, a bon preu i de totes les varietats.

Ací està el track:

I ací més rutes per la Salzadella:

ruta de l'aigua de la Salzadella
de la Salzadella al Tossal d'en Canes
Sant Mateu a la Salzadella
Cervera a la Salzadella

Més informació:

diumenge, 1 de juny del 2014

AL CASTELL DE SUERA DES DE LA BOCAMINA: DESPOBLATS DE CASTRO I SUERA ALTA

Esta ruta la teníem pendent des de l'hivern, quan vam vindre per a fer-la i ens vam trobar que estaven de batuda. En aquella ocasió vam canviar de vessant i vam pujar al cim dels Òrguens, al colmo de la Serra, passejant l'ombria del barranc de Castro. Ara tocava solana tot i què és millor fer-ho al revés: la ruta de l'ombria a l'estiu i la solana d'hivern. Per sort el dia ha eixit frescot. No tant com ahir però agradable per a caminar.
Comencem la ruta com l'altra vegada a l'entrador de la font de la Bocamina on una senyal vertical ens encamina per la senda bona.
Barranc de Castro.
Entrem cap a la font per la vora del barranc de Castro que, tot i la sequera, encara porta un fil d'aigua i que no sol secar-se ni a l'estiu. El racó no pot ser més idíl·lic, un bosquet de ribera acompanya la remor de l'aigua que baixa mentre fem el curt tram de senda que arriba a la font.
La font de la Bocamina, com el seu nom indica és una mina d'aigua o alcavó bessona de la font de Castro que s'endinsa a la muntanya per trobar la veta d'aigua i traure-la a la llum. La mina fou construïda al segle XIX per tal de buscar aigua per a regar a Onda però no va respondre a les expectatives. Tot i no ser tan cabalosa com la de Castro d'ací mou una sèquia d'aigua que aboca a la bassa de Suera Alta i, a més, es canalitza bona part de l'aigua per al consum urbà de Suera.
Font de la Bocamina.
Per la vora mateixa de la font puja un senderol a buscar el camí vell de Suera a Castro, i després d'una curta costereta arribem al camí vell, ample i sense costeres.
El camí puja des de Suera Baixa per la vessant de l'ombria, travessa el riu per les Passeres i continua deixant Suera Alta a la dreta puja per la solana del barranc de Castro fins als corrals i font de Castro i continua cap a Pedralba. Es coneix com el camí vell doncs ara l'accés a Castro i Pedralba es fa per una nova pista que, sortosament, va per l'ombria i això ha permés que es conserve el vell camí tot i què fa uns anys va patir una forta agressió introduir maquinària pesada per tal "d'arreglar-lo" . Sortosament el temps ha esborrat algunes de les destrosses que va fer la màquina, d'altres ja no tenen remei.
Camí vell de Castro.
El camí passa per davant de la font dels Ullals, de l'altra banda del barranc, que rega un rodal d'horta on encara es llauren alguns bancals.
Tram "arreglat" del camí vell.

Continuem per sota el castell passant un morret rocallós. Des d'ací abans un caminoi baixava a travessar el barranc a l'altura del Rebollar. A partir d'ací portem a l'esquerra i banda i banda del barranc l'horta que se rega de la font de Castro, quasi totalment abandonada. El camí passa per dalt de les hortes evitant així malbaratar la tan preada terra d'horta.
Tram del camí vell original.
Quan arribem a uns corrals el camí es fa pista. Des d'ací mou la senda que puja al castell, seguint un assegador. Eixe és el camí que hem de seguir però abans ens acostem als corrals de Castro, situats un poc més avant i aprofitant que s'ha netejat la senda i el paratge.
En temps dels moriscos tres eren els pobles que formaven part del castell de Suera: Castro, Benisuleyman o Suera Alta i Suera Baixa o Saudén. El primer en despoblar-se fou Castro, allà cap al segle XVI, tot i què les cases van ser aprofitades per a corral de ramats, tal i com podem vore al passejar entre els murs i carrers, tot el que en resta de les cases. De Suera Alta ja en parlarem més endavant quan arribem.
Castell des de Castro.
Desfem el camí i reprenem el camí vell fins a la font de Castro. La font de Castro és també una mina d'aigua o alcavó en este cas molt més antiga que la Bocamina. La mina està passada la font i el què veiem és un gran abeurador fet als anys 50 on aboquen part de l'aigua de la font un bon grapat de dolls. Per acabar de completar el paratge fa uns anys es va habilitar una zona amb tauletes i també uns paelleros, normalment clausurats donat l'elevat risc d'incendi.
Font de Castro.
Després de la visita a la font i de fer un bon glop d'aigua retornem al punt on hem deixat la senda al castell i comencem la pujada.
Potem davant un grup amb xiquets, ens va molt bé perquè així els nostres s'animen i fan el possible per avançar-los i anar més de pressa ... així no cal animar-los!
Senda al Castell des de Castro.

La senda puja seguint un vell assegador fins que arriba a la Gronsa, on hi ha un ample coll que uneix el Castell amb el tossal de la Sima.
Per ací passa l'assegador que puja des del Poble pel Castell i continua cap a la Buitrera i s'encreua amb l'assegador que des de la font de Castro continua cap al corral d'Antoni. La continuació al corral d'Antoni passant sota la cova de Mahoma es troba neta, però no així la pujada a la Buitrera. Nosaltres però continuem cap al Castell (i el poble).
Assegador 
Arribem als peus del castell i ens desviem del camí per a seguir la senda d'accés al castell. No és este el camí original però aquell s'ha perdut així que accedim al castell després de vorejar el tossal on s'alça i travessar el mur exterior, quasi totalment enderrocat.
Accés al castell de Suera.
El castell de Suera és un típic castell andalusí amb la torre celòquia situada al punt més alt, dalt d'un penyal de roca inaccessible, únic a la vall i què condiciona el seu emplaçament. Al seu voltant es troba un ampli recinte o albacar destinat a resguardar la població de les alqueries properes: Castro, Benisuleyma i Suera en cas de necessitats. El recinte és prou gran com per a resguardar els seus habitants, animals de tir i ramats, almenys fins que passara el perill o reberen reforços. Ara este recinte inferior es troba abancalat i amb les murades enderrocades. Només resta un pany a l'oest on hi ha obert un gran forat a manera de finestra, fet durant la guerra civil del 1936 per a poder disparar de l'altra banda.
Castell de Suera.
Després de fer un mos i descansar al castell comencem el descens cap a Suera Alta per un vell camí que baixa directe.
Desfem els nostres passos fins que arribem a un primer collet, als peus del castell i trenquem a la dreta per la senda que baixa al coll del Castell, per on passa l'assegador que havíem deixat. Des d'este mateix coll una senda baixa cap a Suera Alta per la dreta i la seguim.
Cova del Castell.
La senda passa per la vora de la cova del Castell i ens desviem uns metres per a visitar-la. Es tracta simplement d'una gran balma arreglada per a servir de corral i sester per a les ovelles.
Baixada a Suera Alta.
A partir d'ací la senda, recuperada no fa molts anys, perd la traça del vell camí i baixa fent voltes pels vells bancals coberts de pinar i presenta alguns trams de forta pendent.
Finalment retroba la traça del vell camí que seguirá fins que arribem a Suera Alta per la banda de dalt.
Camí de Suera Alta al Castell.
Arribem finalment a Suera Alta anomenada també antigament Suleiman o Benisuleyman.
Si Castro és un dels despoblats del terme, Suera Alta és l'altre. Al cens de 1858 només habitaven el poble 16 veïns i els darrers veïns van abandonar el poble a primeries del segle XX. Moltes cases van ser aprofitades com a corral fins a temps més recents i fins i tot podem trobar-ne un que conserva el sostre tot i que molt deteriorat.
La parròquia de Suera Alta estava dedicada a Sant Bartomeu, conegut a Suera com Sant Bartolo i l'any 1985 es va recuperar la festa, pujant veïns de Suera a celebrar missa i repartir rotllo i donant així una efímera vida al poble que fou i ja no és.
Castell des de Suera Alta.
Després de fer una volta pel poble baixem pel camí de Suera Alta, que puja des del camí vell ample i empedrat. Així era també el camí vell abans de la "restauració".
Camí de Suera Alta.
Arribem al camí vell i el seguim amunt, vorejant el barranc de Castro i l'Horta de Suera Alta que queda de l'altra banda del barranc.
Passem per dalt del molí León i de la bassa de Suera Alta, que reb les aigües de la sèquia que mou des de la Bocamina i des d'on se rega la seua horta i un poc més ens desviem per la senda que baixa cap a la Bocamina abandonant el camí vell.
Tram empedrat del camí vell.
La senda baixa i travessa la sèquia abans d'arribar al barranc que ací corre també amb un fil d'aigua. Ja només ens queda travessar-lo per a completar el cercle.
Sèquia de Suera Alta.






Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

volta a la serra de suera
coves de suera
de suera a pedralba pel casalet i la font de castro  inclosa a 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà

Més informació:
  • Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
  • Ajuntament de Suera
  • Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • Barberà, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
  • Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web
  • Gimeno Estornell, Vicent (2006) Notícies per a la història de la vila i parròquia de Suera Ed. Diputació de Castelló